La voz dormida

   Poc després d'haver acabat la Guerra Civil espanyola, un grup de dones empresonades en la presó de Ventas, a Madrid, conviuen entre elles en mig de la misèria, la fam, les malalties i el menyspreu de les seves carcelleres. Totes elles són represaliades del règim, algunes d'elles només pel fet d'haver estat denunciades per algun veí, d'altres per haver donat suport als seus companys del bàndol republicà, cap d'elles té delictes de sang però tot i això esperen greus condemnes, fins i tot a mort. D'entre totes elles destacarà la Pepita, veritable protagonista de la novel·la fins al final.

  He llegit aquesta emotiva, fantàstica i tendre novel·la gràcies a una iniciativa sorgida a Instagram anomenada #septiembreextremeño i promocionada per una gran lectora de Plasencia, la Raquel @tontoelquenolea, que ha proposat diversos autors de la seva terra per llegir durant aquest mes. Quin gran encert, feia temps que no llegia un llibre que m'arribés a emocionar tant tot i la senzillesa amb què està escrit,i basat en testimonis reals. Com diu la contraportada, és una lectura imprescindible, necessària per conèixer el paper de les dones en els anys més foscos de la posguerra.

El retrat de matrimoni

   Lucrezia de Mèdici és la cinquena filla del duc de Ferrara, és una nena especial, callada, diferent dels seus germans i amb una gran vida interior, a qui apassiona la pintura i que viu una existència més o menys tranquil·la al palau familiar dels Mèdici a Florència. Fins que la seva germana Maria, promesa en matrimoni al duc de Ferrara, mor. Com que a les dues famílies els interessa una aliança, que ja estava prevista amb la unió de la Maria i l'Alfons, duc de Ferrara, es decideix que la joveneta Lucrezia substituirà la seva germana morta i serà ella qui es casi amb l'Alfons. Però com que només té tretze anys, s'haurà d'esperar a que sigui una mica més gran.

  Aquesta última novel·la de Maggie O'Farrell està basada en un personatge real, la Lucrezia realment va existir, es va casar amb quinze anys amb l'Alfons i va morir poc després en estranyes circumstàncies sense que se sàpiga ben bé la causa de la seva mort, finalment atribuïda a una malaltia infecciosa. 

  Veient l'aclaparador èxit que ha tingut, les bones crítiques que n'ha rebut i que s'hagi encetat una lectura conjunta en un canal de Telegram per iniciativa d'El Reducte català, tot i que m'estava resistint a llegir-la, finalment he caigut. La veritat és que la lectura m'ha deixat sentiments contraposats, per una banda haig de reconéixer que la novel·la és molt bona, està molt ben escrita i els personatges molt ben treballats, no només la Lucrezia. Per altra banda, no m'he vist capaç d'acabar-la, ben bé quan portava més de la meitat he decidit que no podia més amb l'excessiva lentitud i l'abundància de detalls, que trobo adequats però que no fan per mi, he tingut la sensació de no avançar i poques ganes d'agafar el llibre. Per tant, he decidit llegir en diagonal i saltant-me un bon tros i anar a acabar amb els dos últims capítols. Crec que no em paga la pena fer esforços per un llibre que no trobo el moment d'agafar-lo, la lectura ha de ser un plaer, no una obligació. 

Natura quasi morta

 

  Durant la tardor de 2008 la Universitat Autònoma de Barcelona viu un temps complicat, en mig de vagues i mobilitzacions dels estudiants anti-Bolonya. En aquest context es produeix la desaparició d'un estudiant romanès, Constantin Iliescu, i alguns dels seus companys es mobilitzen per esbrinar què li pot haver passat per haver desaparegut d'un dia per l'altre i sense donar explicacions. Mentre professors i Mossos d'Esquadra investiguen es produeix una altra desaparició, la de la jove estudiant d'erasmus Laura Cremona, molt implicada en la recerca de Constantin.

  Natura quasi morta és una novel·la policiaca que pressuposo molt ben ambientada en la UAB, i dic pressuposo atès que jo no vaig estudiar la meva carrera allà, tot i això en la primera pàgina de l'edició que he llegit hi ha un mapa per ubicar-se en cada moment. A més l'autora, Carme Riera, és catedràtica d'aquesta universitat, per tant gran coneixedora del seu funcionament, és per això que alguns dels personatges que formen part de la narració són càrrecs importants dins el funcionament universitari. 

  Al començament m'ha costat una mica entrar dins de la novel·la, la trobava un xic lenta, però després s'ha animat amb girs de guió inesperats, ha resultat una lectura força distreta.

Morir-ne disset

  L'Ernest, nascut als anys 60, és fill d'una família d'immigrants vinguts del sud d'Espanya i que viuen en una gran ciutat industrial del Vallès Occidental. Alguns dels companys de classe de l'Ernest, no tots, el menyspreen i li diuen xarnego, tot i que ell s'integra a Catalunya com un català més, de fet l'Ernest és un perfeccionista de la gramàtica i la llengua catalana que no suporta els barbarismes. Durant tota la narració l'Ernest va explicant en primera persona la seva infantesa i joventut amb un llenguatge descarat i poca-solta mentre narra els assassinats que comet i com els justifica, totes les seves víctimes són males persones que es mereixen que ell les mati; no, perdó, que les mori, parlem-ne correctament.

  Vaig comprar aquesta novel·la, premi Sant Jordi 2021, en una botiga solidària d'aquelles que recullen llibres i després els venen a preus mòdics, i ha estat un gran encert trobar-la. M'ha agradat molt, l'Ernest m'ha caigut molt bé tot i ser un assassí, puc dir que en part entenc el que li passa ja que som de la mateixa generació i origen familiar molt semblant, jo també soc xarnega i algunes de les persones amb què m'he trobat en la meva joventut no s'han estalviat de recordar-m'ho, algunes de les situacions que li passen a l'Ernest m'han resultat molt properes, però haig de dir que jo no he assassinat a ningú per aquest motiu 😄. I també haig de dir que, potser no tant com li passa a l'Ernest, soc una maniàtica de la gramàtica, de les poques persones que encara posa accents en els missatges de Whatsapp.

  En definitiva, segons la meva modesta i subjectiva opinió, un premi Sant Jordi molt encertat, tot i que si li he donat només quatre estrelles és perquè entenc que la forma en què està escrit i les contínues referències lingüístiques poden fer-se una mica carregants a qui no agradi aquest tema.

Teoria del gall

   La inspectora Mina Fuster no té una bona relació amb la seva mare, tot just s'acaben de barallar fa uns dies i la Mina des de llavors no n'ha tingut notícies. Ara la Mina està investigant amb el seu equip un macabre cas en què un assassí està deixant bosses amb restes d'una dona al llarg de tota Europa. 

  Dies després de la discusió entre mare i filla, la Mina s'assabenta que la mare ha acomiadat la dona que la cuidava i que ha marxat de casa, deixant els mobles tapats com si no hagués de tornar en molt temps, ningú no sap quan ha marxat ni a on.

  Vaig agafar de la biblioteca aquest nou cas de la inspectora Mina Fuster, només he llegit Els fils de l'aranya i fa molt temps, aquesta nova entrega la tenia en la llista de pendents, ja que tinc un bon record de l'anterior. Però no l'he acabada i em sap greu, he llegit fins a la meitat, la narració m'ha resultat una mica caòtica així com els diàlegs dels personatges, en cap moment he aconseguit entrar-hi dins. I la veritat és que ho sento molt perquè tenia moltes ganes de llegir-lo, potser no l'he agafat en un bon moment.

Un árbol crece en Brooklyn

 

 Durant els primers anys del segle XX moltes famílies procedents d'Irlanda, Alemanya, Itàlia, van fugir de la misèria dels seus països a la cerca d'una vida millor als Estats Units. L'acció d'aquesta novel·la se situa, com bé diu el títol, a Brooklyn, i la protagonista és la Francie, filla d'una parella molt jove. La Katie, mare de la Francie, treballa netejant cases i el pare, en Johnny, quan treballa ho fa servint copes i cantant en locals on es consumeix gran quantitat d'alcohol; de fet Johnny és alcohòlic... La Francie té un germà un any més petit que ella i és una addicta als llibres, cada dia llegeix i fa continus viatges a la biblioteca pública a la cerca de més i més lectures. Mentrestant, com a gran observadora que és, veu com la seva família intenta sobreviure en un entorn molt pobre i difícil. És molt bona la descripció que fa l'autora de la vida quotidiana i l'entorn en què viuen les famílies, lluitant en el dia a dia per donar una vida millor als seus fills.

  Vaig comprar aquest llibre per diverses raons: edició de butxaca, econòmic, lleuger per portar a la maleta i molt bones crítiques. M'ha agradat? Sí. M'ha entusiasmat? No del tot. I per què? Si bé és cert que la història és molt bona i està molt ben narrada, no es fa gens feixuga tot i les 500 pàgines que té, la descripció de la lluita diària dels immigrants europeus a Brooklyn és molt bona, si li haig de posar un però a la novel·la és la part final, quan la Francie és ja adolescent, trobo que s'ha desenvolupat massa ràpid en comparació a la resta de la narració. Potser també el fet que totes les resenyes que he llegit siguin tan bones posa el llistó molt alt i per això també he anat llegint amb uns ulls potser massa crítics. Tot i això, és molt recomanable.

Sostiene Pereira

   Lisboa, en el calurós estiu de 1938. Pereira és un veterà periodista que actualment s'encarrega de la pàgina de cultura del diari Lisboa després d'anys dedicat als successos. En un país sotmès a la dictadura de Salazar i veí d'una Espanya en plena guerra civil, Pereira, que no combrega gaire amb les polítiques repressives del govern del seu país, entra en contacte amb un jove que li demana feina, aquest jove tot just ha acabat els seus estudis i vol ajudar-lo en l'elaboració dels seus articles culturals. Pereira és un home vidu i sense fills, solitari, obès i amb salut delicada, i la relació que establirà amb el seu jove col·laborador i la seva nòvia acabarà influint en la seva vida molt més del que ell s'espera.

  Sostiene Pereira és una novel·la curta, només 178 pàgines, amb una nota final de l'autor que s'ha de llegir per acabar d'entendre ben bé qui és Pereira i per què es comporta com ho fa. No hauria escollit mai aquest llibre si no fos per una iniciativa de lectura conjunta que he trobat a l'Instagram, concretament promoguda per @tontoelquenolea, una noia estremenya molt activa. Haig de dir que el llibre m'ha agradat, Pereira m'ha inspirat tendresa en certs moments i sobretot m'ha agradat el final, no m'ho esperava. A més, fa uns dies vaig estar mirant capítols atrassats de Página 2 i precisament en un d'ells, dedicat a Portugal, se'n va parlar, d'aquesta novel·la i el seu autor.

El tiempo de las moscas

   Inés surt de la presó després de quinze anys de reclusió per haver assassinat l'amant del seu marit. Ara, rebutjada per la seva filla amb qui pràcticament no ha tingut contacte després del crim, i divorciada del seu marit, enceta una nova vida que ella desitja que sigui tranquila. A la presó ha llegit molt sobre el comportament dels insectes i un cop lliure es dedica a l'extermini de plagues domèstiques amb mètodes ecològics, acompanyada en la seva empresa per la Manca, companya de la presó. Ja porten totes dues pràcticament un any dedicades amb èxit a la seva professió quan una de les clientes demana a la Inés que li proporcioni algun verí tòxic dels que pot aconseguir com a professional a canvi de molts diners, estranya proposició que fa sospitar les dues sòcies que la clienta en qüestió planifica cometre un crim.

  Un altre cop torno a llegir Claudia Piñeiro, en una novel·la que tracta no només de la nova vida de la protagonista, sinó de molts altres temes que afecten les dones en general i que vol expressar el canvi de mentalitat en la societat: el dret a l'avortament, la llibertat sexual de les dones, el respecte per la diversitat de gènere, la homosexualitat, el canvi de sexe. Tot això queda expressat en capítols intercalats en la narració amb d'altres que parlen de les mosques, aquests últims resulten una mica estranys, crec que tenen un rerefons filosòfic i algun cop m'han sobrat. A més, cal haver llegit primer Tuya, la novel·la on la Inés planifica i comet el crim que li costarà la presó, jo fa més de deu anys que la vaig llegir i no recordava gaire cosa, i constantment en surten referències. Tot i això, considero que aquest llibre ha estat una molt bona lectura.

Carta d'una desconeguda

 

 Qualsevol moment és bo per llegir Stefan Zweig, per això, en una visita rampell a la biblioteca vaig aprofitar per agafar aquest petit llibre de només 91 pàgines i que he llegit en una estona. Carta d'una desconeguda és pràcticament tot una carta, com ja diu el títol, una carta que rep un home a casa seva, una carta més gruixuda que les normals que arriben habitualment per correu. En aquesta carta una dona que acaba de perdre el seu fill explica... No diré el què, ja que el llibre és tan curt que per poc que es parli d'ell es pot fer spoiler. Només diré que tot i que pot semblar romàntic a mi m'ha semblat una obsessió malaltissa pròpia de ser tractada per un psiquiatra, però que malgrat això està tan i tan ben escrit que arriba al cor. En definitiva, s'ha de llegir.

 

La llogatera de Wildfell Hall

  La mansió de Wildfell Hall fa anys que està deshabitada i no es troba en gaire bon estat, fins que un dia arriba per viure-hi en una part recentement rehabilitada la jove vídua Helen Graham i el seu fill Arthur. Els veïns de la zona queden sorpresos i de seguida volen saber qui és aquesta dona i d'on ve, Helen és educada però distant i una mica esquerpa amb ells, de manera que la curiositat dels veïns encara augmenta més i els rumors comencen a escampar-se. El jove Gilbert Markham queda impressionat per la bellesa i el caràcter de Helen, fins al punt de caure'n enamorat, Helen el tracta amb amabilitat però amb molta distància i això fa que encara se'n senti més atret, tot i que els rumors negatius sobre la vídua cada cop s'escampen més entre els veïns.

  Aquesta novel·la d'Anne Brontë està escrita en primera persona, és Gilbert qui va narrant de forma epistolar els fets que van succeint des que Helen i el seu fill arriben a la ruïnosa mansió. No voldria donar més detalls de com continua la novel·la sense fer spoiler, haig de dir que jo l'he començat sense saber-ne gaire i això m'ha agradat, he anat descobrint poc a poc les seves 636 pàgines i així ho he gaudit més. 

  Val a dir que la petita de les germanes Brontë sembla avançada al seu temps, en la manera com tracta les relacions entre homes i dones, i no només ho dic jo, arreu es considera així, en un llibre en què es parla entre d'altres coses del maltractament dels homes envers les dones, del trist paper que toca a les dones fer a la vida, únicament com a mares, esposes devotes i gestores de les cases; una dona independent econòmicament era mal vista, tal com passa amb Helen, cosa que fa que sigui objecte de crítiques contínues per part de tothom. En el fons hi ha una dura crítica al masclisme de l'època i també a l'alcoholisme i les seves conseqüències negatives.

  Per qui vulgui més informació sobre La llogatera de Wildfell Hall, la seva autora i la relació amb les seves famoses germanes arreu pot trobar-ne, només puc dir que m'ha agradat molt, la vaig agafar amb una mica de recança atès el gruix de la novel·la, però no m'ha decebut, ans al contrari, una gran lectura.

La flor del azafrán amarillo

   Virgínia, any 1837, en una típica plantació de l'època acaba de néixer l'Elizabeth, filla primogènita de la família Wainwraight. Com era normal en aquell temps, la senyora de la casa i mare de la petita no amamantaria la nena, sinó que ho faria una de les esclaves negres que tenien a la casa, la Mattie, que ha de deixar el seu petit Samuel per dedicar-se en cos i ànima a la petita senyoreta Lisbeth. Entre totes dues s'estableix una relació que va més enllà del que s'esperaria, la Mattie es converteix en una segona mare per la Lisbeth, li aporta més amor, protecció i valors humans que la seva pròpia mare. D'aquesta manera serà com la Lisbeth anirà entenent que els negres també són persones amb sentiments i no éssers inferiors tractats com a animals, com fa la seva família i les de les plantacions veïnes.

  Aquesta novel·la ha arribat a les meves mans gràcies a una companya de feina poc aficionada a la lectura, si no fos així probablement no l'hauria llegit mai perquè aquests tipus d'històries una mica ensucrades no m'atrauen. L'he llegida bastant ràpidament, és cert que la lectura és senzilla amb capítols no gaire llargs, tot i això no m'ha entusiasmat, per passar l'estona està bé i també per no oblidar el crim contra la humanitat que va suposar l'esclavisme al sud dels Estat Units. He trobat també que no s'ha aprofondit en alguns personatges, com els pares de la Lisbeth o inclús el marit de la Mattie, que apareix ben poc, tots ells crec que són dignes de ser desenvolupats tan pel bo com pel dolent.

Sensación térmica

  La Lucía i la Juliana són dues joves estudiants que gaudeixen d'una beca per continuar els seus estudis a Nova York i que comparteixen pis. La Lucía és mexicana i la Juliana de Colòmbia, ambdues pateixen pel fred de l'hivern novaiorquès en un pis petit que a més té ratolins. La Juliana inicia una relació amb el Profesor, un home de la universitat més gran que ella i que la té sotmesa a un maltractament subtil que la Juliana és incapaç de veure, però la Lucía sí, li va advertint però la Juliana continua molt enamorada del Profesor. Per altra banda, mentre la Lucía observa el deteriorament físic i psicològic de la seva amiga, va recordant la seva pròpia experiència amb el maltractament que patia la seva mare per part del seu pare i que a ella li tocava de retruc.

  Vaig trobar aquesta novel·la en un prestatge d'exposició de la biblioteca i la vaig agafar perquè era curta i em ve de gust últimament llegir llibres curts. Quin encert, en poques pàgines l'autora és capaç de descriure perfectament com les dues joves, que només són un exemple de la societat, pateixen el masclisme de la societat en què viuen i com tothom fa la vista grossa davant les actituds i fets que s'observen com si el que passa fos el més normal del món. No només m'ha agradat, m'ha sabut a poc, voldria que hagués continuat per tal que els maltractadors acabessin enfonsats en la misèria que es mereixen.

Quinqui connection

   

  A l'estiu Mallorca és plena de turistes, però de notícies interessants que la premsa vulgui publicar no n'hi ha gaire. Fins que un dia, mentre s'enderroca part del barri de Son Banya amb la idea de rehabilitar-ho, apareixen enterrades les restes de tres persones que, pel que sembla, porten anys allà. Son Banya és un barri conflictiu, les cases enderrocades pertanyien a la Niña, una gitana morta fa pocs anys i que controlava amb mà ferma la venda de droga a Mallorca. 

  N'havia sentit a parlar molt bé de l'última novel·la de Sebastià Bennasar i la vaig comprar per Sant Jordi. Ha estat una bona lectura, molt negra i amb personatges interessants i molt reals que, com diu la contraportada, són una colla d'arreplegats; també periodistes, que treballen pel diari mallorquí que recull les notícies de l'illa i que van fent la seva feina com bonament poden. A més, resulta molt enriquidor llegir en mallorquí, i més de la manera desvergonyida i irònica en què està escrita la novel·la.

Pandora

   

  El jove compte alemany Otto Vogelstein s'embarca cap als Estats Units per incorporar-se a la seva feina de diplomàtic. El vaixell on viatja fa una parada a Southampton, on puja molta gent d'origen nordamericà, entre ells la jove Pandora i els seus pares, que han estat viatjant pel món durant dos anys. Otto queda fascinat per Pandora però la senyora Dangerfield, una companya de viatge, li desaconsella tenir-ne tracte, atès que Pandora és un prototip de dona moderna, d'aquelles que s'obren camí soles a la vida.

  La contraportada d'aquesta curta novel·la de Henry James ja adverteix que casar-se amb una noia dels Estats Units era un perill permanent....una de les seqüeles de la vida moderna. Evidentment, la novel·la està ambientada pel que sembla a finals del segle XIX, on un home ben posicionat com el nostre protagonista no pot permetre's el luxe de tenir una dona que sobresurti ni que sigui mínimament. El plantejament sembla interessant però sort que el llibre és ben curt, perquè no m'ha agradat, els pocs diàlegs que hi ha els he trobat forçats i poc entenedors, així com el desenvolupament de l'acció. No he entrat gens en la novel·la, la primera que llegeixo de Henry James. Tot i això, no descarto llegir-ne alguna més de l'autor, tan reconegut.

Dragones de papel

   En aquest nou cas del sergent Xavi Masip dels Mossos d'Esquadra, aquest es troba fora de servei investigat per Afers Interns a causa d'una polèmica intervenció policial. Tot i això, serà cridat pels seus superiors per investigar un cas complicat: una noia coneguda com a Clarise ha aparegut morta en un contenidor, mutilada i amb un drac de paper al costat. La Clarise era famosa a internet pels seus vídeos de contingut porno. Tothom té clar que aquest estrany cas ha de ser investigat pel Xavi, i més quan dies més tard una altra noia que es dedicava al mateix que la Clarise és trobada morta en circumstàncies similars però aquest cop a Cadaqués. 

  Segueixo amb la saga de Xavi Masip, un gran investigador amb una gran personalitat i capacitat. A més, com no pot ser d'una altra manera tenint en compte que Melero és mosso d'esquadra, en tota la novel·la s'explica ben bé el funcionament de la policia catalana quan a actuacions i investigacions. Potser dels quatre llibres del sergent Masip aquesta és la que més m'ha agradat, pels personatges que apareixen, com la caporala Cristina Espejel, que des de les comarques gironines col·labora amb Masip en la investigació del cas.

 

  

Fahrenheit 451

  Guy Montag és bomber, però en una època futura en què els bombers, en lloc d'apagar focs es dediquen a cremar llibres, ja que estan prohibits per la llei. No només cremen els llibres sinó també les cases d'aquelles persones que en tenen i els llegeixen. En la societat distòpica on es desenvolupa la trama tothom té clar que els llibres no han d'existir, Guy ho té clar, fins que un dia comença a preguntar-se perquè els llibres són tan perillosos.

  Feia molt temps que tenia a la llista de llibres pendents aquesta novel·la escrita fa molts anys però que planteja temes ben actuals, de fet crec que l'autor fliparia si veiés com molta gent està ben enganxada a les pantalles dels telèfons mobils. Per qui no ho sàpiga (jo no ho sabia fins que he llegit el llibre) 451 graus Fahrenheit és la temperatura a la qual el paper dels llibres s'encén i crema. 

  Aquesta és una novel·la escrita fa anys però ben actual. Està dividida en tres parts, les dues primeres m'han agradat molt, la tercera no tant, però no puc dir el perquè sense fer un spoiler. Tot i això, haig de dir que s'ha de llegir sí o sí, com 1984 o La revolta dels animals, fan pensar i molt.

La llarga migdiada de Déu

   L'any 1940, en la França en guerra, Samuel Silverstein, francès d'origen jueu, fuig dels nazis amb la seva família cap al sud del país, però malauradament en el camí ho perd tot. Tot i això ell dedicarà els seus esforços a ajudar una organització clandestina que es dedica a recollir nens jueus fills de pares que han anat a parar a camps de concentració. Samuel, que ha estat tota la vida transportista, treballa ara de venedor ambulant, una feina que li facilita els moviments. És així com entrarà en contacte amb una colònia de nens jueus que sota l'auspici de la Creu Roja suïssa viuen en un recinte on hi ha les ruïnes d'un antic monestir ben a prop de la frontera amb Espanya.

  Si abans havia llegit el llibre d'Espinàs en què fa un recorregut a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, amb La llarga migdiada de Déu em torno a trobar al Pirineu, serà una senyal? Ha estat ben bé casualitat. El cas és que he trigat bastant en acabar aquesta última novel·la de Pep Coll, amb sis-centes pàgines i amb molt poc temps per llegir. Això ha fet que no l'hagi gaudit com ho hauria fet en altres circumstàncies. Haig de dir però, que és una molt bona novel·la, on Pep Coll dona veu en cada capítol a cadascún dels personatges més importants que en formen part, des del Samuel fins a alguns dels nens que viuen dins la colònia. La narració comença al 1940 però coneixerem el destí d'aquest personatges i com intenten sobreviure a la barbàrie nazi, sobretot quan França resta completament envaïda per les tropes de Hitler.

L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran

   

  En L'últim traginer, Espinàs, barceloní, fa un recorregut a peu per pobles de les comarques del Pallars i la Vall d'Aran a mitjan dels anys cinquanta, tot fent una crònica d'uns temps que ja no existeixen i d'uns llocs que hores d'ara estan força canviats, sobretot a causa del turisme de neu. Comença el seu viatge a la Pobla de Segur i acaba a l'últim poble de la Vall d'Aran abans d'arribar a França, i pel camí va descrivint el paisatge, els vilatans, els camins, les fondes on s'allotja, aquestes últimes a uns preus que avui fan riure.

  No havia llegit mai fins ara un llibre de viatges, per casualitat ha vingut a parar a les meves mans aquest llibre de Josep M. Espinàs, el primer que en llegeixo i que no m'ha desgradat però tampoc m'ha estusiasmat, potser pel fet que comento de no haver llegit mai un llibre d'aquest estil. Curiosament aquest estiu vaig passar uns dies a la Vall d'Aran, molt més que canviada de les descripcions que en fa l'autor. Potser m'hauria agradat més si s'hagués aprofondit en l'història dels pobles visitats, tot i que potser no era la intenció de l'autor.

Les nostres mares

  Estic decidida a que no se m'acumulin els llibres, per això continuu amb la collita de Sant Jordi, en aquest cas el següent escollit ha estat Les nostres mares, un llibre dels més venuts en aquest dia i que no vaig dubtar en comprar atès que els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz m'havien agradat molt. 

  Les nostres mares es podria considerar un llibre de relats curts, on cada capítol és un resum de la vida d'una dona, totes elles amb el nexe comú de pertanyer a una generació de dones que han nascut a mitjants del segle XX i només per això han hagut de patir les seqüel·les de l'educació que han rebut, on les dones, sigui de l'estament social que sigui han de dedicar-se a la llar, la cura dels fills i del marit, tot allò que surti d'aquí si ho volen fer ja s'apanyaran. Es tracten temes que potser ara no semblen tan complicats, com l'avortament, que s'havia de fer a Londres i d'amagat, això qui podia; l'educació que van rebre les dones durant la dictadura, la poca comprensió dels homes: ja treballo jo, per què ho has de fer tu?

  Les nostres mares és un llibre de dones fortes, profundament feminista com ho són els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz. Aquest potser és una mica més difícil de seguir per la manera com està escrit, de vegades sembla que el que llegeixes és el pensament d'una persona i pot resultar una mica caòtic. Però m'ha agradat molt l'homenatge que fa l'autora a una generació de dones que no ho ha tingut gens fàcil.

Camí de sirga

   Fa molts anys vaig llegir Camí de sirga, una gran novel·la tot i que la vaig trobar una mica difícil de llegir. Ara per Sant Jordi he trobat aquest llibre o novel·la gràfica basat en l'original de Jesus Moncada i no m'he pogut resistir. Últimament estic intentant introduir en les meves lectures la novel·la gràfica, de joveneta era molt aficionada als còmics i aquesta tendència que hi ha ara de resorgiment d'aquest tipus de lectura m'està agradant força, sobretot les que estan basades en bones lectures, com les que he llegit no fa gaire, com Nada o Los pacientes del doctor García.

  D'aquest Camí de sirga només puc dir bones paraules, m'ha agradat molt, tot en blanc i negre i amb dibuixos molt adequats trobo per representar l'època del segle XX a Mequinensa. En definitiva, un gran encert.

Temps enrere

 

 El retrobament de quatre amigues de la infància i joventut serveix d'excusa perquè l'Elvira faci una retrospectiva de la seva vida, una dona madura que va néixer en el si d'una humil família en el Priorat abans de la revolució del vi. L'Elvira està casada amb el Tomàs, fill d'una vídua que va fer de portera en un edifici de Barcelona molts anys. Tots dos es van conéixer a Alemanya, on va emigrar la família de l'Elvira per fugir de la misèria, i on el Tomàs hi va anar per continuar la seva carrera professional com a especialista en sismologia.   

 Avui és la vigilia de Sant Jordi i no hauria pogut escollir millor dia per acabar aquesta novel·la de Ramon Solsona, set-centes pàgines escrites de manera senzilla però brillant en què, amb l'excusa d'explicar la vida d'una parella, l'Elvira i el Tomàs, l'autor acaba narrant la història recent del Priorat, una comarca maltractada durant molt temps per la duresa de la seva orografia i la climatologia i que gràcies a l'extraordinària qualitat dels seus vins ha aconseguit reviure. Poc a poc i durant tota la narració anant marxa enrere anirem coneixent aquesta parella i el seu entorn, mares i pares, fills, amics, tot això pràcticament sense diàlegs explícits però amanit amb el ric dialecte prioratí. Una gran lectura sens dubte.

Por encima de la lluvia

  En Miguel i l'Helena s'han conegut en una residència d'avis benestants a Tarifa. Tots dos arrosseguen un passat ple d'ombres, i el suïcidi d'un company de la residència els decideix a marxar d'allà i resoldre aquells temes que van quedar pendents fa molts anys i que no els deixen gaudir de la seva vellesa. En Miguel ha estat banquer, ara és vidu i té una filla, la Natalia, amb una vida complicada. L'Helena és filla de mare anglesa i pare espanyol, va néixer i va viure la seva infantesa a l'altra banda del mar, a Tànger; ara està sola, és una dona amb una forta personalitat i serà ella qui animarà al Miguel a tancar tot allò del seu passat que el rossega per dins, i ella també ho farà, acompanyada d'ell.

  Un altre llibre que llegeixo de Víctor del Árbol i que, com els dos anteriors, La tristeza del samurai i Un millón de gotas, és un relat èpic, on es barregen present i passat, amb passatges del franquisme i amb personatges que pateixen i molt. Por encima de la lluvia és una història molt ben treballada, l'Helena i el Miguel fan patir per tot el sofriment que porten a dins. L'autor tampoc s'estalvia la violència, com en els dos llibres que he llegit d'ell, són històries ben diferents però hi ha el segell incofusible de l'autor. M'ha agradat, està ben escrit però és dur, és per això que tornaré a llegir Víctor del Árbol però d'aquí a un temps.

Benvolguda

   

 Amb cinquanta i pocs anys, la Remei, dibuixant de prestigi, es considera una dona completa i feliç, casada amb un home més jove que ella i amb una filla. El seu marit, Òscar, és violinista en una orquestra, i ara té una nova i jove companya amb qui ha d'assajar molt per tal que ella es posi al dia. Quan la Remei coincideix amb tots dos al cotxe sap que tard o d'hora ells dos s'enamoraran. A partir d'aquí la Remei va desgranant la seva vida anterior i el seu present amb força sentit de l'humor, tan quan parla de la seva infantesa com quan parla de la seva actual situació de maduresa, de dona menopàusica esposa d'un home més jove que ella.

  Benvolguda va rebre el premi Ramon Llull 2022, l'he vist a moltes llibreries i de fet m'ha costat aconseguir-ho de la biblioteca, de tan sol·licitat que està. Al començament de la lectura he rigut força amb els comentaris i situacions en què es troba la Remei, potser perquè em toquen molt de prop per l'edat. Però cap a la meitat del llibre l'he trobat repetitiu i ja no m'ha fet la mateixa gràcia que al començament, algunes situacions les he trobat una mica passades de volta, com en el tema de l'alcoholisme i les drogues. No segueixo l'Empar Moliner als mitjans de comunicació, pràcticament ni l'he vista però em fa la impressió com si s'hagués descrit ella mateixa. Aquesta és una novel·la no gaire llarga a la qual trobo li sobren pàgines, en què es podria haver aprofondit més i ni per un moment l'he trobat digne d'un premi com el Ramon Llull. I si li he donat 3 estrelles és perquè la primera mitja part m'ha fet riure.

Persèpolis

 

 Persèpolis és una novel·la gràfica autobiogràfica, la seva autora, Marjane Satrapi, narra la seva infantesa i adolescència, que no tindria res de particular si no fos perquè la major part d'aquest temps el va viure al seu país natal, l'Iran, on no només ella és la protagonista, sinó que també ho són els fets històrics que succeixen durant aquest temps. De fet, el llibre comença tot just després de la caiguda del xa, al 1980. Fins aquells dies, la Marjani, que prové d'una família progresista i benestant, havia estudiat a l'escola francesa de Teheran. És per això que els brutals canvis soferts com a conseqüència dela revolució islàmica marquen l'inici d'uns esdevenimients que ella no entèn, acostumada com està a una altra visió del món. Per començar, no entèn l'obligació de portar vel. La sort de la Marjani és ser filla única d'uns pares que, malgrat tot el que passa al seu país, no canvien la seva mentalitat, gràcies sobretot a la seva bona situació econòmica, que es manté tot i la revolució i la posterior guerra amb l'Iraq. La Marjani és una privilegiada, una nena amb una intel·ligència i un talent fora del normal, tot i això també té els seus problemes, però ha sigut capaç de fer d'ells un gran llibre amb una visió molt objectiva dels esdeveniments històrics del seu país. 

  M'ha agradat molt aquesta novel·la gràfica, de "memòria i tolerància en vinyetes", tal i com diu Antoni Guiral en la primera pàgina, i publicada en català per l'editorial Norma l'any 2009. M'hauria agradat haver-la descobert abans.

Al llac

 

 La Nora és una nena de dotze anys a qui li agrada anar els diumenges a banyar-se al llac, que és ni més ni menys que el pantà de Sant Antoni, al Pallars. La Nora recorda amb nostàlgia els dies d'estiu en què hi anava amb el tiet Toni i la seva dona, la Lídia, una barcelonina guapa i simpàtica, a qui la Nora adora. També els acompanyen el Joaquim, empleat del Toni, la seva dona Marieta i el petit Quim, fill d'ells i força entremaliat. Els fets succeïts un d'aquells diumenges d'estiu marcaran l'inici del pas cap a la maduresa de la Nora, mentre que poc a poc s'aniran esbrinant les relacions entre tots els personatges que l'acompanyen en aquells dies d'estiu.

  Després de llegir Tàndem no fa gaire tenia més ganes de llegir algun altre llibre de la Maria Barbal, que va ser la meva professora de català a l'institut, quan segurament ja tenia en el cap el seu aclamat Pedra de tartera que encara no he llegit. És per això que en un dels meus viatges a la biblioteca vaig trobar en el prestatge de novetats aquest llibre, força curt i amb lletra gran, cosa que a més, és d'agrair quan tens poc temps i la vista no acompanya, només cent-cinquanta cinc pàgines. M'ha agradat, tant la història com la manera en què està escrita, també com estan treballats els personatges tot i que la Nora és la protagonista, i penso que s'hauria pogut aprofondir més, però suficient per les escasses pàgines. Al llac és una novel·la ambientada al Pallars, terra natal de la Maria Barbal, ara em quedarà pendent sí o sí llegir els llibres que formen el cicle del Pallars.

Sempre hem viscut al castell

 

  A la mansió dels Blackwood hi viuen ara mateix tres persones: l'oncle Julian, un senyor gran minusvàlid que ja no hi toca gaire; la Merricat, una noia de divuit anys, solitària i una mica estranya; i la Constance, germana gran de la Merricat. En el seu poble els miren malament, fa uns anys la resta de la família va morir i des de llavors la Constance no surt de casa ni vol que la vegi ningú, es dedica en cos i ànima a cuidar de l'oncle Julian i de la Merricat, aquesta última és l'única persona de la casa que surt a comprar, feina que intenta enllestir el més ràpid possible per evitar les burles, xafarderies i hostilitats de la gent del poble.

  Ja fa temps que vaig veient per les xarxes socials gent que parla meravelles d'aquesta novel·la, i tot i que el gènere no és dels que més m'agrada, vaig decidir llegir-la i així encabir-la també en els reptes lectors de la meva biblioteca. Sembla ser que és una novel·la de por; i ho dic així perquè de por, a mi no me n'ha fet gens. Sí que és cert que és força inquietant, sobretot la Merricat, una nena molt especial per no dir una psicòpata. No voldria desvetllar més de la trama, només dir que, segons el meu humil punt de vista, està bé però no n'hi ha per tant, sí que és cert que està ben escrita i que tot i que no m'agrada aquest gènere, m'ha enganxat una mica, volia saber el desenllaç, que com a mínim he trobat coherent amb el relat.

Consulte a su farmacéutico

   Sí, no ho he pogut evitar i he caigut en la temptació de llegir un llibre que, un cop més, parla de la meva professió en clau d'humor. I és que els quasi vint anys que vaig passar darrera el taulell d'una farmàcia donen per un munt d'anècdotes, és per això que m'ha agradat llegir aquest llibre que no és un recull d'anècdotes ben bé, sinó més aviat un dietari del dia a dia en una farmàcia. L'autor, Guillermo M. Melgar és un jove farmacèutic que és conegut pel seu perfil a les xarxes socials, Farmacia enfurecida, on penja coses que es troben els farmacèutics en el seu dia a dia, com receptes il·legibles, crítiques a suposats influencers que promocionen medicaments per a indicacions inventades per ells, etc.

  En aquest llibre, escrit en clau d'humor, Guillermo explica com és la rutina en una farmàcia i situacions en què es troben els treballadors i que segurament són desconegudes per el públic en general. A mi personalment m'ha resultat entretingut perquè m'he sentit reflectida, no sé si seria un llibre que recomanaria a tothom però com a mínim crec que pot resultar entretingut. I sí, les situacions que descriu passen, tot i que a vegades pot semblar impossible. 

Hijos de la fábula

 

 Asier i Joseba són dos joves bascos que han decidit afegir-se a la lluita armada d'ETA. Tot just acaben de travessar la frontera espanyola i s'han refugiat a França en una granja de pollastres prop de Tolouse, on un matrimoni francès simpatitzant de la banda terrorista els ha acollit a canvi de fer petites feines a la granja mentre esperen la fase de formació prèvia a formar part d'un comando. Han passat uns pocs mesos i ells no en saben res encara del que han de fer, esperen ordres que mai arriben, fins que un dia la granjera els informa que ETA ha abandonat la lluita armada. Ells no s'ho volen creure, fa temps que estan aïllats de les notícies i de les seves famílies i durant el temps que fa que van marxar no han rebut cap notificació per part de la banda. Poc a poc van assumint que la lluita armada per part d'ETA ha acabat, ells es troben sols i sense cap comunicació amb l'exterior i han de prendre una decisió sobre el seu futur.

  Fins ara havia llegit tres llibres de Fernando Aramburu, el primer va ser Patria, una grandíssima lectura que em va impactar molt. Després vaig llegir Años lentos i Los vencejos, tots dos ben diferents, sobretot l'últim, que no té res a veure amb la problemàtica que ha patit el País Basc durant molt anys. És per això que quan vaig veure de què anava aquest nou llibre vaig pensar que estaria interessant. La veritat és que la trama està força ben ideada, dos jovenets idealistes i sense experiència que són ignorats i abandonats per ETA quan renuncia a la lluita armada. És un llibre distret però ni molt menys arriba al nivell dels anteriors que he llegit, això no vol dir que no m'hagi agradat, està redactat amb frases curtes i força ironia, acaba ridiculitzant una mica els dos protagonistes i la situació surrealista en què es troben, tot i això trobo que es podria haver aprofondit més en la trama i els personatges. 

Por

  La Irene és una dona burgesa feliçment casada i amb dos fills petits, viu una vida acomodada i sense preocupacions. Potser per avorriment comença una relació amb un jove pianista, a qui veu d'amagat en el pis d'ell. Un dia, en sortir d'un d'aquestes trobades furtives, una dona desconeguda s'adreça a ella retreient-li la relació amb el jove i amenaçant-la amb revelar la seva relació amorosa. Per tal d'evitar l'escàndol i per la por terrible que l'angoixa si el seu marit s'assebenta de la seva aventura, cedeix al xantatge de la dona.

  Un cop més he decidit engrescar-me amb le repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest any amb més categories, que no sé si seré capaç de finalitzar, però ho intentaré. Una de les categories proposades, un llibre escrit per un autor austríac, m'ha servit per llegir aquest llibret força curt d'en Zweig, un autor que fa temps que no llegia i que em venia de gust tornar a llegir però mai trobava el moment. Quina delícia com escriu aquest home, com és capaç d'aprofondir en la personalitat de la Irene, entendre la seva por i les seves reaccions.

Els dits dels arbres

   

  La Irene acaba de sortir del psiquiàtric després de dos anys d'internament. Viu sola i no té ningú que la pugui acompanyar en el seu procés de tornada a fer una vida relativament normal. És per això que el seu psiquiatra, a qui odia, li recomana escriure tot allò que sent en el procés d'adaptació a la realitat diària. Mentre la Irene va escrivint els seus pensaments, el lector va descobrint poc a poc qui és la Irene i com ha arribat, com diu ella mateixa, a viure expulsada del món.

  Fa anys vaig llegir La dona de gris i em va agradar força com escriu l'Anna Maria Villalonga. És per això que ja fa temps que volia llegir Els dits dels arbres, però s'anava quedant a la llista de llibres pendents fins que la vaig veure en un prestatge de la biblioteca. M'ha agradat molt com descriu l'autora el pensament de la Irene, resulta fàcil entendre com i perquè ha arribat fins on ha arribat. Si li haig de posar una pega és que se m'ha fet curt; per altra banda, es llegeix fàcilment en una estona, només 152 pàgines amb una lletra força gran, cosa que és d'agrair.

Trilogía rural

 

 No acostumo a llegir teatre, em costa ubicar-me en el context, trobo a faltar la narració. Malgrat això, no fa gaire vaig comprar la Trilogía rural de Federico García Lorca, m'havia cridat l'atenció i penso que és un autor que s'ha de llegir sí o sí. Haig de dir que ha sigut una lectura fantàstica, molt emocionant i enriquidora, i que no m'estranya que Lorca sigui un autor tan reconegut si tot el que ha escrit és del mateix nivell. 

  Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba, aquestes són les tres obres de teatre totes elles tràgiques i totes elles protagonitzades per dones, en tot moment l'autor assenyala el trist destí de les dones de l'època en l'entorn rural, sotmeses completament a la volutat dels homes, comdemnades a viure tancades a casa i sense capacitat de decisió. De les tres la que més m'ha agradat és La casa de Bernarda Alba, quin personatge la Bernarda, una dona dura que tanca les cinc filles a casa en un dol rigorós per la mort del pare, creant un ambient d'allò més angoixant.

  Haig de dir també que l'edició de Trotalibros és molt maca i curosa, amb una nota final de l'editor que s'ha de llegir.

Por si las voces vuelven

  Ja fa temps que estic veient per les xarxes socials comentaris i publicacions sobre aquest llibre, en què el showman Ángel Martín relata la seva dura experiència com a malalt psiquiàtic. Concretament, l'Ángel va patir un brot psicòtic que el va enviar dues setmanes a un hospital psiquiàtic, on fins i tot va acabar lligat al llit. En el llibre explica amb força sentit de l'humor com va arribar fins a aquest greu moment i les conseqüències que li ha deixat la malaltia, tot amb un llenguatge molt planer i entenedor, cosa que trobo molt interessant perquè qualsevol persona, ja sigui amb coneixements mèdics o no, pugui entendre què passava dins del seu cap i el perquè, i com va arribar fins el punt de descontrolar-se. Això crec que és molt important, les malalties mentals per desgràcia són difícils d'entendre per la gent que no les pateix. Ell parla de què es va tornar boig i aquesta paraula la repeteix força sovint però crec que ho fa per treure-li ferro i posar-li un toc d'humor al tema.

  Haig de dir que he trobat el llibre molt interessant, m'ha agradat molt i crec que és molt recomanable per poder entendre què passa pel cap d'una persona amb una malaltia mental tan greu com la seva.

Divorci i aventura

 

 Sembla ser que ara estan de moda els llibres que parlen d'experiències personals amb unes grans dosis de sentit de l'humor. Fa poc he llegit Les calces al sol, per exemple. I vaig veure en l'Instagram un altre llibre del mateix estil, aquest Divorci i aventura, que parla de les experiències sobretot sexuals d'una dona en la quarantena acabada de divorciar després d'anys de fidelitat absoluta i dos fills. 

  Tot i que les experiències que relata la Leti amb diferents homes poden resultar divertides per la manera com les explica, la veritat és que quan portava mig llibre ja se m'estava fent reiteratiu i no m'estava aportant res de nou. La protagonista és una dona sense complexos ni gaires problemes personals tot i el seu divorci, és empresària i amb el seu ex manté una relació cordial i una custòdia compartida, tot i això els homes que troba pel camí semblen ser bastant fluixos i immadurs. L'he acabat llegint en diagonal perquè ja no m'aportava res, per no deixar-la a mitges.

Viatge d'hivern

   Uns dels millors llibres que he llegit mai ha estat Les veus del Pamano, amb aquest llibre vaig quedar impressionada per la qualitat de l'escriptura de Jaume Cabré. Més tard vaig llegir Jo confesso, una altra gran obra tot i que no és de fàcil lectura. És per això, perquè m'agrada molt com escriu Cabré, que poc a poc vaig llegint les seves obres, encara em queden unes quantes, i he trobat que aquest mes de gener era el més adient per llegir Viatge d'hivern, no només pel títol sinó perquè porto una temporada en què em costa concentrar-me en la lectura i un llibre de relats curts és l'opció fàcil. 

  Els relats d'aquest llibre són molt Cabré, és a dir, amb moltes referències a la música clàssica i a la pintura. Tot i això, en cap moment m'han fet sentir com a una ignorant, que és el que soc pel que fa a aquestes arts. L'autor és capaç de crear en poques pàgines personatges molt profunds que no només són contemporanis, sinó també d'altres èpoques i altres països. No és el llibre que més m'ha agradat de l'autor però sí que ha sigut una bona lectura.

Los pacientes del doctor García

   

  Un cop finalitzada la Guerra Civil el doctor Guillermo García, que ha passat la guerra a treballant en un hospital de Madrid, ha d'amagar-se sota una falsa identitat per a poder sobreviure, ja que durant la guerra ha estat atenent sobretot milicians ferits. Sota aquesta nova identitat, en què ha de renunciar a la seva gran vocació de metge i amagar els seus ideals, entrarà en contacte amb una xarxa dedicada a portar cap a Espanya riqueses expoliades als jueus per part dels nazis, i que també ajuda a antics nazis a fugir de la justícia internacional. 

  Un altre cop m'he deixat seduir per Claudio Stassi i els seus dibuixos, en aquest cas Los pacientes del doctor García, basat en l'exitosa novel·la d'Almudena Grandes, l'últim dels seus Episodios de una guerra interminable. És impressionant com dibuixa els personatges d'aquesta gran novel·la, que té una trama una mica complicada i que crec que resulta difícil seguir en aquesta novel·la gràfica si abans no s'ha llegit el llibre, cosa que jo sí que he fet. Tot i això, ha estat impressionant, un gran treball.

Les calces al sol

  La Rita ha acabat els seus estudis a la UAB però no té aprovada l'assignatura d'anglès! Alguna cosa s'ha de fer, i veu la llum quan li surt l'oportunitat de marxar als Estats Units per fer d'au-pair. El problema és que no s'ha informat prou bé de les condicions en què va. Per començar, ella pensava que es quedaria a Nova York, on aterra un bon dia d'estiu, però finalment va a para a Atlanta, a casa d'una família acomodada i intel·lectual amb tres fills.

  Aquesta podria semblar una història sense més, però resulta força divertida, primer pel caràcter de la Rita i segon pel baixíssim nivell d'anglès que té, que fa que molts cops no entengui què li diuen i que ella sigui incapaç d'expressar el que vol. Escrit amb un gran sentit de l'humor, el periple de la Rita resulta força entretingut. Tot i això, a mi particularment se m'ha fet un xic llarg, 458 pàgines han sigut massa per mi. Tampoc la qualificaria com a una gran novel·la, simplement entretinguda.

Sola

  A la Mei l'acaben de despatxar de la seva feina com a correctora lingüística. A més, la seva relació de parella es troba en un moment difícil ja que fa anys que conviu amb en Guim i la rutina s'apoderat d'ells. Tot i això, la Mei vol aprofitar aquest moment per escriure la seva primera novel·la, inspirada en Solitud de Víctor Català. Es per això que, per aïllar-se, marxa cap a la masia on va viure amb els pares de petita, situada en el bosc prop d'un petit poble. 

  No voldria donar més pistes del que passa més endavant. El llibre està estructurat en un compte enrere en què la Mei va relatant el que li passa i com se sent en cada moment, en la interacció amb el Manel, pastor que té cura de la masia i que li ha llogat; amb el Flavi, apicultor que viu a prop; amb la Mercè, botiguera del poble; amb la seva mare, molt popular al poble ja que de jove va gravar un anunci publicitari per a la televisió; amb en Guim. 

  M'ha agradat? No ho sé. Al començament sí, m'ha enganxat, m'ha agradat la Mei i entenia les seves reaccions. Però poc a poc me he anat allunyant d'ella, fins a trobar-la amb un punt d'immaduresa que no he acabat de païr. Potser és que no l'he acabat d'entendre. Tot i això no me penedeixo d'haver-la llegit, entre d'altres coses perquè m'ha fet pensar.

Asesinato en el jardín botánico

   

 Un matí, en obrir el Jardí Botànic de Madrid, apareix el cos d'una dona, Concepción Rivera, secretària del Club de Amigos de los Jardines. Al costat del cadàver hi ha una ampolleta de whisky i unes flors de tora blava, una planta molt tòxica. El cas és assignat a la jutgessa Mariana de Marco, i mentre ella instrueix el pressumpte assassinat/suïcidi de la dona, la parella de Mariana, el periodista en atur Javier Goitia, es dedicarà a investigar pel seu compte, establint vincles amb els membres del Club, persones que formen part de la classe mitjana madrilenya. 

  Sóc una amant de la botànica, m'agraden molt les plantes, sobretot les silvestres, i pensava que aquesta novel·la era molt adequada per a mi. Fa anys havia llegit algun cas de la jutgessa de Marco, no recordo gairebé res però tampoc en tinc mal record. Però aquest llibre, que és l'últim protagonitzat per la jutgessa, l'he trobat força insípid. Els personatges que formen part del club els he trobat desfassats en el temps, semblen sortits dels anys seixanta pel seu comportament i mentalitat. He trobat a faltar també més investigació a nivell científic, pràcticament tota es desenvolupa mitjançant els interrogatoris de la policia i la jutgessa per una banda i les converses del periodista per una altra. M'ha decebut bastant, tot i que penso que potser pot trobar lectors engrescats en un altre tipus de públic, atès que l'autor ha publicat uns quants llibres amb la mateixa protagonista.

  La tora blava (Aconitum napellus) és una planta molt tòxica tota ella però molt maca. Aconsello ni tan sols tocar-la, tot i el seu aspecte. La de la foto la vaig trobar aquest estiu a la Vall d'Aran.