Botas de lluvia suecas

   En una zona de Suècia banyada pel mar Bàltic hi ha petites illes, algunes d'elles habitades. En una d'aquestes illes hi viu Fredrik, un metge jubilat, tot sol en la casa que van construir els seus avis. Una nit mentre dorm la casa es crema, ell tot just té temps de sortir corrents de la casa calçat amb un parell de botes que son del mateix peu, mentre veu com totes les seves pertinences desapareixen destruïdes pel foc. Ho ha perdut tot, només li queda l'illa, que és de la seva propietat, i una caravana que fa anys que tenia aparcada allà mateix, i on s'haurà de refugiar. Entre els habitants de la zona s'estèn el rumor que en Fredrik ha estat qui ha provocat el foc i la policia comença a investigar-lo. Mentrestant ell truca la seva filla Louise, a qui fa temps que no veu, i comença una amistat amb la Lisa, una periodista de la zona que també investiga les causes de l'incendi encarregada pel diari pel qual treballa.

  Botas de lluvia suecas és l'última novel·la que va escriure Henning Mankell abans de la seva mort l'any 2015, i que és una continuació, amb salt temporal inclós, de Zapatos italianos, que no he llegit, però tampoc he trobat que m'hagi perdut res per no haver-ho fet. Esperava trobar una narració típica de novel·la negra nòrdica, però el que he trobat és un personatge ancià en un entorn estrany, i uns personatges que no m'han acabat de convèncer, tot començant pel mateix protagonista. Els diàlegs entre pare i filla, per posar un exemple, són molt breus i força estranys; les reaccions de Fredrik són també rares i molts cops contradictòries, tan bon punt diu que farà una cosa i fa tot just el contrari, sense justificació ni sentit. Puc entendre que l'autor volia crear un personatge gran i una mica decrèpit, tot i que està a punt de fer setanta anys, amb remordiments per coses que ha fet en el seu passat i que de vegades li pesen molt i de vegades es justifica a sí mateix. A banda d'això, la narració és molt lenta i amb detalls que trobo que sobren, que només serveixen per omplir línies. M'ha decebut bastant, la veritat.

Amb l'alè al clatell

    Un cop finalitzades les vacances d'estiu, la comissaria d'Ystad torna a la normalitat. Només hi ha una mare que insisteix que la desaparició de la seva filla i dos amics més la nit de Sant Joan no és normal, tot i que durant l'estiu les famílies han anat rebent postals dels joves des de diferents llocs d'Europa. L'inspector Wallander no es troba bé, fa calor, està molt cansat, comença a sospitar que les postals poden ser falses. El seu company Svedberg desapareix sobtadament, ningú no sap on és a la vegada que descobreixen que ha passat les seves vacances investigant pel seu compte el cas dels joves desapareguts.

    Després de la mort de Henning Mankell vaig pensar que era imperdonable no haver llegit cap dels seus llibres. Casualment vaig trobar en una llibreria de segona mà Amb l'alè al clatell i no m'ho vaig pensar dos cops. Ha resultat una molt bona lectura, angoixant a voltes, on el lector acaba empatitzant amb el pobre Wallander, malalt, sol, agobiat, desbordat pels esdeveniments i les circumstàncies però al cap i a la fi un brillant investigador, malgrat els entrebancs que es va trobant i els que ell mateix es provoca i que no li permeten pensar clarament.

    M'ha sorprès gratament Mankell, fa temps que no llegia novel·la negra sueca perquè totes les trobava tallades pel mateix patró: assassins psicòpates, alcohòlics, maltractadors de dones; persones solitàries, poca comunicació entre la gent... suposo que tot això vol reflectir una mica la societat sueca, i dic suposo perquè desconec completament la realitat d'aquesta societat. Però aquest llibre és diferent, tot i que conté alguns dels elements que he anomenat abans, la investigació es basa molt en parlar amb uns i d'altres, en pensar molt i la investigació científica pràcticament és inexistent.

    En aquest llibre de segona mà, que tot i ser d'una edició de qualitat conté un munt d'errades tipogràfiques, he trobat una sorpresa: una postal amb una foto en blanc i negre de la ciutat de Dresden l'any 1949, encara amb els estralls produits per la Segona Guerra Mundial.