Las vidas ajenas

 

 Claude i Daniel són drapaires, un parell de perdedors que es dediquen a buidar pisos de gent que ha mort i a vendre allò que sigui aprofitable. Tots dos són el que en la seva ciutat, Brusel·les, es coneix com a "basura blanca", són uns morts de gana que no són capaços de fer res per prosperar. Un dia tenen la "brillant" idea de fer xantatge amb unes fotos compromeses que han arribat a les seves mans al senyor Lebeaux, un important empresari amb negocis, entre d'altres de diamants, una mica tèrbols sobretot a la zona de l'antic Congo Belga. En Degand és el seu advocat, un home gris però eficient, que haurà de portar la negociació amb els xantagistes.

  Vaig comprar aquesta novel·la, que va rebre el Premi Primavera de novel·la l'any 2005, en una botiga de segona mà, he llegit un parell de novel·les de José Ovejero que m'han agradat. No esperava que la trama d'aquesta novel·la estigués situada a Bèlgica, però he llegit en la contraportada que l'autor fa anys que hi viu.

  M'ha agradat, ha estat una lectura interessant tot i que fa una mica de mal cos, sobretot quan l'autor descriu personatges com l'empresari Lebeaux, un home cruel i sense escrúpols a qui tan se li fa qui hagi de trepitjar per tal d'aconseguir el que vol, tot i que li sobren els diners, és un home amb una supèrbia increïble, tan ben retratat que estic convençuda que en el món n'hi ha uns quants com ell que són els que mouen el "cotarro" en el que vivim. 

Humo

 

  Una dona jove i un nen estan en una cabana al mig del bosc, aïllats, malvivint amb pocs recursos. No se sap ben bé que ha passat però la vida és difícil fora, el menjar és escàs, fruits del bosc i del petit hort que tenen al costat de la cabana i alguna cosa que un home els porta de tant en tant. Només se sap que l'exterior és hostil, eixams d'abelles agressives volten de vegades per la cabana, no sempre és segur estar fora. El nen quasi no parla, només diu alguna paraula a la dona, que no és la seva mare, de fet no se sap quina relació hi ha entre ells, només que intenten sobreviure en un entorn insegur i potser perillós.

  Vaig conèixer José Ovejero amb Insurrección, una novel·la que em va agradar força, és per això que quan vaig trobar Humo a la biblioteca no vaig dubtar en agafar-lo, tot i haver llegit per les xarxes socials que és una novel·la distòpica i a mi aquest gènere no m'acaba d'agradar.  La narració és en primera persona, és la dona la que explica el dia a dia amb el nen, en cap moment se sap què és el que ha passat que els ha portat on són, potser alguna mena de catàstrofe, crec jo. Potser és agossarat per part meva dir que en alguns moments m'ha recordat vagament el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo. De fet la lectura m'ha deixat sensacions contraposades, li haig de reconèixer reflexions interessants però com és un gènere que no m'acaba de fer el pes només li he donat 3 estrelles, tot i haver trobat a les xarxes socials excel·lents valoracions.

Insurrección

  

 A l'Aitor les coses no li van bé: fa un temps es va separar de la seva dona Isabel, la seva feina a la ràdio cada cop s'està tornant més precària, i per acabar-ho d'adobar, la seva filla Ana de disset anys ha marxat de casa sense avisar per anar a viure a una casa okupa al barri madrileny de Lavapiés. Només sap alguna cosa d'ella pel seu fill Luís, l'únic de la família amb qui l'Ana manté un mínim de contacte. L'Ana sent un fort menyspreu pels seus pares, a l'Aitor el considera un titella del sistema capitalista i a la Isabel una ingènua que preten salvar el món amb una petita empresa que fabrica bosses de mà amb materials reciclats. Des de la casa okupa, l'Ana lluita amb un petit i heterogeni grup de persones per evitar que el barri quedi convertit en un nucli d'allotjaments turístics, on els antics veïns han de marxar obligats per les grans empreses turístiques i comercials. Mentrestant, l'Aitor i la Isabel intenten, sense gens d'èxit, que l'Ana torni a casa.

  Insurrección és el primer llibre que llegeixo de José Ovejero, un autor que algun cop havia sentit a nomenar en algun dels pocs programes de llibres que fan per la tele, del tipus Página 2. Vaig agafar aquest llibre de la biblioteca per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest dins la categoria de llibre amb el títol d'una sola paraula. Haig de dir que ha estat un gran encert, m'ha agradat molt, l'autor planteja un munt de problemes molt actuals des de tots els punts de vista i sense prendre partit, només per tal que el lector pensi i reflexioni. Es tracten temes com la relació de parella, l'educació dels fills, la crisi econòmica que sempre afecta als més dèbils i afavoreix a les grans empreses, el sector turístic en expansió que fa fora els veïns dels seus barris. Per exemple, només al començament del llibre, una companya de feina de l'Aitor és acomiadada perquè s'ha quedat embarassada, tot i que l'empresa no ho vol reconéixer.

  Potser si li haig de retreure alguna cosa a Insurrección és les frases de vegades excessivament llargues pel meu gust, m'han fet recordar quan algun cop he intentat llegir sense èxit algun llibre de Camilo José Cela, ha estat una sensació completament subjectiva.