diumenge, 17 de juny de 2018

Marley estaba muerto

  Necessitava un llibre petit, curt, fàcil de portar a la bossa, per llegir en trajectes de rodalies. I a la llibreria vaig veure Marley estaba muerto. El vaig comprar no només per la mida, sinó també per l'autor, Carlos Zanón. La decisió ha estat un encert, encara que a estones he pensat que no. Aquest llibre és un recull de relats curts, tots ells amb el nexe comú del temps en què es desenvolupa la narració, durant el Nadal. Però en un temps nadalenc, en què se suposa que tothom ha de ser feliç, les famílies es reuneixen i tal, tots els relats són tristos, desgarradors, dolorosos, de protagonistes perdedors. Al llarg de la geografia de la ciutat de Barcelona, éssers marginals pateixen de desamor, de soledat, de records maleïts que tornen un cop i un altre perquè no oblidin que són uns pobres desgraciats. 
   Per això mateix a vegades he pensat que m'havia equivocat escollint aquest llibre, acabar un d'aquest relats, mirar per la finestra del tren i veure un túnel fosc o les vies del tren travessant espais urbans degradats no anima precissament. O potser serà que l'autor ha aconseguit commoure el lector, que la lectura no el deixi indiferent.
   Els primers relats m'han agradat més que els últims, tots ells escrits amb un inconfusible estil, frases curtes però contundents, sense pèls a la llengua, amb la música quasi bé sempre present. Amb els últims, sobretot el que dona nom al llibre, he tingut la sensació de viure en una paranoia constant, sense ser capaç de distingir passat i present, m'ha costat seguir-los. 

dimarts, 12 de juny de 2018

La nena perduda

   La Lila i la Lenù són adultes, mares i esposes, es fan grans, arriben a la vellesa. El món va canviant al seu voltant i elles també, mentre els seus fills van creixent, passen per l'adolescència, es fan adults. L'amistat entre totes dues protagonistes continua amb alts i baixos, i la seva vida continua a Nàpols, com si la mateixa ciutat formès part d'elles o fins i tot arribès a ser un personatge més de la narració. El fort caràcter d'aquesta ciutat impregna tot allò que fan no només les dues amigues sinó també tots els altres personatges que formen part d'aquesta impresionant tetralogia: la violència als carrers, la brutícia, els barris marginals i els que no ho són tant, els seus monuments i també la impactant presència del volcà Vesubi.  
   M'ha impressionat el profund treball que ha fet l'Elena Ferrante d'unes persones al llarg de la seva vida, des de la infantesa fins a la vellesa , tan ben fet que a vegades m'ha semblat que estava al seu costat vivint amb elles, amb les seves pors, amors, inseguretats, desgràcies i alegries. Al llarg d'aquest recorregut no només es viu al costat de les dues amigues, es fa un ampli recull de la història contemporània i política d'Itàlia, com també un estudi de la societat en què viuen les amigues, i es qüestionen les relacions de parella, la maternitat, la família i el valor de la cultura.  
   Em queda la sensació que necessito un dies per pair tot el que m'ha deixat aquesta lectura, com una mena de dol, fins que enceti un nou llibre.



dissabte, 2 de juny de 2018

Una fuig, l'altra es queda

    Més d'un any ha passat des que vaig llegir la primera i segona part de la tetralogia d'Elena Ferrante, i m'hi he tornat a enganxar ràpidament, poc m'ha costat tornar a endinsar-me en el món de les dues amigues, la Lila i la Lenù, tan diferents, tan distants a vegades i tan properes.
   En aquest tercer volum ambdues són adultes joves, la Lenù ha acabat els estudis universitaris i es prepara per un futur aliè completament al seu entorn napolità, ja que la universitat l'ha obert les portes d'un món diferent on la cultura és un valor primordial. En canvi, la Lila continua amb la seva rebel·lia però dins la seva ciutat, ha deixat el seu marit i el benestar econòmic que ell li oferia, i ara viu amb el seu fill i treballa en una fàbrica en dures condicions laborals.
    L'acció d'aquesta tercera part s'emmarca en una part convulsa de la història contemporània d'Itàlia, que pràcticament desconeixia, de vegades m'he trobat una mica perduda per un moment polític desconegut per mi, la Itàlia de finals dels seixanta i principis dels setanta, on van tenir lloc greus incidents per les lluites entre feixistes i comunites armats, amb assassinats majoritàriament de caire polític i molts cops sense resoldre. 
    Durant aquest periode el concepte de familia també va evolucionant, sobretot el paper de la dona en la societat. L'entorn en què han crescut les dues amigues les condiciona a ser esposes i mares, sense cap més ambició a la vida; en canvi, totes dues es rebel·len a la seva manera contra aquest destí. En la narració que la fa Lenù, a més de la relació amb els amics, la familia, etc, cada cop es qüestiona més quin és el seu lloc com a dona en el seu entorn i el de les dones que l'envolten, intentant lluitar contra un masclisme molt arrelat, tant que fins i tot en els ambients cultes teòricament més oberts també es pretèn adaptar la dona a la mentalitat de l'home en lloc de deixar-la que es desenvolupi lliurement:

 "I ningú sabia millor que jo què significava masculinitzar el cap propi perquè fos ben acollit per la cultura dels homes", pàgina 358.


divendres, 18 de maig de 2018

Frankenstein

    Víctor Frankenstein és un jove de família acomodada que marxa de casa per continuar uns estudis dirigits a practicar la medicina. Impetuós, amb moltes ganes d'aprendre i una mica pagat de si mateix, Víctor creu que amb els seus coneixements pot donar vida, i es llença de manera frenètica a la creació d'un ésser a partir dels millors "retalls" de diversos morts. I vet aquí que finalment aconsegueix crear una criatura enorme, de gran força però tan lletja i abominable que ell mateix la rebutja instantàniament. I aquesta criatura, que té bons sentiments, també és rebutjada per la resta de gent, tant que es veu obligada a viure d'amagat, espiant els ésser humans i esperant que algú vegi el seu bon fons i l'aprecïi com cal.   
   Fa uns mesos, en una visita a un lloc d'aquest solidaris que venen llibres de segona mà, encara no sé perquè, vaig comprar un exemplar de Frankenstein. Després m'entero que aquest any fa 200 que es va publicar, i penso que ja que el tinc, l'haig de llegir durant aquest any. I poca cosa puc dir que no s'hagi dit ja, en un llibre tan conegut i que no té res a veure amb la pel·lícula. 
   Escrit amb un estil d'allò més gòtic i recarregat, Mary Shelley presenta el monstre com un ésser essencialment bo rebutjat arreu pel seu aspecte físic, inclús pel seu creador, que lluny d'intentar arreglar el que ha fet fuig i únicament se sent culpable quan la criatura comença a fer mal a causa del rebuig constant en què viu. El rerefons d'aquesta història és l'important, on es critica que la societat no accepti algú només pel seu aspecte físic, i també l'egolatria del protagonista, que es creu superior a la resta i amb poder per atorgar la vida. No crec que en l'època que es va escriure fos gaire freqüent tractar aquests temes.



    

divendres, 11 de maig de 2018

La ciudad de la lluvia

    Amb aquest títol tan indicatiu, quina pot ser aquesta ciutat? Bilbao, com no, a principis dels anys 80. És aquí, en aquesta ciutat de marcada personalitat, on la jove promesa del futbol Alain Lara ha tornat a l'Athletic, el club dels seus origens. I és aquí on l'Alain trobarà a casa seva una foto antiga on apareixen el seu avi Rodrigo amb el conegut empresari Ignacio Aberasturi. En la mateixa foto apareixen un altre home, un nen, un militar d'esquenes i una avioneta. Això no suposaria cap problema si no fos perquè tant el Rodrigo com l'Aberasturi han desaparegut pràcticament al mateix temps, i l'Alain ni tan sols sabia que es coneguessin. El desig de l'Alain per esbrinar el passat desconegut del seu avi, lligat a les altres persones que surten a la foto, el portarà a una investigació que condueix al Berlin nazi durant la Segona Guerra Mundial.
   La ciudad de la lluvia és un dels llibres que vaig rebre de regal per Sant Jordi, entretingut i amb una trama d'allò més elaborada, potser una mica massa i tot. Amb això vull dir que tot i que m'ha agradat, l'he trobat a vegades complicat de seguir per la manera com està escrit, alternant passat i present constantment, cosa que se'm fa difícil per la manera com llegeixo, a estones no gaire seguides. També m'han sobrat unes quantes pàgines de les 618 que en té, sobretot les que són força tècniques sobre les fusions de grans empreses i els bufets d'advocats que hi treballen.

dilluns, 30 d’abril de 2018

La luna en las minas

    He llegit dues novel·les de Rosa Ribas fins ara, i m'agrada el seu estil com a escriptora, de fet, amb Pensión Leonardo vaig quedar encantada. Els seus llibres parlen d'un temps gris en una Espanya grisa dels anys 50-60, en llocs poc acollidors i fins i tot inhòspits però que donen per a històries de personatges senzills i profunds alhora. 
    Per això vaig buscar la seva última obra, La luna de las minas, que parla d'un home llop, un tema que no m'atreu gaire, jo que sóc més partidària de realisme que de fantasia. I puc dir que no m'ha decebut, perquè el jove Joaquín, Ximo, és un personatge d'allò més tendre, rebutjat per la seva família sent un nadó i acollit per una àvia que creu que és un ésser innocent malgrat la seva "maledicció". Tot això en un lloc tan especial com és la comarca del Maestrat, que l'autora coneix molt bé, on les llegendes, supersticions i mites resulten d'allò més creïbles, per la seva especial orografia i els petits i aillats pobles que en formen part.
    No és la millor novel·la de la Rosa Ribas que he llegit fins ara però he gaudit d'una lectura entretinguda que m'ha fet empatitzar amb el protagonista i amb una temàtica que en principi no hauria escollit si no fos per qui l'ha escrit.

   

dijous, 19 d’abril de 2018

Recursos inhumans

   L'atur és un gran problema social en els països occidentals; i més greu és pels qui ho pateixen, sobretot si l'aturat passa dels cinquanta anys, com li passa a l'Alain, el protagonista. Trobar una feina digna es converteix en un repte gairebé impossible, a més que com a persona se sent menyspreat i invisible per a les empreses. Així és com l'Alain es troba, qualsevol feina és vàlida per ell, que va ser cap de recursos humans durant molts anys. Ara treballa només tres hores per un sou miserable, una feina no qualificada que ha trobat mitjançant els serveis d'ocupació. Però un incident amb el seu cap fa que l'Alain arribi al límit de la seva resistència. En aquest moment crític és quan se li presenta l'oportunitat de tornar a treballar en la seva professió: una gran empresa prepara un procés de sel·lecció en què l'Alain participa fins arribar a l'última prova, que consisteix en participar en un joc de rol amb ostatges. Desesperat com està, l'Alain es dedica a preparar-se a fons per a aquesta prova, arriscant-ho tot, fins i tot allò que més estima: la seva pròpia família. 
  Recursos inhumans està estructurat en tres parts: abans, durant i després. Comença amb la narració en primera persona per part de l'Alain del neguit que pateix des que va perdre la feina. No voldria donar més detalls per no fer un spoiler, només diré que hi ha girs inesperats que converteixen la novel·la en quasi bé un thriller. També cal remarcar com l'autor, Pierre Lemaitre, descriu la part més fosca del món empresarial, sense escrúpols a l'hora d'aconseguir el perfil de treballador desitjat, i com l'atur pot arribar a destrossar la persona que ho pateix. 
   Vaig estar a punt d'abandonar el llibre sobre la pàgina 100, de tan malament que m'ho estava fent passar l'actitud de l'Alain, que semblava que hagués perdut per complet el seny i que abocava la seva família a la desgràcia; aquí haig de reconèixer el mèrit de l'autor, que va aconseguir que realment m'endinsés profundament en la tramaPer sort no ho vaig fer, la lectura ha sigut una experiència impresionant, està molt ben escrit fins al punt d'endinsar tant al lector que sembla que estigui ben bé al costat de l'Alain en la seva boja carrera per aconseguir el lloc de treball que tant necessita per la seva salut mental.