diumenge, 22 de novembre de 2020

1 fill inesperat i 1 sofà

 

  Fa un temps i tot veient el sentit nou que prenen les xarxes socials vaig decidir obrir un compte d'Instagram, on vaig penjant les fotos dels llibres que llegeixo. Des d'aquesta xarxa es va posar en contacte amb mi una persona que no coneixia, amb el nom de Josep Valent, que em va demanar llegir un llibre i fer-ne difusió. Normalment no faig cas de sol·licituds d'aquest tipus, entre d'altres coses perquè llegeixo per plaer i el que em ve de gust, sense obligacions. Però vaig veure que el llibre que em recomanava aquesta persona tenia alguna cosa d'especial i vaig pensar que podia provar-ho. I no m'ha decebut.

  1 fill inesperat i 1 sofà és la crònica dels primers deu anys de vida d'un nen que pateix autisme. Però si aquest llibre té alguna cosa d'especial, a part del Josep, és clar, és com està escrit, de com parla l'autora, que és la seva mare, de la malaltia del seu fill, com l'afronta la família, sempre des de l'optimisme malgrat els múltiples entrebancs que suposa tirar endavant la vida amb la feina, la parella i les germanes del Josep, aquest nen tan especial. És un llibre curtet que es llegeix en una estona i que transmet amor, ànims i energia. No cal dir que el Josep, a banda de ser un nen molt especial té la gran sort de comptar amb una gran família que el recolza.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Nits d'estiu

  

  No tinc gaire cosa a dir d'aquest llibre, un recull de relats curts de reconeguts autors que tenen com a nexe comú l'estiu, o això se suposa, ja que en algun d'ells jo no l'he sabut veure.

  De tots els relats només tres o quatre els he trobat mig interessants, i em sap greu dir-ho però així és com ho he sentit. Dels que he trobat millors destacaria Et deixaré la meva tovallola, d'Stefanie Kremser, potser de tots el que més m'ha agradat. També he trobat que estan bé El drac màgic de Llucia Ramis i Asseguda al replà, de Sílvia Soler. Potser l'error ha estat meu, per llegir-lo al novembre i no a l'agost. 

dissabte, 14 de novembre de 2020

La muerte de la abuela

 

   Aquesta curta novel·la escrita l'any 2003 narra la vida quotidiana d'un poble del sur d'Espanya que es podria localitzar fàcilment a la província de Jaén, durant els anys 50. En aquest petit poble on tothom es coneix la vida es mou al voltant de la plaça, on hi ha l'esglèsia, la consulta del metge, la farmàcia, la centraleta de telèfons. En una de les cases una àvia fa dies que s'està morint, postrada al llit i envoltada de dues de les seves filles. En una altra casa la família d'un nen de set anys es prepara per tal que rebi la primera comunió. Aquests fets són narrats per l'autor des d'un punt de vista sarcàstic, on els protagonistes es mouen sobretot pensant en les apariències i en el què diran. Les filles esperen amb impaciència que l'àvia mori per poder-se repartir l'herència però fan veure que pateixen un gran dolor i que la cuiden continuament. La mare del nen que ha de fer la comunió només pensa en aquest dia com un gran acte social en què ella i la seva família han de quedar com els més elegants. 
  Fa molt temps havia llegit alguna ressenya d'aquest llibre que en parlava molt bé i el vaig apuntar en la llista de llibres que algun dia voldria llegir. Pràcticament l'havia oblidat fins que fa uns dies vaig sentir, crec que a la ràdio, una notícia que parlava de l'autor i ja que havia d'anar a la biblioteca (amb cita prèvia, com no) el vaig agafar. M'ha agradat l'estil de l'autor, m'ha recordat la manera de pensar dels meus avis i m'ha tret algun que altre somriure, he llegit molt bones valoracions però a mi no m'ha semblat que sigui una gran novel·la. Però és entretinguda i les seves 139 pàgines amb lletra tan gran que quasi la podria haver llegit sense ulleres passan en un moment.


dissabte, 7 de novembre de 2020

Temps mort

   

  El Robert és un home de trenta-quatre anys, solitari, sense feina ni interessos, d'aquells que passa desapercebut per la vida, i ho és molt més des que l'Alícia el va deixar ja fa un temps. Ara viu sol en el seu pis de Barcelona que era dels pares, quasi sense recursos. Però sembla que la seva sort ha de canviar: ha rebut la comunicació d'un bufet d'advocats de Nova Orleans en què se l'informa que és l'hereu d'una mansió prop de la ciutat que li ha deixat una tia llunyana de la qual desconeixia l'existència. Sense pràcticamen res a perdre, el Robert marxa cap a Nova Orleans per fer-se càrrec d'allò que ell creu és una petita fortuna. 
  Fins ara havia llegit dos llibres del Llort i m'havien agradat, per tant no m'ho vaig pensar gaire i aprofitant les jornades de Sabadell negre vaig comprar aquest llibre, que en la contraportada ja s'avisa al lector que passa del gènere negre a la ciència-ficció, política-ficció i fins i tot road trip. Haig de dir que és un bon llibre, que està molt ben escrit però que aquests canvis de gènere no són fets per mi, si no fos perquè està tot molt ben lligat com no pot ser d'una altra manera amb Llort, és possible que l'hagués deixat. És un llibre molt entretingut però no és d'aquells que tornaria a llegir.

diumenge, 1 de novembre de 2020

Un tío con una bolsa en la cabeza

 

  Uns lladres entren a robar a casa del Gabriel Sánchez Santana, més conegut com a Gabrielo, alcalde del poble de San Expósito. El Gabrielo no sap qui són els lladres, ja que només entrar li tapen el cap amb una bossa d'escobraries i el lliguen de mans i peus. Un cop aconseguit el seu botí els lladres fugen ràpidament deixant el Gabrielo amb la bossa al cap, ofegant-se. Durant els moments d'angoixa per respirar i deslligar-se, el Gabrielo intenta esbrinar qui l'ha robat i perquè, ja que una de les veus dels lladres li resulta coneguda. I també va recordant episodis de la seva vida, de com ha arribat a ser qui és; mentre ho fa ens va donant a conéixer la cara més lletja de la política, corrupció, amiguisme, diner negre, manipulació..., en fi, que ens posa al dia del funcionament de la major part de la política d'Espanya, com si fos un Bárcenas qualsevol. 
   Heu comprat algun cop un llibre només pel seu títol? Crec que és el primer cop en què no miro res més, m'ha fet gràcia i per aquest criteri tan subjectiu l'he escollit. I no m'ha decebut, tot i que al començament pensava trobar política mafiosa també he trobat un ésser humà amb les seves debilitats i el seu petit cor que va explicant la seva vida poc a poc mentre intenta no ofegar-se. En definitiva, de ràpida lectura i distret, tot i que de vegades indigna el paralel·lisme amb la realitat política.

diumenge, 25 d’octubre de 2020

La filla de la neu

   En Marçal és un historiador que està escrivint des de fa temps un llibre basat en la construcció del tren cremallera que puja a Núria. Per fer-ho s'està basant en el testimoni de dues persones que hi eren allà quan es va dur a terme aquesta important obra: els seus avis. L'àvia Joana treballava com a cambrera en l'hostatgeria, servint els àpats dels enginyers, administratius i empresaris que hi treballaven. L'avi Enric era un dels enginyers. Poc a poc, a base de petites converses amb els avis recollides durant anys i el diari que l'àvia va escriure mentre hi treballava anirà construint poc a poc el que va significar per a la comarca aquesta important obra, i també anirà descobrint la història personal dels seus avis.
  El llibre està estructurat en petits capítols que o bé són una part del diari de la Joana o bé una conversa entre en Marçal i l'avi o l'àvia. He trobat molt interessant esbrinar com es va anar fent la impressionant obra, els problemes que van anar apareixent, la dificultat per dur a terme el tren cremallera amb més desnivell i altura de la Península. Tot i això, no puc dir que m'hagi entusiasmat, cap a la meitat he perdut una mica l'interès, ja que la història d'amor entre els avis quan es van conèixer m'avorria una mica, sort que no l'he deixat, perquè la part final, de la qual no puc parlar sense fer un spoiler, és la que més m'ha agradat. 

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Dos taüts negres i dos de blancs


   L'any 1943 al petit poble de Carreu van matar una família de masovers, un matrimoni i les dues filles, fet que va commocionar la comarca del Pallars Jussà. Aquest és un fet real que, malauradament, no es va resoldre com hauria d'haver estat, ja que la justícia franquista no va fer les coses com les hauria d'haver fet. Tots els veïns sospitaven o sabien qui va ser qui va cometre aquest atroç crim, però l'assassí o assassins mai van pagar pel seu delicte.

 Pep Coll va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, i des de ben petit havia sentit a parlar d'aquest fet, va investigar pel seu compte i amb els testimonis i la informació que ha anat recollint ha escrit aquest llibre, que no és ben bé una novel·la, sinó que cada capítol recull la visió de cadascún dels personatges que d'alguna manera o altra formen part d'aquest cas. Resulta ben esgarrifós i indignant comprovar que qui va cometre el crim va sortir impune perquè algunes persones van mirar més pels seus interessos personals que pels de la parella i les dues nenes innocents que van ser assassinats.

  Pep Coll va rebre el premi Crexell per aquesta novel·la, que alguns qualifiquen com el seu millor treball. Aquest és el tercer llibre que llegeixo dd'aquest autor i haig de dir que m'ha agradat molt, poc a poc et va endinsant en la història d'aquestes persones que han existit de veritat, en l'ambient de les masies i els petits pobles del Pallars en una època difícil per a tots els que hi vivien.