L'estiu que comença

   

  Dues famílies, els Reig i els Balart, es reuneixen per celebrar la revetlla de Sant Joan en el poble de Sorrals, al costat del mar, als jardins de la casa dels Balart. La Roser i l'Elvira, les dones de les dues famílies, són amigues des de fa anys, són mares pràcticament alhora i somien que els seus fills, la Júlia i l'Andreu, siguin algun dia alguna cosa més que amics. Les trobades de les dues famílies es van repetint any rere any fins que un tràgic accident trasbalsa les seves vides. A partir d'aquí segueix la narració, passaran moltes coses mentre les vides de la Júlia i l'Andreu continuen, cadascun d'ells formarà la seva família, viuran més lluny i més a prop, amb els seus neguits i les seves tragèdies, però sempre mantenint en comú les trobades quan comença l'estiu, la nit de Sant Joan, que coincideix amb l'aniversari de la Júlia.

  Fa dies que estava veient moltes publicacions a les xarxes d'aquesta novel·la de Sílvia Soler, guanyadora del premi Ramon Llull de l'any 2013, suposo que això és degut al seu títol, tan adient per a aquests dies. Potser per això vaig pensar que era un bon moment per llegir-la. El moment, efectivament, és l'adequat, la novel·la no tant. I és que m'ha decebut una mica, m'explico: la idea és bona, una data assenyalada en el calendari com al punt de partida, fent-la coincidir amb el naixement de la Júlia i que dona lloc a posteriors trobades; però el desenvolupament no m'ha acabat de convèncer, trobo que no s'ha aprofondit en els personatges, que són tots els que van sortint al llarg dels cinquanta anys que abarca, fills, nets, parelles, etc. És normal que si es vol explicar la història dels protagonistes durant tant de temps s'hagi de parlar de les persones que els acompanyen, però pel meu gust s'ha perdut l'essència de la Júlia i l'Andreu, passen a ser quasi uns secundaris més quan crec que haurien de ser els que portessin el pes de la narració. Tot i això, li haig de reconèixer que es llegeix ràpid i que està ben construida, per això li he donat 3 estrelles.

Un any i mig

    La Tina i el Jaume són matrimoni des de fa quaranta anys. La seva relació, com la de tantes parelles està farcida de "centenars de minúscules hostilitats matrimonials", con diu l'autora. Són pares de quatre fills, dels quals tres han hagut de marxar fora per temes laborals, donant lloc a un grup de whatsapp de germans anomenat  Diàspora. La Tina, un dona de caràcter, porta aquest fet força malament, l'estat actual de la família no és tal i com ella havia imaginat, els seus plans per reunir els fills i disfrutar de la casa d'estiueig familiar són contínuament desbaratats per diferents motius. El Martí, fill gran, resideix al Quebec. La Berta ha decidit marxar a París fugint d'un desengany amorós. La Cèlia viu a Mallorca però des que va marxar mai troba el moment de tornar a casa. Només queda el petit, el surfer Roger, que passa els dies a la platja esperant la gran onada que no arriba mai.

    Dins d'aquest context, que podria ser el de qualsevol altra família, es desenvolupa la trama d'Un any i mig, que no és la història de la Tina, sinó que cadascun dels personatges té la seva petita parcel·la de protagonisme, enllaçant-se els pensaments i accions de tots ells.

    La Sílvia Soler fa un retrat molt quotidià d'aquesta família, tots ells són gent força normal, amb les seves virtuts i defectes. Destacaria dos personatges: la Tina, mare "gallina", que pot arribar a asfixiar els fills amb el seu instint maternal; i la Cèlia, la filla que se sent diferent dels altres i que està immersa en una relació perniciosa amb un home dominant.

    M'ha agradat, m'ha entendrit com a mare que sóc, m'ho he passat molt bé llegint-la tot i que des d'un bon començament el final m'ha resultat molt previsible.

Inacabat: Petons de diumenge

    Tot just l'acabo de començar i ja m'he adonat que no és un bon moment per llegir aquesta novel·la, galardonada amb el Premi Prudenci Bertrana, i que comença amb els últims dies de vida de la Valèria, arqueòloga ja gran que sap que s'està morint. Ella mateixa va explicant a un jove com ha començat la seva malaltia, com són els seus sentiments i la relació amb els seus fills a la vegada que s'intercalen records de la seva joventut en forma de llibretes-diari personal escrits per ella mateixa i que comencen amb la seva estada a Barcelona per estudiar a la universitat en una època en què les dones que estudiaven estaven mal vistes, i més si eren de poble.

   L'hauria d'haver deixat a la biblioteca un cop vaig llegir la contraportada amb el resum, però tothom en parlava tan bé... No tinc ganes de llegir històries tristes, per molt bones que siguin, i segur que aquesta ho és.