divendres, 25 de desembre de 2020

Lectures 2020


  Aquest és el meu resum anual de lectures, crec que he fet el rècord personal lector, evidentment la desgràcia de la pandèmia ha contribuit força. Sort que tinc una biblioteca ben sortida i que també he fet el rècord personal de compra de llibres, quan em veuen entrar a la llibreria ja se'n riuen i jo estic mig arruïnada. 

En total he llegit 53 llibres amb un balanç positiu i que puc resumir així:

- M'ha agradat molt: La madre de Frankenstein, d'Almudena Grandes; com sempre a un gran nivell, estic enganxada a la sèrie d'Episodios de una guerra interminable. L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré, un altre dels meus favorits i que mai deceb. 

- Clàssics que he llegit: una nova categoria del resum anual i que espero anar omplint any rere any. Aquest any només m'ha vingut de gust llegir El 19 de marzo y el 2 de mayo,de Benito Pérez Galdós, vaig llegint els Episodios Nacionales amb comptagotes. Agossaradament potser també podria incloure com a clàssic Agatha Christie i La casa torcida, que vaig llegir quan era adolescent (o sigui, fa una pila d'anys).

- M'ha emocionat: Elena sabe, de Claudia Piñeiroesperava trobar una novel·la negra i he trobat un relat força íntim d'una dona malalta de Parkinson que vol saber qui ha matat la seva filla. Ca la Wenling, de Gemma Ruiz, una bonica història d'amistat entre la protagonista i la dona xinesa que li fa la manicura.

- He abandonat: El consol, d'Anna Gavaldà; comença bé però la pena del protagonista se m'ha acabat fent repetitiva i avorrida. Un hombre en la oscuridad, de Paul Auster; un llibre curt d'un gran escriptor i al qual no l'he trobat ni cap ni peus. Els àngels em miren, de Marc Pastor, una història massa dura pel meu estat d'ànim.

- No hauria d'haver llegit: Esperando un respiro, de Terry McMillan, ja ho havia intentat fa temps i no sé perquè ho vaig tornar a provar; evidentment, ni el vaig acabar.

- He descobert: Mis últimos 10 minutos y 38 segundos en este extraño mundo, d'Elif Shafak; m'ha sorprès i agradat alhora la història de la Leila, que ella rememora mentre agonitza en un contenidor d'escombraries a la ciutat d'Istanbul. En aquesta mateixa categoria puc incloure La forastera, d'Olga Merino, una altra dona forta però amb més sort que la Leila. I també Un tío con una bolsa en la cabeza, d'Alexis Ravelo, un autor desconegut per mi que ha escrit una molt bona novel·la negra.

- M'ha decebut: Jo canto i la muntanya balla, d'Irene Solà; potser perquè no m'agrada la poesia no l'he trobat la gràcia. Personajes desesperados, de Paula Fox, una altra novel·la d'una gran escriptora (suposo) i que m'ha avorrit força, tant com d'avorrits estan els protagonistes. També haig d'incloure aquí Nits d'estiu, de diversos autors reconeguts però amb uns relats curts força insípids.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: El crit, de Blanca Busquets, no per res en especial, només per no acumular llibres a casa, més endavant el tornaré a agafar.

A part de tots aquests vull destacar altres lectures que m'han agradat: Un asunto demasiado familiar, de Rosa Ribas; una agència de detectius familiar amb una història oculta. La companyia nòrdica, d'Albert Villaró; basada en el dietari d'un soldat prussià que va venir Catalunya durant la primera guerra carlina per investigar uns esgarifosos fets.

A tots els que em llegiu de tant en tant us desitjo un bon any 2021, esperem que la punyetera pandèmia ens deixi viure una mica millor. Bones lectures a tots!

dimarts, 22 de desembre de 2020

No cerramos en agosto


  El jove i inexpert Jordi Viassolo està a punt d'acabar els seus estudis com a detectiu privat i aconsegueix, com no pot ser d'una altra manera en l'època que vivim, un treball com a becari, temporal i mal pagat, en una agència de detectius de Barcelona. La seva feina consistirà en quedar-se al despatx mentre el personal gaudeix de les seves vacances durant el mes d'agost. La propietària del negoci l'indica que en cas que arribi alguna persona que necessiti dels serveis de l'agència li ha de donar llargues fins al setembre. Així ho fa, però l'avorriment l'està passant factura; fins que arriba un client desesperat per la desaparició de la seva dona, que a més li ha deixat una carta en què li comunica que l'abandona, a ell i als seus dos fills. Al Jordi li sembla que ha de ser un cas fàcil i es posa a investigar pel seu compte, però el cas es complica i es veu ficat en una trama que s'escapa de les seves inexpertes mans.

  A primera ullada i per aquest resum que he fet podria semblar que aquesta novel·la és molt simple i poc original, però puc dir que m'ho he passat molt bé llegint-la, és distreta i divertida, amb els carrers de Barcelona i la idiosincràsia de la ciutat pel mig: el turisme massiu, els bars típics de la Barceloneta, els bars de xinesos i la part alta de la ciutat amb els seus exclusius veïns. I a part de l'entorn, la joventut del protagonista m'ha divertit i l'he trobat molt actual, així com també he trobat divertit en Recasens, detectiu a punt de jubilar que treballa per a l'agència. No cerramos en agosto ha estat una sorpresa que he llegit amb molt de gust.

dilluns, 14 de desembre de 2020

La dependienta

 

 Les konbini són botigues de conveniència de 24 hores al Japó. La gent que hi treballa normalment ho fan per hores, com a feina eventual mentre busquen alguna cosa millor. La Keiko ja fa molts anys que hi treballa, i per a ella aquesta feina ja li està bé, tot i que té 36 anys i encara està soltera, mai ha tingut parella. Per al seu entorn la Keiko és un rara, una inadaptada social, no s'entèn que a la seva edat encara no tingui ni parella ni fills ni feina estable, i molt menys que vulgui continuar en aquesta situació, que a ella la fa sentir segura.
  Aquesta curta novel·la de 162 pàgines feia temps que tenia ganes de llegir-la. D'autors japonesos només he llegit Murakami i, com ja sap el company blogaire Xexu, no m'agrada gens. Potser per això he trigat a decidir-me. Un cop acabada, no puc dir que no m'hagi agradat, es llegeix ràpid en una estona i el problema que planteja és força interessant: tot aquell que no segueix unes determinades normes socials considerades com a "normals" és considerat un bitxo raro i automàticament se li exclou de la societat. Potser aquí, a l'Europa occidental, això passa poc o menys que al Japó, no conec la cultura japonesa però sembla ser que són força més tancats i rígids que nosaltres. Per altra banda, la Keiko és ben estranya, m'ha semblat una dona bastant simple i amb una manca de sentiments que ben bé diria que algun tipus de malaltia té o que li falta un bull. 
  I potser el que sí que he aconseguit amb aquesta lectura és decidir-me a llegir de tant en tant algun autor japonès més que no sigui Murakami. O potser hi torno, amb els anys els valors canvien i potser el que abans no m'agradava ara sí.

dimarts, 8 de desembre de 2020

Elena sabe


  La Rita ha aparegut morta, penjada dins l'esglèsia que acostumava a visitar. La investigació policial determina que ha estat un suïcidi, però l'Elena, la mare de la Rita, no creu que hagi estat així i decideix investigar pel seu compte. Però l'Elena és una dona ja gran i malalta, amb un Parkinson brutal que li fa la vida molt difícil. Tot i les limitacions que li produiex la seva malaltia, ella farà un penós viatge cap a la capital, tot cercant l'ajuda que necessita per resoldre l'enigma de la mort de la Rita. 

 Quan vaig escollir per llegir aquesta novel·la de Claudia Piñeiro esperava trobar un relat  policial o novel·la negra però no ha estat així. És un llibre sobre la vida, sobre les persones, sobretot sobre dones i sobre la malaltia de l'Elena, i com de difícil és sobreviure amb els entrebancs de la societat quan tens aquesta "puta enfermedad puta", tal i com la descriu l'Elena. Està tan ben escrita que no se m'ha fet lenta malgrat la seva lentitud en la narració, és ben bé que tot va al ritme de l'Elena i del seu cap, que funciona perfectament. És una novel·la dura, gens fàcil d'assimilar però molt bona.

diumenge, 29 de novembre de 2020

Pan de limón con semillas de amapola

 

   Anna i Marina són dues germanes que fa molt temps que viuen allunyades. L'Anna és una dona pija de Mallorca, casada fa temps amb un home de negocis que no estima ni l'estima, i amb una filla adolescent que l'ignora. La Marina és metge i fa anys que volta pel món treballant per a una ONG amb la seva especialitat de ginecologia. Ara s'han de retrobar, ja que ambdues són les beneficiàries d'una herència, una dona a qui no coneixien de res les ha deixat un molí fariner amb casa i forn de pa a Valldemossa. Aquest llegat inesperat propiciarà el retrobament de les dues germanes tan diferents.

  Ja fa temps que vaig veure aquesta novel·la que voltava pels prestatges de les llibreries i llegia bones ressenyes, però aquest títol tan cursi no m'atreia gens ni mica. Però fa uns dies vaig llegir una notícia que deia que en farien una sèrie o pel·lícula, no ho recordo ben bé, i vaig pensar que, en tot cas, millor llegir el llibre primer. De fet, sembla escrit expressament per donar lloc a un guió televisiu, no està malament però tampoc m'ha entusiasmat, és un llibre que parla de dues dones molt diferents i que a més tracta temes com les diferents visions de la maternitat o la feina de les ONGs. M'ha agradat la part en què es parla del treball de la Marina, feina poc reconeguda i molt sacrificada. Però en general puc dir que ha passat per les meves mans sense pena ni glòria.

diumenge, 22 de novembre de 2020

1 fill inesperat i 1 sofà

 

  Fa un temps i tot veient el sentit nou que prenen les xarxes socials vaig decidir obrir un compte d'Instagram, on vaig penjant les fotos dels llibres que llegeixo. Des d'aquesta xarxa es va posar en contacte amb mi una persona que no coneixia, amb el nom de Josep Valent, que em va demanar llegir un llibre i fer-ne difusió. Normalment no faig cas de sol·licituds d'aquest tipus, entre d'altres coses perquè llegeixo per plaer i el que em ve de gust, sense obligacions. Però vaig veure que el llibre que em recomanava aquesta persona tenia alguna cosa d'especial i vaig pensar que podia provar-ho. I no m'ha decebut.

  1 fill inesperat i 1 sofà és la crònica dels primers deu anys de vida d'un nen que pateix autisme. Però si aquest llibre té alguna cosa d'especial, a part del Josep, és clar, és com està escrit, de com parla l'autora, que és la seva mare, de la malaltia del seu fill, com l'afronta la família, sempre des de l'optimisme malgrat els múltiples entrebancs que suposa tirar endavant la vida amb la feina, la parella i les germanes del Josep, aquest nen tan especial. És un llibre curtet que es llegeix en una estona i que transmet amor, ànims i energia. No cal dir que el Josep, a banda de ser un nen molt especial té la gran sort de comptar amb una gran família que el recolza.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Nits d'estiu

  

  No tinc gaire cosa a dir d'aquest llibre, un recull de relats curts de reconeguts autors que tenen com a nexe comú l'estiu, o això se suposa, ja que en algun d'ells jo no l'he sabut veure.

  De tots els relats només tres o quatre els he trobat mig interessants, i em sap greu dir-ho però així és com ho he sentit. Dels que he trobat millors destacaria Et deixaré la meva tovallola, d'Stefanie Kremser, potser de tots el que més m'ha agradat. També he trobat que estan bé El drac màgic de Llucia Ramis i Asseguda al replà, de Sílvia Soler. Potser l'error ha estat meu, per llegir-lo al novembre i no a l'agost. 

dissabte, 14 de novembre de 2020

La muerte de la abuela

 

   Aquesta curta novel·la escrita l'any 2003 narra la vida quotidiana d'un poble del sur d'Espanya que es podria localitzar fàcilment a la província de Jaén, durant els anys 50. En aquest petit poble on tothom es coneix la vida es mou al voltant de la plaça, on hi ha l'esglèsia, la consulta del metge, la farmàcia, la centraleta de telèfons. En una de les cases una àvia fa dies que s'està morint, postrada al llit i envoltada de dues de les seves filles. En una altra casa la família d'un nen de set anys es prepara per tal que rebi la primera comunió. Aquests fets són narrats per l'autor des d'un punt de vista sarcàstic, on els protagonistes es mouen sobretot pensant en les apariències i en el què diran. Les filles esperen amb impaciència que l'àvia mori per poder-se repartir l'herència però fan veure que pateixen un gran dolor i que la cuiden continuament. La mare del nen que ha de fer la comunió només pensa en aquest dia com un gran acte social en què ella i la seva família han de quedar com els més elegants. 
  Fa molt temps havia llegit alguna ressenya d'aquest llibre que en parlava molt bé i el vaig apuntar en la llista de llibres que algun dia voldria llegir. Pràcticament l'havia oblidat fins que fa uns dies vaig sentir, crec que a la ràdio, una notícia que parlava de l'autor i ja que havia d'anar a la biblioteca (amb cita prèvia, com no) el vaig agafar. M'ha agradat l'estil de l'autor, m'ha recordat la manera de pensar dels meus avis i m'ha tret algun que altre somriure, he llegit molt bones valoracions però a mi no m'ha semblat que sigui una gran novel·la. Però és entretinguda i les seves 139 pàgines amb lletra tan gran que quasi la podria haver llegit sense ulleres passan en un moment.


dissabte, 7 de novembre de 2020

Temps mort

   

  El Robert és un home de trenta-quatre anys, solitari, sense feina ni interessos, d'aquells que passa desapercebut per la vida, i ho és molt més des que l'Alícia el va deixar ja fa un temps. Ara viu sol en el seu pis de Barcelona que era dels pares, quasi sense recursos. Però sembla que la seva sort ha de canviar: ha rebut la comunicació d'un bufet d'advocats de Nova Orleans en què se l'informa que és l'hereu d'una mansió prop de la ciutat que li ha deixat una tia llunyana de la qual desconeixia l'existència. Sense pràcticamen res a perdre, el Robert marxa cap a Nova Orleans per fer-se càrrec d'allò que ell creu és una petita fortuna. 
  Fins ara havia llegit dos llibres del Llort i m'havien agradat, per tant no m'ho vaig pensar gaire i aprofitant les jornades de Sabadell negre vaig comprar aquest llibre, que en la contraportada ja s'avisa al lector que passa del gènere negre a la ciència-ficció, política-ficció i fins i tot road trip. Haig de dir que és un bon llibre, que està molt ben escrit però que aquests canvis de gènere no són fets per mi, si no fos perquè està tot molt ben lligat com no pot ser d'una altra manera amb Llort, és possible que l'hagués deixat. És un llibre molt entretingut però no és d'aquells que tornaria a llegir.

diumenge, 1 de novembre de 2020

Un tío con una bolsa en la cabeza

 

  Uns lladres entren a robar a casa del Gabriel Sánchez Santana, més conegut com a Gabrielo, alcalde del poble de San Expósito. El Gabrielo no sap qui són els lladres, ja que només entrar li tapen el cap amb una bossa d'escobraries i el lliguen de mans i peus. Un cop aconseguit el seu botí els lladres fugen ràpidament deixant el Gabrielo amb la bossa al cap, ofegant-se. Durant els moments d'angoixa per respirar i deslligar-se, el Gabrielo intenta esbrinar qui l'ha robat i perquè, ja que una de les veus dels lladres li resulta coneguda. I també va recordant episodis de la seva vida, de com ha arribat a ser qui és; mentre ho fa ens va donant a conéixer la cara més lletja de la política, corrupció, amiguisme, diner negre, manipulació..., en fi, que ens posa al dia del funcionament de la major part de la política d'Espanya, com si fos un Bárcenas qualsevol. 
   Heu comprat algun cop un llibre només pel seu títol? Crec que és el primer cop en què no miro res més, m'ha fet gràcia i per aquest criteri tan subjectiu l'he escollit. I no m'ha decebut, tot i que al començament pensava trobar política mafiosa també he trobat un ésser humà amb les seves debilitats i el seu petit cor que va explicant la seva vida poc a poc mentre intenta no ofegar-se. En definitiva, de ràpida lectura i distret, tot i que de vegades indigna el paralel·lisme amb la realitat política.

diumenge, 25 d’octubre de 2020

La filla de la neu

   En Marçal és un historiador que està escrivint des de fa temps un llibre basat en la construcció del tren cremallera que puja a Núria. Per fer-ho s'està basant en el testimoni de dues persones que hi eren allà quan es va dur a terme aquesta important obra: els seus avis. L'àvia Joana treballava com a cambrera en l'hostatgeria, servint els àpats dels enginyers, administratius i empresaris que hi treballaven. L'avi Enric era un dels enginyers. Poc a poc, a base de petites converses amb els avis recollides durant anys i el diari que l'àvia va escriure mentre hi treballava anirà construint poc a poc el que va significar per a la comarca aquesta important obra, i també anirà descobrint la història personal dels seus avis.
  El llibre està estructurat en petits capítols que o bé són una part del diari de la Joana o bé una conversa entre en Marçal i l'avi o l'àvia. He trobat molt interessant esbrinar com es va anar fent la impressionant obra, els problemes que van anar apareixent, la dificultat per dur a terme el tren cremallera amb més desnivell i altura de la Península. Tot i això, no puc dir que m'hagi entusiasmat, cap a la meitat he perdut una mica l'interès, ja que la història d'amor entre els avis quan es van conèixer m'avorria una mica, sort que no l'he deixat, perquè la part final, de la qual no puc parlar sense fer un spoiler, és la que més m'ha agradat. 

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Dos taüts negres i dos de blancs


   L'any 1943 al petit poble de Carreu van matar una família de masovers, un matrimoni i les dues filles, fet que va commocionar la comarca del Pallars Jussà. Aquest és un fet real que, malauradament, no es va resoldre com hauria d'haver estat, ja que la justícia franquista no va fer les coses com les hauria d'haver fet. Tots els veïns sospitaven o sabien qui va ser qui va cometre aquest atroç crim, però l'assassí o assassins mai van pagar pel seu delicte.

 Pep Coll va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, i des de ben petit havia sentit a parlar d'aquest fet, va investigar pel seu compte i amb els testimonis i la informació que ha anat recollint ha escrit aquest llibre, que no és ben bé una novel·la, sinó que cada capítol recull la visió de cadascún dels personatges que d'alguna manera o altra formen part d'aquest cas. Resulta ben esgarrifós i indignant comprovar que qui va cometre el crim va sortir impune perquè algunes persones van mirar més pels seus interessos personals que pels de la parella i les dues nenes innocents que van ser assassinats.

  Pep Coll va rebre el premi Crexell per aquesta novel·la, que alguns qualifiquen com el seu millor treball. Aquest és el tercer llibre que llegeixo dd'aquest autor i haig de dir que m'ha agradat molt, poc a poc et va endinsant en la història d'aquestes persones que han existit de veritat, en l'ambient de les masies i els petits pobles del Pallars en una època difícil per a tots els que hi vivien. 

             

 

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Las ciegas hormigas


    Un fort temporal marítim castiga els penya-segats de la costa de Guetxo una nit de tempesta. Un vaixell anglès que porta carbó com a càrrega s'està enfonsant front de la costa i vessa la seva càrrega al mar. Els habitants de la zona ràpidament es despleguen per recollir el carbó, que servirà per escalfar les seves cases durant l'hivern. Sabas Jáuregui arrossega la seva família, els homes de la casa, per recollir el preuat carbó, però aquesta dificultosa i difícil tasca, feta de nit i sota unes dures condicions climatològiques, portarà la tragèdia a la família, que només sortirà endavant amb el ferm i fort caràcter del Sabas.
  Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, la primera de Ramiro Pinilla i amb la qual va guanyar el premi Nadal l'any 1961. Aquesta edició de Tusquets és del 2009, i en el pròleg l'autor no es talla gens a l'hora de parlar de com l'editorial Destino el va tractar després de guanyar el premi, amb menyspreu i aprofitant-se econòmicament dels seus drets d'autor sense pagar-li el que li corresponia.
   A part d'això, que m'ha cridat l'atenció només començar la lectura, Las ciegas hormigas m'ha impressionat molt, m'ha trasbalsat i he estat a punt de deixar-la, no perquè no m'agradès sinó perquè la narracció és molt dura, feta a base de petits monòlegs de tots els personatges, que des del seu punt de vista van explicant a cada moment els seus sentiments davant de la situació personal en què es troben. És així que la nit de tempesta es fa eterna, les condicions són molt dures, tots ho passen molt malament i no només perquè la tasca sigui complicada. Ells ho passen malament i si el lector s'implica en la lectura també pateix. Tot i això, crec que és una molt bona novel·la que reflecteix d'alguna manera la manera de viure de la gent humil en els pobles de Biscaia durant els anys 50.

divendres, 25 de setembre de 2020

La companyia nòrdica

 

  Si hellegit alguna novel·la d'Albert Villaró no espereu res semblant a qualsevol dels seus anteriors treballs. I si no n'heu llegit cap trobareu una història sorprenent pel seu origen.

  L'Albert Villaró és historiador i l'any 1997 treballava com a arxiver municipal a la Seu d'Urgell, és en aquell moment quan va rebre, en penyora de la vídua d'un paleta col·leccionista d'antiguitats, un dietari d'un soldat prussià que va participar en la primera guerra carlina. Aquest soldat era, a més, botànic i violinista, un home culte. En el seu dietari descriu uns estranys i esgarrifosos fets que van succeir durant la primavera de 1837 i que va viure acompanyat d'uns curiosos personatges: el capità Osinalde, del bàndol liberal, el pare Cebrià, monjo fugit de Montserrat, i la Mina, una estranya dona que els fa de guia pels camins del Pirineu. A més, altres personatges històrics tenen el seu paper, com el brigadier Porredon, conegut com el Ros d'Eroles, o el príncep Lichnowsky.

   Com és d'esperar, aquesta novel·la està molt ben escrita, amb una gran riquesa de llenguatge i amb un sentit de l'humor peculiar. Fa goig llegir com descriu els camins i els pobles del Pirineu que aquest petit grup va recorrent, les masies on paren a descansar, els llocs més grans i que molts coneixem, com Organyà o Solsona. Tot i això, no puc recomanar-la a tothom, la història té uns tints fantàstics que m'han resultat una mica difícils de pair, i a partir de la meitat del llibre la lectura se m'ha fet feixuga i la veritat és que m'ha costat una mica acabar-lo, si no l'he deixat és perquè l'autor és un dels meus favorits i perquè la base de la novel·la és un dietari antic, malgrat les meves sensacions això no vol dir que no sigui un bon llibre.

dijous, 17 de setembre de 2020

Puerto escondido

   El jove britànic Oliver ha heredat una casa en el poble de Suances, a Cantàbria, i després de passar una trista situació familiar decideix traslladar-se a la casa per reformar-la i convertir-la en un hotelet, atesa la seva privilegiada situació al costat del mar. En començar les obres, els paletes troben en una paret unes restes humanes, que semblen d'un bebè. La tinent Valentina de la Guàrdia Civil s'encarregarà de portar la investigació d'aquesta macabra troballa, que un cop feta pública, desencadenarà diversos assassinats en tota la província de Cantàbria.
   Un altre cop he escollit un llibre èxit de vendes i que forma part d'una trilogia. I, com era d'esperar, la lectura ha estat ràpida i addictiva, aquests tipus de novel·les semblen escrites en format telesèrie. Però així com amb El silencio de la ciudad blanca vaig quedar una mica decebuda, Puerto escondido m'ha agradat més, potser ha influït el fet que fa anys vaig visitar la zona i alguns dels paratges d'importància dins la novel·la encara els recordo amb interès, com el poble de Ubiarco, la playa de los Locos o el Ángel Exterminador, inquietant figura del cementiri de Comillas, de la qual poso aquí una foto que vaig fer jo mateixa. Per altra banda, la trama està ben teixida i la història té interès, relacionada amb esdeveniments del passat que es van coneixent a poc a poc, tot i que alguns detalls fan que certs fets resultin previsibles.
  En aquest cas és possible que llegeixi la segona part, tot i que amb aquesta entrega finalitza el cas hi ha guinys cap a la segona. En resum puc dir que és una bona lectura per a les vacances d'estiu.

Playa de los Locos
El Ángel Exterminador

dissabte, 5 de setembre de 2020

El carrer de les Camèlies

  A la porta d'una torre situada al carrer de les Camèlies un vigilant troba un nadó amb un paper enganxat amb un nom: Cecília. El vigilant entrega la criatura als propietaris de la torre, una matrimoni ja gran que gustosament es fan càrrec de la nena i s'encarregaran de cuidar-la i criar-la gairebé com a una filla, tot educant-la a casa. La Cecília es farà gran fent una mica la seva, de tant en tant fuig de casa, no per rebel·lia sinó per descobrir el món, però sempre acaba tornant-hi, fins un dia en què ja no tornarà, seguint un amor pràcticament adolescent. Així començarà el seu periple per la vida, passant d'un amor a un altre fins que acabi buscant-se la vida "fent senyors", com diu ella, a la Rambla.
 Així és com Mercè Rodoreda va crear aquest personatge femení tan tendre i tan marginal, una dona utilitzada pels homes, alguns d'ells que la maltracten físicament i psicològicament, però ella sempre s'escapa, caminant moltes vegades sense rumb per la ciutat, intenta reixir un cop i un altre, tot explicant el que li passa, acceptant-ho en cada moment sense dramatismes i sense deixar de ser ella mateixa tot i que alguns homes la intentin canviar.
  Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda m'ha deixat un gust agredolç, m'ha fet patir per la Cecília, una dona que al final esdevé forta i independent però que hi ha moments en què ho passa molt malament. Trobo que l'autora va ser molt valenta per escriure aquest llibre en l'època que ho va fer, 1966. La Cecília m'ha recordat en alguns moments la Colometa, tot i que no s'assemblen gens, però és un prototip de dona aparentment fràgil però forta i supervivent, en el fons no necessita els homes, que únicament la fan patir. 

divendres, 28 d’agost de 2020

El silencio de la ciudad blanca

  La ciutat de Vitòria va quedar trasbalsada fa vint anys per uns esgarifossos crims. El brillant arqueòleg Tasio Ruiz de Zárate va ser trobat culpable i va anar a la presó. Ara Tasio està a punt de sortir amb un permís penitenciari, i coincidint amb aquest permís els crims es tornen a reproduir amb la mateixa posada en escena que els anterior. Però si Tasio encara està a la presó, qui és el culpable? Un imitador, un admirador?
  El jove inspector Unai López de Ayala, expert criminòleg, serà l'encarregat juntament amb la seva companya Estíbaliz d'investigar els assassinats, que cada cop es reprodueixen més sovint, la pressió sobre els investigadors serà molt forta i s'hi veuran implicats més profundament d'allò que esperaven.
   El silencio de la ciudad blanca és el primer llibre de la famosa Trilogia de la Ciudad Blanca, un bestseller que fins ara m'havia resistit a llegir ja que tanta propaganda, tant èxit de vendes i tanta fama normalment em fa donar un pas enrera. Tot i això, al final he caigut. Per què? Vaig regalar la trilogia en format de butxaca a un familiar i li vaig dir que em deixés el primer... Haig de dir que l'he llegit força ràpid, que l'he trobat entretingut i que m'han vingut ganes de tornar a Vitòria, una ciutat que vaig visitar molt de passada fa anys. Té tots els ingredients per ser un èxit de vendes i convertir-se en una pel·lícula, com així ha sigut. M'ha convençut? Psé, potser llegiré els següents més endavant ja que els tinc a l'abast, però alguns dels personatges principals no m'han acabat d'agradar, entre ells el protagonista, i d'altres més secundaris dels quals no puc dir gaire cosa sense fer un spoiler. Potser afegir que em sembla que aquesta trilogia s'ha escrit expressament per convertir-se en allò que és, un llibre per a les masses.

dilluns, 24 d’agost de 2020

El club de la buena estrella

  Quatre dones xineses que viuen a San Francisco es reuneixen habitualment per parlar de les seves vides, de les seves rutines, dels fills, del passat. Ara una d'elles ha mort i la seva filla ha d'ocupar el seu lloc. Però la realitat quotidiana de les filles d'aquestes dones és molt diferent de la de les seves mares, elles han nascut als Estats Units, la seva mentalitat és molt diferent de la de les seves mares, cosa que ocasiona una enorme manca d'enteniment entre elles. Al llarg de la lectura es va posant de manifest aquesta gran bretxa cultural entre les unes i les altres, poc a poc anirem coneixent el passat de les mares, totes elles van marxar de la Xina a la mateixa època.
 Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta famosa novel·la d'Amy Tan, la vaig trobar en una botiga de segona mà i ha hagut d'esperar una mica perquè tinc molts llibres pendents. Haig de dir que m'ha decebut una mica, no pel contingut, ja que he trobat molt interessant la vida de mares i filles, la diferència cultural entre elles, sinó que la manera com està escrita és el que no m'ha acabat de fer el pes, he trobat poca connexió entre els capítols i m'ha semblat que el club pràcticament no existeix i que aquesta figura només serveix per explicar la vida d'aquestes dones. Tot i això, com sempre dic, aquesta opinió és totalment subjectiva i depenent de l'estat d'ànim de la lectora, que últimament no està molt fina i li troba pegues a tot.


dijous, 13 d’agost de 2020

Pluja d'estels

  El Nis té una casa d'estiueig a Portlligat i ha convidat al seu grup d'amics a passar un parell de dies amb ell amb l'excusa de veure la propera pluja d'estels, que acostumaven a veure tots plegats fa temps. De fet no es reuneixen des de fa cinc anys, després d'un tràgic accident que va marcar les seves vides i la relació personal entre tots ells. Durant la trobada, una mica forçada per a tots, aniran sortin retrets, pors, gelosies, les ferides no tancades que ha deixat en tots ells l'accident de la Paula, que no hi és en aquesta trobada però que està ben present.
  Pluja d'estels ha rebut el premi Josep Pla 2020. És una novel·la de 281 pàgines però que es llegeix en una estona, les pàgines són de mida no gaire gran i amb una mida de lletra força adequada a la presbicia. M'ha agradat però sense estusiasme, haig de dir que els cinc protagonistes de la novel·la estan ben treballats de la mateixa manera, no uns més que d'altres com a vegades passa. No vull parlar més de la trama sense fer un spoiler, potser per això no puc explicar que m'ha deixat una mica de mal cos, i que ara mateix no és el que més em demana el meu cap. Si l'hagués llegit en un altre moment personal l'hauria gaudit d'una altra manera.

dimarts, 4 d’agost de 2020

Relectures: El lejano país de los estanques i El alquimista impaciente

  Tinc una pila de llilbres a casa pendents de llegir, alguns des de fa molt temps i d'altres que he comprat a llibreries i botigues de segona mà tan bon punt han obert després del confinament. I em poso a llegir dues novel·les que ja he llegit i a més fa molt temps, no sé ben bé perquè però últimament pel que fa a la lectura estic una mica anàrquica i capritxosa. I després d'haver llegit l'últim cas de Bevilacqua (Vila per als amics) he rellegit el primer i el segon, potser per copsar l'evolució del protagonista, ja que han passat més de vint anys des del seu primer cas fins l'últim. Curiosament, fins a aquest últim cas no hem pogut conéixer els inicis de Rubén Bevilacqua com a guàrdia civil en la lluita antiterrorista en el País Basc.
 A El lejano país de los estanques, la guàrdia Chamorro acompanya per primer cop el sergent Vila, que ha d'investigar la mort d'una jove estiuejant a Mallorca, una jove rica i benestant i força descarada en el seu comportament.
  A El alquimista impaciente, la parella Chamorro i Bevilacqua haurà d'investigar la mort en molt estanyes circumstàncies d'un enginyer d'una central nuclear de la província de Guadalajara. 
  De moment em planto aquí, potser rellegeixi els següents més endavant.

dilluns, 27 de juliol de 2020

Els àngels em miren

   En mig d'una situació política complicada, els Mossos d'Esquadra han d'investigar un terrible crim: dues noies adolescents han aparegut mortes amb senyals d'haver sofert un crim ritual, amb la llengua arrencada i amb un tatuatge d'unes ales al clatell. En un entorn socialment complicat a la ciutat de Barcelona, el caporal Abraham Corvo, mulat d'ascendència guineana i amb una forta personalitat, serà l'encarregat de portar aquesta investigació.
   He passat mesos esperant aquesta novel·la, molt sol·licitada a la biblioteca i que a més va quedar confinada a causa de la Covid, l'he començat amb moltes ganes i l'he trobat dinàmica i interessant, però no l'he acabat i no sabria dir ben bé perquè. Com diuen els joves, em donava "mal rollo", se'm posava mal cos, potser per la crueldat del doble crim, potser el protagonista té una personalitat peculiar i molt forta, no sé què ha estat però no trobava el moment de seguir amb la lectura i l'he deixat a mitges. Tot i això, potser hi torni, quan em trobi més preparada, no ha estat el llibre, he sigut jo.

dissabte, 18 de juliol de 2020

El mal de Corcira

  Un home de mitjana edat ha estat assassinat en una platja de Formentera. El cadàver presenta múltiples ferides fetes amb un objecte contundent. La Guàrdia Civil serà l'encarregada de la investigació d'aquest crim, en concret el vell conegut sotstinent Bevilacqua, atès que el mort és un antic col·laborador d'ETA que va complir pena de presó i ara ja feia vida normal. Segons alguns testimonis, la víctima va ser vista en zones d'ambient gai d'Eivissa, tot i això els caps de Bevilacqua sospiten que el crim pot estar relacionat amb el passat etarra del mort. El seguiment de la investigació portarà al nostre conegut protagonista a Guipúscoa, on residia la víctima, lloc ben conegut per Vila ja que allà va treballar durant un temps en la lluita antiterrorista. És així com la narració anirà alternant episodis del present amb d'altres del passat que ens permetran conéixer per primer cop com van ser els durs anys de lluita antiterrorista que Vila va passar al Païs Basc.
  Cada cop que surt a la venda un llibre d'aquesta saga protagonitzada per la parella Chamorro i Bevilacqua em falta temps per córrer cap a la llibreria a comprar-lo, em té ben enganxada des del primer llibre, fa ja més de vint anys. La veritat és que gaudeixo de la lectura, m'agrada el caràcter de Vila, un guàrdia civil molt atípic, llicenciat en psicologia però que sembla que hagi estudiat filosofia, per la seva manera de reflexionar sobre molts temes, no només sobre la investigació que estigui duent a terme sinó també fets quotidians i d'actualitat, tot i que aquesta forma de filosofar que té a vegades fa la lectura una mica densa. 
   El fet de conéixer per primera vegada els inicis del protagonista com a guàrdia civil m'ha fet venir ganes de rellegir la saga, cosa que potser aprofiti per fer durant aquest estiu.

dimecres, 8 de juliol de 2020

El fill de l'italià

  Al poble de Caldes de Malavella hi havia una família que avui anomenaríem desestructurada i que els veïns del poble eviten tenir-ne contacte. En aquesta família es va criar en Mateu, el mitjà de cinc germans acostumats als crits i baralles dels pares. Ara en Mateu ja és gran, treballador, educat, casat i amb dues filles ja grans. En Mateu sempre ha estat conegut al poble com el fill de l'italià, ja que no s'assembla gens als germans i va néixer poc després que un nombrós grup de mariners italians estiguessin refugiats uns mesos a Caldes després de ser bombardejats els seus vaixells durant la Segona Guerra Mundial. Aquest és un fet històric: el grup de mariners pertanyien al cuirassat Roma, enfonsat pels alemanys el 9 de setembre de 1943 en venjança per l'armistici entre Itàlia i els aliats.
  La mare d'en Mateu acaba de morir i en aquest moment és quan ell decideix buscar el seu pare, un cop clar que el que li havia fet de pare no ho era. Comença doncs la recerca d'un mariner que portava a rentar la roba a la seva mare i de qui té una foto que testimonia l'enorme semblança entre en Mateu i el jove mariner italià.
  Aquesta novel·la de Rafel Nadal va obtenir el premi Ramon Llull 2019 i està basada en fets reals que uns amics de l'autor li van explicar. Resulta curiós com fets històrics que moltes vegades han passat desapercebuts per a la majoria (com jo) donen lloc a històries molt tendres. El fill de l'italià és més que una novel·la sobre la recerca d'un pare, és una llicó d'història contemporània i de coneixença sobre la vila de Caldes de Malavella. Tot i que l'he trobat molt interessant a estones se m'ha fet una mica lenta la segona part del llibre, on s'explica l'enfonsament del Roma i el periple dels mariners supervivents fins arribar a Caldes de Malavella.

dilluns, 29 de juny de 2020

La ciudad de los prodigios - Còmic

  Basada en la cèlebre novel·la d'Eduardo Mendoza, aquest impressionant treball gràfic ens explica la història del jove Onofre, un noi sense gaires mitjans que arriba a la Barcelona prèvia a l'Exposició Universal de 1888 a la recerca de fortuna. L'Onofre s'espavilarà ràpid i anirà pujant graons tant a nivell econòmic com social, i no sempre per mitjans molt ortodoxos, per anomenar-ho d'alguna manera.
  No he llegit la novel·la original però quan vaig veure que es publicava aquest còmic vaig pensar que era una bona idea llegir-lo, també per sortir una mica de la meva rutina habitual de lectura. Haig de dir que ha valgut la pena tot i que en algun moment he trobat a faltar haver llegit abans la novel·la perquè a estones he tingut la impressió que m'estava perdent alguna cosa per manca d'informació. Però el treball de Claudio Stassi l'he trobat magnífic, tant en l'expressió dels personatges com en les imatges de la ciutat de Barcelona.

dilluns, 22 de juny de 2020

Efecto colateral

 El Tomàs fa uns dos mesos que viu en una illa tailandesa; allà és un refugiat més, com altres espanyols que es troben de tant en tant al bar España. Allà és on ha fet amistat amb l'Enrique, un altre espanyol dedicat als negocis a Tailàndia, i també amb la Beatriz. Amb la confiança que dona el fet de compartir nacionalitat en un lloc remot, el Tomàs començarà a explicar-li a l'Enrique perquè va marxar de la seva ciutat, Lleida, i va acabar la llunyana illa. 
 El Tomás era policia, mosso d'Esquadra, en el moment d'explicar el seu passat comença quan es troba suspès de feina durant dos anys per un greu error que va cometre. A banda dels problemes econòmics que li ocasiona no tenir feina, veu com el seu matrimoni va poc a poc a la deriva i la mort del seu pare l'acaba de trasbalsar, tot fent que el seu objectiu personal sigui la venjança, sobretot contra el seu sogre, que sempre l'ha mensypreat sense molestar-se en disimular-ho. Per superar els greus problemes econòmics que pateix no se li acudeix cap altra idea que planejar el robatori a casa de l'extresorer d'un partit polític, acompanyat de dos dels seus amics de confiança i una altra persona recomanada per un bon amic. D'allà s'emportaran no només diners i joies sinó també una caixeta que conté important informació que pot enfosar gent molt poderosa, cosa que farà que diverses persones vulguin recuperar-la sí o sí per qualsevol mitjà.  
  M'ha faltat temps per córrer a la llibreria quan vaig saber que hi havia la nova novel·la de Rafa Melero, diferent a les anteriors, molt més treballada amb una història molt actual i amb girs inesperats. Tot i això haig de dir en detriment meu que m'ha costat una mica seguir-la i que si em segueix passant això hauré de fer-me un esquema amb els personatges, ja que cada cop em passa més sovint que em costa mantenir la concentració en la lectura i a vegades em perdo. Com deia l'ilustre Eduard Punset: "las neuronas están fritas".

dilluns, 15 de juny de 2020

La forastera

 L'Angie ha portat una vida una mica esbojarrada. Ara, en la seva maduresa, fa un temps que ha retornat al poble d'origen de la seva família, en un lloc del sud d'Espanya, àrid i ferèstec, tant que sembla tocat per un mal fat, ja que té un elevat índex de suïcidis entre els seus pocs habitants.  L'Angie viu en la casa familiar, un casalot vell i mig ruïnós apartat del poble que tot i que havia estat propietat de la família ara pertany al terratinent del poble, que fa la vista grossa i la hi deixa viure, enganxada a la llum, amb dos gossos, unes quantes gallines i poc més per sobreviure.
  Un dia l'Angie troba el cadàver del terratintent penjat d'una noguera, un altre suïcidi més a afegir a la llista. Què és el que fa que tanta gent acabi amb la seva vida en aquest petit poble, la majoria d'ells penjats? La mort del Julián provocarà a més que vells secrets familiars de l'Angie surtin a la llum, però ella ja ha passat per moltes coses a la vida, poc hi té a perdre.
  Vaig conéixer aquesta novel·la pel programa Página 2, durant aquest dies m'he dedicat a veure emissions de fa setmanes i vaig veure una entrevista amb l'autora Olga Merino, desconeguda per mi fins ara. M'ha costat una mica entrar en la novel·la, potser per falta de concentració, però un cop acabada puc dir que m'ha agradat molt, potser se m'ha fet una mica feixuc haver de fer servir el diccionari per trobar paraules del castellà que no havia sentit mai i que deuen ser pròpies de la zona on es desenvolupa l'acció, tot i que la meva llengua materna és el castellà.

dimarts, 9 de juny de 2020

No hi ha llum sota la neu

   Al Pirineu s'està construint l'estació d'esquí Vall de Beau, infraestructura que ha de servir per a la candidatura franco-espanyola de cara als propers Jocs Olímpics d'Hivern. Però, a més de patir algun que altre sabotatge en les seves instal·lacions, ara s'ha trobat en una piscina dins del complex esportiu el cadàver d'un home despullat, amb les mans lligades i les parpelles cosides amb un filferro. Per investigar aquest esgarrifós crim la policia destinarà a la sotsinspectora Àlex Serra, coneixedora de la zona, i també per part francesa al tinent Jean Cassel. 
  L'Àlex no es troba en un bon moment personal: ha estat un temps apartada del servei per haver ferit de forma involuntària un company. A més, el retorn al Pirineu la portarà a recordar tristos passatges de la seva infantesa i joventut, com la mort de la seva mare i la desaparició de la seva germana. La investigació del crim per part de l'equip de l'Àlex i en Cassel els portarà a conéixer estranys fets del passat, relacionats amb una colònia tèxtil que es va construir a la zona, i que poc a poc hauran d'anar lligant per desentrallar el perquè de l'ensanyament amb l'home assassinat.
  Jordi Llobregat, escriptor que no coneixia d'abans, ha creat un thriller impressionant, ple de misteri i d'acció amb tots els ingredients necessaris per fer que la lectura d'aquestes 540 pàgines passi volant. 
   

dimecres, 3 de juny de 2020

Ca la Wenling

  Al barri de Gràcia de Barcelona hi ha una perruqueria i centre de manicura portada per un matrimoni d'origen xinès. Fins aquí res d'especial, no? Cada cop hi trobem més comerços xinesos a les nostres ciutats. Però per a la protagonista d'aquest llibre aquest establiment on va entrar un dia per fer-se la manicura s'ha convertit en quelcom especial i diferent. Només cal veure la Wenling i el seu marit, el Yang, com a persones, no com a xinesos. Ells han deixat el seu país a la recerca d'una millor vida per ells i els seus dos fills, han travessat mig món per treballar sis dies a la setmana dotze hores diàries. I mentre ho fan, tracten els seus clients amb afecte i amistat, tant és que siguin les jubilades del barri com les jovenetes enamoradisses, iaios rondinaires o veïns amb pocs recursos.
  És així com la nostra narradora va coneixent poc a poc la Wenling, com la relació es va convertint en una sòlida amistat malgrat la distància cultural i amb l'idioma, anirem coneixent una dona que lluita dia a dia per treure endavant la seva família, que encoratja els seus fills a estudiar molt i aprendre català. I mentrestant el lector anirà rebent bufetades de realitat, de feminisme i de racisme, per arribar a un punt en què només cal de veure persones, ni races ni sexes, només bones o males persones, tot oblidant prejudicis.
  Quan vaig escollir aquest llibre pensava que seria una novel·la, no havia llegit cap crítica o ressenya però com que Argelagues em va agradar molt no m'ho vaig pensar gaire per decidir-me. I és que Ca la Wenling és una crònica d'una amistat real, d'una quotidianitat que de vegades no ens aturem a pensar que existeix, una lectura que dona per rumiar una bona estona un cop acabada.

dimecres, 27 de maig de 2020

Un asunto demasiado familiar

  Hernández Detectives, aquest és el nom d'una curiosa agència de detectius privats, curiosa perquè els Hernández són família, el pare i els fills, i perquè viuen i tenen el despatx de l'agència en una magnífica casa, la mansió que va construir el besavi indià en el barri de Sant Andreu de Barcelona quan va tornar ric de Cuba. Els que treballen a l'agència són el Mateo, que és el pare, i els seus fills Marc i Amalia. A part del Mateo i els seus fills també hi treballa l'Ayala, un home dur que s'encarrega de les feines més "feixugues". La mare, Lola, de tant en tant hi col·labora amb les seves peculiars intuicions. La filla gran, Nora, també treballava a l'agència però fa un temps que ningú no sap on para, va marxar després de demanar un respir personal i la família porta un temps sense saber res d'ella.
  Per la seva peculiar ubicació l'agència investiga sobretot casos propers del barri, on tothom pràcticament es coneix, infidelitats, cobrament de pensions, malalts imaginaris, etc. Un dia es presenta a l'agència un ric constructor que encara viu al barri, demanant al Mateo que investigui la desaparició del seu fill adolescent. Aquest encàrrec, aparentment normal, provocarà una sèrie de situacions on sortiran a la llum les històries més personals i íntimes de la família Hernández.
  Rosa Ribas és una autora de la qual tot el que he llegit fins ara m'ha agradat però estava una mica reticent a llegir aquesta novel·la, que imaginava completament diferent a allò que he trobat: no és una novel·la d'acció tot i que ho pugui semblar per la feina de la família protagonista, sinó que és un relat on podrem conéixer la intimitat de cadascú dels personatges, les seves relacions personals, les seves pors, el seu passat. Cada personatge està molt ben treballat, incloent-hi la Lola, una dona molt intel·ligent que pràcticament no surt de casa per una malaltia. I tot això barrejat amb una investigació que li dona un toc de novel·la negra.

dijous, 21 de maig de 2020

Planeta Ki: los tres reinos

  Les tres espècies que ara conviuen al planeta Ki estan en pau: tant els gegants com els lagards permeten amb reticències però en pau que els anuk continuïn amb l'extracció de l'element 79, necessari per a la supervivència del seu propi planeta, Nibur. Però ara que la tranquil·litat ha retornat a Ki, els miners que treballen en l'extracció de l'element 79 de manera sobtada comencen a morir en estranyes circumstàncies. Aquest fet voldrà ser aprofitat pels lagards per intentar expulsar de Ki els pocs anuk que queden.
  Planeta Ki: los tres reinos és la continuació de Planeta Ki: mundo de dioses, una saga de ciència ficció autoeditada per Alberto Guerrero i disponible a Amazon per un mòdic preu. Habitualment no llegeixo ciència ficció perquè és un gènere que no m'atreu gaire però he volgut continuar amb la història d'Akbur i els seus companys, ja que la primera part la vaig trobar distreta i de lectura fàcil, com ha estat també aquesta segona part, que he trobat millor que la primera.

dissabte, 16 de maig de 2020

El mas del diable

   Els germans bessons Dick i Duke, fills de l'estrany pintor James Carlington i de la Rebeca, natural d'Alcoi, es veuran sense voler-ho ficats en una xarxa de delinqüents especialitzats en la falsificació i tràfic d'obres d'art, en el entorn idíl·lic de la serra alcoiana, on ells han crescut en un mas prop del poble. Un jovenet Duke quedarà trasbalsat en sentir una nit un tret de pistola dins de casa seva i aquest fet i les seves conseqüències el perseguiran al llarg de la seva vida.
 El món de les falsificacions d'obres d'art és complex, en aquest context es desenvolupa l'acció d'aquesta novel·la bastant antiga d'Isabel-Clara Simó, concretament va ser escrita l'any 1992, tot i que l'edició que tinc és de l'any 2000. Per la contraportada del llibre he sabut que aquesta autora va escriure també altres novel·les de gènere negre. El Mas del Diable és una novel·leta curta, de 149 pàgines i força entretinguda que es llegeix en una estoneta i amb la gràcia afegida del deix valencià, que deixa paraules encisadores i frases com aquesta, a la pàgina 28: "...segur, Dick, t'ho jure, que em mòriga ara mateix si mentisc...". 

dilluns, 11 de maig de 2020

Negres tempestes

  La Norma Forester és una policia atípica si més no en el seu entorn personal: té una filla okupa, la Violeta; el seu exmarit i pare de la Violeta és gai; viu en un impressionant pis de l'Eixample amb el seu actual marit, metge forense, la seva mare que és una mica hippy, i la seva besàvia. De tant en tant rep la visita de la tieta Margarida, monja de clausura que domina les noves tecnologies i que fa escapades del monestir per anar al bingo. 
  Mentre es troba tota la família a casa per celebrar l'aniversari de la Norma, la nit de la castanyada, una trucada del seu cap fa que tant la Norma com el seu marit hagin de deixar la família penjada: han trobat el cadàver d'un eminent catedràtic d'història contemporània al seu despatx de la facultat. El cas és mediàtic, ja que la víctima forma part d'una important família barcelonina, s'ha de resoldre aviat, per això l'Octavi, marit de la Norma, també ha estat mobilitzat per fer l'autòpsia quan abans sigui possible.
  Negres tempestes és el primer cas de la inspectora Norma Forester i va obtenir el premi Crims de Tinta en la seva tercera edició. És una novel·la molt distreta amb uns personatges peculiars, com el company de la Norma, el Carrasco, policia a l'antiga, poc amant de la neteja personal, groller i malparlat però ben relacionat amb la baixa delinqüència; la tieta monja, la mare hippy o l'exmarit gai. 
  He llegit els tres casos de la Norma Forester desordenats i de cadascún d'ells he tret una opinió una mica diferent. El primer que vaig llegit va ser La casa de les papallones, segona entrega, i em va decebre sobretot perquè no acabava d'entendre certes coses que si hagués llegit primer Negres tempestes sí que entendria, a banda de què certs detalls em grinyolaven. Després vaig llegir la tercera entrega, Octubre, i ho vaig fer perquè m'interessava molt l'entorn en què es produiexen els fets, en els dies previs al referèndum, i em va agradar força. Finalment he acabant llegint el primer perquè ja tocava, comprat en una botiga de segona mà i de fàcil lectura, entretingut sense entusiasmar.

divendres, 8 de maig de 2020

El 19 de marzo y el 2 de mayo

  Un altre llibre d'aquells que feia temps i temps que estava a la pila de pendents de llegir i que per fi ha caigut. La tercera entrega dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós és un llibre curt però gens fàcil de llegir sobretot pel castellà ranci que fa servir, ple d'adjectius i frases llarguíssimes que no desmereixen l'obra però la fan una mica espessa pels que estem acostumats a l'ús del llenguatge actual. 
 En aquest tercer Episodio el jove Gabriel, protagonista dels anteriors Trafalgar i La Corte de Carlos IV, es troba amb dos fets històrics molt próxims i relacionats: per una banda, el motí d'Aranjuez, que va suposar la caiguda de Godoy; i per altra banda la caiguda de Madrid a causa de la subtil invasió del país per part de l'exèrcit francès de Napoleó.  
 Cal destacar com Galdós evidencia els problemes de la societat de l'època: religiosos que guanyen plaça perquè són amics o parents de, funcionaris poc competents col·locats a dit, xarlatans sense cultura que arrosseguen el populatxo darrera seu, un governant com Godoy, etc. Tot i que el llibre és curt se m'ha fet una mica pesat, no només pel tema del llenguatge que he comentat, sinó també per culpa dels diàlegs entre els personatges, em costa creure que la gent parlès de la manera que ho fa en el llibre. A més, a part de Gabriel, que és el personatge més creïble, racional i normal segons el meu punt de vista, la resta mostren actituds molt extremes en els seus defectes, ja sigui l'avarícia, la maldat, la rancúnia o la innocència. No obstant això, no descarto llegir més endavant els següents Episodios perquè la història és un tema que sempre m'ha agradat.

divendres, 1 de maig de 2020

Boulder

  La protagonista de Boulder és una dona jove, independent i lesbiana, un ànima lliure que no vol encadenar-se a res ni a ningú. En el moment d'iniciar-se la novel·la la Boulder (l'haurem d'anomenar així ja que desconeixem el seu nom) treballa a la cuina d'un vaixell mercant que navega per la costa xilena. Però la força del sexe i la joventut farà que deixi enrere el seu aïllament personal, cosa que succeeix quan coneix la Samsa, jove d'origen islandès. Per ella deixarà la seva vida itinerant i sense arrels per instal·lar-se a Reyjkyavík. Al principi la relació serà quasi idíl·lica, fins que a la Samsa se li desperta l'instint maternal, vol ser mare sí o sí, el rellotge biològic no s'atura però a la Boulder se li posen els pèls de punta davant la perspectiva de la maternitat, ella no s'hi veu de cap de les maneres, com a mare, ni que sigui la Samsa qui porti a terme l'embaràs. 
  La veritat és que després de la decepció que em va suposar Permagel no tenia cap interès en llegir Boulder, però per diverses circumstàncies ha arribat a les meves mans i com que és força curt i tinc temps me l'he llegit en una estona. La sensació que m'ha deixat és exactament la mateixa que Permagel: no n'hi ha per tant. El desenvolupament de la història de la protagonista és força previsible un cop deixa el vaixell i comença la vida en parella, i malgrat el començament fora de lo normal per la localització i la feina de la protagonista acaba convertint-se en una narració ben feta de una quotidianitat que no té res d'especial. O al menys jo no l'he trobat. I si li dono tres estrelles és perquè la forma d'escriure de l'Eva Baltasar, tot i que no és del meu gust, la trobo diferent i de tant en tant deixa caure alguna veritat molt ben escrita i que m'ha tret algun somriure.

dilluns, 27 d’abril de 2020

Bàrbara

   Agustí Pons és periodista i escriptor, nascut a Barcelona l'any 1947. Durant l'estiu del 2014 es va proposar trobar la Bàrbara, la minyona que va viure a casa seva durant sis anys i que va cuidar d'ell i dels seus germans, cinc en total. La Bàrbara provenia d'Albalate del Arzobispo, poble de la província de Terol i fins allà es desplaçarà l'Agustí a la recerca d'informació sobre la Bàrbara. Així és com comença aquest llibre, allò que en un principi s'inicia amb la recerca de la Bàrbara en el fons és l'autobiografia de Pons, una autobiografia en què parla dels seus orígens familiars, avis, besavis, ties i pares, a més de fer un petit retrat de la seva realitat, una família aparentment benestant en plena època franquista. 
  Però el fet que sigui una autobiografia no exclou que l'autor acabi explicant també no només l'origen de la família de la Bàrbara, sinó que durant la seva investigació farà un recull dels estralls de la Guerra Civil a Albalate del Arzobispo, un poble que va perdre bona part de la seva població a causa de la guerra, ja sigui per culpa d'un bàndol o de l'altre.
   No llegeixo mai autobiografies, ara ja no ho puc dir, mai hauria llegit aquest llibre per pròpia iniciativa però les circumstàncies han fet que hagi estat així: fa un temps va morir una persona gran a qui no coneixia però els seus familiars, que saben que m'agrada molt llegir, em van dir que passés per casa de la iaia, que té molts llibres i no sabem què fer-ne i hem de buidar el pis. Jo m'hi vaig acostar agraint als familiars que haguéssin pensat en mi i vaig sortir d'aquella casa amb uns quants llibres i aquest és un d'ells. El vaig escollir perquè l'edició estava en molt bon estat i per l'editorial, uns criteris no gaire objectius. I ara amb el confinament he començat dos llibres dels quals no he passat de la pàgina 50 perquè m'avorreixen, ja ni ganes de llegir tinc. I mirant l'estanteria veig aquest i em crida l'atenció, resultat: llegit en quatre dies. 
  No puc dir que la lectura m'hagi entusiasmat però se m'ha fet molt distret, de fet a mi els temes relacionats amb la Guerra Civil i postguerra m'interessen bastant i a més casualment fa molts anys vaig passar un estiu a la zona d'origen de la Bàrbara. A part d'això, està ben escrit com no pot ser d'una altra manera atès l'autor.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Lo que esconde tu nombre

  La jove Sandra està desorientada: està embarassada de la seva parella Santi, ha deixat la feina i la seva ciutat i ha marxat cap a la costa alacantina, a la casa d'estiueig de la seva germana gran. No té clar que vulgui seguir amb el Santi com a parella encara que sí que vol seguir endavant amb l'embaràs. El mes de setembre va passant, en el poble van quedant els jubilats només i ella va reflexionant sense trobar sortida a la seva situació. Un dia dels que ha decidit anar a la platja es troba malament i és auxiliada per una parella de jubilats noruegs, la Karin i el Fredrick, molt amables, tant que li ofereixen la seva amistat i companyia i ella se sent una mica obligada a dir que sí. Poc a poc s'endinsa en la rutina de la parella, aparentment benestants i de vida tranquil·la, i la Sandra comença a veure en ells els avis que no va tenir.  
  El Julián, jubilat espanyol resident habitualment a Argentina, observa des de lluny l'activitat de la Sandra, la Karin i el Fredrick, fins que un dia aborda la Sandra quan està sola i li explica la seva història: ell és un supervivent del camp de concentració de Mauthausen, ha dedicat part de la seva vida a la cerca de criminals nazis i li diu que la Karin i el Fredrick no són allò que semblen. La Sandra no se'l pren seriosament al començament, fins que va observant detalls de la convivència amb la parella que poc a poc li van semblant sospitosos de que no són les persones tranqui·les i innocents que semblen aparentment.
  Lo que esconde tu nombre és un altre dels llibres que feia temps que volia llegir i que també he comprat en una botiga de segona mà. La lectura m'ha resultat distreta, cosa bastant d'agrair en aquests moments de confinament, tot i que a vegades se m'ha fet una mica lenta i li he trobat alguna cosa que m'ha grinyolat en una trama en general força ben construida.
  Aquesta novel·la de Clara Sánchez va obtenir el Premi Nadal l'any 2010. Remenant per Google ara que tinc una mica més de temps he vist que l'any 2016 l'autora va publicar una segona entrega amb el títol de Cuando llega la luz. No descarto llegir aquesta segona part, tot i que no en un futur proper. 

divendres, 17 d’abril de 2020

Línia blava

  Viatgeu sovint en el metro? Observeu la gent que entra i surt? Us heu plantejat mai com deu ser aquella senyora gran que acaba de seure al vostre costat? O la joveneta de color que escolta música de peu al costat de la porta? Potser aquell músic que toca l'acordió de vagó en vagó demanant una ajuda té al darrera una estranya història. Aquesta novel·la de Ramon Solsona parla d'històries de persones que viatgen per la línia blava del metro de Barcelona, aquella que comença a Horta (començava en aquesta estació al 2009, quan es va escriure el llibre) i acaba a Cornellà Centre. A més, cadascuna de les persones en què es fixa el narrador està relacionada amb la que puja o baixa a la següent estació.
  Quan vaig comprar aquesta novel·la en una botiga de segona mà no em pensava que era així, ja que la foto de la portada no té res a veure amb l'interior, no sé a qui se li va acudir posar una escena de ball de principis del segle XX en un llibre on les històries es desenvolupen en el present del moment en què es va escriure. Jo acostumo a fixar-me en les portades i en principi ni me l'hagués mirat si no fos perquè no fa gaire vaig llegir Ramon Solsona i és un autor que m'agrada força, a més que l'edició que vaig comprar està perfecta, com si ningú l'hagués obert mai. Va ser en llegir la contraportada que em vaig decidir, no només per l'autor sinó perquè durant molts anys vaig viatjar en aquesta línia del metro de Barcelona. 
   M'ha agradat molt aquest llibre, l'autor ha sabut crear una novel·la que en el fons és de relats curts però no ho sembla per la seva estructura, a més del fet que les històries personals de cadascún dels personatges estan lligades d'una manera o altra. 

diumenge, 12 d’abril de 2020

Esperando un respiro

  Quatre dones negres, quatre amigues, entre els trenta i quaranta anys, urbanites i universitàries, són les protagonistes d'aquesta novel·la escrita al 1992. 
  La Bernardine té una posició acomodada, fa anys que està casada i té dos fills; el seu marit l'acaba de deixar per la seva secretària, una dona més jove i el més greu de tot: és blanca; a més d'haver canviat de nom tots els seus bens per evitar el repartiment proporcional en el divorci. 
  La Gloria va ser mare soltera molt joveneta, ara treballa de perruquera mentre educa el seu fill adolescent i comença una dieta rera l'altra per tal de perdre els més de vint quilos que ha guanyat amb els anys. 
  La Robin és una dona molt atractiva que busca parella, un home que si pot ser sigui també atractiu, però no se'n surt, o bé estan casats i l'enganyen o surten corrents en sentir la paraula matrimoni. 
  La Savannah s'avorreix a Denver i a més fa molt fred; per això decideix canviar de feina i traslladar-se a Phoenix, amb un clima totalment diferent i tot esperant noves oportunitats; ha conviscut amb tres homes i cap d'ells ha estat a l'alçada, i a més la seva família no para de demanar-li que trobi marit d'una vegada. A Phoenix es reunirà amb les altres tres dones, que comparteixen una bona amistat.
  Una altra novel·la comprada en una botiga de segona mà i que fa temps que tenia a la pila de llibres pendents de llegir, de fet l'havia començat a llegir fa molts anys i la vaig deixar, potser perquè creia que no l'havia agafat en el moment adequat. Aquest cop l'he començat esperant un llibre divertit, entretingut però amb un fons interessant, ja que he llegit que va ser un èxit editorial i fins i tot hi ha una pel·lícula protagonitzada per Whitney Houston. Però m'he quedat a la meitat i no m'ha vingut de gust seguir, havia començat molt bé i estava animada a seguir però les ambicions personals d'aquestes dones les he trobat tan allunyades de les meves idees que tot i que les puc arribar a entendre se m'han començat a fer avorrides: només desitjo trobar marit, i ha de ser negre, amb diners, bon amant, que em tracti bé i no m'enganyi. Suposo que deuen ser dones bastant normals als Estats Units però ho he trobat una mica superficial tot plegat.