La barrera

   Gaspar és un pobre home, marginal i sense amics que conviu amb la seva mare, una dona amargada amb qui quasi no parla; cada nit treballa al Port Fòrum com a vigilant de seguretat, controlant l'accès de vehicles a aquest port de luxe. Evelyn és una jove hondurenya treballadora i plena de somnis que busca una feina millor per ajudar les seves germanes i la mare. La caporala Lídia Sánchez i el mosso d'Esquadra Pau Ribó hauran d'investigar un cas que en principi no els hauria de tocar pel seu lloc professional, l'operació Amnèsia, relacionada amb uns casos de subsmissió química.

  Aquests tres camins personals, aparentment sense relació, formen part de la trama de La barrera, primera novel.la que llegeixo de Jordi de Manuel, curta, entretinguda i que es llegeix en una estona, tot i que m'ha deixat un mal regust per la duresa dels fets que relata i dels que no donaré pistes per no fer un spoiler.

La velocidad de la luz

  En els anys 80 dos joves amics estudiants somien amb un gran futur professional, un d'ells com a pintor, l'altre com a escriptor. Aquest últim rep l'oportunitat de marxar als Estats Units per a completar els seus estudis. Així doncs, l'aspirant a escriptor, narrador en primera persona i de qui no coneixerem el nom, marxa cap a la ciutat d'Urbana, al departament d'espanyol. Allà coneixerà en Rodney, un company de feina més gran que ell, silenciós i esquerp, veterà de la guerra de Vietnam. Rodney i ell es convertiran en amics, o almenys per el nostre protagonista serà així. La relació amb Rodney, el seu passat i la seva personalitat marcaran profundament el jove escriptor, que anirà narrant les seves vivències i el seu camí vital durant la seva joventut i maduresa.
   Aquesta novel·la de Javier Cercas està estructurada en quatre grans blocs i té molt d'autobiografia, ja que Cercas va passar un temps a Urbana, va conéixer un veterà de la guerra de Vietnam i va tornar a Girona, on viu segons tinc entès. 
  M'ha impressionat molt la lectura de La velocidad de la luz, l'he trobat profunda, s'endinsa molt en el patiment, els remordiments, la recerca i la gestió de l'èxit professional, tot molt ben escrit com no pot ser d'una altra manera per Cercas, amb frases molt llargues però no difícils de seguir. Recomanable 100% i a molt bon preu, en una botiga de segona mà.

Cucarachas

   Només havia llegit un cop a Jo Nesbo i no em va entusiasmar gaire, com m'ha passat amb la majoria de novel·la negra nòrdica que he llegit fins ara, excepte amb Henning Mankell. La qüestió és que buscava un llibre de butxaca per portar a sobre sense gaire molèsties i vaig trobar aquest, que vaig comprar només per l'anterior raó, sense mirar el resum de la contraportada. Vaig pensar que era una bona elecció per marxar de vacances a Noruega llegir un escriptor norueg. I resulta que l'acció de Cucarachas passa tota a Bangkok... 

   Però la veritat és que l'he llegit força ràpid, he trobat un Harry Hole jove i impetuós, alcohòlic i obsesionat per resoldre el cas malgrat els obstacles que li van posant al davant. A ell l'han enviat per esbrinar la veritat sobre la mort de l'ambaixador norueg a Tailàndia, el cos del qual ha aparegut en un motel de dubtosa reputació amb un gran ganivet clavat. Les autoritats noruegues volen que el cas es resolgui ràpid i sense gaire soroll, per tal d'evitar un possible escàndol i així li recomanen a Hole que ho faci. I ell només vol saber la veritat, ja que malgrat els seus problemes personals és un policia íntegre.

   Una lectura entretinguda per passar les vacances amb la qual et marxen les ganes de visitar Bangkok.

La fugitiva

   La Mireia és una dona de més de 90 anys, esquerpa i no gaire simpàtica que viu sola en un pis de Sarrià, ajudada per cuidadores a les que tracta amb distància i indiferència. Fa anys que no es parla amb el seu fill Javi i la relació amb la seva filla Mireia és molt freda, només parlen algun cop per telèfon, pràcticament ni es veuen. Tan sols rep de tant en tant la visita de la Sònia, la seva néta i filla de la seva filla. Els dies van passant, la Mireia fa poca cosa, només escoltar els sorolls del carrer i dels veïns; mentrestant va recordant la seva vida des de la infantesa, cosa que ens farà entendre perquè s'ha convertit en la persona freda i sorruda que és ara.

   La protagonista de La fugitiva no és un personatge nou de la Blanca Busquets, sinó que ja l'hem conegut a Jardí a l'obaga. Tanmateix, no cal haver llegit un per llegir l'altre, tot i que, com que tots dos són molt bons llibres, és recomanable. L'autora ha creat un personatge molt real, una vella rondinaire i antipàtica, que sembla molt poc sensible però que amaga una història personal terrible que l'ha portat a ser qui és ara, i que cal conéixer per entendre-la i fins i tot emocionar-se amb la manera com ha superat els obstacles que la vida li va posar al davant. És una novel·la tendre sense caure en la sensibleria, 275 pàgines que passen volant.