diumenge, 14 de juliol del 2024

Antes de que lleguen las nubes

   Dos matrimonis amics acaben d'arribar a Ronda per visitar el famós pont; un d'ells està format pel conegut fiscal malageny Florián Vega i la seva dona, de nacionalitat sueca, i l'altra parella són suecs i amics de Marianne, la dona de Florián. El temps no els acompanya, està força ennovulat quan comencen l'excursió per fer fotos del pont, i decideixen tornar a l'hotel, però el Florián insisteix en continuar-ne, ja que segons ell, quan arribin al punt on volen fer fotos els núvols hauran desaparegut. Els tres amics fan camí de tornada, després d'unes hores comencen a preocupar-se atès que el Florián no torna, avisen a la policia i comencen a buscar-lo per la zona, de molt difícil accés, i finalment troben el seu cos en un barranc. L'inspector de la policia Héctor Correa serà l'encarregat d'investigar el succés, ja que els primers indicis apunten a que potser no ha sigut un accident.

  Quan arriba l'estiu intento buscar lectures lleugeres, tan pel contingut com per la mida, i aquesta edició de butxaca ha estat ideal per llegir tranquilament sense preses i sense escalfar el cap. De fet, no m'ha semblat res de l'altre mon, és una lectura fàcil i sense pretensions, tant en la forma de la narració com en la història en si, dubto que em deixi empremta ni que segueixi llegint la sèrie, aquesta novel·la és la primera de la sèrie Málaga de l'escriptora sueca Mari Jungstedt, el primer llibre que llegeixo d'aquesta autora, no està malament i serveix per passar l'estona.



diumenge, 7 de juliol del 2024

El cor del balneari

   

 La Lola acaba d'arribar a Caldes de Montbui, amb la ferma voluntat de complir el que li va demanar la seva mare abans de morir: lliurar una capseta de música a l'Ignasi Ventura, propietari del balneari Ventura. El senyor Ignasi queda trasbalsat en veure la Lola, que s'assembla molt a la seva difunta mare, la Violeta, que va treballar al balneari quan eren joves tots dos. La Lola sempre havia viscut sola amb la seva mare, el seu pare aviat es va desentendre de la família i ara ella no té ningú, és per això que el senyor Ventura li ofereix quedar-se al balneari com a treballadora, tot ajudant el metge fent de banyadora dels clients que van a prendre les aigües per guarir-se de les seves malalties.

  Aquesta novel·la ha guanyat el premi Néstor Lujan de novel·la històrica, atès que no només narra la història personal de la Lola sinó que està encaixada en un lloc i uns fets històrics molt importants, com va ser la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la República. Tots aquests esdeveniments històrics també coincideixen amb una època de forts canvis en el desenvolupament de la zona, atès que a Caldes de Montbui la població no només vivia dels balnearis, sinó també de la pedrera del Farell, d'on s'extreien les llambordes que van servir per urbanitzar els carrers de Barcelona i d'altres ciutats. 

  Haig de dir que m'ha agradat molt, es llegeix força ràpid, feia temps que no llegia novel·la històrica i aquesta l'he gaudit d'allò més.

  No fa gaire temps vaig passar per Caldes de Montbui per fer una caminada per l'històric camí de Foment, per on passaven els carros que portaven les llambordes des de la cantera fins a Caldes, una excursió amb rerefons històric molt recomanable, deixo aquí també un parell de fotos de l'entrada al camí de Foment i de la arxiconeguda Font del Lleó, que brolla amb aigua calenta.





dissabte, 29 de juny del 2024

Riu de safirs

 

  A l'illa de Madagascar, l'any 1998, es descobreix de manera casual una mina de safirs. L'entorn d'Ilakaka, la petita ciutat on s'ha fet la troballa, és una zona deprimida, lluny de la capital, on la població sobreviu com pot en un lloc on dues bandes de delinqüents rivals es disputen el control de la ciutat. Com és d'esperar, la notícia de la descoberta atrau un munt de gent que vol fer fortuna ràpidament, la qual cosa complicarà més encara la feina del Tahiri, el tinent de la policia, un home íntegre i amb estudis. A més, l'aparició de l'Esmeralda, una dona misteriosa de qui no es coneix l'origen, farà encara més difícil la feina del Tahiri.

  Riu de Safirs és l'última novel·la del Marc Pastor, publicada el gener d'aquest any i que vaig trobar fa un parell de mesos en una botiga de llibres de segona mà, estava tan impecable que semblava que ni l'haguessin fullejat, no vaig dubtar ni un moment i me la vaig endur ràpidament, tot i que pel resum de la contraportada no em va semblar que fos el tipus de novel·la que acostumo a llegir. L'he començat amb una mica de recel, al començament m'ha agradat, com descriu l'entorn i els personatges, però quan portava una mica més de la meitat se m'ha començat a fer feixuga i m'ha costat déu i ajuda acabar-la, em sap greu dir-ho perquè no ha estat el llibre, he sigut jo. Un altre cop m'he topat amb l'autor, ja em va passar amb Els àngels em miren i ara amb Riu de safirs, ben diferents però que, tot i que trobo que és una molt bona novel·la, no està feta per mi, és per això que la valoro molt bé, no és ella, soc jo. 



dimecres, 19 de juny del 2024

El hijo olvidado

   El policia de l'Erztaintza Aitor Orizaola es troba recuperant-se de les greus ferides causades en l'últim cas en què va participar que, a més, li ha suposat l'obertura d'un expedient disciplinari pendent de resoldre. És en aquests dies que el seu nebot Denis, que quasi va ser un fill per ell quan era petit, és detingut acusat d'assassinat. Denis és un jove independent que ha voltat pel món i ara viu en un magatzem on fa classes de surf. Tot i estar de baixa, Aitor es posarà mans a l'obra per esbrinar què ha passat, atès que considera impossible que Denis hagi comès l'assassinat de què és acusat, tot sembla ser fruit d'una conspiració.

  El hijo olvidado és la segona novel·la que llegeixo de Mikel Santiago, fa temps vaig llegir El extraño verano de Tom Harvey i em va agradar molt, tant que vaig pensar que de seguida llegiria un altre llibre del mateix autor, però com acostuma a passar: so many books, so little time... El cas és que poc després de Sant Jordi, en una altra visita a la meva llibreria de capçalera vaig pensar que ja tocava i vaig escollir el seu últim llibre. Tot i tenir 571 pàgines no es fa gens llarg ni pesat, es manté el ritme pràcticament igual durant tota la lectura i la trama resulta molt interessant. 



diumenge, 9 de juny del 2024

Canteu, esperits, canteu

   

 La Leonie rep la bona notícia que en Michael, el seu marit, surt de la presó. Sense pensar-s'ho gaire, agafa els seus dos fills, en Jojo i la Kayla, i la seva amiga Misty i van cap a la presó a recollir en Michael. Però, hi ha alguns però: la Leonie és negra, en Michael és blanc; viuen al sud dels Estats Units, en la zona del Mississipí, on el racisme encara és ben vigent. La Leonie només té ulls per a en Michael, els pares del qual la rebutgen, tant a ella com als seus fills. En Jojo, que només té tretze anys, ha d'encarregar-se de la seva germaneta de tres. Tots viuen a casa dels pares de la Leonie, on l'àvia està morint de càncer. A tot aquest quadre s'han d'afegir lloses del passat, com la mort del germà de la Leonie per part d'un home blanc que va sortir immune. 

  Aquesta novel·la és un relat que vol expressar que encara hi ha molt per fer als Estats Units pel que fa al tema del racisme, sobretot en algunes zones del país. A més, hi ha una part espiritual que demana una reconciliació amb el passat, expressada per les veus de dos personatges morts fa temps que apareixen de tant en tant en la narració. Potser aquesta part és la que m'ha sorprès més i m'ha costat una mica d'entendre al començament, ja que no me l'esperava. Tot i això, m'ha agradat força, tant com m'ha indignat, no només pel racisme que no entenc avui dia en aquell país, sinó també per com la Leonie descuida els seus fills. En resum, un molt bon llibre que s'ha de llegir amb calma, com he pogut fer-ho jo aquests dies. Val a dir que que l'autora va rebre el seu segon National Book Award, prestigiós premi literari estadounidenc.



dissabte, 1 de juny del 2024

El palacio de la luna

  El jove Marco Stanley Frogg acaba de perdre el seu tiet Víctor, un clarinetista sense gaire sort que l'ha cuidat des que la seva mare va morir fa anys, i mai ha conegut el seu pare. Atès que s'ha quedat sol a la vida, Marco, que es trobava estudiant a la universitat de Nova York, s'ha quedat pràcticament sense recursos econòmics i ha de malviure venent els llibres que el seu tiet li ha deixat en herència. A partir d'aquí començarà una difícil època de la seva vida que, malgrat tot, el portarà de manera inesperada a conèixer els seus origens.

  Fa poc ha mort Paul Auster, tinc a casa algun llibre d'ell però l'últim que vaig llegir, Un hombre en la oscuridad, ni tan sols el vaig acabar, no em va agradar gens. Tot i això, finalment m'he decidit a fer-li un petit homenatge llegint un altre dels que fa temps que tinc a la pila de pendents. No puc dir que no m'hagi agradat, però sense estusiasme, trobo que el personatge protagonista està molt ben treballat, i el fet que tota la narració sigui en primera persona facilita entendre el seu comportament, ja que proporciona una visió molt objectiva de si mateix, de com se sent i del que li passa. Potser el que se'm fa una mica difícil de païr és precisament una de les característiques de les novel·les de Paul Auster segons tinc entès, que és l'important paper que juga l'atzar en la vida dels personatges, com és també el cas de M.S. Frogg, se'm fa difícil d'acceptar en un país tan gran com els Estats Units.

  En definitiva, no descarto tornar a llegir Paul Auster però crec que trigaré bastant en donar-li una altra oportunitat.



divendres, 17 de maig del 2024

Guanyaràs una mar llisa

   L'Amàlia és una nena inquieta a qui la seva mare, la Gona, fa temps que li va explicar una història familiar en què es justificava el perquè el besavi tenia l'estrany nom d'Espiridió, que li van posar segons expliquen els familiars en ser rescatat l'avi després d'un naufragi en una illa grega. És per això que una nit de Sant Joan, l'Amàlia torna a fer preguntes sobre aquesta història, i la Gona, en voler-li respondre, es comença a qüestionar si tot va passar com a ella li han explicat. Per tal d'esbrinar l'entrellat real d'aquest relat familiar, la Gona començarà una exhaustiva recerca, amb les dades de la qual voldrà escriure un llibre, atès que ella mateixa és escriptora, un llibre on voldrà recollir informació sobre els seus avantpassats, pescadors de corall.

  No fa gaire temps vaig llegir La drecera, un llibre que em va agradar molt, del mateix autor de Guanyaràs una mar llisa, Miquel Martín i Serra. En veure que havia publicat un nou llibre el vaig apuntar a la llista de desitjos per a Sant Jordi i el vaig rebre de regal, i m'ha faltat temps per llegir-lo. I què m'ha semblat? Doncs reconec que no puc ser gens objectiva en donar la meva opinió, però ha estat així: m'ha agradat, m'ha emocionat, m'ha fet veure amb uns altres ulls els meus paisatges preferits de l'Empordà, a més de gaudir d'allò més amb el dialecte salat de la zona. Si bé crec que no és una gran obra literària sí que li he donat cinc estrelles per allò que m'ha fet sentir, considero que un bon llibre no és potser aquell amb una gran qualitat literària sinó aquell que et remou per dintre i et fa sentir que hi ets dins de la narració com si fossis una observadora del que passa. 

  A més, he descobert que durant el segle XIX hi havia expedicions de pescadors que marxaven més enllà de la costa a la recerca de corall, molt valorat llavors. Tot confirmat per una companya de feina empordanesa que m'ha ensenyat el penjoll que li va regalar la seva àvia quan era joveneta, fet amb corall que havien trobat en l'antiga casa familiar a l'Escala. Deixo aquí la foto d'aquest penjoll i una de la platja de Sa Riera, feta per mi fa uns mesos.