Els crims de la mel

   

 Durant el novembre de 1953 una caravana de gitanos nòmades està per la zona del Pallars, venent als mercats dels pobles els seus productes. La Samara, una jove gitana, està embarassada del segon fill i porta malament l'embaràs, és per això que el seu marit, el Tijeritas, acompanyat del seu germà, surten pel bosc a la recerca d'algunes herbes que puguin alleujar el malestar de la Samara. S'apropen a una zona on un pagès té panals d'abelles per recolectar mel, i els dos germans s'hi acosten per endur-se'n una part. Però el pagès, alertat que hi ha gitanos per la zona, estava amagat vigilant els seus panals, i no dubta en disparar quan els dos germans s'hi acosten. El Tijeritas mor i el seu germà queda ferit, cosa que enfrontarà el patriarca dels gitanos i pare dels dos germans amb la família pagesa propietària dels panals.

  Aquesta última novel·la de Pep Coll està basada en un fet real, el crim va succeïr, però la resta de la narració ha quedat a la imaginació de l'autor, tal i com ell mateix diu al final de la lectura. És evident que tot i ser ficció té molta part de realitat, si més no el dia a dia de pagesos del Pallars i de gitanos transhumants, d'una època en la qual encara queda empremta de la Guerra Civil, de com actua la Guàrdia Civil i la justícia.

  Vaig trobar aquest llibre en una botiga de segona mà fa uns tres mesos, cosa que em va estranyar atès que la data de publicació és novembre de 2024, qui sigui que la va comprar no ha quedat satisfet amb la lectura. A mi sí que m'ha agradat, sobretot com l'autor fa de narrador, com si estigués fent una crònica dels fets, amb un punt d'ironia que he trobat divertit. I he hagut de consultar el diccionari algun cop per trobar paraules com escunç, que no havia sentit mai i que vol dir atzar, casualitat, coincidència.

La llarga migdiada de Déu

   L'any 1940, en la França en guerra, Samuel Silverstein, francès d'origen jueu, fuig dels nazis amb la seva família cap al sud del país, però malauradament en el camí ho perd tot. Tot i això ell dedicarà els seus esforços a ajudar una organització clandestina que es dedica a recollir nens jueus fills de pares que han anat a parar a camps de concentració. Samuel, que ha estat tota la vida transportista, treballa ara de venedor ambulant, una feina que li facilita els moviments. És així com entrarà en contacte amb una colònia de nens jueus que sota l'auspici de la Creu Roja suïssa viuen en un recinte on hi ha les ruïnes d'un antic monestir ben a prop de la frontera amb Espanya.

  Si abans havia llegit el llibre d'Espinàs en què fa un recorregut a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, amb La llarga migdiada de Déu em torno a trobar al Pirineu, serà una senyal? Ha estat ben bé casualitat. El cas és que he trigat bastant en acabar aquesta última novel·la de Pep Coll, amb sis-centes pàgines i amb molt poc temps per llegir. Això ha fet que no l'hagi gaudit com ho hauria fet en altres circumstàncies. Haig de dir però, que és una molt bona novel·la, on Pep Coll dona veu en cada capítol a cadascún dels personatges més importants que en formen part, des del Samuel fins a alguns dels nens que viuen dins la colònia. La narració comença al 1940 però coneixerem el destí d'aquest personatges i com intenten sobreviure a la barbàrie nazi, sobretot quan França resta completament envaïda per les tropes de Hitler.

L'any que va caure la roca

    Gener de 1975; un grup de joves de Malpui, un poblet del Pallars, van dissabte a la nit a la discoteca. Per a ells, aquesta és l'única diversió que tenen, ja que durant la setmana s'han de cuidar de les terres i del bestiar de la família, tots ells són els germans grans i com a hereus es veuen pràcticament obligats a seguir la tradició familiar. Senten enveja d'aquells que han marxat del poble cap a altres pobles més grans o cap a Barcelona. De matinada, sortint de la discoteca emprenen el camí de tornada cap a casa però no poden accedir al seu poble, que ha quedat sepultat sota una gran roca que li ha caigut a sobre, deixant a sota cases, persones i bèsties. Els joves i les autoritats es mobilitzaran per tal d'intentar rescatar els supervivents, si n'hi ha. Aquesta gran desgràcia farà que tots ells es repensin el seu futur, es plantejaran començar de nou amb una manera de fer diferent de la dels seus pares, intentant deixant enrere la manera de pensar de la gent gran, antigues rancúnies entre veïns per les terres o els ramats, tradicions que no se sap d'on han sortit i que avui dia no tenen sentit; obligats per les circumstàncies a començar de zero.

   He quedat impressionada per aquesta gran novel·la que ha escrit Pep Coll, cinc-centes vuitanta-vuit pàgines que he llegit força ràpid tenint en compte el meu ritme lector. Quins personatges tan ben treballats, tan humans amb els seus defectes i virtuts, com de bé queda retratada la societat rural de la transició democràtica. I com he gaudit del parlar del Pallars que tan bé coneix el Pep Coll, un gran escriptor sens dubte. Val a dir que la foto de la portada del llibre és de Pessonada, poble natal de Pep Coll i que simbolitza Malpui, el poble que queda sota la gran roca.

Dos taüts negres i dos de blancs

   L'any 1943 al petit poble de Carreu van matar una família de masovers, un matrimoni i les dues filles, fet que va commocionar la comarca del Pallars Jussà. Aquest és un fet real que, malauradament, no es va resoldre com hauria d'haver estat, ja que la justícia franquista no va fer les coses com les hauria d'haver fet. Tots els veïns sospitaven o sabien qui va ser qui va cometre aquest atroç crim, però l'assassí o assassins mai van pagar pel seu delicte.

 Pep Coll va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, i des de ben petit havia sentit a parlar d'aquest fet, va investigar pel seu compte i amb els testimonis i la informació que ha anat recollint ha escrit aquest llibre, que no és ben bé una novel·la, sinó que cada capítol recull la visió de cadascún dels personatges que d'alguna manera o altra formen part d'aquest cas. Resulta ben esgarrifós i indignant comprovar que qui va cometre el crim va sortir impune perquè algunes persones van mirar més pels seus interessos personals que pels de la parella i les dues nenes innocents que van ser assassinats.

  Pep Coll va rebre el premi Crexell per aquesta novel·la, que alguns qualifiquen com el seu millor treball. Aquest és el tercer llibre que llegeixo d'aquest autor i haig de dir que m'ha agradat molt, poc a poc et va endinsant en la història d'aquestes persones que han existit de veritat, en l'ambient de les masies i els petits pobles del Pallars en una època difícil per a tots els que hi vivien. 

             

 

Lectures escolars: Què farem, què direm?

    A Esterri d'Àneu hi ha un museu etnològic on es poden conèixer les eines i costums típiques dels pobles del Pirineu. En una visita escolar, la Bet descobreix el canut dels minairons, i sense pensar-s'ho gaire decideix robar-lo. Però els minairons, éssers molt petits i actius, no paren de demanar feina, i pot ser molt perillós no donar-los tota l'activitat que demanen.

   Tant de bo hagués pogut llegir aquest llibre quan anava a l'institut. Ara pot semblar una mica antic en les expressions utilitzades pels adolescents, però l'he trobat molt instructiu, entretingut i fàcil de llegir. Cosa bastant normal tenint en compte el mestre que l'ha escrit, en Pep Coll, que aplica amb mestria el llenguatge i expressions dels pobles del Pallars.

L'abominable crim de l'Alsina Graells

    Durant el trajecte entre Barcelona i Lleida el diputat Feliciano Morán, del Partit Espanyol del Nacionalisme Autèntic, és assassinat en l'última fila de seients. Casualment, un dels viatgers és l'inspector dels Mossos d'Esquadra Sergi Massanés, que fa aturar l'autocar a les Borges Blanques per tal d'esclarir els fets. Tots els viatgers són sospitosos, i en Massanés no ho tindrà fàcil per dur a terme la investigació, amb una policia autonòmica a mig desplegament en un territori on la Guàrdia Civil intenta sense èxit no perdre terreny.
    En alguns llocs he trobat aquesta novel·la classificada com a literatura juvenil, no la qualificaria com a tal, encara que tampoc la definiria exactament com a novel·la negra, ja que resulta tot sovint bastant còmica, irònica i amb un toc de quotidianitat força realista.
    Deu fer uns tretze o catorze anys que la vaig llegir i en guardava un bon record, i quan va aparèixer sota la pols de la meva biblioteca vaig pensar que no seria mala idea tornar-la a llegir, com així ha estat.