El caso Salgueiro

   Salgueiro és un poble abandonat de la Galícia profunda, molt a prop de la frontera amb Portugal. La Xunta de Galícia ha dissenyat un projecte per convertir Salgueiro en una ecoaldea, i per a aquest fi ha contractat un important empresari i constructor de la zona, Arturo León. Tot just a l'inici de les obres, dos obrers que començaven a remoure el terreny, troben restes humanes, i un d'ells, per pròpia iniciativa decideix avisar a Protecció Civil de la troballa, tot convençut que el que han trobat són restes arqueològiques. L'altre treballador avisa al constructor, que posa el crit al cel tot veient que aquesta troballa pot aturar les obres.  La jove periodista Fina, tot just acabada la carrera i molt insegura, és enviada pel diari local a cobrir la notícia, i cap allà va, per una carretera de difícil accés i tancada per la Guàrdia Civil, atès que algunes de les restes humanes trobades semblen recents. 

  Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la negra ambientada en la Galícia profunda i que va guanyar el premi de novel·la Galícia Rural 2022. No ha sigut fàcil trobar-la, però un cop aconseguida m'ha faltat temps per començar-la. L'ambientació és molt bona, en una zona per mi desconeguda però que puc imaginar fàcilment amb les dades que facilita l'autor. Els capítols són curts, alternant passat i present i també narradors: mentre la Fina explica la seva experiència en primera persona, els altres personatges van fent, cadascun amb les seves peculiaritats, destacant sobretot els dos obrers: en Moncho, un senyor ja gran, malcarat i amb fort geni, i en Padín, un jove d'aspecte heavy, grassonet i una mica beneit. La impressió general ha estat bona, tot i que a estones se m'ha fet una mica lenta i en canvi el final l'ha trobat precipitat, m'ha faltat una mica més de profunditat en la resolució del cas. De totes formes, ha estat una lectura entretinguda.

Una dona de la teva edat

   

  La Kate decideix fer un gir de 180 graus a la seva vida, tot coincidint amb l'inici de la menopausa: casada amb un catedràtic d'universitat que només mira per ell i amb dos fills ja grans, ho deixa tot enrere per anar a Venècia a la Biennal d'art, on ella té una escultura en exposició. Si fins ara ha estat una mare abnegada i dedicada a la família, mentre lluita amb el fogots que la turmenten decideix viure la seva vida com ella vol i sense les pressions que la societat l'imposa, ja n'hi ha prou de ser la mare i esposa model que tothom espera.

  Si bé la idea d'aquesta novel·la de Gemma Ruiz Palà és molt bona, no m'ha convençut gens com l'ha desenvolupat: no m'ha agradat com està escrita, l'he trobat caòtica; no m'ha agradat la Kate, ni com parla ni com es comporta, potser esperava sentir-me més identificada amb ella ja que més o menys som de la mateixa edat, però l'he trobat una mica passada de voltes. I el final no me l'he cregut ni de casualitat. Els llibres que havia llegit fins ara de la Gemma m'havien agradat molt, em sap greu dir-ho però aquesta última novel·la no m'ha agradat gens.

Bailando lo quitao

   

  O que me quiten lo bailao, aquest també podria ser el títol d'aquesta novel·la d'Ana Milán, coneguda actriu. La protagonista d'aquesta novel·la és una dona forta i amb caràcter, que ha de lluitar contra les normes socials de l'època en la qual neix, els anys quaranta. Això fa que, pel fet de ser dona, la Josi no tingui accés a coses que avui dia ni ens plantegem. Amb un pare catòlic, que no es talla ni un pèl a l'hora de donar una bufetada quan cal (o quan ell pensa que cal), i amb una mare que espera d'ella que trobi un nòvio formal i que porti la faldilla a la mesura correcta, la Josi es revolta contra tot això i amb el que la societat l'imposa. 

  En capítols curts, la Josi va relatant en primera persona fets que li han passat al llarg de la seva vida i que l'han convertit en la persona que ara és, una dona gran d'aproximadament 80 anys i que ha viscut com ella ha volgut, tot trencant els convencionalismes de la seva època. És una novel·la curta i que es llegeix ràpid, és més, recomanaria llegir-la de seguit, per gaudir-la i entendre la personalitat de la protagonista.

Mai més serà dimecres

   

  Tres germans, el Guillem, l'Aurèlia i la Gisela, estan a cal notari escoltant el testament del pare, que acaba de morir. Ha deixat el pis de Gràcia a repartir entre els tres germans, i la casa de Guimerà per l'Aurèlia. Aquesta situació provoca un debat entre els germans: l'Aurèlia ha cuidat del pare malalt fins a la seva mort, la Gisela fa molts anys que va marxar a Mèxic, i el Guillem ha fet la seva vida. Al llarg de la narració s'anirà esbrinant poc a poc com s'ha arribat a aquesta situació, perquè la Gisela va marxar, perquè el Guillem fa anys que va a la seva, perquè l'Aurèlia s'ha fet càrrec del pare. I també el perquè de l'absència de la mare.

  Aquesta curta novel·la explica la història d'una família com podria ser qualsevol altra, amb els seus silencis, traumes i rancúnies, les manques de diàleg i de comprensió entre els seus membres, i també com afronten el dol cadascun d'ells. M'ha agradat perquè l'autora és capaç d'aprofondir en pocs capítols en el fons d'aquesta família, tot i que m'ha deixat un regust una mica trist, pel fet que el que els passa als tres germans és una situació que segurament passa a d'altres famílies.

La llibreria de les hores mortes

 

  L'Etna és una pija de la part alta de Barcelona de manual: porta una vida despreocupada i de luxe gràcies als negocis del pare. Però tot canvia d'un dia per l'altre: la mare va morir fa dos anys i ara ha mort el pare. L'Etna i el seu germà Gabriel han quedat orfes, però un més que l'altre: el pare ha deixat tota l'herència al Gabriel, i tot per una raó: el Gabriel és fill del pare però l'Etna no. El terrabastall emocional que pateix l'Etna és de traca i mocador, es veu a si mateixa sense recursos econòmics i fora de la que ella pensava que era la seva família. Només rep en herència un pis del Raval i el local de sota, que eren propietat de la seva mare. És així com d'un dia per l'altre l'Etna deixa la que havia estat casa seva i es trasllada a un pis vell en un barri molt diferent d'on havia viscut fins ara. Un cop allà intenta poc a poc fer-se a la idea de la nova vida que té per endavant, i s'assabenta que el local de sota del pis havia estat una taverna propietat de la família de la mare i que va tancar fa molts anys. Tot veient que no té gaires sortides, decideix arreglar el local de l'antiga taverna i convertir-la en una llibreria.

  Vaig trobar aquesta novel·la en un dels prestatges de la meva llibreria de capçalera, un dia d'aquells que vaig entrar "només a mirar", haha, i quan vaig llegir la contraportada vaig decidir que me l'emportava cap a casa, tot i tenir una pila de llibres pendents per llegir. Però és que em va venir de gust llegir aquest tipus de novel·la que et fa sentir bé, que és molt adecuada per llegir a la tardor en una tarda de pluja, que no et canvia res però que et deixa un bon regust i sensacions de benestar. És per això que la he valorat amb quatre estrelles, no és cap gran obra literària ni falta que li fa, però fa sentir bé i de vegades és això el que podem necessitar segons quins moments, i crec que això ho acompleix amb escreix.

El pont de les mentides

   El jove Damien ha aparegut mort dins el seu cotxe, de camí cap el castell on viu la seva família, prop del poble de Santa Clara, al Montsec. Els mossos es fan càrrec de la investigació, començant per la recerca de la Mandy, germana del Damien i desapareguda des de la mort del seu germà. Per altra banda, la Renée és una detectiva privada, antiga inspectora de Mossos, que no fa gaire ha obert una agència a Girona, i rep l'encàrrec d'investigar aquest cas, cosa que li estranya molt atès que la seva agència està lluny de la zona del crim, però s'ho repensa quan la quantitat econòmica que li ofereixen per fer-se càrrec del cas li pot solucionar els problemes econòmics pels quals està passant.

  Aquesta novel·la de Jordi Coll ha arribat a les meves mans per casualitat, prèstec d'un conegut. La trama és força interessant, el passat com a inspectora de la protagonista té molt de pes, així com la seva forta  personalitat, que fa d'ella un personatge molt característic, és una dona de fort caràcter que no té por de res. Si bé és cert que la trama és molt interessant i ben construïda, i narrada en capítols curts fàcils de seguir, quan portava la meitat de la lectura se m'ha començat a fer una mica feixuga, la trama s'ha començat a embolicat cada cop més i m'ha costat una mica acabar-la, fins i tot he trobat alguns detalls imversemblants. S'ha de reconèixer que es llegeix bé i que està ben estructurada, de vegades penso que soc jo, que em canso una mica quan veig que la cosa es comença a complicar cada cop més i amb situacions que trobo forçades. Tot i això, se li ha de reconèixer a l'autor la imaginació que ha tingut per crear una trama com la d'aquesta novel·la, publicada al març d'aquest any, la primera que llegeixo de Jordi Coll.

L'estrany

 

  Meursault és un home solter que viu a Alger quan el país era colònia francesa. Allà la seva vida és molt rutinària, treballant de dilluns a dissabte en una feina que li és força indiferent. Un dia rep la notícia de la mort de la seva mare, que es trobava vivint en una residència de gent gran, i cap allà es desplaçarà, on vetllarà la mare i assistirà a l'enterrament tot sol. Després torna a Argel a continuar amb la seva vida monòtona que ha fet d'ell un home que viu per inèrcia, que és incapaç de mostrar emocions que no sent i que no se n'amaga.

 Haig de dir és que la traducció del títol  d'aquesta novel·la al castellà no em sembla correcte, si en català és L'estrany, perquè ben bé que el protagonista ho és, en castellà hauria de ser El extraño. I per què ho dic això? Doncs perquè aquest home és així, estrany, solitari, absolutament indiferent a les emocions dels altres, i més encara de les seves, ja que no en té. És tan absolutament indiferent a tot que fins i tot fa una mica de por.

  He llegit aquesta novel·la com a recomanació de la meva biblioteca de referència, és molt curta, només cent quaranta-nou pàgines narrades a més en primera persona, cosa que fa esgarrifar encara més la sensació que provoca aquest personatge protagonista.