divendres, 10 d’agost de 2018

El extraño verano de Tom Harvey

  Tom, saxofonista de jazz, es troba a Roma passant una bona estona amb la companyia d'una dona quan reb la trucada del seu amic Bob, de qui fa temps que no té notícies. Però no és un bon moment per agafar la trucada, i Tom pensa que si és important ja tornarà a trucar. Dos dies més tard, Tom s'assabenta que Bob ha mort en caure del balcó de casa seva, precissament uns minuts després d'haver trucat al Tom. Ràpidament es trasllada a la localitat italiana de Tremonte, on vivia Bob, per assistir a l'enterrament. Tot sembla indicar que la seva mort ha estat un accident, però hi ha estranyes circumstàncies que fan pensar a Tom que potser no ha estat així. Això li fa emprendre una investigació pel seu compte, parlant amb l'Elena, exdona de Tom i filla de Bob, l'escriptora Stelia Moon, veina i amiga de Bob, i altres persones que envoltaven Bob, antic fotoperiodista i fins a la seva mort pintor internacionalment reconegut.
  Feia setmanes que tenia aquesta edició de butxaca a la pila de llibres pendents de llegir, i quin millor moment per llegir-lo que a l'estiu, no? Hi ha llibres que a vegades em sembla que tenen una estació de l'any adequada per gaudir-los més. Per posar un exemple, si hagués de llegir Jane Austen o les germanes Bronte, ho faria a la tardor o l'hivern.
  Bé, i després d'aquest petit apunt de manies personals, El extraño verano de Tom Harvey m'ha servir per conéixer un escriptor de qui havia llegit molt bones referències però fins ara desconegut per mi, Mikel Santiago. Puc dir que no m'ha decebut gens, la intriga es manté fins l'últim moment, no es fa llarg malgrat les quasi 500 pàgines que té i la trama està molt ben elaborada. He començat per l'última novel·la que ha publicat però és molt probable que llegeixi les anteriors.

dimarts, 31 de juliol de 2018

Les aventures de Sherlock Holmes

   A Les aventures de Sherlock Holmes, el seu amic i company doctor Watson narra en primera persona com el famòs detectiu investiga tant delictes i crims com fets que aparentment podrien ser-ho i acaben convertint-se en fets sense trascendència criminal però amb una certa intriga que Holmes resol ràpidament amb les seves grans dots d'observació i la àmplia informàció que obtè de la premsa escrita, que llegeix a fons diàriament. 
   Tal i com estan escrits aquests relats, no costa gens imaginar-se Sherlock Holmes en el saló de la seva casa de Baker Street, amb la seva pipa i els ulls mig tancats, escoltant a qui li demana ajuda i a la vegada ja esbrinant la solució al problema plantejat.
   Fa dies que donava voltes a llegir alguna cosa sobre Sherlock Holmes. No m'acabava de decidir perquè em sentia una mica contaminada per les pel·lícules i les sèries de televisió, tot i que aquestes últimes no les segueixo a vegades he vist algun trosset perdut. El fet de trobar aquesta edició, que comprèn relats curts, em va fer decidir-me, i ha estat un gran encert. 

dilluns, 16 de juliol de 2018

Susqueda

   La construcció de l'embassament de Susqueda va causar força enrenou entre la població afectada per aquesta gran obra, no només per la desaparició del petit poble de Susqueda o per l'alteració del cabal del riu Ter, sinó per la ubicació de la presa, no debades la Garrotxa és un terreny volcànic, tot i que l'activitat sísmica és mínima o pràcticament nul·la. Però això és sempre així? No és cert que de tant en tant es produeixen petits terratrèmols, pràcticament imperceptibles però que queden registrats en els sismògrafs? I si algun dia un d'aquests petits moviments sísmics arriba a un nivell una mica superior a l'habitual? I si a més es produeix en un lloc crític? Tot això és possible, i podria arribar a afectar la presa de Susqueda, provocant danys irreparables, tant que el trencament de la presa es converteix en un fet altament probable. Què passaria? Tots els pobles de la conca del Ter quedarien assolats per una gran ona d'aigua.
   El plantejament de Susqueda esgarrifa per la proximitat d'uns fets que a mesura que es va llegint es van visualitzant per part del lector. A més l'autor desdramatitza i fa que el relat sigui el més objectiu possible, abarcant totes les possibilitats que certament podrien passar, com l'enfocament per part de l'Administració del desastre, els plans d'evacuació de la població, com quedaria d'afectada tota la zona, la missió dels alcaldes, bombers, policia, la informació que reb la població. 
    Miquel Fañanàs ha construit aquesta novel·la a partir d'un relat curt escrit per ell mateix fa anys i que va guanyar un premi l'any 1983, i amb l'assessorament d'experts geòlegs l'ha fet tan versemblant que fa por, sobretot als que tenim un lligam especial amb Girona i els pobles del voltant.

dimecres, 4 de juliol de 2018

Clarissa

    La jove austriaca Clarissa és òrfena de mare des de ben petita i criada en un internat per a nenes dirigit per monges, ja que el seu pare dedica la seva vida integrament al servei a l'exèrcit. El pare és un personatge fred i distant, tan bolcat en la feina que és incapaç d'una petita mostra d'afecte per la Clarissa i el seu germà Eduard, se sent insegur quan està amb ells i només és feliç dedicant tot el seu temps a la vida militar i a recollir múltiples dades estadístiques que siguin útils per la seva feina. 
   Un dia la Clarissa reb la notícia de que ha d'abandonar sobtadament l'internat i tornar a casa amb el seu pare, com també ho ha de fer l'Eduard, que ha d'abandonar l'acadèmia militar. La Clarissa trobarà feina amb un emient psiquiatra, i a partir d'aquí el seu petitíssim univers s'anirà obrint poc a poc fins trobar l'amor en un mestre francès. Però esclatarà la Gran Guerra, austríacs i francesos seran enemics i la Clarissa es veurà obligada a tornar a casa i abandonar el seu amor.
  Fa molts anys que vaig llegir Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, i pràcticament no recordo res d'aquesta novel·la, excepte que em va sorprendre gratament per la seva sensibilitat parlant de les dones, cosa que no esperava en un autor dels anys 30-40. Em venia de gust llegir alguna cosa més d'Stefan Zweig, i l'únic que vaig trobar a la biblioteca ha estat aquesta curta novel·la, incabada per l'autor, en la qual es parla tant de la desgràcia de la guerra com de la ment humana, de la manca de tendresa, de l'honor, de les relacions familiars, de la societat; fa la impressió que l'autor aprofita la història que narra per parlar de la seva pròpia filosofia de la vida, per expressar els seus propis sentiments envers tot allò que l'envolta. Llàstima que hagi quedat incabada.
   

dissabte, 30 de juny de 2018

Muerte con pingüino

   Som a la Ucraïna postsoviètica; Víktor és un home anodí, escriptor que mai ha escrit una novel·la però que acumula numerosos manuscrits que no ha acabat ni publicat. Viu sol en un pis acompanyat del pingüí Misha, que va adoptar quan el zoo de Kíev va oferir els seus animals per no disposar de pressupost per mantenir-los. I Misha és l'àlter ego de Víktor, trist i solitari, fora de lloc va donant voltes pel pis acompanyant el seu amo, que pràcticament no surt de casa si no és per comprar menjar. 
  Un dia es presenta l'oportunitat d'una nova feina pel Víktor, escriure necrològiques per a un diari, amb la particularitat que les persones a les quals fan referència aquestes necrològiques encara no han mort. Va passant el temps de manera gris i pausada a casa del Víktor fins que un dia surt publicada una de les seves necrològiques. A partir d'aquí mica en mica van sortint les seves publicacions, cosa que implica que totes aquelles persones a qui ell ha fet l'obituari, sempre encarregat pel cap del diari, i que acostumen a ser personalitats públiques, com militars, càrrecs del govern, empresaris, de manera sospitosa van morint en circumstàncies no sempre clares. Tot i això, Víktor continua fent la seva feina com si res, sense mostrar gaire curiositat per aquests fets i acceptant allò tant evident com quasi una rutina més de la vida del país.
  Només el títol i la portada inciten la curiositat per saber de què va aquesta novel·la, publicada fa 20 anys. I és un llibre ben estrany, que barreja una trama delictiva amb l'humor negre. Està escrit en capítols molt curts, cosa que facilita una lectura ràpida. No puc dir que m'hagi entusiasmat perquè l'he trobat molt diferent a allò que estic acostumada a llegir, no pel fet que un pingüí sigui la mascota del protagonista, sinó per com està escrit, com descriu l'autor la societat ucraïnesa dels anys 90, per la personalitat grisa i plana del Víktor. Però sí que puc dir que l'he llegit en poc temps, no se m'ha fet gens pesat i m'ha permès conèixer les circumstàncies d'un país com Ucraïna en l'era postsoviètica. 

diumenge, 24 de juny de 2018

La forma de l'aigua

    No sé quin ordre segueixen  les novel·les del comissari Montalbano, però havia de començar ja a llegir alguna, això no podia esperar més, i vaig escollir la més antiga que vaig trobar a la biblioteca, La forma de l'aigua.
  Montalbano investiga un cas que pot donar lloc a un escàndol polític de gran magnitud, quan un personatge important i respectat dins la comunitat és trobat mort dins del seu cotxe en un lloc inhòspit freqüentat per prostitutes i els seus clients.
  En aquest episodi he conegut un Montalbano amb un sentit de l'humor peculiar, reflexiu i pacient, honrat i honorable com a persona, i que es mou en un ambient d'allò més especial, com és l'illa de Sicília i la imaginària ciutat de Vigata. No conec com es viu en aquesta zona però si és tal i com Camilleri descriu és per llogar-hi cadires. 
   Com que no havia llegit abans res del Montalbano, m'ha costat una miqueta seguir-li el fil, alguna cosa se m'escapava durant la lectura i havia de tornar enrere per acabar d'entendre de quin personatge es parlava en cada moment. Potser el problema ha estat meu, per diversos motius últimament em costa concentrar-me en la lectura. A més, la traducció que he llegit, que no és de Pau Vidal, no m'ha acabat d'agradar.
    

diumenge, 17 de juny de 2018

Marley estaba muerto

  Necessitava un llibre petit, curt, fàcil de portar a la bossa, per llegir en trajectes de rodalies. I a la llibreria vaig veure Marley estaba muerto. El vaig comprar no només per la mida, sinó també per l'autor, Carlos Zanón. La decisió ha estat un encert, encara que a estones he pensat que no. Aquest llibre és un recull de relats curts, tots ells amb el nexe comú del temps en què es desenvolupa la narració, durant el Nadal. Però en un temps nadalenc, en què se suposa que tothom ha de ser feliç, les famílies es reuneixen i tal, tots els relats són tristos, desgarradors, dolorosos, de protagonistes perdedors. Al llarg de la geografia de la ciutat de Barcelona, éssers marginals pateixen de desamor, de soledat, de records maleïts que tornen un cop i un altre perquè no oblidin que són uns pobres desgraciats. 
   Per això mateix a vegades he pensat que m'havia equivocat escollint aquest llibre, acabar un d'aquest relats, mirar per la finestra del tren i veure un túnel fosc o les vies del tren travessant espais urbans degradats no anima precissament. O potser serà que l'autor ha aconseguit commoure el lector, que la lectura no el deixi indiferent.
   Els primers relats m'han agradat més que els últims, tots ells escrits amb un inconfusible estil, frases curtes però contundents, sense pèls a la llengua, amb la música quasi bé sempre present. Amb els últims, sobretot el que dona nom al llibre, he tingut la sensació de viure en una paranoia constant, sense ser capaç de distingir passat i present, m'ha costat seguir-los.