dimecres, 20 de novembre de 2019

Octubre

 Ens trobem davant d'un nou cas de la inspectora dels Mossos d'Esquadra Norma Forester, aquest cop coincideix amb un dels fets més importants que han passat a Catalunya en els últims anys: els dies just abans del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. 
   Un home ha aparegut mort en el seu pis del barri de Gràcia, tot apunta a un robatori però la cosa es complica quan la identitat del mort és un enigma: tots el coneixen com a Pau Boira, actor de professió i cambrer ocasional, però no existeix ningú amb aquest nom. Qui és aquesta persona i per què l'han mort? La Norma, acompanyada pel seu ajudant Carrasco, policia ja gran, amb una personalitat peculiar i una mica ranci, i amb l'ajuda de dos nous companys intentarà esbrinar qui s'amaga darrera aquest nom i el mòbil del crim. 
  Mentrestrant, la Norma i el seu entorn, com no pot ser d'una altra manera, viuen uns dies intensos tot just abans del referèndum, amb la seva mare Mimí i la seva filla Violeta fortament implicades en tots els esdeveniments previs.
  Octubre és una novel·la curta i entretinguda que es llegueix ràpid, on es barregen la investigació policial i els intensos últims dies de setembre de 2017. Haig de dir que m'ho vaig pensar una mica abans de llegir-la, ja que l'anterior cas que havia llegit on la protagonista era la Norma no m'havia desagradat però tampoc m'havia entusiasmat. Però el fet que estigués l'acció estratègicament situada en uns dies tan especials em va fe decidir-me, i no em penedeixo gens. A més de comptar amb la dedicatòria de l'autora, a qui agraeixo el seu detall.

dimecres, 13 de novembre de 2019

Allò que va passar a Cardós

  Durant els anys 60 la Vall de Cardós es va convertir en un formiguer de gent a causa de la construcció de centrals hidroelèctriques; la necessitat de molta mà d'obra va fer que molta gent, sobretot andalusos i extremenys, es desplacessin per treballar en les enormes construccions que es van dur a terme en tota la zona del Pirineu. La tranquil·la vall es transformà per acollir tothom, treballadors de totes les categories i també la Guàrdia Civil, encarregada de mantenir la convivència i l'ordre en una població que ha crescut de manera sobtada, molts d'ells pobres, que estan lluny de casa seva lluitant per un futur millor i que treballen en dures condicions.
 En aquest context en el poble de Noguera apareix assassinat un guàrdia civil. Qui i per què l'han mort? Difícil conèixer les motivacions, que podrien ser des de polítiques ja que estem en ple franquisme, fins a relacionades amb el contraban, ja que ens trobem molt a prop de la frontera.
  Tot de personatges ens van explicant què recorden, de què es parlava, gent dels pobles fent safareig, converses als bars i al carrer, alternant passat i present en capítols curts i molt ben lligats. Un preciós llibre de Ramon Solsona molt recomanable.
  Les meves tres últimes lectures són tres llibres localitzats en el Pirineu català; no ho he fet expressament, ha sortit així. Serà un senyal?

dijous, 7 de novembre de 2019

Un any a la Cerdanya

   Fa uns mesos vaig llegir una novel·la de Rafael Vallbona basada en la història d'una família de la Cerdanya, La casa de la frontera. La vaig trobar molt interessant, així que no m'ho vaig pensar gaire quan vaig veure que el mateix autor publicava aquest llibre, que no és una novel·la, sobre aquesta preciosa comarca. En ella, Vallbona descriu paisatges, curiositats, fets històrics i sobretot bona gent que ha conegut com a visitant habitual i des de fa molts anys de la Cerdanya, ja que té segona residència a Puigcerdà. Ens parla de tot això de forma amable però sincera i gens ensucrada, fent un recorregut durant les quatre estacions de l'any pels pobles de la comarca i les seves gents, tan condicionats per aquestes mateixes quatre estacions. 
  Personalment he trobat molt interessants les anècdotes històriques que no coneixia, com per exemple que el compositor José Luis Ortega Monasterio, creador de la famosa havanera El meu avi, va ser cap de la Guàrdia Civil de Fronteres a Puigcerdà. 
   Lectura recomanable per tot aquell que visiti la Cerdanya.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

La memòria de la Vall Fosca

   Ja em venia de gust llegir novel·la negra propera a casa, i vaig aprofitar la segona edició de Sabadell Negre organitzada per Les Dames del Crim, per passar per la llibreria a fer una ullada només... Evidentment, vaig sortir d'allà amb dos llibres que em van cridar l'atenció i vaig tenir la sort que els seus autors estaven allà i me'ls van dedicar.
   Un d'aquests llibres és La memòria de la Vall Fosca. En aquesta curta novel·la de Carles Mentuy, els clans dels Mairà i dels Xurracs estan enfrontats pel control del tràfic de drogues a la Vall. Hi ha odis personals, familiars i llunyans en el temps, a part del vessant delictiu, que porten a un enfrontament continu i molt violent entre els dos clans. 
   Les cent vuitanta-quatre pàgines que té aquesta novel·la passen volant, amb un ritme d'acció trepidant i personatges que podrien ser perfectament cosins germans de la Cosa Nostra, però amb la parla pròpia de la Vall Fosca, tan maca; tot amanit amb els increïbles paisatges de la Vall que l'autor coneix perfectament. 

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Un corazón demasiado grande

   Aquest llibre és un recull de narracions curtes que no hauria llegit si no fos perquè m'he subscrit a Bookish, una iniciativa que vaig veure per Instagram i que vaig trobar prou interessant. No l'hauria llegit perquè en general no m'agraden els relats curts, em fan la impressió que les històries queden coixes, que es podria treure molt més profit dels temes plantejats. Al llegir Un corazón demasiado grande he tingut sensacions contradictòries: per una banda alguns dels relats m'ha deixat trasbalsada, en les poques pàgines que tenen m'han tramès molt; en canvi, d'altres els he trobat més fluixos o no he sabut veure el que l'autora volia transmetre. 
   Cal destacar sobretot el primer d'ells, que és a més el més llarg. En ell, una dona accedeix a cuidar el seu exmarit a instàncies de la seva filla, un home que és un malalt terminal i a qui no tracta des de fa anys. Una història de persones molt properes, que ben bé podrien ser qualsevol de nosaltres o dels nostres veïns, amics o coneguts. Aquesta proximitat dels personatges i la quotidianitat de les situacions plantejades és el denominador comú de tots els relats, així com la seva localització en el País Basc, a banda i banda de la frontera.
   Val a dir que ha rebut dos premis: el Premio Euskadi de Literatura i el Premio de los Libreros de Guipúzcoa. 

divendres, 11 d’octubre de 2019

El último barco

   
   L'inspector Leo Caldas rep l'encàrrec per part del seu comissari d'investigar la desaparició d'una dona jove, la Mònica, filla única d'un eminent metge de Vigo amb qui el comissari se sent molt agraït per haver tractat fa temps la seva dona amb èxit. Caldas accepta l'encàrrec a contracor, ja que la Mònica és una dona adulta que viu sola i que no té perquè donar explicacions del que fa amb la seva vida. El metge és un home persistent i amb una forta personalitat, durant tota la investigació es dedica a pressionar Caldas i el comissari per obtenir resultats. Poc a poc Caldas, acompanyat del seu ajudant Estévez, comença amb el seu personal estil a preguntar a veïns, coneguts i companys de feina per esbrinar què ha passat amb la Mònica, si la seva desaparició és voluntària o no.
  He tingut la gran sort d'aconseguir aquest totxo de més de 700 pàgines tot just quan estava acabant La playa de los ahogadosEl último barco segueix una mica la mateixa manera de narrar que l'anterior, una investigació lenta, pausada, de recollir molt poc a poc bocins d'informació, sense grans artificis. Ben bé és un gran assoliment per part de Domingo Villar el fet que aquesta lentitud en la narració no faci la lectura feixuga ni molt menys, malgrat la considerable allargada del llibre les pàgines passen ràpid, els capítols són curts i el lector té la sensació d'estar al costat de l'inspector Leo Caldas a Vigo i els seus voltants.

divendres, 27 de setembre de 2019

La playa de los ahogados

   Justo Castelo és un pescador que apareix mort en una platja petita prop de Vigo. Aparentment Castelo s'ha suïcidat, ja que va sortir sol amb la seva barca un diumenge plujós, quan ningú surt del petit port de Panxón un diumenge per pescar; a més, portava les mans lligades. L'inspector Leo Caldas, a qui ja vam conéixer a Ojos de agua, serà l'encarregat junt amb el seu ajudant, l'aragonès Estévez, d'investigar aquest cas, ja que en l'autòpsia el forense ha determinat que la víctima no podia haver-se lligat ell mateix les mans tal i com les portava quan va morir ofegat.
   Tot i que ja fa anys que havia llegit aquesta novel·la he volgut llegir tota la sèrie de l'inspector Caldas des del començament abans d'endinsar-me en l'últim llibre publicat fa poc, El último barco, que espero llegir aviat. La playa de los ahogados és una narració de ritme molt lent, de preguntes en les quals la resposta és una altra pregunta, molt gallec tot. Ben bé fins l'últim quart del llibre no es comença a veure la llum en l'entrellat d'aquest cas, on les supersticions dels pescadors tenen un gran pes, tothom pensa que el mort s'ha suïcidat per culpa dels remordiments i la por que li ocasionava el naufragi, fa anys, del vaixell on navegava una nit de tempesta amb dos companys més i el capità, i on aquest últim va morir mentre que ell i els seus companys es van salvar in extremis.
   Molt ben escrita, l'autor aconsegueix que el lector es trobi ben bé a la mateixa ciutat de Vigo i els seus voltants, sentint en el seu cos la pluja, el fred, el paisatge d'aquesta zona de Galícia. L'única pega que li trobo és Estévez, un personatge poc creïble des del meu punt de vista (i conec molts aragonesos...) i que no he acabat d'entendre quin paper juga en tota la investigació, a part de fer de xofer de l'inspector. Tot i això, el desenvolupament dels fets i com treballa l'inspector Caldas m'han agradat molt, sense artificis del tipus CSI, pràcticament tot a base de dades, preguntant a uns i d'altres i recorrent la zona sense deixar escapar cap detall.