Lejos

   Fa uns anys hi va haver un periode d'esclat en la construcció de pisos i cases en llocs potser poc pràctics, com pot ser la urbanització que centra la història de Lejos: als afores d'un petit poble lluny de la capital, cases adossades i blocs de pisos que van quedar alguns d'ells a mig acabar. Les famílies que van comprar els habitatges de la fase 1 i 2 encara van estar de sort, que les seves cases van quedar acabades, però la resta no, atès que el constructor es va arruïnar. En aquesta situació, les famílies que tenen casa veuen amb recel la zona mig acabada, ja que hi ha persones sense sostre que s'hi amaguen. Una d'aquestes persones no és com les altres, és un home aparentment normal però que amaga un secret i alhora s'amaga dels seus companys de feina que el busquen. 

  Lejos és un altre dels llibres que vaig comprar per Sant Jordi, Rosa Ribas m'agrada molt i l'argument em va semblar molt interessant. Tot i això, aquesta novel·la no m'ha acabat de fer el pes, la idea i l'argument són bons però hi ha detalls que m'han fet perdre una mica l'interès i que no puc dir sense fer un spoiler. Els capítols són curts, es van alternant entre la visió de l'home que s'amaga i la dona protagonista, una informàtica veïna de la urbanització que teletreballa i a qui el seu marit acaba d'abandonar. A favor haig de dir que es llegeix ràpidament i que s'anima una mica en el terç final.

Les ànimes sordes

   

 Albert Villaró és un escriptor que m'agrada molt, he llegit quasi bé tot el que ha escrit, és per això que el dia de Sant Jordi vaig  aprofitar per comprar aquesta novel·la que no és nova, tal i com diu la contraportada és un rescat del seu primer llibre, editat ara per una editorial de nova creació, Medusa Borm. 

  En aquesta novel·la el protagonista és el jove Amadeu, un noi que tot i que no ha acabat la carrera de periodisme va escrivint articles per a un diari de províncies. En el seu poble, que sembla ser que està ubicat prop de Lleida, durant un calorós estiu se celebren unes jornades culturals en el marc d'una universitat d'estiu. Tothom espera l'arribada d'un eminent escriptor, però el dia de la inauguració no apareix per enlloc. Fins que troben el seu cadàver, escanyat amb la corda d'un violí. Aquest fet serveix per encetar una divertida narració escrita en primera persona, en què l'Amadeu és el primer que es riu de si mateix, i on es parodien molts dels personatges que hi formen part. 

  Trobo que ha estat un encert recuperar aquesta novel·la, és entretinguda, es llegeix ràpid i fa passar una bona estona amb l'Amadeu.

El carrer estret

  Tot cercant un llibre dins del repte lector de la Biblioteca Sud vaig trobar, entre d'altres, El carrer estret, de Josep Pla. Vaig pensar que era un bon moment per iniciar-me amb tan il·lustre escriptor català, i així ha estat, amb un llibre de lectura més planera i senzilla del que m'esperava. Aquesta novel·la, escrita en primera persona, narra l'arribada d'un jove veterinari al poble fictici de Torrelles, on haurà d'exercir la seva professió substituint l'anterior titular, mort fa poc. Aquest jove veterinari és molt observador, de tal manera que els capítols consisteixen en l'acurada descripció que el protagonista fa tant dels carrers del petit poble com de les persones que va coneixent, des de la vídua de l'anterior veterinari fins a veïns, comerciants i un personatge peculiar, la Francisqueta, una senyora gran que li porta la casa i que té una visió molt particular de cadascún dels seus veïns.

  Com ja he dit abans, la lectura ha estat fàcil, tot i això a mesura que anava llegint el meu interès ha decaigut, m'ha agradat com Pla fa la dissecció dels personatges, però al final l'he trobat una mica repetitiu. Tot i això, estic contenta d'haver-me iniciat amb Josep Pla, un autor de qui vull llegir més llibres.

La trena de la meva àvia

 

 En Max i els seus avis viuen en una residència per a refugiats a Alemanya, van marxar d'una Unió Soviètica en descomposició a la recerca d'una vida millor. Però per l'àvia d'en Max tot va malament: els metges i professors alemanys són uns incompetents, s'ha de vigilar molt amb el que es menja, els aliments poden ser tòxics i tot està ple de microbis que poden matar-los, sobretot a en Max, a qui ella considera un nen molt fràgil i malaltís. En el seu afany per protegir en Max, l'àvia, una dona d'un fortíssim caràcter, no s'adona que el seu marit s'ha enamorat d'una veïna, la Nina.  

 Amb La trena de la meva àvia començo a llegir algun dels molts llibres que han arribat al meu prestatge per Sant Jordi. No se m'hagués passat pel cap ni llegir-lo ni comprar-lo si no fos per una ressenya que vaig llegir no fa gaire d'en Xexu (llibresipunt.cat), i la veritat és que m'ha agradat molt, el personatge de l'àvia és genial, és que quasi la podia veure renegar de tot allò que no forma part de la seva manera de veure el món. Em venia de gust llegir un llibre no gaire llarg (aquest té només 189 pàgines) i ho he gaudit força. 

Seguiré tus pasos

 

  Reina, la dona forta i independent protagonista de Tot el bé i tot el mal, ha rebut informació per part d'un historiador sobre el seu passat i sobre el seu pare, mort en estranyes circumstàncies fa més de quaranta anys en un poble del Pirineu. Així doncs, Reina agafa el seu cotxe i va cap a Conques, un viatge que li portarà moltes més coses de les que ella espera. En capítols curts i alternant passat i present, poc a poc es va desgranant l'entrellat de la mort del pare de Reina, la història de la seva mare, de la seva àvia, tot també relacionat amb la caiguda de la ciutat de Barcelona sota les tropes de Franco a finals de la Guerra Civil.

  En un passeig per una llibreria vaig veure l'edició de butxaca de Seguiré tus pasos i no vaig dubtar en comprar-la, tenia molt bon record de Tot el bé i tot el mal, tan entusiasmada estava que no vaig parar atenció en què havia llegit la primera part en català i havia comprat la segona en castellà, però l'he llegit amb el mateix entusiasme i m'ha enganxat tant com la primera entrega, m'agrada molt com escriu Care Santos.

Despedida a la francesa

  Frances Price és una vídua de Manhattan que viu amb el seu fill adult i porta un tren de vida que no va amb les seves possibilitats: fins ara ha viscut de manera sofisticada i glamurosa gràcies a l'herència que li va deixar el seu difunt marit. Però ara els recursos s'estan esgotant i mare i fill es troben pràcticament arruïnats. A més, hi ha rumors que impliquen a la Frances de manera indirecta en la mort del seu marit: el va trobar mort a casa seva i en lloc de trucar a un metge va marxar el cap de setmana a esquiar... Un cop vist que no poden continuar vivint com fins ara, Frances i Malcolm (el fill) marxaran cap a París per començar de nou. Els acompanyarà en aquest viatge el seu gat, Frances està convençuda que l'esperit del seu marit difunt viu en el gat.

 Despedida a la francesa és una història molt disparatada amb uns personatges extravagants i immadurs, de fet és força increïble algunes de les coses que passen al llarg de la narració. S'ha fet fa poc una pel·lícula d'aquesta novel·la, tant ha sigut l'èxit que ha tingut. Però a mi no m'ha agradat gens, de fet he estat a punt de deixar-la i l'he acabat llegint en diagonal, no és el tipus de lectura que m'agrada, no trobo versemblants els personatges, per molt excèntrics que siguin. Vaig escollir aquesta lectura perquè forma part del repte de la Biblioteca Sud i també perquè he llegit crítiques molt bones, però no puc dir res positiu, crec no l'he entès.

Jardí vora el mar

   Un vell jardiner té cura del jardí d'una gran casa vora el mar, la casa d'una família rica de  Barcelona que hi estiueja. Durant els sis anys que dura la narració va veient la gent que hi passa, la família propietària i els seus amics, i també el personal de servei, cadascú amb la seva personalitat, els seus problemes, els conflictes entre uns i d'altres.

  Vaig trobar Jardí vora el mar en una botiga de segona mà, per només un euro no em podia perdre la possibilitat de tenir Mercè Rodoreda a casa per llegir-la en qualsevol moment. I així ha estat, un llibre que es llegeix força ràpid, el jardiner és un personatge entranyable des del meu punt de vista, un bon home, tranquil i pacífic. Els integrants de la família rica ja són una altra cosa, recorden altres personatges de Rodoreda, rics però infeliços, amb una realitat que se'ls imposa, amb amors fracassats i desenganys. 

  Com no pot ser d'una altra manera, aquest és un bon llibre d'una gran escriptora, tot i això haig de dir que dels que n'he llegit fins ara de Mercè Rodoreda és potser el que menys m'ha agradat, i no és que no m'hagi agradat, és que els altres que he llegit (La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies i Aloma) em van agradar molt més.