La muerte ajena

 

  La periodista Verónica Balda condueix un programa de ràdio informatiu matinal de gran èxit. Un dia salta una notícia que li crida l'atenció: una jove ha caigut des d'un cinquè pis en un barri benestant de Buenos Aires. El pis des d'on ha caigut és propietat d'un reconegut empresari, i crida l'atenció el fet que la jove anava despullada. Quan es coneix el nom de la jove, la Verónica se n'adona que sap qui és, s'interessarà per saber què ha passat: ha caigut sola? L'han empès? Quina relació tenia amb el conegut empresari? I quina relació hi ha entre la jove i la Verónica?

  Aquesta última novel·la de Claudia Piñeiro està estructurada en tres parts ben diferenciades, tant és així que quan comença la segona part sembla un llibre completament diferent, m'ha descol·locat una mica, de tanta diferència, fins que he acabat entrant i entenent el que l'autora vol explicar. Ho dic perquè he llegit en Goodreads que hi ha gent que ha deixat el llibre en trobar-se amb això, però personalment crec que s'ha de seguir per trobar-li l'entrellat. No voldria dir res més sobre això per no treure-li la gràcia. El fet és que l'autora planteja com a rerefons el món de les escorts, prostitutes de luxe que fan d'acompanyants d'homes poderosos que no se n'estan d'exhibir-les allà on es fan acompanyar per elles.

  M'ha semblat una gran novel·la, potser diria que és la que més m'ha agradat fins ara de Claudia Piñeiro, autora a qui vaig descobrir fa molt temps amb Tuya.

Pes mort

 

 En Josep i la Teresa són una parella gran que té un restaurant a l'Eixample, a Barcelona. La jove neboda Cris fa de cuinera i el Llorenç, un veí de tota la vida, fa de cambrer. És el mes d'agost, hi ha poca feina però hi ha un client habitual que vol sopar, un home amb sobrepès però és un client agraït a qui atenen amablement com sempre. Però aquell dia, amb aquest client, un fet inesperat provocarà una situació límit que els quatre treballadors no sabran ben bé com resoldre.

  No puc dir més per no desvetllar la trama d'aquesta curta novel·la de Llort que es llegeix en un sospir, molt entretinguda i propera, atès que els protagonistes són gent ben normal: el matrimoni gran que ja té ganes de jubilar-se, la Cris un apasionada de la cuina, i el Llorenç amb la confiança que proporciona tants anys d'amistat amb en Josep i la Teresa. De la col·lecció Crims.cat, ha resultat una lectura molt entretinguda.

Iruña 1997

 

  Durant les festes de San Fermín de l'any 1997 apareix morta una noia de raça negra al costat de la muralla, aparentment per una caiguda. La jove policia municipal Amaia creu que hi ha alguna cosa més, tot i que en els dies de disbauxa que acompanyen aquestes festes tot és possible. En Julio és un inspector de la Policia Nacional condecorat, que ha tornat a la seva Pamplona natal per tenir cura de la seva mare malalta. Tots dos són d'òrbites ben diferents: mentre que en Julio pertany al cos de policia repressor del nacionalisme abertzale, l'Amaia és tot el contrari, d'origen humil, parla euskera habitualment i s'ha mogut sempre en ambients propers a l'independentisme d'Euskadi. Ambdós s'interessaran per esbrinar què ha provocat la mort de la jove, en uns dies convulsos en què les festes de San Fermín es veuran sacsejades pel segrest i posterior assassinat de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP de l'ajuntament d'Ermua.

  En una visita a la meva llibreria de referència vaig veure aquesta novel·la, de la qual no n'havia sentit a parlar ni havia vista cap anunci, ni tan sols havia sentit parlar de l'autor, Natxo López, però en llegir la contraportada em vaig animar a llegir-la. I la veritat és que no m'ha decebut gens, ans al contrari, he trobat una trama policiaca molt ben treballada, capítols alternats en què tots dos protagonistes van explicant el que senten i el que viuen, durant uns dies de festes tan coneguts i reconeguts com els sanfermines. Aquesta és la primera novel·la de l'autor, que resulta que és guionista de sèries de televisió ben famoses, però com que no veig gaire la tele (perquè estic llegint...) no n'havia senti mai a parlar. 

El quadern de Noah

   

  Fa temps que en Noah ha tornat de la Guerra, a la que ara és a casa seva, una finca que va comprar en tornar i que ha anat arreglant poc a poc, a Carolina del Nord. Mentre contempla com va quedant recorda un estiu de fa anys, quan era molt jove, i al seu poble va venir a estiuejar l'Allie, una noia jove com ell. Tots dos es van enamorar, però ella va marxar en acabar les vacances i mai més l'ha tornat a veure ni n'ha sabut res. En Noah ha tingut altres relacions, però cap com la que va tenir amb l'Allie. Per la seva banda, l'Allie tampoc ha oblidat en Noah, però ha refet la seva vida i està a punt de casar-se. Tots dos es pregunten què hauria passat si s'haguéssin retrobat.

  Vaig agafar aquesta curta novel·la de la biblioteca mentre anava a la recerca d'un altre llibre. Com que sabia que s'havia fet una pel·lícula vaig pensar que seria interessant de llegir-la, una edició de butxaca de poc més de dues-centes pàgines. M'ha agradat, és una història d'amor molt bonica, potser una mica idealitzada des del meu punt de vista, però agradable de llegir, es bonic pensar que hi ha gent que s'estima tota la vida d'aquesta manera. I poca cosa més a afegir.

L'udol de l'aigua

   Al costat de l'aeroport del Prat hi ha una zona privilegiada: la reserva de la Ferrerra, al delta del Llobregat. És en aquest espai natural on hi ha una casa imponent: la torre Domènech, que fa generacions que pertany a la família del mateix cognom. Però un dia, durant la Festa Major de la ciutat, apareix el cadàver d'una jove en la finca. La policia es fa càrrec de la investigació d'aquest terrible crim, però en Mateu Domènech, propietari de la torre, contractarà els serveis d'un detectiu privat. Aquest crim no és l'únic succés estrany de la zona: fa dies que la Julie, la dona d'en Raimon Belart, cosí d'en Mateu, ha desaparegut i ningú no sap on és. Per altra banda, els cosins no tenen gaire bona relació, atès que l'ampliació de l'aeroport del Prat els pot afectar i no veuen amb els mateixos ulls la conservació de la reserva.

  He llegit dos llibres de Laia Vilaseca, aquest ha estat el tercer, regal de Sant Jordi. M'ha agradat molt, trobo que la trama està molt ben aconseguida, tant amb els personatges com en la zona on es desenvolupa l'acció, de fet el trobo el millor dels tres llegits de l'autora. Si li haig de posar una pega és que hi ha molts salts temporals en capítols molt curts, cosa que m'ha fet perdre el fil una mica quan he passat tres o quatre dies sense agafar el llibre. I gràcies que al començament hi ha l'arbre genealògic de les famílies Domènech i Belart, que he hagut de mirar de tant en tant per recordar. Però en general el balanç és molt positiu.

Setembre negre

 

  L'estiu de 1972 va començar com un estiu més per a la família del Gigio Bellandi: van deixar casa seva a la localitat de Vinci per anar a la costa, en Gigio, la seva germana Gilda, el pare i la mare. Tant la mare, irlandesa de naixement, com la Gilda són pèl-roges, la qual cosa les fa molt sensibles al sol, i només baixen a la platja a primera i última hora del dia, per evitar exposar-se al sol a les hores més complicades. El pare, un reconegut advocat, va anant i venint en funció del volum de feina que tingui. Tot sembla seguir la rutina dels anteriors estius, però un fet inesperat farà que tot canviï sobtadament, tot trencant la vida del Gigio i la seva família.

  El Gigio ja és un home gran i va explicant amb una gran riquesa de detalls com era la seva vida en aquell estiu de 1972, un noi de dotze anys insegur i molt i molt aficionat als esports, que segueix amb un gran entusiasme, propi de la seva edat. Fins que tot, de cop i volta, s'ensorra.

  Fa un temps vaig llegir El colibrí, de Sandro Veronesi, una novel·la plena de sentiment i molt humana, com ho és també aquest Setembre negre. És un gran escriptor i la traducció de Pau Vidal és magnífica. Tot i això, tinc sentiments contradictoris pel que fa a aquesta novel·la: m'ha agradat i reconec que està molt ben escrita, però a estones se m'ha fet feixuga per la quantitat de petits detalls que en Gigio explica de la seva vida. A més, sovint parla del fet que trasbalsa la seva vida i que està a punt de succeir, però fins ben bé quasi al final no sabrem què és el que passa. Però, com he dit, molt ben escrit, emocionant, tendre i molt profund.

Els moixons

   La Cinta és una peixatera a qui falta mig braç, però això no li és cap impediment per a la seva feina, a la qual porta tota la vida dedicada. La Cinta és la primera dona d'aquest llibre de dones, totes elles d'una època i d'uns llocs: el Serrallo, Miravet, Reus. Cadascuna d'aquestes dones és especial, dins la seva senzillesa, la protagonista ens explica en cada capítol una mica de totes elles i de l'empremta que li han deixat: les iaies Maria i Antònia, la Glòria, la Paquita, etc, veïnes, parentes properes i llunyanes, totes elles aporten saviesa dins la seva senzillesa per fer que la protagonista sigui ara la dona que és. 

  Aquest llibre no és una novel·la a l'ús però és d'una lectura ràpida i molt agradable.