La voz dormida

   Poc després d'haver acabat la Guerra Civil espanyola, un grup de dones empresonades en la presó de Ventas, a Madrid, conviuen entre elles en mig de la misèria, la fam, les malalties i el menyspreu de les seves carcelleres. Totes elles són represaliades del règim, algunes d'elles només pel fet d'haver estat denunciades per algun veí, d'altres per haver donat suport als seus companys del bàndol republicà, cap d'elles té delictes de sang però tot i això esperen greus condemnes, fins i tot a mort. D'entre totes elles destacarà la Pepita, veritable protagonista de la novel·la fins al final.

  He llegit aquesta emotiva, fantàstica i tendre novel·la gràcies a una iniciativa sorgida a Instagram anomenada #septiembreextremeño i promocionada per una gran lectora de Plasencia, la Raquel @tontoelquenolea, que ha proposat diversos autors de la seva terra per llegir durant aquest mes. Quin gran encert, feia temps que no llegia un llibre que m'arribés a emocionar tant tot i la senzillesa amb què està escrit,i basat en testimonis reals. Com diu la contraportada, és una lectura imprescindible, necessària per conèixer el paper de les dones en els anys més foscos de la posguerra.

El retrat de matrimoni

   Lucrezia de Mèdici és la cinquena filla del duc de Ferrara, és una nena especial, callada, diferent dels seus germans i amb una gran vida interior, a qui apassiona la pintura i que viu una existència més o menys tranquil·la al palau familiar dels Mèdici a Florència. Fins que la seva germana Maria, promesa en matrimoni al duc de Ferrara, mor. Com que a les dues famílies els interessa una aliança, que ja estava prevista amb la unió de la Maria i l'Alfons, duc de Ferrara, es decideix que la joveneta Lucrezia substituirà la seva germana morta i serà ella qui es casi amb l'Alfons. Però com que només té tretze anys, s'haurà d'esperar a que sigui una mica més gran.

  Aquesta última novel·la de Maggie O'Farrell està basada en un personatge real, la Lucrezia realment va existir, es va casar amb quinze anys amb l'Alfons i va morir poc després en estranyes circumstàncies sense que se sàpiga ben bé la causa de la seva mort, finalment atribuïda a una malaltia infecciosa. 

  Veient l'aclaparador èxit que ha tingut, les bones crítiques que n'ha rebut i que s'hagi encetat una lectura conjunta en un canal de Telegram per iniciativa d'El Reducte català, tot i que m'estava resistint a llegir-la, finalment he caigut. La veritat és que la lectura m'ha deixat sentiments contraposats, per una banda haig de reconéixer que la novel·la és molt bona, està molt ben escrita i els personatges molt ben treballats, no només la Lucrezia. Per altra banda, no m'he vist capaç d'acabar-la, ben bé quan portava més de la meitat he decidit que no podia més amb l'excessiva lentitud i l'abundància de detalls, que trobo adequats però que no fan per mi, he tingut la sensació de no avançar i poques ganes d'agafar el llibre. Per tant, he decidit llegir en diagonal i saltant-me un bon tros i anar a acabar amb els dos últims capítols. Crec que no em paga la pena fer esforços per un llibre que no trobo el moment d'agafar-lo, la lectura ha de ser un plaer, no una obligació. 

Natura quasi morta

 

  Durant la tardor de 2008 la Universitat Autònoma de Barcelona viu un temps complicat, en mig de vagues i mobilitzacions dels estudiants anti-Bolonya. En aquest context es produeix la desaparició d'un estudiant romanès, Constantin Iliescu, i alguns dels seus companys es mobilitzen per esbrinar què li pot haver passat per haver desaparegut d'un dia per l'altre i sense donar explicacions. Mentre professors i Mossos d'Esquadra investiguen es produeix una altra desaparició, la de la jove estudiant d'erasmus Laura Cremona, molt implicada en la recerca de Constantin.

  Natura quasi morta és una novel·la policiaca que pressuposo molt ben ambientada en la UAB, i dic pressuposo atès que jo no vaig estudiar la meva carrera allà, tot i això en la primera pàgina de l'edició que he llegit hi ha un mapa per ubicar-se en cada moment. A més l'autora, Carme Riera, és catedràtica d'aquesta universitat, per tant gran coneixedora del seu funcionament, és per això que alguns dels personatges que formen part de la narració són càrrecs importants dins el funcionament universitari. 

  Al començament m'ha costat una mica entrar dins de la novel·la, la trobava un xic lenta, però després s'ha animat amb girs de guió inesperats, ha resultat una lectura força distreta.

Morir-ne disset

  L'Ernest, nascut als anys 60, és fill d'una família d'immigrants vinguts del sud d'Espanya i que viuen en una gran ciutat industrial del Vallès Occidental. Alguns dels companys de classe de l'Ernest, no tots, el menyspreen i li diuen xarnego, tot i que ell s'integra a Catalunya com un català més, de fet l'Ernest és un perfeccionista de la gramàtica i la llengua catalana que no suporta els barbarismes. Durant tota la narració l'Ernest va explicant en primera persona la seva infantesa i joventut amb un llenguatge descarat i poca-solta mentre narra els assassinats que comet i com els justifica, totes les seves víctimes són males persones que es mereixen que ell les mati; no, perdó, que les mori, parlem-ne correctament.

  Vaig comprar aquesta novel·la, premi Sant Jordi 2021, en una botiga solidària d'aquelles que recullen llibres i després els venen a preus mòdics, i ha estat un gran encert trobar-la. M'ha agradat molt, l'Ernest m'ha caigut molt bé tot i ser un assassí, puc dir que en part entenc el que li passa ja que som de la mateixa generació i origen familiar molt semblant, jo també soc xarnega i algunes de les persones amb què m'he trobat en la meva joventut no s'han estalviat de recordar-m'ho, algunes de les situacions que li passen a l'Ernest m'han resultat molt properes, però haig de dir que jo no he assassinat a ningú per aquest motiu 😄. I també haig de dir que, potser no tant com li passa a l'Ernest, soc una maniàtica de la gramàtica, de les poques persones que encara posa accents en els missatges de Whatsapp.

  En definitiva, segons la meva modesta i subjectiva opinió, un premi Sant Jordi molt encertat, tot i que si li he donat només quatre estrelles és perquè entenc que la forma en què està escrit i les contínues referències lingüístiques poden fer-se una mica carregants a qui no agradi aquest tema.

Teoria del gall

   La inspectora Mina Fuster no té una bona relació amb la seva mare, tot just s'acaben de barallar fa uns dies i la Mina des de llavors no n'ha tingut notícies. Ara la Mina està investigant amb el seu equip un macabre cas en què un assassí està deixant bosses amb restes d'una dona al llarg de tota Europa. 

  Dies després de la discusió entre mare i filla, la Mina s'assabenta que la mare ha acomiadat la dona que la cuidava i que ha marxat de casa, deixant els mobles tapats com si no hagués de tornar en molt temps, ningú no sap quan ha marxat ni a on.

  Vaig agafar de la biblioteca aquest nou cas de la inspectora Mina Fuster, només he llegit Els fils de l'aranya i fa molt temps, aquesta nova entrega la tenia en la llista de pendents, ja que tinc un bon record de l'anterior. Però no l'he acabada i em sap greu, he llegit fins a la meitat, la narració m'ha resultat una mica caòtica així com els diàlegs dels personatges, en cap moment he aconseguit entrar-hi dins. I la veritat és que ho sento molt perquè tenia moltes ganes de llegir-lo, potser no l'he agafat en un bon moment.

Un árbol crece en Brooklyn

 

 Durant els primers anys del segle XX moltes famílies procedents d'Irlanda, Alemanya, Itàlia, van fugir de la misèria dels seus països a la cerca d'una vida millor als Estats Units. L'acció d'aquesta novel·la se situa, com bé diu el títol, a Brooklyn, i la protagonista és la Francie, filla d'una parella molt jove. La Katie, mare de la Francie, treballa netejant cases i el pare, en Johnny, quan treballa ho fa servint copes i cantant en locals on es consumeix gran quantitat d'alcohol; de fet Johnny és alcohòlic... La Francie té un germà un any més petit que ella i és una addicta als llibres, cada dia llegeix i fa continus viatges a la biblioteca pública a la cerca de més i més lectures. Mentrestant, com a gran observadora que és, veu com la seva família intenta sobreviure en un entorn molt pobre i difícil. És molt bona la descripció que fa l'autora de la vida quotidiana i l'entorn en què viuen les famílies, lluitant en el dia a dia per donar una vida millor als seus fills.

  Vaig comprar aquest llibre per diverses raons: edició de butxaca, econòmic, lleuger per portar a la maleta i molt bones crítiques. M'ha agradat? Sí. M'ha entusiasmat? No del tot. I per què? Si bé és cert que la història és molt bona i està molt ben narrada, no es fa gens feixuga tot i les 500 pàgines que té, la descripció de la lluita diària dels immigrants europeus a Brooklyn és molt bona, si li haig de posar un però a la novel·la és la part final, quan la Francie és ja adolescent, trobo que s'ha desenvolupat massa ràpid en comparació a la resta de la narració. Potser també el fet que totes les resenyes que he llegit siguin tan bones posa el llistó molt alt i per això també he anat llegint amb uns ulls potser massa crítics. Tot i això, és molt recomanable.

Sostiene Pereira

   Lisboa, en el calurós estiu de 1938. Pereira és un veterà periodista que actualment s'encarrega de la pàgina de cultura del diari Lisboa després d'anys dedicat als successos. En un país sotmès a la dictadura de Salazar i veí d'una Espanya en plena guerra civil, Pereira, que no combrega gaire amb les polítiques repressives del govern del seu país, entra en contacte amb un jove que li demana feina, aquest jove tot just ha acabat els seus estudis i vol ajudar-lo en l'elaboració dels seus articles culturals. Pereira és un home vidu i sense fills, solitari, obès i amb salut delicada, i la relació que establirà amb el seu jove col·laborador i la seva nòvia acabarà influint en la seva vida molt més del que ell s'espera.

  Sostiene Pereira és una novel·la curta, només 178 pàgines, amb una nota final de l'autor que s'ha de llegir per acabar d'entendre ben bé qui és Pereira i per què es comporta com ho fa. No hauria escollit mai aquest llibre si no fos per una iniciativa de lectura conjunta que he trobat a l'Instagram, concretament promoguda per @tontoelquenolea, una noia estremenya molt activa. Haig de dir que el llibre m'ha agradat, Pereira m'ha inspirat tendresa en certs moments i sobretot m'ha agradat el final, no m'ho esperava. A més, fa uns dies vaig estar mirant capítols atrassats de Página 2 i precisament en un d'ells, dedicat a Portugal, se'n va parlar, d'aquesta novel·la i el seu autor.