Persecució

   L'Èlia, dona madura, empresària i independent, fa un any que manté una relació estable amb l'Albert Jordi, treballador d'una llibreria. Un dia, sense cap avís previ, l'Albert li confessa a l'Èlia que fa deu anys va matar la seva dona amb un ganivet i que havia passat per la presó per aquest crim. Evidentment, l'Èlia queda ben estabornida, immediatament fa fora de casa seva l'Albert amb la intenció de tallar tota relació amb ell.

  Aquest és el començament de Persecució, una novel·la que no sé ben bé com qualificar. No només l'Èlia n'és protagonista i té veu dins la narració, d'altres personatges també: l'Albert, com no, el Mercury i l'Andrés, companys de presó de l'Albert, i també la Teresa, hostessa d'un hotel. Cadascú d'ells té quasi tant protagonisme i pes narratiu com l'Èlia, de tots ells en coneixerem la vida i el pensament, el perquè actuen com ho fan i com ho justifiquen. No voldria donar més detalls per no fer spoiler; només dir que quan portava dos capítols vaig estar a punt de deixar-la perquè no li trobava el què, no me n'he penedit, però tampoc sabria com recomanar-la, mai m'he trobat amb una lectura així, tan descarnada, tan sincera amb la mentalitat dels personatges i el seu punt de vista. 

El ritual de los muertos

   L'Anne és una jove periodista navarra que viu a Madrid. Un dia rep la trista notícia de la mort del pare d'un amic, i es trasllada al seu poble per tal d'assistir a l'enterrament, tot i que el retorn li porta mals records de l'últim cop que hi va estar allà. Un cop al poble, allò que hauria d'haver estat una curta estança s'allarga a causa de l'aparició d'un cadàver prop del cementiri. Això farà que l'Anne torni a entrar en contacte amb el Gabriel, policia foral, amb qui va viure una curta però intensa relació que no va acabar gens bé.

  El ritual de los muertos és la segona entrega en què l'Anne és la protagonista, el primer llibre, La música de los huesos, no l'he llegit, crec que no és necessari haver llegit la primera part per seguir la segona. D'El ritual de los muertos puc dir que es llegeix fàcilment i ràpidament, podria pensar que la protagonista és un reflex de l'autora, Nagore Suárez, una noia jove i periodista com ella. Això fa que l'Anne sigui una noia independent però amb inseguretats, el fracàs de la seva relació amb el Gabriel li pesa molt, no sap com comportar-se amb ell. El cas del cadàver aparegut al cementiri s'anirà complicant amb altres successos que ella voldrà també aclarir, tot i la investigació policial en marxa. És una lectura entretinguda, sense pretensions i que fa passar l'estona.

La vida autèntica

   En ple confinament per la pandèmia de la Covid el Pere, home en la cinquentena, atractiu i sense problemes econòmics, sol·licita ajuda a un antic company d'escola, l'Oliver Bou, per tal que li ajudi a enamorar la Roxana, editora de prestigi. L'Oliver és un escriptor consagrat, tot i això és un home solitari i amb problemes d'autoestima que intenta apaivagar amb el menjar, cosa que fa que estigui passat de pes. El Pere ofereix a l'Oliver una gens menyspreable quantitat econòmica a canvi d'escriure cartes d'amor a la Roxana. L'Oliver accepta, confinats com estan no té altra cosa millor per fer, i es dedica a la feina amb tota la seva professionalitat. La Roxana va rebent cartes pràcticament cada dia, en teoria del Pere, i mentrestant l'Oliver poc a poc es va enamorant de la Roxana.

  Vaig agafar aquesta novel·la sense gaires expectatives, tot i que havia llegit bones crítiques, i haig de dir que m'ha agradat força, he trobat els personatges ben treballats, se m'han representat molt reals, fins i tot puc dir que tinc un conegut que s'assembla al Pere en la forma de ser... Les situacions plantejades les he vist properes i realistes i això és el que ha fet en gran part que m'hagi agradat, els tres protagonistes tenen cadascú la seva veu dins la narració, pràcticament amb el mateix pes. La vida autèntica no és només una història d'amor, sinó que és també una reflexió sobre la vida, la mort, la maduresa, l'escriptura i m'atreveria a dir que també hi ha una part de filosofia. Molt recomanable.

Policies

  Barcelona, estiu de 1992, és a dir, Olimpíades. En aquell any els Mossos d'Esquadra eren un cos policial amb poques competències encara i en ple desenvolupament. En aquest marc, el nostre protagonista haurà d'investigar una complicada trama, que implica a l'agent de la DEA Lou Díaz, de visita a Barcelona per gaudir dels Jocs i que investiga la mort d'una jove de catorze anys relacionada amb una xarxa de falsificació de medicaments. Els mossos, que són pocs i amb pocs recursos, faran mans i mànigues per desenvolupar les seves investigacions i ajudar el Lou, un personatge peculiar que aprofitant visita turística i feina, amb la seva dil·latada experiència col·laborarà amb els mossos i els ensenyarà les seves tàctiques per obtenir informació.

  Policies és una novel·la escrita entre Andreu Martin i Joan Miquel Capell, aquest últim ha estat molts anys mosso d'esquadra, pràcticament des dels inicis, i ha passat per totes les categories fins arribar a comissari. De tal manera que Policies esdevé un homenatge a la tasca de la policia catalana dels primers anys, amb manca de recursos, personal i competències, però molt motivada.

  Com a farmacèutica que soc algunes parts de la trama m'han resultat conegudes, com la falsificació de receptes i el tràfic de medicaments com anabolitzants i altres medicaments, de les que vaig tenir coneixença en els inicis de la meva carrera professional tot i que mai em van afectar. Per altra banda, les novel·les de policies sempre m'han agradat, i aquesta no ha estat diferent, l'any de les olimpíades el recordo molt bé i m'ha agradat conéixer com treballaven els policies en aquella època. Tot i això, no puc dir que hagi estat un llibre dels que més m'han agradat, la veritat és que fins i tot m'ha angoixat l'estrès del protagonista per l'excés de feina i la manca de recursos. 

Tor, tretze cases i tres morts

   

  El Pirineu català és preciós, hi ha zones idíl·liques, però n'hi ha d'altres que tot i que ho semblin no ho són. És el cas de Tor, petit municipi de tretze cases, com bé diu el títol, tan petit que depèn administrativament d'Alins, no té ni llum ni aigua corrent, a l'hivern no hi viu ningú, ja que molts cops queda aïllat per la neu. Però té una posició estratègica, la seva muntanya, la muntanya de Tor, fa frontera amb Andorra pel port de Cabús. Desgraciadament, Tor és conegut pels crims que s'hi van cometre, l'últim va ser el juliol de 1995 i la víctima era Josep Montané, conegut com a Sansa, un dels veïns del poble. Feia mesos que Sansa havia estat declarat per la justícia com a únic propietari de la muntanya de Tor, i aquest fet va fer esclatar la desgràcia, darrera de la qual s'amaguen interessos econòmics i personals, contraban i rancúnies covades durant anys.

  Carles Porta va ser el periodista encarregat per TV3 per cobrir primer la notícia del crim, i després per preparar un reportage més extens per al programa 30 minuts. En aquest llibre Carles narra les peripècies seves i del seu equip per poder documentar amb rigor el reportatge, i l'interès que li va despertar i que no va acabar un cop finalitzat i emès el programa.