Consumits pel foc

   

La infantesa de l'Ismael no ha estat fàcil: la seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare, que no està gaire bé del cap, l'acusa injustament de ser el culpable de la mort de la mare. Ara l'Ismael ja és adult, però li manquen moltes coses en la seva vida, ja que ha hagut d'espavilar-se sol. Convertit en professor de literatura i amb molts coneixements d'idiomes, un dia es troba casualment amb una amiga de la infantesa, la Leo, i intentarà establir una relació amb ella. Fins que una altra trobada casual amb un conegut de l'institut on treballa el portarà a una situació límit.

  Tenia moltes ganes de llegir Jaume Cabré, és un autor que m'agrada molt, i ho vaig posar fàcil a una persona que m'estima per fer-me un bon regal de Sant Jordi. És un llibre curt, de cent-vuitanta tres pàgines que he llegit pràcticament en un dia, molt de l'estil de Cabré, on de vegades perdo una mica l'horitzó però el recupero ràpidament. M'ha agradat força però potser no tant com els anteriors que he llegit, potser perquè la trama l'he trobada una mica rebuscada i si me l'he acabat de creure és perquè és de Cabré, si no el conegués potser no l'hauria valorat com ho he fet.

Terra Alta

   A la comarca de la Terra Alta el jove mosso d'Esquadra Melchor Marín, arribat de Barcelona fa quatre anys, haurà d'investigar juntament amb els seus companys l'esgarrifós assassinat del matrimoni Adell, molt coneguts a la comarca ja que tenien una important empresa d'arts gràfiques que dona feina a molta gent. Melchor arrossega un fosc passat que intenta oblidar amb la nova vida que ha iniciat en aquest racó de Catalunya, amb la seva dona i la petita Cosette, la seva filla, que du el nom de la filla de Jean Valjean, protagonista d'Els miserables, un llibre que Melchor té quasi com a llibre de capçalera.

   No puc dir gaire més sobre aquesta novel·la, premi Planeta 2019, perquè no l'he acabat, l'he deixat aproximadament per la meitat, i és que no tinc gaire temps i sí molts llibres per llegir, i Terra Alta no m'ha fet el pes, no m'he acabat de creure cap dels personatges, sobretot el Melchor, la lectura no m'aportava res, em resultava insípida i m'ha cansat llegir les paraules "Terra Alta" cada dues pàgines. De fet, fa temps que vaig decidir no llegir cap més premi Planeta, però com que el que he llegit fins ara de Javier Cercas m'havia agradat molt vaig decidir-me per llegir-ne aquest però de la biblioteca, he hagut d'esperar setmanes perquè està molt sol·licitat; jo l'he tornat en dos dies. 

La biblioteca dels llibres rebutjats

 

  Jean-Pierre Gourvec, bibliotecari de Crozon, un poble al cor de la Bretanya francesa, era un home de poques paraules i no tenia una gran vida social, al poble només se sabia que la seva dona l'havia deixat al poc temps d'arribar a Crozon i mai més va tenir cap relació coneguda. Gourvec va decidir un bon dia habilitar una zona de la biblioteca del poble com la biblioteca Brautigan de Vancouver, coneguda per tenir una part on s'exposen tots aquells llibres que per algun motiu o altre han estat rebutjats per les editorials i mai han estat publicats. Gourvec va anar ampliant poc a poc els prestatges dels llibres rebutjats, tanta feina tenia que va necessitar d'una ajudant, la Magali, que va acabar fent-se càrrec de la biblioteca quan en Gourvec va morir.

  La Delphine és una jove treballadora d'una editorial amb força èxit, té bon ull a l'hora d'escollir llibres per a ser publicats; ara comparteix la vida amb en Frédéric, escriptor que no té tant d'èxit, de fet l'únic llibre que ha escrit ha estat un fracàs rotund. Amb en Frédéric una mica deprimit, un dia en un dinar amb els pares de la Delphine a la Bretanya, on resideixen, el pare els parla de la biblioteca de Crozon i de la seva peculiaritat. La Delphine, que coneix el poble per haver-hi viscut de petita, decideix fer una escapada amb el Frédéric cap a aquesta biblioteca. Allà la Magali els facilitarà l'accés als llibres rebutjats i ells faran un recorregut per algunes d'aquelles obres, fins que la Delphine trobarà Les últimes hores d'una història d'amor. La Delphine quedarà trasbalsada per la delicadesa i qualitat del llibre i decideix portar-lo a la seva editorial, que el publicarà i es convertirà en un gran èxit. La pena és que l'autor, Henri Pick, propietari d'una pizzeria i natural de Crozon, va morir fa anys sense que ningú sapigués que havia escrit un llibre, ni tan sols la seva dona ni la filla, que queden ben sorpreses en saber-ho, ja que mai havien vist en Henri interès pels llibres ni per l'escriptura.

  Quin llibre més maco i més tendre que m'ha arribat a les mans, trobat per casualitat en un prestatge de la biblioteca, la veritat és que no m'ho esperava, que m'agradés tant. No és només la història dels llibres rebutjats, sinó que tots i cadascún dels personatges que apareixen en la novel·la té una petita història personal, sempre molt humana, no només la Delphine o el bibliotecari Gourvec són protagonistes, tots tenen el seu protagonisme dins la narració. A més, aporta la interessant investigació sobre l'autoria del llibre rebutjat, com pot ser que un home mai abans interessant ni en la lectura ni la escriptura hagi escrit un llibre tan bo? 

  Aquest és un d'aquells llibres que fa sentir bé quan s'acaba la lectura, recomanable per tots els qui estimem les biblioteques i els llibres.

El pont dels jueus

   

  El mestre d'obres Prim Llombard, vidu i amb un fill adolescent, l'Ítram, rep l'encàrrec del comte de Besalú de construir un pont fortificat per protegir encara més la seva vila. Prim es desplaçarà des d'Itàlia per complir aquest encàrrec. Un cop a Besalú l'obra comença bé però aviat sortiran problemes greus, alguns d'ells motivats per l'ambició del comte d'Empúries, que vol conquerir la vila. Mentrestant el jove Ítram va coneixent poc a poc la ciutat on ara ha de viure, i entrarà en contacte amb la petita comunitat jueva de Besalú.

   El pont del jueus va ser publicada el 2007 i crec que va tenir força èxit, la veritat és que no recordo el perquè no la vaig llegir llavors, ja que la novel·la històrica m'agrada força, però el temps ha anat passant i mai he trobat el moment de llegir-la. Potser era una senyal, perquè haig de dir que no m'ha agradat, tot i que el plantejament de la novel·la és original i en principi crec que ben documentat per part de l'autor, el desenvolupament de la narració se m'ha fet poc original i avorrit, no m'ha enganxat gens, i si l'he acabat és perquè com a mínim té la virtut de què es llegeix ràpid i només té 260 pàgines. Em sap greu dir-ho però m'ha decebut, sort que me l'han deixat.

La revolta dels animals

 

  Al mas de Mr. Jones els animals estan revolucionats, cansats de treballar per a ell a canvi de menjar racionat, treball esgotador i el que ells consideren una miserable vida. El Vell Patriarca, porc guanyador de premis i ja gran, fa un discurs on explica als seus companys del mas, des de les gallines fins als cavalls, les seves raons per justificar una enemistat perpètua envers els humans. A partir d'aquest moment, tots els animals van prenent consciència poc a poc del que és la seva vida en el mas al servei dels humans, els ànims es van aixecant fins que esclata la revolució dels animals, que acaben expulsant Mr. Jones del mas. A partir d'aquí s'han de fer una sèrie de coses per mantenir el benestar dels que hi vuien, gestionar el menjar, les hores de feina, etc. I com que els porcs són considerats els més intel·ligents i són dels pocs animals que saben llegir, són escollits per dirigir el mas.

  Aquesta curteta novel·la de George Orwell és un mirall del funcionament de les dictadures, de com comencen i de com van modelant i canviant les seves primigènies idees adaptant-les a la conveniència dels qui manen per fer-los més grans, més rics i mantenir-se en el poder adoctrinant i enganyant les masses. De fet quan la llegia tenia la sensació que tot això m'era molt familiar, tot i que no vivim en una dictadura el comportament dels porcs que manen em recorda a alguns polítics actuals.

  La revolta dels animals és una lectura obligatòria en algunes escoles, ho hauria de ser a totes i sempre acompanyada d'un debat posterior amb algun professor que tingui un gran sentit crític, és un llibre molt més que recomanable per a tothom.

Entre visillos

   En una capital de província d'Espanya, un grup de noies joves de bones famílies veuen passar els dies, cadascuna amb les seves particulars expectatives i desitjos, la major part d'elles volen fer un bon matrimoni amb algun dels nois que coneixen, millor si preparen oposicions a notaries. Alguna altra noia, com la Natalia, s'avorreix profundament i no se sent satisfeta amb la vida que porta, li agrada estudiar i voldria fer una carrera universitària però no té clar que la família hi estigui d'acord. En aquesta ciutat, un cop passat l'estiu, arriba Pablo Klein, professor d'alemany, per donar classes a l'institut de noies de la ciutat.

  Entre visillos va rebre el premi Nadal l'any 1957, i està considerada una de les millors novel·les de la seva autora, Carmen Martín Gaite, i també de les millors novel·les en llengua castellana. Em sap greu davant d'aquests avals dir que a mi no m'ha acabat de fer el pes, fins al punt que he estat a un pas de deixar-la a mitges de pur avorriment. La novel·la està dividida en dues parts, no he pogut entendre el perquè, serà perquè la primera és profundament avorrida i la segona no ho és, fins i tot m'ha despertat una mica l'interès per acabar-la.  En la primera part les converses són completament insubstancials entre els personatges, em costava seguir-les i no les he trobat cap fonament. En la segona part, tant la Natalia com el Pablo cobren més protagonisme, són els personatges principals i els que tenen més seny, els únics amb converses i raonaments mitjanament interessants, i per ells he pogut acabar el llibre. 

  Si el meu professor de literatura llegís això no hauria aprovat el batxillerat, però d'això fa molts anys i si escric en aquest blog és per dir lliurement el que penso, sigui una obra mestra o no.

Los puentes de Madison

 

  Els habitants de Madison County no donaven gaire importància a uns ponts vells de fusta que hi havia al seu municipi. Però per a en Robert Kincaid sí que resultaven interessants. En Robert és un fotògraf ja madur que volta els cinquanta anys, treballa per al National Geographic però ha dut una vida força independent de la revista, ha voltat per tot el món i ara porta una vida solitària fent reportatges fotogràfics on a ell li sembla. Un cop arribat a Madison County, en Robert para davant d'una casa en mig d'un camp per preguntar per un dels ponts; la Francesca està sola, el seu marit i els dos fills han anat a una fira ramadera i trigaran uns dies a tornar. Aquesta trobada casual farà revifar la passió entre dues persones madures que pensaven que allò ja no existia per a ells, viuran uns dies curts però intensos que els deixaran un pòsit d'amor que els hi durarà la resta de la seva vida.

  Aquest llibre va servir com a guió per a la coneguda pel·lícula (que no he vist encara...) protagonitzada per Clint Eastwood i Meryl Streep, i m'ha servit per afegir un llibre més al repte de la Biblioteca Sud, en la categoria de llibres dels quals hi ha una pel·lícula que no hagi vist. És un llibre curt que es llegeix molt ràpid, lent però que no avorreix, que s'endinsa molt en l'interior dels dos protagonistes i que dona a entrendre que la passió no té edat. 

   La veritat és que no puc dir que no m'hagi agradat però també l'he trobat una mica inversemblant, tot i que segons l'autor està basat en fets reals tal i com explica en el pròleg. També és cert que hi ha gent que diu que tot això s'ho va inventar l'autor i que res és veritat. Serà que amb els anys m'he tornat una mica escèptica.