La llarga migdiada de Déu

   L'any 1940, en la França en guerra, Samuel Silverstein, francès d'origen jueu, fuig dels nazis amb la seva família cap al sud del país, però malauradament en el camí ho perd tot. Tot i això ell dedicarà els seus esforços a ajudar una organització clandestina que es dedica a recollir nens jueus fills de pares que han anat a parar a camps de concentració. Samuel, que ha estat tota la vida transportista, treballa ara de venedor ambulant, una feina que li facilita els moviments. És així com entrarà en contacte amb una colònia de nens jueus que sota l'auspici de la Creu Roja suïssa viuen en un recinte on hi ha les ruïnes d'un antic monestir ben a prop de la frontera amb Espanya.

  Si abans havia llegit el llibre d'Espinàs en què fa un recorregut a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, amb La llarga migdiada de Déu em torno a trobar al Pirineu, serà una senyal? Ha estat ben bé casualitat. El cas és que he trigat bastant en acabar aquesta última novel·la de Pep Coll, amb sis-centes pàgines i amb molt poc temps per llegir. Això ha fet que no l'hagi gaudit com ho hauria fet en altres circumstàncies. Haig de dir però, que és una molt bona novel·la, on Pep Coll dona veu en cada capítol a cadascún dels personatges més importants que en formen part, des del Samuel fins a alguns dels nens que viuen dins la colònia. La narració comença al 1940 però coneixerem el destí d'aquest personatges i com intenten sobreviure a la barbàrie nazi, sobretot quan França resta completament envaïda per les tropes de Hitler.

L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran

   

  En L'últim traginer, Espinàs, barceloní, fa un recorregut a peu per pobles de les comarques del Pallars i la Vall d'Aran a mitjan dels anys cinquanta, tot fent una crònica d'uns temps que ja no existeixen i d'uns llocs que hores d'ara estan força canviats, sobretot a causa del turisme de neu. Comença el seu viatge a la Pobla de Segur i acaba a l'últim poble de la Vall d'Aran abans d'arribar a França, i pel camí va descrivint el paisatge, els vilatans, els camins, les fondes on s'allotja, aquestes últimes a uns preus que avui fan riure.

  No havia llegit mai fins ara un llibre de viatges, per casualitat ha vingut a parar a les meves mans aquest llibre de Josep M. Espinàs, el primer que en llegeixo i que no m'ha desgradat però tampoc m'ha estusiasmat, potser pel fet que comento de no haver llegit mai un llibre d'aquest estil. Curiosament aquest estiu vaig passar uns dies a la Vall d'Aran, molt més que canviada de les descripcions que en fa l'autor. Potser m'hauria agradat més si s'hagués aprofondit en l'història dels pobles visitats, tot i que potser no era la intenció de l'autor.

Les nostres mares

  Estic decidida a que no se m'acumulin els llibres, per això continuu amb la collita de Sant Jordi, en aquest cas el següent escollit ha estat Les nostres mares, un llibre dels més venuts en aquest dia i que no vaig dubtar en comprar atès que els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz m'havien agradat molt. 

  Les nostres mares es podria considerar un llibre de relats curts, on cada capítol és un resum de la vida d'una dona, totes elles amb el nexe comú de pertanyer a una generació de dones que han nascut a mitjants del segle XX i només per això han hagut de patir les seqüel·les de l'educació que han rebut, on les dones, sigui de l'estament social que sigui han de dedicar-se a la llar, la cura dels fills i del marit, tot allò que surti d'aquí si ho volen fer ja s'apanyaran. Es tracten temes que potser ara no semblen tan complicats, com l'avortament, que s'havia de fer a Londres i d'amagat, això qui podia; l'educació que van rebre les dones durant la dictadura, la poca comprensió dels homes: ja treballo jo, per què ho has de fer tu?

  Les nostres mares és un llibre de dones fortes, profundament feminista com ho són els dos anteriors llibres de la Gemma Ruiz. Aquest potser és una mica més difícil de seguir per la manera com està escrit, de vegades sembla que el que llegeixes és el pensament d'una persona i pot resultar una mica caòtic. Però m'ha agradat molt l'homenatge que fa l'autora a una generació de dones que no ho ha tingut gens fàcil.

Camí de sirga

   Fa molts anys vaig llegir Camí de sirga, una gran novel·la tot i que la vaig trobar una mica difícil de llegir. Ara per Sant Jordi he trobat aquest llibre o novel·la gràfica basat en l'original de Jesus Moncada i no m'he pogut resistir. Últimament estic intentant introduir en les meves lectures la novel·la gràfica, de joveneta era molt aficionada als còmics i aquesta tendència que hi ha ara de resorgiment d'aquest tipus de lectura m'està agradant força, sobretot les que estan basades en bones lectures, com les que he llegit no fa gaire, com Nada o Los pacientes del doctor García.

  D'aquest Camí de sirga només puc dir bones paraules, m'ha agradat molt, tot en blanc i negre i amb dibuixos molt adequats trobo per representar l'època del segle XX a Mequinensa. En definitiva, un gran encert.

Temps enrere

 

 El retrobament de quatre amigues de la infància i joventut serveix d'excusa perquè l'Elvira faci una retrospectiva de la seva vida, una dona madura que va néixer en el si d'una humil família en el Priorat abans de la revolució del vi. L'Elvira està casada amb el Tomàs, fill d'una vídua que va fer de portera en un edifici de Barcelona molts anys. Tots dos es van conéixer a Alemanya, on va emigrar la família de l'Elvira per fugir de la misèria, i on el Tomàs hi va anar per continuar la seva carrera professional com a especialista en sismologia.   

 Avui és la vigilia de Sant Jordi i no hauria pogut escollir millor dia per acabar aquesta novel·la de Ramon Solsona, set-centes pàgines escrites de manera senzilla però brillant en què, amb l'excusa d'explicar la vida d'una parella, l'Elvira i el Tomàs, l'autor acaba narrant la història recent del Priorat, una comarca maltractada durant molt temps per la duresa de la seva orografia i la climatologia i que gràcies a l'extraordinària qualitat dels seus vins ha aconseguit reviure. Poc a poc i durant tota la narració anant marxa enrere anirem coneixent aquesta parella i el seu entorn, mares i pares, fills, amics, tot això pràcticament sense diàlegs explícits però amanit amb el ric dialecte prioratí. Una gran lectura sens dubte.

Por encima de la lluvia

  En Miguel i l'Helena s'han conegut en una residència d'avis benestants a Tarifa. Tots dos arrosseguen un passat ple d'ombres, i el suïcidi d'un company de la residència els decideix a marxar d'allà i resoldre aquells temes que van quedar pendents fa molts anys i que no els deixen gaudir de la seva vellesa. En Miguel ha estat banquer, ara és vidu i té una filla, la Natalia, amb una vida complicada. L'Helena és filla de mare anglesa i pare espanyol, va néixer i va viure la seva infantesa a l'altra banda del mar, a Tànger; ara està sola, és una dona amb una forta personalitat i serà ella qui animarà al Miguel a tancar tot allò del seu passat que el rossega per dins, i ella també ho farà, acompanyada d'ell.

  Un altre llibre que llegeixo de Víctor del Árbol i que, com els dos anteriors, La tristeza del samurai i Un millón de gotas, és un relat èpic, on es barregen present i passat, amb passatges del franquisme i amb personatges que pateixen i molt. Por encima de la lluvia és una història molt ben treballada, l'Helena i el Miguel fan patir per tot el sofriment que porten a dins. L'autor tampoc s'estalvia la violència, com en els dos llibres que he llegit d'ell, són històries ben diferents però hi ha el segell incofusible de l'autor. M'ha agradat, està ben escrit però és dur, és per això que tornaré a llegir Víctor del Árbol però d'aquí a un temps.

Benvolguda

   

 Amb cinquanta i pocs anys, la Remei, dibuixant de prestigi, es considera una dona completa i feliç, casada amb un home més jove que ella i amb una filla. El seu marit, Òscar, és violinista en una orquestra, i ara té una nova i jove companya amb qui ha d'assajar molt per tal que ella es posi al dia. Quan la Remei coincideix amb tots dos al cotxe sap que tard o d'hora ells dos s'enamoraran. A partir d'aquí la Remei va desgranant la seva vida anterior i el seu present amb força sentit de l'humor, tan quan parla de la seva infantesa com quan parla de la seva actual situació de maduresa, de dona menopàusica esposa d'un home més jove que ella.

  Benvolguda va rebre el premi Ramon Llull 2022, l'he vist a moltes llibreries i de fet m'ha costat aconseguir-ho de la biblioteca, de tan sol·licitat que està. Al començament de la lectura he rigut força amb els comentaris i situacions en què es troba la Remei, potser perquè em toquen molt de prop per l'edat. Però cap a la meitat del llibre l'he trobat repetitiu i ja no m'ha fet la mateixa gràcia que al començament, algunes situacions les he trobat una mica passades de volta, com en el tema de l'alcoholisme i les drogues. No segueixo l'Empar Moliner als mitjans de comunicació, pràcticament ni l'he vista però em fa la impressió com si s'hagués descrit ella mateixa. Aquesta és una novel·la no gaire llarga a la qual trobo li sobren pàgines, en què es podria haver aprofondit més i ni per un moment l'he trobat digne d'un premi com el Ramon Llull. I si li he donat 3 estrelles és perquè la primera mitja part m'ha fet riure.

Persèpolis

 

 Persèpolis és una novel·la gràfica autobiogràfica, la seva autora, Marjane Satrapi, narra la seva infantesa i adolescència, que no tindria res de particular si no fos perquè la major part d'aquest temps el va viure al seu país natal, l'Iran, on no només ella és la protagonista, sinó que també ho són els fets històrics que succeixen durant aquest temps. De fet, el llibre comença tot just després de la caiguda del xa, al 1980. Fins aquells dies, la Marjani, que prové d'una família progresista i benestant, havia estudiat a l'escola francesa de Teheran. És per això que els brutals canvis soferts com a conseqüència dela revolució islàmica marquen l'inici d'uns esdevenimients que ella no entèn, acostumada com està a una altra visió del món. Per començar, no entèn l'obligació de portar vel. La sort de la Marjani és ser filla única d'uns pares que, malgrat tot el que passa al seu país, no canvien la seva mentalitat, gràcies sobretot a la seva bona situació econòmica, que es manté tot i la revolució i la posterior guerra amb l'Iraq. La Marjani és una privilegiada, una nena amb una intel·ligència i un talent fora del normal, tot i això també té els seus problemes, però ha sigut capaç de fer d'ells un gran llibre amb una visió molt objectiva dels esdeveniments històrics del seu país. 

  M'ha agradat molt aquesta novel·la gràfica, de "memòria i tolerància en vinyetes", tal i com diu Antoni Guiral en la primera pàgina, i publicada en català per l'editorial Norma l'any 2009. M'hauria agradat haver-la descobert abans.

Al llac

 

 La Nora és una nena de dotze anys a qui li agrada anar els diumenges a banyar-se al llac, que és ni més ni menys que el pantà de Sant Antoni, al Pallars. La Nora recorda amb nostàlgia els dies d'estiu en què hi anava amb el tiet Toni i la seva dona, la Lídia, una barcelonina guapa i simpàtica, a qui la Nora adora. També els acompanyen el Joaquim, empleat del Toni, la seva dona Marieta i el petit Quim, fill d'ells i força entremaliat. Els fets succeïts un d'aquells diumenges d'estiu marcaran l'inici del pas cap a la maduresa de la Nora, mentre que poc a poc s'aniran esbrinant les relacions entre tots els personatges que l'acompanyen en aquells dies d'estiu.

  Després de llegir Tàndem no fa gaire tenia més ganes de llegir algun altre llibre de la Maria Barbal, que va ser la meva professora de català a l'institut, quan segurament ja tenia en el cap el seu aclamat Pedra de tartera que encara no he llegit. És per això que en un dels meus viatges a la biblioteca vaig trobar en el prestatge de novetats aquest llibre, força curt i amb lletra gran, cosa que a més, és d'agrair quan tens poc temps i la vista no acompanya, només cent-cinquanta cinc pàgines. M'ha agradat, tant la història com la manera en què està escrita, també com estan treballats els personatges tot i que la Nora és la protagonista, i penso que s'hauria pogut aprofondir més, però suficient per les escasses pàgines. Al llac és una novel·la ambientada al Pallars, terra natal de la Maria Barbal, ara em quedarà pendent sí o sí llegir els llibres que formen el cicle del Pallars.

Sempre hem viscut al castell

 

  A la mansió dels Blackwood hi viuen ara mateix tres persones: l'oncle Julian, un senyor gran minusvàlid que ja no hi toca gaire; la Merricat, una noia de divuit anys, solitària i una mica estranya; i la Constance, germana gran de la Merricat. En el seu poble els miren malament, fa uns anys la resta de la família va morir i des de llavors la Constance no surt de casa ni vol que la vegi ningú, es dedica en cos i ànima a cuidar de l'oncle Julian i de la Merricat, aquesta última és l'única persona de la casa que surt a comprar, feina que intenta enllestir el més ràpid possible per evitar les burles, xafarderies i hostilitats de la gent del poble.

  Ja fa temps que vaig veient per les xarxes socials gent que parla meravelles d'aquesta novel·la, i tot i que el gènere no és dels que més m'agrada, vaig decidir llegir-la i així encabir-la també en els reptes lectors de la meva biblioteca. Sembla ser que és una novel·la de por; i ho dic així perquè de por, a mi no me n'ha fet gens. Sí que és cert que és força inquietant, sobretot la Merricat, una nena molt especial per no dir una psicòpata. No voldria desvetllar més de la trama, només dir que, segons el meu humil punt de vista, està bé però no n'hi ha per tant, sí que és cert que està ben escrita i que tot i que no m'agrada aquest gènere, m'ha enganxat una mica, volia saber el desenllaç, que com a mínim he trobat coherent amb el relat.

Consulte a su farmacéutico

   Sí, no ho he pogut evitar i he caigut en la temptació de llegir un llibre que, un cop més, parla de la meva professió en clau d'humor. I és que els quasi vint anys que vaig passar darrera el taulell d'una farmàcia donen per un munt d'anècdotes, és per això que m'ha agradat llegir aquest llibre que no és un recull d'anècdotes ben bé, sinó més aviat un dietari del dia a dia en una farmàcia. L'autor, Guillermo M. Melgar és un jove farmacèutic que és conegut pel seu perfil a les xarxes socials, Farmacia enfurecida, on penja coses que es troben els farmacèutics en el seu dia a dia, com receptes il·legibles, crítiques a suposats influencers que promocionen medicaments per a indicacions inventades per ells, etc.

  En aquest llibre, escrit en clau d'humor, Guillermo explica com és la rutina en una farmàcia i situacions en què es troben els treballadors i que segurament són desconegudes per el públic en general. A mi personalment m'ha resultat entretingut perquè m'he sentit reflectida, no sé si seria un llibre que recomanaria a tothom però com a mínim crec que pot resultar entretingut. I sí, les situacions que descriu passen, tot i que a vegades pot semblar impossible. 

Hijos de la fábula

 

 Asier i Joseba són dos joves bascos que han decidit afegir-se a la lluita armada d'ETA. Tot just acaben de travessar la frontera espanyola i s'han refugiat a França en una granja de pollastres prop de Tolouse, on un matrimoni francès simpatitzant de la banda terrorista els ha acollit a canvi de fer petites feines a la granja mentre esperen la fase de formació prèvia a formar part d'un comando. Han passat uns pocs mesos i ells no en saben res encara del que han de fer, esperen ordres que mai arriben, fins que un dia la granjera els informa que ETA ha abandonat la lluita armada. Ells no s'ho volen creure, fa temps que estan aïllats de les notícies i de les seves famílies i durant el temps que fa que van marxar no han rebut cap notificació per part de la banda. Poc a poc van assumint que la lluita armada per part d'ETA ha acabat, ells es troben sols i sense cap comunicació amb l'exterior i han de prendre una decisió sobre el seu futur.

  Fins ara havia llegit tres llibres de Fernando Aramburu, el primer va ser Patria, una grandíssima lectura que em va impactar molt. Després vaig llegir Años lentos i Los vencejos, tots dos ben diferents, sobretot l'últim, que no té res a veure amb la problemàtica que ha patit el País Basc durant molt anys. És per això que quan vaig veure de què anava aquest nou llibre vaig pensar que estaria interessant. La veritat és que la trama està força ben ideada, dos jovenets idealistes i sense experiència que són ignorats i abandonats per ETA quan renuncia a la lluita armada. És un llibre distret però ni molt menys arriba al nivell dels anteriors que he llegit, això no vol dir que no m'hagi agradat, està redactat amb frases curtes i força ironia, acaba ridiculitzant una mica els dos protagonistes i la situació surrealista en què es troben, tot i això trobo que es podria haver aprofondit més en la trama i els personatges. 

Por

  La Irene és una dona burgesa feliçment casada i amb dos fills petits, viu una vida acomodada i sense preocupacions. Potser per avorriment comença una relació amb un jove pianista, a qui veu d'amagat en el pis d'ell. Un dia, en sortir d'un d'aquestes trobades furtives, una dona desconeguda s'adreça a ella retreient-li la relació amb el jove i amenaçant-la amb revelar la seva relació amorosa. Per tal d'evitar l'escàndol i per la por terrible que l'angoixa si el seu marit s'assebenta de la seva aventura, cedeix al xantatge de la dona.

  Un cop més he decidit engrescar-me amb le repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest any amb més categories, que no sé si seré capaç de finalitzar, però ho intentaré. Una de les categories proposades, un llibre escrit per un autor austríac, m'ha servit per llegir aquest llibret força curt d'en Zweig, un autor que fa temps que no llegia i que em venia de gust tornar a llegir però mai trobava el moment. Quina delícia com escriu aquest home, com és capaç d'aprofondir en la personalitat de la Irene, entendre la seva por i les seves reaccions.

Els dits dels arbres

   

  La Irene acaba de sortir del psiquiàtric després de dos anys d'internament. Viu sola i no té ningú que la pugui acompanyar en el seu procés de tornada a fer una vida relativament normal. És per això que el seu psiquiatra, a qui odia, li recomana escriure tot allò que sent en el procés d'adaptació a la realitat diària. Mentre la Irene va escrivint els seus pensaments, el lector va descobrint poc a poc qui és la Irene i com ha arribat, com diu ella mateixa, a viure expulsada del món.

  Fa anys vaig llegir La dona de gris i em va agradar força com escriu l'Anna Maria Villalonga. És per això que ja fa temps que volia llegir Els dits dels arbres, però s'anava quedant a la llista de llibres pendents fins que la vaig veure en un prestatge de la biblioteca. M'ha agradat molt com descriu l'autora el pensament de la Irene, resulta fàcil entendre com i perquè ha arribat fins on ha arribat. Si li haig de posar una pega és que se m'ha fet curt; per altra banda, es llegeix fàcilment en una estona, només 152 pàgines amb una lletra força gran, cosa que és d'agrair.

Trilogía rural

 

 No acostumo a llegir teatre, em costa ubicar-me en el context, trobo a faltar la narració. Malgrat això, no fa gaire vaig comprar la Trilogía rural de Federico García Lorca, m'havia cridat l'atenció i penso que és un autor que s'ha de llegir sí o sí. Haig de dir que ha sigut una lectura fantàstica, molt emocionant i enriquidora, i que no m'estranya que Lorca sigui un autor tan reconegut si tot el que ha escrit és del mateix nivell. 

  Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba, aquestes són les tres obres de teatre totes elles tràgiques i totes elles protagonitzades per dones, en tot moment l'autor assenyala el trist destí de les dones de l'època en l'entorn rural, sotmeses completament a la volutat dels homes, comdemnades a viure tancades a casa i sense capacitat de decisió. De les tres la que més m'ha agradat és La casa de Bernarda Alba, quin personatge la Bernarda, una dona dura que tanca les cinc filles a casa en un dol rigorós per la mort del pare, creant un ambient d'allò més angoixant.

  Haig de dir també que l'edició de Trotalibros és molt maca i curosa, amb una nota final de l'editor que s'ha de llegir.

Por si las voces vuelven

  Ja fa temps que estic veient per les xarxes socials comentaris i publicacions sobre aquest llibre, en què el showman Ángel Martín relata la seva dura experiència com a malalt psiquiàtic. Concretament, l'Ángel va patir un brot psicòtic que el va enviar dues setmanes a un hospital psiquiàtic, on fins i tot va acabar lligat al llit. En el llibre explica amb força sentit de l'humor com va arribar fins a aquest greu moment i les conseqüències que li ha deixat la malaltia, tot amb un llenguatge molt planer i entenedor, cosa que trobo molt interessant perquè qualsevol persona, ja sigui amb coneixements mèdics o no, pugui entendre què passava dins del seu cap i el perquè, i com va arribar fins el punt de descontrolar-se. Això crec que és molt important, les malalties mentals per desgràcia són difícils d'entendre per la gent que no les pateix. Ell parla de què es va tornar boig i aquesta paraula la repeteix força sovint però crec que ho fa per treure-li ferro i posar-li un toc d'humor al tema.

  Haig de dir que he trobat el llibre molt interessant, m'ha agradat molt i crec que és molt recomanable per poder entendre què passa pel cap d'una persona amb una malaltia mental tan greu com la seva.

Divorci i aventura

 

 Sembla ser que ara estan de moda els llibres que parlen d'experiències personals amb unes grans dosis de sentit de l'humor. Fa poc he llegit Les calces al sol, per exemple. I vaig veure en l'Instagram un altre llibre del mateix estil, aquest Divorci i aventura, que parla de les experiències sobretot sexuals d'una dona en la quarantena acabada de divorciar després d'anys de fidelitat absoluta i dos fills. 

  Tot i que les experiències que relata la Leti amb diferents homes poden resultar divertides per la manera com les explica, la veritat és que quan portava mig llibre ja se m'estava fent reiteratiu i no m'estava aportant res de nou. La protagonista és una dona sense complexos ni gaires problemes personals tot i el seu divorci, és empresària i amb el seu ex manté una relació cordial i una custòdia compartida, tot i això els homes que troba pel camí semblen ser bastant fluixos i immadurs. L'he acabat llegint en diagonal perquè ja no m'aportava res, per no deixar-la a mitges.

Viatge d'hivern

   Uns dels millors llibres que he llegit mai ha estat Les veus del Pamano, amb aquest llibre vaig quedar impressionada per la qualitat de l'escriptura de Jaume Cabré. Més tard vaig llegir Jo confesso, una altra gran obra tot i que no és de fàcil lectura. És per això, perquè m'agrada molt com escriu Cabré, que poc a poc vaig llegint les seves obres, encara em queden unes quantes, i he trobat que aquest mes de gener era el més adient per llegir Viatge d'hivern, no només pel títol sinó perquè porto una temporada en què em costa concentrar-me en la lectura i un llibre de relats curts és l'opció fàcil. 

  Els relats d'aquest llibre són molt Cabré, és a dir, amb moltes referències a la música clàssica i a la pintura. Tot i això, en cap moment m'han fet sentir com a una ignorant, que és el que soc pel que fa a aquestes arts. L'autor és capaç de crear en poques pàgines personatges molt profunds que no només són contemporanis, sinó també d'altres èpoques i altres països. No és el llibre que més m'ha agradat de l'autor però sí que ha sigut una bona lectura.

Los pacientes del doctor García

   

  Un cop finalitzada la Guerra Civil el doctor Guillermo García, que ha passat la guerra a treballant en un hospital de Madrid, ha d'amagar-se sota una falsa identitat per a poder sobreviure, ja que durant la guerra ha estat atenent sobretot milicians ferits. Sota aquesta nova identitat, en què ha de renunciar a la seva gran vocació de metge i amagar els seus ideals, entrarà en contacte amb una xarxa dedicada a portar cap a Espanya riqueses expoliades als jueus per part dels nazis, i que també ajuda a antics nazis a fugir de la justícia internacional. 

  Un altre cop m'he deixat seduir per Claudio Stassi i els seus dibuixos, en aquest cas Los pacientes del doctor García, basat en l'exitosa novel·la d'Almudena Grandes, l'últim dels seus Episodios de una guerra interminable. És impressionant com dibuixa els personatges d'aquesta gran novel·la, que té una trama una mica complicada i que crec que resulta difícil seguir en aquesta novel·la gràfica si abans no s'ha llegit el llibre, cosa que jo sí que he fet. Tot i això, ha estat impressionant, un gran treball.

Les calces al sol

  La Rita ha acabat els seus estudis a la UAB però no té aprovada l'assignatura d'anglès! Alguna cosa s'ha de fer, i veu la llum quan li surt l'oportunitat de marxar als Estats Units per fer d'au-pair. El problema és que no s'ha informat prou bé de les condicions en què va. Per començar, ella pensava que es quedaria a Nova York, on aterra un bon dia d'estiu, però finalment va a para a Atlanta, a casa d'una família acomodada i intel·lectual amb tres fills.

  Aquesta podria semblar una història sense més, però resulta força divertida, primer pel caràcter de la Rita i segon pel baixíssim nivell d'anglès que té, que fa que molts cops no entengui què li diuen i que ella sigui incapaç d'expressar el que vol. Escrit amb un gran sentit de l'humor, el periple de la Rita resulta força entretingut. Tot i això, a mi particularment se m'ha fet un xic llarg, 458 pàgines han sigut massa per mi. Tampoc la qualificaria com a una gran novel·la, simplement entretinguda.

Sola

  A la Mei l'acaben de despatxar de la seva feina com a correctora lingüística. A més, la seva relació de parella es troba en un moment difícil ja que fa anys que conviu amb en Guim i la rutina s'apoderat d'ells. Tot i això, la Mei vol aprofitar aquest moment per escriure la seva primera novel·la, inspirada en Solitud de Víctor Català. Es per això que, per aïllar-se, marxa cap a la masia on va viure amb els pares de petita, situada en el bosc prop d'un petit poble. 

  No voldria donar més pistes del que passa més endavant. El llibre està estructurat en un compte enrere en què la Mei va relatant el que li passa i com se sent en cada moment, en la interacció amb el Manel, pastor que té cura de la masia i que li ha llogat; amb el Flavi, apicultor que viu a prop; amb la Mercè, botiguera del poble; amb la seva mare, molt popular al poble ja que de jove va gravar un anunci publicitari per a la televisió; amb en Guim. 

  M'ha agradat? No ho sé. Al començament sí, m'ha enganxat, m'ha agradat la Mei i entenia les seves reaccions. Però poc a poc me he anat allunyant d'ella, fins a trobar-la amb un punt d'immaduresa que no he acabat de païr. Potser és que no l'he acabat d'entendre. Tot i això no me penedeixo d'haver-la llegit, entre d'altres coses perquè m'ha fet pensar.

Asesinato en el jardín botánico

   

 Un matí, en obrir el Jardí Botànic de Madrid, apareix el cos d'una dona, Concepción Rivera, secretària del Club de Amigos de los Jardines. Al costat del cadàver hi ha una ampolleta de whisky i unes flors de tora blava, una planta molt tòxica. El cas és assignat a la jutgessa Mariana de Marco, i mentre ella instrueix el pressumpte assassinat/suïcidi de la dona, la parella de Mariana, el periodista en atur Javier Goitia, es dedicarà a investigar pel seu compte, establint vincles amb els membres del Club, persones que formen part de la classe mitjana madrilenya. 

  Sóc una amant de la botànica, m'agraden molt les plantes, sobretot les silvestres, i pensava que aquesta novel·la era molt adequada per a mi. Fa anys havia llegit algun cas de la jutgessa de Marco, no recordo gairebé res però tampoc en tinc mal record. Però aquest llibre, que és l'últim protagonitzat per la jutgessa, l'he trobat força insípid. Els personatges que formen part del club els he trobat desfassats en el temps, semblen sortits dels anys seixanta pel seu comportament i mentalitat. He trobat a faltar també més investigació a nivell científic, pràcticament tota es desenvolupa mitjançant els interrogatoris de la policia i la jutgessa per una banda i les converses del periodista per una altra. M'ha decebut bastant, tot i que penso que potser pot trobar lectors engrescats en un altre tipus de públic, atès que l'autor ha publicat uns quants llibres amb la mateixa protagonista.

  La tora blava (Aconitum napellus) és una planta molt tòxica tota ella però molt maca. Aconsello ni tan sols tocar-la, tot i el seu aspecte. La de la foto la vaig trobar aquest estiu a la Vall d'Aran.