diumenge, 18 d’octubre de 2020

Dos taüts negres i dos de blancs


   L'any 1943 al petit poble de Carreu van matar una família de masovers, un matrimoni i les dues filles, fet que va commocionar la comarca del Pallars Jussà. Aquest és un fet real que, malauradament, no es va resoldre com hauria d'haver estat, ja que la justícia franquista no va fer les coses com les hauria d'haver fet. Tots els veïns sospitaven o sabien qui va ser qui va cometre aquest atroç crim, però l'assassí o assassins mai van pagar pel seu delicte.

 Pep Coll va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, i des de ben petit havia sentit a parlar d'aquest fet, va investigar pel seu compte i amb els testimonis i la informació que ha anat recollint ha escrit aquest llibre, que no és ben bé una novel·la, sinó que cada capítol recull la visió de cadascún dels personatges que d'alguna manera o altra formen part d'aquest cas. Resulta ben esgarrifós i indignant comprovar que qui va cometre el crim va sortir impune perquè algunes persones van mirar més pels seus interessos personals que pels de la parella i les dues nenes innocents que van ser assassinats.

  Pep Coll va rebre el premi Crexell per aquesta novel·la, que alguns qualifiquen com el seu millor treball. Aquest és el tercer llibre que llegeixo dd'aquest autor i haig de dir que m'ha agradat molt, poc a poc et va endinsant en la història d'aquestes persones que han existit de veritat, en l'ambient de les masies i els petits pobles del Pallars en una època difícil per a tots els que hi vivien. 

             

 

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Las ciegas hormigas


    Un fort temporal marítim castiga els penya-segats de la costa de Guetxo una nit de tempesta. Un vaixell anglès que porta carbó com a càrrega s'està enfonsant front de la costa i vessa la seva càrrega al mar. Els habitants de la zona ràpidament es despleguen per recollir el carbó, que servirà per escalfar les seves cases durant l'hivern. Sabas Jáuregui arrossega la seva família, els homes de la casa, per recollir el preuat carbó, però aquesta dificultosa i difícil tasca, feta de nit i sota unes dures condicions climatològiques, portarà la tragèdia a la família, que només sortirà endavant amb el ferm i fort caràcter del Sabas.
  Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, la primera de Ramiro Pinilla i amb la qual va guanyar el premi Nadal l'any 1961. Aquesta edició de Tusquets és del 2009, i en el pròleg l'autor no es talla gens a l'hora de parlar de com l'editorial Destino el va tractar després de guanyar el premi, amb menyspreu i aprofitant-se econòmicament dels seus drets d'autor sense pagar-li el que li corresponia.
   A part d'això, que m'ha cridat l'atenció només començar la lectura, Las ciegas hormigas m'ha impressionat molt, m'ha trasbalsat i he estat a punt de deixar-la, no perquè no m'agradès sinó perquè la narracció és molt dura, feta a base de petits monòlegs de tots els personatges, que des del seu punt de vista van explicant a cada moment els seus sentiments davant de la situació personal en què es troben. És així que la nit de tempesta es fa eterna, les condicions són molt dures, tots ho passen molt malament i no només perquè la tasca sigui complicada. Ells ho passen malament i si el lector s'implica en la lectura també pateix. Tot i això, crec que és una molt bona novel·la que reflecteix d'alguna manera la manera de viure de la gent humil en els pobles de Biscaia durant els anys 50.

divendres, 25 de setembre de 2020

La companyia nòrdica

 

  Si hellegit alguna novel·la d'Albert Villaró no espereu res semblant a qualsevol dels seus anteriors treballs. I si no n'heu llegit cap trobareu una història sorprenent pel seu origen.

  L'Albert Villaró és historiador i l'any 1997 treballava com a arxiver municipal a la Seu d'Urgell, és en aquell moment quan va rebre, en penyora de la vídua d'un paleta col·leccionista d'antiguitats, un dietari d'un soldat prussià que va participar en la primera guerra carlina. Aquest soldat era, a més, botànic i violinista, un home culte. En el seu dietari descriu uns estranys i esgarrifosos fets que van succeir durant la primavera de 1837 i que va viure acompanyat d'uns curiosos personatges: el capità Osinalde, del bàndol liberal, el pare Cebrià, monjo fugit de Montserrat, i la Mina, una estranya dona que els fa de guia pels camins del Pirineu. A més, altres personatges històrics tenen el seu paper, com el brigadier Porredon, conegut com el Ros d'Eroles, o el príncep Lichnowsky.

   Com és d'esperar, aquesta novel·la està molt ben escrita, amb una gran riquesa de llenguatge i amb un sentit de l'humor peculiar. Fa goig llegir com descriu els camins i els pobles del Pirineu que aquest petit grup va recorrent, les masies on paren a descansar, els llocs més grans i que molts coneixem, com Organyà o Solsona. Tot i això, no puc recomanar-la a tothom, la història té uns tints fantàstics que m'han resultat una mica difícils de pair, i a partir de la meitat del llibre la lectura se m'ha fet feixuga i la veritat és que m'ha costat una mica acabar-lo, si no l'he deixat és perquè l'autor és un dels meus favorits i perquè la base de la novel·la és un dietari antic, malgrat les meves sensacions això no vol dir que no sigui un bon llibre.

dijous, 17 de setembre de 2020

Puerto escondido

   El jove britànic Oliver ha heredat una casa en el poble de Suances, a Cantàbria, i després de passar una trista situació familiar decideix traslladar-se a la casa per reformar-la i convertir-la en un hotelet, atesa la seva privilegiada situació al costat del mar. En començar les obres, els paletes troben en una paret unes restes humanes, que semblen d'un bebè. La tinent Valentina de la Guàrdia Civil s'encarregarà de portar la investigació d'aquesta macabra troballa, que un cop feta pública, desencadenarà diversos assassinats en tota la província de Cantàbria.
   Un altre cop he escollit un llibre èxit de vendes i que forma part d'una trilogia. I, com era d'esperar, la lectura ha estat ràpida i addictiva, aquests tipus de novel·les semblen escrites en format telesèrie. Però així com amb El silencio de la ciudad blanca vaig quedar una mica decebuda, Puerto escondido m'ha agradat més, potser ha influït el fet que fa anys vaig visitar la zona i alguns dels paratges d'importància dins la novel·la encara els recordo amb interès, com el poble de Ubiarco, la playa de los Locos o el Ángel Exterminador, inquietant figura del cementiri de Comillas, de la qual poso aquí una foto que vaig fer jo mateixa. Per altra banda, la trama està ben teixida i la història té interès, relacionada amb esdeveniments del passat que es van coneixent a poc a poc, tot i que alguns detalls fan que certs fets resultin previsibles.
  En aquest cas és possible que llegeixi la segona part, tot i que amb aquesta entrega finalitza el cas hi ha guinys cap a la segona. En resum puc dir que és una bona lectura per a les vacances d'estiu.

Playa de los Locos
El Ángel Exterminador

dissabte, 5 de setembre de 2020

El carrer de les Camèlies

  A la porta d'una torre situada al carrer de les Camèlies un vigilant troba un nadó amb un paper enganxat amb un nom: Cecília. El vigilant entrega la criatura als propietaris de la torre, una matrimoni ja gran que gustosament es fan càrrec de la nena i s'encarregaran de cuidar-la i criar-la gairebé com a una filla, tot educant-la a casa. La Cecília es farà gran fent una mica la seva, de tant en tant fuig de casa, no per rebel·lia sinó per descobrir el món, però sempre acaba tornant-hi, fins un dia en què ja no tornarà, seguint un amor pràcticament adolescent. Així començarà el seu periple per la vida, passant d'un amor a un altre fins que acabi buscant-se la vida "fent senyors", com diu ella, a la Rambla.
 Així és com Mercè Rodoreda va crear aquest personatge femení tan tendre i tan marginal, una dona utilitzada pels homes, alguns d'ells que la maltracten físicament i psicològicament, però ella sempre s'escapa, caminant moltes vegades sense rumb per la ciutat, intenta reixir un cop i un altre, tot explicant el que li passa, acceptant-ho en cada moment sense dramatismes i sense deixar de ser ella mateixa tot i que alguns homes la intentin canviar.
  Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda m'ha deixat un gust agredolç, m'ha fet patir per la Cecília, una dona que al final esdevé forta i independent però que hi ha moments en què ho passa molt malament. Trobo que l'autora va ser molt valenta per escriure aquest llibre en l'època que ho va fer, 1966. La Cecília m'ha recordat en alguns moments la Colometa, tot i que no s'assemblen gens, però és un prototip de dona aparentment fràgil però forta i supervivent, en el fons no necessita els homes, que únicament la fan patir. 

divendres, 28 d’agost de 2020

El silencio de la ciudad blanca

  La ciutat de Vitòria va quedar trasbalsada fa vint anys per uns esgarifossos crims. El brillant arqueòleg Tasio Ruiz de Zárate va ser trobat culpable i va anar a la presó. Ara Tasio està a punt de sortir amb un permís penitenciari, i coincidint amb aquest permís els crims es tornen a reproduir amb la mateixa posada en escena que els anterior. Però si Tasio encara està a la presó, qui és el culpable? Un imitador, un admirador?
  El jove inspector Unai López de Ayala, expert criminòleg, serà l'encarregat juntament amb la seva companya Estíbaliz d'investigar els assassinats, que cada cop es reprodueixen més sovint, la pressió sobre els investigadors serà molt forta i s'hi veuran implicats més profundament d'allò que esperaven.
   El silencio de la ciudad blanca és el primer llibre de la famosa Trilogia de la Ciudad Blanca, un bestseller que fins ara m'havia resistit a llegir ja que tanta propaganda, tant èxit de vendes i tanta fama normalment em fa donar un pas enrera. Tot i això, al final he caigut. Per què? Vaig regalar la trilogia en format de butxaca a un familiar i li vaig dir que em deixés el primer... Haig de dir que l'he llegit força ràpid, que l'he trobat entretingut i que m'han vingut ganes de tornar a Vitòria, una ciutat que vaig visitar molt de passada fa anys. Té tots els ingredients per ser un èxit de vendes i convertir-se en una pel·lícula, com així ha sigut. M'ha convençut? Psé, potser llegiré els següents més endavant ja que els tinc a l'abast, però alguns dels personatges principals no m'han acabat d'agradar, entre ells el protagonista, i d'altres més secundaris dels quals no puc dir gaire cosa sense fer un spoiler. Potser afegir que em sembla que aquesta trilogia s'ha escrit expressament per convertir-se en allò que és, un llibre per a les masses.

dilluns, 24 d’agost de 2020

El club de la buena estrella

  Quatre dones xineses que viuen a San Francisco es reuneixen habitualment per parlar de les seves vides, de les seves rutines, dels fills, del passat. Ara una d'elles ha mort i la seva filla ha d'ocupar el seu lloc. Però la realitat quotidiana de les filles d'aquestes dones és molt diferent de la de les seves mares, elles han nascut als Estats Units, la seva mentalitat és molt diferent de la de les seves mares, cosa que ocasiona una enorme manca d'enteniment entre elles. Al llarg de la lectura es va posant de manifest aquesta gran bretxa cultural entre les unes i les altres, poc a poc anirem coneixent el passat de les mares, totes elles van marxar de la Xina a la mateixa època.
 Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta famosa novel·la d'Amy Tan, la vaig trobar en una botiga de segona mà i ha hagut d'esperar una mica perquè tinc molts llibres pendents. Haig de dir que m'ha decebut una mica, no pel contingut, ja que he trobat molt interessant la vida de mares i filles, la diferència cultural entre elles, sinó que la manera com està escrita és el que no m'ha acabat de fer el pes, he trobat poca connexió entre els capítols i m'ha semblat que el club pràcticament no existeix i que aquesta figura només serveix per explicar la vida d'aquestes dones. Tot i això, com sempre dic, aquesta opinió és totalment subjectiva i depenent de l'estat d'ànim de la lectora, que últimament no està molt fina i li troba pegues a tot.