Crímenes decentes

  L'advocat Rovira està als jutjats defensant un client. Dins la sala veu que hi ha una persona que l'observa mentre fa la seva feina, un home elegant i distingit, estrany dins l'ambient del judici que s'està celebrant. Un cop finalitzat el judici, l'home s'acosta a en Rovira i sol·licita els seus serveis: vol que defensi el seu fill Aleix, acusat d'assassinat. I és que aquest home és Miquel Royán, un important empresari amb molt poder. En Rovira, que té un bufet en la zona alta de Barcelona, accepta el cas, tot i que és el mes de juliol, fa calor i l'activitat judicial està a punt de fer vacances, i es compromet amb en Royán a visitar l'Aleix a la presó, també per conèixer què li ha de dir sobre la noia que l'acompanyava quan es va produir el crim del qual els acusen als dos. Un cop comença la seva feina, en Rovira s'endinsarà en un cas complicat, no només pel fiscal i la jutgessa encarregats del cas, sinó també per tot el que envolta el poderós empresari Royán.

  Vaig trobar aquesta novel·la en el prestatge de novetats de la meva llibreria de capçalera, en principi no em va cridar l'atenció fins que vaig veure que l'acció es desenvolupa en el present i a Barcelona. I la veritat és que no podia haver escollit millor: m'ho he passat molt bé llegint-la, a la vegada que se m'han posat els pèls de punta per la manera en què l'autor, Javier Melero, parla del món judicial, que suposo que deu conèixer molt bé, atès que ell mateix és advocat penalista i professor universitari. Si li he de posar alguna pega seria la manera com parlen els personatges, de vegades són diàlegs amb segones intencions que m'ha costat seguir, tot i que crec que el problema és meu, no de l'autor.

Lecciones de química

  Elizabeth Zott és una dona jove, química de professió, que treballa en uns laboratoris d'investigació. Però som als anys cinquanta del segle XX i cap dels seus companys se la pren seriosament com a una igual, inclòs el seu cap, que malgrat conèixer de sobres les seves capacitats, molt per sobre d'alguns dels seus col·legues, la menysprea pel fet de ser dona, de fet la té contractada com a auxiliar de laboratori, cosa que no treu que aprofiti el seu treball per adjudicar-se mèrits i silenciar-la com a professional.

  Però per coses de la vida, l'Elizabeth acabarà convertida en una estrella de la televisió fent un programa de cuina, evidentment dirigit únicament al públic femení, que es convertirà en un gran èxit per la forma en què l'Elizabeth aplicarà els seus coneixements de química a la cuina.

  Aquesta novel·la, publicada al 2022, s'ha convertit en un gran èxit editorial, tot explicant les dificultats de les dones per fer-se un lloc en camps científics en una època difícil, on la societat empenyia a les dones a quedar-se a casa i cuidar de la família, mentre els homes es dedicaven a la feina fora de casa. Fa temps que tenia ganes de llegir-la, està bé però m'ha decebut una mica: tota la història en general m'ha agradat però alguns personatges m'han semblat inversemblants i amb un comportament poc creïble, com també algunes actituds de la pròpia protagonista, tot i ser una dona molt especial, i que podrien estar justificades pel seu passat. Si no fos per això l'hauria valorat millor.

Senyoria

   

  A la tardor de 1799 el jutge don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, es mostra orgullós del seu càrrec, atès que sempre havia recaigut en gent de la noblesa i ell no en pertany. I si ho ha aconseguit és perquè és un home poderós que s'ha sabut fet un lloc dins la societat borbònica, cosa que evidentment li ha creat enemics, però ell no s'arronsarà davant de ningú. Tot i això, el jutge Massó no és cap innocent, i ho demostraran els seus actes dirigits cap als seus enemics, que no són pocs, tot dins d'una justícia corrupta i una societat frívola que només pensa en les properes festes de canvi de segle.

  Jaume Cabré és un dels meus autors favorits, tenia pendent la lectura d'aquesta novel·la històrica escrita fa anys, al 1991. M'ha agradat molt, tant l'argument com la trama i el llenguatge amb què està escrita, molt pocasolta i amb un deix d'ironia, però representatiu dels personatges i l'alta societat de l'època, les senyores vivint només per la imatge, els homes poderosos barallant-se entre ells per tenir el poder trepitjant a qui calgui, ni que sigui un innocent a qui condemnin injustament i a consciència. Haig de reconèixer que precisament per l'estil amb què està escrita és possible que no agradi a tothom, a mi mateixa em va sorprendre al començament, no m'ho esperava però un cop acabada crec que era la millor manera d'escriure-la, que només un mestre com Cabré pot fer.

Ara que estem junts

 

  Dos germans bessons però ben diferents viuen amb els pares a Sabadell, en els dies previs a l'esclat de la Guerra Civil. Un d'ells, el Tòfol, és el narrador d'aquesta història, més gran físicament que el seu germà, un noi de carrer, més valent i tirat endavant que el seu germà, i potser per això més favorit del seu pare. L'altre germà és el Tian, més petit i malaltís, bon estudiant i a qui agraden molt els llibres, i favorit de la seva mare. Amb l'esclat de la guerra comença una vida diferent per als dos germans, que el Tòfol va describint al seu germà, seguint la família tot el que van seguir molts catalans arran de la Guerra, la postguerra, el franquisme i l'exili.

  Havia llegit no fa gaire Roc Casagran, quan va obtenir el premi Sant Jordi 2025 amb la novel·la Somiàvem una illa, i em va agradar força. A la recerca d'un llibre de butxaca petit per endur-me de vacances vaig trobar aquesta novel·la curta d'un tema que m'atrau molt, tot el que està relacionat amb la Guerra Civil, i no m'ho vaig pensar gaire més. Me l'he llegit en dos dies, es llegeix ràpid, és tendre com el Tòfol parla amb el seu germà describint tot el que van passant durant la Guerra, que va començar quan tots dos tenien dotze anys. En definitiva, molt recomanable. 

Intermezzo

   

 Dos germans, en Peter i l'Ivan, separats per una diferència d'edat i per alguna cosa més, acaben de perdre el seu pare, mort de càncer. Tots dos estan passant un dol, cadascun d'ells a la seva manera. L'Ivan és el més jove, vint-i-dos anys, campió d'escacs i amb estudis universitaris però amb una limitada capacitat d'expressar els seus sentiments. En Peter, ben entrat en la trentena, és advocat, fa temps que viu sol a Dublin, després de deixar la seva relació d'anys amb la Sylvia, i ara manté una relació una mica estranya amb una noia força jove, la Naomi, una estudiant que viu en un edifici okupat.

  Aquesta novel·la de Sally Rooney narra els desencontres entre aquests dos germans, que s'estimen però alhora no se suporten, orfes des de la mort del pare i amb una mare, divorciada fa anys del pare i amb un nou marit i fills, que fa la seva i no es preocupa gaire d'ells, ja que són adults. L'Ivan és introvertit, no es relacióna gaire amb la gent, fins que en un torneig d'escacs coneix una dona molt més gran que ell i que poc a poc li fa canviar l'opinió que té de si mateix i de com es relaciona amb els altres. Per altra banda, en Peter porta molt malament tant la mort del pare com la separació de la Sylvia, el seu gran amor, i per tirar endavant fa servir l'alcohol i els tranquilitzants.

  Al començament de la lectura vaig estar a punt de deixar-la, perquè no m'acabava d'agradar l'estil amb què està escrita, frases molt curtes que de vegades semblen pensaments inconnexos. M'alegro d'haver continuat, per entendre poc a poc el comportament dels dos germans. 

Aquí pot haver un spoiler, atenció! Tot i estar ambientada en l'època actual, suposo que a Irlanda la gent encara no és tan oberta de ment com podria ser aquí, per posar un exemple: la Margaret, la dona que coneix l'Ivan en el torneig d'escacs està separada del seu marit, que no divorciada, un home alcohòlic que li va fer la vida impossible durant anys, però la gent la mira amb mals ulls, perquè considera que no l'havia d'haver deixat, que no l'ha ajudat prou per deixar l'alcohol, i que no té dret a refer la seva vida. En fi...  

El mentiroso

   Els paisatges i el clima del País Basc són diferents, salvatge, humit, amb un mar Cantàbric impressionant quan hi ha tempesta. Aquest és l'entorn en què es desenvolupa l'acció d'aquesta trepidant novel·la de Mikel Santiago, la primera de la trilogia d'Illumbre. El jove Àlex desperta de cop dins una fàbrica abandonada, ha rebut un fort cop al cap, i es troba al costat d'un mort. Tot és confús. Més tard, l'Àlex està a l'hospital, ha tingut un accident mentre conduïa i no recorda res de les últimes hores, només té aquell flash al cap de trobar-se al costat d'un mort en la fàbrica abandonada. A partir d'aquí l'Àlex intentarà recordar què ha passat, però el record del cadàver al seu costat pesa molt, no ho vol dir a ningú del seu entorn perquè pensa que potser ha estat ell qui l'ha matat, però llavors, qui li ha donat el fort cop al cap que ha rebut? Quan ha despertat al costat del cadàver recorda que hi havia una pedra. L'Àlex no vol dir a ningú res sobre el mort i la seva presència en la fàbrica, ni a la seva nòvia Erin, ni al seu avi Jon ni a la Dana, la cuidadora del seu avi. Però vol esbrinar sí o sí què ha passat.

  Fa temps que tenia a casa aquesta novel·la de Mikel Santiago, que vaig comprar en una d'aquestes edicions de butxaca súper barates, ara ha sigut el moment de llegir-la, en plena canícula, en un estiu en què ja hem perdut el compte de les onades de calor amb pols sahariana que en portem. I no puc haver escollir millor moment. Narrada en primera persona, l'autor fa que immediatament el lector empatitzi amb el protagonista i el vulgui ajudar a recobrar la memòria i saber què ha passat, tot i que està clar que el mateix Àlex amaga alguna cosa tèrbola. Amb aquesta lectura es gaudeix d'acció trepidant, secrets amagats procedents del passat i que condicionen el present, tot molt ben escrit, lectura addictiva. Aquesta novel·la és la primera de la trilogia d'Illumbre, si les següents són com la primera espero aviat llegir la segona.

La ciutat i la casa

 

  En Giuseppe és un home sobre la cinquentena que viu sol a Roma, té un fill, l'Alberico, amb qui no té una relació gaire propera i que va voltant per diferents llocs, la mare de l'Alberico fa anys que va morir. El Giuseppe es troba sol i decideix vendre's el pis i marxar als Estats Units, on viu un germà seu fa anys. Els amics del Giuseppe no veuen amb bons ulls aquesta decisió, però ell ho té clar i tira endavant amb la venda del pis.

  Aquesta novel·la està escrita en format epistolar, cada capítol són cartes que s'envien els uns als altres per tal de posar-se al dia, ja que l'acció es desenvolupa en les darreres dècades del segle XX. He llegit crítiques molt bones sobre aquest llibre i està molt ben puntuat al Goodreads, però a mi no m'ha agradat gens. Per començar, no m'ha convençut la utilització que fa l'autora del format epistolar, les cartes semblen més aviat un diari personal de qui les escriu que una autèntica carta. Per altra banda, les relacions que tenen els diferents personatges entre sí tampoc m'han convençut, en teoria són tots adults però es comporten de manera molt immadura, es critiquen molt entre ells, canvien d'opinió sense solta ni volta, tant en l'opinió que tenen sobre els altres amics com en el que fan. Per posar un exemple, parlen en una carta d'una persona propera i la critiquen pel seu aspecte físic i la mensypreen, però una o dues cartes més enllà ja són súper amics. 

  De fet, sembla que en Giuseppe sigui el protagonista, però poc a poc la gent que l'envolta va guanyant protagonisme i tot acaba sent una història d'un grup de gent propera. La idea de la novel·la em sembla bona, però no m'han agradat gens els personatges, els he trobat maleducats, infantils, egoïstes i poc creïbles en general. No li he sabut trobar la gràcia i he acabat la lectura quasi emprenyada.