Un millón de gotas

   L'advocat Gonzalo Gil és un home mediocre, el seu bufet sobreviu econòmicament amb prou feines mentre ell intenta mantenir la seva independència i integritat professional envers el seu sogre, advocat sense escrúpols ric i ben posicionat. Un dia Gonzalo rep la notícia de la mort de la seva germana Laura, amb qui feia molt temps que no tenia contacte. Laura, policia, s'ha suïcidat després de torturar i matar l'assassí del seu fill. 

   La mort de Laura serà el detonant d'una sèrie d'esdeveniments que conduïran Gonzalo a investigar el perquè del comportament de Laura, com va arribar fins on ho va fer. Poc a poc Gonzalo anirà descobrint que tot és molt més complicat del que aparentment sembla, inclús que aquest tràgic final de la seva germana està relacionat amb el seu propi passat i el de la seva família.

   No voldria desvetllar més de la trama d'aquesta gran novel·la, que des de l'època actual ens trasllada en capítols alternant passat i present als anys 30, la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i els primers anys de la dictadura franquista. Quan vaig comprar aquesta edició de butxaca i vaig llegir la contraportada no esperava ni molt menys trobar-me el que he trobat, una novel·la èpica, basada en part en fets reals, dura, molt dura, que narra fets esgarrifosos i que mostra la part més sinistra de l'èsser humà.

Una suerte pequeña

   Mary Lohan torna a la seva Argentina natal després de vint anys d'absència. En aquests moments Mary viu a Boston i el seu viatge és professional, o això sembla en un principi. Però és molt més que això perquè Mary torna a l'escola on va estudiar de petita. Allà era coneguda com a Marilé i d'allà va fugir d'un dia per l'altre deixant tot enrere per convertir-se en una alta dona, amb un nom i aspecte diferent,  convençuda que ningú la reconeixerà. Per què va marxar Mary/Marilé? Poc a poc Claudia Piñiero anirà descobrint al lector la tragèdia que amaga la protagonista, el perquè de la seva fugida i el seu canvi d'identitat, els sentiments que li provoquen la tornada als escenaris de la seva vida anterior, la retrobada amb tot el que va deixar enrere. 

   Un cop més he triat amb molt d'encert Claudia Piñeiro. Una suerte pequeña és una novel·la narrada en primera persona, molt intimista, dolorosa, on l'autora desgrana la gestió del patiment per part d'una dona ben normal, com qualsevol de nosaltres, a qui un tràgic succés molt difícil de païr canvia el destí, l'única manera de sobreviure serà la fugida. Coneixerem així una dona que són tres: María Elena Pujol en la seva infantesa i joventut, Marilé adulta i Mary Lohan madura, una única dona en les seves tres etapes de la vida que marquen fins i tot un canvi de nom.

La barrera

   Gaspar és un pobre home, marginal i sense amics que conviu amb la seva mare, una dona amargada amb qui quasi no parla; cada nit treballa al Port Fòrum com a vigilant de seguretat, controlant l'accès de vehicles a aquest port de luxe. Evelyn és una jove hondurenya treballadora i plena de somnis que busca una feina millor per ajudar les seves germanes i la mare. La caporala Lídia Sánchez i el mosso d'Esquadra Pau Ribó hauran d'investigar un cas que en principi no els hauria de tocar pel seu lloc professional, l'operació Amnèsia, relacionada amb uns casos de subsmissió química.

  Aquests tres camins personals, aparentment sense relació, formen part de la trama de La barrera, primera novel.la que llegeixo de Jordi de Manuel, curta, entretinguda i que es llegeix en una estona, tot i que m'ha deixat un mal regust per la duresa dels fets que relata i dels que no donaré pistes per no fer un spoiler.

La velocidad de la luz

  En els anys 80 dos joves amics estudiants somien amb un gran futur professional, un d'ells com a pintor, l'altre com a escriptor. Aquest últim rep l'oportunitat de marxar als Estats Units per a completar els seus estudis. Així doncs, l'aspirant a escriptor, narrador en primera persona i de qui no coneixerem el nom, marxa cap a la ciutat d'Urbana, al departament d'espanyol. Allà coneixerà en Rodney, un company de feina més gran que ell, silenciós i esquerp, veterà de la guerra de Vietnam. Rodney i ell es convertiran en amics, o almenys per el nostre protagonista serà així. La relació amb Rodney, el seu passat i la seva personalitat marcaran profundament el jove escriptor, que anirà narrant les seves vivències i el seu camí vital durant la seva joventut i maduresa.
   Aquesta novel·la de Javier Cercas està estructurada en quatre grans blocs i té molt d'autobiografia, ja que Cercas va passar un temps a Urbana, va conéixer un veterà de la guerra de Vietnam i va tornar a Girona, on viu segons tinc entès. 
  M'ha impressionat molt la lectura de La velocidad de la luz, l'he trobat profunda, s'endinsa molt en el patiment, els remordiments, la recerca i la gestió de l'èxit professional, tot molt ben escrit com no pot ser d'una altra manera per Cercas, amb frases molt llargues però no difícils de seguir. Recomanable 100% i a molt bon preu, en una botiga de segona mà.

Cucarachas

   Només havia llegit un cop a Jo Nesbo i no em va entusiasmar gaire, com m'ha passat amb la majoria de novel·la negra nòrdica que he llegit fins ara, excepte amb Henning Mankell. La qüestió és que buscava un llibre de butxaca per portar a sobre sense gaire molèsties i vaig trobar aquest, que vaig comprar només per l'anterior raó, sense mirar el resum de la contraportada. Vaig pensar que era una bona elecció per marxar de vacances a Noruega llegir un escriptor norueg. I resulta que l'acció de Cucarachas passa tota a Bangkok... 

   Però la veritat és que l'he llegit força ràpid, he trobat un Harry Hole jove i impetuós, alcohòlic i obsesionat per resoldre el cas malgrat els obstacles que li van posant al davant. A ell l'han enviat per esbrinar la veritat sobre la mort de l'ambaixador norueg a Tailàndia, el cos del qual ha aparegut en un motel de dubtosa reputació amb un gran ganivet clavat. Les autoritats noruegues volen que el cas es resolgui ràpid i sense gaire soroll, per tal d'evitar un possible escàndol i així li recomanen a Hole que ho faci. I ell només vol saber la veritat, ja que malgrat els seus problemes personals és un policia íntegre.

   Una lectura entretinguda per passar les vacances amb la qual et marxen les ganes de visitar Bangkok.

La fugitiva

   La Mireia és una dona de més de 90 anys, esquerpa i no gaire simpàtica que viu sola en un pis de Sarrià, ajudada per cuidadores a les que tracta amb distància i indiferència. Fa anys que no es parla amb el seu fill Javi i la relació amb la seva filla Mireia és molt freda, només parlen algun cop per telèfon, pràcticament ni es veuen. Tan sols rep de tant en tant la visita de la Sònia, la seva néta i filla de la seva filla. Els dies van passant, la Mireia fa poca cosa, només escoltar els sorolls del carrer i dels veïns; mentrestant va recordant la seva vida des de la infantesa, cosa que ens farà entendre perquè s'ha convertit en la persona freda i sorruda que és ara.

   La protagonista de La fugitiva no és un personatge nou de la Blanca Busquets, sinó que ja l'hem conegut a Jardí a l'obaga. Tanmateix, no cal haver llegit un per llegir l'altre, tot i que, com que tots dos són molt bons llibres, és recomanable. L'autora ha creat un personatge molt real, una vella rondinaire i antipàtica, que sembla molt poc sensible però que amaga una història personal terrible que l'ha portat a ser qui és ara, i que cal conéixer per entendre-la i fins i tot emocionar-se amb la manera com ha superat els obstacles que la vida li va posar al davant. És una novel·la tendre sense caure en la sensibleria, 275 pàgines que passen volant.

El día que se perdió la cordura

   La víspera del dia de Nadal, a la ciutat de Boston, un home camina pel carrer  despullat i amb el cap d'una dona a les mans. Evidentment, és arrestat i portat a un centre psiquiàtric, on el director del centre i una agent del FBI intentaran esbrinar què ha passat. De forma estranya i sense saber com, tots dos es trobaran que formen part de la història que acompanya aquest esgarrifós succès, relacionat amb altres fets esdevinguts fa anys a la ciutat de Salt Lake.

 El dia que se'm va acudir llegir aquest llibre; així podria titular aquesta ressenya. Sort he tingut que l'he agafat de la biblioteca i no n'he invertit ni un sol cèntim. A vegades em sap greu ser crítica amb certs llibres que crec que han estat escrits amb molt d'esforç i il·lusió per part del seu autor i que han resultat un èxit editorial, però és que l'he trobat fluix, m'ha semblat ben bé com una mediocre sèrie televisiva traslladada al paper, amb personatges imversemblants, situacions aparentment deixades a l'atzar però en el fons manipulades, escenaris excessivament preparats. Sembla ben bé que tots els personatges hagin perdut la cordura en un moment o altre, suposo que el títol està molt ben escollit. L'únic avantatge que l'he trobat és que les 448 pàgines que té me les he empassat en quatre dies.