Us

   

  Buscava una novel·la gràfica que parlés d'amor per tal de continuar amb el repte lector de la meva biblioteca, així que cap allà vaig anar a remenar prestatges, fins que vaig trobar aquest bonic llibre en què l'autora, Sara Soler, explica la seva pròpia història: la seva parella, a qui estima molt, vol convertir-se en dona. A la Sara se li plantegen dubtes raonables: ella es considera hetero, però estima la Diana (la seva parella) i està convençuda que la continuarà estimant, tot i que ja no sigui un home; això voldrà dir que ella ja no serà hetero, serà bi? Tant és, ella coneix bé la Diana, des de petita s'ha sentit diferent dels nens, estima molt la Sara però vol ser una dona. Amb el recolzament de la Sara iniciarà la transició de gènere, i la Sara relatarà com va passant tot, com ho veuran els amics, la família de totes dues. 

  Us és una novel·la que és un cas real explicat amb molt carinyo, respecte, amor, tolerància i empatia, sobre un tema molt actual però de llarg recorregut.

 

El descontento

   

 Marisa, de trenta-dos anys, treballa en una empresa de publicitat i té un càrrec intermedi. La Marisa no és feliç, es passa la major part de la seva jornada laboral mirant d'amagat vídeos de Youtube de qualsevol cosa, tot i que de tant en tant treu informació per a algun tema relacionat amb la seva feina. A part d'això,no li agraden els seus companys de feina, s'estima més treballar a l'agost perquè hi ha menys personal, està molt desmotivada  i ha de prendre ansiolítics per suportar el dia a dia. A més, el seu cap ha tingut la brillant idea d'organitzar un cap de setmana per a tots els treballadors en un hotel per tal de fer unes jornades motivacionals, i això ha acabat amb les seves escasses forces.

  Havia llegit crítiques de tot tipus sobre aquesta novel·la, de bones i de dolentes, i aprofitant que estava disponible a la biblioteca vaig reservar-la. Al començament la Marisa no m'ha agradat gens, l'he trobat infantil i capriciosa, fins i tot vaga, contínuament queixant-se d'una situació laboral que no li motiva però tampoc fa res per canviar-la. Cap a la meitat del llibre l'he començat a entendre més i com ha arribat a la situació en què es troba, he empatitzat molt més amb ella, viu sola, quasi no té amics, no pot amb la seva feina de publicista que ha de fer per pagar-se les factures, es refugia en el consum d'ansiolítics com si fossin caramels i d'alcohol. Però el final no m'ha agradat gens, l'he trobat precipitat i poc encertat, tot i que té el seu punt, el seu sentit de l'humor una mica negre en vista de com es desenvolupa tot plegat. L'he puntuat amb tres estrelles perquè no he contemplat la possibilitat del 2,5, m'hagi agradat o no la Marisa (que és que no) trobo que el plantejament de la novel·la és bo però se li podria haver tret molt més suc.

L'últim tren

 

  La Teresa i l'Andreu són un matrimoni amb vint-i-sis anys de convivència, aparentment còmoda i feliç. Ella és una respectada advocada en el bufet on treballa des de fa molts anys i ell ara fa un temps que treballa en una agència immobiliària, després d'haver treballat a altres llocs diferents. Porten una existència plàcida i tranquil·la amb el seu gos i la seva casa amb jardí, un cop l'única filla que tenen s'ha independitzat. Però. Però no tot és tan maco com sembla, la rutina, els petits retrets domèstics, el desencís, sense que ells mateixos se n'adonin, fa mella i crea esquerdes. 

  L'últim tren té tres parts diferenciades: en la primera s'escolta la veu interior de la Teresa, de com veu ella el seu dia a dia a la feina, a casa, amb l'Andreu, en una convivència on cadascún d'ells ha anat agafant un paper dins el matrimoni, qui s'ocupa de la casa, la filla, els avis, els petits temes domèstics; en la segona part l'Andreu exposa el seu pensament, després d'haver patit i superat un infart i de com veu que la vida se li escola i també l'oportunitat de recuperar la il·lusió per viure. I en la tercera part, com no pot ser d'una altra manera, es veure el desenllaç d'aquesta situació.

  Fa anys vaig llegir Temps de perdre, de la mateixa autora, Maria Mercè Roca, i crec que aquest llibre va en la mateixa línia, amb un estudi de la mentalitat dels personatges i amb un punt de tristor i desencís. És per això que m'ha agradat però sense escarafalls, també perquè he trobat la situació de la parella molt típica i tòpica.

Soldados de Salamina

   Un periodista que viu a Girona i que ha escrit dues novel·les sense gaire èxit, s'interessa per un fet força sorprenent ocorregut durant la Guerra Civil: l'ideòleg falangista Rafael Sánchez Mazas va escapar miraculosament d'un afusellament massiu al final de la guerra. Aquest periodista, que no és un altre que el propi Javier Cercas, decideix investigar com va succeïr aquest fet i fa una recerca dels supervivents que encara queden d'aquella època, i que viuen relativament a prop, ja que els fets van passar al santuari del Colell. 

  Aquesta novel·la, narrada en primera persona, està basada en un fet real, efectivament Sánchez Mazas va sobreviure no només a l'afusellament, sinó que a més va fugir després i en la seva fugida un soldat armat el va trobar però no el va delatar. Sánchez Mazas mai va oblidar aquest soldat i explicava el cas anys després. 

  Soldados de Salamina, que compta amb una adaptació cinematogràfica que encara no he vist, és una novel·la no gaire llarga, estructurada en tres parts en què molt del contingut és real. M'interessava molt tant per l'autor com per la pròpia història, feia temps que tenia el llibre a casa i aprofitant una iniciativa d'Instagram de Raquel (@tontoelquenolea) de lectura conjunta d'autors extremenys he aprofitat per llegir-la. Tot i que m'ha semblat un bon llibre m'ha agradat menys del que esperava, potser perquè esperava una obra mestra i no ho és. Al començament se m'ha fet una mica lenta la lectura perquè es parla de molts personatges històrics com Líster o Indalecio Prieto, per posar un exemple, que em sonaven però no els ubicava gaire i he hagut de fer servir la vikipèdia per il·lustrar-me una mica. També hi ha dos personatges que no m'acaba de convèncer com s'han tractat dins la narració dels quals no puc dir res sense fer spoiler. En definitiva, un bon llibre, sí, però pel meu gust una mica sobrevalorat.

  

Música de cámara

   Els pares de l'Arcadia, una nena de dotze anys, acaben de morir en un accident de tren a França, i ella, que només té dotze anys, es veu obligada a retornar a Espanya, país d'on van fugir els seus pares un cop acabada la Guerra Civil, atès que ells eren republicans. Ha d'anar a viure a Barcelona amb la seva tia Inés, que no triga a apuntar-la a l'escola de música del Liceu, ja que Arcadia és una bona intèrpret de la viola. Poc a poc l'Arcadia anirà adaptant-se com pot a la nova realitat que l'envolta, en una escola de monges on se li ensenyen els valors imposats per la dictadura, que deixen a les dones un paper secundari i submís en la societat. Però l'Arcadia, a mesura que es fa gran, no deixa de pensar en tot allò que li van ensenyar els seus pares. Un dia coneix el Javier, fill d'un important advocat adepte al règim, s'enamoraran i intentaran portar endavant la seva relació tot i les reticències de la família d'ell.

  En assabentar-me de la recent mort de Rosa Regàs el mes passat vaig pensar que potser ja tocava llegir aquesta novel·la que feia temps que estava a la pila de pendents. Vaig llegir primer algunes crítiques, cosa que de vegades no és gaire recomanable perquè poden predisposar bé o malament cap una nova lectura. En aquest cas, les crítiques no la deixaven gaire bé: parlaven d'un estil farragós, de frases molt llargues, cosa que és veritat i que fa que els diàlegs puguin semblar forçats i poc naturals, i fer la narració feixuga sense necessitat. 

  A banda d'aquest tema, a mi al començament m'ha agradat força, el retrat que fa l'autora dels barris de Barcelona per on es mou l'Arcadia, la situació de la dona en una època difícil, la seva relació amb el Javier i la seva família. Però la segona part, que narra la trobada molts anys després, al 1984, l'he trobat forçada, poc realista i que sembla més aviat un debat polític que un diàleg entre dues persones que fa més de vint anys que no es veuen. És per això que la meva valoració es queda en 3 estrelles que podrien ser 3,5. De totes formes no em penedeixo de la lectura i potser més endavant torni a llegir la Regàs.

Aloma

   Vaig llegir Aloma a l'institut com a lectura obligatòria, pràcticament no en recordava res, però encara tinc el llibre a casa, una edició que conserva el preu escrit amb llapis a la primera pàgina, 165 pessetes. Com que és un llibre petit el vaig ficar a la motxilla per tal de tenir-lo de comodí de lectura, i després d'haver llegit un totxo modern, Mañana, mañana y mañana, vaig decidir que era un bon moment per llegir-lo. I tan bon moment. 

  Aloma és una noia que viu en una casa amb jardí a la part alta de Barcelona, amb el seu germà, la seva cunyada i el fill petit de tots dos. Aloma és una noia una mica introvertida, òrfena i marcada per la mort del seu germà Daniel, que es va suïcidar. Un dia la família rep una carta d'en Robert, el germà de la seva cunyada Anna, que torna de Sudamèrica i passarà una temporada amb ells a casa, cosa que regirarà tota la rutina i l'entorn de l'Aloma.

  Podria dir moltes més coses d'aquesta novel·la escrita per Mercè Rodoreda i que va obtenir el Premi Crexells l'any 1937, i que posteriorment la mateixa autora va revisar l'any 1968. No sé quins canvis deuria fer, el cas és que, potser pel moment en què l'he llegit o vés a saber perquè, m'ha agradat moltíssim. Tot i que després de veure opinions per les xarxes, no és de les novel·les més ben valorades de l'autora. Val a dir doncs, que si li he donat cinc estrelles ha sigut de manera totalment subjectiva, com per altra banda són sempre les meves valoracions.

Mañana, mañana y mañana

 

 En Sam Masur es retroba en el metro la seva amiga Sadie Green, a la qual feia temps que no veia. Es van conèixer a l'hospital, quan en Sam tenia dotze anys i estava recuperant-se d'un greu accident de cotxe en el qual havia mort la seva mare; la Sadie, que llavors tenia onze anys, visitava a l'hospital la seva germana, en tractament per un càncer. En aquell moment ràpidament van avenir-se, atès que tots dos eran grans aficionats als videojocs. Un cop retrobats, ja com a estudiants universitaris, la seva afició als videojocs es converteix en una professió, tots dos juntament amb en Marx es convertiran en socis en el disseny i creació de videojocs amb un gran èxit professional. A mesura que passen les pàgines tots tres van madurant mentre es fan adults, com a persones, com a professionals, amb les seves afinitats, desavinences, traumes físics i psicològics.

  Quan vaig començar aquesta novel·la tenia moltes reticències i dubtava que pogués acabar un llibre de cinc-centes pàgines que fonamenta la narració en el desenvolupament dels videojocs, atès que no formo part de la generació que ha crescut amb ells. Haig de reconèixer que Mañana, mañana y mañana m'ha agradat força, tot i que a estones m'he sentit fora de lloc pel que he comentat abans, ni m'agraden els videojocs ni entenc absolutament res dels seus mecanismes d'elaboració i desenvolupament. I és que la història de la Sadie i en Sam té molt suc, conèixer-los com a persona, des de la seva adolescència fins a fer-se adults, en diferents llocs dels Estats Units, amb les seves alegries, tristeses i discapacitats, vivint l'èxit i el fracàs, tant en l'aspecte personal com professional.