dilluns, 1 de març de 2021

Insurrección

  


 A l'Aitor les coses no li van bé: fa un temps es va separar de la seva dona Isabel, la seva feina a la ràdio cada cop s'està tornant més precària, i per acabar-ho d'adobar, la seva filla Ana de disset anys ha marxat de casa sense avisar per anar a viure a una casa okupa al barri madrileny de Lavapiés. Només sap alguna cosa d'ella pel seu fill Luís, l'únic de la família amb qui l'Ana manté un mínim de contacte. L'Ana sent un fort menyspreu pels seus pares, a l'Aitor el considera un titella del sistema capitalista i a la Isabel una ingènua que preten salvar el món amb una petita empresa que fabrica bosses de mà amb materials reciclats. Des de la casa okupa, l'Ana lluita amb un petit i heterogeni grup de persones per evitar que el barri quedi convertit en un nucli d'allotjaments turístics, on els antics veïns han de marxar obligats per les grans empreses turístiques i comercials. Mentrestant, l'Aitor i la Isabel intenten, sense gens d'èxit, que l'Ana torni a casa.

  Insurrección és el primer llibre que llegeixo de José Ovejero, un autor que algun cop havia sentit a nomenar en algun dels pocs programes de llibres que fan per la tele, del tipus Página 2. Vaig agafar aquest llibre de la biblioteca per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest dins la categoria de llibre amb el títol d'una sola paraula. Haig de dir que ha estat un gran encert, m'ha agradat molt, l'autor platenja un munt de problemes molt actuals des de tots els punts de vista i sense prendre partit, només per tal que el lector pensi i reflexioni. Es tracten temes com la relació de parella, l'educació dels fills, la crisi econòmica que sempre afecta als més dèbils i afavoreix a les grans empreses, el sector turístic en expansió que fa fora els veïns dels seus barris. Per exemple, només al començament del llibre, una companya de feina de l'Aitor és acomiadada perquè s'ha quedat embarassada, tot i que l'empresa no ho vol reconéixer.

  Potser si li haig de retreure alguna cosa a Insurrección és les frases de vegades excessivament llargues pel meu gust, m'han fet recordar quan algun cop he intentat llegir sense èxit algun llibre de Camilo José Cela, ha estat una sensació completament subjectiva.

  

divendres, 19 de febrer de 2021

Delinqüents

   La col·lecció Llibres del Delicte ha publicat, amb motiu de l'entrega número 50, aquest llibre de relats curts que han estat elaborats per autors que n'han format part d'algun dels 49 llibres anteriors, autors tan reconeguts com Llort, Sebastià Bennasar, Ramona Solé, Anna Maria Villalonga, Salvador Macip i molts més. En tots relats, evidentment, es cometen delictes, però són tots ben diferents: alguns protagonistes són delinqüents professionals, assassins sense escrúpols, d'altres són personatges desesperats, d'altres podrien ser qualsevol de nosaltres portat a una situació límit i d'altres cometen el seu crim per venjança. 

  El que sí puc dir és que poques vegades un llibre de relats curts m'ha agradat com aquest, potser perquè soc aficionada a la novel·la negra, i a més, tal i com és aquest llibre és fàcil de llegir quan tens poc temps, només es necessita una petita estoneta per llegir-ne un o dos i quedar ben satisfet. 

dissabte, 13 de febrer de 2021

La cosina Rachel

 

 El Philip Ashley és un jove de vint-i-pocs anys que viu amb el seu cosí Ambrose a la mansió que aquest té a Cornualla. L'Ambrose l'ha fet de pare, ja que el Philip va perdre els seus pares de ben petit. La convivència entre tots dos és com una bassa d'oli, viuen ben tranquils sense dones ni les necessiten a casa seva, tot organitzant les feines que s'han de fer en una propietat tan gran com la seva amb la colla d'homes que fan totes les tasques incloent-hi les considerades més femenines, com la cuina i la neteja. L'únic problema és la salut de l'Ambrose, el clima humit de la zona no li prova últimament i el metge l'aconsella passar l'hivern a la zona mediterrània. Així ho fa, i durant el tercer hivern fora, concretament a Florència, l'Ambrose coneix a una parenta llunyana vídua, la Rachel, per qui queda fascinat fins al punt de deixar de banda la seva recalcitrant solteria. L'Ambrose comunica per carta els fets al Philip, i a la casa queden a l'espera que el senyor torni amb la nova senyora Ashley, retorn que es va dilatant en el temps per diferents motius, a la vegada que les cartes de l'Ambrose deixen d'arribar. Preocupat, el Philip viatjarà a Florència, on es trobarà amb la trista notícia de la sobtada mort de l'Ambrose després d'una ràpida malaltia.

  Fa uns anys vaig llegir Rebeca de Daphne du Maurier, de fet fins fa poc desconeixia que l'autora hagués escrit més llibres. Em venia de gust tornar-hi, i l'edició tan maca de l'editorial Viena i les bones crítiques m'han decidit a escollir aquesta lectura, que puc qualificar de molt bona. No és un llibre d'acció però tampoc es fa lent, és una narració en primera persona del Philip, a qui puc entendre perfectament el seu punt de vista sobre els esdeveniments que van passant des que l'Ambrose marxa cap a Itàlia, potser jo pensaria el mateix si fos ell, com va canviant d'opinió sobre la cosina Rachel a mesura que la va coneixent i va sabent coses de la seva vida anterior. És un llibre molt ben escrit i que ha aconseguit capficar-me en la lectura, cosa que últimament em costa una mica.

dissabte, 6 de febrer de 2021

Gina

  La Gina ha tornat al seu poble d'estiueig acompanyada de la seva parella, el Fran, i amb l'objectiu clar de quedar-se embarassada. Però no és fàcil, de res serveix fer-se test d'ovulació i planificar el moment adequat per tenir relacions, els mesos van passant i el desitjat embaràs no es produeix. Instal·lats a la urbanització, que queda pràcticament buida a l'hivern, la Gina estableix un diàleg amb el lector en què va explicant poc a poc la seva vida, des de la infantesa, l'adolescència, l'època d'estudiant a Barcelona, les seves amigues, parelles, viatges, tot amanit amb un gran sentit de l'humor i el preciós dialecte de les terres de l'Ebre. També ens explicarà el dia en què va sentir que alguna cosa rara passava en el seu cos, i un diagnòstic mèdic inesperat li fa canviar les seves expectatives.

   Aquest llibre fa temps que tenia ganes de llegir-lo però dubtava, com sempre em passa, pel fet que tothom en parlés tan bé. Haig de dir que no m'ha decebut en absolut, tot el contrari, feia temps que un llibre no em feia riure i plorar, riure molt, plorar poc. M'ha agradat molt tant la vida de la Gina i com l'explica, com el dialecte que fa servir, el sentit de l'humor que destil·la, la manera com la Gina es converteix en una amiga que t'explica els seus problemes com si la tinguessis al costat mateix i parlant com parla la gent del carrer, sense artificis. Si bé és cert que en alguns moments recorda Primavera, estiu, etc, de la Marta Rojals, puc dir que és molt recomanable sí o sí.

   Aquest llibre forma part del repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, un tipus d'iniciativa que prolifera per les xarxes socials i normalment no acostumo a seguir, però en aquest cas m'he decidit perquè és una de les meves biblioteques de referència (aquest llibre l'he agafat d'allà) i perquè l'he trobat força fàcil de seguir, no sé si el completaré però el puc fer servir per escollir llibres que d'una altra manera segurament no llegiria.

divendres, 29 de gener de 2021

Orgullo y prejuicio

 Les cinc germanes Bennet no són gaire afortunades: en ple segle XIX, formant part de la petita burgesia anglesa que viu de rendes i sense possibilitat d'herència pel fet de ser dones, no tenen cap altra opció de futur que fer un bon casament. La família Bennet és ben especial: una mare bastant curteta i molt pesada, el seu únic objectiu a la vida és casar les filles; el pare, cansat d'aguantar una dona amb tant poc talent, es refugia en la ironia; i de les cinc germanes, la Jane, que és la gran, i la Elizabeth, són les úniques que semblen tenir seny. 

  La vida familiar és força avorrida fins que un dia la família Bingley lloga una mansió propera a la casa dels Bennet, la propietat Netherfield. El llogater és solter, arriba acompanyat de dues germanes, una de soltera i l'altra casada i acompanyada també pel seu marit. I també s'allotjarà amb ells un dies un amic d'en Bingley, el senyor Darcy, jove solter conegut pel seu mal caràcter. La senyora Bennet veurà amb delit el camp obert per tal de casar una de les filles, si pot ser la gran, amb el senyor Bingley. 

  Poca cosa puc dir d'un clàssic com aquest que no s'hagi dit abans, tant temps que fa que es va publicar. És un bon llibre però no crec que sigui apte per a tothom, la narració és molt i molt lenta, els diàlegs avui dia semblen molt artificials, els personatges tenen un comportament que pot semblar avorrit i sense sentit. Però s'ha d'anar més enllà per entendre el que Jane Austen volia explicar amb aquesta història: l'Elizabeth és una dona fora del normal, intel·ligent i que dintre de les limitacions imposades per la societat i la seva posició social vol ser lliure. Criden l'atenció personatges com lady Catherine, una dona rica que creu que les dones només han d'aprendre a cantar, dibuixar i poca cosa més. I crida l'atenció també el indignant masclisme de la societat en aquella època.

dijous, 21 de gener de 2021

El colibrí

   

  En Marco Carrera és un oftalmòleg molt bona persona i un xic desgraciat. Tot i que ha comès errors durant la seva vida, certament no es mereix totes les desgràcies que li passen. La narració comença amb una trucada que rep en Marco del psicoanalista de la seva dona Marina; en aquesta trucada l'informa, tot saltant-se tots els protocols ètics de la seva professió, que la Marina li té preparada una de grossa. En aquesta trucada també es poden veure alguns altres problemes que en Marco té, com que fa anys que està enamorat de una altra dona, amb qui s'escriu regularment o que la seva filla Adele pateix un transtorn psicològic que la vincula fortament amb el seu pare. A més de tot això, també esbrinarem  que la germana gran d'en Marco, la Irene, es va suïcidar fa anys i que el seu germà Giacomo va marxar fa molts anys als Estats Units i pràcticament no ha tornat al seu país ni té contacte amb en Marco.

  I així, en capítols amb salts temporals i estructures completament diferents, com un diàleg per telèfon, una carta, un mail o una conversa informal, anirem coneixent les múltiples desgràcies que ha patit en Marco, qui, malgrat tot, continua endavant sense moure's del lloc, només quan cal, com el colibrí, nom que li va posar la seva mare de petit quan li van descobrir un transtorn del creixement que feia que fos més baixet del que li corresponia per la seva edat.

  Tot veient les boníssimes crítiques que tenia El colibrí vaig decidir comprar-lo i començar-lo pràcticament el primer dia que el vaig tenir a les mans. La veritat és que m'ha agradat, està molt ben escrit i l'autor ha fet de la narració una sorpresa contínua pel fet que he comentat abans: hi ha capítols que són diàlegs, d'altres cartes, d'altres mails. El fet és que el lector acaba veient en Marco com a un amic molt tendre i proper, aquesta és també una gran virtut de l'autor. Si li haig de posar alguna pega és que algun capítol se m'ha fet una mica pesat, tanta desgràcia que li passa al protagonista m'ha encomanat un cert pessimisme.

diumenge, 10 de gener de 2021

Escac al destí

   


  El jove prevere Orenç és el fill bastard del rei Ebrard de Magens, i fa poc que ha tornat de la seva formació eclesiàstica a Roma. Una nit l'Orenç sent un esgarrifós crit procedent del castell i l'endemà es descobreix el cadàver de la reina Bal. El rei demana ajuda a l'Orenç per tal d'esbrinar si la reina ha estat assassinada i per qui, o bé si s'ha suïcidat, ja que en aquest cas la dinastia dels Albir estaria en perill d'excomunió. L'Orenç accepta el càrrec una mica a contracor, ja que la situació política és complicada pels interessos amagats de nobles i clergues, immersos en una lluita pel poder sense escrúpols.

 Fa molt temps que no llegia una novel·la ambientada en l'època medieval, al començament em feia una mica de mandra però ben aviat m'he capbussat en aquesta història molt ben escrita per Lluís Llach que em van regalar fa poc, m'ha sorprès la seva manera d'escriure, molt acurada, ben bé com si fos el mateix Orenç qui estigués escrivint-la. És el primer llibre que llegeixo d'en Llach, recomanable sens dubte.