El colibrí

   

  En Marco Carrera és un oftalmòleg molt bona persona i un xic desgraciat. Tot i que ha comès errors durant la seva vida, certament no es mereix totes les desgràcies que li passen. La narració comença amb una trucada que rep en Marco del psicoanalista de la seva dona Marina; en aquesta trucada l'informa, tot saltant-se tots els protocols ètics de la seva professió, que la Marina li té preparada una de grossa. En aquesta trucada també es poden veure alguns altres problemes que en Marco té, com que fa anys que està enamorat de una altra dona, amb qui s'escriu regularment o que la seva filla Adele pateix un transtorn psicològic que la vincula fortament amb el seu pare. A més de tot això, també esbrinarem  que la germana gran d'en Marco, la Irene, es va suïcidar fa anys i que el seu germà Giacomo va marxar fa molts anys als Estats Units i pràcticament no ha tornat al seu país ni té contacte amb en Marco.

  I així, en capítols amb salts temporals i estructures completament diferents, com un diàleg per telèfon, una carta, un mail o una conversa informal, anirem coneixent les múltiples desgràcies que ha patit en Marco, qui, malgrat tot, continua endavant sense moure's del lloc, només quan cal, com el colibrí, nom que li va posar la seva mare de petit quan li van descobrir un transtorn del creixement que feia que fos més baixet del que li corresponia per la seva edat.

  Tot veient les boníssimes crítiques que tenia El colibrí vaig decidir comprar-lo i començar-lo pràcticament el primer dia que el vaig tenir a les mans. La veritat és que m'ha agradat, està molt ben escrit i l'autor ha fet de la narració una sorpresa contínua pel fet que he comentat abans: hi ha capítols que són diàlegs, d'altres cartes, d'altres mails. El fet és que el lector acaba veient en Marco com a un amic molt tendre i proper, aquesta és també una gran virtut de l'autor. Si li haig de posar alguna pega és que algun capítol se m'ha fet una mica pesat, tanta desgràcia que li passa al protagonista m'ha encomanat un cert pessimisme.

Escac al destí

   

  El jove prevere Orenç és el fill bastard del rei Ebrard de Magens, i fa poc que ha tornat de la seva formació eclesiàstica a Roma. Una nit l'Orenç sent un esgarrifós crit procedent del castell i l'endemà es descobreix el cadàver de la reina Bal. El rei demana ajuda a l'Orenç per tal d'esbrinar si la reina ha estat assassinada i per qui, o bé si s'ha suïcidat, ja que en aquest cas la dinastia dels Albir estaria en perill d'excomunió. L'Orenç accepta el càrrec una mica a contracor, ja que la situació política és complicada pels interessos amagats de nobles i clergues, immersos en una lluita pel poder sense escrúpols.

 Fa molt temps que no llegia una novel·la ambientada en l'època medieval, al començament em feia una mica de mandra però ben aviat m'he capbussat en aquesta història molt ben escrita per Lluís Llach que em van regalar fa poc, m'ha sorprès la seva manera d'escriure, molt acurada, ben bé com si fos el mateix Orenç qui estigués escrivint-la. És el primer llibre que llegeixo d'en Llach, recomanable sens dubte. 

L'any que va caure la roca

    Gener de 1975; un grup de joves de Malpui, un poblet del Pallars, van dissabte a la nit a la discoteca. Per a ells, aquesta és l'única diversió que tenen, ja que durant la setmana s'han de cuidar de les terres i del bestiar de la família, tots ells són els germans grans i com a hereus es veuen pràcticament obligats a seguir la tradició familiar. Senten enveja d'aquells que han marxat del poble cap a altres pobles més grans o cap a Barcelona. De matinada, sortint de la discoteca emprenen el camí de tornada cap a casa però no poden accedir al seu poble, que ha quedat sepultat sota una gran roca que li ha caigut a sobre, deixant a sota cases, persones i bèsties. Els joves i les autoritats es mobilitzaran per tal d'intentar rescatar els supervivents, si n'hi ha. Aquesta gran desgràcia farà que tots ells es repensin el seu futur, es plantejaran començar de nou amb una manera de fer diferent de la dels seus pares, intentant deixant enrere la manera de pensar de la gent gran, antigues rancúnies entre veïns per les terres o els ramats, tradicions que no se sap d'on han sortit i que avui dia no tenen sentit; obligats per les circumstàncies a començar de zero.

   He quedat impressionada per aquesta gran novel·la que ha escrit Pep Coll, cinc-centes vuitanta-vuit pàgines que he llegit força ràpid tenint en compte el meu ritme lector. Quins personatges tan ben treballats, tan humans amb els seus defectes i virtuts, com de bé queda retratada la societat rural de la transició democràtica. I com he gaudit del parlar del Pallars que tan bé coneix el Pep Coll, un gran escriptor sens dubte. Val a dir que la foto de la portada del llibre és de Pessonada, poble natal de Pep Coll i que simbolitza Malpui, el poble que queda sota la gran roca.

Lectures 2020

  Aquest és el meu resum anual de lectures, crec que he fet el rècord personal lector, evidentment la desgràcia de la pandèmia ha contribuit força. Sort que tinc una biblioteca ben sortida i que també he fet el rècord personal de compra de llibres, quan em veuen entrar a la llibreria ja se'n riuen i jo estic mig arruïnada. 

En total he llegit 53 llibres amb un balanç positiu i que puc resumir així:

- M'ha agradat molt: La madre de Frankenstein, d'Almudena Grandes; com sempre a un gran nivell, estic enganxada a la sèrie d'Episodios de una guerra interminable. L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré, un altre dels meus favorits i que mai deceb. 

- Clàssics que he llegit: una nova categoria del resum anual i que espero anar omplint any rere any. Aquest any només m'ha vingut de gust llegir El 19 de marzo y el 2 de mayo,de Benito Pérez Galdós, vaig llegint els Episodios Nacionales amb comptagotes. Agossaradament potser també podria incloure com a clàssic Agatha Christie i La casa torcida, que vaig llegir quan era adolescent (o sigui, fa una pila d'anys).

- M'ha emocionat: Elena sabe, de Claudia Piñeiro, esperava trobar una novel·la negra i he trobat un relat força íntim d'una dona malalta de Parkinson que vol saber qui ha matat la seva filla. Ca la Wenling, de Gemma Ruiz, una bonica història d'amistat entre la protagonista i la dona xinesa que li fa la manicura.

- He abandonat: El consol, d'Anna Gavaldà; comença bé però la pena del protagonista se m'ha acabat fent repetitiva i avorrida. Un hombre en la oscuridad, de Paul Auster; un llibre curt d'un gran escriptor i al qual no l'he trobat ni cap ni peus. Els àngels em miren, de Marc Pastor, una història massa dura pel meu estat d'ànim.

- No hauria d'haver llegit: Esperando un respiro, de Terry McMillan, ja ho havia intentat fa temps i no sé perquè ho vaig tornar a provar; evidentment, ni el vaig acabar.

- He descobert: Mis últimos 10 minutos y 38 segundos en este extraño mundo, d'Elif Shafak; m'ha sorprès i agradat alhora la història de la Leila, que ella rememora mentre agonitza en un contenidor d'escombraries a la ciutat d'Istanbul. En aquesta mateixa categoria puc incloure La forastera, d'Olga Merino, una altra dona forta però amb més sort que la Leila. I també Un tío con una bolsa en la cabeza, d'Alexis Ravelo, un autor desconegut per mi que ha escrit una molt bona novel·la negra.

- M'ha decebut: Jo canto i la muntanya balla, d'Irene Solà; potser perquè no m'agrada la poesia no l'he trobat la gràcia. Personajes desesperados, de Paula Fox, una altra novel·la d'una gran escriptora (suposo) i que m'ha avorrit força, tant com d'avorrits estan els protagonistes. També haig d'incloure aquí Nits d'estiu, de diversos autors reconeguts però amb uns relats curts força insípids.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: El crit, de Blanca Busquets, no per res en especial, només per no acumular llibres a casa, més endavant el tornaré a agafar.

A part de tots aquests vull destacar altres lectures que m'han agradat: Un asunto demasiado familiar, de Rosa Ribas; una agència de detectius familiar amb una història oculta. La companyia nòrdica, d'Albert Villaró; basada en el dietari d'un soldat prussià que va venir Catalunya durant la primera guerra carlina per investigar uns esgarifosos fets.

A tots els que em llegiu de tant en tant us desitjo un bon any 2021, esperem que la punyetera pandèmia ens deixi viure una mica millor. Bones lectures a tots!

No cerramos en agosto

  El jove i inexpert Jordi Viassolo està a punt d'acabar els seus estudis com a detectiu privat i aconsegueix, com no pot ser d'una altra manera en l'època que vivim, un treball com a becari, temporal i mal pagat, en una agència de detectius de Barcelona. La seva feina consistirà en quedar-se al despatx mentre el personal gaudeix de les seves vacances durant el mes d'agost. La propietària del negoci l'indica que en cas que arribi alguna persona que necessiti dels serveis de l'agència li ha de donar llargues fins al setembre. Així ho fa, però l'avorriment l'està passant factura; fins que arriba un client desesperat per la desaparició de la seva dona, que a més li ha deixat una carta en què li comunica que l'abandona, a ell i als seus dos fills. Al Jordi li sembla que ha de ser un cas fàcil i es posa a investigar pel seu compte, però el cas es complica i es veu ficat en una trama que s'escapa de les seves inexpertes mans.

  A primera ullada i per aquest resum que he fet podria semblar que aquesta novel·la és molt simple i poc original, però puc dir que m'ho he passat molt bé llegint-la, és distreta i divertida, amb els carrers de Barcelona i la idiosincràsia de la ciutat pel mig: el turisme massiu, els bars típics de la Barceloneta, els bars de xinesos i la part alta de la ciutat amb els seus exclusius veïns. I a part de l'entorn, la joventut del protagonista m'ha divertit i l'he trobat molt actual, així com també he trobat divertit en Recasens, detectiu a punt de jubilar que treballa per a l'agència. No cerramos en agosto ha estat una sorpresa que he llegit amb molt de gust.

La dependienta

 

 Les konbini són botigues de conveniència de 24 hores al Japó. La gent que hi treballa normalment ho fan per hores, com a feina eventual mentre busquen alguna cosa millor. La Keiko ja fa molts anys que hi treballa, i per a ella aquesta feina ja li està bé, tot i que té 36 anys i encara està soltera, mai ha tingut parella. Per al seu entorn la Keiko és un rara, una inadaptada social, no s'entèn que a la seva edat encara no tingui ni parella ni fills ni feina estable, i molt menys que vulgui continuar en aquesta situació, que a ella la fa sentir segura.

  Aquesta curta novel·la de 162 pàgines feia temps que tenia ganes de llegir-la. D'autors japonesos només he llegit Murakami i, com ja sap el company blogaire Xexu, no m'agrada gens. Potser per això he trigat a decidir-me. Un cop acabada, no puc dir que no m'hagi agradat, es llegeix ràpid en una estona i el problema que planteja és força interessant: tot aquell que no segueix unes determinades normes socials considerades com a "normals" és considerat un bitxo raro i automàticament se li exclou de la societat. Potser aquí, a l'Europa occidental, això passa poc o menys que al Japó, no conec la cultura japonesa però sembla ser que són força més tancats i rígids que nosaltres. Per altra banda, la Keiko és ben estranya, m'ha semblat una dona bastant simple i amb una manca de sentiments que ben bé diria que algun tipus de malaltia té o que li falta un bull. 

  I potser el que sí que he aconseguit amb aquesta lectura és decidir-me a llegir de tant en tant algun autor japonès més que no sigui Murakami. O potser hi torno, amb els anys els valors canvien i potser el que abans no m'agradava ara sí.

Elena sabe

  La Rita ha aparegut morta, penjada dins l'esglèsia que acostumava a visitar. La investigació policial determina que ha estat un suïcidi, però l'Elena, la mare de la Rita, no creu que hagi estat així i decideix investigar pel seu compte. Però l'Elena és una dona ja gran i malalta, amb un Parkinson brutal que li fa la vida molt difícil. Tot i les limitacions que li produiex la seva malaltia, ella farà un penós viatge cap a la capital, tot cercant l'ajuda que necessita per resoldre l'enigma de la mort de la Rita. 

 Quan vaig escollir per llegir aquesta novel·la de Claudia Piñeiro esperava trobar un relat  policial o novel·la negra però no ha estat així. És un llibre sobre la vida, sobre les persones, sobretot sobre dones i sobre la malaltia de l'Elena, i com de difícil és sobreviure amb els entrebancs de la societat quan tens aquesta "puta enfermedad puta", tal i com la descriu l'Elena. Està tan ben escrita que no se m'ha fet lenta malgrat la seva lentitud en la narració, és ben bé que tot va al ritme de l'Elena i del seu cap, que funciona perfectament. És una novel·la dura, gens fàcil d'assimilar però molt bona.