dijous, 13 d’agost de 2020

Pluja d'estels

  El Nis té una casa d'estiueig a Portlligat i ha convidat al seu grup d'amics a passar un parell de dies amb ell amb l'excusa de veure la propera pluja d'estels, que acostumaven a veure tots plegats fa temps. De fet no es reuneixen des de fa cinc anys, després d'un tràgic accident que va marcar les seves vides i la relació personal entre tots ells. Durant la trobada, una mica forçada per a tots, aniran sortin retrets, pors, gelosies, les ferides no tancades que ha deixat en tots ells l'accident de la Paula, que no hi és en aquesta trobada però que està ben present.
  Pluja d'estels ha rebut el premi Josep Pla 2020. És una novel·la de 281 pàgines però que es llegeix en una estona, les pàgines són de mida no gaire gran i amb una mida de lletra força adequada a la presbicia. M'ha agradat però sense estusiasme, haig de dir que els cinc protagonistes de la novel·la estan ben treballats de la mateixa manera, no uns més que d'altres com a vegades passa. No vull parlar més de la trama sense fer un spoiler, potser per això no puc explicar que m'ha deixat una mica de mal cos, i que ara mateix no és el que més em demana el meu cap. Si l'hagués llegit en un altre moment personal l'hauria gaudit d'una altra manera.

dimarts, 4 d’agost de 2020

Relectures: El lejano país de los estanques i El alquimista impaciente

  Tinc una pila de llilbres a casa pendents de llegir, alguns des de fa molt temps i d'altres que he comprat a llibreries i botigues de segona mà tan bon punt han obert després del confinament. I em poso a llegir dues novel·les que ja he llegit i a més fa molt temps, no sé ben bé perquè però últimament pel que fa a la lectura estic una mica anàrquica i capritxosa. I després d'haver llegit l'últim cas de Bevilacqua (Vila per als amics) he rellegit el primer i el segon, potser per copsar l'evolució del protagonista, ja que han passat més de vint anys des del seu primer cas fins l'últim. Curiosament, fins a aquest últim cas no hem pogut conéixer els inicis de Rubén Bevilacqua com a guàrdia civil en la lluita antiterrorista en el País Basc.
 A El lejano país de los estanques, la guàrdia Chamorro acompanya per primer cop el sergent Vila, que ha d'investigar la mort d'una jove estiuejant a Mallorca, una jove rica i benestant i força descarada en el seu comportament.
  A El alquimista impaciente, la parella Chamorro i Bevilacqua haurà d'investigar la mort en molt estanyes circumstàncies d'un enginyer d'una central nuclear de la província de Guadalajara. 
  De moment em planto aquí, potser rellegeixi els següents més endavant.

dilluns, 27 de juliol de 2020

Els àngels em miren

   En mig d'una situació política complicada, els Mossos d'Esquadra han d'investigar un terrible crim: dues noies adolescents han aparegut mortes amb senyals d'haver sofert un crim ritual, amb la llengua arrencada i amb un tatuatge d'unes ales al clatell. En un entorn socialment complicat a la ciutat de Barcelona, el caporal Abraham Corvo, mulat d'ascendència guineana i amb una forta personalitat, serà l'encarregat de portar aquesta investigació.
   He passat mesos esperant aquesta novel·la, molt sol·licitada a la biblioteca i que a més va quedar confinada a causa de la Covid, l'he començat amb moltes ganes i l'he trobat dinàmica i interessant, però no l'he acabat i no sabria dir ben bé perquè. Com diuen els joves, em donava "mal rollo", se'm posava mal cos, potser per la crueldat del doble crim, potser el protagonista té una personalitat peculiar i molt forta, no sé què ha estat però no trobava el moment de seguir amb la lectura i l'he deixat a mitges. Tot i això, potser hi torni, quan em trobi més preparada, no ha estat el llibre, he sigut jo.

dissabte, 18 de juliol de 2020

El mal de Corcira

  Un home de mitjana edat ha estat assassinat en una platja de Formentera. El cadàver presenta múltiples ferides fetes amb un objecte contundent. La Guàrdia Civil serà l'encarregada de la investigació d'aquest crim, en concret el vell conegut sotstinent Bevilacqua, atès que el mort és un antic col·laborador d'ETA que va complir pena de presó i ara ja feia vida normal. Segons alguns testimonis, la víctima va ser vista en zones d'ambient gai d'Eivissa, tot i això els caps de Bevilacqua sospiten que el crim pot estar relacionat amb el passat etarra del mort. El seguiment de la investigació portarà al nostre conegut protagonista a Guipúscoa, on residia la víctima, lloc ben conegut per Vila ja que allà va treballar durant un temps en la lluita antiterrorista. És així com la narració anirà alternant episodis del present amb d'altres del passat que ens permetran conéixer per primer cop com van ser els durs anys de lluita antiterrorista que Vila va passar al Païs Basc.
  Cada cop que surt a la venda un llibre d'aquesta saga protagonitzada per la parella Chamorro i Bevilacqua em falta temps per córrer cap a la llibreria a comprar-lo, em té ben enganxada des del primer llibre, fa ja més de vint anys. La veritat és que gaudeixo de la lectura, m'agrada el caràcter de Vila, un guàrdia civil molt atípic, llicenciat en psicologia però que sembla que hagi estudiat filosofia, per la seva manera de reflexionar sobre molts temes, no només sobre la investigació que estigui duent a terme sinó també fets quotidians i d'actualitat, tot i que aquesta forma de filosofar que té a vegades fa la lectura una mica densa. 
   El fet de conéixer per primera vegada els inicis del protagonista com a guàrdia civil m'ha fet venir ganes de rellegir la saga, cosa que potser aprofiti per fer durant aquest estiu.

dimecres, 8 de juliol de 2020

El fill de l'italià

  Al poble de Caldes de Malavella hi havia una família que avui anomenaríem desestructurada i que els veïns del poble eviten tenir-ne contacte. En aquesta família es va criar en Mateu, el mitjà de cinc germans acostumats als crits i baralles dels pares. Ara en Mateu ja és gran, treballador, educat, casat i amb dues filles ja grans. En Mateu sempre ha estat conegut al poble com el fill de l'italià, ja que no s'assembla gens als germans i va néixer poc després que un nombrós grup de mariners italians estiguessin refugiats uns mesos a Caldes després de ser bombardejats els seus vaixells durant la Segona Guerra Mundial. Aquest és un fet històric: el grup de mariners pertanyien al cuirassat Roma, enfonsat pels alemanys el 9 de setembre de 1943 en venjança per l'armistici entre Itàlia i els aliats.
  La mare d'en Mateu acaba de morir i en aquest moment és quan ell decideix buscar el seu pare, un cop clar que el que li havia fet de pare no ho era. Comença doncs la recerca d'un mariner que portava a rentar la roba a la seva mare i de qui té una foto que testimonia l'enorme semblança entre en Mateu i el jove mariner italià.
  Aquesta novel·la de Rafel Nadal va obtenir el premi Ramon Llull 2019 i està basada en fets reals que uns amics de l'autor li van explicar. Resulta curiós com fets històrics que moltes vegades han passat desapercebuts per a la majoria (com jo) donen lloc a històries molt tendres. El fill de l'italià és més que una novel·la sobre la recerca d'un pare, és una llicó d'història contemporània i de coneixença sobre la vila de Caldes de Malavella. Tot i que l'he trobat molt interessant a estones se m'ha fet una mica lenta la segona part del llibre, on s'explica l'enfonsament del Roma i el periple dels mariners supervivents fins arribar a Caldes de Malavella.

dilluns, 29 de juny de 2020

La ciudad de los prodigios - Còmic

  Basada en la cèlebre novel·la d'Eduardo Mendoza, aquest impressionant treball gràfic ens explica la història del jove Onofre, un noi sense gaires mitjans que arriba a la Barcelona prèvia a l'Exposició Universal de 1888 a la recerca de fortuna. L'Onofre s'espavilarà ràpid i anirà pujant graons tant a nivell econòmic com social, i no sempre per mitjans molt ortodoxos, per anomenar-ho d'alguna manera.
  No he llegit la novel·la original però quan vaig veure que es publicava aquest còmic vaig pensar que era una bona idea llegir-lo, també per sortir una mica de la meva rutina habitual de lectura. Haig de dir que ha valgut la pena tot i que en algun moment he trobat a faltar haver llegit abans la novel·la perquè a estones he tingut la impressió que m'estava perdent alguna cosa per manca d'informació. Però el treball de Claudio Stassi l'he trobat magnífic, tant en l'expressió dels personatges com en les imatges de la ciutat de Barcelona.

dilluns, 22 de juny de 2020

Efecto colateral

 El Tomàs fa uns dos mesos que viu en una illa tailandesa; allà és un refugiat més, com altres espanyols que es troben de tant en tant al bar España. Allà és on ha fet amistat amb l'Enrique, un altre espanyol dedicat als negocis a Tailàndia, i també amb la Beatriz. Amb la confiança que dona el fet de compartir nacionalitat en un lloc remot, el Tomàs començarà a explicar-li a l'Enrique perquè va marxar de la seva ciutat, Lleida, i va acabar la llunyana illa. 
 El Tomás era policia, mosso d'Esquadra, en el moment d'explicar el seu passat comença quan es troba suspès de feina durant dos anys per un greu error que va cometre. A banda dels problemes econòmics que li ocasiona no tenir feina, veu com el seu matrimoni va poc a poc a la deriva i la mort del seu pare l'acaba de trasbalsar, tot fent que el seu objectiu personal sigui la venjança, sobretot contra el seu sogre, que sempre l'ha mensypreat sense molestar-se en disimular-ho. Per superar els greus problemes econòmics que pateix no se li acudeix cap altra idea que planejar el robatori a casa de l'extresorer d'un partit polític, acompanyat de dos dels seus amics de confiança i una altra persona recomanada per un bon amic. D'allà s'emportaran no només diners i joies sinó també una caixeta que conté important informació que pot enfosar gent molt poderosa, cosa que farà que diverses persones vulguin recuperar-la sí o sí per qualsevol mitjà.  
  M'ha faltat temps per córrer a la llibreria quan vaig saber que hi havia la nova novel·la de Rafa Melero, diferent a les anteriors, molt més treballada amb una història molt actual i amb girs inesperats. Tot i això haig de dir en detriment meu que m'ha costat una mica seguir-la i que si em segueix passant això hauré de fer-me un esquema amb els personatges, ja que cada cop em passa més sovint que em costa mantenir la concentració en la lectura i a vegades em perdo. Com deia l'ilustre Eduard Punset: "las neuronas están fritas".

dilluns, 15 de juny de 2020

La forastera

 L'Angie ha portat una vida una mica esbojarrada. Ara, en la seva maduresa, fa un temps que ha retornat al poble d'origen de la seva família, en un lloc del sud d'Espanya, àrid i ferèstec, tant que sembla tocat per un mal fat, ja que té un elevat índex de suïcidis entre els seus pocs habitants.  L'Angie viu en la casa familiar, un casalot vell i mig ruïnós apartat del poble que tot i que havia estat propietat de la família ara pertany al terratinent del poble, que fa la vista grossa i la hi deixa viure, enganxada a la llum, amb dos gossos, unes quantes gallines i poc més per sobreviure.
  Un dia l'Angie troba el cadàver del terratintent penjat d'una noguera, un altre suïcidi més a afegir a la llista. Què és el que fa que tanta gent acabi amb la seva vida en aquest petit poble, la majoria d'ells penjats? La mort del Julián provocarà a més que vells secrets familiars de l'Angie surtin a la llum, però ella ja ha passat per moltes coses a la vida, poc hi té a perdre.
  Vaig conéixer aquesta novel·la pel programa Página 2, durant aquest dies m'he dedicat a veure emissions de fa setmanes i vaig veure una entrevista amb l'autora Olga Merino, desconeguda per mi fins ara. M'ha costat una mica entrar en la novel·la, potser per falta de concentració, però un cop acabada puc dir que m'ha agradat molt, potser se m'ha fet una mica feixuc haver de fer servir el diccionari per trobar paraules del castellà que no havia sentit mai i que deuen ser pròpies de la zona on es desenvolupa l'acció, tot i que la meva llengua materna és el castellà.

dimarts, 9 de juny de 2020

No hi ha llum sota la neu

   Al Pirineu s'està construint l'estació d'esquí Vall de Beau, infraestructura que ha de servir per a la candidatura franco-espanyola de cara als propers Jocs Olímpics d'Hivern. Però, a més de patir algun que altre sabotatge en les seves instal·lacions, ara s'ha trobat en una piscina dins del complex esportiu el cadàver d'un home despullat, amb les mans lligades i les parpelles cosides amb un filferro. Per investigar aquest esgarrifós crim la policia destinarà a la sotsinspectora Àlex Serra, coneixedora de la zona, i també per part francesa al tinent Jean Cassel. 
  L'Àlex no es troba en un bon moment personal: ha estat un temps apartada del servei per haver ferit de forma involuntària un company. A més, el retorn al Pirineu la portarà a recordar tristos passatges de la seva infantesa i joventut, com la mort de la seva mare i la desaparició de la seva germana. La investigació del crim per part de l'equip de l'Àlex i en Cassel els portarà a conéixer estranys fets del passat, relacionats amb una colònia tèxtil que es va construir a la zona, i que poc a poc hauran d'anar lligant per desentrallar el perquè de l'ensanyament amb l'home assassinat.
  Jordi Llobregat, escriptor que no coneixia d'abans, ha creat un thriller impressionant, ple de misteri i d'acció amb tots els ingredients necessaris per fer que la lectura d'aquestes 540 pàgines passi volant. 
   

dimecres, 3 de juny de 2020

Ca la Wenling

  Al barri de Gràcia de Barcelona hi ha una perruqueria i centre de manicura portada per un matrimoni d'origen xinès. Fins aquí res d'especial, no? Cada cop hi trobem més comerços xinesos a les nostres ciutats. Però per a la protagonista d'aquest llibre aquest establiment on va entrar un dia per fer-se la manicura s'ha convertit en quelcom especial i diferent. Només cal veure la Wenling i el seu marit, el Yang, com a persones, no com a xinesos. Ells han deixat el seu país a la recerca d'una millor vida per ells i els seus dos fills, han travessat mig món per treballar sis dies a la setmana dotze hores diàries. I mentre ho fan, tracten els seus clients amb afecte i amistat, tant és que siguin les jubilades del barri com les jovenetes enamoradisses, iaios rondinaires o veïns amb pocs recursos.
  És així com la nostra narradora va coneixent poc a poc la Wenling, com la relació es va convertint en una sòlida amistat malgrat la distància cultural i amb l'idioma, anirem coneixent una dona que lluita dia a dia per treure endavant la seva família, que encoratja els seus fills a estudiar molt i aprendre català. I mentrestant el lector anirà rebent bufetades de realitat, de feminisme i de racisme, per arribar a un punt en què només cal de veure persones, ni races ni sexes, només bones o males persones, tot oblidant prejudicis.
  Quan vaig escollir aquest llibre pensava que seria una novel·la, no havia llegit cap crítica o ressenya però com que Argelagues em va agradar molt no m'ho vaig pensar gaire per decidir-me. I és que Ca la Wenling és una crònica d'una amistat real, d'una quotidianitat que de vegades no ens aturem a pensar que existeix, una lectura que dona per rumiar una bona estona un cop acabada.

dimecres, 27 de maig de 2020

Un asunto demasiado familiar

  Hernández Detectives, aquest és el nom d'una curiosa agència de detectius privats, curiosa perquè els Hernández són família, el pare i els fills, i perquè viuen i tenen el despatx de l'agència en una magnífica casa, la mansió que va construir el besavi indià en el barri de Sant Andreu de Barcelona quan va tornar ric de Cuba. Els que treballen a l'agència són el Mateo, que és el pare, i els seus fills Marc i Amalia. A part del Mateo i els seus fills també hi treballa l'Ayala, un home dur que s'encarrega de les feines més "feixugues". La mare, Lola, de tant en tant hi col·labora amb les seves peculiars intuicions. La filla gran, Nora, també treballava a l'agència però fa un temps que ningú no sap on para, va marxar després de demanar un respir personal i la família porta un temps sense saber res d'ella.
  Per la seva peculiar ubicació l'agència investiga sobretot casos propers del barri, on tothom pràcticament es coneix, infidelitats, cobrament de pensions, malalts imaginaris, etc. Un dia es presenta a l'agència un ric constructor que encara viu al barri, demanant al Mateo que investigui la desaparició del seu fill adolescent. Aquest encàrrec, aparentment normal, provocarà una sèrie de situacions on sortiran a la llum les històries més personals i íntimes de la família Hernández.
  Rosa Ribas és una autora de la qual tot el que he llegit fins ara m'ha agradat però estava una mica reticent a llegir aquesta novel·la, que imaginava completament diferent a allò que he trobat: no és una novel·la d'acció tot i que ho pugui semblar per la feina de la família protagonista, sinó que és un relat on podrem conéixer la intimitat de cadascú dels personatges, les seves relacions personals, les seves pors, el seu passat. Cada personatge està molt ben treballat, incloent-hi la Lola, una dona molt intel·ligent que pràcticament no surt de casa per una malaltia. I tot això barrejat amb una investigació que li dona un toc de novel·la negra.

dijous, 21 de maig de 2020

Planeta Ki: los tres reinos

  Les tres espècies que ara conviuen al planeta Ki estan en pau: tant els gegants com els lagards permeten amb reticències però en pau que els anuk continuïn amb l'extracció de l'element 79, necessari per a la supervivència del seu propi planeta, Nibur. Però ara que la tranquil·litat ha retornat a Ki, els miners que treballen en l'extracció de l'element 79 de manera sobtada comencen a morir en estranyes circumstàncies. Aquest fet voldrà ser aprofitat pels lagards per intentar expulsar de Ki els pocs anuk que queden.
  Planeta Ki: los tres reinos és la continuació de Planeta Ki: mundo de dioses, una saga de ciència ficció autoeditada per Alberto Guerrero i disponible a Amazon per un mòdic preu. Habitualment no llegeixo ciència ficció perquè és un gènere que no m'atreu gaire però he volgut continuar amb la història d'Akbur i els seus companys, ja que la primera part la vaig trobar distreta i de lectura fàcil, com ha estat també aquesta segona part, que he trobat millor que la primera.

dissabte, 16 de maig de 2020

El mas del diable

   Els germans bessons Dick i Duke, fills de l'estrany pintor James Carlington i de la Rebeca, natural d'Alcoi, es veuran sense voler-ho ficats en una xarxa de delinqüents especialitzats en la falsificació i tràfic d'obres d'art, en el entorn idíl·lic de la serra alcoiana, on ells han crescut en un mas prop del poble. Un jovenet Duke quedarà trasbalsat en sentir una nit un tret de pistola dins de casa seva i aquest fet i les seves conseqüències el perseguiran al llarg de la seva vida.
 El món de les falsificacions d'obres d'art és complex, en aquest context es desenvolupa l'acció d'aquesta novel·la bastant antiga d'Isabel-Clara Simó, concretament va ser escrita l'any 1992, tot i que l'edició que tinc és de l'any 2000. Per la contraportada del llibre he sabut que aquesta autora va escriure també altres novel·les de gènere negre. El Mas del Diable és una novel·leta curta, de 149 pàgines i força entretinguda que es llegeix en una estoneta i amb la gràcia afegida del deix valencià, que deixa paraules encisadores i frases com aquesta, a la pàgina 28: "...segur, Dick, t'ho jure, que em mòriga ara mateix si mentisc...". 

dilluns, 11 de maig de 2020

Negres tempestes

  La Norma Forester és una policia atípica si més no en el seu entorn personal: té una filla okupa, la Violeta; el seu exmarit i pare de la Violeta és gai; viu en un impressionant pis de l'Eixample amb el seu actual marit, metge forense, la seva mare que és una mica hippy, i la seva besàvia. De tant en tant rep la visita de la tieta Margarida, monja de clausura que domina les noves tecnologies i que fa escapades del monestir per anar al bingo. 
  Mentre es troba tota la família a casa per celebrar l'aniversari de la Norma, la nit de la castanyada, una trucada del seu cap fa que tant la Norma com el seu marit hagin de deixar la família penjada: han trobat el cadàver d'un eminent catedràtic d'història contemporània al seu despatx de la facultat. El cas és mediàtic, ja que la víctima forma part d'una important família barcelonina, s'ha de resoldre aviat, per això l'Octavi, marit de la Norma, també ha estat mobilitzat per fer l'autòpsia quan abans sigui possible.
  Negres tempestes és el primer cas de la inspectora Norma Forester i va obtenir el premi Crims de Tinta en la seva tercera edició. És una novel·la molt distreta amb uns personatges peculiars, com el company de la Norma, el Carrasco, policia a l'antiga, poc amant de la neteja personal, groller i malparlat però ben relacionat amb la baixa delinqüència; la tieta monja, la mare hippy o l'exmarit gai. 
  He llegit els tres casos de la Norma Forester desordenats i de cadascún d'ells he tret una opinió una mica diferent. El primer que vaig llegit va ser La casa de les papallones, segona entrega, i em va decebre sobretot perquè no acabava d'entendre certes coses que si hagués llegit primer Negres tempestes sí que entendria, a banda de què certs detalls em grinyolaven. Després vaig llegir la tercera entrega, Octubre, i ho vaig fer perquè m'interessava molt l'entorn en què es produiexen els fets, en els dies previs al referèndum, i em va agradar força. Finalment he acabant llegint el primer perquè ja tocava, comprat en una botiga de segona mà i de fàcil lectura, entretingut sense entusiasmar.

divendres, 8 de maig de 2020

El 19 de marzo y el 2 de mayo

  Un altre llibre d'aquells que feia temps i temps que estava a la pila de pendents de llegir i que per fi ha caigut. La tercera entrega dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós és un llibre curt però gens fàcil de llegir sobretot pel castellà ranci que fa servir, ple d'adjectius i frases llarguíssimes que no desmereixen l'obra però la fan una mica espessa pels que estem acostumats a l'ús del llenguatge actual. 
 En aquest tercer Episodio el jove Gabriel, protagonista dels anteriors Trafalgar i La Corte de Carlos IV, es troba amb dos fets històrics molt próxims i relacionats: per una banda, el motí d'Aranjuez, que va suposar la caiguda de Godoy; i per altra banda la caiguda de Madrid a causa de la subtil invasió del país per part de l'exèrcit francès de Napoleó.  
 Cal destacar com Galdós evidencia els problemes de la societat de l'època: religiosos que guanyen plaça perquè són amics o parents de, funcionaris poc competents col·locats a dit, xarlatans sense cultura que arrosseguen el populatxo darrera seu, un governant com Godoy, etc. Tot i que el llibre és curt se m'ha fet una mica pesat, no només pel tema del llenguatge que he comentat, sinó també per culpa dels diàlegs entre els personatges, em costa creure que la gent parlès de la manera que ho fa en el llibre. A més, a part de Gabriel, que és el personatge més creïble, racional i normal segons el meu punt de vista, la resta mostren actituds molt extremes en els seus defectes, ja sigui l'avarícia, la maldat, la rancúnia o la innocència. No obstant això, no descarto llegir més endavant els següents Episodios perquè la història és un tema que sempre m'ha agradat.

divendres, 1 de maig de 2020

Boulder

  La protagonista de Boulder és una dona jove, independent i lesbiana, un ànima lliure que no vol encadenar-se a res ni a ningú. En el moment d'iniciar-se la novel·la la Boulder (l'haurem d'anomenar així ja que desconeixem el seu nom) treballa a la cuina d'un vaixell mercant que navega per la costa xilena. Però la força del sexe i la joventut farà que deixi enrere el seu aïllament personal, cosa que succeeix quan coneix la Samsa, jove d'origen islandès. Per ella deixarà la seva vida itinerant i sense arrels per instal·lar-se a Reyjkyavík. Al principi la relació serà quasi idíl·lica, fins que a la Samsa se li desperta l'instint maternal, vol ser mare sí o sí, el rellotge biològic no s'atura però a la Boulder se li posen els pèls de punta davant la perspectiva de la maternitat, ella no s'hi veu de cap de les maneres, com a mare, ni que sigui la Samsa qui porti a terme l'embaràs. 
  La veritat és que després de la decepció que em va suposar Permagel no tenia cap interès en llegir Boulder, però per diverses circumstàncies ha arribat a les meves mans i com que és força curt i tinc temps me l'he llegit en una estona. La sensació que m'ha deixat és exactament la mateixa que Permagel: no n'hi ha per tant. El desenvolupament de la història de la protagonista és força previsible un cop deixa el vaixell i comença la vida en parella, i malgrat el començament fora de lo normal per la localització i la feina de la protagonista acaba convertint-se en una narració ben feta de una quotidianitat que no té res d'especial. O al menys jo no l'he trobat. I si li dono tres estrelles és perquè la forma d'escriure de l'Eva Baltasar, tot i que no és del meu gust, la trobo diferent i de tant en tant deixa caure alguna veritat molt ben escrita i que m'ha tret algun somriure.

dilluns, 27 d’abril de 2020

Bàrbara

   Agustí Pons és periodista i escriptor, nascut a Barcelona l'any 1947. Durant l'estiu del 2014 es va proposar trobar la Bàrbara, la minyona que va viure a casa seva durant sis anys i que va cuidar d'ell i dels seus germans, cinc en total. La Bàrbara provenia d'Albalate del Arzobispo, poble de la província de Terol i fins allà es desplaçarà l'Agustí a la recerca d'informació sobre la Bàrbara. Així és com comença aquest llibre, allò que en un principi s'inicia amb la recerca de la Bàrbara en el fons és l'autobiografia de Pons, una autobiografia en què parla dels seus orígens familiars, avis, besavis, ties i pares, a més de fer un petit retrat de la seva realitat, una família aparentment benestant en plena època franquista. 
  Però el fet que sigui una autobiografia no exclou que l'autor acabi explicant també no només l'origen de la família de la Bàrbara, sinó que durant la seva investigació farà un recull dels estralls de la Guerra Civil a Albalate del Arzobispo, un poble que va perdre bona part de la seva població a causa de la guerra, ja sigui per culpa d'un bàndol o de l'altre.
   No llegeixo mai autobiografies, ara ja no ho puc dir, mai hauria llegit aquest llibre per pròpia iniciativa però les circumstàncies han fet que hagi estat així: fa un temps va morir una persona gran a qui no coneixia però els seus familiars, que saben que m'agrada molt llegir, em van dir que passés per casa de la iaia, que té molts llibres i no sabem què fer-ne i hem de buidar el pis. Jo m'hi vaig acostar agraint als familiars que haguéssin pensat en mi i vaig sortir d'aquella casa amb uns quants llibres i aquest és un d'ells. El vaig escollir perquè l'edició estava en molt bon estat i per l'editorial, uns criteris no gaire objectius. I ara amb el confinament he començat dos llibres dels quals no he passat de la pàgina 50 perquè m'avorreixen, ja ni ganes de llegir tinc. I mirant l'estanteria veig aquest i em crida l'atenció, resultat: llegit en quatre dies. 
  No puc dir que la lectura m'hagi entusiasmat però se m'ha fet molt distret, de fet a mi els temes relacionats amb la Guerra Civil i postguerra m'interessen bastant i a més casualment fa molts anys vaig passar un estiu a la zona d'origen de la Bàrbara. A part d'això, està ben escrit com no pot ser d'una altra manera atès l'autor.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Lo que esconde tu nombre

  La jove Sandra està desorientada: està embarassada de la seva parella Santi, ha deixat la feina i la seva ciutat i ha marxat cap a la costa alacantina, a la casa d'estiueig de la seva germana gran. No té clar que vulgui seguir amb el Santi com a parella encara que sí que vol seguir endavant amb l'embaràs. El mes de setembre va passant, en el poble van quedant els jubilats només i ella va reflexionant sense trobar sortida a la seva situació. Un dia dels que ha decidit anar a la platja es troba malament i és auxiliada per una parella de jubilats noruegs, la Karin i el Fredrick, molt amables, tant que li ofereixen la seva amistat i companyia i ella se sent una mica obligada a dir que sí. Poc a poc s'endinsa en la rutina de la parella, aparentment benestants i de vida tranquil·la, i la Sandra comença a veure en ells els avis que no va tenir.  
  El Julián, jubilat espanyol resident habitualment a Argentina, observa des de lluny l'activitat de la Sandra, la Karin i el Fredrick, fins que un dia aborda la Sandra quan està sola i li explica la seva història: ell és un supervivent del camp de concentració de Mauthausen, ha dedicat part de la seva vida a la cerca de criminals nazis i li diu que la Karin i el Fredrick no són allò que semblen. La Sandra no se'l pren seriosament al començament, fins que va observant detalls de la convivència amb la parella que poc a poc li van semblant sospitosos de que no són les persones tranqui·les i innocents que semblen aparentment.
  Lo que esconde tu nombre és un altre dels llibres que feia temps que volia llegir i que també he comprat en una botiga de segona mà. La lectura m'ha resultat distreta, cosa bastant d'agrair en aquests moments de confinament, tot i que a vegades se m'ha fet una mica lenta i li he trobat alguna cosa que m'ha grinyolat en una trama en general força ben construida.
  Aquesta novel·la de Clara Sánchez va obtenir el Premi Nadal l'any 2010. Remenant per Google ara que tinc una mica més de temps he vist que l'any 2016 l'autora va publicar una segona entrega amb el títol de Cuando llega la luz. No descarto llegir aquesta segona part, tot i que no en un futur proper. 

divendres, 17 d’abril de 2020

Línia blava

  Viatgeu sovint en el metro? Observeu la gent que entra i surt? Us heu plantejat mai com deu ser aquella senyora gran que acaba de seure al vostre costat? O la joveneta de color que escolta música de peu al costat de la porta? Potser aquell músic que toca l'acordió de vagó en vagó demanant una ajuda té al darrera una estranya història. Aquesta novel·la de Ramon Solsona parla d'històries de persones que viatgen per la línia blava del metro de Barcelona, aquella que comença a Horta (començava en aquesta estació al 2009, quan es va escriure el llibre) i acaba a Cornellà Centre. A més, cadascuna de les persones en què es fixa el narrador està relacionada amb la que puja o baixa a la següent estació.
  Quan vaig comprar aquesta novel·la en una botiga de segona mà no em pensava que era així, ja que la foto de la portada no té res a veure amb l'interior, no sé a qui se li va acudir posar una escena de ball de principis del segle XX en un llibre on les històries es desenvolupen en el present del moment en què es va escriure. Jo acostumo a fixar-me en les portades i en principi ni me l'hagués mirat si no fos perquè no fa gaire vaig llegir Ramon Solsona i és un autor que m'agrada força, a més que l'edició que vaig comprar està perfecta, com si ningú l'hagués obert mai. Va ser en llegir la contraportada que em vaig decidir, no només per l'autor sinó perquè durant molts anys vaig viatjar en aquesta línia del metro de Barcelona. 
   M'ha agradat molt aquest llibre, l'autor ha sabut crear una novel·la que en el fons és de relats curts però no ho sembla per la seva estructura, a més del fet que les històries personals de cadascún dels personatges estan lligades d'una manera o altra. 

diumenge, 12 d’abril de 2020

Esperando un respiro

  Quatre dones negres, quatre amigues, entre els trenta i quaranta anys, urbanites i universitàries, són les protagonistes d'aquesta novel·la escrita al 1992. 
  La Bernardine té una posició acomodada, fa anys que està casada i té dos fills; el seu marit l'acaba de deixar per la seva secretària, una dona més jove i el més greu de tot: és blanca; a més d'haver canviat de nom tots els seus bens per evitar el repartiment proporcional en el divorci. 
  La Gloria va ser mare soltera molt joveneta, ara treballa de perruquera mentre educa el seu fill adolescent i comença una dieta rera l'altra per tal de perdre els més de vint quilos que ha guanyat amb els anys. 
  La Robin és una dona molt atractiva que busca parella, un home que si pot ser sigui també atractiu, però no se'n surt, o bé estan casats i l'enganyen o surten corrents en sentir la paraula matrimoni. 
  La Savannah s'avorreix a Denver i a més fa molt fred; per això decideix canviar de feina i traslladar-se a Phoenix, amb un clima totalment diferent i tot esperant noves oportunitats; ha conviscut amb tres homes i cap d'ells ha estat a l'alçada, i a més la seva família no para de demanar-li que trobi marit d'una vegada. A Phoenix es reunirà amb les altres tres dones, que comparteixen una bona amistat.
  Una altra novel·la comprada en una botiga de segona mà i que fa temps que tenia a la pila de llibres pendents de llegir, de fet l'havia començat a llegir fa molts anys i la vaig deixar, potser perquè creia que no l'havia agafat en el moment adequat. Aquest cop l'he començat esperant un llibre divertit, entretingut però amb un fons interessant, ja que he llegit que va ser un èxit editorial i fins i tot hi ha una pel·lícula protagonitzada per Whitney Houston. Però m'he quedat a la meitat i no m'ha vingut de gust seguir, havia començat molt bé i estava animada a seguir però les ambicions personals d'aquestes dones les he trobat tan allunyades de les meves idees que tot i que les puc arribar a entendre se m'han començat a fer avorrides: només desitjo trobar marit, i ha de ser negre, amb diners, bon amant, que em tracti bé i no m'enganyi. Suposo que deuen ser dones bastant normals als Estats Units però ho he trobat una mica superficial tot plegat.

divendres, 10 d’abril de 2020

Dones

   Arran de la mort de la Isabel-Clara Simó vaig recuperar l'únic llibre que he llegit seu i que encara conservo des de fa força anys. Dones és un llibre de relats curts, de dones ben diferents i en actituds ben diferents també. Com diu la contraportada: "És tan reaccionari creure que les dones no estan capacitades per a deteminades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l'espècie". Així doncs, trobarem dones fortes i dones febles, dones víctimes i dones que fan víctimes al seu voltant, unes són tendres i altres dures com a pedres. 
   He anat llegit els relats a estones perdudes, tots són molt curts, alguns de quatre pàgines, altres més, la majoria d'ells en forma de diàleg o monòleg interior, i acompanyats cadascún d'una maca il·lustració al començament, fetes per la també desapareguda Núria Pompeia.  

dilluns, 6 d’abril de 2020

Tot el bé i tot el mal

   La Reina (curiós nom, si més no), es troba per motius de feina a Bucarest: psicòloga de professió, ha de seleccionar personal per a una gran empresa. Aparentment és una dona triomfadora: guanya molts diners fent una feina que li agrada, té marit i un fill adolescent, un ex-marit i ara mateix també té un amant que l'ha acompanyat en aquest viatge. D'un dia per l'altre la vida de la Reina es capgira a causa d'un greu esdeveniment i les seves prioritats vitals comencen a canviar.
  No voldria dir gaire cosa més de la trama d'aquesta novel·la de Care Santos, la tercera que llegeixo d'aquesta autora i que m'ha enganxat força. Tot el relat es desenvolupa en capítols curts i en poc temps, un temps en què la Reina va recordant episodis de la seva vida que fan que el lector hi entri poc a poc, en el perquè és la dona que és ara, el seu comportament, les seves reaccions, la seva actitud envers els esdeveniments que li han passat al llarg de la seva vida.
  Des que vaig llegir fa temps Habitaciones cerradas m'he tornat fan de la Care Santos, encara em queden novel·les seves pendents que segur que llegiré tard o d'hora. Val a dir que un cop acabada aquesta he vist que forma part d'una bilogia que continuarà amb el títol Seguiré les teves passes, i que segur que llegiré també.

dimarts, 31 de març de 2020

La casa torcida

  Charles i Sophia s'han conegut a Egipte durant la Segona Guerra Mundial; a causa del conflicte s'han hagut de separar però no deixen la seva relació, que volen reprendre a Londres un cop acabada la guerra. La guerra s'acaba i tot just quan torna a Londres Charles descobreix que l'avi de la Sophia, un home d'origen grec i molt ric, ha estat enverinat i ha mort. Charles s'implicarà molt en la investigació per la mort de l'avi, ja que el seu pare treballa per a Scotland Yard, i així anirà coneixent tots els membres de l'extensa família de la Sophia, tots convivint sota el mateix sostre i tots ells sospitosos per algun motiu o altre.
  Aquesta estranya situació que estem vivint amb el confinament m'ha agafat per sort amb llibres de sobres a casa, llibres que en algun moment he trobat que m'agradaria llegir però que es van quedant a la pila per un motiu o un altre. La casa torcida és un d'ells. Aquesta novel·la d'Agatha Christie la vaig llegir quan tenia 15 o 16 anys i agafava llibres del Bibliobús que passava un cop per setmana pel meu barri de Barcelona. En aquell moment em va impressionar força; ara, amb la pila d'anys que han passat no tant, però com que em costa una mica concentrar-me en la lectura m'ha anat bé escollir-lo per passar una bona estona.

dissabte, 28 de març de 2020

L'ombra de l'eunuc

  El diputat Josep Maria Bolós ha mort en un accident. Tot just després del funeral en Miquel Gensana, amic seu des de la infància, i la Júlia, jove companya de feina del Miquel, van a sopar a instàncies de la Júlia a una masia-restaurant propera a Barcelona. En Miquel no sap on van però quan hi arriben es troba amb la sorpresa que la masia és l'antiga casa pairal de la seva família, Can Gensana. A la pena per la mort del Bolós s'afegeix la indignació que li suposa entrar a allò que havia sigut casa seva i que ha estat transformada en un modern restaurant per un conegut arquitecte. Tot i això, en cap moment el Miquel li dirà a la Júlia què representa aquesta casa per a ell.
   La Júlia incita al Miquel a parlar-li del Bolós i en Miquel, mentre li va explicant retalls de la seva infància, joventut i maduresa en comú, va desgranant la seva pròpia vida, els seus amors, fracasos personals, dubtes existencials, fins a convertir-se en qui és ara, un home ja madur, sol i amb el pes del passat a les espatlles.
  No recordo qui em va aconsellar llegir aquesta novel·la de Jaume Cabré, un dels meus autors favorits. No fa gaires dies la vaig trobar en una botiga de segona mà i pensava que trigaria a llegir-la, ja que Cabré no és un autor fàcil i últimament em costa concentrar-me en la lectura. Per això he aprofitat el confinament per gaudir-la com cal, amb el domini espectacular del llenguatge que té Cabré; tot i això crec que potser no agradarà a tothom la seva forma d'escriure. 
  Hi ha un personatge de la novel·la que m'ha encantat, el tiet Maurici, considerat un boig per tota la família i a qui en Miquel aprecia molt, un sentiment mutu entre tots dos que fa que el Maurici expliqui al Miquel molts secrets desconeguts de la seva família. També haig de dir que la quarta part del llibre se m'ha fet una mica feixuga a causa de la meva ignorància absoluta sobre la música clàssica, un tema que en Cabré sembla ser que domina força.
    

diumenge, 22 de març de 2020

La madre de Frankenstein

  El jove Germán Velázquez, fill d'un eminent psiquiatre que va morir a la presó, torna des de Suïssa a l'Espanya de 1954 per treballar en un manicomi de dones a Ciempozuelos, convertit ell també en psiquiatre. Germán ha cursat els seus estudis fora d'Espanya, ja que va marxar del país a finals de la Guerra Civil i va ser acollit per la família del doctor Goldstein, amic del seu pare. El motiu de la tornada de Germán és en part Aurora Rodríguez Carballeira, la dona paranoica que es va fer tristament famosa per haver matat la seva filla Hildegart. Aurora va ser mare soltera i va educar la seva filla per tal que formés part d'una nova generació de éssers humans més intel·ligents; de fet, la Hildegart va aprendre a llegir i escriure molt petita i als tretze anys ja va començar a la universitat. 
  Germán començarà la seva feina al manicomi intentant tractar les dones esquizofrèniques amb clorpromazina, un medicament nou que promet grans resultats amb aquesta malaltia, que fins ara no s'ha pogut tractar adequadament. Mentre treballa també aprofitarà per conéixer més a fons Aurora, una dona que el té fascinat des que era adolescent i que va conéixer a la consulta del seu pare. 
  En el manicomi Germán coneixerà també la María, auxiliar de clínica que durant molt temps ha estat en contacte diari amb l'Aurora; María és neta del que era jardiner del manicomi quan l'Aurora hi va ingressar, llavors ella era una nena que voltava per tot el recinte per passar el temps i l'Aurora la va ensenyar a llegir i a escriure, i ara que l'Aurora és gran i quasi no s'hi veu li llegeix cada dia una estona.
  Un cop més, Almudena Grandes m'ha deixat bocabadada amb una impressionant història d'éssers humans enmig d'una dictadura franquista que imposa el nacionalcatolicisme, que condemna qualsevol conducta que se'n surti com a un greu pecat, que converteix la societat a un puritanisme extrem i que aprofita la moral oficial pel seu benefici i per amagar els abusos comesos per les persones afins al poder. La dona sotmesa i sense llibertat és una altra de les conseqüències de la moral de la dictadura, i això és un altre dels temes tractats en aquesta gran novel·la. És impressionant el treball que fa l'autora per documentar-se i crear una història de ficció que es desenvolupa enmig d'un entorn real i de personatges reals. Ha sigut un gran plaer poder aprofitar el confinament a causa del coronavirus per gaudir d'aquesta gran lectura.

dimarts, 17 de març de 2020

Personajes desesperados

  Sophie i Otto són un matrimoni benestant de mitjana edat, sense fills i que viuen en un barri una mica perifèric de Nova York. Sense que ells ho hagin notat estan passant per un moment de crisi: Otto, que és advocat, acaba de trencar la societat que tenia des de feia molts anys amb el seu soci Charles; la Sophie, d'origen francès, ha treballat esporàdicament com a traductora però ara mateix no fa res. Sophie fa dies que dona menjar a un gat sense amo que de tant en tant s'acosta a la porta de la cuina. Però una nit i de manera inesperada el gat la mossega en la mà. Aquest incident, que aparentment no té gaire importància excepte el perill d'infecció, desencadena la crisi entre Sophie i Otto.
  L'autora de Personajes desesperados, Paula Fox, ja morta, va escriure aquesta novel·la l'any 1970 i està considerada un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX, per tant se suposa que ha de ser molt bona; però a mi no m'ho ha semblat de cap manera, els personatges els he trobat avorrits, els diàlegs a vegades absurds i les seves reaccions fora de lloc. De fet un dels problemes d'aquest matrimoni és que estan morts d'avorriment i me l'han encomanat a mi.

divendres, 13 de març de 2020

Un hombre en la oscuridad

  August Brill és un home gran que ha patit un accident i es troba fent la convalescència a casa de la filla, divorciada, i on també viu la neta, que ha perdut la seva parella. August passa les nits en blanc i per que no se li facin tan llargues es dedica a inventar històries; la que porta al cap en aquests moments és una distòpia en què els Estats Units es troben en plena guerra civil, amb el territori dividit en repúbliques independents.
 Fa molts anys havia llegit Paul Auster, concretament la Trilogia de Nova York i m'havia agradat força. Però sembla mentida, aquest curt llibre de poc més de 180 pàgines en edició de butxaca no he sigut capaç d'acabar-lo, no li he trobat ni cap ni peus a aquesta història en què tan bon punt estem en mig de la paranoia nocturna de l'avi Brill com en el present mentre recorda episodis de la seva vida que no venen al cas. Fins i tot m'he dedicat a mirar crítiques d'altres lectors per veure si soc jo o son els llibres que estic escollint últimament, el cas és que no l'encerto gaire.
   

diumenge, 8 de març de 2020

Jo canto i la muntanya balla

  Entre Camprodon i Prats de Molló es desenvolupen els capítols d'aquesta novel·la, que parla de la seva gent en el passat i en el present, de les seves històries, del seu entorn, dels animals i les plantes que els envolten i que també ens parlen. Cada capítol és una petita història personal, ja sigui d'un pagès, de la seva dona, de la carnissera del poble, inclús d'un cabirol o d'unes trompetes de la mort.
   Canto jo i la muntanya balla va rebre el premi Llibres Anagrama de Novel·la; he llegit crítiques boníssimes i no és gaire llarga. O sigui que em vaig decidir a llegir-la. Però crec que no és el tipus de narració que fa per mi, potser massa poètica, potser per la seva estructura, el cas és que en general no m'ha fet ni fred ni calor, excepte la quarta part, l'última, potser perquè els personatges que parlen m'ha semblat que ho feien d'una manera diferent a la resta de la novel·la. 

diumenge, 1 de març de 2020

La cara norte del corazón

  La sotsinspectora de la Policia Foral navarra Amaia Salazar es troba als Estats Units en un període de formació amb el FBI, a finals d'agost del 2005, en els dies previs al pas de l'huracà Katrina per Nova Orleans. Això vol dir que estem també uns quants anys abans dels esdeveniments de la trilogia del Baztán. L'Amaia forma part d'un grup d'investigadors encapçalat per l'inspector Dupree i s'encarregan d'estudiar un terrible cas: hi ha un assassí en sèrie que es dedica a matar famílies d'unes determinades característiques en unes condicions meteorològiques concretes, amb una posada en escena dels morts que fa que sigui conegut entre els investigadors com "el compositor". La proximitat de l'huracà Katrina fa sospitar que les properes víctimes poden trobar-se en la zona de Nova Orleans, així que l'equip investigador es desplaçarà cap allà, en vísperes de l'huracà més destructiu que ha patit la ciutat i el seu entorn.
   Vaig dubtar molt abans de decidir-me a llegir aquesta novel·la: la trilogia del Baztán em va agradar força sobretot al començament però amb la tercera novel·la vaig quedar una mica decebuda. I aquesta preseqüela m'acabat de decebre del tot, i no perquè no estigui ben treballada sinó per la seva lentitud i la seva extensió, 674 pàgines que se m'han fet eternes de tan excessivament descriptives que son. Tan sols m'han salvat una mica els pocs capítols intercalats que parlen de la desaparició de l'Amaia en el bosc quan tenia dotze anys i que m'han fet recordar els bons moments de la trilogia. 
   Haig de dir que l'autora ha treballat bé la desgràcia que va soposar per Nova Orleans el pas de l'huracà Katrina, que descriu força bé el patiment de la gent, els moviments que havien de fer per fugir de la tempesta. També està ben descrit el procés d'investigació del cas del "compositor", potser tan ben descrit que se m'ha fet molt i molt lent. Tot i que a la contraportada es parla d'una novel·la trepidant...

dilluns, 17 de febrer de 2020

Mis últimos 10 minutos y 38 segundos en este extraño mundo

   La Leila ha estat assassinada i llençada a un contenidor d'escombreries als afores d'Istanbul. Però el seu cervell encara funciona, cosa que està demostrada científicament, la seva activitat cerebral va minvant mica en mica durant els 10 minuts següents després que el seu cor hagi deixat de bategar. Durant aquest temps la Leila recordarà la seva vida, el petit poble on va néixer, el seu pare, la seva mare i la seva tia, ambdues dones del seu pare; l'adolescència, amb descobertes no sempre agradables i a vegades incomprensibles; la fugida cap a Istanbul; l'única sortida per una jove sola a la gran ciutat: la prostitució en el carrer dels prostíbuls d'Istanbul; la sincera i sòlida amistat amb els cinc amics que acabaran sent la seva família.
   Aquesta novel·la amb aquest curiós títol és emocionant i tendre, reflecteix les dificultats de la vida de les dones en un país profundament marcat per la seva situació geogràfica estratègica, que ha passat per diferents etapes religioses al llarg de la seva extensa història, però tant és, sempre s'acaba amb les dones oprimides i discriminades només pel fet de ser dones, ja sigui en les zones rurals o en la gran ciutat. La Leila es veu obligada a exercir la prostitució en un dels prostíbuls d'una zona marginal d'Istanbul, i és allà coneixerà als seus amics, la seva nova família, marginats com ella: un transexual, una dona negra fugida de Somàlia, una cantant obesa, un amic de la infància i una dona amb enanisme.
    Quan vaig començar a llegir aquest llibre no esperava que m'agradés tant com al final ha estat, la veritat és que ha estat una gran descoberta. Un cop més haig de dir que si no fos perquè m'ha arribat mitjançant la suscripció a Bookish crec que no l'hauria llegit. L'autora, Elif Shafak, nascuda a Estrasburg però d'origen turc, ha quedat finalista del premi Booker amb aquest llibre. 

diumenge, 9 de febrer de 2020

L'amant

                                                                            No crec que pugui aportar gaire cosa a allò
que ja s'hagi dit de L'amant, novel·la autobiogràfica de Marguerite Duras que en el seu moment va ser transgressora. En ella explica part de la seva adolescència a Saigon, durant la dècada dels anys 20 del segle XX. La protagonista, de quinze anys, viu allà amb la seva mare vídua i els seus dos germans, més grans que ella i amb els quals manté una relació complicada, sobretot amb el més gran, violent i addicte a l'opi. 
   A Saigon viu aparentment amb la facilitat dels blancs en la colònia, però la seva família pateix estretors econòmiques. En aquest context coneixerà un home xinès deu anys més gran que ella, fill d'un ric empresari. Començaran una relació marcada pel desig i per l'absència d'amor, a més de la incomprensió relativa de família i coneguts, que no accepten una relació amb un home que no sigui blanc, però que en part toleren atès que ell és un home ric.
   L'amant és una novel·la molt curta, es llegeix en una estoneta tot i que pot resultar una miqueta difícil de seguir per la manera una mica caòtica en què l'autora narra els fets en primera persona. I un altre llibre que tenia des de feia molt temps a la pila de llibres pendents que ja he llegit.

diumenge, 2 de febrer de 2020

Bienvenida a casa


  Aquest és el títol del tercer llibre de Lucia Berlin, és un recull de cartes i petits relats autobiogràfics posats en ordre i que van quedar en part incabats per la mort de la seva autora. Algunes pàgines recullen fotografies de la Lucia, dels seus fills, de les seves parelles i amics, i dels molts llocs on va viure. No recomanaria llegir aquest llibre sense haver llegit abans els anteriors, sobretot Manual para mujeres de la limpieza, imprescindibles per entrendre qui era Lucia Berlin, com va ser la seva caòtica vida marcada pels continus canvis de residència, els seus tres marits, els quatre fills i un alcoholisme del qual se'n va sortir. 
   No puc dir que no m'hagi agradat però pel meu gust és potser una mica innecessari si s'han llegit els dos anteriors, Manual... i Una noche en el paraíso

dimarts, 28 de gener de 2020

La niña alemana

   La Hannah és una nena de bona família, rossa amb ulls blaus, la típica nena alemanya. Llàstima que sigui jueva, perquè viu al Berlin previ a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. La seva mare prové d'una família molt rica i el seu pare és professor universitari i a ella no li ha faltat mai de res. Però ja fa setmanes que tots viuen pràcticament confinats a casa seva, esperant el moment adient per marxar de Berlin, en principi cap a Cuba, després d'haver fet tota una sèrie de tràmits per embarcar en el transatlàntic St. Louis, com altres famílies jueves. 
   Aquesta novel·la està basada en un fets reals, més de 900 persones van fugir l'Alemanya cap a Cuba l'any 1939, tots ells havien tramitat amb l'ambaixada cubana els papers necessaris per quedar-se de manera provisional, però un  cop allà el govern només va deixar desembarcar 22 persones. La resta van intentar sense èxit que els acollissin als Estats Units i Canadà, i finalment van haver de tornar a Europa, on la majoria d'ells van acabar morint en caps de concentració.
   Paral·lelament a la història de la Hannah coneixerem a l'Anna, una nena que viu a Nova York amb la seva mare l'any 2014, que ha perdut el seu pare en l'atemptat de les Torres Bessones i que està emparentada amb la Hannah, per això porta el seu nom en anglès.
   Feia temps que aquesta novel·la voltava per casa i vaig decidir fa uns dies començar-la, una mica farta de veura-la a pila de llibres pendents i mai trobava el moment d'agafar-la. La història de la nena alemanya és molt trista, com no pot ser d'una altra manera atès el moment en què es desenvolupa. Mostra la incomprensió del que està passant vist des dels ulls d'una nena de dotze anys, no entenc què passa ni el perquè de les reaccions dels seus pares, coneguts, veïns. És una mostra més d'un dels fets més greus i incomprensibles que han passat en la història de la humanitat.

dimecres, 22 de gener de 2020

El consol

  Charles és un arquitecte de mitjana edat que conviu amb la seva dona i la filla d'aquesta, que es troba en plena adolescència. Per la seva feina Charles viatja sovint i passa poc temps a casa. Un dia, mentre està a casa dels seus pares celebrant l'aniversari de la seva dona, rep la notícia de la mort de l'Anouk, antiga veïna i mare d'un company d'escola. Charles havia mantingut una relació  molt estreta amb l'Anouk, de fet van tenir una relació amorosa, tot i que ella era més gran que ell, l'Anouk va ser mare molt jove. 
  El primer llibre que vaig llegir d'Anna Gavaldà va ser Junts i prou, i em va agradar molt; després vaig repetir amb L'estimava, però amb El consol no he pogut, tot i que al començament la narració m'ha enganxat, de seguida ha perdut pistonada i la pena del Charles per la pèrdua de l'Anouk se m'ha fet insuportable per avorrida, amb constants salts temporals difícils de seguir. En algun lloc he llegit que la traducció tampoc ha sigut gaire afortunada. Tot plegat, l'he deixat una mica més enllà de la pàgina 100, en té més de 500! Sort que l'he comprat en una botiga de segona mà, aviat el retornaré per comprar-ne més...

dissabte, 11 de gener de 2020

La casa holandesa

   Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial Cyril Conroy, veterà de la guerra on va acabar amb una ferida que el turmentarà sempre, compra una casa molt singular als afores de la ciutat de Philadelphia, la Casa Holandesa. Aquesta casa té una història peculiar, la va construir una família d'holandesos que es van enriquir amb el comerç del tabac, però tots ells, pares i fills, van morir sense deixar la casa a ningú. La casa crida l'atenció pel seu disseny, semblant a un palauet, pels seus jardins i les seves llums. Cyril compra la casa com a sorpresa per a la seva dona Elna, però a ella no li acaba d'agradar, se sent malament vivint en una casa tan cara quan ella és una dona molt senzilla que només vol ajudar els pobres. Això fa que se senti tan ofegada dins la casa que un dia marxa, deixant enrera el Cyril i els seus dos fills, Maeve i Danny. La Maeve haurà de fer de mare del petit Danny mentre Cyril es dedica a treballar ignorant el mal moment dels seus fills.
  Diverses circumstàncies faran que els germans marxin de la Casa Holandesa, però els records de tot allò que han viscut a dins els acompanyaran tota la vida i crearà entre ells un vincle que perdurarà per sempre.
  Aquesta novel·la l'he rebut com a entrega del mes de desembre de la meva suscripció a Bookish, i de totes les que he llegit fins ara és la que més m'ha agradat, he trobat la història dels dos germans molt bonica, sense fer-se empalagosa. A més, la lectura se m'ha fet com si estigués veient una pel·lícula o sèrie, ni massa lenta tenint en compte que no és un llibre d'acció.

dissabte, 4 de gener de 2020

Taxi

   Sandino, Jose (no José), condueix el seu taxi per la ciutat de Barcelona. És taxista per casualitat, el taxi que fou del seu pare, que després va passar al seu germà i finalment i de retruc a ell. Potser per això Sandino no és un taxista convencional, en general molt més culte que els seus companys de professió, ja que va anar a la universitat però no va acabar els seus estudis. Dues frases de la primera pàgina defineixen en poques paraules qui és Sandino: "A Sandino no le gusta conducir pero es taxista. El taxista triste, el taxista mujeriego, el taxista bueno".
   No és un bon moment personal per Sandino: la seva dona Lola li acaba de dir la maleïda frase "Tenemos que hablar". Però ell va retrasant el moment expressament, Lola està farta de les seves infidelitats i ell ho sap, per això, tot i que s'estima la Lola, va ajornant el moment de parlar, conduint dia i nit per la ciutat. No és fàcil seguir Sandino en el seu recorregut pels carrers de Barcelona, és un home insomne que desvarieja de manera molt lúcida, ple de remordiments i de desitjos insatisfets. Mentre dura la seva carrera al no-res diferents personatges van passant pel seu camí, clients típics i atípics, amics, amants, coneguts i algun enemic. 
  He llegit fins ara quatre llibres de Carlos Zanón, tots m'han agradat però potser aquest és el que més, el personatge de Sandino m'ha agradat molt, un home a qui no voldria tenir mai com a parella però en el fons molt tendre, turmentat, incapaç de sortir del pou de si mateix, de vegades covard i de vegades molt valent però en el fons un home íntegre. Tota la narració de Taxi es desenvolupa durant una setmana, amb capítols titulats en anglès que crec que han de ser frases sortides de cançons mítiques, la música sempre està molt present en els llibres de Zanón. Molt recomanable sobretot per qui conegui bé la ciutat de Barcelona.