Els moixons

   La Cinta és una peixatera a qui falta mig braç, però això no li és cap impediment per a la seva feina, a la qual porta tota la vida dedicada. La Cinta és la primera dona d'aquest llibre de dones, totes elles d'una època i d'uns llocs: el Serrallo, Miravet, Reus. Cadascuna d'aquestes dones és especial, dins la seva senzillesa, la protagonista ens explica en cada capítol una mica de totes elles i de l'empremta que li han deixat: les iaies Maria i Antònia, la Glòria, la Paquita, etc, veïnes, parentes properes i llunyanes, totes elles aporten saviesa dins la seva senzillesa per fer que la protagonista sigui ara la dona que és. 

  Aquest llibre no és una novel·la a l'ús però és d'una lectura ràpida i molt agradable.

Calaixos mal tancats

   

 

  En la zona del Delta de l'Ebre dos bucejadors a la recerca de restes arqueològics d'un naufragi fan una troballa important. Fins aquí tot podria semblar normal, fins que comencen a passar coses estranyes, com l'aparició de cadàvers en les aigües properes i la desaparició d'una periodista que investiga un possible delicte mediambiental a la zona, tot amb una investigació dels Mossos d'Esquadra que implicarà a importants personatges de la comarca.

  Aquesta novel·la de la col·lecció Llibres del Delicte té una acció trepidant i tot de personatges amb diferents motivacions, tot amanit amb un entorn privilegiat com és la zona del Delta i amb el dialecte ebrenc, tan ric. No puc dir gaire cosa més sense desvetllar més coses de la trama, és un llibre que es llegeix ràpidament, capítols molt curts que han fet que l'hagi acabat en un parell de dies, cosa que em sorprèn a mi mateixa atès el poc temps que tinc per llegir. Molt recomanable.

Els estornells mai volen sols

 

  El Genís té vint-i-quatre anys, està a punt d'acabar la carrera d'enginyeria industrial, només li queden les pràctiques, que està fent en una empresa energètica. Ell és de Reus, i viu a Barcelona compartint pis amb un noi i dues noies de la seva edat amb qui té una bona relació. L'Alba, la parella del Genís, ha rebut una oferta per marxar a Suècia uns mesos per completar els seus estudis, tots dos han decidit obrir la seva relació de parella mentre ella sigui lluny. 

  El pare del Genís mor sobtadament, i ell torna a Reus, un retorn no gens agradable, no només per la mort del pare, que feia temps que era llunyà, sinó pels records d'uns anys durs, quan la seva mare va morir sent ell un nen. A més, es retrobarà amb el seu germà David, que un cop acabat els estudis va marxar a viure als Estats Units, on va conèixer la seva parella, i que no té intenció de tornar a Catalunya.

  Aquesta novel·la és la primera de l'autor, Eduard Cirera Riu, que ha volgut mostrar la realitat de gent jove actualment, amb perspectives laborals complicades tot i haver estudiat, i també com de complicades poden ser les relacions, amoroses i d'amistat, per als personatges d'aquesta novel·la. Són adults sense independència econòmica, volen ser lliures però no saben ben bé com enfocar-ho, es veuen obligats a treballar per acabar els estudis per a grans empreses que només els volen explotar i que no tenen cap interès en què aprenguin alguna cosa.

  Per altra banda, he trobat el Genís un noi poc madur i una mica perdut. La narració m'ha recordat, salvant les distàncies, a la novel·la de Regina Rodriguez Sirvent Les calces al sol, aquesta última em va agradar més, tot i que puc entendre de vegades el comportament immadur del Genís, tenint en compte les seves circumstàncies personals. Aquesta novel·la està escrita en primera persona i amb un llenguatge molt col·loquial, cosa que fa la lectura entretinguda.

Lisa Cohen

   Una dona escriu una carta a un home, s'han de trobar per iniciar un camí de vida junts i en aquesta carta, que és la novel·la, li explica qui és ella i les seves relacions amb els diferents homes que han passat per la seva vida, des del primer petó que li van fer de joveneta. 

  Aquest és el relat que he trobat en aquesta curta novel·la de només cent-quaranta nou pàgines i que vaig trobar al prestatge de novetats de la meva biblioteca. Al començament no em feia gaire el pes, la Lisa, la protagonista, explica les seves experiències amb els diferents homes que van passar per la seva vida quan era jove, despreocupada i feliç. Més endavant, ja com a professional establerta a Londres, un cop acabats els estudis, també coneixerem els homes que passan per la seva vida, adulta i madura, fins a arribar a l'inici del llibre, en què s'ha de trobar a París amb l'home a qui escriu aquesta carta. 

  He tingut sentiments contradictoris amb aquesta novel·la: al començament no m'interessaven gaire les aventures amoroses de la Lisa; més endavant, passada la meitat, he trobat reflexions molt interessants sobre la seva vida i ella mateixa com a persona, aquesta és la part que més m'ha agradat. I el final se m'ha fet curt, queda clar que és una carta però m'hauria agradat una mica més d'aprofundiment en aquest final. Tot i això, en general el balanç és positiu.

Musclos per sopar

   

  En el Berlin occidental una família (mare, filla i fill) es prepara per rebre el pare, que torna d'un viatge de feina. La mare prepara musclos per sopar, un dels àpats favorits del pare però que dona molta feina a la mare, que els ha de deixar ben nets, com li agraden al pare, que no trobi restes de sorra que tant li molesten.

Atenció!! A partir d'aquí podeu trobar spoiler!! 

 La filla va explicant com la mare ho prepara tot i mentre ho fa també explica moments de la família, que poc a poc van obrint el fons d'aquesta família, aparentment normal però que amaga un tirà de manual: el pare. Un pare que menysprea tot allò que no entra dins d'allò que ell creu que és el correcte i que, casualment, inclou tant la seva dona com els seus fills, de manera que imposa el seu criteri en tot, sense tenir en compte què en pensen els altres.

  Vaig escollir aquesta curta lectura d'una autora per mi desconeguda, Brigit Vanderbeke, que va rebre un premi amb aquesta seva primera novel·la, gràcies a Raquel (@tontoelquenolea), una creadora de contingut que fa temps que segueixo a Instagram, i que periòdicament organitza lectures conjuntes de manera senzilla, sense terminis i flexible, cosa que s'adapta molt al que m'agrada. Musclos per sopar és de lectura ràpida, de vegades una mica complicada de seguir perquè la narradora és una mica caòtica, però és ben bé com si estiguéssim escoltant en directe una noia que explica com és la seva família. Indigna el comportament del pare, que es creu per sobre de tothom, incloent-hi dona i fills, als qui, de vegades subtilment, de vegades sense tallar-se un pèl, maltracta psicològicament de paraula la majoria de vegades. Molt recomanable.

Aquest tros de vida

 

 És difícil conciliar vida laboral i familiar, sobretot quan tens una feina com a científica en un projecte que requereix molta dedicació. Així és com es troba la Lena, amb un fill de cinc anys i embarassada del segon, i amb un marit que per qüestions de feina viatja molt. Potser per l'estrès que porta a sobre o vés a saber per què, en una revisió rutinària li detecten que el fetus és mort i que li han de fer una intervenció per treure-li. A partir d'aquest moment la Lena pateix un daltabaix personal molt important que la porta a prendre decisions que en altres circumstàncies ni se les hagués plantejat, com deixar la seva família i fer un viatge a un poble de França a casa d'uns desconeguts que farà que la Lena es replantegi tota la seva vida.

  Vaig comprar aquesta edició de butxaca del Premi Ramon Llull de 2025 en un moment en què volia un llibre econòmic, tot i que he llegit alguns dels anteriors premis i no m'han acabat de fer el pes. Però aquesta novel·la d'Estel Solé m'ha semblat que es mereix aquest premi, i no només perque planteja una situació que moltes dones pateixen, sinó perque acaba plantejant molts altres temes, com la fidelitat, l'amor, les relacions familiars. La primera part del llibre, quan la Lena pateix la pèrdua del seu fill, m'ha agradat molt, potser perquè soc mare i em puc posar en el seu lloc. També haig de dir que l'egoïsme del Dan, el marit de la Lena, és indignant. La segona part, quan comença el viatge, m'ha costat més de païr, sobretot al començament, però més endavant he acabat de connectar-hi.  De tot plegat puc dir que el balanç és positiu i que és una lectura molt recomanable.  

La mort blanca

   Ari Thór, a qui vaig conéixer en La sombra del miedo, segueix la seva carrera professional com a policia en la localitat de Siglufjördur, al nord d'Islàndia. En aquesta ocasió, en una nit d'estiu, tan curtes en aquestes latituds, un home apareix assassinat a cops. L'Ísrún, una jove periodista de Reykjavik, es desplaçarà cap a Siglufjördur per fer un reportatge sobre aquest crim, deixant enrere la capital, que es troba sota un núvol de cendra per l'erupció d'un volcà proper. 

  Vaig llegir fa un parell d'anys la primera entrega de la sèrie Islàndia negra,de Ragnar Jonasson, i vaig trobar una novel·la entretinguda i diferent, sobretot pel fet del peculiar caràcter del protagonista, un policia atípic que havia deixat la carrera de teologia per fer-se policia. I no només per aquest fet és un policia diferent als que surten en altres novel·les policiaques, siguin nòrdiques o no: Ari Thór és un home jove però una mica estrany, introvertit, indecís molts cops i una mica immadur segons el meu punt de vista. Si bé la primera entrega de la sèrie em va agradar sense entusiasmar, aquesta segona no m'ha agradat gaire: la trama policiaca l'he trobat fluixa i amb poc pes dins la narració; els diferents personatges que surten i els seus problemes personals tenen més importància, però tampoc els acabo d'entendre, potser serà el caràcter nòrdic, el cas és que no m'han convençut. Tant és així que no crec que torni a llegir cap més llibre d'aquesta sèrie.