L'udol de l'aigua

   Al costat de l'aeroport del Prat hi ha una zona privilegiada: la reserva de la Ferrerra, al delta del Llobregat. És en aquest espai natural on hi ha una casa imponent: la torre Domènech, que fa generacions que pertany a la família del mateix cognom. Però un dia, durant la Festa Major de la ciutat, apareix el cadàver d'una jove en la finca. La policia es fa càrrec de la investigació d'aquest terrible crim, però en Mateu Domènech, propietari de la torre, contractarà els serveis d'un detectiu privat. Aquest crim no és l'únic succés estrany de la zona: fa dies que la Julie, la dona d'en Raimon Belart, cosí d'en Mateu, ha desaparegut i ningú no sap on és. Per altra banda, els cosins no tenen gaire bona relació, atès que l'ampliació de l'aeroport del Prat els pot afectar i no veuen amb els mateixos ulls la conservació de la reserva.

  He llegit dos llibres de Laia Vilaseca, aquest ha estat el tercer, regal de Sant Jordi. M'ha agradat molt, trobo que la trama està molt ben aconseguida, tant amb els personatges com en la zona on es desenvolupa l'acció, de fet el trobo el millor dels tres llegits de l'autora. Si li haig de posar una pega és que hi ha molts salts temporals en capítols molt curts, cosa que m'ha fet perdre el fil una mica quan he passat tres o quatre dies sense agafar el llibre. I gràcies que al començament hi ha l'arbre genealògic de les famílies Domènech i Belart, que he hagut de mirar de tant en tant per recordar. Però en general el balanç és molt positiu.

Setembre negre

 

  L'estiu de 1972 va començar com un estiu més per a la família del Gigio Bellandi: van deixar casa seva a la localitat de Vinci per anar a la costa, en Gigio, la seva germana Gilda, el pare i la mare. Tant la mare, irlandesa de naixement, com la Gilda són pèl-roges, la qual cosa les fa molt sensibles al sol, i només baixen a la platja a primera i última hora del dia, per evitar exposar-se al sol a les hores més complicades. El pare, un reconegut advocat, va anant i venint en funció del volum de feina que tingui. Tot sembla seguir la rutina dels anteriors estius, però un fet inesperat farà que tot canviï sobtadament, tot trencant la vida del Gigio i la seva família.

  El Gigio ja és un home gran i va explicant amb una gran riquesa de detalls com era la seva vida en aquell estiu de 1972, un noi de dotze anys insegur i molt i molt aficionat als esports, que segueix amb un gran entusiasme, propi de la seva edat. Fins que tot, de cop i volta, s'ensorra.

  Fa un temps vaig llegir El colibrí, de Sandro Veronesi, una novel·la plena de sentiment i molt humana, com ho és també aquest Setembre negre. És un gran escriptor i la traducció de Pau Vidal és magnífica. Tot i això, tinc sentiments contradictoris pel que fa a aquesta novel·la: m'ha agradat i reconec que està molt ben escrita, però a estones se m'ha fet feixuga per la quantitat de petits detalls que en Gigio explica de la seva vida. A més, sovint parla del fet que trasbalsa la seva vida i que està a punt de succeir, però fins ben bé quasi al final no sabrem què és el que passa. Però, com he dit, molt ben escrit, emocionant, tendre i molt profund.

Els moixons

   La Cinta és una peixatera a qui falta mig braç, però això no li és cap impediment per a la seva feina, a la qual porta tota la vida dedicada. La Cinta és la primera dona d'aquest llibre de dones, totes elles d'una època i d'uns llocs: el Serrallo, Miravet, Reus. Cadascuna d'aquestes dones és especial, dins la seva senzillesa, la protagonista ens explica en cada capítol una mica de totes elles i de l'empremta que li han deixat: les iaies Maria i Antònia, la Glòria, la Paquita, etc, veïnes, parentes properes i llunyanes, totes elles aporten saviesa dins la seva senzillesa per fer que la protagonista sigui ara la dona que és. 

  Aquest llibre no és una novel·la a l'ús però és d'una lectura ràpida i molt agradable.

Calaixos mal tancats

   

 

  En la zona del Delta de l'Ebre dos bucejadors a la recerca de restes arqueològics d'un naufragi fan una troballa important. Fins aquí tot podria semblar normal, fins que comencen a passar coses estranyes, com l'aparició de cadàvers en les aigües properes i la desaparició d'una periodista que investiga un possible delicte mediambiental a la zona, tot amb una investigació dels Mossos d'Esquadra que implicarà a importants personatges de la comarca.

  Aquesta novel·la de la col·lecció Llibres del Delicte té una acció trepidant i tot de personatges amb diferents motivacions, tot amanit amb un entorn privilegiat com és la zona del Delta i amb el dialecte ebrenc, tan ric. No puc dir gaire cosa més sense desvetllar més coses de la trama, és un llibre que es llegeix ràpidament, capítols molt curts que han fet que l'hagi acabat en un parell de dies, cosa que em sorprèn a mi mateixa atès el poc temps que tinc per llegir. Molt recomanable.

Els estornells mai volen sols

 

  El Genís té vint-i-quatre anys, està a punt d'acabar la carrera d'enginyeria industrial, només li queden les pràctiques, que està fent en una empresa energètica. Ell és de Reus, i viu a Barcelona compartint pis amb un noi i dues noies de la seva edat amb qui té una bona relació. L'Alba, la parella del Genís, ha rebut una oferta per marxar a Suècia uns mesos per completar els seus estudis, tots dos han decidit obrir la seva relació de parella mentre ella sigui lluny. 

  El pare del Genís mor sobtadament, i ell torna a Reus, un retorn no gens agradable, no només per la mort del pare, que feia temps que era llunyà, sinó pels records d'uns anys durs, quan la seva mare va morir sent ell un nen. A més, es retrobarà amb el seu germà David, que un cop acabat els estudis va marxar a viure als Estats Units, on va conèixer la seva parella, i que no té intenció de tornar a Catalunya.

  Aquesta novel·la és la primera de l'autor, Eduard Cirera Riu, que ha volgut mostrar la realitat de gent jove actualment, amb perspectives laborals complicades tot i haver estudiat, i també com de complicades poden ser les relacions, amoroses i d'amistat, per als personatges d'aquesta novel·la. Són adults sense independència econòmica, volen ser lliures però no saben ben bé com enfocar-ho, es veuen obligats a treballar per acabar els estudis per a grans empreses que només els volen explotar i que no tenen cap interès en què aprenguin alguna cosa.

  Per altra banda, he trobat el Genís un noi poc madur i una mica perdut. La narració m'ha recordat, salvant les distàncies, a la novel·la de Regina Rodriguez Sirvent Les calces al sol, aquesta última em va agradar més, tot i que puc entendre de vegades el comportament immadur del Genís, tenint en compte les seves circumstàncies personals. Aquesta novel·la està escrita en primera persona i amb un llenguatge molt col·loquial, cosa que fa la lectura entretinguda.

Lisa Cohen

   Una dona escriu una carta a un home, s'han de trobar per iniciar un camí de vida junts i en aquesta carta, que és la novel·la, li explica qui és ella i les seves relacions amb els diferents homes que han passat per la seva vida, des del primer petó que li van fer de joveneta. 

  Aquest és el relat que he trobat en aquesta curta novel·la de només cent-quaranta nou pàgines i que vaig trobar al prestatge de novetats de la meva biblioteca. Al començament no em feia gaire el pes, la Lisa, la protagonista, explica les seves experiències amb els diferents homes que van passar per la seva vida quan era jove, despreocupada i feliç. Més endavant, ja com a professional establerta a Londres, un cop acabats els estudis, també coneixerem els homes que passan per la seva vida, adulta i madura, fins a arribar a l'inici del llibre, en què s'ha de trobar a París amb l'home a qui escriu aquesta carta. 

  He tingut sentiments contradictoris amb aquesta novel·la: al començament no m'interessaven gaire les aventures amoroses de la Lisa; més endavant, passada la meitat, he trobat reflexions molt interessants sobre la seva vida i ella mateixa com a persona, aquesta és la part que més m'ha agradat. I el final se m'ha fet curt, queda clar que és una carta però m'hauria agradat una mica més d'aprofundiment en aquest final. Tot i això, en general el balanç és positiu.

Musclos per sopar

   

  En el Berlin occidental una família (mare, filla i fill) es prepara per rebre el pare, que torna d'un viatge de feina. La mare prepara musclos per sopar, un dels àpats favorits del pare però que dona molta feina a la mare, que els ha de deixar ben nets, com li agraden al pare, que no trobi restes de sorra que tant li molesten.

Atenció!! A partir d'aquí podeu trobar spoiler!! 

 La filla va explicant com la mare ho prepara tot i mentre ho fa també explica moments de la família, que poc a poc van obrint el fons d'aquesta família, aparentment normal però que amaga un tirà de manual: el pare. Un pare que menysprea tot allò que no entra dins d'allò que ell creu que és el correcte i que, casualment, inclou tant la seva dona com els seus fills, de manera que imposa el seu criteri en tot, sense tenir en compte què en pensen els altres.

  Vaig escollir aquesta curta lectura d'una autora per mi desconeguda, Brigit Vanderbeke, que va rebre un premi amb aquesta seva primera novel·la, gràcies a Raquel (@tontoelquenolea), una creadora de contingut que fa temps que segueixo a Instagram, i que periòdicament organitza lectures conjuntes de manera senzilla, sense terminis i flexible, cosa que s'adapta molt al que m'agrada. Musclos per sopar és de lectura ràpida, de vegades una mica complicada de seguir perquè la narradora és una mica caòtica, però és ben bé com si estiguéssim escoltant en directe una noia que explica com és la seva família. Indigna el comportament del pare, que es creu per sobre de tothom, incloent-hi dona i fills, als qui, de vegades subtilment, de vegades sense tallar-se un pèl, maltracta psicològicament de paraula la majoria de vegades. Molt recomanable.