Los puentes de Madison

 

  Els habitants de Madison County no donaven gaire importància a uns ponts vells de fusta que hi havia al seu municipi. Però per a en Robert Kincaid sí que resultaven interessants. En Robert és un fotògraf ja madur que volta els cinquanta anys, treballa per al National Geographic però ha dut una vida força independent de la revista, ha voltat per tot el món i ara porta una vida solitària fent reportatges fotogràfics on a ell li sembla. Un cop arribat a Madison County, en Robert para davant d'una casa en mig d'un camp per preguntar per un dels ponts; la Francesca està sola, el seu marit i els dos fills han anat a una fira ramadera i trigaran uns dies a tornar. Aquesta trobada casual farà revifar la passió entre dues persones madures que pensaven que allò ja no existia per a ells, viuran uns dies curts però intensos que els deixaran un pòsit d'amor que els hi durarà la resta de la seva vida.

  Aquest llibre va servir com a guió per a la coneguda pel·lícula (que no he vist encara...) protagonitzada per Clint Eastwood i Meryl Streep, i m'ha servit per afegir un llibre més al repte de la Biblioteca Sud, en la categoria de llibres dels quals hi ha una pel·lícula que no hagi vist. És un llibre curt que es llegeix molt ràpid, lent però que no avorreix, que s'endinsa molt en l'interior dels dos protagonistes i que dona a entrendre que la passió no té edat. 

   La veritat és que no puc dir que no m'hagi agradat però també l'he trobat una mica inversemblant, tot i que segons l'autor està basat en fets reals tal i com explica en el pròleg. També és cert que hi ha gent que diu que tot això s'ho va inventar l'autor i que res és veritat. Serà que amb els anys m'he tornat una mica escèptica. 

Esto no estaba en mi libro de botánica

   No acostumo a llegir llibres de divulgació científica, no per res en especial sinó perquè faig servir la literatura com a mitjà d'evasió. Però algú que em coneix i m'estima em va regalar pel meu aniversari aquest llibre, escrit per Rosa Porcel (@bioamara), biòloga i bioquímica que treballa a la Universitat Politècnica de València. A més, el llibre venia acompanyat de dues fitxes de l'editorial Cossetània per portar-les a la motxilla quan surti a caminar i deixar de rumiar com es deia aquella planta que vaig estudiar durant la carrera i de la qual ja no recordo el nom.

  Tornant al llibre, és una lectura molt interessant, que l'autora va acabar d'escriure a mig confinament i que està escrit en un llenguatge bastant planer i de vegades col·loquial tot i l'abundància de termes científics, necessaris per altra banda si es vol ser rigurós. En ell trobarem informació del seu cicle vitat, curiositats i descobriments apassionants sobre les plantes així com la seva importància en la vida del nostre planeta, sempre amanit amb un subtil sentit de l'humor. Com a exemple, amb títols com aquest: "Las plantas no tienen conciencia, ni falta que les hace", o "Cariño, vamos a tener un fruto" ens podem fer una idea de com l'autora intenta arribar a tot tipus de públic.

  És evident que un llibre com aquest m'havia d'agradar sí o sí, i ara que arriba la primavera encara ho gaudiré més, sobretot amb les fitxes. Apa, a caminar, fer fotos de plantes i donar la vara als qui m'envolten amb les plantes 😂.

  

El asesinato de Sócrates

   

 El segle V a.C. a Grècia va ser una època convulsa, de periodes de guerres, d'altres de pau tensa, invasions, lluites de poder, rivalitat extrema entre Atenes i Esparta. Molts personatges històrics formen part de tot aquest temps, noms tan coneguts com el propi Sòcrates, Perseo, Eurípides, Pericles, Platón... Amb aquesta novel·la de més de set-centes pàgines ens podem fer una idea de la vida quotidiana de l'època: com es preparaven els espartans des de ben petits per a ser grans soldats; com es pactaven els matrimonis i el paper de la dona en la societat; les lluites internes pel poder; les malalties com la pesta que assolaven ciutats sitiades; la preparació física dels homes per a participar en els Jocs Olímpics; fins i tot el que menjaven.  Així de descriptiva és El asesinato de Sócrates, que abasta des del 437 a.C., amb un jovenet Sòcrates, fins l'any de la seva mort, el 399 a.C. 

  Val a dir que no és una novel·la recomanable per a tothom, tot i que hagi estat finalista del Premi Planeta 2016, és un llibre molt llarg amb tal quantitat de personatges que de vegades he pensat que m'hauria d'haver fet un esquema. Sí que és cert que està escrit amb un llenguatge planer i fàcil de seguir amb capítols curts, si no fos per això dubto que hagués arribat ni a la meitat. S'ha de reconéixer el mèrit de l'autor, Marcos Chicot, no només pel fet de novel·lar uns fets històrics tan antics sinó per fer-los mínimament assequibles, sens dubte està molt ben documentat i molt ben narrat amb un format de novel·la.

  Per què he escollit aquest llibre que en condicions normals no hauria escollit? Me'l va recomanar un company de feina, em serveix pel repte que estic seguint (llibre basat en uns fets històrics), m'agrada llegir de tant en tant llibres d'història i crec que aquest és força autèntic. Això sí, m'ha costat Déu i ajuda acabar-ho.

El viatge

 El viatge forma part de la col·lecció Petits Plaers de l'editorial Viena, i la veritat que en aquest cas s'ho mereix plenament, el qualificatiu de petit plaer. O com a mínim, així ho he sentit jo mentre llegia aquest llibret que m'ha semblat un petit conte, que tracta sobre l'Adriana, una jove vídua d'un poble perdut de Sicília del qual no ha sortit mai. Recomanable 100%, gaudi-lo com ho he fet jo, val la pena. I a més llegireu un Premi Nobel, el va rebre Luigi Pirandello l'any 1934.

  

Insurrección

  

 A l'Aitor les coses no li van bé: fa un temps es va separar de la seva dona Isabel, la seva feina a la ràdio cada cop s'està tornant més precària, i per acabar-ho d'adobar, la seva filla Ana de disset anys ha marxat de casa sense avisar per anar a viure a una casa okupa al barri madrileny de Lavapiés. Només sap alguna cosa d'ella pel seu fill Luís, l'únic de la família amb qui l'Ana manté un mínim de contacte. L'Ana sent un fort menyspreu pels seus pares, a l'Aitor el considera un titella del sistema capitalista i a la Isabel una ingènua que preten salvar el món amb una petita empresa que fabrica bosses de mà amb materials reciclats. Des de la casa okupa, l'Ana lluita amb un petit i heterogeni grup de persones per evitar que el barri quedi convertit en un nucli d'allotjaments turístics, on els antics veïns han de marxar obligats per les grans empreses turístiques i comercials. Mentrestant, l'Aitor i la Isabel intenten, sense gens d'èxit, que l'Ana torni a casa.

  Insurrección és el primer llibre que llegeixo de José Ovejero, un autor que algun cop havia sentit a nomenar en algun dels pocs programes de llibres que fan per la tele, del tipus Página 2. Vaig agafar aquest llibre de la biblioteca per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest dins la categoria de llibre amb el títol d'una sola paraula. Haig de dir que ha estat un gran encert, m'ha agradat molt, l'autor planteja un munt de problemes molt actuals des de tots els punts de vista i sense prendre partit, només per tal que el lector pensi i reflexioni. Es tracten temes com la relació de parella, l'educació dels fills, la crisi econòmica que sempre afecta als més dèbils i afavoreix a les grans empreses, el sector turístic en expansió que fa fora els veïns dels seus barris. Per exemple, només al començament del llibre, una companya de feina de l'Aitor és acomiadada perquè s'ha quedat embarassada, tot i que l'empresa no ho vol reconéixer.

  Potser si li haig de retreure alguna cosa a Insurrección és les frases de vegades excessivament llargues pel meu gust, m'han fet recordar quan algun cop he intentat llegir sense èxit algun llibre de Camilo José Cela, ha estat una sensació completament subjectiva.