La voz dormida

   Poc després d'haver acabat la Guerra Civil espanyola, un grup de dones empresonades en la presó de Ventas, a Madrid, conviuen entre elles en mig de la misèria, la fam, les malalties i el menyspreu de les seves carcelleres. Totes elles són represaliades del règim, algunes d'elles només pel fet d'haver estat denunciades per algun veí, d'altres per haver donat suport als seus companys del bàndol republicà, cap d'elles té delictes de sang però tot i això esperen greus condemnes, fins i tot a mort. D'entre totes elles destacarà la Pepita, veritable protagonista de la novel·la fins al final.

  He llegit aquesta emotiva, fantàstica i tendre novel·la gràcies a una iniciativa sorgida a Instagram anomenada #septiembreextremeño i promocionada per una gran lectora de Plasencia, la Raquel @tontoelquenolea, que ha proposat diversos autors de la seva terra per llegir durant aquest mes. Quin gran encert, feia temps que no llegia un llibre que m'arribés a emocionar tant tot i la senzillesa amb què està escrit,i basat en testimonis reals. Com diu la contraportada, és una lectura imprescindible, necessària per conèixer el paper de les dones en els anys més foscos de la posguerra.

El retrat de matrimoni

   Lucrezia de Mèdici és la cinquena filla del duc de Ferrara, és una nena especial, callada, diferent dels seus germans i amb una gran vida interior, a qui apassiona la pintura i que viu una existència més o menys tranquil·la al palau familiar dels Mèdici a Florència. Fins que la seva germana Maria, promesa en matrimoni al duc de Ferrara, mor. Com que a les dues famílies els interessa una aliança, que ja estava prevista amb la unió de la Maria i l'Alfons, duc de Ferrara, es decideix que la joveneta Lucrezia substituirà la seva germana morta i serà ella qui es casi amb l'Alfons. Però com que només té tretze anys, s'haurà d'esperar a que sigui una mica més gran.

  Aquesta última novel·la de Maggie O'Farrell està basada en un personatge real, la Lucrezia realment va existir, es va casar amb quinze anys amb l'Alfons i va morir poc després en estranyes circumstàncies sense que se sàpiga ben bé la causa de la seva mort, finalment atribuïda a una malaltia infecciosa. 

  Veient l'aclaparador èxit que ha tingut, les bones crítiques que n'ha rebut i que s'hagi encetat una lectura conjunta en un canal de Telegram per iniciativa d'El Reducte català, tot i que m'estava resistint a llegir-la, finalment he caigut. La veritat és que la lectura m'ha deixat sentiments contraposats, per una banda haig de reconéixer que la novel·la és molt bona, està molt ben escrita i els personatges molt ben treballats, no només la Lucrezia. Per altra banda, no m'he vist capaç d'acabar-la, ben bé quan portava més de la meitat he decidit que no podia més amb l'excessiva lentitud i l'abundància de detalls, que trobo adequats però que no fan per mi, he tingut la sensació de no avançar i poques ganes d'agafar el llibre. Per tant, he decidit llegir en diagonal i saltant-me un bon tros i anar a acabar amb els dos últims capítols. Crec que no em paga la pena fer esforços per un llibre que no trobo el moment d'agafar-lo, la lectura ha de ser un plaer, no una obligació. 

Natura quasi morta

 

  Durant la tardor de 2008 la Universitat Autònoma de Barcelona viu un temps complicat, en mig de vagues i mobilitzacions dels estudiants anti-Bolonya. En aquest context es produeix la desaparició d'un estudiant romanès, Constantin Iliescu, i alguns dels seus companys es mobilitzen per esbrinar què li pot haver passat per haver desaparegut d'un dia per l'altre i sense donar explicacions. Mentre professors i Mossos d'Esquadra investiguen es produeix una altra desaparició, la de la jove estudiant d'erasmus Laura Cremona, molt implicada en la recerca de Constantin.

  Natura quasi morta és una novel·la policiaca que pressuposo molt ben ambientada en la UAB, i dic pressuposo atès que jo no vaig estudiar la meva carrera allà, tot i això en la primera pàgina de l'edició que he llegit hi ha un mapa per ubicar-se en cada moment. A més l'autora, Carme Riera, és catedràtica d'aquesta universitat, per tant gran coneixedora del seu funcionament, és per això que alguns dels personatges que formen part de la narració són càrrecs importants dins el funcionament universitari. 

  Al començament m'ha costat una mica entrar dins de la novel·la, la trobava un xic lenta, però després s'ha animat amb girs de guió inesperats, ha resultat una lectura força distreta.

Morir-ne disset

  L'Ernest, nascut als anys 60, és fill d'una família d'immigrants vinguts del sud d'Espanya i que viuen en una gran ciutat industrial del Vallès Occidental. Alguns dels companys de classe de l'Ernest, no tots, el menyspreen i li diuen xarnego, tot i que ell s'integra a Catalunya com un català més, de fet l'Ernest és un perfeccionista de la gramàtica i la llengua catalana que no suporta els barbarismes. Durant tota la narració l'Ernest va explicant en primera persona la seva infantesa i joventut amb un llenguatge descarat i poca-solta mentre narra els assassinats que comet i com els justifica, totes les seves víctimes són males persones que es mereixen que ell les mati; no, perdó, que les mori, parlem-ne correctament.

  Vaig comprar aquesta novel·la, premi Sant Jordi 2021, en una botiga solidària d'aquelles que recullen llibres i després els venen a preus mòdics, i ha estat un gran encert trobar-la. M'ha agradat molt, l'Ernest m'ha caigut molt bé tot i ser un assassí, puc dir que en part entenc el que li passa ja que som de la mateixa generació i origen familiar molt semblant, jo també soc xarnega i algunes de les persones amb què m'he trobat en la meva joventut no s'han estalviat de recordar-m'ho, algunes de les situacions que li passen a l'Ernest m'han resultat molt properes, però haig de dir que jo no he assassinat a ningú per aquest motiu 😄. I també haig de dir que, potser no tant com li passa a l'Ernest, soc una maniàtica de la gramàtica, de les poques persones que encara posa accents en els missatges de Whatsapp.

  En definitiva, segons la meva modesta i subjectiva opinió, un premi Sant Jordi molt encertat, tot i que si li he donat només quatre estrelles és perquè entenc que la forma en què està escrit i les contínues referències lingüístiques poden fer-se una mica carregants a qui no agradi aquest tema.