Lectures 2021

   

 Com faig cada any, aquí hi ha el meu particular resum i valoració de lectures del 2021. He llegit 44 llibres, totes les lectures han estat profitoses, inclús els llibres que no he acabat, tots aporten alguna cosa bona. Les meves lectures d'aquest any han estat marcades pel repte lector que va proposar la Biblioteca Sud de Sabadell, on hi havia 20 categories diferents i que m'ha servit per llegit llibres que potser no hauria escollit mai per iniciativa pròpia, tot i que en algun moment concret m'ha estressat una mica, perquè la pila de llibres pendents de llegir no para d'augmentar.

I aquest és el balanç lector del 2021:

- M'ha agradat molt: un clàssic que no havia llegit mai, La revolta dels animals, imprescindible; també he gaudit amb El viatge, un Petit Plaer de l'editorial Viena, de Luigi Pirandello, Premi Nobel a qui desconeixia. Destacaria també L'any que va caure la roca, de Pep Coll, i Catedrales, de Claudia Piñeiro.

- Clàssics que he llegit: a més de La revolta dels animals, L'Escanyapobres, de Narcís Oller, una relectura de l'institut que vaig odiar en el seu moment i que ara he trobat que està força bé; també apuntaria aquí Orgullo y prejuicio, de Jane Austen.

- M'ha emocionat: Catedrales, impressionant la visió de l'integrisme religiós que ens ofereix Claudia Piñeiro, sens dubte és el llibre que més m'ha impactat aquest any.

- He abandonat: ja no estic per romanços i hi ha molt bones lectures pendents. Dintre d'aquesta categoria hi ha Terra alta, de Javier Cercas, i Tardor, d'Ali Smith; Terra Alta ha estat una gran decepció, tot el que havia llegit fins ara de Cercas m'havia agradat molt, un cop més em queda clar que els Premis Planeta no són del meu gust per molt bo que sigui l'autor. I Tardor no l'he acabat d'entrendre, amb dos capítols n'he tingut prou.

- No hauria d'haver llegit: no puc incloure cap llibre dins d'aquesta categoria, tots m'han aportat alguna cosa, inclús els que no he acabat.

- He descobert: Sexe fora de norma, de varis autors; feia molt temps que no llegia novel·la eròtica i aquesta lectura ha estat com a una grata retrobada amb el gènere.

- M'ha decebut: El pont dels jueus, de Martí Gironell, tampoc no esperava gran cosa però no m'ha fet ni fred ni calor; La traductora, de José Gil Romero i Goretti Isarri, una bona trama que trobo desaprofitada per com està escrita; i Los ritos del agua, d'Eva García Sáenz de Urturi, el tercer que em falta de la trilogia no el llegiré, ja n'he tingut prou.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: Berta Isla, de Javier Marías, un bon escriptor que no em cau gens bé però que escriu molt bé; és un llibre molt gruixut, crec que més endavant el tornaré a agafar.

A part de tots aquests, destacaria Nosotros en la noche, de Kent Haruf, i La cosina Rachel, una redescoberta de Daphne du Maurier que m'ha portat a llegir també La pomera i altres contes.

I ja com a anècdota estadística, de tots aquests llibres 16 els he comprat, 18 són de la biblioteca, 5 ja els tenia per casa, 4 me'ls han regalat i 1 me l'han deixat.

Bon any i bones lectures!

Dolça introducció al caos

   La Marta i el Dani estan consolidant la seva relació de parella. Però un dia la Marta confirma amb sorpresa un embaràs, no desitjat sobretot per part d'ella, no arriba en un bon moment professional ni personal. La Marta decideix de forma unilateral no continuar amb l'embaràs. El Dani se sent exclòs d'aquesta decisió, i aquest fet obre una esquerda en la relació de la parella, que els porta a qüestionar-se un munt de coses, tant a nivell personal com també com a parella.

  Tenia moltes ganes de tornar a llegir la Marta Orriols, Aprendre a parlar amb les plantes em va encantar i he agafat Dolça introducció al caos potser amb unes expectatives molt altes. No és que no m'hagi agradat, és un bon llibre i està molt ben escrit, però els múltiples dubtes que sacsegen la parella protagonista m'han arribat a agobiar, tot i que entenc les seves postures i el perquè es troben com es troben davant del dilema que se'ls planteja; però se m'ha fet una mica feixuc seguir-los i m'han fet patir, potser perquè arriben a aprofondir en les seves personalitats com si s'estiguessin psicoanalitzant, o així m'ho ha semblat. També crec que potser el fet de pertanyer a una generació diferent a aquesta parella fa que ho vegi tot amb una perspectiva diferent. Resumint-ho, bé però potser no calia tant.

  

Catedrales

   La Lía ja no creu en Déu. Provient d'una família de classe mitjana i amb una profunda fe cristiana, la Lía va deixar de creure fa trenta anys, quan va aparèixer el cos esquarterat i cremat de la seva germana petita, l'Ana, de només disset anys.  Des d'aquell terrible succés, del qual mai no es va trobar cap culpable, la Lía va voler tallar els llaços amb la seva família, i un cop acabat els seus estudis va marxar d'Argentina, ben lluny. Només manté el contacte per carta amb el seu pare, que no ha deixat d'investigar sense cap resultat per esbrinar qui o quins van cometre tan terrible crim, mentre que la seva mare i la germana gran, la Carmen, accepten l'esgarrifós assassinat sense solució amb resignació cristiana, Déu ho ha volgut així.

  Catedrales és l'última novel·la de Claudia Piñeiro, que s'endinsa en el món del fanatisme religiós i les relacions familiars de manera profunda, i on cadascún dels personatges té la seva pròpia veu dins la narració, començant per la Lía i seguint pel seu nebot Mateo, fins arribar a l'Alfredo, el pare de la família. És extraordinària la manera en què Piñeiro és capaç de donar veu a tots aquests personatges, la visió tan diferent que té cadascú del crim i de les seves conseqüències dins la família. Piñeiro no s'estalvia de mostrar cap a on porta el fanatisme religiós, que converteix les persones en éssers cruels, que justifiquen qualsevol mal que pugui patir qui no té les mateixes creences que ells i que deixen desvalguts a aquells que no volen seguir el mateix camí.

  M'ha agradat molt aquesta novel·la, a més d'estar molt ben escrita fa pensar i reflexionar molt, per mi la millor que he llegit fins ara de Claudia Piñeiro, que gran escriptora.

Tardor

   

  L'Elizabeth  ha de renovar el seu passaport i aquesta renovació es converteix en un absurd d'entrebancs administratius, de tal manera que el temps necessari per fer aquest tràmit esdevé llarguíssim, fins i tot hi ha temps per llegir un llibre, els números d'espera no avancen, l'espera és desesperant i tot sembla un sense sentit.

  Aquest és el primer capítol de Tardor, novel·la que forma part de la tetralogia d'Ali Smith que ha sigut un gran èxit editorial. No puc dir gaire cosa més perquè no he passat del segon capítol, de seguida he vist que no és el tipus de lectura que fa per mi, tot i que és un llibre no gaire llarg i molt lloat no he tingut gens de ganes de seguir endavant, no m'agrada l'estil, aquest primer capítol se m'ha fet tan absurd i llarg com és el fet que explica. El deixo inacabat amb una gran desil·lusió.