Persèpolis

 

 Persèpolis és una novel·la gràfica autobiogràfica, la seva autora, Marjane Satrapi, narra la seva infantesa i adolescència, que no tindria res de particular si no fos perquè la major part d'aquest temps el va viure al seu país natal, l'Iran, on no només ella és la protagonista, sinó que també ho són els fets històrics que succeixen durant aquest temps. De fet, el llibre comença tot just després de la caiguda del xa, al 1980. Fins aquells dies, la Marjani, que prové d'una família progresista i benestant, havia estudiat a l'escola francesa de Teheran. És per això que els brutals canvis soferts com a conseqüència dela revolució islàmica marquen l'inici d'uns esdevenimients que ella no entèn, acostumada com està a una altra visió del món. Per començar, no entèn l'obligació de portar vel. La sort de la Marjani és ser filla única d'uns pares que, malgrat tot el que passa al seu país, no canvien la seva mentalitat, gràcies sobretot a la seva bona situació econòmica, que es manté tot i la revolució i la posterior guerra amb l'Iraq. La Marjani és una privilegiada, una nena amb una intel·ligència i un talent fora del normal, tot i això també té els seus problemes, però ha sigut capaç de fer d'ells un gran llibre amb una visió molt objectiva dels esdeveniments històrics del seu país. 

  M'ha agradat molt aquesta novel·la gràfica, de "memòria i tolerància en vinyetes", tal i com diu Antoni Guiral en la primera pàgina, i publicada en català per l'editorial Norma l'any 2009. M'hauria agradat haver-la descobert abans.

Al llac

 

 La Nora és una nena de dotze anys a qui li agrada anar els diumenges a banyar-se al llac, que és ni més ni menys que el pantà de Sant Antoni, al Pallars. La Nora recorda amb nostàlgia els dies d'estiu en què hi anava amb el tiet Toni i la seva dona, la Lídia, una barcelonina guapa i simpàtica, a qui la Nora adora. També els acompanyen el Joaquim, empleat del Toni, la seva dona Marieta i el petit Quim, fill d'ells i força entremaliat. Els fets succeïts un d'aquells diumenges d'estiu marcaran l'inici del pas cap a la maduresa de la Nora, mentre que poc a poc s'aniran esbrinant les relacions entre tots els personatges que l'acompanyen en aquells dies d'estiu.

  Després de llegir Tàndem no fa gaire tenia més ganes de llegir algun altre llibre de la Maria Barbal, que va ser la meva professora de català a l'institut, quan segurament ja tenia en el cap el seu aclamat Pedra de tartera que encara no he llegit. És per això que en un dels meus viatges a la biblioteca vaig trobar en el prestatge de novetats aquest llibre, força curt i amb lletra gran, cosa que a més, és d'agrair quan tens poc temps i la vista no acompanya, només cent-cinquanta cinc pàgines. M'ha agradat, tant la història com la manera en què està escrita, també com estan treballats els personatges tot i que la Nora és la protagonista, i penso que s'hauria pogut aprofondir més, però suficient per les escasses pàgines. Al llac és una novel·la ambientada al Pallars, terra natal de la Maria Barbal, ara em quedarà pendent sí o sí llegir els llibres que formen el cicle del Pallars.

Sempre hem viscut al castell

 

  A la mansió dels Blackwood hi viuen ara mateix tres persones: l'oncle Julian, un senyor gran minusvàlid que ja no hi toca gaire; la Merricat, una noia de divuit anys, solitària i una mica estranya; i la Constance, germana gran de la Merricat. En el seu poble els miren malament, fa uns anys la resta de la família va morir i des de llavors la Constance no surt de casa ni vol que la vegi ningú, es dedica en cos i ànima a cuidar de l'oncle Julian i de la Merricat, aquesta última és l'única persona de la casa que surt a comprar, feina que intenta enllestir el més ràpid possible per evitar les burles, xafarderies i hostilitats de la gent del poble.

  Ja fa temps que vaig veient per les xarxes socials gent que parla meravelles d'aquesta novel·la, i tot i que el gènere no és dels que més m'agrada, vaig decidir llegir-la i així encabir-la també en els reptes lectors de la meva biblioteca. Sembla ser que és una novel·la de por; i ho dic així perquè de por, a mi no me n'ha fet gens. Sí que és cert que és força inquietant, sobretot la Merricat, una nena molt especial per no dir una psicòpata. No voldria desvetllar més de la trama, només dir que, segons el meu humil punt de vista, està bé però no n'hi ha per tant, sí que és cert que està ben escrita i que tot i que no m'agrada aquest gènere, m'ha enganxat una mica, volia saber el desenllaç, que com a mínim he trobat coherent amb el relat.

Consulte a su farmacéutico

   Sí, no ho he pogut evitar i he caigut en la temptació de llegir un llibre que, un cop més, parla de la meva professió en clau d'humor. I és que els quasi vint anys que vaig passar darrera el taulell d'una farmàcia donen per un munt d'anècdotes, és per això que m'ha agradat llegir aquest llibre que no és un recull d'anècdotes ben bé, sinó més aviat un dietari del dia a dia en una farmàcia. L'autor, Guillermo M. Melgar és un jove farmacèutic que és conegut pel seu perfil a les xarxes socials, Farmacia enfurecida, on penja coses que es troben els farmacèutics en el seu dia a dia, com receptes il·legibles, crítiques a suposats influencers que promocionen medicaments per a indicacions inventades per ells, etc.

  En aquest llibre, escrit en clau d'humor, Guillermo explica com és la rutina en una farmàcia i situacions en què es troben els treballadors i que segurament són desconegudes per el públic en general. A mi personalment m'ha resultat entretingut perquè m'he sentit reflectida, no sé si seria un llibre que recomanaria a tothom però com a mínim crec que pot resultar entretingut. I sí, les situacions que descriu passen, tot i que a vegades pot semblar impossible. 

Hijos de la fábula

 

 Asier i Joseba són dos joves bascos que han decidit afegir-se a la lluita armada d'ETA. Tot just acaben de travessar la frontera espanyola i s'han refugiat a França en una granja de pollastres prop de Tolouse, on un matrimoni francès simpatitzant de la banda terrorista els ha acollit a canvi de fer petites feines a la granja mentre esperen la fase de formació prèvia a formar part d'un comando. Han passat uns pocs mesos i ells no en saben res encara del que han de fer, esperen ordres que mai arriben, fins que un dia la granjera els informa que ETA ha abandonat la lluita armada. Ells no s'ho volen creure, fa temps que estan aïllats de les notícies i de les seves famílies i durant el temps que fa que van marxar no han rebut cap notificació per part de la banda. Poc a poc van assumint que la lluita armada per part d'ETA ha acabat, ells es troben sols i sense cap comunicació amb l'exterior i han de prendre una decisió sobre el seu futur.

  Fins ara havia llegit tres llibres de Fernando Aramburu, el primer va ser Patria, una grandíssima lectura que em va impactar molt. Després vaig llegir Años lentos i Los vencejos, tots dos ben diferents, sobretot l'últim, que no té res a veure amb la problemàtica que ha patit el País Basc durant molt anys. És per això que quan vaig veure de què anava aquest nou llibre vaig pensar que estaria interessant. La veritat és que la trama està força ben ideada, dos jovenets idealistes i sense experiència que són ignorats i abandonats per ETA quan renuncia a la lluita armada. És un llibre distret però ni molt menys arriba al nivell dels anteriors que he llegit, això no vol dir que no m'hagi agradat, està redactat amb frases curtes i força ironia, acaba ridiculitzant una mica els dos protagonistes i la situació surrealista en què es troben, tot i això trobo que es podria haver aprofondit més en la trama i els personatges. 

Por

  La Irene és una dona burgesa feliçment casada i amb dos fills petits, viu una vida acomodada i sense preocupacions. Potser per avorriment comença una relació amb un jove pianista, a qui veu d'amagat en el pis d'ell. Un dia, en sortir d'un d'aquestes trobades furtives, una dona desconeguda s'adreça a ella retreient-li la relació amb el jove i amenaçant-la amb revelar la seva relació amorosa. Per tal d'evitar l'escàndol i per la por terrible que l'angoixa si el seu marit s'assebenta de la seva aventura, cedeix al xantatge de la dona.

  Un cop més he decidit engrescar-me amb le repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest any amb més categories, que no sé si seré capaç de finalitzar, però ho intentaré. Una de les categories proposades, un llibre escrit per un autor austríac, m'ha servit per llegir aquest llibret força curt d'en Zweig, un autor que fa temps que no llegia i que em venia de gust tornar a llegir però mai trobava el moment. Quina delícia com escriu aquest home, com és capaç d'aprofondir en la personalitat de la Irene, entendre la seva por i les seves reaccions.

Els dits dels arbres

   

  La Irene acaba de sortir del psiquiàtric després de dos anys d'internament. Viu sola i no té ningú que la pugui acompanyar en el seu procés de tornada a fer una vida relativament normal. És per això que el seu psiquiatra, a qui odia, li recomana escriure tot allò que sent en el procés d'adaptació a la realitat diària. Mentre la Irene va escrivint els seus pensaments, el lector va descobrint poc a poc qui és la Irene i com ha arribat, com diu ella mateixa, a viure expulsada del món.

  Fa anys vaig llegir La dona de gris i em va agradar força com escriu l'Anna Maria Villalonga. És per això que ja fa temps que volia llegir Els dits dels arbres, però s'anava quedant a la llista de llibres pendents fins que la vaig veure en un prestatge de la biblioteca. M'ha agradat molt com descriu l'autora el pensament de la Irene, resulta fàcil entendre com i perquè ha arribat fins on ha arribat. Si li haig de posar una pega és que se m'ha fet curt; per altra banda, es llegeix fàcilment en una estona, només 152 pàgines amb una lletra força gran, cosa que és d'agrair.