Botas de lluvia suecas

   En una zona de Suècia banyada pel mar Bàltic hi ha petites illes, algunes d'elles habitades. En una d'aquestes illes hi viu Fredrik, un metge jubilat, tot sol en la casa que van construir els seus avis. Una nit mentre dorm la casa es crema, ell tot just té temps de sortir corrents de la casa calçat amb un parell de botes que son del mateix peu, mentre veu com totes les seves pertinences desapareixen destruïdes pel foc. Ho ha perdut tot, només li queda l'illa, que és de la seva propietat, i una caravana que fa anys que tenia aparcada allà mateix, i on s'haurà de refugiar. Entre els habitants de la zona s'estèn el rumor que en Fredrik ha estat qui ha provocat el foc i la policia comença a investigar-lo. Mentrestant ell truca la seva filla Louise, a qui fa temps que no veu, i comença una amistat amb la Lisa, una periodista de la zona que també investiga les causes de l'incendi encarregada pel diari pel qual treballa.

  Botas de lluvia suecas és l'última novel·la que va escriure Henning Mankell abans de la seva mort l'any 2015, i que és una continuació, amb salt temporal inclós, de Zapatos italianos, que no he llegit, però tampoc he trobat que m'hagi perdut res per no haver-ho fet. Esperava trobar una narració típica de novel·la negra nòrdica, però el que he trobat és un personatge ancià en un entorn estrany, i uns personatges que no m'han acabat de convèncer, tot començant pel mateix protagonista. Els diàlegs entre pare i filla, per posar un exemple, són molt breus i força estranys; les reaccions de Fredrik són també rares i molts cops contradictòries, tan bon punt diu que farà una cosa i fa tot just el contrari, sense justificació ni sentit. Puc entendre que l'autor volia crear un personatge gran i una mica decrèpit, tot i que està a punt de fer setanta anys, amb remordiments per coses que ha fet en el seu passat i que de vegades li pesen molt i de vegades es justifica a sí mateix. A banda d'això, la narració és molt lenta i amb detalls que trobo que sobren, que només serveixen per omplir línies. M'ha decebut bastant, la veritat.

Boomers

 

  De petita llegia còmics, Mortadelo y Filemón i TBO, com molts nens de la meva època; més endavant, en créixer una mica, vaig passar a Esther y su mundo i el món Marvel: Los vengadores, Capitán América, Los 4 fantásticos, etc. En fer-me gran vaig passar a la novel·la i els còmics van quedar en un racó. 

  Ara retorno de tant en tant al món del dibuix amb la novel·la gràfica, cada cop més trobo edicions molt interessants, des d'adaptacions de novel·les com Nada o Los pacientes del doctor García, fins aquesta última lectura: Boomers, un títol amb el qual em puc sentir perfectament identificada, jo també soc de la generació del Babyboom, tots aquells que vam néixer en els anys 60 i 70, quan el més habitual era que les parelles tinguessin com a mínim tres fills.

  Boomers és una novel·la gràfica sobre una parella d'aquesta generació i el seu encaix, de vegades difícil, en la societat actual, tan diferent de la que vam conèixer en la nostra joventut: des de la irrupció de la tecnologia en la vida diària, com l'ús del mòbil, Twitter, etc,  fins a temes tan diferents com la deriva a la dreta d'una bona part de la societat actual o la normalització de les relacions de parella no clàssica. 

  M'ha agradat molt, es llegeix en un sospir, l'única pega que li puc trobar és que el tema dona per molt més, se m'ha fet curt.

Cançó de la plana

 

 A la petita localitat de Holt, en l'estat de Colorado, Tom és un professor de secundària amb dos fills dels quals s'ha de fer càrrec pràcticament sol, atès que la seva dona és passa el dia tancada a la seva habitació a les fosques. La Victoria és una alumna de l'institut a qui la seva mare ha fet fora de casa quan ha sabut que la noia estava embarassada. Els MacPheron són dos germans ja grans i solters que fan de grangers, vivint quasi aïllats del poble. 

  Les vides d'aquestes persones i les interaccions amb els altres habitants del poble, que no sempre són bones, és l'argument d'aquesta reconeguda novel·la de Kent Haruf, la primera d'una trilogia. M'ha agradat molt, els personatges són propers i molt humans, tant els bons com els dolents. Vaig conéixer Kent Haruf amb Nosotros en la noche, un llibre no gaire llarg però també amb personatges propers, per això feia dies que buscava aquesta novel·la en la biblioteca, i ben aviat espero tenir temps per llegir la segona part.

Un fin de semana

 

  Un cap de setmana d'estiu tres amics es reuneixen en una casa al camp al costat d'un riu, data que coincideix amb el primer aniversari de la mort de Tony, germà de John, propietari de la casa i marit de Marian. Lyle, que havia estat parella de Tony, era la tercera persona que hi havia de ser a la casa, inesperadament acudirà acompanyat d'un jove que tot just acaba de conèixer, en Robert. En aquest cap de setmana tots tres intentaran superar el dol per la mort d'en Tony, cadascún d'ells a la seva manera.

  Vaig anar a la biblioteca i vaig trobar aquesta novel·la de Peter Cameron, un autor desconegut per mi però pel que vaig llegir, força aclamat, i també vaig llegir bones crítiques d'aquesta novel·la, no gaire llarga. Però ni l'he acabat, l'he trobat una mica lenta, amb diàlegs insípids que no aporten res, i uns protagonistes bastant buits. Crec que no val la pena perdre el temps amb un llibre que molt bo que diguin les crítiques que és m'ha avorrit i no m'ha aportat res, tot i haver llegit una mica més de la meitat.

Humo

 

  Una dona jove i un nen estan en una cabana al mig del bosc, aïllats, malvivint amb pocs recursos. No se sap ben bé que ha passat però la vida és difícil fora, el menjar és escàs, fruits del bosc i del petit hort que tenen al costat de la cabana i alguna cosa que un home els porta de tant en tant. Només se sap que l'exterior és hostil, eixams d'abelles agressives volten de vegades per la cabana, no sempre és segur estar fora. El nen quasi no parla, només diu alguna paraula a la dona, que no és la seva mare, de fet no se sap quina relació hi ha entre ells, només que intenten sobreviure en un entorn insegur i potser perillós.

  Vaig conèixer José Ovejero amb Insurrección, una novel·la que em va agradar força, és per això que quan vaig trobar Humo a la biblioteca no vaig dubtar en agafar-lo, tot i haver llegit per les xarxes socials que és una novel·la distòpica i a mi aquest gènere no m'acaba d'agradar.  La narració és en primera persona, és la dona la que explica el dia a dia amb el nen, en cap moment se sap què és el que ha passat que els ha portat on són, potser alguna mena de catàstrofe, crec jo. Potser és agossarat per part meva dir que en alguns moments m'ha recordat vagament el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo. De fet la lectura m'ha deixat sensacions contraposades, li haig de reconèixer reflexions interessants però com és un gènere que no m'acaba de fer el pes només li he donat 3 estrelles, tot i haver trobat a les xarxes socials excel·lents valoracions.