Sin indicios criminales

 

  Manuel Longán és un ex mosso d'esquadra que fa anys de va deixar el cos per un assumpte greu. Va crear una empresa de seguretat amb la qual es guanya la vida molt bé. De manera sorprenent, una setmana abans de la seva jubilació, es reincorpora al cos. Tothom es pregunta perquè ho fa, no té gaire sentit, però en Manuel té un bon motiu: esbrinar qui ha provocat que la seva filla s'hagi suïcidat, hi ha un culpable i ell el vol trobar. Per altra banda, Julián Juárez és un personatge dins el món del narcotràfic que acaba de sortir de la presó amb la idea de fer-se amb el control de la seva zona d'influència, Barcelona i rodalies. Els camins de Manuel i Julián es trobaran irremediablement.

  La portada d'aquesta última novel·la de Rafa Melero és fosca, com ho és el seu el seu contingut, una història crua i dura, amb personatges que tenen molt de realitat, l'autor ho sap ben bé, ja que és mosso d'esquadra des de fa molts anys. La veritat és que posa els pèls de punta, atès que és ben possible que els fets que narra tinguin molt de realitat. No tots els policies són bons, també n'hi ha de corruptes, per desgràcia. M'ha agradat molt, a més la lectura és fa amena i fàcil, ja que està escrita en capítols molt curts que alternen la narració en primera persona del Manuel amb d'altres en què coneixerem els personatges que formen part d'aquesta negra història. 

La desorientació

   

  Algunes mares són difícils; aquest és el cas de la mare de la protagonista d'aquesta novel·la, la primera de l'autora, Montse García Esteve. Aquesta mare ja des d'abans de néixer la seva filla ja era una mica especial, per començar negant els dolors del part, que van fer que la nena neixés dins la botiga de queviures de la família. Aquest naixement anormal, als anys seixanta, va fer que el primer metge que va veure la nena fes un vaticini negatiu: aquesta criatura morirà aviat. Si ja la mare era especial, amb aquesta sentència encara ho va ser més, negant a la seva filla anar a escola, jugar al parc, relacionar-se amb altres nens, tot al·legant que ha de morir aviat. A més de tot això, aquesta mare és freda i distant i només es preocupa per ella mateixa.

 La desorientació té dues-centes pàgines que es llegeixen en un sospir, i el relat en primera persona que fa la nena, i més tard la noia, de qui no coneixerem el nom, és dur, aparentment no hi ha maltractament, però fa patir la injustícia amb que la protagonista és tractada per aquesta mare, a qui ningú para els peus. M'ha agradat molt, m'ha fet patir, he empatitzat molt amb la protagonista ja que gairebé som contemporànies, i he pogut sentir-me a estones identificada amb certs comportaments de la societat de l'època, sobretot en la diferència de tracte i condicions dels nens i les nenes.

El mar que brilla i riu

   El narrador d'aquesta novel·la és el mar, ens explica la història de la Daniela, una dona d'origen sudamericà i molt humil, a qui coneix des de ben petita. La Daniela, tot i les limitacions aconsegueix ser algú. Mentre creix, s'enamora, es fa adulta, treballa, el mar segueix explicant-nos com se sent i què fa.

  No voldria dir gaire coses més d'aquesta novel·la de la qual he llegit només la meitat. Està molt ben escrita però no m'ha agradat gens, ni la història ni la protagonista, en cap moment m'ha enganxat la lectura, més aviat el contrari, massa poètica pel meu gust. Potser no estic acostumada a llegir novel·les d'aquest tipus. Havia llegit abans dues novel·les de Montse Barderi que m'havien agradat força, però aquesta és molt diferent i en cap moment hi he entrat.

Suite francesa

  

 Ha començat la Segona Guerra Mundial, els alemanys han envaït França i s'acosten a París. Això provoca el desplaçament de moltes persones, que fugen cap al sud del país. Qui són aquestes persones? Evidentment hi ha de tot, però veurem famílies burgeses, banquers, aristòcrates, tots ells amb els seus cotxes, i amb els problemes que causa una fugida massiva: manca d'aigua, d'aliments, d'allotjament, de benzina... Alguns d'ells ho porten millor que d'altres, que no entenen com persones respectables com ells no tenen preferència per a allò que necessiten per al seu  benestar: un bon llit en un hotel, un dinar exquisit, un bon lloc on deixar el seu vehicle, carregat no només amb maletes, sinó també amb joies, porcellanes, quadres, i tot allò que consideren de valor i necessari per al seu benestar. 

  Més endavant, en la segona part, ens trobarem en un poble on, un cop firmat l'armistici per part de França, arriben tropes alemanyes, s'estableixen allà com a base d'operacions i entren en contacte amb la gent del poble, grangers, terratinents i aristòcrates, els oficials s'allotgen a les cases de la gent amb recursos i conviuen amb distància i respecte.

  La part final d'aquesta novel·la incabada d'Irène Némirovsky són unes notes de la mateixa autora en què prenia apunts sobre la continuació que tenia prevista, i finalment unes cartes que formen part d'una correspondència entre diferents persones que formaven part de l'entorn de l'autora, morta en el camp de concentració d'Auschwitz l'any 1942.

  Suite francesa és una de les millors novel·les que he llegit mai, és increïble com l'autora és capaç de retratar els personatges que en formen part, l'egoïsme i la crueldat dels burgesos i aristòcrates que es creuen per sobre de la resta del món, no dubten en passar per sobre de malalts, ancians o nens per tal de fer valer el que ells creuen que tenen dret.