Frankenstein

    Víctor Frankenstein és un jove de família acomodada que marxa de casa per continuar uns estudis dirigits a practicar la medicina. Impetuós, amb moltes ganes d'aprendre i una mica pagat de si mateix, Víctor creu que amb els seus coneixements pot donar vida, i es llença de manera frenètica a la creació d'un ésser a partir dels millors "retalls" de diversos morts. I vet aquí que finalment aconsegueix crear una criatura enorme, de gran força però tan lletja i abominable que ell mateix la rebutja instantàniament. I aquesta criatura, que té bons sentiments, també és rebutjada per la resta de gent, tant que es veu obligada a viure d'amagat, espiant els ésser humans i esperant que algú vegi el seu bon fons i l'aprecïi com cal.   

   Fa uns mesos, en una visita a un lloc d'aquest solidaris que venen llibres de segona mà, encara no sé perquè, vaig comprar un exemplar de Frankenstein. Després m'entero que aquest any fa 200 que es va publicar, i penso que ja que el tinc, l'haig de llegir durant aquest any. I poca cosa puc dir que no s'hagi dit ja, en un llibre tan conegut i que no té res a veure amb la pel·lícula. 

   Escrit amb un estil d'allò més gòtic i recarregat, Mary Shelley presenta el monstre com un ésser essencialment bo rebutjat arreu pel seu aspecte físic, inclús pel seu creador, que lluny d'intentar arreglar el que ha fet fuig i únicament se sent culpable quan la criatura comença a fer mal a causa del rebuig constant en què viu. El rerefons d'aquesta història és l'important, on es critica que la societat no accepti algú només pel seu aspecte físic, i també l'egolatria del protagonista, que es creu superior a la resta i amb poder per atorgar la vida. No crec que en l'època que es va escriure fos gaire freqüent tractar aquests temes.

    

La ciudad de la lluvia

    Amb aquest títol tan indicatiu, quina pot ser aquesta ciutat? Bilbao, com no, a principis dels anys 80. És aquí, en aquesta ciutat de marcada personalitat, on la jove promesa del futbol Alain Lara ha tornat a l'Athletic, el club dels seus origens. I és aquí on l'Alain trobarà a casa seva una foto antiga on apareixen el seu avi Rodrigo amb el conegut empresari Ignacio Aberasturi. En la mateixa foto apareixen un altre home, un nen, un militar d'esquenes i una avioneta. Això no suposaria cap problema si no fos perquè tant el Rodrigo com l'Aberasturi han desaparegut pràcticament al mateix temps, i l'Alain ni tan sols sabia que es coneguessin. El desig de l'Alain per esbrinar el passat desconegut del seu avi, lligat a les altres persones que surten a la foto, el portarà a una investigació que condueix al Berlin nazi durant la Segona Guerra Mundial.

   La ciudad de la lluvia és un dels llibres que vaig rebre de regal per Sant Jordi, entretingut i amb una trama d'allò més elaborada, potser una mica massa i tot. Amb això vull dir que tot i que m'ha agradat, l'he trobat a vegades complicat de seguir per la manera com està escrit, alternant passat i present constantment, cosa que se'm fa difícil per la manera com llegeixo, a estones no gaire seguides. També m'han sobrat unes quantes pàgines de les 618 que en té, sobretot les que són força tècniques sobre les fusions de grans empreses i els bufets d'advocats que hi treballen.

La luna en las minas

    He llegit dues novel·les de Rosa Ribas fins ara, i m'agrada el seu estil com a escriptora, de fet, amb Pensión Leonardo vaig quedar encantada. Els seus llibres parlen d'un temps gris en una Espanya grisa dels anys 50-60, en llocs poc acollidors i fins i tot inhòspits però que donen per a històries de personatges senzills i profunds alhora. 
    Per això vaig buscar la seva última obra, La luna de las minas, que parla d'un home llop, un tema que no m'atreu gaire, jo que sóc més partidària de realisme que de fantasia. I puc dir que no m'ha decebut, perquè el jove Joaquín, Ximo, és un personatge d'allò més tendre, rebutjat per la seva família sent un nadó i acollit per una àvia que creu que és un ésser innocent malgrat la seva "maledicció". Tot això en un lloc tan especial com és la comarca del Maestrat, que l'autora coneix molt bé, on les llegendes, supersticions i mites resulten d'allò més creïbles, per la seva especial orografia i els petits i aillats pobles que en formen part.
    No és la millor novel·la de la Rosa Ribas que he llegit fins ara però he gaudit d'una lectura entretinguda que m'ha fet empatitzar amb el protagonista i amb una temàtica que en principi no hauria escollit si no fos per qui l'ha escrit.

   

Recursos inhumans

   L'atur és un gran problema social en els països occidentals; i més greu és pels qui ho pateixen, sobretot si l'aturat passa dels cinquanta anys, com li passa a l'Alain, el protagonista. Trobar una feina digna es converteix en un repte gairebé impossible, a més que com a persona se sent menyspreat i invisible per a les empreses. Així és com l'Alain es troba, qualsevol feina és vàlida per ell, que va ser cap de recursos humans durant molts anys. Ara treballa només tres hores per un sou miserable, una feina no qualificada que ha trobat mitjançant els serveis d'ocupació. Però un incident amb el seu cap fa que l'Alain arribi al límit de la seva resistència. En aquest moment crític és quan se li presenta l'oportunitat de tornar a treballar en la seva professió: una gran empresa prepara un procés de sel·lecció en què l'Alain participa fins arribar a l'última prova, que consisteix en participar en un joc de rol amb ostatges. Desesperat com està, l'Alain es dedica a preparar-se a fons per a aquesta prova, arriscant-ho tot, fins i tot allò que més estima: la seva pròpia família. 

  Recursos inhumans està estructurat en tres parts: abans, durant i després. Comença amb la narració en primera persona per part de l'Alain del neguit que pateix des que va perdre la feina. No voldria donar més detalls per no fer un spoiler, només diré que hi ha girs inesperats que converteixen la novel·la en quasi bé un thriller. També cal remarcar com l'autor, Pierre Lemaitre, descriu la part més fosca del món empresarial, sense escrúpols a l'hora d'aconseguir el perfil de treballador desitjat, i com l'atur pot arribar a destrossar la persona que ho pateix. 

   Vaig estar a punt d'abandonar el llibre sobre la pàgina 100, de tan malament que m'ho estava fent passar l'actitud de l'Alain, que semblava que hagués perdut per complet el seny i que abocava la seva família a la desgràcia; aquí haig de reconèixer el mèrit de l'autor, que va aconseguir que realment m'endinsés profundament en la trama. Per sort no ho vaig fer, la lectura ha sigut una experiència impresionant, està molt ben escrit fins al punt d'endinsar tant al lector que sembla que estigui ben bé al costat de l'Alain en la seva boja carrera per aconseguir el lloc de treball que tant necessita per la seva salut mental. 

El cuento de la criada

   La Defred ho ha perdut tot, fins i tot el seu propi nom. Després d'una mena de revolució de caire religiós-integrista com a conseqüència de l'amenaça del terrorisme islàmic, les dones han perdut totes les seves llibertats, de pensament, de moviment, fins i tot han d'anar vestides amb una mena d'uniforme segons la seva funció en la societat. La dictadura puritana que governa el seu país considera les dones únicament com un element reproductor, i quasi totes les que no poden tenir fills són enviades a les Colònies, un desterrament on les espera un dur treball en un lloc fortament contaminat. D'altres, una minoria, es queden perquè o bé són les esposes d'homes importants o bé fan algun tipus de feina que no poden fer els homes, com fan les anomenades Tíes, que es dediquen a adoctrinar a les dones pequè coneguin bé el seu paper en aquesta nova societat. 
   Així doncs, la Defred és portada a casa d'un home important, a qui l'autora anomena el Comandant, i a qui la seva dona no ha pogut donar un fill. Allà tota l'activitat que du a terme la Defred és controlada fins a l'últim detall, està prohibit llegir, no pot sortir sola al carrer, se li proporciona el menjar adequat per tal que mantingui una bona salut, ja que haurà d'intentar concebir un fill del Comandant, a qui no pot veure mai a soles.

    La Defred va narrant en primera persona com viu ella la seva situació, poc a poc va donant detalls de com ha arribat fins aquí i quins són els seus sentiments, els seus records, les seves quasi nul·les esperances de canviar el seu destí. 

    Impactant i visionària, El cuento de la criada fa fins i tot por, de tant realisme que porta a dins, com si allò que explica es pogués viure perfectament demà, plasma una situació no tan llunyana ni esbojarrada com en principi podria semblar.  Aquesta és una d'aquelles lectures que tot i ser molt bones deixen un mal cos per tot el que volen dir, el que porten a dins, una societat imaginària però no impossible de veure, tal i com està el món.

Tiene que ser aquí

    En Daniel i la Claudette són una parella amb fills que viuen pràcticament allunyats del món al mig del camp, a Irlanda. No són una parella gens convencional: els fills no van a l'escola i la Claudette s'encarrega de la seva educació; la mateixa Claudette és una antiga celebritat del món del cinema que va fugir un bon dia i mai més el públic ha tornat a saber d'ella. En Daniel és un professor de lingüística nord-americà, pare de dos fills que viuen als Estats Units i que fa anys que no veu, ja que la seva exdona li va prohibir judicialment. Amb la parella i els dos fills en comú que tenen també viu l'Ari, fill adolescent d'una relació anterior de la Claudette. 

    Tots dos semblen feliços amb el destí escollit i la vida que fan, però tothom té un passat, i de vegades aquest passat retorna i fa reviure situacions que no es van resoldre i superar en el seu moment, fins al punt de fer molt difícil mantenir la còmoda rutina en què es van instal·lar fa anys. 

    Tiene que ser aquí és la tercera novel·la que llegeixo de Maggie O'Farrell, m'agrada com escriu tot i que l'estructura d'aquest llibre m'ha semblat una mica complicada: capítols amb títols tan estranys com "cabezas cercenadas, urogallos disecados"; salts continus en el temps, deixant anar molt a poc a poc la informació sobre els personatges. Suposo que és una manera de mantenir l'atenció del lector i que ha de ser difícil treballar-ho com a escriptor, ja m'està bé una mica però potser no cal tant. Sí que és veritat que cada personatge té el seu capítol per aprofondir en la seva personalitat i circumstàncies, tot i que en Daniel és el protagonista, un home fràgil però tendre a qui un dia el passat li obre una porta que pensava que s'havia tancat i li aboca a sobre una relació que va mantenir amb una dona fa molts anys i que no va acabar bé.

La meva germana viu sobre la llar de foc

   La família del James està destrossada per la mort fa anys de la seva germana Rose en un atemptat terrorista islàmic. La mare del James no ha pogut suportar la pressió i ha abandonat la família, deixant enrere un marit alcoholitzat, la Jasmine, germana bessona de la Rose, i en James, que ara està a punt de fer deu anys i pràcticament no recorda res de la germana desapareguda. Per tal de fer un tomb a la seva vida, el pare decideix marxar de Londres i anar cap a un lloc on no hi hagin musulmans, pels qui sent un profund rebuig. Un cop arribats a un poble ben allunyat de la gran ciutat, en James troba que pràcticament res no ha canviat: el pare continua bevent mentre ploriqueja mirant l'urna que conté les cendres de part del cos de la Rose, té els fills pràcticament desatesos, només la Jasmine cuida del seu germà petit. En James comença a l'escola i la companya de taula que li ha tocat resulta ser la Sunya, una nena musulmana, amb qui en James de seguida fa una bona amistat, mentre es troba estrany pensant que està traint al seu pare i la memòria de la germana que no recorda.

   La meva germana viu sobre la llar de foc és un tipus de novel·la qualificada de juvenil i que segurament no hauria escollit com a lectura si no fos perquè ha anat a parar a les meves mans per un sorteig realitzat a l'Instagram per @unmonminuscul. Narrada en primera persona, la visió innocent i pràctica que té en James de la seva dura realitat commou, emociona, de vegades arrenca un somriure i de vegades una llagrimeta. Ha estat una bona lectura, que fuig de sensibleries i que fa pensar, reflexionar.