La casa torcida

  Charles i Sophia s'han conegut a Egipte durant la Segona Guerra Mundial; a causa del conflicte s'han hagut de separar però no deixen la seva relació, que volen reprendre a Londres un cop acabada la guerra. La guerra s'acaba i tot just quan torna a Londres Charles descobreix que l'avi de la Sophia, un home d'origen grec i molt ric, ha estat enverinat i ha mort. Charles s'implicarà molt en la investigació per la mort de l'avi, ja que el seu pare treballa per a Scotland Yard, i així anirà coneixent tots els membres de l'extensa família de la Sophia, tots convivint sota el mateix sostre i tots ells sospitosos per algun motiu o altre.

  Aquesta estranya situació que estem vivint amb el confinament m'ha agafat per sort amb llibres de sobres a casa, llibres que en algun moment he trobat que m'agradaria llegir però que es van quedant a la pila per un motiu o un altre. La casa torcida és un d'ells. Aquesta novel·la d'Agatha Christie la vaig llegir quan tenia 15 o 16 anys i agafava llibres del Bibliobús que passava un cop per setmana pel meu barri de Barcelona. En aquell moment em va impressionar força; ara, amb la pila d'anys que han passat no tant, però com que em costa una mica concentrar-me en la lectura m'ha anat bé escollir-lo per passar una bona estona.

L'ombra de l'eunuc

  El diputat Josep Maria Bolós ha mort en un accident. Tot just després del funeral en Miquel Gensana, amic seu des de la infància, i la Júlia, jove companya de feina del Miquel, van a sopar a instàncies de la Júlia a una masia-restaurant propera a Barcelona. En Miquel no sap on van però quan hi arriben es troba amb la sorpresa que la masia és l'antiga casa pairal de la seva família, Can Gensana. A la pena per la mort del Bolós s'afegeix la indignació que li suposa entrar a allò que havia sigut casa seva i que ha estat transformada en un modern restaurant per un conegut arquitecte. Tot i això, en cap moment el Miquel li dirà a la Júlia què representa aquesta casa per a ell.

   La Júlia incita al Miquel a parlar-li del Bolós i en Miquel, mentre li va explicant retalls de la seva infància, joventut i maduresa en comú, va desgranant la seva pròpia vida, els seus amors, fracasos personals, dubtes existencials, fins a convertir-se en qui és ara, un home ja madur, sol i amb el pes del passat a les espatlles.

  No recordo qui em va aconsellar llegir aquesta novel·la de Jaume Cabré, un dels meus autors favorits. No fa gaires dies la vaig trobar en una botiga de segona mà i pensava que trigaria a llegir-la, ja que Cabré no és un autor fàcil i últimament em costa concentrar-me en la lectura. Per això he aprofitat el confinament per gaudir-la com cal, amb el domini espectacular del llenguatge que té Cabré; tot i això crec que potser no agradarà a tothom la seva forma d'escriure. 
  Hi ha un personatge de la novel·la que m'ha encantat, el tiet Maurici, considerat un boig per tota la família i a qui en Miquel aprecia molt, un sentiment mutu entre tots dos que fa que el Maurici expliqui al Miquel molts secrets desconeguts de la seva família. També haig de dir que la quarta part del llibre se m'ha fet una mica feixuga a causa de la meva ignorància absoluta sobre la música clàssica, un tema que en Cabré sembla ser que domina força.

    

La madre de Frankenstein

  El jove Germán Velázquez, fill d'un eminent psiquiatre que va morir a la presó, torna des de Suïssa a l'Espanya de 1954 per treballar en un manicomi de dones a Ciempozuelos, convertit ell també en psiquiatre. Germán ha cursat els seus estudis fora d'Espanya, ja que va marxar del país a finals de la Guerra Civil i va ser acollit per la família del doctor Goldstein, amic del seu pare. El motiu de la tornada de Germán és en part Aurora Rodríguez Carballeira, la dona paranoica que es va fer tristament famosa per haver matat la seva filla Hildegart. Aurora va ser mare soltera i va educar la seva filla per tal que formés part d'una nova generació de éssers humans més intel·ligents; de fet, la Hildegart va aprendre a llegir i escriure molt petita i als tretze anys ja va començar a la universitat. 

  Germán començarà la seva feina al manicomi intentant tractar les dones esquizofrèniques amb clorpromazina, un medicament nou que promet grans resultats amb aquesta malaltia, que fins ara no s'ha pogut tractar adequadament. Mentre treballa també aprofitarà per conéixer més a fons Aurora, una dona que el té fascinat des que era adolescent i que va conéixer a la consulta del seu pare. 

  En el manicomi Germán coneixerà també la María, auxiliar de clínica que durant molt temps ha estat en contacte diari amb l'Aurora; María és neta del que era jardiner del manicomi quan l'Aurora hi va ingressar, llavors ella era una nena que voltava per tot el recinte per passar el temps i l'Aurora la va ensenyar a llegir i a escriure, i ara que l'Aurora és gran i quasi no s'hi veu li llegeix cada dia una estona.

  Un cop més, Almudena Grandes m'ha deixat bocabadada amb una impressionant història d'éssers humans enmig d'una dictadura franquista que imposa el nacionalcatolicisme, que condemna qualsevol conducta que se'n surti com a un greu pecat, que converteix la societat a un puritanisme extrem i que aprofita la moral oficial pel seu benefici i per amagar els abusos comesos per les persones afins al poder. La dona sotmesa i sense llibertat és una altra de les conseqüències de la moral de la dictadura, i això és un altre dels temes tractats en aquesta gran novel·la. És impressionant el treball que fa l'autora per documentar-se i crear una història de ficció que es desenvolupa enmig d'un entorn real i de personatges reals. Ha sigut un gran plaer poder aprofitar el confinament a causa del coronavirus per gaudir d'aquesta gran lectura.

Personajes desesperados

  Sophie i Otto són un matrimoni benestant de mitjana edat, sense fills i que viuen en un barri una mica perifèric de Nova York. Sense que ells ho hagin notat estan passant per un moment de crisi: Otto, que és advocat, acaba de trencar la societat que tenia des de feia molts anys amb el seu soci Charles; la Sophie, d'origen francès, ha treballat esporàdicament com a traductora però ara mateix no fa res. Sophie fa dies que dona menjar a un gat sense amo que de tant en tant s'acosta a la porta de la cuina. Però una nit i de manera inesperada el gat la mossega en la mà. Aquest incident, que aparentment no té gaire importància excepte el perill d'infecció, desencadena la crisi entre Sophie i Otto.

  L'autora de Personajes desesperados, Paula Fox, ja morta, va escriure aquesta novel·la l'any 1970 i està considerada un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX, per tant se suposa que ha de ser molt bona; però a mi no m'ho ha semblat de cap manera, els personatges els he trobat avorrits, els diàlegs a vegades absurds i les seves reaccions fora de lloc. De fet un dels problemes d'aquest matrimoni és que estan morts d'avorriment i me l'han encomanat a mi.

Un hombre en la oscuridad

  August Brill és un home gran que ha patit un accident i es troba fent la convalescència a casa de la filla, divorciada, i on també viu la neta, que ha perdut la seva parella. August passa les nits en blanc i per que no se li facin tan llargues es dedica a inventar històries; la que porta al cap en aquests moments és una distòpia en què els Estats Units es troben en plena guerra civil, amb el territori dividit en repúbliques independents.

 Fa molts anys havia llegit Paul Auster, concretament la Trilogia de Nova York i m'havia agradat força. Però sembla mentida, aquest curt llibre de poc més de 180 pàgines en edició de butxaca no he sigut capaç d'acabar-lo, no li he trobat ni cap ni peus a aquesta història en què tan bon punt estem en mig de la paranoia nocturna de l'avi Brill com en el present mentre recorda episodis de la seva vida que no venen al cas. Fins i tot m'he dedicat a mirar crítiques d'altres lectors per veure si soc jo o son els llibres que estic escollint últimament, el cas és que no l'encerto gaire.

   

Jo canto i la muntanya balla

  Entre Camprodon i Prats de Molló es desenvolupen els capítols d'aquesta novel·la, que parla de la seva gent en el passat i en el present, de les seves històries, del seu entorn, dels animals i les plantes que els envolten i que també ens parlen. Cada capítol és una petita història personal, ja sigui d'un pagès, de la seva dona, de la carnissera del poble, inclús d'un cabirol o d'unes trompetes de la mort.

   Canto jo i la muntanya balla va rebre el premi Llibres Anagrama de Novel·la; he llegit crítiques boníssimes i no és gaire llarga. O sigui que em vaig decidir a llegir-la. Però crec que no és el tipus de narració que fa per mi, potser massa poètica, potser per la seva estructura, el cas és que en general no m'ha fet ni fred ni calor, excepte la quarta part, l'última, potser perquè els personatges que parlen m'ha semblat que ho feien d'una manera diferent a la resta de la novel·la. 

La cara norte del corazón

  La sotsinspectora de la Policia Foral navarra Amaia Salazar es troba als Estats Units en un període de formació amb el FBI, a finals d'agost del 2005, en els dies previs al pas de l'huracà Katrina per Nova Orleans. Això vol dir que estem també uns quants anys abans dels esdeveniments de la trilogia del Baztán. L'Amaia forma part d'un grup d'investigadors encapçalat per l'inspector Dupree i s'encarregan d'estudiar un terrible cas: hi ha un assassí en sèrie que es dedica a matar famílies d'unes determinades característiques en unes condicions meteorològiques concretes, amb una posada en escena dels morts que fa que sigui conegut entre els investigadors com "el compositor". La proximitat de l'huracà Katrina fa sospitar que les properes víctimes poden trobar-se en la zona de Nova Orleans, així que l'equip investigador es desplaçarà cap allà, en vísperes de l'huracà més destructiu que ha patit la ciutat i el seu entorn.

   Vaig dubtar molt abans de decidir-me a llegir aquesta novel·la: la trilogia del Baztán em va agradar força sobretot al començament però amb la tercera novel·la vaig quedar una mica decebuda. I aquesta preseqüela m'acabat de decebre del tot, i no perquè no estigui ben treballada sinó per la seva lentitud i la seva extensió, 674 pàgines que se m'han fet eternes de tan excessivament descriptives que son. Tan sols m'han salvat una mica els pocs capítols intercalats que parlen de la desaparició de l'Amaia en el bosc quan tenia dotze anys i que m'han fet recordar els bons moments de la trilogia. 

   Haig de dir que l'autora ha treballat bé la desgràcia que va soposar per Nova Orleans el pas de l'huracà Katrina, que descriu força bé el patiment de la gent, els moviments que havien de fer per fugir de la tempesta. També està ben descrit el procés d'investigació del cas del "compositor", potser tan ben descrit que se m'ha fet molt i molt lent. Tot i que a la contraportada es parla d'una novel·la trepidant...