La llarga migdiada de Déu

   L'any 1940, en la França en guerra, Samuel Silverstein, francès d'origen jueu, fuig dels nazis amb la seva família cap al sud del país, però malauradament en el camí ho perd tot. Tot i això ell dedicarà els seus esforços a ajudar una organització clandestina que es dedica a recollir nens jueus fills de pares que han anat a parar a camps de concentració. Samuel, que ha estat tota la vida transportista, treballa ara de venedor ambulant, una feina que li facilita els moviments. És així com entrarà en contacte amb una colònia de nens jueus que sota l'auspici de la Creu Roja suïssa viuen en un recinte on hi ha les ruïnes d'un antic monestir ben a prop de la frontera amb Espanya.

  Si abans havia llegit el llibre d'Espinàs en què fa un recorregut a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, amb La llarga migdiada de Déu em torno a trobar al Pirineu, serà una senyal? Ha estat ben bé casualitat. El cas és que he trigat bastant en acabar aquesta última novel·la de Pep Coll, amb sis-centes pàgines i amb molt poc temps per llegir. Això ha fet que no l'hagi gaudit com ho hauria fet en altres circumstàncies. Haig de dir però, que és una molt bona novel·la, on Pep Coll dona veu en cada capítol a cadascún dels personatges més importants que en formen part, des del Samuel fins a alguns dels nens que viuen dins la colònia. La narració comença al 1940 però coneixerem el destí d'aquest personatges i com intenten sobreviure a la barbàrie nazi, sobretot quan França resta completament envaïda per les tropes de Hitler.

L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran

   

  En L'últim traginer, Espinàs, barceloní, fa un recorregut a peu per pobles de les comarques del Pallars i la Vall d'Aran a mitjan dels anys cinquanta, tot fent una crònica d'uns temps que ja no existeixen i d'uns llocs que hores d'ara estan força canviats, sobretot a causa del turisme de neu. Comença el seu viatge a la Pobla de Segur i acaba a l'últim poble de la Vall d'Aran abans d'arribar a França, i pel camí va descrivint el paisatge, els vilatans, els camins, les fondes on s'allotja, aquestes últimes a uns preus que avui fan riure.

  No havia llegit mai fins ara un llibre de viatges, per casualitat ha vingut a parar a les meves mans aquest llibre de Josep M. Espinàs, el primer que en llegeixo i que no m'ha desgradat però tampoc m'ha estusiasmat, potser pel fet que comento de no haver llegit mai un llibre d'aquest estil. Curiosament aquest estiu vaig passar uns dies a la Vall d'Aran, molt més que canviada de les descripcions que en fa l'autor. Potser m'hauria agradat més si s'hagués aprofondit en l'història dels pobles visitats, tot i que potser no era la intenció de l'autor.

Les nostres mares

  Estic decidida a que no se m'acumulin els llibres, per això continuu amb la collita de Sant Jordi, en aquest cas el següent escollit ha estat Les nostres mares, un llibre dels més venuts en aquest dia i que no vaig dubtar en comprar atès que els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz m'havien agradat molt. 

  Les nostres mares es podria considerar un llibre de relats curts, on cada capítol és un resum de la vida d'una dona, totes elles amb el nexe comú de pertanyer a una generació de dones que han nascut a mitjants del segle XX i només per això han hagut de patir les seqüel·les de l'educació que han rebut, on les dones, sigui de l'estament social que sigui han de dedicar-se a la llar, la cura dels fills i del marit, tot allò que surti d'aquí si ho volen fer ja s'apanyaran. Es tracten temes que potser ara no semblen tan complicats, com l'avortament, que s'havia de fer a Londres i d'amagat, això qui podia; l'educació que van rebre les dones durant la dictadura, la poca comprensió dels homes: ja treballo jo, per què ho has de fer tu?

  Les nostres mares és un llibre de dones fortes, profundament feminista com ho són els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz. Aquest potser és una mica més difícil de seguir per la manera com està escrit, de vegades sembla que el que llegeixes és el pensament d'una persona i pot resultar una mica caòtic. Però m'ha agradat molt l'homenatge que fa l'autora a una generació de dones que no ho ha tingut gens fàcil.

Camí de sirga

   Fa molts anys vaig llegir Camí de sirga, una gran novel·la tot i que la vaig trobar una mica difícil de llegir. Ara per Sant Jordi he trobat aquest llibre o novel·la gràfica basat en l'original de Jesus Moncada i no m'he pogut resistir. Últimament estic intentant introduir en les meves lectures la novel·la gràfica, de joveneta era molt aficionada als còmics i aquesta tendència que hi ha ara de resorgiment d'aquest tipus de lectura m'està agradant força, sobretot les que estan basades en bones lectures, com les que he llegit no fa gaire, com Nada o Los pacientes del doctor García.

  D'aquest Camí de sirga només puc dir bones paraules, m'ha agradat molt, tot en blanc i negre i amb dibuixos molt adequats trobo per representar l'època del segle XX a Mequinensa. En definitiva, un gran encert.

Temps enrere

 

 El retrobament de quatre amigues de la infància i joventut serveix d'excusa perquè l'Elvira faci una retrospectiva de la seva vida, una dona madura que va néixer en el si d'una humil família en el Priorat abans de la revolució del vi. L'Elvira està casada amb el Tomàs, fill d'una vídua que va fer de portera en un edifici de Barcelona molts anys. Tots dos es van conéixer a Alemanya, on va emigrar la família de l'Elvira per fugir de la misèria, i on el Tomàs hi va anar per continuar la seva carrera professional com a especialista en sismologia.   

 Avui és la vigilia de Sant Jordi i no hauria pogut escollir millor dia per acabar aquesta novel·la de Ramon Solsona, set-centes pàgines escrites de manera senzilla però brillant en què, amb l'excusa d'explicar la vida d'una parella, l'Elvira i el Tomàs, l'autor acaba narrant la història recent del Priorat, una comarca maltractada durant molt temps per la duresa de la seva orografia i la climatologia i que gràcies a l'extraordinària qualitat dels seus vins ha aconseguit reviure. Poc a poc i durant tota la narració anant marxa enrere anirem coneixent aquesta parella i el seu entorn, mares i pares, fills, amics, tot això pràcticament sense diàlegs explícits però amanit amb el ric dialecte prioratí. Una gran lectura sens dubte.

Por encima de la lluvia

  En Miguel i l'Helena s'han conegut en una residència d'avis benestants a Tarifa. Tots dos arrosseguen un passat ple d'ombres, i el suïcidi d'un company de la residència els decideix a marxar d'allà i resoldre aquells temes que van quedar pendents fa molts anys i que no els deixen gaudir de la seva vellesa. En Miguel ha estat banquer, ara és vidu i té una filla, la Natalia, amb una vida complicada. L'Helena és filla de mare anglesa i pare espanyol, va néixer i va viure la seva infantesa a l'altra banda del mar, a Tànger; ara està sola, és una dona amb una forta personalitat i serà ella qui animarà al Miguel a tancar tot allò del seu passat que el rossega per dins, i ella també ho farà, acompanyada d'ell.

  Un altre llibre que llegeixo de Víctor del Árbol i que, com els dos anteriors, La tristeza del samurai i Un millón de gotas, és un relat èpic, on es barregen present i passat, amb passatges del franquisme i amb personatges que pateixen i molt. Por encima de la lluvia és una història molt ben treballada, l'Helena i el Miguel fan patir per tot el sofriment que porten a dins. L'autor tampoc s'estalvia la violència, com en els dos llibres que he llegit d'ell, són històries ben diferents però hi ha el segell incofusible de l'autor. M'ha agradat, està ben escrit però és dur, és per això que tornaré a llegir Víctor del Árbol però d'aquí a un temps.

Benvolguda

   

 Amb cinquanta i pocs anys, la Remei, dibuixant de prestigi, es considera una dona completa i feliç, casada amb un home més jove que ella i amb una filla. El seu marit, Òscar, és violinista en una orquestra, i ara té una nova i jove companya amb qui ha d'assajar molt per tal que ella es posi al dia. Quan la Remei coincideix amb tots dos al cotxe sap que tard o d'hora ells dos s'enamoraran. A partir d'aquí la Remei va desgranant la seva vida anterior i el seu present amb força sentit de l'humor, tan quan parla de la seva infantesa com quan parla de la seva actual situació de maduresa, de dona menopàusica esposa d'un home més jove que ella.

  Benvolguda va rebre el premi Ramon Llull 2022, l'he vist a moltes llibreries i de fet m'ha costat aconseguir-ho de la biblioteca, de tan sol·licitat que està. Al començament de la lectura he rigut força amb els comentaris i situacions en què es troba la Remei, potser perquè em toquen molt de prop per l'edat. Però cap a la meitat del llibre l'he trobat repetitiu i ja no m'ha fet la mateixa gràcia que al començament, algunes situacions les he trobat una mica passades de volta, com en el tema de l'alcoholisme i les drogues. No segueixo l'Empar Moliner als mitjans de comunicació, pràcticament ni l'he vista però em fa la impressió com si s'hagués descrit ella mateixa. Aquesta és una novel·la no gaire llarga a la qual trobo li sobren pàgines, en què es podria haver aprofondit més i ni per un moment l'he trobat digne d'un premi com el Ramon Llull. I si li he donat 3 estrelles és perquè la primera mitja part m'ha fet riure.