En Giuseppe és un home sobre la cinquentena que viu sol a Roma, té un fill, l'Alberico, amb qui no té una relació gaire propera i que va voltant per diferents llocs, la mare de l'Alberico fa anys que va morir. El Giuseppe es troba sol i decideix vendre's el pis i marxar als Estats Units, on viu un germà seu fa anys. Els amics del Giuseppe no veuen amb bons ulls aquesta decisió, però ell ho té clar i tira endavant amb la venda del pis.
Aquesta novel·la està escrita en format epistolar, cada capítol són cartes que s'envien els uns als altres per tal de posar-se al dia, ja que l'acció es desenvolupa en les darreres dècades del segle XX. He llegit crítiques molt bones sobre aquest llibre i està molt ben puntuat al Goodreads, però a mi no m'ha agradat gens. Per començar, no m'ha convençut la utilització que fa l'autora del format epistolar, les cartes semblen més aviat un diari personal de qui les escriu que una autèntica carta. Per altra banda, les relacions que tenen els diferents personatges entre sí tampoc m'han convençut, en teoria són tots adults però es comporten de manera molt immadura, es critiquen molt entre ells, canvien d'opinió sense solta ni volta, tant en l'opinió que tenen sobre els altres amics com en el que fan. Per posar un exemple, parlen en una carta d'una persona propera i la critiquen pel seu aspecte físic i la mensypreen, però una o dues cartes més enllà ja són súper amics.
De fet, sembla que en Giuseppe sigui el protagonista, però poc a poc la gent que l'envolta va guanyant protagonisme i tot acaba sent una història d'un grup de gent propera. La idea de la novel·la em sembla bona, però no m'han agradat gens els personatges, els he trobat maleducats, infantils, egoïstes i poc creïbles en general. No li he sabut trobar la gràcia i he acabat la lectura quasi emprenyada.
