És naufragi

   Un dia qualsevol una dona agafa un tren i marxa, el primer tren que passa, sense cap destí concret, deixant enrere una vida aparentment normal, amb una feina estable, un marit i una filla. Poc a poc anirem esbrinant què ha passat, quina és la causa per la qual aquesta dona ha fugit, ho ha fet per allunyar-se d'allò que l'ha ferit en l'ànima, allò que ha provocat el seu naufragi personal.

  No voldria donar més detalls per no fer spoiler d'aquesta novel·la curta que va guanyar el Premi Lletraferit 2024, i que és una novel·la de dones, no només de la protagonista sinó de les que l'han envoltat en un moment o altre. Amb poques pàgines l'autora diu molt, amb una sensibilitat extraordinària. M'ha agradat tant que se m'ha fet curta, m'hauria agradat saber més de totes aquestes dones que passen per la narració, tant la protagonista com aquelles que d'alguna manera han format part de la seva vida. Es llegeix en una estona però arriba al fons de l'ànima.

Al borde del desbordamiento

   

  No soc aficionada a llegir llibres d'autoajuda i similars, m'agrada més la novel·la, però en aquest cas he escollit aquest llibre d'una quasi col·lega de professió, concretament ella és química i jo farmacèutica, amb la qual cosa compartim les ciències com a professió. En aquest curt llibre la Gemma parla de com se senten moltes dones d'avui dia, mares i treballadores, és a dir, dones que volen arribar a tot i fer-ho bé, a qui els hi manca temps per a elles mateixes, tal i com ens hem trobat moltes dones de la mateixa generació, i aquest afany de voler tenir-ho tot controlat acaba passant-nos una important factura, sobretot a nivell mental.

  Tot i que s'especifica que no és autobiogràfica, és evident que la Gemma segur que s'ha trobat en situacions similar en algun moment, i el que pretén és oferir eines senzilles per tirar endavant en el autoconeixement i donar consells i exemples pràctics de com tirar endavant sense enfonsar-se ni estressar-se innecessàriament. Alguns dels títols dels capítols ja poden donar una visió d'allò que ens ha passat a totes: " Por qué tengo que hacerlo todo yo?", o "Es que no me escuchas?", frases típiques que totes hem fet servir quan parlem amb els nostres fills adolescents, com és el cas de la protagonista. 

  Com a resum: cuideu-nos com a persones, la nostra salut física i sobretot mental està en joc.

Antes del huracán

   En Curro fa vint anys que està tancat en l'hospital psiquiàtric de Sant Boi arran d'un greu brot de bogeria. Allà passa el dia a dia acompanyat d'un altre malalt mental, en Plácido, que es creu el seu majordorm, l'acompanya a tot arreu i intenta fer-li la vida agradable, ben bé és el seu servidor. Tots dos estan preparant la fugida de l'hospital, poc a poc i dins el seu món boig. En els següents capítols se'ns explica com ha arribat en Curro a ser un malalt psiquiàtric: la seva infància a finals dels 70 i principis dels 80 en una ciutat bruta, industrial i marginal, amb la demència de l'avi (potser hereditària), un pare que de cop i volta es posa a fer esport, una mare obesa, uns companys d'escola que el burxen, un germà gran que l'ignora o l'estomaca. Fins que un dia tot esclata.

  Vaig escollir aquest llibre per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud, una novel·la que transcorri en l'extraradi d'una gran ciutat, en aquest cas és Sant Boi de Llobregat. M'he trobat amb una gran novel·la que m'ha commogut força, al començament no acabava d'entendre al Curro, però poc a poc he anat empatitzant amb ell, fins al punt que li he agafat carinyo, m'ha fet molta pena la seva situació quan era un nen de dotze anys a qui ningú fa gaire cas, amb uns adults egoïstes que només pensen en si mateixos i que tampoc no estan gaire equilibrats, tant el seu pare com la seva mare, potser l'herència de l'avi malalt mental va pesar molt en una època en què determinades actituds que ara considerem fora de lloc llavors eren normals, des de l'assetjament escolar fins al desconeixement i valoració de les malalties mentals. Aquesta lectura m'ha commogut, m'ha fet empatitzar amb el personatge de Curro com no m'ho pensava quan he començat a llegir el llibre. I si no l'he valorat amb cinc estrelles és perquè els capítols dels diàlegs entre Curro i Plàcido se m'han fet una mica llargs, tots dos ben tocats del bolet.

L'ombra de mitjanit

   L'Oriol Dorca és un presentador d'un programa de True crime molt mediàtic. El seu cos sense vida apareix en el parc de Vallparadís, a Terrassa, i sembla ser que la seva mort no és accidental. És per això que es posa en marxa una investigació policial a càrrec del Robert i l'Arianne, del grup d'homicidis dels Mossos d'Esquadra. Un cop comencen a investigar comproven que l'Oriol estava treballant en un cas que es va tancar fa anys i del qual ell mateix ja havia fet un programa, però pel que sembla havia trobat informació rellevant que podria afectar a la resolució d'aquest cas.

  Vaig comprar aquesta novel·la en un impuls, atreta per la seva portada, en què apareix una ampolleta de fentanil, la droga de moda als Estats Units, per desgràcia. També em va atraure el fet que l'acció es desenvolupés a Terrassa, molt a prop de casa meva. També és cert que la figura de l'Oriol Dorca recorda a Carles Porta i el programa Crims, que habitualment segueixo. 

  La investigació policial és correcta, potser algun fet l'he trobat una mica forçat però en general bé, no tant el personatge de l'Arianne, en teoria la protagonista, a qui he trobat una mica difusa i poc treballada, arrossega un passat del qual no s'acaba d'esbrinar ben bé que va passar i que fa que de vegades es comporti d'una manera una mica estranya, segons el meu parer. Tot i això, per ser el debut literari de l'autora, està prou bé.

 

  

La muerte ajena

 

  La periodista Verónica Balda condueix un programa de ràdio informatiu matinal de gran èxit. Un dia salta una notícia que li crida l'atenció: una jove ha caigut des d'un cinquè pis en un barri benestant de Buenos Aires. El pis des d'on ha caigut és propietat d'un reconegut empresari, i crida l'atenció el fet que la jove anava despullada. Quan es coneix el nom de la jove, la Verónica se n'adona que sap qui és, s'interessarà per saber què ha passat: ha caigut sola? L'han empès? Quina relació tenia amb el conegut empresari? I quina relació hi ha entre la jove i la Verónica?

  Aquesta última novel·la de Claudia Piñeiro està estructurada en tres parts ben diferenciades, tant és així que quan comença la segona part sembla un llibre completament diferent, m'ha descol·locat una mica, de tanta diferència, fins que he acabat entrant i entenent el que l'autora vol explicar. Ho dic perquè he llegit en Goodreads que hi ha gent que ha deixat el llibre en trobar-se amb això, però personalment crec que s'ha de seguir per trobar-li l'entrellat. No voldria dir res més sobre això per no treure-li la gràcia. El fet és que l'autora planteja com a rerefons el món de les escorts, prostitutes de luxe que fan d'acompanyants d'homes poderosos que no se n'estan d'exhibir-les allà on es fan acompanyar per elles.

  M'ha semblat una gran novel·la, potser diria que és la que més m'ha agradat fins ara de Claudia Piñeiro, autora a qui vaig descobrir fa molt temps amb Tuya.

Pes mort

 

 En Josep i la Teresa són una parella gran que té un restaurant a l'Eixample, a Barcelona. La jove neboda Cris fa de cuinera i el Llorenç, un veí de tota la vida, fa de cambrer. És el mes d'agost, hi ha poca feina però hi ha un client habitual que vol sopar, un home amb sobrepès però és un client agraït a qui atenen amablement com sempre. Però aquell dia, amb aquest client, un fet inesperat provocarà una situació límit que els quatre treballadors no sabran ben bé com resoldre.

  No puc dir més per no desvetllar la trama d'aquesta curta novel·la de Llort que es llegeix en un sospir, molt entretinguda i propera, atès que els protagonistes són gent ben normal: el matrimoni gran que ja té ganes de jubilar-se, la Cris un apasionada de la cuina, i el Llorenç amb la confiança que proporciona tants anys d'amistat amb en Josep i la Teresa. De la col·lecció Crims.cat, ha resultat una lectura molt entretinguda.

Iruña 1997

 

  Durant les festes de San Fermín de l'any 1997 apareix morta una noia de raça negra al costat de la muralla, aparentment per una caiguda. La jove policia municipal Amaia creu que hi ha alguna cosa més, tot i que en els dies de disbauxa que acompanyen aquestes festes tot és possible. En Julio és un inspector de la Policia Nacional condecorat, que ha tornat a la seva Pamplona natal per tenir cura de la seva mare malalta. Tots dos són d'òrbites ben diferents: mentre que en Julio pertany al cos de policia repressor del nacionalisme abertzale, l'Amaia és tot el contrari, d'origen humil, parla euskera habitualment i s'ha mogut sempre en ambients propers a l'independentisme d'Euskadi. Ambdós s'interessaran per esbrinar què ha provocat la mort de la jove, en uns dies convulsos en què les festes de San Fermín es veuran sacsejades pel segrest i posterior assassinat de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP de l'ajuntament d'Ermua.

  En una visita a la meva llibreria de referència vaig veure aquesta novel·la, de la qual no n'havia sentit a parlar ni havia vista cap anunci, ni tan sols havia sentit parlar de l'autor, Natxo López, però en llegir la contraportada em vaig animar a llegir-la. I la veritat és que no m'ha decebut gens, ans al contrari, he trobat una trama policiaca molt ben treballada, capítols alternats en què tots dos protagonistes van explicant el que senten i el que viuen, durant uns dies de festes tan coneguts i reconeguts com els sanfermines. Aquesta és la primera novel·la de l'autor, que resulta que és guionista de sèries de televisió ben famoses, però com que no veig gaire la tele (perquè estic llegint...) no n'havia senti mai a parlar.