Lectures 2022

 

Un altre any que s'acaba i és hora de fer balanç lector del 2022. No em puc queixar, he llegit 50 llibres, tot i que algun he deixat a mitges, ja no estic per romanços, so many books, so little time.  Un altre cop les meves lectures han vingut condicionades pel repte lector de a Biblioteca Sud de Sabadell, on aquest any s'han proposat 12 categories més 5 d'extres i que he pogut acabar. 

I aquest és el balanç lector del 2022:

- M'ha agradat molt: La guerra no tiene rostro de mujer, de Svetlana Alexièvich, un llibre molt bo però molt dur alhora, m'ha fet patir; Nada, de Claudio Stassi, novel·la gràfica basada en el llibre de Carmen Laforet, unes imatges impressionants d'aquest bon llibre.

- Clàssics que he llegit: Lady Susan, de Jane Austen, un clàssic que no hauria llegit si no fos pel repte; Terra Baixa, d'Àngel Guimerà, que havia llegit a l'institut i que m'havia horroritzat llavors, ara l'he sabut entendre, llegit pel #reptereducte2022 que no he pogut acabar.

- M'ha emocionat: La biblia envenenada, de Barbara Kingsolver, impressionant relat d'una família marcada per l'integrisme religiós del pare; La història d'en Shuggie Bain, de Douglas Stuart, un nen fent esforços per salvar la seva mare alcohòlica en un entorn assolat per la crisi econòmica.

- He abandonat: Malena es un nombre de tango, tant que m'agrada Almudena Grandes i no he pogut amb aquesta història que se'm feia pessadíssima; Guilleries, de Ferran Garcia, que vaig comprar tot veient les bones crítiques i que no m'ha agradat des del minut u; El club del crim del dijous, de Richard Osman, malgrat ser considerat un relat divertit a mi m'ha avorrit.

- No hauria d'haver llegit: no puc incloure cap llibre dins d'aquesta categoria, tots m'han aportat alguna cosa, inclús els que no he acabat.

- He descobert: La vida autèntica, de Montse Barderi, un relat molt complet i personatges molt ben treballats; Persecució, de Toni Sala, impactant des de la primera línia.

- M'ha decebut: Un cert somriure, de François Sagan, curta però decebedora i previsible; La buena suerte, de Rosa Montero, primer llibre que llegeixo d'aquesta autora, bon començament i cap a la meitat perd pistonada per acabar de manera forçada i previsible.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: La princesa de hielo, de Camila Lackberg, no per res en especial, no he tingut temps de llegir-lo, el tornaré a agafar sens dubte; Los crímenes de la calle Morgue y otros relatos, d'Edgar Allan Poe, exactament pel mateix motiu, manca de temps.

- M'ha angoixat: Vestido de novia, de Pierre Lemaitre, segon llibre que llegeixo d'aquest autor i m'ha fet patir; La farmacèutica - 492 dies segrestada, de Carles Porta, real i esfereïdor.

A part de tots aquests, destacaria Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta (m'encanta Crims), i Jardí vora el mar, de Merçè Rodoreda.

Anècdota estadística: he llegit un total de 50 llibres, de tots aquests 27
els he comprat, 3 d'ells en botiga de segona mà; 15 són de la biblioteca, 4 ja els tenia per casa, 3 me'ls han regalat i 1 me l'han deixat.

Bon any i bones lectures!

Sota la mar salada

  En Ramon, un home vidu fa anys, regenta un taller de fusteria de mobles al barri de Sants, en la Barcelona de 1929. Un dia un misteriós papir irromp en la seva monòtona vida i el seu fill Andreu, que treballa amb ell al taller, voldrà esbrinar el seu origen, atès que des que el tenen a les seves mans els estan passant coses estranyes que involucren traficants d'antiguitats i policies corruptes.

  Sota la mar salada és una novel·la d'acció i misteri, on es barreja el passat d'en Ramon i els seus pares amb el present, a causa d'uns fets ocurreguts a l'Empordà relacionats amb un vaixell enfosat molt a prop de la costa i que uns joves arqueòlegs volen recuperar atès el gran valor del seu contingut. És una lectura amena i entretinguda però que cal seguir acuradament, per sort els capítols són curts, però personalment no l'he pogut gaudir com caldria ja que he tingut molta discontinuitat en la lectura i a estones m'he perdut. Val a dir que fins pràcticament el primer terç la seguia bé, a partir d'allà m'he anat perdent. Crec que més endavant és possible que la torni a llegir per gaudir-la com cal.

La mujer de verde

   En una festa d'aniversari prop d'un terreny que es troba a mig edificar uns nens hi juguen. Una nena petita rossega una cosa que ha trobat a terra, el germà gran d'un dels convidats s'apropa a la nena i veu que allò que la nena es fica a la boca és un os, concretament un tros de costella, probablement humana. Ràpidament s'avisa a la policia i també a un arqueòleg, ja que en la zona a mig edificar s'observen més restes d'ossos mig enterrats. Quan es comença a excavar amb molta cura es comprova que, efectivament, les restes són humanes. El policia Erlendur Sveinsson i els seus companys comencen a investigar qui era el propietari dels terrenys i si en la zona es va denunciar alguna desaparició en les dates en què se sospita van ser enterrades les restes humanes. Mentre tot això passa, Erlendur ha de lluitar amb els seus propis dimonis personals: la seva filla Eva Lind, amb qui fa anys no es parla, es troba en estat crític a l'hospital poc després de fer una trucada de socors al seu pare.

  Feia molt temps que no llegia novel·la negra nòrdica i la veritat és que em venia de gust tornar-hi, tenia a casa una edició de butxaca de La mujer de verde i em vaig decidir. No m'ha agradat gaire, la veritat, he trobat que segueix pràcticament la mateixa línia de Pasaje de las sombras, també d'Arnaldur Indridasson, investigació d'un crim comès fa molts anys, en l'època de la Segona Guerra Mundial, en què les tropes nordamericanes havien establert quarters en territori islandès. A més, un altre cop surt amb força el tema del maltractament vers les dones, en aquest llibre amb una violència contundent. De fet, m'ha semblat que l'autor repeteix el mateix patró en les dues novel·les, esperava una altra cosa llegint la contraportada, que parla de la investigació d'un crim comès fa anys. Crec que el proper cop que llegeixi novel·la negra nòrdica no serà d'Indridasson.

Un cert somriure

   

  Fa uns dies vaig trobar amb sorpresa un exemplar d'aquesta novel·la de la col·lecció Petits Plaers, em venia de gust llegir-ne un altre després de la bona experiència que vaig tenir amb El viatge, i no ho vaig dubtar, me la vaig endur ràpidament cap a casa. No fa gaire vaig llegir Bon dia tristesa, de la mateixa autora, un llibre que vaig trobar que estava bé però tampoc per tirar-ne coets, i volia donar-li una altra oportunitat a l'autora. Després d'haver llegit Un cert somriure haig de dir que la trobo sobrevalorada, si Bon dia tristesa em va semblar bé i prou, d'aquest petit llibre només puc dir que m'ha semblat només un "rollete" entre una jove estudiant bastant innocent però que es creu molt llesta i un home casat que en cap moment amaga les seves intencions. Tot això amanit amb les reflexions de la Dominique, que sembla que estigui estudiant Filosofia i no Dret, com realment està fent. Si no fos perquè és un llibre curt l'hauria deixat a mitges, no m'ha dit gran cosa, la veritat, potser si l'hagués llegit quan tenia vint anys l'hauria valorat més.

  Val a dir que el que més m'ha agradat és l'últim full del llibre, nota de l'editorial:

La guerra no tiene rostro de mujer

   Svetlana Alexiévich va guanyar el Premi Nobel l'any 2015. Aquest llibre és un recull de testimonis de dones que van participar d'una manera o altra en la Segona Guerra Mundial en l'exèrcit rus, l'autora es va dedicar durant anys a parlar personalment amb un munt de dones i recollir fragments de la seva experiència en la guerra, unes van ser infermeres, d'altres guerrilleres, d'altres formaven part directament de l'exèrit, com a militars. La Svetlana les anava a buscar a casa seva, prenia amb elles un te mentre li ensenyen fotos de quan eren jovenetes, dels seus fills i nets, dels seus familiars. Les dones li expliquen detalls que mai s'han explicat, senzills però reals: el que sentien quan veien morir els seus companys; com les tractaven els seus superiors, moltes vegades sense cap respecte només pel fet de ser dones; el companyerisme amb d'altres dones; la manca de roba adequada, l'exèrcit Roig no estava preparat per persones baixetes i amb els peus petits; i un munt de detalls més. A més de tot això, l'autora, censurada durant molts anys, no s'està de criticar el seu país i els seus governants comunistes, sobretot del periode stalinista, per com s'han comportat amb aquestes dones, moltes d'elles heroïnes.

  Si no fos pel repte de la Biblioteca Sud no hauria llegit aquest llibre, és molt dur, però molt, fa patir tant dolor i tanta injustícia, m'ha costat molt llegir-lo, ho he hagut de fer poc a poc i intercalant altres lectures. Tot i això, crec que és un molt bon llibre i que molta gent l'hauria de llegir.

L'instant abans de l'impacte

   Una dona que volta els quaranta, esposa i mare de dos fills, viu amargada amb la seva feina en el departament de comunicació d'una gran empresa de telefonia: fa anys que li fan el buit, la ignoren i no li donen cap feina, tot des que va ser mare per primer cop i va demanar una reducció de jornada. Com que no té res a fer es dedica a escriure un petit dietari de tot el que no fa com a rebel·lió contra el sistema i la publicitat que incita al consum, del qual la seva empresa en forma part. A més, el seu marit decideix de cop deixar la feina per dedicar-se a la música amb el seu grup. 

  Res no és fàcil ara per les dones que volen ser mares i a més continuar amb la seva vida professional, això és el que la Glòria de Castro ha explicat en aquesta novel·la, escrita en un to mig irònic mig divertit, que reflecteix les traves amb què ens trobem les dones en la societat actual. L'instant abans de l'impacte és un llibre que segur que té trets autobiògrafics, que fa passar una bona estona i que es llegeix força ràpid. No passarà a la història de la literatura catalana però resulta entretingut i actual.