Lectures 2023

 S'acaba el 2023 i és hora de fer el típic resum anual de lectures. La veritat és que crec que va bé fer un balanç lector anual, tot fent el resum trobo sempre coses interessants que en el dia a dia se m'escapen. 

Aquest any també he participat en el repte lector de la Biblioteca Sud, però no l'he pogut completar, hi havia 20 categories + 5 extres, de les quals només he fet catorze. Les meves lectures d'aquest any han estat condicionades sobretot per la quantitat de llibres que m'he comprat, és que és passar per davant de la llibreria i no poder-me estar d'entrar, mirar i comprar alguna cosa. Això ha fet que, a més de no poder acabar el repte lector, se m'hagin acumulat a casa una pìla de llibres sense llegir com mai he tingut i que espero rebaixar durant el 2024.

Anem per feina, aquest és el balanç lector del 2023:

- M'ha agradat molt: Temps enrere, de Ramon Solsona, la història d'una família molt lligada al Priorat, moltes pàgines que han valgut la pena; Persèpolis, de Marjane Satrapi, novel·la gràfica autobiogràfica, un retrat de l'evolució, o més aviat involució, de la situació política i humana a l'Irak. I també Por i Carta d'una desconeguda, de Stefan Zweig, impressionant com escrivia aquest home.

- Clàssics que he llegit: La llogatera de Wildfell Hall, d'Anne Brönte, un descobriment fet gràcies a una lectura conjunta a Instagram, un llibre de la més desconeguda de les germanes Brönte; Trilogía rural, de Federico García Lorca, no sé si s'ha de considerar un clàssic però per mi sí que ho és, i a més recomano l'edició de Trotalibros, impecable; Fahrenheit 451, una distopia pràcticament imprescindible.

- M'ha emocionat: La voz dormida, de Dulce Chacón, una història de dones en la postguerra espanyola, imprescindible, emocionant i basada en testimonis reals.

- He abandonat: Teoria del gall, de Margarida Aritzeta, potser no el vaig agafar en el moment adequat, però en cap moment em vaig sentir dins de la lectura.

- No hauria d'haver llegit: Divorci i aventura, de Leticia Asenjo, no m'ha agradat, crec que no aporta res, completament prescindible.

- He descobert: Sostiene Pereira, d'Antoni Tabucchi, la veritat és que les lectures conjuntes d'Instagram donen per molt, com aquesta novel·la sobre un periodista a Lisboa mentre Espanya estava en plena Guerra Civil; 8 Hores, el Noi del Sucre i la vaga de la Canadenca, novel·la gràfica sobre un personatge important de la nostra història recent que desconeixia.

- M'ha decebut: El retrat de matrimoni, de Maggie O'Farrell, que vaig llegir per una altra iniciativa de lectura conjunta a Instagram, havia llegit crítiques boníssimes i, sincerament, tot i que està bé crec que no n'hi ha per tant; Miss Marte, de Manuel Jabois, una història en principi interessant però desaprofitada per la manera caòtica en què està escrita.

- He tornat a la biblioteca sense llegir: Llum, d'Elisabet Riera; Últim agost a Barcelona, d'Anna Gurgui; Lliçons de química, de Bonnie Garmus; Amor i no, d'Alba Dalmau; L'amor que molesta, d'Elena Ferrante; El mal pare, de Pep Prieto. Déu n'hi do, tots ells agafats amb ganes i molt poc temps, segurament torni a passar durant el 2024 per donar-los una segona oportunitat.

- M'ha angoixat: El confident, de Xavier Álvarez Llaberia; Brots de narcosocietat, de Fàtima Llambrich. El primer és ficció però no tant, vivim en una societat amb gent molt dolenta...; el segon fa por precissament perquè no és ficció, sinó la realitat en què vivim i desconeixem.

Com a anècdota curiosa, aquest any he llegit dos llibres relacionats amb malalties mentals que he trobat molt recomanables: Por si las voces vuelven, d'Ángel Martín, un relat autobiogràfic en clau d'humor negre que fa entendora la malaltia mental que pateix l'autor; Els dits dels arbres, d'Anna Maria Vilallonga, novel·la curta que expressa els sentiments d'una noia que acaba de sortir del psiquiàtric.

Altres llibres que destacaria són Les nostres mares, de Gemma Ruiz; La llarga migdiada de Déu, de Pep Coll; Dragones de papel, de Rafa Melero Rojo, continuació de la saga de Xavi Masip i el millor per mi de tota la saga; i La teranyina, de Jaume Cabré, última lectura del 2023. 

Anècdota estadística: he llegit un total de 49 llibres, de tots aquests 21 els he comprat, 2 d'ells en botiga de segona mà; 21 són de la biblioteca, 2 ja els tenia per casa, 1 me l'han regalat i 4 me'ls han deixat.

Bon any i bones lectures! 

La teranyina

   

  El Vapor Rigau és una fàbrica tèxtil de la localitat de Feixes que ara té força feina, atès que ha acceptat l'encàrrec de fer roba militar en un moment en què és molt necessària, tot just hi ha guerra al Marroc i el govern espanyol hi està enviant soldats, som a l'any 1909. La fàbrica és propietat de la família Rigau, però no hi ha bon ambient entre els seus membres, el cap de la família, en Francesc Rigau, acaba de morir i els altres components de la família inicien una batalla interna per aconseguir el control de la fàbrica. Mentre passa això, l'ambient social s'està caldejant, atès que molta gent s'hi oposa a la participació en la guerra, entre ells el personal de la fàbrica, i la mala maror social acabarà esclatant en la coneguda com a Setmana Tràgica.

  La teranyina va rebre el premi Sant  Jordi l'any 1983, és una novel·la curta, 219 pàgines que es llegeixen ben ràpid. Aprofitant una visita a la biblioteca en busca d'un altre llibre he trobat aquesta petita joia de Jaume Cabré que, segons he llegit, forma part de l'anomenada Trilogia de Feixes. Jaume Cabré és un dels meus escriptors favorits des que vaig llegir Les veus del Pamano, poc a poc vaig llegint tota la seva obra, i ara la casualitat ha fet que hagi vingut a parar a les meves mans aquest llibre, amb tot de personatges de diferents nivells socials però lligats pel Vapor Rigau, una fàbrica ficticia ubicada en una petita ciutat anomenada Feixes que no és altra que Terrassa, molt propera al meu entorn personal. M'ha agradat molt, sense arribar al nivell de Jo confesso o Les veus del Pamano però més fàcil de llegir, no hi ha millor manera d'acabar l'any.

Islàndia, l'illa del vent

   Poques vegades llegeixo llibres de no ficció, m'agraden molt més les novel·les. Tot i això, de tant en tant cau a les meves mans un llibre com aquest, en què el periodista català Èric Lluent, que fa anys que viu i treballa a Islàndia, fa un retrat objectiu del que és la vida en aquesta illa, tan lluny i tan diferent de Catalunya. L'Èric intenta desmitificar la idea que tenim els catalans del que és el dia a dia en aquest territori, aspre i canviant, sotmès contínuament a les forces de la natura, com són els terratrèmols, quasi diaris, els volcans i sobretot el vent. 

  L'autor, tot i que coneix bé Islàndia, fa un recorregut per diferents zones, des de les glaceres fins als ports marítims, del nord al sud, de la capital a remots poblets amb pocs habitants, i també entrevista diferents persones que poden aportar informació perquè poguem entendre la història, la societat i la manera de fer dels islandesos. 

  Haig de dir que m'ha semblat un llibre molt interessant, instructiu i escrit d'una forma molt amena. Viatjaré a Islàndia després d'haver-lo llegit? Mai se sap, el que sí sé és que la lectura m'ha servit per trencar tòpics sobre un país fascinant. I per conéixer, entre d'altres coses, el xatrac, l'ocell que travessa el món de nord a sud vàries vegades durant la seva vida.

Lecciones

 El jovenet Roland Baines ingressa en un internat britànic, on l'han deixat els seus pares després d'haver viscut a Líbia, on estava destinat el seu pare, militar de professió. Roland observa els seus companys i intenta adaptar-se i aprendre com enfocar aquesta nova etapa de la seva vida. És allà on comença a rebre lliçons de piano a càrrec d'una jove professora, Míriam Cornell, amb qui establirà una estreta relació, fascinant i traumàtica alhora, atès que ell només té catorze anys i la Míriam vint-i-cinc; allò que ell veu com una relació amorosa no ho és ni molt menys, i aquesta situació d'abús canviarà la vida del Roland.

  Lecciones és una novel·la llarga que ens explica la vida sencera del Roland, des del seu naixement fins a la vellesa, una vida encaixada en tots els moments històrics que van passant, des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial passant per la crisi dels míssils de Cuba, la caiguda del Mur de Berlin, el desastre de Txernòbil, el Brexit i la pandèmia. Tot i que és una gran novel·la on es detalla la vida del Roland en cada moment, m'ha costat força seguir-la, sobretot al començament atès la forma en què està feta la narració, una mica caòtica pel meu gust. Els capítols són força llargs i no se segueix un ordre cronològic fins molt endavant, de vegades se m'ha fet complicat seguir el fil, sobretot fins a ben entrada la meitat del llibre. 

  He llegit algunes novel·les d'Ian McEwan, de totes elles tinc un bon record, per això quan vaig veure Lecciones a la llibreria no vaig dubtar a l'hora de comprar-la. M'ha costat acabar-la, pràcticament no he començat a gaudir-la de veritat fins a l'última de les tres parts en què està dividida. Trobo que és un retrat molt profund d'una persona al llarg de tota la seva vida, del Roland, i mai havia llegit un llibre així.

Massa deutes amb les flors

   Una dona que fuig cap a un poble del Pirineu en un moment de crisi personal s'hi instal·la provisionalment, i amb la idea d'escriure un llibre entrevista individualment les poques persones que l'envolten: el poble on ha anat és molt petit, fa poc estava pràcticament abandonat fins que una família va decidir implicar-se seriosament en la seva recuperació. Aquesta família arrossega una trista història, cadascún dels seus membres explicarà a la protagonista com van viure la tragèdia que els va marcar. 

  Massa deutes amb les flors és una novel·la no gaire llarga, 249 pàgines amb lletra gran (gràcies, editors que penseu en les persones que ja necessitem ulleres per llegir); es llegeix ràpid, és trista però amb un punt de llum al final del túnel. Els capítols estan dedicats cadascún a escoltar el monòleg de cada membre de la família, amb frases molt curtes, de fet tot el llibre és així, frases de vegades tan excessivament curtes que penso que se n'ha abusat, d'aquest estil d'escriptura, tot i que puc entendre que l'autora vol reflectir la manera de parlar de gent senzilla marcada per una gran desgràcia, o al menys jo ho entenc així.

  M'ha agradat? Sí, però sense escarafalls, és una novel·la íntima i una mica poètica i a mi aquest estil no m'acaba d'agradar del tot, crec que si la mateixa història s'hagués escrit d'una altra manera m'hauria agradat més. A més trobo que la dona que fuig i que protagonitza el primer capítol queda completament desdibuixada pel pes de la història principal. Bé i prou.

Brots de narcosocietat

   No sé si tothom estarà d'acord, però en el meu cas, quan he vist alguna notícia relacionada amb el tràfic de haixix a Espanya sempre he pensat en la zona sud de l'Estat, per exemple en La Línea de la Concepción, tot just a tocar de Gibraltar. Un cop llegit el llibre de la Fàtima he vist que sí, en efecte, aquesta zona és ben coneguda per aquesta modalitat de delinqüència organitzada, des de fa molts anys sense que s'hagi pogut resoldre. Però el que més m'ha esgarrifat és saber que des de fa temps també s'ha fet servir la costa catalana per desembarcar grans quantitats de haixix, concretament alguns llocs de l'Empordà i sobretot la zona propera al delta de l'Ebre. 

  I si parlem de les plantacions de marihuana està clar que cada cop més Espanya s'està convertint en l'hort d'Europa, dia sí dia també es desmantella una plantació, en naus industrials, habitatges o al mig del bosc si convé.

  En aquest llibre l'autora ens va una revisió de diferents casos, alguns dels quals ha viscut en primera persona com a periodista, i recull no només les seves impressions personals, sinó també les de persones que ha conegut relacionades amb aquesta modalitat de crim organitzat, tant policies com delinqüents. Si heu vist el 30 minuts Les arrels del narcotràfic us podeu fer una petita idea, ja que en el llibre la Fàtima aprofondeix molt més en els diferents casos en què ha participat com a periodista, inclús recollint testimonis personals de policies i narcotraficants.

Miss Marte

   La periodista Berta Soneira està rodant un documental sobre la desaparició d'una nena fa 25 anys en un poble de la Costa da Morte; la petita Yulia, de tres anys, va desaparèixer el dia en què la seva mare, la joveníssima Mai, es casava amb el Santi, un jove del poble. La Mai era efectivament molt jove, i va causar una revolució en el poble quan va arribar un any enrere amb la petita Yulia, no només pel fet de presentar-se tan jove amb una criatura, sinó pel seu caràcter una mica especial, per dir-ho d'alguna manera. La Mai de seguida va fer amics tot i la seva peculiar manera de ser, i el seu amor amb el Santi va ser pràcticament a primera vista. Desgraciadament, a conseqüència de la desaparició de la petita Yulia la Mai va embogir i poc després va morir. 

  Aquest és el punt de partida de Miss Marte, que sembla força interessant i atractiu. Llàstima que la forma en què està escrita aquesta novel·la, caòtica en la narració dels fets, fa difícil seguir-ne el fil, les entrevistes que va fent la Berta de vegades són rares, de vegades he trobat que no tenen ni cap ni peus, amb contínues interrupcions i diàlegs difícils de seguir, tant per part dels entrevistats com per la Berta mateix. Els personatges que es van entrevistant són complicats d'entendre en les seves respostes i reaccions i trobo que no s'ha aprofondit gens en ells ni en la Mai o el Santi. He tingut la sensació de perdre'm contínuament i si he seguit llegint fins al final és per saber si es descobriria què va passar amb la Yulia, cosa que a vegades he dubtat que passaria. 

  Vaig comprar aquesta novel·la perquè n'havia sentit a parlar molt bé de l'autor i perquè era una edició de butxaca, barata i fàcil de portar, però vista l'experiència dubto que torni a llegir res més de Manuel Jabois.

La oscura historia de la prima Montse

   

  El Paco, el cosí pobre i andalús, torna a Barcelona després d'uns anys a París. Tot caminant per l'avinguda Verge de Montserrat troba les restes del xalet on vivien els seus tiets. Què ha passat, com pot ser que la magnífica casa de la família Claramunt es trobi en aquest estat? El Paco i la Nuria, la seva cosina i germana de la Montse, van recordant poc a poc com es va produir la tragèdia familiar que van patir els Claramunt, família de la burgesia catalana molt ben posicionada socialment. Tot va començar quan la Montse, molt catòlica i dedicada en cos i ànima a fer la caritat entre els més necessitats, coneix un presidiari a qui està encaparrada en redimir.

  Feia temps que volia tornar a llegir Juan Marsé, m'agrada molt com descriu el barri on va néixer i els voltants i la gent que hi vivia. Per casualitats de la vida vaig passar fa pocs dies per la Ronda Guinardó i l'avinguda Montserrat, i mentre hi passava imaginava en Marsé, com hauria viscut els canvis d'aquells carrers de la seva infantesa i joventut.

  Quant a la novel·la, m'ha agradat molt, m'han atrapat tant la Montse com la seva germana Nuria, tan diferents en la seva personalitat com en el seu destí. Tot i això haig de dir que la lectura no ha estat gens fàcil, em fa la impressió que en Marsé s'ha recreat excessivament en la floritura lingüística, amb frases molt llargues i recargolades, plenes d'adjectius que han fet que a estones la lectura se m'hagi fet feixuga, si no fos per això li hauria donat 5 estrelles.

El confident

   Barcelona, gener de 2017; un tiroteig en l'avinguda Meridiana provoca un mort i tres ferits, en el que sembla un crim perpetrat per un sicari. A partir d'aquest fet anirem coneixent una part del món dels clans de narcotraficants d'origen colombià i dominicà que actuen a la Ciutat Comtal i el seu entorn, dedicats fonamentalment al cultiu de la marihuana. Alguns dels personatges que formen part d'aquesta història són l'Emilio, amb un passat com a guerriler de las FARC a Colòmbia; el Raül, un home que va perdre el seu fill víctima d'aquests clans; i l'Esmeralda, també víctima a Colòmbia dels guerrillers ara convertits en narcotraficants. Dos membres dels Mossos d'Esquadra, la sergenta Elisa Codina i el caporal Jordi Carter, intentaran posar fi a la lluita entre narcotraficants, cadascún d'ell des de diferents unitats de la policia.

  El confident és la primera novel·la que llegeixo de Xavier Álvarez Llaberia, mosso d'Esquadra i escriptor, també professor universitari i especialitzant en l'anàlisis de perfils criminals. Segurament les seves dues feines li han permès crear els personatges que surten en aquesta novel·la, plena d'acció, dura i amb una dosi de violència que no resulta excessiva tenint en compte que es tracta d'exguerrillers i narcotraficants, però que és punyent. La veritat és que la narració sembla tan real que fa una mica de por i deixa un sentiment d'inseguretat en el ciutadà de a peu, que vivim les nostres vides aliens a tot aquest món, més proper del que ens sembla. Com he dit, és una novel·la dura però amb un final no diré sorprenent però que m'ha convençut.

8 hores - El Noi del Sucre i la vaga de La Canadenca

   

  Aquest any 2023 s'han complert cent anys de l'assassinat del sindicalista de la CNT Salvador Seguí, conegut com El Noi del Sucre. Seguí va néixer a Lleida, de ben petit amb els seus pares va venir a Barcelona, on aviat va començar a treballar, com era normal en aquella època entre les classes baixes. Amb el temps Salvador es va convertir en un defensor dels drets dels treballadors en una època convulsa a Barcelona, on la patronal de les grans empreses s'oposaven frontalment a introduir millores en la vida dels treballadors, algunes d'elles tan bàsiques com la jornada laboral de vuit hores, un dret pel qual lluitava en Seguí. 

  Entre 1917 i 1923 van haver-hi moltes mobilitzacions, tant dels sindicats com de la patronal, amb estira i arronsa entre uns i d'altres, amb greus episodis de violència on les bandes de pistolers a sou assassinaven impunement en mig del carrer a qualsevol que s'interposés als interessos de la patronal. En aquest context es va desenvolupar la lluita, sempre pacífica, del Noi del Sucre, cosa que va suposar-li la presó i també la mort a trets en un carrer del Raval.

  He conegut aquesta novel·la gràfica per una publicació d'Instagram i de seguida m'ha interessat, atès que desconeixia completament aquesta part de la història recent, això no s'explicava a l'escola quan jo estudiava, per tant, ràpidament vaig cercar-la a la biblioteca. Es llegeix pràcticament d'una tirada, i permet no només conéixer Salvador Seguí sinó també altres personatges contemporanis i que van tenir-hi relació, alguns d'ells tan importants com l'advocat Francesc Layret o qui va ser president de la Generalitat, Lluís Companys. Una lectura molt recomanable. 

Seré el teu mirall

   

  Al Jaume Pedrol la vida no li ha anat gaire bé: professor de literatura, va deixar la seva feina arran d'un tràgic fet en què va morir el seu millor amic i ell va perdre una orella. Ara treballa en un bar del Raval, som a l'any 2003 a Barcelona, i l'atzar vol que un dia ajudi un home que es troba en una situació compromesa. Com a agraïment, aquest home li ofereix feina com a cap d'una oficina immobiliària d'alt standing que no és res més que la tapadora dels negocis corruptes d'aquest home a qui ha ajudat. En Jaume accepta l'oferta, ja és gran, no li queda gaire per jubilar-se i pensa que com a mínim tindrà millor qualitat de vida a la immobiliària que al bar.

  Seré el teu mirall és una novel·la que ha guanyat el premi Santa Eulàlia 2023, el primer d'aquest nou premi que vol significar novel·les que tenen com a rerefons la ciutat de Barcelona. En aquest cas el premi està més que ben atorgat, atès que, durant la narració que va fent en Jaume en primera persona, la Barcelona post olímpica i pre fòrum de les cultures 2004 quasi es converteix en un personatge més, i més tenint en compte la feina d'en Jaume que, entre d'altres coses, el porta a tocar a fons el tema dels remunts, àtics construïts entre els anys 50 i 60 a dalt d'edificis de l'Eixample molts d'ells amb trets modernistes i que quedaven força deslluïts per l'afegit d'aquests remunts, fruits de l'especulació urbanística de l'època.

  La lectura m'ha resultat entretinguda a estones, en Jaume m'ha caigut bé tot i les seves contradiccions, m'ha fet una mica de pena i tot, no sembla mala persona, però a estones la narració se m'ha fet una mica lenta, per això només li dono tres estrelles. 

Púa

   

 Púa, aquest és el nom en clau d'un antic agent que treballava per a una organització secreta dedicada a la lluita contraterrorista. Púa ara ja viu retirat però un dia rep un missatge d'un antic company de qui fa anys no sap res i que li demana ajuda. Aquest antic company, de nom en clau Mazo, està ingressat en un hospital molt malalt i li demana que l'ajudi a salvar la seva filla, que es troba en una situació complicada. Púa se sent moralment obligat a fer aquest favor al seu company però això li suposarà retornar a un ofici que va deixar enrere amb un regust amarg i retrobar-se amb persones i situacions que li recorden la càrrega d'un passat que no és fàcil d'assumir.

  Des que vaig descobrir fa molts anys Lorenzo Silva i la saga del dos investigadors de la Guàrdia Civil Chamorro i Bevilacqua em vaig fer molt fan d'aquest autor. Tot i això, amb els anys i d'altres llibres que he anat llegint d'ell me n'he allunyat. Malgrat això, en llegir la contraportada d'aquesta nova novel·la em vaig decidir a retornar-hi. La veritat és que la història que narra no està malament, alterna capítols del passat amb el present, però el protagonista no m'ha fet el pes, ja són massa vegades explotant el mateix tipus de personatge d'altres novel·les tot i que aquest és més extrem en les seves accions, és el caràcter de l'individu, que crec que ja he vist en d'altres novel·les del mateix autor. I també el llenguatge de la narració se m'ha fet pesat, frases ampul·loses i recarregades que em sobren en una lectura d'aquest tipus. 

  Sí, li he trobat pegues però com a contrapartida haig de dir que es llegeix ràpid i que en el fons la història que narra no està malament.

La voz dormida

   Poc després d'haver acabat la Guerra Civil espanyola, un grup de dones empresonades en la presó de Ventas, a Madrid, conviuen entre elles en mig de la misèria, la fam, les malalties i el menyspreu de les seves carcelleres. Totes elles són represaliades del règim, algunes d'elles només pel fet d'haver estat denunciades per algun veí, d'altres per haver donat suport als seus companys del bàndol republicà, cap d'elles té delictes de sang però tot i això esperen greus condemnes, fins i tot a mort. D'entre totes elles destacarà la Pepita, veritable protagonista de la novel·la fins al final.

  He llegit aquesta emotiva, fantàstica i tendre novel·la gràcies a una iniciativa sorgida a Instagram anomenada #septiembreextremeño i promocionada per una gran lectora de Plasencia, la Raquel @tontoelquenolea, que ha proposat diversos autors de la seva terra per llegir durant aquest mes. Quin gran encert, feia temps que no llegia un llibre que m'arribés a emocionar tant tot i la senzillesa amb què està escrit,i basat en testimonis reals. Com diu la contraportada, és una lectura imprescindible, necessària per conèixer el paper de les dones en els anys més foscos de la posguerra.

El retrat de matrimoni

   Lucrezia de Mèdici és la cinquena filla del duc de Ferrara, és una nena especial, callada, diferent dels seus germans i amb una gran vida interior, a qui apassiona la pintura i que viu una existència més o menys tranquil·la al palau familiar dels Mèdici a Florència. Fins que la seva germana Maria, promesa en matrimoni al duc de Ferrara, mor. Com que a les dues famílies els interessa una aliança, que ja estava prevista amb la unió de la Maria i l'Alfons, duc de Ferrara, es decideix que la joveneta Lucrezia substituirà la seva germana morta i serà ella qui es casi amb l'Alfons. Però com que només té tretze anys, s'haurà d'esperar a que sigui una mica més gran.

  Aquesta última novel·la de Maggie O'Farrell està basada en un personatge real, la Lucrezia realment va existir, es va casar amb quinze anys amb l'Alfons i va morir poc després en estranyes circumstàncies sense que se sàpiga ben bé la causa de la seva mort, finalment atribuïda a una malaltia infecciosa. 

  Veient l'aclaparador èxit que ha tingut, les bones crítiques que n'ha rebut i que s'hagi encetat una lectura conjunta en un canal de Telegram per iniciativa d'El Reducte català, tot i que m'estava resistint a llegir-la, finalment he caigut. La veritat és que la lectura m'ha deixat sentiments contraposats, per una banda haig de reconéixer que la novel·la és molt bona, està molt ben escrita i els personatges molt ben treballats, no només la Lucrezia. Per altra banda, no m'he vist capaç d'acabar-la, ben bé quan portava més de la meitat he decidit que no podia més amb l'excessiva lentitud i l'abundància de detalls, que trobo adequats però que no fan per mi, he tingut la sensació de no avançar i poques ganes d'agafar el llibre. Per tant, he decidit llegir en diagonal i saltant-me un bon tros i anar a acabar amb els dos últims capítols. Crec que no em paga la pena fer esforços per un llibre que no trobo el moment d'agafar-lo, la lectura ha de ser un plaer, no una obligació. 

Natura quasi morta

 

  Durant la tardor de 2008 la Universitat Autònoma de Barcelona viu un temps complicat, en mig de vagues i mobilitzacions dels estudiants anti-Bolonya. En aquest context es produeix la desaparició d'un estudiant romanès, Constantin Iliescu, i alguns dels seus companys es mobilitzen per esbrinar què li pot haver passat per haver desaparegut d'un dia per l'altre i sense donar explicacions. Mentre professors i Mossos d'Esquadra investiguen es produeix una altra desaparició, la de la jove estudiant d'erasmus Laura Cremona, molt implicada en la recerca de Constantin.

  Natura quasi morta és una novel·la policiaca que pressuposo molt ben ambientada en la UAB, i dic pressuposo atès que jo no vaig estudiar la meva carrera allà, tot i això en la primera pàgina de l'edició que he llegit hi ha un mapa per ubicar-se en cada moment. A més l'autora, Carme Riera, és catedràtica d'aquesta universitat, per tant gran coneixedora del seu funcionament, és per això que alguns dels personatges que formen part de la narració són càrrecs importants dins el funcionament universitari. 

  Al començament m'ha costat una mica entrar dins de la novel·la, la trobava un xic lenta, però després s'ha animat amb girs de guió inesperats, ha resultat una lectura força distreta.

Morir-ne disset

  L'Ernest, nascut als anys 60, és fill d'una família d'immigrants vinguts del sud d'Espanya i que viuen en una gran ciutat industrial del Vallès Occidental. Alguns dels companys de classe de l'Ernest, no tots, el menyspreen i li diuen xarnego, tot i que ell s'integra a Catalunya com un català més, de fet l'Ernest és un perfeccionista de la gramàtica i la llengua catalana que no suporta els barbarismes. Durant tota la narració l'Ernest va explicant en primera persona la seva infantesa i joventut amb un llenguatge descarat i poca-solta mentre narra els assassinats que comet i com els justifica, totes les seves víctimes són males persones que es mereixen que ell les mati; no, perdó, que les mori, parlem-ne correctament.

  Vaig comprar aquesta novel·la, premi Sant Jordi 2021, en una botiga solidària d'aquelles que recullen llibres i després els venen a preus mòdics, i ha estat un gran encert trobar-la. M'ha agradat molt, l'Ernest m'ha caigut molt bé tot i ser un assassí, puc dir que en part entenc el que li passa ja que som de la mateixa generació i origen familiar molt semblant, jo també soc xarnega i algunes de les persones amb què m'he trobat en la meva joventut no s'han estalviat de recordar-m'ho, algunes de les situacions que li passen a l'Ernest m'han resultat molt properes, però haig de dir que jo no he assassinat a ningú per aquest motiu 😄. I també haig de dir que, potser no tant com li passa a l'Ernest, soc una maniàtica de la gramàtica, de les poques persones que encara posa accents en els missatges de Whatsapp.

  En definitiva, segons la meva modesta i subjectiva opinió, un premi Sant Jordi molt encertat, tot i que si li he donat només quatre estrelles és perquè entenc que la forma en què està escrit i les contínues referències lingüístiques poden fer-se una mica carregants a qui no agradi aquest tema.

Teoria del gall

   La inspectora Mina Fuster no té una bona relació amb la seva mare, tot just s'acaben de barallar fa uns dies i la Mina des de llavors no n'ha tingut notícies. Ara la Mina està investigant amb el seu equip un macabre cas en què un assassí està deixant bosses amb restes d'una dona al llarg de tota Europa. 

  Dies després de la discusió entre mare i filla, la Mina s'assabenta que la mare ha acomiadat la dona que la cuidava i que ha marxat de casa, deixant els mobles tapats com si no hagués de tornar en molt temps, ningú no sap quan ha marxat ni a on.

  Vaig agafar de la biblioteca aquest nou cas de la inspectora Mina Fuster, només he llegit Els fils de l'aranya i fa molt temps, aquesta nova entrega la tenia en la llista de pendents, ja que tinc un bon record de l'anterior. Però no l'he acabada i em sap greu, he llegit fins a la meitat, la narració m'ha resultat una mica caòtica així com els diàlegs dels personatges, en cap moment he aconseguit entrar-hi dins. I la veritat és que ho sento molt perquè tenia moltes ganes de llegir-lo, potser no l'he agafat en un bon moment.

Un árbol crece en Brooklyn

 

 Durant els primers anys del segle XX moltes famílies procedents d'Irlanda, Alemanya, Itàlia, van fugir de la misèria dels seus països a la cerca d'una vida millor als Estats Units. L'acció d'aquesta novel·la se situa, com bé diu el títol, a Brooklyn, i la protagonista és la Francie, filla d'una parella molt jove. La Katie, mare de la Francie, treballa netejant cases i el pare, en Johnny, quan treballa ho fa servint copes i cantant en locals on es consumeix gran quantitat d'alcohol; de fet Johnny és alcohòlic... La Francie té un germà un any més petit que ella i és una addicta als llibres, cada dia llegeix i fa continus viatges a la biblioteca pública a la cerca de més i més lectures. Mentrestant, com a gran observadora que és, veu com la seva família intenta sobreviure en un entorn molt pobre i difícil. És molt bona la descripció que fa l'autora de la vida quotidiana i l'entorn en què viuen les famílies, lluitant en el dia a dia per donar una vida millor als seus fills.

  Vaig comprar aquest llibre per diverses raons: edició de butxaca, econòmic, lleuger per portar a la maleta i molt bones crítiques. M'ha agradat? Sí. M'ha entusiasmat? No del tot. I per què? Si bé és cert que la història és molt bona i està molt ben narrada, no es fa gens feixuga tot i les 500 pàgines que té, la descripció de la lluita diària dels immigrants europeus a Brooklyn és molt bona, si li haig de posar un però a la novel·la és la part final, quan la Francie és ja adolescent, trobo que s'ha desenvolupat massa ràpid en comparació a la resta de la narració. Potser també el fet que totes les resenyes que he llegit siguin tan bones posa el llistó molt alt i per això també he anat llegint amb uns ulls potser massa crítics. Tot i això, és molt recomanable.

Sostiene Pereira

   Lisboa, en el calurós estiu de 1938. Pereira és un veterà periodista que actualment s'encarrega de la pàgina de cultura del diari Lisboa després d'anys dedicat als successos. En un país sotmès a la dictadura de Salazar i veí d'una Espanya en plena guerra civil, Pereira, que no combrega gaire amb les polítiques repressives del govern del seu país, entra en contacte amb un jove que li demana feina, aquest jove tot just ha acabat els seus estudis i vol ajudar-lo en l'elaboració dels seus articles culturals. Pereira és un home vidu i sense fills, solitari, obès i amb salut delicada, i la relació que establirà amb el seu jove col·laborador i la seva nòvia acabarà influint en la seva vida molt més del que ell s'espera.

  Sostiene Pereira és una novel·la curta, només 178 pàgines, amb una nota final de l'autor que s'ha de llegir per acabar d'entendre ben bé qui és Pereira i per què es comporta com ho fa. No hauria escollit mai aquest llibre si no fos per una iniciativa de lectura conjunta que he trobat a l'Instagram, concretament promoguda per @tontoelquenolea, una noia estremenya molt activa. Haig de dir que el llibre m'ha agradat, Pereira m'ha inspirat tendresa en certs moments i sobretot m'ha agradat el final, no m'ho esperava. A més, fa uns dies vaig estar mirant capítols atrassats de Página 2 i precisament en un d'ells, dedicat a Portugal, se'n va parlar, d'aquesta novel·la i el seu autor.

El tiempo de las moscas

   Inés surt de la presó després de quinze anys de reclusió per haver assassinat l'amant del seu marit. Ara, rebutjada per la seva filla amb qui pràcticament no ha tingut contacte després del crim, i divorciada del seu marit, enceta una nova vida que ella desitja que sigui tranquila. A la presó ha llegit molt sobre el comportament dels insectes i un cop lliure es dedica a l'extermini de plagues domèstiques amb mètodes ecològics, acompanyada en la seva empresa per la Manca, companya de la presó. Ja porten totes dues pràcticament un any dedicades amb èxit a la seva professió quan una de les clientes demana a la Inés que li proporcioni algun verí tòxic dels que pot aconseguir com a professional a canvi de molts diners, estranya proposició que fa sospitar les dues sòcies que la clienta en qüestió planifica cometre un crim.

  Un altre cop torno a llegir Claudia Piñeiro, en una novel·la que tracta no només de la nova vida de la protagonista, sinó de molts altres temes que afecten les dones en general i que vol expressar el canvi de mentalitat en la societat: el dret a l'avortament, la llibertat sexual de les dones, el respecte per la diversitat de gènere, la homosexualitat, el canvi de sexe. Tot això queda expressat en capítols intercalats en la narració amb d'altres que parlen de les mosques, aquests últims resulten una mica estranys, crec que tenen un rerefons filosòfic i algun cop m'han sobrat. A més, cal haver llegit primer Tuya, la novel·la on la Inés planifica i comet el crim que li costarà la presó, jo fa més de deu anys que la vaig llegir i no recordava gaire cosa, i constantment en surten referències. Tot i això, considero que aquest llibre ha estat una molt bona lectura.

Carta d'una desconeguda

 

 Qualsevol moment és bo per llegir Stefan Zweig, per això, en una visita rampell a la biblioteca vaig aprofitar per agafar aquest petit llibre de només 91 pàgines i que he llegit en una estona. Carta d'una desconeguda és pràcticament tot una carta, com ja diu el títol, una carta que rep un home a casa seva, una carta més gruixuda que les normals que arriben habitualment per correu. En aquesta carta una dona que acaba de perdre el seu fill explica... No diré el què, ja que el llibre és tan curt que per poc que es parli d'ell es pot fer spoiler. Només diré que tot i que pot semblar romàntic a mi m'ha semblat una obsessió malaltissa pròpia de ser tractada per un psiquiatra, però que malgrat això està tan i tan ben escrit que arriba al cor. En definitiva, s'ha de llegir.

 

La llogatera de Wildfell Hall

  La mansió de Wildfell Hall fa anys que està deshabitada i no es troba en gaire bon estat, fins que un dia arriba per viure-hi en una part recentement rehabilitada la jove vídua Helen Graham i el seu fill Arthur. Els veïns de la zona queden sorpresos i de seguida volen saber qui és aquesta dona i d'on ve, Helen és educada però distant i una mica esquerpa amb ells, de manera que la curiositat dels veïns encara augmenta més i els rumors comencen a escampar-se. El jove Gilbert Markham queda impressionat per la bellesa i el caràcter de Helen, fins al punt de caure'n enamorat, Helen el tracta amb amabilitat però amb molta distància i això fa que encara se'n senti més atret, tot i que els rumors negatius sobre la vídua cada cop s'escampen més entre els veïns.

  Aquesta novel·la d'Anne Brontë està escrita en primera persona, és Gilbert qui va narrant de forma epistolar els fets que van succeint des que Helen i el seu fill arriben a la ruïnosa mansió. No voldria donar més detalls de com continua la novel·la sense fer spoiler, haig de dir que jo l'he començat sense saber-ne gaire i això m'ha agradat, he anat descobrint poc a poc les seves 636 pàgines i així ho he gaudit més. 

  Val a dir que la petita de les germanes Brontë sembla avançada al seu temps, en la manera com tracta les relacions entre homes i dones, i no només ho dic jo, arreu es considera així, en un llibre en què es parla entre d'altres coses del maltractament dels homes envers les dones, del trist paper que toca a les dones fer a la vida, únicament com a mares, esposes devotes i gestores de les cases; una dona independent econòmicament era mal vista, tal com passa amb Helen, cosa que fa que sigui objecte de crítiques contínues per part de tothom. En el fons hi ha una dura crítica al masclisme de l'època i també a l'alcoholisme i les seves conseqüències negatives.

  Per qui vulgui més informació sobre La llogatera de Wildfell Hall, la seva autora i la relació amb les seves famoses germanes arreu pot trobar-ne, només puc dir que m'ha agradat molt, la vaig agafar amb una mica de recança atès el gruix de la novel·la, però no m'ha decebut, ans al contrari, una gran lectura.

La flor del azafrán amarillo

   Virgínia, any 1837, en una típica plantació de l'època acaba de néixer l'Elizabeth, filla primogènita de la família Wainwraight. Com era normal en aquell temps, la senyora de la casa i mare de la petita no amamantaria la nena, sinó que ho faria una de les esclaves negres que tenien a la casa, la Mattie, que ha de deixar el seu petit Samuel per dedicar-se en cos i ànima a la petita senyoreta Lisbeth. Entre totes dues s'estableix una relació que va més enllà del que s'esperaria, la Mattie es converteix en una segona mare per la Lisbeth, li aporta més amor, protecció i valors humans que la seva pròpia mare. D'aquesta manera serà com la Lisbeth anirà entenent que els negres també són persones amb sentiments i no éssers inferiors tractats com a animals, com fa la seva família i les de les plantacions veïnes.

  Aquesta novel·la ha arribat a les meves mans gràcies a una companya de feina poc aficionada a la lectura, si no fos així probablement no l'hauria llegit mai perquè aquests tipus d'històries una mica ensucrades no m'atrauen. L'he llegida bastant ràpidament, és cert que la lectura és senzilla amb capítols no gaire llargs, tot i això no m'ha entusiasmat, per passar l'estona està bé i també per no oblidar el crim contra la humanitat que va suposar l'esclavisme al sud dels Estat Units. He trobat també que no s'ha aprofondit en alguns personatges, com els pares de la Lisbeth o inclús el marit de la Mattie, que apareix ben poc, tots ells crec que són dignes de ser desenvolupats tan pel bo com pel dolent.

Sensación térmica

  La Lucía i la Juliana són dues joves estudiants que gaudeixen d'una beca per continuar els seus estudis a Nova York i que comparteixen pis. La Lucía és mexicana i la Juliana de Colòmbia, ambdues pateixen pel fred de l'hivern novaiorquès en un pis petit que a més té ratolins. La Juliana inicia una relació amb el Profesor, un home de la universitat més gran que ella i que la té sotmesa a un maltractament subtil que la Juliana és incapaç de veure, però la Lucía sí, li va advertint però la Juliana continua molt enamorada del Profesor. Per altra banda, mentre la Lucía observa el deteriorament físic i psicològic de la seva amiga, va recordant la seva pròpia experiència amb el maltractament que patia la seva mare per part del seu pare i que a ella li tocava de retruc.

  Vaig trobar aquesta novel·la en un prestatge d'exposició de la biblioteca i la vaig agafar perquè era curta i em ve de gust últimament llegir llibres curts. Quin encert, en poques pàgines l'autora és capaç de descriure perfectament com les dues joves, que només són un exemple de la societat, pateixen el masclisme de la societat en què viuen i com tothom fa la vista grossa davant les actituds i fets que s'observen com si el que passa fos el més normal del món. No només m'ha agradat, m'ha sabut a poc, voldria que hagués continuat per tal que els maltractadors acabessin enfonsats en la misèria que es mereixen.

Quinqui connection

   

  A l'estiu Mallorca és plena de turistes, però de notícies interessants que la premsa vulgui publicar no n'hi ha gaire. Fins que un dia, mentre s'enderroca part del barri de Son Banya amb la idea de rehabilitar-ho, apareixen enterrades les restes de tres persones que, pel que sembla, porten anys allà. Son Banya és un barri conflictiu, les cases enderrocades pertanyien a la Niña, una gitana morta fa pocs anys i que controlava amb mà ferma la venda de droga a Mallorca. 

  N'havia sentit a parlar molt bé de l'última novel·la de Sebastià Bennasar i la vaig comprar per Sant Jordi. Ha estat una bona lectura, molt negra i amb personatges interessants i molt reals que, com diu la contraportada, són una colla d'arreplegats; també periodistes, que treballen pel diari mallorquí que recull les notícies de l'illa i que van fent la seva feina com bonament poden. A més, resulta molt enriquidor llegir en mallorquí, i més de la manera desvergonyida i irònica en què està escrita la novel·la.

Pandora

   

  El jove compte alemany Otto Vogelstein s'embarca cap als Estats Units per incorporar-se a la seva feina de diplomàtic. El vaixell on viatja fa una parada a Southampton, on puja molta gent d'origen nordamericà, entre ells la jove Pandora i els seus pares, que han estat viatjant pel món durant dos anys. Otto queda fascinat per Pandora però la senyora Dangerfield, una companya de viatge, li desaconsella tenir-ne tracte, atès que Pandora és un prototip de dona moderna, d'aquelles que s'obren camí soles a la vida.

  La contraportada d'aquesta curta novel·la de Henry James ja adverteix que casar-se amb una noia dels Estats Units era un perill permanent....una de les seqüeles de la vida moderna. Evidentment, la novel·la està ambientada pel que sembla a finals del segle XIX, on un home ben posicionat com el nostre protagonista no pot permetre's el luxe de tenir una dona que sobresurti ni que sigui mínimament. El plantejament sembla interessant però sort que el llibre és ben curt, perquè no m'ha agradat, els pocs diàlegs que hi ha els he trobat forçats i poc entenedors, així com el desenvolupament de l'acció. No he entrat gens en la novel·la, la primera que llegeixo de Henry James. Tot i això, no descarto llegir-ne alguna més de l'autor, tan reconegut.

Dragones de papel

   En aquest nou cas del sergent Xavi Masip dels Mossos d'Esquadra, aquest es troba fora de servei investigat per Afers Interns a causa d'una polèmica intervenció policial. Tot i això, serà cridat pels seus superiors per investigar un cas complicat: una noia coneguda com a Clarise ha aparegut morta en un contenidor, mutilada i amb un drac de paper al costat. La Clarise era famosa a internet pels seus vídeos de contingut porno. Tothom té clar que aquest estrany cas ha de ser investigat pel Xavi, i més quan dies més tard una altra noia que es dedicava al mateix que la Clarise és trobada morta en circumstàncies similars però aquest cop a Cadaqués. 

  Segueixo amb la saga de Xavi Masip, un gran investigador amb una gran personalitat i capacitat. A més, com no pot ser d'una altra manera tenint en compte que Melero és mosso d'esquadra, en tota la novel·la s'explica ben bé el funcionament de la policia catalana quan a actuacions i investigacions. Potser dels quatre llibres del sergent Masip aquesta és la que més m'ha agradat, pels personatges que apareixen, com la caporala Cristina Espejel, que des de les comarques gironines col·labora amb Masip en la investigació del cas.

 

  

Fahrenheit 451

  Guy Montag és bomber, però en una època futura en què els bombers, en lloc d'apagar focs es dediquen a cremar llibres, ja que estan prohibits per la llei. No només cremen els llibres sinó també les cases d'aquelles persones que en tenen i els llegeixen. En la societat distòpica on es desenvolupa la trama tothom té clar que els llibres no han d'existir, Guy ho té clar, fins que un dia comença a preguntar-se perquè els llibres són tan perillosos.

  Feia molt temps que tenia a la llista de llibres pendents aquesta novel·la escrita fa molts anys però que planteja temes ben actuals, de fet crec que l'autor fliparia si veiés com molta gent està ben enganxada a les pantalles dels telèfons mobils. Per qui no ho sàpiga (jo no ho sabia fins que he llegit el llibre) 451 graus Fahrenheit és la temperatura a la qual el paper dels llibres s'encén i crema. 

  Aquesta és una novel·la escrita fa anys però ben actual. Està dividida en tres parts, les dues primeres m'han agradat molt, la tercera no tant, però no puc dir el perquè sense fer un spoiler. Tot i això, haig de dir que s'ha de llegir sí o sí, com 1984 o La revolta dels animals, fan pensar i molt.

La llarga migdiada de Déu

   L'any 1940, en la França en guerra, Samuel Silverstein, francès d'origen jueu, fuig dels nazis amb la seva família cap al sud del país, però malauradament en el camí ho perd tot. Tot i això ell dedicarà els seus esforços a ajudar una organització clandestina que es dedica a recollir nens jueus fills de pares que han anat a parar a camps de concentració. Samuel, que ha estat tota la vida transportista, treballa ara de venedor ambulant, una feina que li facilita els moviments. És així com entrarà en contacte amb una colònia de nens jueus que sota l'auspici de la Creu Roja suïssa viuen en un recinte on hi ha les ruïnes d'un antic monestir ben a prop de la frontera amb Espanya.

  Si abans havia llegit el llibre d'Espinàs en què fa un recorregut a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, amb La llarga migdiada de Déu em torno a trobar al Pirineu, serà una senyal? Ha estat ben bé casualitat. El cas és que he trigat bastant en acabar aquesta última novel·la de Pep Coll, amb sis-centes pàgines i amb molt poc temps per llegir. Això ha fet que no l'hagi gaudit com ho hauria fet en altres circumstàncies. Haig de dir però, que és una molt bona novel·la, on Pep Coll dona veu en cada capítol a cadascún dels personatges més importants que en formen part, des del Samuel fins a alguns dels nens que viuen dins la colònia. La narració comença al 1940 però coneixerem el destí d'aquest personatges i com intenten sobreviure a la barbàrie nazi, sobretot quan França resta completament envaïda per les tropes de Hitler.

L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran

   

  En L'últim traginer, Espinàs, barceloní, fa un recorregut a peu per pobles de les comarques del Pallars i la Vall d'Aran a mitjan dels anys cinquanta, tot fent una crònica d'uns temps que ja no existeixen i d'uns llocs que hores d'ara estan força canviats, sobretot a causa del turisme de neu. Comença el seu viatge a la Pobla de Segur i acaba a l'últim poble de la Vall d'Aran abans d'arribar a França, i pel camí va descrivint el paisatge, els vilatans, els camins, les fondes on s'allotja, aquestes últimes a uns preus que avui fan riure.

  No havia llegit mai fins ara un llibre de viatges, per casualitat ha vingut a parar a les meves mans aquest llibre de Josep M. Espinàs, el primer que en llegeixo i que no m'ha desgradat però tampoc m'ha estusiasmat, potser pel fet que comento de no haver llegit mai un llibre d'aquest estil. Curiosament aquest estiu vaig passar uns dies a la Vall d'Aran, molt més que canviada de les descripcions que en fa l'autor. Potser m'hauria agradat més si s'hagués aprofondit en l'història dels pobles visitats, tot i que potser no era la intenció de l'autor.

Les nostres mares

  Estic decidida a que no se m'acumulin els llibres, per això continuu amb la collita de Sant Jordi, en aquest cas el següent escollit ha estat Les nostres mares, un llibre dels més venuts en aquest dia i que no vaig dubtar en comprar atès que els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz m'havien agradat molt. 

  Les nostres mares es podria considerar un llibre de relats curts, on cada capítol és un resum de la vida d'una dona, totes elles amb el nexe comú de pertanyer a una generació de dones que han nascut a mitjants del segle XX i només per això han hagut de patir les seqüel·les de l'educació que han rebut, on les dones, sigui de l'estament social que sigui han de dedicar-se a la llar, la cura dels fills i del marit, tot allò que surti d'aquí si ho volen fer ja s'apanyaran. Es tracten temes que potser ara no semblen tan complicats, com l'avortament, que s'havia de fer a Londres i d'amagat, això qui podia; l'educació que van rebre les dones durant la dictadura, la poca comprensió dels homes: ja treballo jo, per què ho has de fer tu?

  Les nostres mares és un llibre de dones fortes, profundament feminista com ho són els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz. Aquest potser és una mica més difícil de seguir per la manera com està escrit, de vegades sembla que el que llegeixes és el pensament d'una persona i pot resultar una mica caòtic. Però m'ha agradat molt l'homenatge que fa l'autora a una generació de dones que no ho ha tingut gens fàcil.

Camí de sirga

   Fa molts anys vaig llegir Camí de sirga, una gran novel·la tot i que la vaig trobar una mica difícil de llegir. Ara per Sant Jordi he trobat aquest llibre o novel·la gràfica basat en l'original de Jesus Moncada i no m'he pogut resistir. Últimament estic intentant introduir en les meves lectures la novel·la gràfica, de joveneta era molt aficionada als còmics i aquesta tendència que hi ha ara de resorgiment d'aquest tipus de lectura m'està agradant força, sobretot les que estan basades en bones lectures, com les que he llegit no fa gaire, com Nada o Los pacientes del doctor García.

  D'aquest Camí de sirga només puc dir bones paraules, m'ha agradat molt, tot en blanc i negre i amb dibuixos molt adequats trobo per representar l'època del segle XX a Mequinensa. En definitiva, un gran encert.

Temps enrere

 

 El retrobament de quatre amigues de la infància i joventut serveix d'excusa perquè l'Elvira faci una retrospectiva de la seva vida, una dona madura que va néixer en el si d'una humil família en el Priorat abans de la revolució del vi. L'Elvira està casada amb el Tomàs, fill d'una vídua que va fer de portera en un edifici de Barcelona molts anys. Tots dos es van conéixer a Alemanya, on va emigrar la família de l'Elvira per fugir de la misèria, i on el Tomàs hi va anar per continuar la seva carrera professional com a especialista en sismologia.   

 Avui és la vigilia de Sant Jordi i no hauria pogut escollir millor dia per acabar aquesta novel·la de Ramon Solsona, set-centes pàgines escrites de manera senzilla però brillant en què, amb l'excusa d'explicar la vida d'una parella, l'Elvira i el Tomàs, l'autor acaba narrant la història recent del Priorat, una comarca maltractada durant molt temps per la duresa de la seva orografia i la climatologia i que gràcies a l'extraordinària qualitat dels seus vins ha aconseguit reviure. Poc a poc i durant tota la narració anant marxa enrere anirem coneixent aquesta parella i el seu entorn, mares i pares, fills, amics, tot això pràcticament sense diàlegs explícits però amanit amb el ric dialecte prioratí. Una gran lectura sens dubte.

Por encima de la lluvia

  En Miguel i l'Helena s'han conegut en una residència d'avis benestants a Tarifa. Tots dos arrosseguen un passat ple d'ombres, i el suïcidi d'un company de la residència els decideix a marxar d'allà i resoldre aquells temes que van quedar pendents fa molts anys i que no els deixen gaudir de la seva vellesa. En Miguel ha estat banquer, ara és vidu i té una filla, la Natalia, amb una vida complicada. L'Helena és filla de mare anglesa i pare espanyol, va néixer i va viure la seva infantesa a l'altra banda del mar, a Tànger; ara està sola, és una dona amb una forta personalitat i serà ella qui animarà al Miguel a tancar tot allò del seu passat que el rossega per dins, i ella també ho farà, acompanyada d'ell.

  Un altre llibre que llegeixo de Víctor del Árbol i que, com els dos anteriors, La tristeza del samurai i Un millón de gotas, és un relat èpic, on es barregen present i passat, amb passatges del franquisme i amb personatges que pateixen i molt. Por encima de la lluvia és una història molt ben treballada, l'Helena i el Miguel fan patir per tot el sofriment que porten a dins. L'autor tampoc s'estalvia la violència, com en els dos llibres que he llegit d'ell, són històries ben diferents però hi ha el segell incofusible de l'autor. M'ha agradat, està ben escrit però és dur, és per això que tornaré a llegir Víctor del Árbol però d'aquí a un temps.

Benvolguda

   

 Amb cinquanta i pocs anys, la Remei, dibuixant de prestigi, es considera una dona completa i feliç, casada amb un home més jove que ella i amb una filla. El seu marit, Òscar, és violinista en una orquestra, i ara té una nova i jove companya amb qui ha d'assajar molt per tal que ella es posi al dia. Quan la Remei coincideix amb tots dos al cotxe sap que tard o d'hora ells dos s'enamoraran. A partir d'aquí la Remei va desgranant la seva vida anterior i el seu present amb força sentit de l'humor, tan quan parla de la seva infantesa com quan parla de la seva actual situació de maduresa, de dona menopàusica esposa d'un home més jove que ella.

  Benvolguda va rebre el premi Ramon Llull 2022, l'he vist a moltes llibreries i de fet m'ha costat aconseguir-ho de la biblioteca, de tan sol·licitat que està. Al començament de la lectura he rigut força amb els comentaris i situacions en què es troba la Remei, potser perquè em toquen molt de prop per l'edat. Però cap a la meitat del llibre l'he trobat repetitiu i ja no m'ha fet la mateixa gràcia que al començament, algunes situacions les he trobat una mica passades de volta, com en el tema de l'alcoholisme i les drogues. No segueixo l'Empar Moliner als mitjans de comunicació, pràcticament ni l'he vista però em fa la impressió com si s'hagués descrit ella mateixa. Aquesta és una novel·la no gaire llarga a la qual trobo li sobren pàgines, en què es podria haver aprofondit més i ni per un moment l'he trobat digne d'un premi com el Ramon Llull. I si li he donat 3 estrelles és perquè la primera mitja part m'ha fet riure.