Mossos d'Esquadra Els casos de ficció

   Sempre he dit que no m'agraden els llibres de relats curts, però veig que m'equivocava, sobretot últimament que no paro de trobar llibres així que m'agraden força. I com que no tinc gaire temps per llegir crec que aquests tipus de format s'adapta molt a les meves necessitats lectores actuals.

  Les novel·les de polis sempre m'han agradat, així que aquest cop he escollit aquest llibre escrit i il·lustrat per policies, alguns d'ells reconeguts escriptors, com Rafa Melero, Iván Llambí i Xavier Álvarez entre d'altres, i pròleg de Víctor del Árbol. Tots els relats tenen en comú certs detalls interessants, Veciana és la població on es desenvolupa l'acció en tots els casos, o l'institut de Veciana, l'IES Paco Camarasa, que és també un lloc de referència en tots els relats.

  Tots els casos, com diu el títol, són de ficció però és evident que es basen en situacions reals que els policies es troben en el seu dia a dia, i que poden resultar esfereïdores, des de casos de xenofòbia a violència de gènere, assetjament mitjançant les xarxes socials, furts o violència sexual amb submissió química.

   Cada cas té l'estil del seu autor i això fa que la lectura sigui molt entretinguda, així també com una il·lustració feta també per policies. De tots els casos els que més m'han agradat han sigut El destí no té pietat de ningú, Falses creences i Vaig marxar sense voler anar-me'n, que tracten d'estafes a gent gran, odi i racisme i  violència sexual respectivament.

Una noche en el paraíso

   Després d'haver quedat fascinada per la Lucia Berlin en Manual para mujeres de la limpieza vaig córrer cap a la llibreria a comprar aquest recull de relats curts, que m'ha agradat força però no tant com l'anterior publicació. Per què? Potser perquè els relats no tenen gairebé continuitat, són petites històries la majoria d'elles de gent que va formar part de la seva vida en algun moment o altre; potser perquè no sempre l'autora és la protagonista, de fet només ho és en uns pocs contes, encara que a vegades sembla que sigui ella mateixa. Es podria dir que és una petita autobiografia d'ella i de les persones que va conéixer al llarg de la seva vida, en els diferents llocs on va viure: Mèxic, Albuquerque, Nova York, Xile.
  El que sí tenen en comú tots aquests relats és el protagonisme de les dones i la omnipresència de l'alcohol i les drogues, que ja sabem que van formar part de la vida de la Lucia Berlin. Són petites històries en les quals es veu el que passa des de fora, petits retalls de realitat vistos des de l'exterior, però si mires a fons pots veure la soledat de les dones, la beguda que transforma les persones, els fills desatesos, els homes egoïstes i poc implicats en la cura dels fills. Tot i això, sempre hi ha un lloc per al sentit de l'humor, molt peculiar i molt personal de l'autora, les desgràcies sembla que no ho siguin tant quan ella ho explica.

Les memòries de Sherlock Holmes

  Segona entrega de les aventures del famós detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle, en aquest llibre podrem conéixer una mica més en Sherlock com a persona, a vegades es troba a faltar alguna referència sobre el seu passat, l'origen familiar o com es va convertir en detectiu.
   Les aventures de Sherlock Holmes, que vaig llegir no fa gaire, em va suposar un gran descobriment personal. Els relats narrats en primera persona pel seu inseparable acompanyant, el doctor Watson, són d'allò més distrets i sorprenents, tot i que a vegades pot resultar difícil situar-se en la realitat de l'època en què es desenvolupa l'acció per entendre les deduccions del detectiu més observador. Tots els relats són independents entre ells i no tenen ni tan sols ordre cronològic, una característica que habitualment no m'acaba d'agradar però que en aquest cas m'ha anat força bé, ja que no he tingut gaire temps per llegir i he anat despatxant cada relat en mitja hora lliure que he pogut arreplegar de tant en tant. Potser pel fet d'haver-lo llegit d'aquesta manera no m'ha acabat d'entusiasmar tant com el primer.
  Sorprèn l'últim capítol, no crec que digui res que no se sàpiga, és l'enfrontament final entre el professor Moriarty i Holmes. Després hi ha un epíleg escrit per Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània i membre del Cercle Holmes, bastant interessant pels que, com jo, desconeixíem l'origen, recorregut i final del personatge.

  

El secreto está en Sasha

  La dona d'un empresari barceloní apareix morta a casa seva, el seu cos presenta una estranya marca feta amb un ganivet o similar. Casualment, la mateixa marca va aparéixer en el cos d'una dona jove morta a ganivetades que es va trobar fa uns anys en un bosc de Girona; mai no es va conéixer la identitat d'aquesta jove i en la investigació policial se la va anomenar com a Sasha, ja que portava una polsera amb aquest nom.

   El grup d'homicidis liderat pel sergent Xavi Masip dels Mossos d'Esquadra serà l'encarregat d'investigar aquests crims, en aquesta ocasió recolzats per la inspectora Andrea Martínez de la Policia Nacional, uns crims que s'acabaran relacionant amb les màfies russes que operen en la costa propera a Barcelona i controlen els grans locals de prostitució.

   Es nota que Rafa Melero, mosso d'Esquadra des de fa molts anys, sap de què parla quan escriu sobre la investigació d'homicidis, el món de què parla es ben real, amb els entrebancs que presenta qualsevol investigació, relacions entre diferents cossos policials, caps policials que no volen intromissions en la seva feina ni que sigui per ajudar a un company a resoldre un crim. El secret està en Sasha es una novel·la d'acció, d'investigació policial on el sergent Xavi Masip, personatge peculiar que s'implica personalment en cada cas, no s'aturarà fins a esbrinar la relació entre la mort de la dona de l'empresari i Sasha.

   De les tres novel·les que ha protagonitzat Xavi Masip, aquesta es la que més m'agradat, feia temps que la tenia per casa i no acabava de trobar el moment de llegir-la, ja sabia més o menys com anava i com que els assassins psicòpates no m'agraden gaire no em decidia a començar-la, però ara no em penedeixo gens.

84, Charing Cross Road

 

Aquesta novel·la epistolar és sobretot apta per a malalts dels llibres, que puguin entendre l'Helene Hanff i la seva passió pels llibres, una dona amb no gaires estudis però apassionada per al coneixement que va adquirint poc a poc, a mesura que amplia la seva particular biblioteca amb els llibres que li subministra la llibreria Marks & Co. de Londres.

  La comunicació entre la Helene, que viu a Nova York, i la llibreria comença quan ella veu en un diari un anunci d'aquesta llibreria, que ofereix llibres antics i d'edicions rares. Immediatament es posa en contacte amb ells mitjançant una carta, i així comença una relació que dura molts anys, durant la qual el tracte entre l'Helene i els empleats de la llibreria acaba convertint-se en molt més que una relació comercial. 
  La gràcia d'aquest llibre rau precisament en què la correspondència és real, l'Helene és una dona una mica excèntrica, amb no gaires recursos econòmics però amb un sentit del humor molt peculiar que contrasta amb la sobrietat anglesa del personal de la llibreria. Una novel·la curta, diferent i recomanable.

Tristana

   Madrid, a principis del segle XX. La jove Tristana ha quedat òrfena i el senyor Garrido, amic dels pares i als qui ha hagut d'ajudar econòmicament en diverses ocasions, l'acull a casa seva. El senyor Garrido, don Lope, és un home ja gran, cavaller amb una magre situació econòmica, que sobreviu amb uns escasos recursos i que sempre ha estat un Don Juan, per a ell qualsevol dona és susceptible de convertir-se en una conquesta, ja sigui casada, soltera o fins i tot monja. I Tristana no ha de ser una excepció per a ell, ara ja gran i envellit converteix la innocent jove en la seva amant. Però Tristana un dia desperta i comença a tenir iniciativa, ganes de viure, d'aprendre, de coneixement, de llibertat, una llibertat vetada i impensable per a les dones de la seva època.

  M'ha sorprès que ja en l'època de Galdós un home pogués descriure de manera tan clara la situació de les dones i les seves necessitats com a persones lliures i iguals als homes; així ho expressa Tristana:

"Aspiro a no depender de nadie, ni del hombre que adoro. No quiero ser su manceba, tipo innoble, la hembra que mantienen algunos individuos para que les divierta; como un perro de caza; ni tampoco que el hombre de mis ilusiones se me convierta en marido. No veo la felicidad en el matrimonio. Quiero, para expresarlo a mi manera, estar casada conmigo misma y ser mi propia cabeza de familia."

  Tot i aquestes idees que tant sí com no vol tirar endavant Tristana, el destí no l'acompanyarà, les seves il·lusions s'aniran diluint poc a poc sense que ella mateixa en sigui conscient i la realitat acabarà imposant-se.

  Quan anava a l'institut les lectures obligatòries acostumaven a ser molt pesades i farragoses, marxaven les ganes de tornar a llegir mai més cap llibre de l'autor en qüestió. Sóc de l'opinió que els autors clàssics s'han de conéixer, però escollint molt bé l'obra, i crec que aquesta seria molt adequada, tant per la temàtica com pel número de pàgines, 234 en aquesta edició, incloent-hi un dens pròleg per mi prescindible. Vaig conéixer en la meva adolescéncia Benito Pérez Galdós per La desheredada, que recordo com un totxo infumable i que encara volta per casa sense que m'hagi atrevit a obrir-lo mai més.

   Però també tinc a l'abast els Episodios Nacionales, bastant més curts i que tracten fets històric de manera novel·lada i força rigorosa. Això em va fer retornar a Galdós i canviar la trista opinió i el mal record que en tenia. I per això mateix fa uns dies vaig trobar Tristana a la biblioteca, un llibret relativament curt i avalat per la pel·lícula de Buñuel, que encara no he vist. Tot i això, el llenguatge utilitzat per l'autor no és gens fàcil, una mica barroc i recarregat.

Lejos del corazón

  L'última entrega de la parella de guàrdies civils Chamorro i Bevilacqua transcorre aquest cop en terres andaluses, concretament en un lloc força peculiar per la seva ubicació estratègica i el seu entorn: Algeciras, Gibraltar, La Línea de la Concepción i Sotogrande. Jo recomanaria a qui no conegui la zona fer una ullada al Maps per situar-se una mica. 

  En aquesta àrea es desenvolupa la investigació dels dos guàrdies, que aquest cop intenten resoldre el segrest del jove Crístofer, professional de la informàtica que ha creat amb un soci una petita empresa amb molt d'èxit. Els segrestadors de Crístofer van demanar un rescat de cent vint-mil euros a la família, quantitat que casualment el jove guardava sota el llit a casa seva. El pagament es va fer segons les instruccions dels segrestadors però el jove no ha estat alliberat.

  Ja fa vint anys de la publicació de la primera novel·la d'aquesta parella d'investigadors, i ells han anat madurant a mesura que ha passat el temps, com s'han anat actualitzant els casos investigats, en aquest cas relacionats amb delictes informàtics, a vegades una mica difícils d'entendre pels que ja tenim una edat i no hem nascut en l'era digital. Tot i això, la lectura ha estat entretinguda i interessant, ja no només pels delictes de què tracta, sinó per on està ubicada l'acció, un territori preciós però de difícil convivència entre gibraltarenys, traficants de drogues i pasteres. Qui conegui la saga Chamorro-Bevilacqua no quedarà decebut.