Cops de bec a Pasadena

   Aquest és un títol ben estrany per un llibre que també ho és en part. Perquè la història que ens explica Manuel de Pedrolo, a més de ser una mica estrambòtica també fa riure per absurda que sembla a vegades. No pot ser d'una altra manera quan un dels protagonistes, míster Spill, es guanya la vida encenent cigarretes. A més de mantenir amb el seu sou la seva dona i dos aspirants a guionista i escriptor respectivament que descaradament viuen a costa d'ell: la seva cunyada i un amic. Evidentment, això només pot passar a Hollywood.
   Cops de bec a Pasadena el vaig comprar en una botiga de segona mà, en una edició antiga, d'aquelles que em recorden la meva època d'estudiant de batxillerat. És un llibre entretingut i que es llegeix ràpid. Tot i això, no m'ha agradat gaire, potser perquè per a mi Pedrolo és el de Joc brut i Mecanoscrit del segon origen.

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

   Tot just ha acabat la Segona Guerra Mundial i la ciutat de Londres es troba mig destrossada i recuperant-se poc a poc. La Juliet és una escriptora i columnista londinenca que un dia rep una curisosa carta, en què Dawson Adams, un granjer de l'illa de Guernsey, li comunica que té un llibre que ha sigut propietat de la Juliet, que aquest llibre li ha agradat molt i que vol conèixer més llibres del mateix autor. També li parla de un curiós grup de persones de l'illa, la Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, societat formada arran de l'ocupació de Guernsey pels nazis al començament de la guerra. Aquesta carta desperta la curiositat de la Juliet, que desconeix l'illa i l'ocupació i aïllament que va patir. Comença així una relació epistolar entre la Juliet i en Dawson i també amb altres habitants de Guernsey, la majoria d'ells membres de la Societat.

   Ja feia temps que estava llegint crítiques molt bones d'aquest llibre, escrit tot ell en forma de cartes entre els diversos personatges. A vegades em fa una mica de prevenció escollir un llibre per les crítiques que hagi llegit, però en aquest cas crec que tot allò de bo que es pugui dir és poc, tot i que fins més o menys la meitat del llibre no he començat a trobar la part més profunda dels personatges, dels seus patiments, de com intenten sobreviure a l'aïllament de la metròpoli i l'ocupació alemanya. Ja tinc ganes de veure la pel·lícula. 

Si esto es una mujer

 La inspectora de la Policia Nacional Manuela Mauri està de baixa des de fa mesos, concretament des que va trobar el Rodrigo, el seu cap i amant, amb un tret al cap al seu despatx. En aquests moments, la Manuela s'està a casa descansant, cuidant dels seus dos fills i intentant trobar l'equilibri a la seva vida personal al costat de l'Alberto, la seva actual parella. Un dia rep la visita de la Guadalupe, companya de feina, que aprofita la visita de cortesia per demanar-li que torni a la feina per tal de resoldre l'esgarrifós cas Vertedero: en un abocador d'escombraries prop de Madrid ha aparegut part del cos d'una dona de color, i en un altre abocador, una altra part, sense que s'hagi pogut trobar la resta del cos; han passat setmanes i el cas es troba en un punt mort.

   Basat en un fet real, Lorenzo Silva ha creat, conjuntament amb la seva parella Noemí Trujillo, un nou personatge, un dona policia, a qui suposo voldran donar continuïtat, com ha fet Silva amb el guàrdia civil Bevilacqua amb el qual ha tingut un gran èxit i que a mi, personalment, m'agrada força.

  Aquest llibre conté a més de la investigació policial pròpiament dita una certa crítica social, com la tolerància cap a les xarxes criminals que controlen la prostitució i el tràfic de dones procedents d'altres països; la poca repercusió social que té la mort d'una dona sense papers, prostituta i de color; la dificultat de la dona per compaginar vida personal i professional quan es tenen fills. Val a dir que el cas i la seva resolució els he trobat molt interessants, mentre que la protagonista no m'ha acabat de fer el pes, no he empatitzat gens amb ella, m'ha semblat una mica prepotent i a la vegada insegura. 

Ojos de agua

   No fa gaire Domingo Villar ha publicat la tercera entrega de la sèrie dedicada al policia gallec Leo Caldas, un llibre de més de set-centes pàgines que pinta força bé. Fa uns quants anys vaig llegir La playa de los ahogados, que és el segon de la sèrie, però ja ni recordo de què anava, només sé que em va agradar. Així que abans de llençar-me a la piscina d'un totxo de tantes pàgines vaig pensar que era una bona idea llegir primer Ojos de agua, molt més curt, només en té 187.

   A la ciutat de Vigo, per qui no la conegui, com és el meu cas, existeix una illa molt a prop de la costa, Toralla, que és d'ús privat i on fa anys es van construir unes grans mansions i a més una torre d'apartaments. En un d'aquests apartaments apareix el cos d'un saxofonista que hi vivia, amb signes d'una especial violència, un home de vida aparentment normal que es caracteritzava pels seus ulls clars. L'inspector Caldas, un home tranquil amb un caràcter molt gallec, serà l'encarregat de resoldre aquest assassinat, acompanyat per un ajudant que és la seva antítesi, Rafael Estévez, un aragonès impetuós, gens reflexiu i fins i tot una mica violent, que ha estat destinat a Galícia com a càstig professional.

   Aquesta novel·la es llegeix molt ràpid, el seu desenvolupament i resolució m'ha recordat, salvant les distàncies, les novel·les d'Agatha Christie. I fa venir ganes de visitar Vigo.

El sindicat de l'oblit

   De nou enganxada amb Albert Villaró i la seva desbordant imaginació per fer quasi real la distòpia (es diu així no?) de la República catalana iniciada amb Els ambaixadors, que recomano llegir primer per entendre millor El sindicat de l'oblit.

   En aquesta novel·la el protagonista torna a ser mossèn Farràs, un altre cop servint els interessos de la República proclamada el 1934, però ara quaranta anys després. Farràs, que mai va ser sacerdot tot i que va estudiar per ser-ho, viu en un plàcid retir al Pallars. La mort d'una companya a qui fa molt temps que no veia el fa retornar a Barcelona. Amb aquest retorn, els seus caps aprofitaran per encomanar-li una nova missió per la qual comptarà amb el suport d'una colla de jovenets als qui haurà d'explicar l'entramat de l'operació Siscló, portada a terme el 1936 per acabar amb la vida de Franco en l'accident de l'avió Dragon Rapide. 

   Qui llegeixi tant Els ambaixadors com El sindicat de l'oblit ha de conèixer la història recent per entrendre fins a quin punt Villaró ha jugat amb aquesta mateixa història, fent que siguin vius personatges històrics que fa molts anys que són morts, com Tísner, Josep Pla, Lorca, José Antonio Primo de Rivera i molts altres, aconseguint convertir la narració en una fantasia que perfectament podria haver estat realitat. L'autor ha construit així una novel·la molt entretinguda, amb un subtil sentit de l'humor molt Villaró, i que es llegeix força ràpid.

Tothom et recordarà

   Poc després dels atemptats gihadistes de l'agost del 2017 a Barcelona, apareix el cos sense vida de l'inspector de la Policia Nacional Santiago Ortuño al port de la ciutat. Aquest policia estava relegat a un lloc menor a la Brigada d'Estrangeria a causa del seu caràcter difícil i el seu comportament. Ortuño estava relacionat amb la cantant Leire Alfaro, que va entrar en contacte amb ell amb la intenció d'aconseguir papers de residència per a la seva parella, l'iraquià Abduh Fayad, que es troba de manera irregular al país i que treballa com a lampista en una botiga regentada per uns germans també iraquians ubicada al Raval. Els Mossos d'Esquadra seran els encarregats d'investigar la mort d'Ortuño en estranyes circumstàncies.

  La nova novel·la d'Andreu Martin està situada en un escenari plenament actual, a pocs dies de les eleccions del 21 de desembre i amb Catalunya sota l'article 155. A més, planteja una situació d'investigació d'antiterrorisme gihadista en ple barri del Raval, amb la possible confrontació entre els dos cossos policials, Mossos i Policia Nacional. 

  És ben clar que l'autor sap de què parla en plantejar la trama de la seva novel·la, que coneix a fons el món policial i que s'ha documentat bé sobre la funció dels confidents de la policia i els infiltrats que proporcionen una valuosa informació als cossos de seguretat. Resulta fàcil i molt entretingut llegir una novel·la tan ben plantejada, amb alternança de passat i present en forma d'acció i investigació policial respectivament. Tenia ganes de recuperar les bones sensacions que vaig tenir llegint l'Andreu Martin amb La violència justa i Societat negra, que em van agradar molt, ja que havia quedat una mica decebuda amb De tot cor, que no vaig poder acabar; i les he recuperat de debó.  

Els finals no arriben mai de sobte

  El dia 11 de setembre de 2001 moltes coses van canviar pel món occidental arran dels atemptats contra les Torres Bessones. També van canviar les vides de tres catalans que en aquell moment vivien a Nova York: en Guillem, metge; la Sara, executiva i parella d'en Guillem; i en Roger, amic de tots dos que va venir a la gran ciutat a la recerca d'alguna cosa especial sense saber ben bé el què. Tots tres, que estan en la dècada dels trenta, viuen l'impactant moment en directe, i la gravetat dels fets els fa plantejar-se moltes preguntes personals que en el dia a dia no gosaven sortir a la llum. Per què van venir a Nova York? Han trobat allò que buscaven? Poden continuar amb la seva vida com si res hagués passat? Què han de fer d'ara endavant? Han canviat els seus objectius personals, els seus somnis?

  Les preguntes que es fan aquests tres personatges tots ens les hem fet en algun moment de la nostra vida, per això els protagonistes resulten molt propers al lector, o al menys a mi m'ha passat, tot i que ja fa molts anys que vaig deixar enrere l'edat dels protagonistes (...). No és aquesta una novel·la dinàmica sinó més aviat el contrari, reflexiva, introspectiva i molt íntima, on el temps passa poc a poc però el cap no deixa de treballar.

   Els finals no arriben mai de sobte és l'última novel·la que ha publicat Salvador Macip, metge i escriptor, a qui no havia llegit mai fins ara, i que he conegut gràcies a en Xexu, a qui segueixo en el seu blog (www.llibresipunt.blogspot.com), que ha llegit pràcticament tot el que en Macip ha publicat. M'ha agradat força l'experiència i espero repetir aviat amb alguna altra publicació seva.