La pomera i altres contes

  Ja fa un temps que sembla que s'està redescobrint Daphne du Maurier com a una gran escriptora. De ser coneguda per pel·lícules com Rebecca o Los pájaros, cada cop més s'estan tornant a editar els seus llibres, alguns d'ells desconeguts pel públic en general. Això m'ha passat, tot i que Rebecca el vaig llegir fa anys, desconeixia que hagués escrit tant, i un dels llibres que vaig llegir fa poc, La cosina Rachel, em va sorprendre i agradar. Per això i perquè em venia de gust llegir alguna cosa que no fos un totxo sinó més lleuger i curt, vaig escollir La pomera i altres contes, un llibre de relats que no ho són tan curts, de fet en les 330 pàgines només hi ha set relats, algun d'ells força llarg, com Monte Verità, de quasi 100 pàgines.

  Tots els relats tenen un punt inquietant i alguns inclús voregen la fantasia, com La pomera: el protagonista és un vidu força egoïsta que ha perdut la seva dona fa poc, ell és ara ben feliç sol, i des que la seva dona va morir una de les pomeres del seu jardí comença un estrany creixement, tan estrany que acaba negitejant-lo.

  Les temàtiques dels relats són ben diferents entre ells, fins i tot en l'últim, Cap motiu, el protagonista és un detectiu privat a la recerca dels motius que han portat al suïcidi a una jove esposa embarassada; o en Monte Verità els protagonistes són dos amics excursionistes i muntanyers. Això fa que la lectura sigui molt agradable i entretinguda, molt recomanable.

    

La drecera

  

 

 En un xalet de l'Empordà viu un noi amb els seus pares, que fan de masovers de la rica família propietària del xalet. Aquest noi, de qui no sabrem el nom, narra des dels seus ulls les seves experiències, com viu el seu dia a dia des dels últims anys d'escola fins al moment en què haurà de començar a l'institut.

  Amb aquesta senzilla història, Miquel Martín i Serra aconsegueix que el lector vegi la vida des dels ulls del jovenet protagonista, des de la seva posició i els seus raonaments infantils la majoria de vegades i quasi juvenils a mesura que passa el temps, i així veurem que de vegades no entèn les reaccions dels adults, i també com queda fascinat per les maneres de fer i com són de diferents la família rica, els de Can Fanga, com són anomenats per un dels personatges que formen part de l'entorn del noi. En definitiva, un llibre molt maco, curt però que deixa empremta.

Nosotros en la noche

  Holt és una petita localitat nordamericana on viuen l'Addie i el Louis, són veïns des de fa molts anys, tots dos viuen sols a casa seva, ja que van enviudar fa temps. La soledat els acompanya cada dia, fins al punt que un dia l'Addie es presenta a casa del Louis i li proposa passar una nit junts. Però no una nit boja, ni molt menys, només per fer-se companyia, no estar sol al llit, parlar una mica abans de dormir, al cap i a la fi, foragitar la soledat en què viuen. El Louis queda sorprès però accepta la petició, i poc a poc la relació es va consolidant. Però no tot és tan fàcil com sembla, la gent parla d'ells, els fills no ho veuen amb bons ulls...

  Aquest llibre és l'últim que va escriure Kent Haruf abans de morir i el primer que llegeixo d'aquest autor, el buscava en català per endur-me'l per les vacances, però només vaig trobar a la llibreria aquesta edició de butxaca i vaig pensar que aniria bé per ficar-la a la maleta, i al cap i a la fi m'és igual llegir en català que en castellà, sempre i quan sigui una traducció. És una novel·la molt senzilla i curta, tendra i propera, tot i això al començament no m'acabava d'enganxar i trobava la narració una mica simple, amb detalls que potser m'han semblat superflus però al final he acabat d'entrar bé en la història m'ha emocionat molt.