dimarts, 15 de juny de 2021

L'escanyapobres

   

  L'Escanyapobres és com una faula de l'avar, un home que només viu pels diners fins a límits insospitats i que fan riure d'insòlits que arriben a ser: l'Oleguer, el protagonista, passa les nits acaronant les bosses on amaga els diners. No té pràcticament amics ni parella, les dones només fan que gastar, i l'Oleguer passa el temps esbrinant com acumular més i més riquesa. Només manté una relació amb el notari del poble i la seva dona, la Tuies, que si ell és l'Escanyapobres la Tuies encara el supera. El poble de Pratbell, on viu, ha perdut bona part del moviment de mercaderies que tenia a causa de la construcció de la via del tren, ara ja no passen pel poble i l'Escanyapobres ha de tancar el seu magatzem. Es traslladarà a viure a la Coma, masia de la seva propietat molt ben portada per una família de masovers, als qui començarà a complicar la vida amb les seves manies estalviadores extremes. 

  Dins el repte de la biblioteca al qual em vaig apuntar a començaments d'any hi ha una categoria que és escollir un llibre que vaig haver de llegir a l'escola. Podria haver escollit alguna cosa fàcil, com el Mecanoscrit del segon origen, que he llegit 2 o 3 cops més durant els molts anys que fa des que vaig fer BUP, però remenant a la biblioteca de casa vaig trobar L'Escanyapobres, un llibre del qual tenia molt mal record, però vaig pensar que ara que ha passat tant de temps li podria donar una oportunitat i veure-li coses interessants que no vaig saber veure en el seu moment, a més que és un llibret força curt. Ara que l'he acabat el que sí puc dir és que no és fàcil de llegir, tant pel llenguatge com per la composició gramatical (si es diu així), i que no m'estranya que amb 15 o 16 anys el trobés insofrible. I si l'he qualificat amb 4 estrelles no és perquè m'hagi agradat especialment, sinó perquè trobo que és un bon llibre pel moment en què va ser escrit. 

    

dimecres, 9 de juny de 2021

996

 

  Un dia de temporal apareix a L'Escala el cos d'un home, amb la cara desfigurada i sense les mans, que li han estat tallades. El cas és complicat, no es pot identificar el mort, i a més, hi ha discussió sobre quin cos policial s'ha de fer càrrec de la investigació: Mossos d'Esquadra o Guàrdia Civil. Tots dos creuen tenir les competències policials en aquest cas, seran els jutges els qui hauran de decidir qui portarà el cas, o si hauran de treballar conjuntament. El sotsinspector Damià Surrell serà l'encarregat d'aquest cas per part de Mossos, un cas molt complicat atès que no se sap qui és el mort, està clar que qui l'ha mort no vol que se l'identifiqui. A més, durant l'autòpsia, el forense troba dos diamants d'altíssima puresa dins del cadàver. El Damià ho té magre, a més d'aquesta investigació ell i el seu equip de treball tenen molta més feina acumulada per la crònica manca de personal que pateix la seva Unitat. Una sergent de la Guàrdia Civil vinguda de Madrid li donarà un cop de mà en aquest difícil cas.

   Fa poc he llegit Ara direu que estic boig, d'Andreu Martin; en la sol·lapa interior hi ha tot el llistat de publicacions de Crims.cat, i fent-li una ullada per casualitat vaig veure que hi havia una novel·la d'aquesta col·lecció amb el títol de números, una categoria de les tenia pendent de llegir pel repte de la Biblioteca Sud al qual m'he apuntat a començaments d'any. Per tant, camí cap a la biblioteca a la cerca d'aquest llibre, que ha estat una lectura molt entretinguda, la trama policiaca està molt ben treballada però si li haig de posar alguna pega és que el Damià no m'ha acabat de fer el pes, i no sabria dir el perquè, potser és perquè l'he trobat una mica masclista, superficial o immadur, o tot alhora, crec que ha sigut una sensació molt subjectiva i personal. Fa temps vaig llegir La sang és més dolça que la mel, del mateix autor i amb el mateix protagonista però de caporal, i recordava bones sensacions. De 996 puc dir pràcticament el mateix, l'ambientació a l'Empordà fa molt a favor, però no recordava així el personatge del Damià. Però al cap i a la fi, ha valgut la pena llegir-lo.

divendres, 4 de juny de 2021

Siempre tendremos 20 años

   


 Durant els anys 80 la vida no era fàcil per un grup de joves de l'extrarradi de Barcelona. El Jaime comença explicant la seva infantesa, joventut i maduresa lluitant per tirar endavant amb una vida digna, cosa difícil quan els pares són uns humils treballadors, lluitadors contra la dictadura de Franco, i uns avis van patir la guerra. El Jaime i els seus amics sobreviuen com poden, entre violència, drogues i canvis polítics, gaudint de la música rock, les seves festes, els col·legues, els canutos... I el Jaime voldria viure del dibuix, una passió que intentarà tirar endavant per aconseguir els seus somnis.

  Fa uns dies vaig veure una ressenya a l'Instagram d'aquesta novel·la gràfica i em va cridar l'atenció sobretot perquè sóc contemporània del protagonista, jo també recordo la mort de Franco, com els pares aquell dia no ens van deixar anar a l'escola,  i també altres episodis de la història recent que surten en les pàgines d'aquest magnífic llibre. L'autor, Jaime Martín, fa una narració de la seva vida, ell mateix és el protagonista, i a més de fer un homenatge a la seva família no estalvia crítiques al sistema i a l'evolució de la política del país. He gaudit molt amb la lectura d'aquest llibre, que jo definiria com quelcom més que un còmic, de fet l'he escollit dins de la categoria de novel·la gràfica en el repte lector de la biblioteca al qual m'he apuntat.

dilluns, 31 de maig de 2021

Lluvia fina

   S'acosta el vuitantè aniversari de la mare i el Gabriel ha pensat que és un bon moment per reunir la família en una cel·lebració i aprofitar per oblidar vells conflictes entre els germans. Gabriel truca les germanes, la Sonia i l'Andrea, per informar-les, i un cop més sorgeixen els rencors, els antics problemes, les discusions i les baralles entre els tres germans. Tots tres, però sobretot la Sonia i l'Andrea, recorren a l'Aurora, la dona del Gabriel, per bolcar les seves amargures, les desgràcies que han patit per culpa de la mare sobretot, i la pobre Aurora ha de fer d'oient i confident de les germanes mentre rumia sobre la seva relació de parella amb el Gabriel, un home que no ha madurat i que no l'ajuda gens en la dura feina de tirar endavant una filla amb problemes.

  Havia llegit molt bones crítiques d'aquesta última novel·la de Luis Landero, i en trobar-la a la llibreria en edició de butxaca no m'ho vaig pensar gaire per comprar-la. Haig de dir que està ben escrita, però he tingut una sensació ambigua amb els personatges, per una banda m'han semblat una mica extrems i portats al límit, però per altra banda els he trobat força reals, no costa gaire imaginar-se algun conegut o parent que sigui com algun d'ells, m'ha deixat una sensació estranya. Tampoc
no tinc clar és si tornaré a llegir alguna cosa més de Landero, no m'acaba de fer el pes.

dijous, 27 de maig de 2021

Ara direu que estic boig

   El Francesc Ascàs és un jove que sembla que no està gaire bé del cap, tots els seus veïns se'l miren amb recel, excepte la seva veïna Blanca, l'única que l'aprecia i valora la seva feina com a dibuixant de còmics. El Francesc surt poc de casa seva, una casa desordenada i plena de llibres, i només ho fa per quedar amb alguns companys de feina dibuixants també i per baixar a casa de la Blanca. Però un dia la Blanca és assassinada en el seu pis, i tots els veïns pensen que l'assassí és el Francesc, el boig de l'escala. 

 Ara direu que estic boig és l'última novel·la d'Andreu Martin, dins la col·lecció Crims.cat. En aquest llibre l'Andreu ens vol mostrar el petit univers d'un noi malalt, esquizofrènic, des de la seva perspectiva, com veu ell als altres i com se sent quan tot el veïnat creu que l'assassí de la Blanca és ell, cosa increïble per a ell que l'apreciava molt. La veritat és que la lectura d'aquesta novel·la no és fàcil, narrada en primera persona i una mica caòtica, no pot ser d'una altra manera si el que parla és el Francesc. Però tot i això m'ha agradat, potser no és el llibre que més m'ha agradat de l'Andreu Martin però li haig de reconéixer que s'ho ha treballat molt bé per ensenyar-nos el món des de la perspectiva d'un malalt mental i amb problemes familiars com és el Francesc.

dilluns, 24 de maig de 2021

Una dulce venganza

   

 Hi ha persones sense escrúpols que només miren pel seu interès i trepitgen qui sigui per tal d'aconseguir els seus objectius. Victor Svensson és un d'aquests personatges, un cop aconseguit el lloc de gerent en una galeria d'art centra els seus esforços en fer-se un nom dins l'elit del país. Victor és tot un element, racista, masclista i fins i tot una mica nazi per dir-ho suaument, en qüestions d'art té el mateix criteri que un senyor anomenat Adolf... Victor es casa amb l'única filla del propietari de la galeria d'art, i un cop mort el sogre deixa de banda la seva joveneta i innocent esposa per fer-se amb tot el patrimoni familiar. Sembla que les coses li van bé, a en Victor però, un dia se li presenta un problema inesperat: un fill d'una relació amagada. Aquest fet pot complicar-li molt la vida i trencar les seves aspiracions personals.

  Una dulce venganza és el nou llibre de Jonas Jonasson, que sembla especialitzat en històries disparatades i divertides però amb un rerefons molt crític amb la societat sueca. En aquest cas aprofita per donar una lleugera idea de com es mou el món de l'art. A més, fa una reflexió sobre un dels sentiments més humans però de vegades perillós, com és la venjança. 

  Un cop més he llegit Jonasson, no tenia intenció de fer-ho perquè veig que tots els seus llibres van en la mateixa línia, però en un moment en què necessitava una lectura lleugera me l'han deixat i l'he llegit en pocs dies. Com els anteriors, no és res de l'altre món, entretingut i una mica inversemblant, crític i amb sentit de l'humor, un humor potser una mica negre. 

dilluns, 17 de maig de 2021

La decisió de Manperel

   Víktor Nikolàievitx Manperel és un matemàtic que ha estat premiat amb la Fields Medal per haver resolt un dels Set Problemes del Mil·leni. Però Víktor renuncia al prestigiós premi i decideix marxar cap a una remota illa àrtica per continuar treballant en la resolució de problemes matemàtics relacionats amb l'estructura de l'univers. Víktor va acompanyat de la seva mare, una dona malalta que fa temps que no parla ni expressa cap emoció, i també l'acompanya el vell Grisha, el gos de la família. Un cop a l'illa, el Víktor no es relaciona pràcticament amb ningú, viu amb la mare en una cabana allunyada de l'única petita població que hi ha. El Kiril, carter de l'illa, porta un dia al Víktor un paquet que conté una gravació amb la veu del seu pare, amb qui fa anys que no té relació, on l'explica que anirà rebent cada setmana una gravació d'ell, i en aquests enregistraments el pare l'ajudarà a descobrir el significat del seu talent, cosa que l'ajudarà a millorar els seus coneixements. 

  Aquest és un dels llibres que decididament no hauria llegit mai per iniciativa pròpia si no fos perquè té la peculiaritat de tenir la portada de color verd, cosa que vol dir que forma part del repte de la biblioteca al qual em vaig apuntar a començaments d'any. El resum de la contraportada no m'animava a la lectura, però tampoc tenia ganes de complicar-me la vida cercant un altre llibre amb la portada verda, per tant vaig decidir llegir-lo. No m'ha entusiasmat gaire, la veritat, perquè té un component fantàstic que fa que no sigui el tipus de lectura que m'agrada, però haig de dir que l'autor, Jordi de Manuel, aconsegueix ficar el lector en l'ambient aïllat i remot de l'illa àrtica, amb la descripció dels paisatges de la tundra i la solitud de la cabana del Víktor.