Musclos per sopar

   

  En el Berlin occidental una família (mare, filla i fill) es prepara per rebre el pare, que torna d'un viatge de feina. La mare prepara musclos per sopar, un dels àpats favorits del pare però que dona molta feina a la mare, que els ha de deixar ben nets, com li agraden al pare, que no trobi restes de sorra que tant li molesten.

Atenció!! A partir d'aquí podeu trobar spoiler!! 

 La filla va explicant com la mare ho prepara tot i mentre ho fa també explica moments de la família, que poc a poc van obrint el fons d'aquesta família, aparentment normal però que amaga un tirà de manual: el pare. Un pare que menysprea tot allò que no entra dins d'allò que ell creu que és el correcte i que, casualment, inclou tant la seva dona com els seus fills, de manera que imposa el seu criteri en tot, sense tenir en compte què en pensen els altres.

  Vaig escollir aquesta curta lectura d'una autora per mi desconeguda, Brigit Vanderbeke, que va rebre un premi amb aquesta seva primera novel·la, gràcies a Raquel (@tontoelquenolea), una creadora de contingut que fa temps que segueixo a Instagram, i que periòdicament organitza lectures conjuntes de manera senzilla, sense terminis i flexible, cosa que s'adapta molt al que m'agrada. Musclos per sopar és de lectura ràpida, de vegades una mica complicada de seguir perquè la narradora és una mica caòtica, però és ben bé com si estiguéssim escoltant en directe una noia que explica com és la seva família. Indigna el comportament del pare, que es creu per sobre de tothom, incloent-hi dona i fills, als qui, de vegades subtilment, de vegades sense tallar-se un pèl, maltracta psicològicament de paraula la majoria de vegades. Molt recomanable.

Aquest tros de vida

 

 És difícil conciliar vida laboral i familiar, sobretot quan tens una feina com a científica en un projecte que requereix molta dedicació. Així és com es troba la Lena, amb un fill de cinc anys i embarassada del segon, i amb un marit que per qüestions de feina viatja molt. Potser per l'estrès que porta a sobre o vés a saber per què, en una revisió rutinària li detecten que el fetus és mort i que li han de fer una intervenció per treure-li. A partir d'aquest moment la Lena pateix un daltabaix personal molt important que la porta a prendre decisions que en altres circumstàncies ni se les hagués plantejat, com deixar la seva família i fer un viatge a un poble de França a casa d'uns desconeguts que farà que la Lena es replantegi tota la seva vida.

  Vaig comprar aquesta edició de butxaca del Premi Ramon Llull de 2025 en un moment en què volia un llibre econòmic, tot i que he llegit alguns dels anteriors premis i no m'han acabat de fer el pes. Però aquesta novel·la d'Estel Solé m'ha semblat que es mereix aquest premi, i no només perque planteja una situació que moltes dones pateixen, sinó perque acaba plantejant molts altres temes, com la fidelitat, l'amor, les relacions familiars. La primera part del llibre, quan la Lena pateix la pèrdua del seu fill, m'ha agradat molt, potser perquè soc mare i em puc posar en el seu lloc. També haig de dir que l'egoïsme del Dan, el marit de la Lena, és indignant. La segona part, quan comença el viatge, m'ha costat més de païr, sobretot al començament, però més endavant he acabat de connectar-hi.  De tot plegat puc dir que el balanç és positiu i que és una lectura molt recomanable.  

La mort blanca

   Ari Thór, a qui vaig conéixer en La sombra del miedo, segueix la seva carrera professional com a policia en la localitat de Siglufjördur, al nord d'Islàndia. En aquesta ocasió, en una nit d'estiu, tan curtes en aquestes latituds, un home apareix assassinat a cops. L'Ísrún, una jove periodista de Reykjavik, es desplaçarà cap a Siglufjördur per fer un reportatge sobre aquest crim, deixant enrere la capital, que es troba sota un núvol de cendra per l'erupció d'un volcà proper. 

  Vaig llegir fa un parell d'anys la primera entrega de la sèrie Islàndia negra,de Ragnar Jonasson, i vaig trobar una novel·la entretinguda i diferent, sobretot pel fet del peculiar caràcter del protagonista, un policia atípic que havia deixat la carrera de teologia per fer-se policia. I no només per aquest fet és un policia diferent als que surten en altres novel·les policiaques, siguin nòrdiques o no: Ari Thór és un home jove però una mica estrany, introvertit, indecís molts cops i una mica immadur segons el meu punt de vista. Si bé la primera entrega de la sèrie em va agradar sense entusiasmar, aquesta segona no m'ha agradat gaire: la trama policiaca l'he trobat fluixa i amb poc pes dins la narració; els diferents personatges que surten i els seus problemes personals tenen més importància, però tampoc els acabo d'entendre, potser serà el caràcter nòrdic, el cas és que no m'han convençut. Tant és així que no crec que torni a llegir cap més llibre d'aquesta sèrie.

Sin indicios criminales

 

  Manuel Longán és un ex mosso d'esquadra que fa anys de va deixar el cos per un assumpte greu. Va crear una empresa de seguretat amb la qual es guanya la vida molt bé. De manera sorprenent, una setmana abans de la seva jubilació, es reincorpora al cos. Tothom es pregunta perquè ho fa, no té gaire sentit, però en Manuel té un bon motiu: esbrinar qui ha provocat que la seva filla s'hagi suïcidat, hi ha un culpable i ell el vol trobar. Per altra banda, Julián Juárez és un personatge dins el món del narcotràfic que acaba de sortir de la presó amb la idea de fer-se amb el control de la seva zona d'influència, Barcelona i rodalies. Els camins de Manuel i Julián es trobaran irremediablement.

  La portada d'aquesta última novel·la de Rafa Melero és fosca, com ho és el seu el seu contingut, una història crua i dura, amb personatges que tenen molt de realitat, l'autor ho sap ben bé, ja que és mosso d'esquadra des de fa molts anys. La veritat és que posa els pèls de punta, atès que és ben possible que els fets que narra tinguin molt de realitat. No tots els policies són bons, també n'hi ha de corruptes, per desgràcia. M'ha agradat molt, a més la lectura és fa amena i fàcil, ja que està escrita en capítols molt curts que alternen la narració en primera persona del Manuel amb d'altres en què coneixerem els personatges que formen part d'aquesta negra història. 

La desorientació

   

  Algunes mares són difícils; aquest és el cas de la mare de la protagonista d'aquesta novel·la, la primera de l'autora, Montse García Esteve. Aquesta mare ja des d'abans de néixer la seva filla ja era una mica especial, per començar negant els dolors del part, que van fer que la nena neixés dins la botiga de queviures de la família. Aquest naixement anormal, als anys seixanta, va fer que el primer metge que va veure la nena fes un vaticini negatiu: aquesta criatura morirà aviat. Si ja la mare era especial, amb aquesta sentència encara ho va ser més, negant a la seva filla anar a escola, jugar al parc, relacionar-se amb altres nens, tot al·legant que ha de morir aviat. A més de tot això, aquesta mare és freda i distant i només es preocupa per ella mateixa.

 La desorientació té dues-centes pàgines que es llegeixen en un sospir, i el relat en primera persona que fa la nena, i més tard la noia, de qui no coneixerem el nom, és dur, aparentment no hi ha maltractament, però fa patir la injustícia amb que la protagonista és tractada per aquesta mare, a qui ningú para els peus. M'ha agradat molt, m'ha fet patir, he empatitzat molt amb la protagonista ja que gairebé som contemporànies, i he pogut sentir-me a estones identificada amb certs comportaments de la societat de l'època, sobretot en la diferència de tracte i condicions dels nens i les nenes.

El mar que brilla i riu

   El narrador d'aquesta novel·la és el mar, ens explica la història de la Daniela, una dona d'origen sudamericà i molt humil, a qui coneix des de ben petita. La Daniela, tot i les limitacions aconsegueix ser algú. Mentre creix, s'enamora, es fa adulta, treballa, el mar segueix explicant-nos com se sent i què fa.

  No voldria dir gaire coses més d'aquesta novel·la de la qual he llegit només la meitat. Està molt ben escrita però no m'ha agradat gens, ni la història ni la protagonista, en cap moment m'ha enganxat la lectura, més aviat el contrari, massa poètica pel meu gust. Potser no estic acostumada a llegir novel·les d'aquest tipus. Havia llegit abans dues novel·les de Montse Barderi que m'havien agradat força, però aquesta és molt diferent i en cap moment hi he entrat.

Suite francesa

  

 Ha començat la Segona Guerra Mundial, els alemanys han envaït França i s'acosten a París. Això provoca el desplaçament de moltes persones, que fugen cap al sud del país. Qui són aquestes persones? Evidentment hi ha de tot, però veurem famílies burgeses, banquers, aristòcrates, tots ells amb els seus cotxes, i amb els problemes que causa una fugida massiva: manca d'aigua, d'aliments, d'allotjament, de benzina... Alguns d'ells ho porten millor que d'altres, que no entenen com persones respectables com ells no tenen preferència per a allò que necessiten per al seu  benestar: un bon llit en un hotel, un dinar exquisit, un bon lloc on deixar el seu vehicle, carregat no només amb maletes, sinó també amb joies, porcellanes, quadres, i tot allò que consideren de valor i necessari per al seu benestar. 

  Més endavant, en la segona part, ens trobarem en un poble on, un cop firmat l'armistici per part de França, arriben tropes alemanyes, s'estableixen allà com a base d'operacions i entren en contacte amb la gent del poble, grangers, terratinents i aristòcrates, els oficials s'allotgen a les cases de la gent amb recursos i conviuen amb distància i respecte.

  La part final d'aquesta novel·la incabada d'Irène Némirovsky són unes notes de la mateixa autora en què prenia apunts sobre la continuació que tenia prevista, i finalment unes cartes que formen part d'una correspondència entre diferents persones que formaven part de l'entorn de l'autora, morta en el camp de concentració d'Auschwitz l'any 1942.

  Suite francesa és una de les millors novel·les que he llegit mai, és increïble com l'autora és capaç de retratar els personatges que en formen part, l'egoïsme i la crueldat dels burgesos i aristòcrates que es creuen per sobre de la resta del món, no dubten en passar per sobre de malalts, ancians o nens per tal de fer valer el que ells creuen que tenen dret.