La companyia nòrdica

 

  Si heu llegit alguna novel·la d'Albert Villaró no espereu res semblant a qualsevol dels seus anteriors treballs. I si no n'heu llegit cap trobareu una història sorprenent pel seu origen.

  L'Albert Villaró és historiador i l'any 1997 treballava com a arxiver municipal a la Seu d'Urgell, és en aquell moment quan va rebre, en penyora de la vídua d'un paleta col·leccionista d'antiguitats, un dietari d'un soldat prussià que va participar en la primera guerra carlina. Aquest soldat era, a més, botànic i violinista, un home culte. En el seu dietari descriu uns estranys i esgarrifosos fets que van succeir durant la primavera de 1837 i que va viure acompanyat d'uns curiosos personatges: el capità Osinalde, del bàndol liberal, el pare Cebrià, monjo fugit de Montserrat, i la Mina, una estranya dona que els fa de guia pels camins del Pirineu. A més, altres personatges històrics tenen el seu paper, com el brigadier Porredon, conegut com el Ros d'Eroles, o el príncep Lichnowsky.

   Com és d'esperar, aquesta novel·la està molt ben escrita, amb una gran riquesa de llenguatge i amb un sentit de l'humor peculiar. Fa goig llegir com descriu els camins i els pobles del Pirineu que aquest petit grup va recorrent, les masies on paren a descansar, els llocs més grans i que molts coneixem, com Organyà o Solsona. Tot i això, no puc recomanar-la a tothom, la història té uns tints fantàstics que m'han resultat una mica difícils de pair, i a partir de la meitat del llibre la lectura se m'ha fet feixuga i la veritat és que m'ha costat una mica acabar-lo, si no l'he deixat és perquè l'autor és un dels meus favorits i perquè la base de la novel·la és un dietari antic, malgrat les meves sensacions això no vol dir que no sigui un bon llibre.

Puerto escondido

   El jove britànic Oliver ha heredat una casa en el poble de Suances, a Cantàbria, i després de passar una trista situació familiar decideix traslladar-se a la casa per reformar-la i convertir-la en un hotelet, atesa la seva privilegiada situació al costat del mar. En començar les obres, els paletes troben en una paret unes restes humanes, que semblen d'un bebè. La tinent Valentina de la Guàrdia Civil s'encarregarà de portar la investigació d'aquesta macabra troballa, que un cop feta pública, desencadenarà diversos assassinats en tota la província de Cantàbria.

   Un altre cop he escollit un llibre èxit de vendes i que forma part d'una trilogia. I, com era d'esperar, la lectura ha estat ràpida i addictiva, aquests tipus de novel·les semblen escrites en format telesèrie. Però així com amb El silencio de la ciudad blanca vaig quedar una mica decebuda, Puerto escondido m'ha agradat més, potser ha influït el fet que fa anys vaig visitar la zona i alguns dels paratges d'importància dins la novel·la encara els recordo amb interès, com el poble de Ubiarco, la playa de los Locos o el Ángel Exterminador, inquietant figura del cementiri de Comillas, de la qual poso aquí una foto que vaig fer jo mateixa. Per altra banda, la trama està ben teixida i la història té interès, relacionada amb esdeveniments del passat que es van coneixent a poc a poc, tot i que alguns detalls fan que certs fets resultin previsibles.

  En aquest cas és possible que llegeixi la segona part, tot i que amb aquesta entrega finalitza el cas hi ha guinys cap a la segona. En resum puc dir que és una bona lectura per a les vacances d'estiu.

Playa de los Locos

El Ángel Exterminador

El carrer de les Camèlies

  A la porta d'una torre situada al carrer de les Camèlies un vigilant troba un nadó amb un paper enganxat amb un nom: Cecília. El vigilant entrega la criatura als propietaris de la torre, una matrimoni ja gran que gustosament es fan càrrec de la nena i s'encarregaran de cuidar-la i criar-la gairebé com a una filla, tot educant-la a casa. La Cecília es farà gran fent una mica la seva, de tant en tant fuig de casa, no per rebel·lia sinó per descobrir el món, però sempre acaba tornant-hi, fins un dia en què ja no tornarà, seguint un amor pràcticament adolescent. Així començarà el seu periple per la vida, passant d'un amor a un altre fins que acabi buscant-se la vida "fent senyors", com diu ella, a la Rambla.
 Així és com Mercè Rodoreda va crear aquest personatge femení tan tendre i tan marginal, una dona utilitzada pels homes, alguns d'ells que la maltracten físicament i psicològicament, però ella sempre s'escapa, caminant moltes vegades sense rumb per la ciutat, intenta reixir un cop i un altre, tot explicant el que li passa, acceptant-ho en cada moment sense dramatismes i sense deixar de ser ella mateixa tot i que alguns homes la intentin canviar.
  Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda m'ha deixat un gust agredolç, m'ha fet patir per la Cecília, una dona que al final esdevé forta i independent però que hi ha moments en què ho passa molt malament. Trobo que l'autora va ser molt valenta per escriure aquest llibre en l'època que ho va fer, 1966. La Cecília m'ha recordat en alguns moments la Colometa, tot i que no s'assemblen gens, però és un prototip de dona aparentment fràgil però forta i supervivent, en el fons no necessita els homes, que únicament la fan patir.