divendres, 29 de setembre de 2017

Planeta Ki: mundo de dioses

Resultado de imagen de planeta ki mundo de dioses    El planeta Nibur, habitat per la raça anuk, està en greu perill: les condicions de la seva atmosfera van canviar radicalment i de manera sobtada, i això va fer que els anuk haguessin de refugiar-se sota terra, on van construir-se una nova vida. Després d'anys i d'investigacions, han trobat la manera de recuperar les condicions que hi havia abans a la superfície del seu planeta; per això necessiten l'element 79, que es troba en el llunyà planeta Ki, on planejen un viatge a la recerca d'aquest element que garantirà la superviència dels anuk i de la seva llar Nibur.
   No llegeixo pràcticament mai ciència-ficció, no és un gènere que m'agradi, prefereixo de llarg les històries on els escenaris i les persones poden ser reals. Però en aquest cas he fet una excepció amb aquesta novel·la d'un jove conegut que no és escriptor ni es dedica a res que tingui a veure amb la literatura, però que ha fet l'esforç d'escriure una novel·la que ell mateix s'ha encarregat d'editar i posar a la venda mitjançant el portal Amazon. 
  I malgrat no agradar-me la ciència-ficció, la lectura ha estat ràpida i entretinguda, amb personatges que no són humans però que tenen moltes de les virtuts i defectes dels humans, com l'enveja, la gelosia, l'ànsia de poder i també el sacrifici pel bé comú i la valentia.

divendres, 15 de setembre de 2017

La senyora Stendhal

Resultado de imagen de la senyora stendhal    El petit Lluc ha perdut la seva mare, morta d'un tret l'últim dia de la guerra a la plaça Sant Pere de Girona. La senyora Stendhal l'acull a casa seva i el tracta com a part de la seva família, amb el seu fill Dani i l'avi Dídac. Tots tres l'estimaran com un fill, germà, nét, i cadascú li aportarà la seva part personal, fent que en Lluc vagi creixent com a persona. També veurà la part més fosca d'algunes persones, revenges personals en la posguerra, que marcaran, sense que ell ho sàpiga, el seu destí.
    He llegit aquest llibre sense saber pràcticament de què anava, només perquè l'havia vist molt comentat però no he arribat a llegir cap crítica. La meva impressió ha estat molt bona, m'ha enganxat i l'he llegit en un cap de setmana. No puc explicar gaire de l'argument sense fer un spoiler, només dir que he trobat molt commovedora la història d'en Lluc, que quan comença la narració és un adult ja madur, potser he trobat a faltar una mica més de profunditat en la part en què en Lluc és un adult jove. Recomanable sens dubte.

divendres, 8 de setembre de 2017

El festí de Babette

Resultado de imagen de el festi de babette llibre   En una molt austera comunitat religiosa d'un poble de Noruega viuen dues germanes, filles del pastor de la comunitat, ja mort. Un dia es presenta a la seva casa Babette, una dona que ha hagut de fugir de França després d'haver perdut la família, i que demana que l'acullin, tot portant una carta de recomanació d'un conegut de les dues germanes. Babette es queda treballant per a les dues germanes en les tasques domèstiques. Uns anys després, Babette rep de manera inesperada una gran quantitat de diners que voldrà invertir en un gran sopar per a les germanes i els seus veïns.
    El festí de Babette és com una faula, un conte curt de setanta-nou pàgines llegit en poc més d'una hora, que no m'ha fet ni fred ni calor. Un cop acabat he començat a buscar ressenyes i opinions per tal d'esbrinar si és que, com em passa sovint, no m'he enterat d'alguna cosa i per això no he sabut veure el missatge ocult que volia transmetre l'autora, Isak Dinesen, pseudònim de l'escriptora danesa Karen Blixen, molt coneguda per Memòries d'Àfrica. Com era d'esperar, he trobat opinions per a tots els gustos, però en general coincidents en què la pel·lícula, que va rebre un Òscar, és molt millor que el llibre. Potser la buscaré, per intentar d'esbrinar allò que, un cop més, m'he perdut.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Pensión Leonardo

Resultado de imagen de pension leonardo rosa ribas  Lali és una nena de dotze anys inquieta, intel·ligent i curiosa, que viu amb els pares i tres germans més a la Pensión Leonardo, el negoci familiar situat en un carrer del barri del Poble Sec. Al costat de la pensió hi ha el bar Comidas Luciano, amb qui comparteixen no només clients sinó també amistat. Tant el Luciano, que va perdre un peu a la guerra, com el cambrer Peret, a qui falta una mà, i el pare de la Lali, que va perdre un ull i va passar cinc anys a la presó, representen el bàndol dels perdedors, que en passar els anys de la derrota republicana han hagut de fer el cor fort i continuar amb les seves vides com bonament poden.
   Som al 1965, i no són dies fàcils per la Lali: la seva amiga Júlia ha trencat la seva amistat per relacionar-se més amb nenes de la seva condició social, les companyes de la seva escola, les teresianes. A més, a la Lali li negiteja la desconeixença de la seva pròpia família: els seus pares mai parlen del passat, d'abans del seu matrimoni ni de les seves respectives famílies, com si no haguessin existit mai i es neguen a donar-li explicacions quan ella s'interessa. 
   En aquest llibre Rosa Ribas deixa de banda la novel·la negra per endinsar-se en el petit món d'una nena que amb els seus ulls d'innocència i curiositat intenta entendre tot allò que l'envolta, els moviments dels adults, els seus silencis i les seves reaccions, tot en el petit univers de la vida d'un barri tan característic de Barcelona com el Poble Sec, i amb la realitat de la gent humil que intenta recompondre la seva vida després d'haver perdut una guerra.
    Sóc una mica més jove que la Lali, però m'he sentit molt identificada amb la seva quotidianitat: les visites dominicals al mercat de Sant Antoni per canviar tebeos i comprar nines retallables; curiositat per la vida dels adults que m'envoltaven i que em recriminaven quan preguntava de més; amigues que deixen de parlar-te perquè creuen que estan un esglaó per sobre. Potser per això he gaudit d'allò més llegint aquesta novel·la, que a més està molt ben escrita, amb personatges molt ben treballats i sense artificis. 
    Vaig conéixer com a escriptora la Rosa Ribas amb El gran frío, novel·la que va escriure conjuntament amb Sabine Hoffman i que forma part de la trilogia que té com a protagonista la periodista Ana Martí. Arran d'aquesta lectura vaig incloure la Rosa Ribas en la meva particular llista d'escriptors que havia de tornar a llegir, i no només es manté en aquesta llista, sinó que va pujant esglaons.

dilluns, 28 d’agost de 2017

La última salida

Resultado de imagen de federico axat la ultima salida booket  Per  les vacances buscava un llibre entretingut, que no fes pensar gaire, amb prou pàgines per no quedar-me curta i edició de butxaca. Així que cap a la llibreria, on vaig trobar aquest "thriller de gran éxito internacional" de l'escriptor argentí Federico Axat.  N'havia sentit a parlar bé però no sabia de què anava.
   La última salida narra la història de Ted, un home jove i ric, empresari d'èxit, casat amb una dona a la qual estima i amb qui té dues filles. Però Ted està a punt de suïcidar-se d'un tret al cap. Just en el moment en què, sol a casa, està ja amb la pistola a la mà, un home pica a la porta de manera insistent, cridant-lo pel seu nom. Ted es desconcentra, qui és aquesta persona que coneix el seu nom i ve a molestar-lo de manera tan inoportuna? Just en aquell moment Ted veu un paper doblegat sobre la taula que té al costat i que no recorda haver deixat allà. El llegeix: " Abre la puerta, es tu última salida". Esgarrifós, no? Finalment Ted obre la porta i es troba amb un desconegut que li demana que posposi el seu suïcidi, tot fent-li una proposta força estranya però que finalment Ted acceptarà.
    Quan portava la meitat aproximadament de la lectura encara no entenia ben bé de què anava, fins que vaig arribar a la tercera de les quatre parts en què esta dividit el llibre. A partir d'aquell moment ja vaig veure que m'havia ficat en una novel·la amb una trama molt ben elaborada i amb un fort component de psicologia al qual no estic acostumada però que segurament farà les delícies d'aquells als qui agraden aquest tipus de novel·les.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Si te dicen que caí

   La posguerra va ser una etapa molt difícil de la història d'aquest país , però si no s'ha viscut, per sort per la majoria dels que hi som ara aquí, només cal llegir Juan Marsé per capbussar-se en una Barcelona destrossada, en uns barris perifèrics com el Guinardó i el Carmel on van viure molts dels perdedors, o millor dit, on van sobreviure molts d'ells, ja que altres van quedar pel camí.
    En aquests barris és on viuen una colla de jovenets que passen el temps com poden, entre barraques i ruïnes que encara no s'han reconstruit, inventant històries meitat reials meitat ficció, les "aventis", i així passen l'estona mentre fan alguna trapelleria, recullen qualsevol cosa que es pugui vendre i van descobrint el sexe. 
    La lectura de Si te dicen que caí no és gens fàcil de seguir, a vegades no se sap qui és qui parla, es barreja passat i present: la majoria de la narració es desenvolupa a mitjans dels anys 40, però hi ha parts que corresponen a vint anys després. Tot i això, és tan bona la descriptiva de Marsé que fa que el lector s'endinsi profundament en la trista realitat narrada.  
    

dimarts, 1 d’agost de 2017

Argelagues

Resultado de imagen de argelagues  La Remei és filla de Castellterçol, de família de pagesos pobres, i com a tal la seva vida no és seva sinó que depèn de les decisions dels homes de la família. Acostumada a treballar des de ben petita, ha d'anar allà on mani el germà gran. És així com va a parar a Sabadell, on es convertirà en una més de les moltes dones que van portar endavant la indústria tèxtil local, treballant hores i hores sense descans i sense quasi drets, lluitant per tirar endavant els fills. Arguelagues és també la història de la Rosa i la Nina, totes elles dones fortes i lluitadores en un món dominat pels homes, i que formen part de la vida de l'autora, Gemma Ruiz.
  La lectura d'aquesta novel·la m'ha emocionat, m'ha entendrit, la narració és molt propera, són les protagonistes les que parlen tal i com es parla al carrer. Conec bé Sabadell, i això m'ha fet buscar els carrers on es desenvolupa l'acció, les fàbriques que encara existeixen i les que ja no; m'hi he traslladat literalment. Molt recomanable per recordar i conéixer la història propera d'unes dones com tantes altres a qui no s'ha pogut o volgut reconéixer el gran paper que han fet.