dimecres, 21 de juliol de 2021

Insumisas

     

  Actualment qualsevol dona del món occidental pot vestir com li sembli, tant és si porta faldilles o pantalons, cabell curt o llarg. Però això passa des de no fa gaire, abans fins i tot una dona podia anar a la presó si vestia com un home per fer tasques que es consideraven pròpies dels homes. L'autora d'Insumisas, Laura Manzanera, fa un recull històric de dones que tot desafiant les normes es van vestir d'home per viatjar, per anar en vaixell, per dedicar-se a la ciència o la medicina, o per anar a la guerra. Algunes d'elles són conegudes i d'altres no tant, però l'autora s'ha documentat a fons per fer aquest recull força interessant sobre dones que no es van conformar amb la vida que els pertocava només pel fet de ser dones.



diumenge, 4 de juliol de 2021

La danza de los tulipanes

   Un crim esgarrifós sacseja Euskadi: una popular periodista mor atropellada per un tren mentre estava lligada a la via. El crim ha estat emès en directe pel Facebook i la víctima portava una tulipa vermella a les mans. Atesa la popularitat de la periodista i la repercusió mediàtica del crim, la policia autonòmica crearà una unitat especialitzada amb els seus millors policies per dur a terme la investigació. El grup queda encapçalat per l'Ane Cestero, suboficial de l'Ertzaintza, i la seva elecció com a cap no acaba d'agradar tothom. El grup treballarà a la zona d'Urdaibai, amb uns magnífics paisatges i un entorn natural incomparable.

  Aquest és un dels llibres que he escollit pel repte de la biblioteca, un llibre amb una flor al títol. Resulta que forma part d'una saga amb l'Ane Cestero com a protagonista, el següent és La hora de las gaviotas. És més que probable que no llegeixi aquest segon llibre, amb el primer ja n'he tingut prou. I és que La danza de los tulipanes no m'ha enganxat, tot i que té elements bons, com el coneixement que té l'autor de la zona i com la descriu, no només els paratges naturals sinó també la societat vasca. Però és que l'he trobat com a un producte de consum massiu, l'Ane no m'ha caigut gens bé des del primer moment i malgrat que li haig de reconéixer que no és avorrit, a mi no m'ha fet el pes i m'ha costat acabar-ho.

dijous, 24 de juny de 2021

Tàndem


   En un centre cívic del barri de Sants de Barcelona es fan classes de ioga per a gent gran. És en una classe d'aquestes que l'Elena, mestra jubilada, i l'Armand, tècnic d'ascensors també jubilat, es coneixeran i faran amistat. Tots dos són encara joves tot i estar jubilats. La seva amistat es converteix ràpidament en alguna cosa més, i aquesta relació els portarà a tots dos a qüestionar-se allò que han fet a la vida amb les seves parelles i què han de fer amb allò que els queda per viure.

  Maria Barbal ha rebut per Tàndem premi Josep Pla 2021. És una novel·la curta, 175 pàgines que es llegeixen en una estona i que fonamentalment parla de la felicitat, però amb calma i pau interior, amb tranquil·litat i maduresa. No cal dir que la Maria Barbal escriu molt bé, de fet la vaig tenir com a professora de català a l'institut i a més és d'aquells professors que no oblides, en tinc molt bon record, potser per això no m'ho he pensat gaire per escollir aquesta lectura, que m'ha resultat maca i tendra, amb dos personatges ben treballats i amb els quals acabes empatitzant. I un cop més haig de reconéixer que no he sigut gens objectiva valorant aquesta novel·la, haig de reconéixer que l'he sobrevalorat, el bon record de la meva profe de català ha pesat molt.

dimarts, 15 de juny de 2021

L'escanyapobres

   

  L'Escanyapobres és com una faula de l'avar, un home que només viu pels diners fins a límits insospitats i que fan riure d'insòlits que arriben a ser: l'Oleguer, el protagonista, passa les nits acaronant les bosses on amaga els diners. No té pràcticament amics ni parella, les dones només fan que gastar, i l'Oleguer passa el temps esbrinant com acumular més i més riquesa. Només manté una relació amb el notari del poble i la seva dona, la Tuies, que si ell és l'Escanyapobres la Tuies encara el supera. El poble de Pratbell, on viu, ha perdut bona part del moviment de mercaderies que tenia a causa de la construcció de la via del tren, ara ja no passen pel poble i l'Escanyapobres ha de tancar el seu magatzem. Es traslladarà a viure a la Coma, masia de la seva propietat molt ben portada per una família de masovers, als qui començarà a complicar la vida amb les seves manies estalviadores extremes. 

  Dins el repte de la biblioteca al qual em vaig apuntar a començaments d'any hi ha una categoria que és escollir un llibre que vaig haver de llegir a l'escola. Podria haver escollit alguna cosa fàcil, com el Mecanoscrit del segon origen, que he llegit 2 o 3 cops més durant els molts anys que fa des que vaig fer BUP, però remenant a la biblioteca de casa vaig trobar L'Escanyapobres, un llibre del qual tenia molt mal record, però vaig pensar que ara que ha passat tant de temps li podria donar una oportunitat i veure-li coses interessants que no vaig saber veure en el seu moment, a més que és un llibret força curt. Ara que l'he acabat el que sí puc dir és que no és fàcil de llegir, tant pel llenguatge com per la composició gramatical (si es diu així), i que no m'estranya que amb 15 o 16 anys el trobés insofrible. I si l'he qualificat amb 4 estrelles no és perquè m'hagi agradat especialment, sinó perquè trobo que és un bon llibre pel moment en què va ser escrit. 

    

dimecres, 9 de juny de 2021

996

 

  Un dia de temporal apareix a L'Escala el cos d'un home, amb la cara desfigurada i sense les mans, que li han estat tallades. El cas és complicat, no es pot identificar el mort, i a més, hi ha discussió sobre quin cos policial s'ha de fer càrrec de la investigació: Mossos d'Esquadra o Guàrdia Civil. Tots dos creuen tenir les competències policials en aquest cas, seran els jutges els qui hauran de decidir qui portarà el cas, o si hauran de treballar conjuntament. El sotsinspector Damià Surrell serà l'encarregat d'aquest cas per part de Mossos, un cas molt complicat atès que no se sap qui és el mort, està clar que qui l'ha mort no vol que se l'identifiqui. A més, durant l'autòpsia, el forense troba dos diamants d'altíssima puresa dins del cadàver. El Damià ho té magre, a més d'aquesta investigació ell i el seu equip de treball tenen molta més feina acumulada per la crònica manca de personal que pateix la seva Unitat. Una sergent de la Guàrdia Civil vinguda de Madrid li donarà un cop de mà en aquest difícil cas.

   Fa poc he llegit Ara direu que estic boig, d'Andreu Martin; en la sol·lapa interior hi ha tot el llistat de publicacions de Crims.cat, i fent-li una ullada per casualitat vaig veure que hi havia una novel·la d'aquesta col·lecció amb el títol de números, una categoria de les tenia pendent de llegir pel repte de la Biblioteca Sud al qual m'he apuntat a començaments d'any. Per tant, camí cap a la biblioteca a la cerca d'aquest llibre, que ha estat una lectura molt entretinguda, la trama policiaca està molt ben treballada però si li haig de posar alguna pega és que el Damià no m'ha acabat de fer el pes, i no sabria dir el perquè, potser és perquè l'he trobat una mica masclista, superficial o immadur, o tot alhora, crec que ha sigut una sensació molt subjectiva i personal. Fa temps vaig llegir La sang és més dolça que la mel, del mateix autor i amb el mateix protagonista però de caporal, i recordava bones sensacions. De 996 puc dir pràcticament el mateix, l'ambientació a l'Empordà fa molt a favor, però no recordava així el personatge del Damià. Però al cap i a la fi, ha valgut la pena llegir-lo.

divendres, 4 de juny de 2021

Siempre tendremos 20 años

   


 Durant els anys 80 la vida no era fàcil per un grup de joves de l'extrarradi de Barcelona. El Jaime comença explicant la seva infantesa, joventut i maduresa lluitant per tirar endavant amb una vida digna, cosa difícil quan els pares són uns humils treballadors, lluitadors contra la dictadura de Franco, i uns avis van patir la guerra. El Jaime i els seus amics sobreviuen com poden, entre violència, drogues i canvis polítics, gaudint de la música rock, les seves festes, els col·legues, els canutos... I el Jaime voldria viure del dibuix, una passió que intentarà tirar endavant per aconseguir els seus somnis.

  Fa uns dies vaig veure una ressenya a l'Instagram d'aquesta novel·la gràfica i em va cridar l'atenció sobretot perquè sóc contemporània del protagonista, jo també recordo la mort de Franco, com els pares aquell dia no ens van deixar anar a l'escola,  i també altres episodis de la història recent que surten en les pàgines d'aquest magnífic llibre. L'autor, Jaime Martín, fa una narració de la seva vida, ell mateix és el protagonista, i a més de fer un homenatge a la seva família no estalvia crítiques al sistema i a l'evolució de la política del país. He gaudit molt amb la lectura d'aquest llibre, que jo definiria com quelcom més que un còmic, de fet l'he escollit dins de la categoria de novel·la gràfica en el repte lector de la biblioteca al qual m'he apuntat.

dilluns, 31 de maig de 2021

Lluvia fina

   S'acosta el vuitantè aniversari de la mare i el Gabriel ha pensat que és un bon moment per reunir la família en una cel·lebració i aprofitar per oblidar vells conflictes entre els germans. Gabriel truca les germanes, la Sonia i l'Andrea, per informar-les, i un cop més sorgeixen els rencors, els antics problemes, les discusions i les baralles entre els tres germans. Tots tres, però sobretot la Sonia i l'Andrea, recorren a l'Aurora, la dona del Gabriel, per bolcar les seves amargures, les desgràcies que han patit per culpa de la mare sobretot, i la pobre Aurora ha de fer d'oient i confident de les germanes mentre rumia sobre la seva relació de parella amb el Gabriel, un home que no ha madurat i que no l'ajuda gens en la dura feina de tirar endavant una filla amb problemes.

  Havia llegit molt bones crítiques d'aquesta última novel·la de Luis Landero, i en trobar-la a la llibreria en edició de butxaca no m'ho vaig pensar gaire per comprar-la. Haig de dir que està ben escrita, però he tingut una sensació ambigua amb els personatges, per una banda m'han semblat una mica extrems i portats al límit, però per altra banda els he trobat força reals, no costa gaire imaginar-se algun conegut o parent que sigui com algun d'ells, m'ha deixat una sensació estranya. Tampoc
no tinc clar és si tornaré a llegir alguna cosa més de Landero, no m'acaba de fer el pes.