Lectures 2019

  I els anys van passant, cada cop més ràpid i toca fer balanç lector del 2019. En general puc dir que estic força satisfeta ja que he llegit molts llibres, encara que sempre sembla poc (so many books, so little time...), i que aquest any m'he comprat més llibres que cap any anterior, tants que no els he volgut ni comptar; però com a contrapartida, alguns d'ells són de botiga de segona mà, on he portat allò que ja no m'hi cap a casa i tampoc necessito conservar, a vegades és difícil decidir de quins llibres m'haig de desfer però necessitava espai.

  Com a resum puc dir entre d'altres coses que he llegit un munt de novel·la policiaca, ha sortit així de manera espontània, no ho he fet expressament. A més:

- M'ha agradat molt: Tigres de cristal, de Toni Hill. Comprat en una botiga de segona mà em va sorprendre gratament, entre d'altres coses perquè soc contemporània dels protagonistes i m'ha fet recordar coses de l'adolescència. Un millón de gotas també m'ha impactat, només havia llegit fa molt temps Víctor del Árbol i crec que ha fet una gran evolució com a narrador, a més els fets que relata són història i molt durs. I Lucia Berlin, com no.

- M'ha emocionat: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, quina història més tendra i preciosa la de la correspondència entre la escriptora Juliet i els habitants de l'illa de Guernsey. També haig d'incloure dins d'aquesta categoria dos llilbres molt diferents però que parlen de la pèrdua d'un ésser estimat: Peces d'un trecaclosques, de la companya blogaire Núria Martinez i Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols.

- He abandonat: Cops de bec a Pasadena, de Pedrolo. Esperava una altra cosa, potser més semblant a Joc brut.

- No hauria d'haver llegit: aquest any no hi ha cap llibre dins d'aquesta trista categoria, ni tan sols El día que se perdió la cordura, que no em va agradar gens ni entenc encara que li troba la gent perquè hagi estat un èxit literari.

- He rigut amb: cap dels llibres que he llegit aquest any, tots ells han sigut lectures molt serioses (...).

- He descobert: El otoño del comisario Ricciardi, més que un descobriment ha estat un retrobament amb el còmic. Descobriment sí que ha estat Salvador Macip, un autor que té un munt de llibres escrits i que he descobert gràcies al company blogaire en Xexu.

- M'ha decebut: Si esto es una mujer, de Lorenzo Silva i Noemí Trujillo. Potser perquè esperava una protagonista semblant als Chamorro i Bevilacqua de Silva i vaig trobar una dona que no em va caure gens bé.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: El silencio de la ciudad blanca. El vaig recollir i ni vaig obrir-lo, em va fer mandra un llibre amb tantes pàgines i tot i que hagi estat un rècord de vendes no em vaig veure amb cor de començar-lo amb tantes lectures que tinc pendents.

No puc acabar aquest resum sense recordar Claudia Piñeiro i Javier Cercas, dos autors de qui havia llegit coses fa molt temps i que he tornat a llegir aquest any. Bones lectures a tots!

Gente normal

   Marianne i Conell són companys d'institut, ella filla d'un pare maltractador ja mort i actualment sense problemes econòmics; ell és fill de mare jove i soltera que treballa a casa de la Marianne fent les feines domèstiques. Estan acostumats a tractar-se des de fa temps a causa de la relació laboral entre les seves mares tot i que a l'institut mantenen les distàncies. El curs escolar i l'etapa a l'institut estan a punt de finalitzar per a tots dos, han de decidir el seu futur i mentrestant inicien una relació d'amagat dels seus companys de classe però que fa que es mantingui entre ells un fort sentiment d'amistat. Això fa que decideixin compartir universitat. Un cop fet el salt al món universitari la relació entre ells canvia i entra en un periode d'encontres i desencontres mentre altres persones entren i surten de les seves vides.

   Aquesta novel·la ha arribat a les meves mans mitjançant l'entrega d'octubre de Bookish i puc dir que ha sigut una bona lectura, que al començament no m'acabava de fer el pes perquè em semblava una historieta d'amor entre adolescents però poc a poc m'ha anat enganxant a mesura que anava descobrint la psicologia dels dos protagonistes per entrendre el perquè del seu comportament. El que potser m'ha descolocat una mica és el final, que he trobat brusc, com si li faltés algun capítol per acabar de tancar la història de Marianne i Conell. O potser és que aquesta història no s'ha de tancar.

Felicidad

   Aquest és el títol de la novel·la que vaig rebre a casa corresponent a la meva suscripció a Bookish pel mes de novembre. Un altre cop un recull de relats curts, que no acostumen a agradar-me però últimament estava llegint alguns que m'estaven fent canviar d'opinió, com el Bookish de setembre, Un corazón demasiado grande, o els llibres de Lucia Berlin que són impressionants. Així és que les expectatives eren bones però en aquest cas haig de dir que cap dels cinc relats m'ha agradat, els he trobat insípids i fluixos, no m'han dit absolutament res. Tots ells estan ambientats en una Irlanda rural del segle XX, ja que l'autora, Mary Lavin, va morir el 1996, i retraten una societat molt concreta, amb les dones com a protagonistes i també la religió catòlica, de fet en un dels relats, Un mero accidente, hi ha dos religiosos que juguen un paper molt important.

   Segons la contraportada els cinc relats són contes, potser per això no els he acabat d'entendre, ja que tinc poca imaginació. També diu que Felicidad és una obra que parla de tu a tu amb una intimitat que commou; jo no he sentit res de tot això, m'ha deixat del tot indiferent. Una llàstima. Això sí, el sobre de xocolata que anava amb el paquet estava molt bo. 

Vacances d'hivern

   El Gerry i la Stella són un matrimoni de jubilats que decideixen, en ple hivern, passar un cap de setmana llarg a Amsterdam. Aparentment són una parella feliç però mentre estan fora de casa aniran aflorant petites grans diferències entre ells que faran que es qüestionin la seva continuïtat com a parella, com el problema d'en Gerry amb l'alcohol, el fort sentiment catòlic de la Stella, els records de la seva Irlanda natal, on van patir els estralls del terrorisme de l'IRA.

  Havia llegit bones crítiques d'aquesta novel·la però m'ha decebut una mica, la història en sí és bona però pel meu gust excessivament recarregada de detalls inútils, com si el barnús de l'hotel és així, al carrer hi ha unes bicicletes que van d'aquesta o d'altra manera, o el taxi que els porta d'un lloc a un altre, massa descriptiu de detalls que crec que no aporten res al fonament de la novel·la, que ja dic que m'ha semblat bo. Llàstima haver de dir que les 254 pàgines se m'han fet llargues.

Peces d'un trencaclosques

   La vida de la Mar es trenca en mil bocins el dia en què perd el seu fill de vint anys Biel, mort en un greu accident de cotxe. Com es poden afrontar els dies posteriors, els següents i els següents? El dolor és insofrible, la Mar té al seu costat el seu marit, la seva filla i molts dels seus parents, però no la seva mare, una dona de mal caràcter, egocèntrica fins a límits insospitats, que a més vol ser la gran protagonista del dol pel seu net. Al llarg de la narració podrem viure el dia a dia de la Mar, amb moments tan impressionants com quotidians en la mort d'un fill: autòpsia, enterrament, dades sobre l'accident, assegurances, comunicar als avis del Biel que viuen a Noruega la mort del seu net... 

 Vaig començar a llegir Peces d'un trencaclosques fa temps i quan portava una quarta part ho vaig deixar perquè el patiment de la Mar se m'estava ficant molt endins, jo també tinc fills de l'edat del Biel i pensava que el que li ha passat a ella qualsevol dia em podia passar a mi. Passats uns mesos l'he tornar a reprendre i no em penedeixo, tot i que a estones ho he passat malament ha valgut la pena. La Núria Martinez, a qui molts blogaires coneixem com a Bruixeta (https://magiadellibres.blogspot.com/) és l'autora d'aquest llibre, lectora incansable i ara també escriptora.

El otoño del comisario Ricciardi: el día de difuntos

   El comissari Ricciardi és un home seriós amb la seva feina, incissiu i persistent fins arribar al fons dels casos que se li presenten. En aquesta ocasió decideix investigar pel seu compte un tràgic succés en què tothom pensa que ha estat un desgraciat accident: s'ha trobat el cadàver un nen orfe en una plaça de la ciutat de Nàpols, aparentment enverinat de manera accidental en menjar un tros de pa amb verí per a rates. Ricciardi s'enfronta al seu cap per voler investigar aquest cas, ja que la policia té molta feina preparant la propera visita de Mussolini a la ciutat i tots els efectius són necessaris per mantenir a ratlla els dissidents i delinquents, per donar una bona imatge al Duce.

   De joveneta havia llegit molts còmics, des d'Astèrix fins els herois Marvel i els de la recentment desapareguda Purita Campos, Esther y su mundo. Ja fa temps que donava voltes al cap per tornar a llegir-ne un, potser més adequat a la meva edat, i no hi ha com entrar en una botiga de llibres encara que només sigui per mirar i sortir amb alguna compra. I crec que l'he encertat, novel·la policiaca, molt ben dibuixada i amb una edició d'altíssima qualitat.

Aprendre a parlar amb les plantes

   La Paula es una neonatòloga de quaranta anys amb una vida aparentment estable, sense fills  i amb la seva parella, el Mauro. La monotonia i els desitjos diferents de cadascun han fet mal a la parella, que passa moments de crisi i Mauro ha decidit deixar la relació. Tot just després de dir-li a la Paula que la deixa per una altra dona el Mauro pateix un accident mortal. De cop i volta la Paula es troba amb un doble trauma: l'abandonament i la mort de la seva parella. Aquesta dramàtica situació la condueix a un pou, a un enfonsament personal difícil de superar.

  El dia a dia de la Paula, el seu patiment, les seves reaccions i reflexions personals es van desgranant poc a poc en un relat íntim, senzill i molt proper sense resultar morbós ni dramàtic sinó molt proper, la Paula es converteix quasi en una amiga del lector, la manera d'escriure de la Marta Orriols fa que s'empatitzi molt amb la Paula, que es visqui el seu patiment just al seu costat, fins i tot com si el lector estigués dins mateix de la Paula.

   Feia molt temps que no m'emocionava tant amb un llibre, en aquest cas les expectatives generades per les bones crítiques s'han superat amb escreix, ha estat una lectura molt recomanable. Tot i que els llibres que parlen de situacions personals tan greus em costa llegir-los perquè ho passo malament, sobretot si estan ben escrits, com és el cas d'Aprendre a parlar amb les plantes.

Octubre

 Ens trobem davant d'un nou cas de la inspectora dels Mossos d'Esquadra Norma Forester, aquest cop coincideix amb un dels fets més importants que han passat a Catalunya en els últims anys: els dies just abans del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. 

   Un home ha aparegut mort en el seu pis del barri de Gràcia, tot apunta a un robatori però la cosa es complica quan la identitat del mort és un enigma: tots el coneixen com a Pau Boira, actor de professió i cambrer ocasional, però no existeix ningú amb aquest nom. Qui és aquesta persona i per què l'han mort? La Norma, acompanyada pel seu ajudant Carrasco, policia ja gran, amb una personalitat peculiar i una mica ranci, i amb l'ajuda de dos nous companys intentarà esbrinar qui s'amaga darrera aquest nom i el mòbil del crim. 

  Mentrestrant, la Norma i el seu entorn, com no pot ser d'una altra manera, viuen uns dies intensos tot just abans del referèndum, amb la seva mare Mimí i la seva filla Violeta fortament implicades en tots els esdeveniments previs.

  Octubre és una novel·la curta i entretinguda que es llegueix ràpid, on es barregen la investigació policial i els intensos últims dies de setembre de 2017. Haig de dir que m'ho vaig pensar una mica abans de llegir-la, ja que l'anterior cas que havia llegit on la protagonista era la Norma no m'havia desagradat però tampoc m'havia entusiasmat. Però el fet que estigués l'acció estratègicament situada en uns dies tan especials em va fe decidir-me, i no em penedeixo gens. A més de comptar amb la dedicatòria de l'autora, a qui agraeixo el seu detall.

Allò que va passar a Cardós

  Durant els anys 60 la Vall de Cardós es va convertir en un formiguer de gent a causa de la construcció de centrals hidroelèctriques; la necessitat de molta mà d'obra va fer que molta gent, sobretot andalusos i extremenys, es desplacessin per treballar en les enormes construccions que es van dur a terme en tota la zona del Pirineu. La tranquil·la vall es transformà per acollir tothom, treballadors de totes les categories i també la Guàrdia Civil, encarregada de mantenir la convivència i l'ordre en una població que ha crescut de manera sobtada, molts d'ells pobres, que estan lluny de casa seva lluitant per un futur millor i que treballen en dures condicions.

 En aquest context en el poble de Noguera apareix assassinat un guàrdia civil. Qui i per què l'han mort? Difícil conèixer les motivacions, que podrien ser des de polítiques ja que estem en ple franquisme, fins a relacionades amb el contraban, ja que ens trobem molt a prop de la frontera.

  Tot de personatges ens van explicant què recorden, de què es parlava, gent dels pobles fent safareig, converses als bars i al carrer, alternant passat i present en capítols curts i molt ben lligats. Un preciós llibre de Ramon Solsona molt recomanable.

  Les meves tres últimes lectures són tres llibres localitzats en el Pirineu català; no ho he fet expressament, ha sortit així. Serà un senyal?

Un any a la Cerdanya

   Fa uns mesos vaig llegir una novel·la de Rafael Vallbona basada en la història d'una família de la Cerdanya, La casa de la frontera. La vaig trobar molt interessant, així que no m'ho vaig pensar gaire quan vaig veure que el mateix autor publicava aquest llibre, que no és una novel·la, sobre aquesta preciosa comarca. En ella, Vallbona descriu paisatges, curiositats, fets històrics i sobretot bona gent que ha conegut com a visitant habitual i des de fa molts anys de la Cerdanya, ja que té segona residència a Puigcerdà. Ens parla de tot això de forma amable però sincera i gens ensucrada, fent un recorregut durant les quatre estacions de l'any pels pobles de la comarca i les seves gents, tan condicionats per aquestes mateixes quatre estacions. 

  Personalment he trobat molt interessants les anècdotes històriques que no coneixia, com per exemple que el compositor José Luis Ortega Monasterio, creador de la famosa havanera El meu avi, va ser cap de la Guàrdia Civil de Fronteres a Puigcerdà. 
   Lectura recomanable per tot aquell que visiti la Cerdanya.

La memòria de la Vall Fosca

   Ja em venia de gust llegir novel·la negra propera a casa, i vaig aprofitar la segona edició de Sabadell Negre organitzada per Les Dames del Crim, per passar per la llibreria a fer una ullada només... Evidentment, vaig sortir d'allà amb dos llibres que em van cridar l'atenció i vaig tenir la sort que els seus autors estaven allà i me'ls van dedicar.

   Un d'aquests llibres és La memòria de la Vall Fosca. En aquesta curta novel·la de Carles Mentuy, els clans dels Mairà i dels Xurracs estan enfrontats pel control del tràfic de drogues a la Vall. Hi ha odis personals, familiars i llunyans en el temps, a part del vessant delictiu, que porten a un enfrontament continu i molt violent entre els dos clans. 
   Les cent vuitanta-quatre pàgines que té aquesta novel·la passen volant, amb un ritme d'acció trepidant i personatges que podrien ser perfectament cosins germans de la Cosa Nostra, però amb la parla pròpia de la Vall Fosca, tan maca; tot amanit amb els increïbles paisatges de la Vall que l'autor coneix perfectament. 

Un corazón demasiado grande

   Aquest llibre és un recull de narracions curtes que no hauria llegit si no fos perquè m'he subscrit a Bookish, una iniciativa que vaig veure per Instagram i que vaig trobar prou interessant. No l'hauria llegit perquè en general no m'agraden els relats curts, em fan la impressió que les històries queden coixes, que es podria treure molt més profit dels temes plantejats. Al llegir Un corazón demasiado grande he tingut sensacions contradictòries: per una banda alguns dels relats m'ha deixat trasbalsada, en les poques pàgines que tenen m'han tramès molt; en canvi, d'altres els he trobat més fluixos o no he sabut veure el que l'autora volia transmetre. 

   Cal destacar sobretot el primer d'ells, que és a més el més llarg. En ell, una dona accedeix a cuidar el seu exmarit a instàncies de la seva filla, un home que és un malalt terminal i a qui no tracta des de fa anys. Una història de persones molt properes, que ben bé podrien ser qualsevol de nosaltres o dels nostres veïns, amics o coneguts. Aquesta proximitat dels personatges i la quotidianitat de les situacions plantejades és el denominador comú de tots els relats, així com la seva localització en el País Basc, a banda i banda de la frontera.

   Val a dir que ha rebut dos premis: el Premio Euskadi de Literatura i el Premio de los Libreros de Guipúzcoa. 

El último barco

   

   L'inspector Leo Caldas rep l'encàrrec per part del seu comissari d'investigar la desaparició d'una dona jove, la Mònica, filla única d'un eminent metge de Vigo amb qui el comissari se sent molt agraït per haver tractat fa temps la seva dona amb èxit. Caldas accepta l'encàrrec a contracor, ja que la Mònica és una dona adulta que viu sola i que no té perquè donar explicacions del que fa amb la seva vida. El metge és un home persistent i amb una forta personalitat, durant tota la investigació es dedica a pressionar Caldas i el comissari per obtenir resultats. Poc a poc Caldas, acompanyat del seu ajudant Estévez, comença amb el seu personal estil a preguntar a veïns, coneguts i companys de feina per esbrinar què ha passat amb la Mònica, si la seva desaparició és voluntària o no.

  He tingut la gran sort d'aconseguir aquest totxo de més de 700 pàgines tot just quan estava acabant La playa de los ahogados. El último barco segueix una mica la mateixa manera de narrar que l'anterior, una investigació lenta, pausada, de recollir molt poc a poc bocins d'informació, sense grans artificis. Ben bé és un gran assoliment per part de Domingo Villar el fet que aquesta lentitud en la narració no faci la lectura feixuga ni molt menys, malgrat la considerable allargada del llibre les pàgines passen ràpid, els capítols són curts i el lector té la sensació d'estar al costat de l'inspector Leo Caldas a Vigo i els seus voltants.

La playa de los ahogados

   Justo Castelo és un pescador que apareix mort en una platja petita prop de Vigo. Aparentment Castelo s'ha suïcidat, ja que va sortir sol amb la seva barca un diumenge plujós, quan ningú surt del petit port de Panxón un diumenge per pescar; a més, portava les mans lligades. L'inspector Leo Caldas, a qui ja vam conéixer a Ojos de agua, serà l'encarregat junt amb el seu ajudant, l'aragonès Estévez, d'investigar aquest cas, ja que en l'autòpsia el forense ha determinat que la víctima no podia haver-se lligat ell mateix les mans tal i com les portava quan va morir ofegat.

   Tot i que ja fa anys que havia llegit aquesta novel·la he volgut llegir tota la sèrie de l'inspector Caldas des del començament abans d'endinsar-me en l'últim llibre publicat fa poc, El último barco, que espero llegir aviat. La playa de los ahogados és una narració de ritme molt lent, de preguntes en les quals la resposta és una altra pregunta, molt gallec tot. Ben bé fins l'últim quart del llibre no es comença a veure la llum en l'entrellat d'aquest cas, on les supersticions dels pescadors tenen un gran pes, tothom pensa que el mort s'ha suïcidat per culpa dels remordiments i la por que li ocasionava el naufragi, fa anys, del vaixell on navegava una nit de tempesta amb dos companys més i el capità, i on aquest últim va morir mentre que ell i els seus companys es van salvar in extremis.
   Molt ben escrita, l'autor aconsegueix que el lector es trobi ben bé a la mateixa ciutat de Vigo i els seus voltants, sentint en el seu cos la pluja, el fred, el paisatge d'aquesta zona de Galícia. L'única pega que li trobo és Estévez, un personatge poc creïble des del meu punt de vista (i conec molts aragonesos...) i que no he acabat d'entendre quin paper juga en tota la investigació, a part de fer de xofer de l'inspector. Tot i això, el desenvolupament dels fets i com treballa l'inspector Caldas m'han agradat molt, sense artificis del tipus CSI, pràcticament tot a base de dades, preguntant a uns i d'altres i recorrent la zona sense deixar escapar cap detall.

   

Un millón de gotas

   L'advocat Gonzalo Gil és un home mediocre, el seu bufet sobreviu econòmicament amb prou feines mentre ell intenta mantenir la seva independència i integritat professional envers el seu sogre, advocat sense escrúpols ric i ben posicionat. Un dia Gonzalo rep la notícia de la mort de la seva germana Laura, amb qui feia molt temps que no tenia contacte. Laura, policia, s'ha suïcidat després de torturar i matar l'assassí del seu fill. 

   La mort de Laura serà el detonant d'una sèrie d'esdeveniments que conduïran Gonzalo a investigar el perquè del comportament de Laura, com va arribar fins on ho va fer. Poc a poc Gonzalo anirà descobrint que tot és molt més complicat del que aparentment sembla, inclús que aquest tràgic final de la seva germana està relacionat amb el seu propi passat i el de la seva família.

   No voldria desvetllar més de la trama d'aquesta gran novel·la, que des de l'època actual ens trasllada en capítols alternant passat i present als anys 30, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i els primers anys de la dictadura franquista. Quan vaig comprar aquesta edició de butxaca i vaig llegir la contraportada no esperava ni molt menys trobar-me el que he trobat, una novel·la èpica, basada en part en fets reals, dura, molt dura, que narra fets esgarrifosos i que mostra la part més sinistra de l'èsser humà.

Una suerte pequeña

   Mary Lohan torna a la seva Argentina natal després de vint anys d'absència. En aquests moments Mary viu a Boston i el seu viatge és professional, o això sembla en un principi. Però és molt més que això perquè Mary torna a l'escola on va estudiar de petita. Allà era coneguda com a Marilé i d'allà va fugir d'un dia per l'altre deixant tot enrere per convertir-se en una alta dona, amb un nom i aspecte diferent,  convençuda que ningú la reconeixerà. Per què va marxar Mary/Marilé? Poc a poc Claudia Piñiero anirà descobrint al lector la tragèdia que amaga la protagonista, el perquè de la seva fugida i el seu canvi d'identitat, els sentiments que li provoquen la tornada als escenaris de la seva vida anterior, la retrobada amb tot el que va deixar enrere. 

   Un cop més he triat amb molt d'encert Claudia Piñeiro. Una suerte pequeña és una novel·la narrada en primera persona, molt intimista, dolorosa, on l'autora desgrana la gestió del patiment per part d'una dona ben normal, com qualsevol de nosaltres, a qui un tràgic succés molt difícil de païr canvia el destí, l'única manera de sobreviure serà la fugida. Coneixerem així una dona que són tres: María Elena Pujol en la seva infantesa i joventut, Marilé adulta i Mary Lohan madura, una única dona en les seves tres etapes de la vida que marquen fins i tot un canvi de nom.

La barrera

   Gaspar és un pobre home, marginal i sense amics que conviu amb la seva mare, una dona amargada amb qui quasi no parla; cada nit treballa al Port Fòrum com a vigilant de seguretat, controlant l'accès de vehicles a aquest port de luxe. Evelyn és una jove hondurenya treballadora i plena de somnis que busca una feina millor per ajudar les seves germanes i la mare. La caporala Lídia Sánchez i el mosso d'Esquadra Pau Ribó hauran d'investigar un cas que en principi no els hauria de tocar pel seu lloc professional, l'operació Amnèsia, relacionada amb uns casos de subsmissió química.

  Aquests tres camins personals, aparentment sense relació, formen part de la trama de La barrera, primera novel.la que llegeixo de Jordi de Manuel, curta, entretinguda i que es llegeix en una estona, tot i que m'ha deixat un mal regust per la duresa dels fets que relata i dels que no donaré pistes per no fer un spoiler.

La velocidad de la luz

  En els anys 80 dos joves amics estudiants somien amb un gran futur professional, un d'ells com a pintor, l'altre com a escriptor. Aquest últim rep l'oportunitat de marxar als Estats Units per a completar els seus estudis. Així doncs, l'aspirant a escriptor, narrador en primera persona i de qui no coneixerem el nom, marxa cap a la ciutat d'Urbana, al departament d'espanyol. Allà coneixerà en Rodney, un company de feina més gran que ell, silenciós i esquerp, veterà de la guerra de Vietnam. Rodney i ell es convertiran en amics, o almenys per el nostre protagonista serà així. La relació amb Rodney, el seu passat i la seva personalitat marcaran profundament el jove escriptor, que anirà narrant les seves vivències i el seu camí vital durant la seva joventut i maduresa.
   Aquesta novel·la de Javier Cercas està estructurada en quatre grans blocs i té molt d'autobiografia, ja que Cercas va passar un temps a Urbana, va conéixer un veterà de la guerra de Vietnam i va tornar a Girona, on viu segons tinc entès. 
  M'ha impressionat molt la lectura de La velocidad de la luz, l'he trobat profunda, s'endinsa molt en el patiment, els remordiments, la recerca i la gestió de l'èxit professional, tot molt ben escrit com no pot ser d'una altra manera per Cercas, amb frases molt llargues però no difícils de seguir. Recomanable 100% i a molt bon preu, en una botiga de segona mà.

Cucarachas

   Només havia llegit un cop a Jo Nesbo i no em va entusiasmar gaire, com m'ha passat amb la majoria de novel·la negra nòrdica que he llegit fins ara, excepte amb Henning Mankell. La qüestió és que buscava un llibre de butxaca per portar a sobre sense gaire molèsties i vaig trobar aquest, que vaig comprar només per l'anterior raó, sense mirar el resum de la contraportada. Vaig pensar que era una bona elecció per marxar de vacances a Noruega llegir un escriptor norueg. I resulta que l'acció de Cucarachas passa tota a Bangkok... 

   Però la veritat és que l'he llegit força ràpid, he trobat un Harry Hole jove i impetuós, alcohòlic i obsesionat per resoldre el cas malgrat els obstacles que li van posant al davant. A ell l'han enviat per esbrinar la veritat sobre la mort de l'ambaixador norueg a Tailàndia, el cos del qual ha aparegut en un motel de dubtosa reputació amb un gran ganivet clavat. Les autoritats noruegues volen que el cas es resolgui ràpid i sense gaire soroll, per tal d'evitar un possible escàndol i així li recomanen a Hole que ho faci. I ell només vol saber la veritat, ja que malgrat els seus problemes personals és un policia íntegre.

   Una lectura entretinguda per passar les vacances amb la qual et marxen les ganes de visitar Bangkok.

La fugitiva

   La Mireia és una dona de més de 90 anys, esquerpa i no gaire simpàtica que viu sola en un pis de Sarrià, ajudada per cuidadores a les que tracta amb distància i indiferència. Fa anys que no es parla amb el seu fill Javi i la relació amb la seva filla Mireia és molt freda, només parlen algun cop per telèfon, pràcticament ni es veuen. Tan sols rep de tant en tant la visita de la Sònia, la seva néta i filla de la seva filla. Els dies van passant, la Mireia fa poca cosa, només escoltar els sorolls del carrer i dels veïns; mentrestant va recordant la seva vida des de la infantesa, cosa que ens farà entendre perquè s'ha convertit en la persona freda i sorruda que és ara.

   La protagonista de La fugitiva no és un personatge nou de la Blanca Busquets, sinó que ja l'hem conegut a Jardí a l'obaga. Tanmateix, no cal haver llegit un per llegir l'altre, tot i que, com que tots dos són molt bons llibres, és recomanable. L'autora ha creat un personatge molt real, una vella rondinaire i antipàtica, que sembla molt poc sensible però que amaga una història personal terrible que l'ha portat a ser qui és ara, i que cal conéixer per entendre-la i fins i tot emocionar-se amb la manera com ha superat els obstacles que la vida li va posar al davant. És una novel·la tendre sense caure en la sensibleria, 275 pàgines que passen volant.

El día que se perdió la cordura

   La víspera del dia de Nadal, a la ciutat de Boston, un home camina pel carrer  despullat i amb el cap d'una dona a les mans. Evidentment, és arrestat i portat a un centre psiquiàtric, on el director del centre i una agent del FBI intentaran esbrinar què ha passat. De forma estranya i sense saber com, tots dos es trobaran que formen part de la història que acompanya aquest esgarrifós succès, relacionat amb altres fets esdevinguts fa anys a la ciutat de Salt Lake.

 El dia que se'm va acudir llegir aquest llibre; així podria titular aquesta ressenya. Sort he tingut que l'he agafat de la biblioteca i no n'he invertit ni un sol cèntim. A vegades em sap greu ser crítica amb certs llibres que crec que han estat escrits amb molt d'esforç i il·lusió per part del seu autor i que han resultat un èxit editorial, però és que l'he trobat fluix, m'ha semblat ben bé com una mediocre sèrie televisiva traslladada al paper, amb personatges imversemblants, situacions aparentment deixades a l'atzar però en el fons manipulades, escenaris excessivament preparats. Sembla ben bé que tots els personatges hagin perdut la cordura en un moment o altre, suposo que el títol està molt ben escollit. L'únic avantatge que l'he trobat és que les 448 pàgines que té me les he empassat en quatre dies.

Cops de bec a Pasadena

   Aquest és un títol ben estrany per un llibre que també ho és en part. Perquè la història que ens explica Manuel de Pedrolo, a més de ser una mica estrambòtica també fa riure per absurda que sembla a vegades. No pot ser d'una altra manera quan un dels protagonistes, míster Spill, es guanya la vida encenent cigarretes. A més de mantenir amb el seu sou la seva dona i dos aspirants a guionista i escriptor respectivament que descaradament viuen a costa d'ell: la seva cunyada i un amic. Evidentment, això només pot passar a Hollywood.
   Cops de bec a Pasadena el vaig comprar en una botiga de segona mà, en una edició antiga, d'aquelles que em recorden la meva època d'estudiant de batxillerat. És un llibre entretingut i que es llegeix ràpid. Tot i això, no m'ha agradat gaire, potser perquè per a mi Pedrolo és el de Joc brut i Mecanoscrit del segon origen.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

   Tot just ha acabat la Segona Guerra Mundial i la ciutat de Londres es troba mig destrossada i recuperant-se poc a poc. La Juliet és una escriptora i columnista londinenca que un dia rep una curisosa carta, en què Dawson Adams, un granjer de l'illa de Guernsey, li comunica que té un llibre que ha sigut propietat de la Juliet, que aquest llibre li ha agradat molt i que vol conèixer més llibres del mateix autor. També li parla de un curiós grup de persones de l'illa, la Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, societat formada arran de l'ocupació de Guernsey pels nazis al començament de la guerra. Aquesta carta desperta la curiositat de la Juliet, que desconeix l'illa i l'ocupació i aïllament que va patir. Comença així una relació epistolar entre la Juliet i en Dawson i també amb altres habitants de Guernsey, la majoria d'ells membres de la Societat.

   Ja feia temps que estava llegint crítiques molt bones d'aquest llibre, escrit tot ell en forma de cartes entre els diversos personatges. A vegades em fa una mica de prevenció escollir un llibre per les crítiques que hagi llegit, però en aquest cas crec que tot allò de bo que es pugui dir és poc, tot i que fins més o menys la meitat del llibre no he començat a trobar la part més profunda dels personatges, dels seus patiments, de com intenten sobreviure a l'aïllament de la metròpoli i l'ocupació alemanya. Ja tinc ganes de veure la pel·lícula. 

Si esto es una mujer

 La inspectora de la Policia Nacional Manuela Mauri està de baixa des de fa mesos, concretament des que va trobar el Rodrigo, el seu cap i amant, amb un tret al cap al seu despatx. En aquests moments, la Manuela s'està a casa descansant, cuidant dels seus dos fills i intentant trobar l'equilibri a la seva vida personal al costat de l'Alberto, la seva actual parella. Un dia rep la visita de la Guadalupe, companya de feina, que aprofita la visita de cortesia per demanar-li que torni a la feina per tal de resoldre l'esgarrifós cas Vertedero: en un abocador d'escombraries prop de Madrid ha aparegut part del cos d'una dona de color, i en un altre abocador, una altra part, sense que s'hagi pogut trobar la resta del cos; han passat setmanes i el cas es troba en un punt mort.

   Basat en un fet real, Lorenzo Silva ha creat, conjuntament amb la seva parella Noemí Trujillo, un nou personatge, un dona policia, a qui suposo voldran donar continuïtat, com ha fet Silva amb el guàrdia civil Bevilacqua amb el qual ha tingut un gran èxit i que a mi, personalment, m'agrada força.

  Aquest llibre conté a més de la investigació policial pròpiament dita una certa crítica social, com la tolerància cap a les xarxes criminals que controlen la prostitució i el tràfic de dones procedents d'altres països; la poca repercusió social que té la mort d'una dona sense papers, prostituta i de color; la dificultat de la dona per compaginar vida personal i professional quan es tenen fills. Val a dir que el cas i la seva resolució els he trobat molt interessants, mentre que la protagonista no m'ha acabat de fer el pes, no he empatitzat gens amb ella, m'ha semblat una mica prepotent i a la vegada insegura. 

Ojos de agua

   No fa gaire Domingo Villar ha publicat la tercera entrega de la sèrie dedicada al policia gallec Leo Caldas, un llibre de més de set-centes pàgines que pinta força bé. Fa uns quants anys vaig llegir La playa de los ahogados, que és el segon de la sèrie, però ja ni recordo de què anava, només sé que em va agradar. Així que abans de llençar-me a la piscina d'un totxo de tantes pàgines vaig pensar que era una bona idea llegir primer Ojos de agua, molt més curt, només en té 187.

   A la ciutat de Vigo, per qui no la conegui, com és el meu cas, existeix una illa molt a prop de la costa, Toralla, que és d'ús privat i on fa anys es van construir unes grans mansions i a més una torre d'apartaments. En un d'aquests apartaments apareix el cos d'un saxofonista que hi vivia, amb signes d'una especial violència, un home de vida aparentment normal que es caracteritzava pels seus ulls clars. L'inspector Caldas, un home tranquil amb un caràcter molt gallec, serà l'encarregat de resoldre aquest assassinat, acompanyat per un ajudant que és la seva antítesi, Rafael Estévez, un aragonès impetuós, gens reflexiu i fins i tot una mica violent, que ha estat destinat a Galícia com a càstig professional.

   Aquesta novel·la es llegeix molt ràpid, el seu desenvolupament i resolució m'ha recordat, salvant les distàncies, les novel·les d'Agatha Christie. I fa venir ganes de visitar Vigo.

El sindicat de l'oblit

   De nou enganxada amb Albert Villaró i la seva desbordant imaginació per fer quasi real la distòpia (es diu així no?) de la República catalana iniciada amb Els ambaixadors, que recomano llegir primer per entendre millor El sindicat de l'oblit.

   En aquesta novel·la el protagonista torna a ser mossèn Farràs, un altre cop servint els interessos de la República proclamada el 1934, però ara quaranta anys després. Farràs, que mai va ser sacerdot tot i que va estudiar per ser-ho, viu en un plàcid retir al Pallars. La mort d'una companya a qui fa molt temps que no veia el fa retornar a Barcelona. Amb aquest retorn, els seus caps aprofitaran per encomanar-li una nova missió per la qual comptarà amb el suport d'una colla de jovenets als qui haurà d'explicar l'entramat de l'operació Siscló, portada a terme el 1936 per acabar amb la vida de Franco en l'accident de l'avió Dragon Rapide. 

   Qui llegeixi tant Els ambaixadors com El sindicat de l'oblit ha de conèixer la història recent per entrendre fins a quin punt Villaró ha jugat amb aquesta mateixa història, fent que siguin vius personatges històrics que fa molts anys que són morts, com Tísner, Josep Pla, Lorca, José Antonio Primo de Rivera i molts altres, aconseguint convertir la narració en una fantasia que perfectament podria haver estat realitat. L'autor ha construit així una novel·la molt entretinguda, amb un subtil sentit de l'humor molt Villaró, i que es llegeix força ràpid.

Tothom et recordarà

   Poc després dels atemptats gihadistes de l'agost del 2017 a Barcelona, apareix el cos sense vida de l'inspector de la Policia Nacional Santiago Ortuño al port de la ciutat. Aquest policia estava relegat a un lloc menor a la Brigada d'Estrangeria a causa del seu caràcter difícil i el seu comportament. Ortuño estava relacionat amb la cantant Leire Alfaro, que va entrar en contacte amb ell amb la intenció d'aconseguir papers de residència per a la seva parella, l'iraquià Abduh Fayad, que es troba de manera irregular al país i que treballa com a lampista en una botiga regentada per uns germans també iraquians ubicada al Raval. Els Mossos d'Esquadra seran els encarregats d'investigar la mort d'Ortuño en estranyes circumstàncies.

  La nova novel·la d'Andreu Martin està situada en un escenari plenament actual, a pocs dies de les eleccions del 21 de desembre i amb Catalunya sota l'article 155. A més, planteja una situació d'investigació d'antiterrorisme gihadista en ple barri del Raval, amb la possible confrontació entre els dos cossos policials, Mossos i Policia Nacional. 

  És ben clar que l'autor sap de què parla en plantejar la trama de la seva novel·la, que coneix a fons el món policial i que s'ha documentat bé sobre la funció dels confidents de la policia i els infiltrats que proporcionen una valuosa informació als cossos de seguretat. Resulta fàcil i molt entretingut llegir una novel·la tan ben plantejada, amb alternança de passat i present en forma d'acció i investigació policial respectivament. Tenia ganes de recuperar les bones sensacions que vaig tenir llegint l'Andreu Martin amb La violència justa i Societat negra, que em van agradar molt, ja que havia quedat una mica decebuda amb De tot cor, que no vaig poder acabar; i les he recuperat de debó.  

Els finals no arriben mai de sobte

  El dia 11 de setembre de 2001 moltes coses van canviar pel món occidental arran dels atemptats contra les Torres Bessones. També van canviar les vides de tres catalans que en aquell moment vivien a Nova York: en Guillem, metge; la Sara, executiva i parella d'en Guillem; i en Roger, amic de tots dos que va venir a la gran ciutat a la recerca d'alguna cosa especial sense saber ben bé el què. Tots tres, que estan en la dècada dels trenta, viuen l'impactant moment en directe, i la gravetat dels fets els fa plantejar-se moltes preguntes personals que en el dia a dia no gosaven sortir a la llum. Per què van venir a Nova York? Han trobat allò que buscaven? Poden continuar amb la seva vida com si res hagués passat? Què han de fer d'ara endavant? Han canviat els seus objectius personals, els seus somnis?

  Les preguntes que es fan aquests tres personatges tots ens les hem fet en algun moment de la nostra vida, per això els protagonistes resulten molt propers al lector, o al menys a mi m'ha passat, tot i que ja fa molts anys que vaig deixar enrere l'edat dels protagonistes (...). No és aquesta una novel·la dinàmica sinó més aviat el contrari, reflexiva, introspectiva i molt íntima, on el temps passa poc a poc però el cap no deixa de treballar.

   Els finals no arriben mai de sobte és l'última novel·la que ha publicat Salvador Macip, metge i escriptor, a qui no havia llegit mai fins ara, i que he conegut gràcies a en Xexu, a qui segueixo en el seu blog (www.llibresipunt.blogspot.com), que ha llegit pràcticament tot el que en Macip ha publicat. M'ha agradat força l'experiència i espero repetir aviat amb alguna altra publicació seva.

Carvalho. Problemas de identidad

  Em cridava l'atenció que Carlos Zanón s'hagués atrevit a reviure un personatge tan carismàtic de la novel·la negra com el detectiu Pepe Carvalho, per això aquesta va ser el primer llibre que vaig escollir per Sant Jordi. Ja havia llegit abans dues novel·les de Zanón i m'agrada força el seu estil. 

  En aquesta nova aventura el detectiu més barceloní de tots s'ha fet gran i es troba força perdut, enredat en una relació difícil i problemàtica, descontent amb els seus empleats, descregut i cínic pel que fa a la situació política i social de la ciutat, prèvia al referèndum de l'1 d'octubre.

    Què puc dir d'aquesta novel·la? Que és un bon llibre sens dubte. Que m'ha agradat. Que m'ha costat de llegir. Que m'ha costat seguir el caòtic pensament de Carvalho (està escrita en primera persona). Que penso que m'he equivocat, que hauria d'haver llegit més novel·les de Carvalho per poder opinar amb propietat de la resurrecció que ha fet Zanón del personatge de Manuel Vázquez Montalban. Resumint, és un sí però no; conseqüència: llegiré més novel·les de Vázquez Montalban.

El árbol de la ciencia

  Madrid, a finals del segle XIX. El jove Andrés Hurtado comença a estudiar la carrera de medicina. Andrés és un jove peculiar, diferent dels seus companys d'estudis, preocupat per la realitat que viu la societat de la seva època; fa amics dins la facultat però se sent fora de lloc, els seus companys es dediquen a estudiar poc i viure la vida amb els avantatges que tenen per ser membres de famílies benestants. Andrés s'indigna per les condicions en què s'imparteixen els estudis de medicina, per començar en la facultat d'arquitectura, amb professors molt vells i poc actualitzats en coneixements, preocupats només per ser considerats grans eminències.

  El árbol de la vida és tot ell una reflexió carregada de filosofia sobre la societat madrilenya i espanyola en general, on Andrés observa, reflexiona i cada cop més s'aïlla més de tot allò que l'envolta perquè li resulta insuportable conviure amb la mesquindat, l'egoïsme, la falta d'empatia de la gent. Els rics són rics i només per això es creuen per sobre de la resta, amb dret a tot i millors en tots els aspectes. Els pobres, analfabets, ignorants, malalts i ruïns, són presents en tota l'obra, i encara són més mesquins per no aixecar-se i acceptar la seva pròpia misèria com una cosa natural atesa la seva posició social.

   Andrés discuteix sovint amb el seu tiet, també metge, discussions de caire profundament filosòfic que se m'han fet feixugues, ja que la filosofia no m'ha agradat mai. A part d'aquestes discussions, la resta és una lectura força entretinguda tenint en compte l'autor i l'època en què es va escriure, tot i que resulta una mica depriment en veure la visió de Pío Baroja sobre el seu entorn.

   L'edició que he llegit té un pròleg bastant il·lustratiu sobre la figura de l'autor, on s'acaba entenent que el jove Andrés no deixa de ser l'alter ego de Baroja. Tot el llibre està ple de referències als diferents filòsofs i escriptors que van apareixent durant la lectura, no debades és un llibre de lectura recomanada a algunes escoles.

Tigres de cristal

   A finals dels anys 70, al barri de Sant Ildefons de Cornellà, conegut llavors com Ciudad Satélite, dos nens de 12 anys van cometre un terrible crim, van matar un company d'escola. El mort, Joaquín Vázquez, conegut com el Cromañon, era un noi més gran que ells, repetidor, fatxenda, aspirant a delinqüent i assetjador escolar de Juanpe, un dels nens que el van matar. 

  Aquell crim va trasbalsar el barri sencer i com no pot ser d'una altra manera, la vida de tots dels implicats i les seves famílies. Juanpe va ser denunciat per un testimoni anònim, la qual cosa el va conduir cap al reformatori. El seu company i únic amic i amb qui va cometre el crim, Víctor, no va ser mai implicat en l'afer i Juanpe va callar sempre la seva coautoria. Han passat més de 30 anys i ara Juanpe ha tornat a viure al barri, al pis que compartia de petit amb la seva mare alcohòlica i el seu pare maltractador. Víctor, en canvi, porta una vida completament diferent, és un home d'èxit professional, viu a La Corunya i torna a Barcelona per inaugurar un hotel que forma part de la seva empresa. Això farà que casualment els dos amics es retrobin, recordin els greus fets del passat i intentin demanar perdó d'alguna manera, passar pàgina d'uns greus fets que van marcar el seu futur de manera molt diferent però, senten que necessiten parlar-ho i tancar d'una vegada aquest greu episodi del seu passat.

  Ja coneixia Toni Hill com a escriptor, vaig llegir fa un temps la trilogia de l'inspector Salgado: El verano de los juguetes muertos, etc. Així que, quan en una llibreria de segona mà vaig veure aquesta novel·la no m'ho vaig pensar gaire per comprar-la, tot i que desconeixia l'argument. La sorpresa ha estat majúscula i molt positiva, la lectura m'ha captat per complet, m'ha fet reviure la meva infantesa i joventut perquè sóc contemporània dels protagonistes i el seu dia a dia en un barri obrer dels anys 70 em resulta molt propera.

   Aquesta novel·la tracta no només d'un crim comès per dos nens, sinó de la vida en els primers temps de la democràcia en barris marginals d'emigrants procedents la majoria del sud d'Espanya, de la seva lluita diària per treure endavant les famílies; de la realitat actual d'aquests barris, que continuen sent marginals encara que millorats, poblats per immigrants d'altres zones del món que conviuen amb els qui no han pogut marxar. I sobretot és una novel·la sobre l'assetjament escolar, que llavors passava i que tothom callava; que avui dia passa també però d'una altra forma, a conseqüència de la influència de les xarxes socials.

Mossos d'Esquadra Els casos de ficció

   Sempre he dit que no m'agraden els llibres de relats curts, però veig que m'equivocava, sobretot últimament que no paro de trobar llibres així que m'agraden força. I com que no tinc gaire temps per llegir crec que aquests tipus de format s'adapta molt a les meves necessitats lectores actuals.

  Les novel·les de polis sempre m'han agradat, així que aquest cop he escollit aquest llibre escrit i il·lustrat per policies, alguns d'ells reconeguts escriptors, com Rafa Melero, Iván Llambí i Xavier Álvarez entre d'altres, i pròleg de Víctor del Árbol. Tots els relats tenen en comú certs detalls interessants, Veciana és la població on es desenvolupa l'acció en tots els casos, o l'institut de Veciana, l'IES Paco Camarasa, que és també un lloc de referència en tots els relats.

  Tots els casos, com diu el títol, són de ficció però és evident que es basen en situacions reals que els policies es troben en el seu dia a dia, i que poden resultar esfereïdores, des de casos de xenofòbia a violència de gènere, assetjament mitjançant les xarxes socials, furts o violència sexual amb submissió química.

   Cada cas té l'estil del seu autor i això fa que la lectura sigui molt entretinguda, així també com una il·lustració feta també per policies. De tots els casos els que més m'han agradat han sigut El destí no té pietat de ningú, Falses creences i Vaig marxar sense voler anar-me'n, que tracten d'estafes a gent gran, odi i racisme i  violència sexual respectivament.

Una noche en el paraíso

   Després d'haver quedat fascinada per la Lucia Berlin en Manual para mujeres de la limpieza vaig córrer cap a la llibreria a comprar aquest recull de relats curts, que m'ha agradat força però no tant com l'anterior publicació. Per què? Potser perquè els relats no tenen gairebé continuitat, són petites històries la majoria d'elles de gent que va formar part de la seva vida en algun moment o altre; potser perquè no sempre l'autora és la protagonista, de fet només ho és en uns pocs contes, encara que a vegades sembla que sigui ella mateixa. Es podria dir que és una petita autobiografia d'ella i de les persones que va conéixer al llarg de la seva vida, en els diferents llocs on va viure: Mèxic, Albuquerque, Nova York, Xile.
  El que sí tenen en comú tots aquests relats és el protagonisme de les dones i la omnipresència de l'alcohol i les drogues, que ja sabem que van formar part de la vida de la Lucia Berlin. Són petites històries en les quals es veu el que passa des de fora, petits retalls de realitat vistos des de l'exterior, però si mires a fons pots veure la soledat de les dones, la beguda que transforma les persones, els fills desatesos, els homes egoïstes i poc implicats en la cura dels fills. Tot i això, sempre hi ha un lloc per al sentit de l'humor, molt peculiar i molt personal de l'autora, les desgràcies sembla que no ho siguin tant quan ella ho explica.

Les memòries de Sherlock Holmes

  Segona entrega de les aventures del famós detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle, en aquest llibre podrem conéixer una mica més en Sherlock com a persona, a vegades es troba a faltar alguna referència sobre el seu passat, l'origen familiar o com es va convertir en detectiu.
   Les aventures de Sherlock Holmes, que vaig llegir no fa gaire, em va suposar un gran descobriment personal. Els relats narrats en primera persona pel seu inseparable acompanyant, el doctor Watson, són d'allò més distrets i sorprenents, tot i que a vegades pot resultar difícil situar-se en la realitat de l'època en què es desenvolupa l'acció per entendre les deduccions del detectiu més observador. Tots els relats són independents entre ells i no tenen ni tan sols ordre cronològic, una característica que habitualment no m'acaba d'agradar però que en aquest cas m'ha anat força bé, ja que no he tingut gaire temps per llegir i he anat despatxant cada relat en mitja hora lliure que he pogut arreplegar de tant en tant. Potser pel fet d'haver-lo llegit d'aquesta manera no m'ha acabat d'entusiasmar tant com el primer.
  Sorprèn l'últim capítol, no crec que digui res que no se sàpiga, és l'enfrontament final entre el professor Moriarty i Holmes. Després hi ha un epíleg escrit per Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània i membre del Cercle Holmes, bastant interessant pels que, com jo, desconeixíem l'origen, recorregut i final del personatge.

  

El secreto está en Sasha

  La dona d'un empresari barceloní apareix morta a casa seva, el seu cos presenta una estranya marca feta amb un ganivet o similar. Casualment, la mateixa marca va aparéixer en el cos d'una dona jove morta a ganivetades que es va trobar fa uns anys en un bosc de Girona; mai no es va conéixer la identitat d'aquesta jove i en la investigació policial se la va anomenar com a Sasha, ja que portava una polsera amb aquest nom.

   El grup d'homicidis liderat pel sergent Xavi Masip dels Mossos d'Esquadra serà l'encarregat d'investigar aquests crims, en aquesta ocasió recolzats per la inspectora Andrea Martínez de la Policia Nacional, uns crims que s'acabaran relacionant amb les màfies russes que operen en la costa propera a Barcelona i controlen els grans locals de prostitució.

   Es nota que Rafa Melero, mosso d'Esquadra des de fa molts anys, sap de què parla quan escriu sobre la investigació d'homicidis, el món de què parla es ben real, amb els entrebancs que presenta qualsevol investigació, relacions entre diferents cossos policials, caps policials que no volen intromissions en la seva feina ni que sigui per ajudar a un company a resoldre un crim. El secret està en Sasha es una novel·la d'acció, d'investigació policial on el sergent Xavi Masip, personatge peculiar que s'implica personalment en cada cas, no s'aturarà fins a esbrinar la relació entre la mort de la dona de l'empresari i Sasha.

   De les tres novel·les que ha protagonitzat Xavi Masip, aquesta es la que més m'agradat, feia temps que la tenia per casa i no acabava de trobar el moment de llegir-la, ja sabia més o menys com anava i com que els assassins psicòpates no m'agraden gaire no em decidia a començar-la, però ara no em penedeixo gens.

84, Charing Cross Road

 

Aquesta novel·la epistolar és sobretot apta per a malalts dels llibres, que puguin entendre l'Helene Hanff i la seva passió pels llibres, una dona amb no gaires estudis però apassionada per al coneixement que va adquirint poc a poc, a mesura que amplia la seva particular biblioteca amb els llibres que li subministra la llibreria Marks & Co. de Londres.

  La comunicació entre la Helene, que viu a Nova York, i la llibreria comença quan ella veu en un diari un anunci d'aquesta llibreria, que ofereix llibres antics i d'edicions rares. Immediatament es posa en contacte amb ells mitjançant una carta, i així comença una relació que dura molts anys, durant la qual el tracte entre l'Helene i els empleats de la llibreria acaba convertint-se en molt més que una relació comercial. 
  La gràcia d'aquest llibre rau precisament en què la correspondència és real, l'Helene és una dona una mica excèntrica, amb no gaires recursos econòmics però amb un sentit del humor molt peculiar que contrasta amb la sobrietat anglesa del personal de la llibreria. Una novel·la curta, diferent i recomanable.

Tristana

   Madrid, a principis del segle XX. La jove Tristana ha quedat òrfena i el senyor Garrido, amic dels pares i als qui ha hagut d'ajudar econòmicament en diverses ocasions, l'acull a casa seva. El senyor Garrido, don Lope, és un home ja gran, cavaller amb una magre situació econòmica, que sobreviu amb uns escasos recursos i que sempre ha estat un Don Juan, per a ell qualsevol dona és susceptible de convertir-se en una conquesta, ja sigui casada, soltera o fins i tot monja. I Tristana no ha de ser una excepció per a ell, ara ja gran i envellit converteix la innocent jove en la seva amant. Però Tristana un dia desperta i comença a tenir iniciativa, ganes de viure, d'aprendre, de coneixement, de llibertat, una llibertat vetada i impensable per a les dones de la seva època.

  M'ha sorprès que ja en l'època de Galdós un home pogués descriure de manera tan clara la situació de les dones i les seves necessitats com a persones lliures i iguals als homes; així ho expressa Tristana:

"Aspiro a no depender de nadie, ni del hombre que adoro. No quiero ser su manceba, tipo innoble, la hembra que mantienen algunos individuos para que les divierta; como un perro de caza; ni tampoco que el hombre de mis ilusiones se me convierta en marido. No veo la felicidad en el matrimonio. Quiero, para expresarlo a mi manera, estar casada conmigo misma y ser mi propia cabeza de familia."

  Tot i aquestes idees que tant sí com no vol tirar endavant Tristana, el destí no l'acompanyarà, les seves il·lusions s'aniran diluint poc a poc sense que ella mateixa en sigui conscient i la realitat acabarà imposant-se.

  Quan anava a l'institut les lectures obligatòries acostumaven a ser molt pesades i farragoses, marxaven les ganes de tornar a llegir mai més cap llibre de l'autor en qüestió. Sóc de l'opinió que els autors clàssics s'han de conéixer, però escollint molt bé l'obra, i crec que aquesta seria molt adequada, tant per la temàtica com pel número de pàgines, 234 en aquesta edició, incloent-hi un dens pròleg per mi prescindible. Vaig conéixer en la meva adolescéncia Benito Pérez Galdós per La desheredada, que recordo com un totxo infumable i que encara volta per casa sense que m'hagi atrevit a obrir-lo mai més.

   Però també tinc a l'abast els Episodios Nacionales, bastant més curts i que tracten fets històric de manera novel·lada i força rigorosa. Això em va fer retornar a Galdós i canviar la trista opinió i el mal record que en tenia. I per això mateix fa uns dies vaig trobar Tristana a la biblioteca, un llibret relativament curt i avalat per la pel·lícula de Buñuel, que encara no he vist. Tot i això, el llenguatge utilitzat per l'autor no és gens fàcil, una mica barroc i recarregat.