Habitacions compartides

   

  La Montserrat és una dona gran que està ingressada a l'hospital després d'una operació. En habitació del costat hi ha el Ricard, un home jove que també ha estat operat arran d'una greu caiguda. Tots dos es van recuperant molt poc a poc, entre visites de metges, infermeres i la família, el temps va passant lentament i en totes aquestes hores buides cadascú va recordant el seu passat, la seva infantesa, amb records que fan mal malgrat els anys passats i que han fet que ara siguin qui són. 

  No puc dir gaire cosa més sense desvetllar la trama d'aquesta novel·la, que passa poc a poc però que ens va donant a conèixer els seus protagonistes, d'una manera senzilla i tendre. Si al començament alguna cosa tenen en comú la Montserrat i el Ricard, a banda de compartir passadís a traumatologia, és l'amor pels llibres. 

  Val a dir que m'ha agradat molt, i és que la Blanca Busquets té alguna cosa especial per crear personatges molt humans i molt propers, aquesta és una de les novel·les que més m'ha agradat d'ella, amb només 218 pàgines m'ha emocionat i entendrit. I si m'ha quedat clara alguna cosa un cop acabada la lectura és que ja trigo a llegir Suite francesa, d'Iréne Nèmirovsky, si llegiu Habitacions compartides sabreu perquè.

Pyongyang

   

  Un cop més m'he apuntat al repte lector de la meva biblioteca de referència, ja és el sisè any que ho faig, i d'aquesta manera trobo llibres que són molt interessants i que si no fos per aquest repte i les seves categories segurament mai hauria llegit. En aquest cas havia d'escollir una novel·la gràfica periodística, una categoria una mica complicada, ja havia llegit fa temps Persèpolis, gran llibre, i no es pot repetir. A la recerca d'aquesta categoria em va sortir Pyongyang, publicada l'any 2005 a Espanya però que trobo que encara és vigent en molts aspectes.

  L'autor, Guy Delisle, és un canadenc dibuixant amb una dilatada carrera. En aquest llibre ens explica la seva experiència a Corea del Nord, on va viatjar per temes laborals. Delisle fa un relat de com és l'estància d'un estranger en un país tan tancat, on l'any 2003 no hi havia internet, tota la poca informació que rebia la població era mitjançant els canals oficials, plens de propaganda a favor del líder suprem, Kim Il-Sung, pare de l'actual president. Els estrangers no tenen cap llibertat de moviment pel país, i han d'anar sempre acompanyats d'un intèrpret, s'allotgen en hotels que són expressament per estrangers, no poden circular lliurement pel carrer, tots els seus moviments estan controlats. Fins i tot, en l'aduana d'entrada al país els telèfons mòbils són requisats. Però en Guy aconsegueix passar amb un llibre prohibit pel règim, 1984 de George Orwell.

   En resum, una novel·la gràfica molt interessant sobre un país que, hores d'ara, continua més o menys igual (de malament).

Mentre la neu sigui blanca

 

 L'Einar és un suec de quaranta anys de pare català i mare sueca. El pare, que es diu Pere, mai li ha explicat perquè va marxar de Catalunya, ni li ha parlat de la seva infantesa i adolescència. Però el Pere ha decidit que li vol explicar tot, no a casa sinó mentre fan un recorregut per un camí que fan molts excursionistes suecs a l'estiu i que ells faran durant el mes de setembre. L'Einar sabrà ara què va passar per que el seu pare mai li hagi parlat del passat. El descobriment d'aquell passat tèrbol de què el pare no li havia parlat farà que l'Einar, que gràcies al pare parla perfectament el català, faci un viatge a Catalunya per tal d'esbrinar del tot el que va passar i el perquè de la fugida del Pere.

  Vaig trobar aquest llibre en el prestatge de la biblioteca, i com que som a l'hivern vaig trobar molt adequat llegir-lo en aquesta època de l'any. És un llibre de desenvolupament lent però que enganxa, que passa en gran part en una zona de Catalunya que podem ubicar tot i que els noms dels pobles són ficticis. També hi ha una petita part que es desenvolupa a Suècia al començament, amb tot de referències a la cultura sami (o lapona, que és amb el nom que coneixem la majoria de gent d'aquí). Tot i que, com ja he comentat, la narració és lenta, no es fa feixuga la lectura, i és molt fàcil empatitzar amb l'Einar. En definitiva, molt recomanable sempre que no es vulgui acció trepidant.

La península de las casas vacías

   Odisto és un pagès de Jándula (nom fictici però d'un poble real), un poble  de la província de Jaén, casat i amb un grapat de fills. L'odissea d'aquesta família al llarg de la Guerra Civil és l'eix principal d'aquesta novel·la, d'estil una mica peculiar: el denominat "realisme màgic", que exactament no sé què vol dir, atès que és el primer cop que llegeixo una novel·la escrita així. M'ha semblat entendre que és una barreja de realitat i fantasia: un nen cec recupera la vista després d'una apagada; un fotògraf de guerra trepitja una mina i no aixeca el peu durant quaranta anys; i d'altres exemples semblants de coses que suposo que tenen un simbolisme especial que no sé com valorar. El que sí que m'ha agradat és com l'autor fa aparèixer personatges reals, com Unamuno, Mercè Rodoreda, Picasso, Azaña, Orwell i mols altres, que no tenen un paper destacat en la narració, només són aparicions puntuals però molt ben encaixades.

  Haig de dir, tot i aquest "realisme màgic" que no m'ha acabat de convèncer, que aquest totxo de quasi set-centes pàgines és un novel·lón, una història sobre la Guerra Civil que commou de veure no només la tragèdia d'una família sinó la d'un país. Molt recomanable. 

Demolició

   

  En Rafel Egidi és professor universitari, ja en la dècada dels 50, respectat pels seus alumnes, feliçment casat des de fa anys amb l'Elsa i amb una filla de disset anys. Un dia rep una trucada dels Mossos d'Esquadra on li notifiquen que ha estat denunciat per violació, cosa que el deixa ben estabornit, ell és ben conscient que mai ha violat cap dona. A partir d'aquí comença un procés sense aturador: declarar a comissaria davant dels Mossos, buscar-se un advocat, explicar-ho a la dona i la filla... A més, el Rafel és un personatge relativament conegut, atès que col·labora en una tertúlia de ràdio i una altra a la televisió. Com era d'esperar, ràpidament li demanen que deixi de col·laborar, inclús el rector de la universitat li demana que s'agafi una baixa per evitar un soroll mediàtic que pot afectar el prestigi de la institució. 

  He llegit altres llibres de Llort i m'han agradat, vaig trobar fa uns dies aquest últim a la biblioteca i, dit i fet, cap a casa. Trobo que l'autor ha estat molt valent en tractar en una novel·la un tema com una violació que aparentment és falsa, com afecta al protagonista, un home més aviat normalet. Es plantegen altres temes: el masclisme de la societat en què vivim i el que han viscut les anteriors generacions per una banda, i com tot un procés judicial abans de finalitzar ja condemna l'acusat. Molt controvertit tot plegat, fa pensar i molt. 

La cosina Phillis

   

  El jove Paul marxa de casa dels pares a Birmingham per treballar en l'obra del ferrocarril, quedant sota la tutel·la del senyor Holsworth, l'enginyer. Casualment, a prop d'on desenvolupen la seva feina hi viu el reverend Holman i la seva família, que són parents llunyans del Paul, que aprofitarà per visitar-los i així sortir de la rutina de la feina. És així com coneixerà la seva cosina, la Phillis, una noia joveneta culta i amb una gran sensibilitat.

  Feia temps que tenia ganes d'estrenar-me amb Elisabeth Gaskell i he aprofitat aquesta petita novel·la de la col·lecció Petits Plaers de Viena que vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca. M'ha agradat com està escrit, els dos protagonistes, en Paul i la Phillis, estan ben treballats, la lectura és lleugera tenint en compte com escriuen alguns autors de l'època victoriana. L'únic que no m'ha acabat de convèncer ha estat el final, estic d'acord en com tanca l'autora la història però ho fa d'una manera una mica brusca, crec que aquí podria haver definit una mica més. Però en general el balanç ha estat bo.

 

Resum lectures 2025

  Com cada any, és hora de fer balanç de les lectures de 2025, algunes d'elles resumides en la foto que proporciona l'aplicació Goodreads. Algunes de les lectures d'aquest any, com l'any passat, han estat fetes per participar en el repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, que he pogut completar i que sempre proporciona idees per sortir de la zona de confort. A grans trets, el resum és aquest:

- M'han agradat molt: El crimen de Malladas, de Luis Roso, un autor extremeny que vaig descobrir el 2024, i que parla d'un cas real succeït a principis del segle XX; La casa de les tres xemeneies, d'Andreu Claret, un retrat d'un barri i una època, els anys seixanta a Barcelona; Fracàs, d'Aurora Bertrana, una autora que tenia pendent fa temps i que m'ha entusiasmat amb aquest llibre de la col·lecció Petits Plaers de Viena.

- Clàssics que he llegit: Estremida memòria, de Jesús Moncada, per mi aquest autor és ja un clàssic; Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, relectura dels temps de l'institut.

- M'ha emocionat: Només terra, només pluja, només fang, de Montse Albets, novetat d'aquest 2025.

- He abandonat: Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro, la història del seu avi, interessant però repetitiu.

- No hauria d'haver llegit: aquesta categoria m'ha quedat buida aquest any, bona senyal.

- He descobert: El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca, una novetat que va arribar a les meves mans per casualitat i que ha estat una molt bona lectura; La vida del llibreter A. J. Fikry, què tindran els llibres que parlen de llibres i llibreters que sempre agraden; Una palabra tuya, d'Elvira Lindo, comprat en una botiga de segona mà, m'ha sorprès gratament; El fil invisible, de Gemma Lienas, un altre llibre de segona mà.

- M'han decebut: El enigma de la habitación 622, de Joël Dicker, després d'aquesta lectura em queda clar que és difícil que torni a llegir Dicker; Un estiu per estimar, d'Ester Invernon, no m'acaba d'agradar com escriu tot i que les premises són bones. La asistenta, de Freida McFadden, per passar l'estona i gràcies, no seguiré llegint-la.

- He tornat a la biblioteca sense llegir: Les closques, de Laia Viñas, és el segon cop que ho faig, això ha de ser una senyal; Una taca de sang, de Rosana Andreu, que he retornat per manca de temps per llegir-lo.

I per acabar voldria destacar Los nombres prestados, del desaparegut Alexis Ravelo, que feia temps que volia llegir i que no ha decebut; Tan lluny de casa, de Sergi Purcet, el meu apreciat Xexu de Llibres i punt!, uns relats curts que m'han agradat força; i Somiàvem una illa, de Roc Casagran, autor sabadellenc i guanyador aquest any del Premi Sant Jordi, ben merescut segons el meu parer.

Bon any i bones lectures!