dissabte, 10 de novembre de 2018

Años lentos

   Estic passant una temporada en què no m'acaben de fer el pes les lectures que vaig escollint, o no els acabo o no m'agraden tot i que siguin bons llibres. Tinc a casa uns quants llibres que han de ser molt interessants però que no em ve de gust llegir, perquè tenen moltes pàgines, perquè són antics o perquè són nous, el cas és que estic capriciosa i maniàtica a l'hora d'escollir. 
   Fa uns dies vaig tenir una estoneta lliure per passejar i vaig passar per la biblioteca a veure si m'inspirava una mica, i vaig sortir amb una pila considerable de llibres. De tots els que vaig agafar he escollit per llegir primer aquest, Años lentos, de Fernando Aramburu, un autor de qui només he llegit Patria, una d'aquelles lectures que et deixen un bon record durant molt de temps i que em va impressionar molt per la seva visió, que vaig considerar força objectiva, del conflicte basc.
   Años lentos és un llibre curtet, de 219 pàgines amb una lletra gran, i amb una narració dividida en dues parts que es van alternant. Per una banda, un senyor desconegut va narrant al senyor Aramburu les seves vivències quan era un nen, a finals dels anys 60, fill petit d'una dona sense recursos econòmics per mantenir els seus tres fills, envia aquest petit a viure a casa de la seva germana a San Sebastián per evitar que acabi a la Casa de la Misericordia, com els seus germans. Per altra banda, el mateix autor va prenent notes personals sobre la novel·la que escriurà amb la narració que li va fent el senyor desconegut.
   Mai coneixerem el nom del nen, que a casa de la seva família va observant la convivència entre el matrimoni format per la seva tia Maripuy i el seu marit Visentico, i els fills de la parella, els cosins Julen i Mari Nieves. Altres personatges tenen un paper rellevant, com el mossèn don Victoriano, acèrrim defensor de l'ús de l'euskera i que té una forta influència en el jovent del barri, tot incitant-los a unir-se a la lluita contra la dictadura, a vegades no de la manera més pacífica. 
   M'agradat molt com està escrita aquesta novel·la, com estan treballats els diferents personatges, com descriu la convivència no només de la família sinó també dins el seu petit món en un barri on tothom es coneix, els xafardeigs, la vida quotidiana en una època que sembla molt llunyana i que potser no ho és tant. O no ho és per mi, que ja tinc una edat.

diumenge, 4 de novembre de 2018

El país dels crepuscles

   La vall de Boí és un lloc encisador. I a més de paisatges espectaculars, gent amable, neu i muntanyes, també acull llegendes i supersticions que, malgrat ser al segle XXI, algú encara creu que són vigents. D'això va la trama d'aquesta novel·la ben curta però plena d'acció, on el comissari Fuster, que casualment es troba allà fent un curs, haurà d'aplicar tot el seu coneixement, amb l'ajuda dels mossos destinats allà, per detenir algú que està assassinant de manera cruel i ritual, alguns veïns de la vall. 
   Vaig escollir aquesta novel·la perquè fa temps havia llegit Sebastià Bennasar i em va agradar. És un llibre curt, potser una mica massa curt pel meu gust, crec que es podria haver allargar la trama sense fer-la feixuga. Tot i això, m'ha resultat entretinguda i m'ha fet recordar els paisatges que vaig visitar fa uns anys, fins i tot m'han vingut ganes de tornar-hi.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

La casa de les papallones

   El cadàver d'una dona jove ha aparegut en el jardí d'una casa okupa del barri de Vallcarca, a Barcelona. Qui fa la troballa és un del joves que hi viu, el Gerard, un estudiant que no comparteix l'estètica ni les conviccions dels okupes clàssics, i a més, comparteix llit amb la Violeta, la filla de la sotsinspectora Norma Forester. La Norma vol investigar el cas i de fet ho comença a fer, però les seves implicacions personals ho fan complicat.
   Mentrestant, l'Octavi, metge forense i marit de la Norma, no pot ajudar gaire, ja que hi ha hagut un greu accident a l'aeroport del Prat i pràcticament no pot sortir de l'Institut de Medicina Legal.
   Després dels anterior fracasos lectors m'he decidit per la novel·la negra, que tantes satisfaccions em dona habitualment. No puc dir que no l'hagi encertat però sí que aquesta lectura m'ha decebut una mica. Per començar, m'ha semblat que en no haver llegit el primer cas de la Norma Forester m'estava perdent alguna cosa, com quan parla de la Mimí, fins que vaig endevinar que és la mare de la Norma, i que comparteixen casa, com també amb la besavia! Una família peculiar si més no. Per altra banda, la Norma, com a personatge, no m'ha caigut bé, vés a saber perquè, m'ha semblat poc creïble. I després, hi ha alguns detalls, sobretot en la part final del llibre, que m'han grinyolat força i els he trobat una mica forçats. En fi, entretingut però una mica decebedor al cap i a la fi.
   
   

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Zero de dos o com no escollir el moment adequat per llegir un bon llibre

   Vaig acabar La casa de la frontera i he passat uns dies sense llegir res perquè no acabava de decidir-me per un llibre o un altre, tot plegat per acabar escollint malament...
   Fa temps que tinc a casa Trilogia de Fundación, d'Isaac Asimov, i tot i que no sóc gaire fan de la ciència-ficció sempre he cregut que aquest és un llibre de culte d'aquells que s'han de llegir un moment o altre a la vida. I no he acabat ni la primera part, segurament perquè esperava una altra cosa, m'he trobat amb un conglomerat polític que ara mateix no em ve de gust llegir, més o menys com passa ara: interessos personals, ambicions, manipulació i mentides per tal d'obtenir el poder de qualsevol manera, trepitjant a qui sigui per tal d'aconseguir el seu objectiu. Resultat: el deixaré per més endavant.
   Com a conseqüència d'això, m'acosto a la biblioteca amb la llista de llibres que vaig fent seguint recomanacions diverses, ja sigui de blogaires, de coneguts o d'altres mitjans. Todo es silencio és una novel·la de l'autor gallec Manuel Rivas, que parla del contraban a la costa gallega i de com les xarxes delictives controlaven pràcticament tota la vida de la zona, on és millor callar si vols mantenir-te viu. Un llibre de 245 pàgines en què m'he quedat a la seixanta i poc. No m'ha entrat bé prosa de l'autor, tan aviat amb frases molt curtes combinades amb d'altres que semblen poesia. Em costa seguir els diàlegs i entendre qui és cadascú. Resultat: no crec que hi torni.
   Ara em prendré uns dies (no gaires) de reflexió personal per tal d'escollir una mica millor.
   

dimecres, 10 d’octubre de 2018

La casa de la frontera

   Hi ha llocs més singulars que d'altres per viure. Si hom viu en una casa que està al costat mateix de la frontera amb França poden passar coses que no passen a d'altres llocs. Així, viure a La casa de la frontera és una experiència diferent, tal i com narra Rafael Vallbona en la novel·la que va guanya el premi BBVA Sant Joan l'any 2017. La família Grau té moltes coses per explicar-hi, cinc generacions que han passat per una casa que era un hostal, bar, botiga de queviures, i que ha acabat convertida en una botiga d'esports dedicada al ciclisme i l'esquí. 
   La Carme Grau, en el dia de la seva jubilació i tancament de la botiga de queviures familiar, recorda el passat de cinc generacions que han viscut a la casa de la frontera i que n'han vist de tots colors, per les característiques d'un negoci amb la seva peculiar ubicació: el contraban, la Guerra Civil, els que fugen dels horrors de la guerra, els exiliats. La transformació de la Cerdanya també es veu pas a pas, comarca tradicionalment aïllada per la seva situació geogràfica però privilegiada per la seva localització al costat de França i el seu magnífic paisatge, cosa que ha permès la transformació del negoci familiar un cop construït el Túnel del Cadí. 
   La casualitat va fer que Rafael Vallbona anès a parar un dia a la botiga de bicicletes dels Grau-Bort, esports Iris. Allà va fer una bona amistat amb els propietaris, cosa que li va permetre conéixer la curiosa història familiar i escriure aquesta novel·la tant interessant.

dijous, 27 de setembre de 2018

Permagel

    Després de l'esclat literari de Permagel pensava que trigaria més temps a llegir-lo, a la reserva que vaig fer a la biblioteca tenia unes set persones al davant, però com que és un llibre curtet i es llegeix ràpid només he hagut d'esperar un parell de mesos. I ha valgut la pena? Doncs no ho sé. Les expectatives eren altes i això sol ser un mal presagi. 
   Permagel és el monòleg interior d'una dona poc convencional que es caracteritza per ser lesbiana i tenir tendències suïcides des de ben joveneta. La vida va passant i ella no troba el seu lloc en el món, començant per no escollir la carrera que més l'interesa, flirtejar amb diferents formes de morir i mantenir apassionades relacions amb altres dones.  
     La meva impressió ha estat més aviat una mica decebedora, tot i que he trobat alguna que altra reflexió de la protagonista bastant encertada. No és un mal llibre però personalment trobo que no n'hi ha per tant. O potser, com m'ha passat amb d'altres èxits o descobriments editorials, no he sabut entendre el que volien transmetre.

dimarts, 18 de setembre de 2018

El cel no és per a tothom

  L'Eva i la Sara són dues bessones tan idèntiques com diferents, fins i tot sembla que cadascuna d'elles hagi fet el que ha pogut per assemblar-se el menys possible a l'altra. El Pep, germà petit de les bessones, ho pateix com pot, tot i que intenta manternir-se al marge de les disputes entre les germanes. Després d'uns anys de distanciament entre les germanes, un fet important provoca que l'Eva demani ajuda al Pep per tal que la Sara li doni un cop de mà.
  La nova novel·la de Marta Rojals narra quaranta anys en la vida d'una família, tan normal i tan plena de problemes com qualsevol altra, per això resulta tan propera, tan fàcil endinsar-se en aquesta família com si el lector ho estigués vivint des de dins. Els personatges són ben autèntics. El Pep, germà petit i etern adolescent. L'Eva, rebel quan era adolescent i ben clàssica en la seva maduresa. La Sara, nineta dels ulls del seu pare que li ha encomanat la seva passió pels avions, independent fins al límit. El pare, amb la invalidesa des de ben jove i dedicat en cos i ànima a les seves estimades maquetes d'avions. La mare, sempre de mal humor, sempre menyspreant el seu home, perruquera als baixos de casa seva. Aquestes quatre paraules sobre aquests personatges són un resum massa simple de la profunditat i complexitat amb què la Rojals els ha creat.
  Poques vegades he corregut a la llibreria a comprar una novetat, i aquesta ha estat una d'elles. La majoria de vegades mentre llegeixo miro els personatges des de la distància, però amb El cel no és per a tothom ha estat al contrari, jo estava dins del llibre, veia la Sara i l'Eva discutir, prenia partit, intentava entendre les raons d'una i l'altra. I més encara quan el temps en què es desenvolupa la narració m'és pràcticament contemporani, quan són adolescents veig el context de la meva adolescència, quan són adultes joves puc entrendre perfectament el món i les idees que les envolta. 
  Resumint, una lectura fantàstica i molt especial, d'aquelles que et deixen un bon regust i que trigues a desar en un racó de la memòria.