El pont de les mentides

   El jove Damien ha aparegut mort dins el seu cotxe, de camí cap el castell on viu la seva família, prop del poble de Santa Clara, al Montsec. Els mossos es fan càrrec de la investigació, començant per la recerca de la Mandy, germana del Damien i desapareguda des de la mort del seu germà. Per altra banda, la Renée és una detectiva privada, antiga inspectora de Mossos, que no fa gaire ha obert una agència a Girona, i rep l'encàrrec d'investigar aquest cas, cosa que li estranya molt atès que la seva agència està lluny de la zona del crim, però s'ho repensa quan la quantitat econòmica que li ofereixen per fer-se càrrec del cas li pot solucionar els problemes econòmics pels quals està passant.

  Aquesta novel·la de Jordi Coll ha arribat a les meves mans per casualitat, prèstec d'un conegut. La trama és força interessant, el passat com a inspectora de la protagonista té molt de pes, així com la seva forta  personalitat, que fa d'ella un personatge molt característic, és una dona de fort caràcter que no té por de res. Si bé és cert que la trama és molt interessant i ben construïda, i narrada en capítols curts fàcils de seguir, quan portava la meitat de la lectura se m'ha començat a fer una mica feixuga, la trama s'ha començat a embolicat cada cop més i m'ha costat una mica acabar-la, fins i tot he trobat alguns detalls imversemblants. S'ha de reconèixer que es llegeix bé i que està ben estructurada, de vegades penso que soc jo, que em canso una mica quan veig que la cosa es comença a complicar cada cop més i amb situacions que trobo forçades. Tot i això, se li ha de reconèixer a l'autor la imaginació que ha tingut per crear una trama com la d'aquesta novel·la, publicada al març d'aquest any, la primera que llegeixo de Jordi Coll.

L'estrany

 

  Meursault és un home solter que viu a Alger quan el país era colònia francesa. Allà la seva vida és molt rutinària, treballant de dilluns a dissabte en una feina que li és força indiferent. Un dia rep la notícia de la mort de la seva mare, que es trobava vivint en una residència de gent gran, i cap allà es desplaçarà, on vetllarà la mare i assistirà a l'enterrament tot sol. Després torna a Argel a continuar amb la seva vida monòtona que ha fet d'ell un home que viu per inèrcia, que és incapaç de mostrar emocions que no sent i que no se n'amaga.

 Haig de dir és que la traducció del títol  d'aquesta novel·la al castellà no em sembla correcte, si en català és L'estrany, perquè ben bé que el protagonista ho és, en castellà hauria de ser El extraño. I per què ho dic això? Doncs perquè aquest home és així, estrany, solitari, absolutament indiferent a les emocions dels altres, i més encara de les seves, ja que no en té. És tan absolutament indiferent a tot que fins i tot fa una mica de por.

  He llegit aquesta novel·la com a recomanació de la meva biblioteca de referència, és molt curta, només cent quaranta-nou pàgines narrades a més en primera persona, cosa que fa esgarrifar encara més la sensació que provoca aquest personatge protagonista.

Crímenes decentes

  L'advocat Rovira està als jutjats defensant un client. Dins la sala veu que hi ha una persona que l'observa mentre fa la seva feina, un home elegant i distingit, estrany dins l'ambient del judici que s'està celebrant. Un cop finalitzat el judici, l'home s'acosta a en Rovira i sol·licita els seus serveis: vol que defensi el seu fill Aleix, acusat d'assassinat. I és que aquest home és Miquel Royán, un important empresari amb molt poder. En Rovira, que té un bufet en la zona alta de Barcelona, accepta el cas, tot i que és el mes de juliol, fa calor i l'activitat judicial està a punt de fer vacances, i es compromet amb en Royán a visitar l'Aleix a la presó, també per conèixer què li ha de dir sobre la noia que l'acompanyava quan es va produir el crim del qual els acusen als dos. Un cop comença la seva feina, en Rovira s'endinsarà en un cas complicat, no només pel fiscal i la jutgessa encarregats del cas, sinó també per tot el que envolta el poderós empresari Royán.

  Vaig trobar aquesta novel·la en el prestatge de novetats de la meva llibreria de capçalera, en principi no em va cridar l'atenció fins que vaig veure que l'acció es desenvolupa en el present i a Barcelona. I la veritat és que no podia haver escollit millor: m'ho he passat molt bé llegint-la, a la vegada que se m'han posat els pèls de punta per la manera en què l'autor, Javier Melero, parla del món judicial, que suposo que deu conèixer molt bé, atès que ell mateix és advocat penalista i professor universitari. Si li he de posar alguna pega seria la manera com parlen els personatges, de vegades són diàlegs amb segones intencions que m'ha costat seguir, tot i que crec que el problema és meu, no de l'autor.

Lecciones de química

  Elizabeth Zott és una dona jove, química de professió, que treballa en uns laboratoris d'investigació. Però som als anys cinquanta del segle XX i cap dels seus companys se la pren seriosament com a una igual, inclòs el seu cap, que malgrat conèixer de sobres les seves capacitats, molt per sobre d'alguns dels seus col·legues, la menysprea pel fet de ser dona, de fet la té contractada com a auxiliar de laboratori, cosa que no treu que aprofiti el seu treball per adjudicar-se mèrits i silenciar-la com a professional.

  Però per coses de la vida, l'Elizabeth acabarà convertida en una estrella de la televisió fent un programa de cuina, evidentment dirigit únicament al públic femení, que es convertirà en un gran èxit per la forma en què l'Elizabeth aplicarà els seus coneixements de química a la cuina.

  Aquesta novel·la, publicada al 2022, s'ha convertit en un gran èxit editorial, tot explicant les dificultats de les dones per fer-se un lloc en camps científics en una època difícil, on la societat empenyia a les dones a quedar-se a casa i cuidar de la família, mentre els homes es dedicaven a la feina fora de casa. Fa temps que tenia ganes de llegir-la, està bé però m'ha decebut una mica: tota la història en general m'ha agradat però alguns personatges m'han semblat inversemblants i amb un comportament poc creïble, com també algunes actituds de la pròpia protagonista, tot i ser una dona molt especial, i que podrien estar justificades pel seu passat. Si no fos per això l'hauria valorat millor.

Senyoria

   

  A la tardor de 1799 el jutge don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, es mostra orgullós del seu càrrec, atès que sempre havia recaigut en gent de la noblesa i ell no en pertany. I si ho ha aconseguit és perquè és un home poderós que s'ha sabut fet un lloc dins la societat borbònica, cosa que evidentment li ha creat enemics, però ell no s'arronsarà davant de ningú. Tot i això, el jutge Massó no és cap innocent, i ho demostraran els seus actes dirigits cap als seus enemics, que no són pocs, tot dins d'una justícia corrupta i una societat frívola que només pensa en les properes festes de canvi de segle.

  Jaume Cabré és un dels meus autors favorits, tenia pendent la lectura d'aquesta novel·la històrica escrita fa anys, al 1991. M'ha agradat molt, tant l'argument com la trama i el llenguatge amb què està escrita, molt pocasolta i amb un deix d'ironia, però representatiu dels personatges i l'alta societat de l'època, les senyores vivint només per la imatge, els homes poderosos barallant-se entre ells per tenir el poder trepitjant a qui calgui, ni que sigui un innocent a qui condemnin injustament i a consciència. Haig de reconèixer que precisament per l'estil amb què està escrita és possible que no agradi a tothom, a mi mateixa em va sorprendre al començament, no m'ho esperava però un cop acabada crec que era la millor manera d'escriure-la, que només un mestre com Cabré pot fer.

Ara que estem junts

 

  Dos germans bessons però ben diferents viuen amb els pares a Sabadell, en els dies previs a l'esclat de la Guerra Civil. Un d'ells, el Tòfol, és el narrador d'aquesta història, més gran físicament que el seu germà, un noi de carrer, més valent i tirat endavant que el seu germà, i potser per això més favorit del seu pare. L'altre germà és el Tian, més petit i malaltís, bon estudiant i a qui agraden molt els llibres, i favorit de la seva mare. Amb l'esclat de la guerra comença una vida diferent per als dos germans, que el Tòfol va describint al seu germà, seguint la família tot el que van seguir molts catalans arran de la Guerra, la postguerra, el franquisme i l'exili.

  Havia llegit no fa gaire Roc Casagran, quan va obtenir el premi Sant Jordi 2025 amb la novel·la Somiàvem una illa, i em va agradar força. A la recerca d'un llibre de butxaca petit per endur-me de vacances vaig trobar aquesta novel·la curta d'un tema que m'atrau molt, tot el que està relacionat amb la Guerra Civil, i no m'ho vaig pensar gaire més. Me l'he llegit en dos dies, es llegeix ràpid, és tendre com el Tòfol parla amb el seu germà describint tot el que van passant durant la Guerra, que va començar quan tots dos tenien dotze anys. En definitiva, molt recomanable. 

Intermezzo

   

 Dos germans, en Peter i l'Ivan, separats per una diferència d'edat i per alguna cosa més, acaben de perdre el seu pare, mort de càncer. Tots dos estan passant un dol, cadascun d'ells a la seva manera. L'Ivan és el més jove, vint-i-dos anys, campió d'escacs i amb estudis universitaris però amb una limitada capacitat d'expressar els seus sentiments. En Peter, ben entrat en la trentena, és advocat, fa temps que viu sol a Dublin, després de deixar la seva relació d'anys amb la Sylvia, i ara manté una relació una mica estranya amb una noia força jove, la Naomi, una estudiant que viu en un edifici okupat.

  Aquesta novel·la de Sally Rooney narra els desencontres entre aquests dos germans, que s'estimen però alhora no se suporten, orfes des de la mort del pare i amb una mare, divorciada fa anys del pare i amb un nou marit i fills, que fa la seva i no es preocupa gaire d'ells, ja que són adults. L'Ivan és introvertit, no es relacióna gaire amb la gent, fins que en un torneig d'escacs coneix una dona molt més gran que ell i que poc a poc li fa canviar l'opinió que té de si mateix i de com es relaciona amb els altres. Per altra banda, en Peter porta molt malament tant la mort del pare com la separació de la Sylvia, el seu gran amor, i per tirar endavant fa servir l'alcohol i els tranquilitzants.

  Al començament de la lectura vaig estar a punt de deixar-la, perquè no m'acabava d'agradar l'estil amb què està escrita, frases molt curtes que de vegades semblen pensaments inconnexos. M'alegro d'haver continuat, per entendre poc a poc el comportament dels dos germans. 

Aquí pot haver un spoiler, atenció! Tot i estar ambientada en l'època actual, suposo que a Irlanda la gent encara no és tan oberta de ment com podria ser aquí, per posar un exemple: la Margaret, la dona que coneix l'Ivan en el torneig d'escacs està separada del seu marit, que no divorciada, un home alcohòlic que li va fer la vida impossible durant anys, però la gent la mira amb mals ulls, perquè considera que no l'havia d'haver deixat, que no l'ha ajudat prou per deixar l'alcohol, i que no té dret a refer la seva vida. En fi...