Un any a la Cerdanya

   Fa uns mesos vaig llegir una novel·la de Rafael Vallbona basada en la història d'una família de la Cerdanya, La casa de la frontera. La vaig trobar molt interessant, així que no m'ho vaig pensar gaire quan vaig veure que el mateix autor publicava aquest llibre, que no és una novel·la, sobre aquesta preciosa comarca. En ella, Vallbona descriu paisatges, curiositats, fets històrics i sobretot bona gent que ha conegut com a visitant habitual i des de fa molts anys de la Cerdanya, ja que té segona residència a Puigcerdà. Ens parla de tot això de forma amable però sincera i gens ensucrada, fent un recorregut durant les quatre estacions de l'any pels pobles de la comarca i les seves gents, tan condicionats per aquestes mateixes quatre estacions. 

  Personalment he trobat molt interessants les anècdotes històriques que no coneixia, com per exemple que el compositor José Luis Ortega Monasterio, creador de la famosa havanera El meu avi, va ser cap de la Guàrdia Civil de Fronteres a Puigcerdà. 
   Lectura recomanable per tot aquell que visiti la Cerdanya.

La casa de la frontera

   Hi ha llocs més singulars que d'altres per viure. Si hom viu en una casa que està al costat mateix de la frontera amb França poden passar coses que no passen a d'altres llocs. Així, viure a La casa de la frontera és una experiència diferent, tal i com narra Rafael Vallbona en la novel·la que va guanya el premi BBVA Sant Joan l'any 2017. La família Grau té moltes coses per explicar-hi, cinc generacions que han passat per una casa que era un hostal, bar, botiga de queviures, i que ha acabat convertida en una botiga d'esports dedicada al ciclisme i l'esquí. 

   La Carme Grau, en el dia de la seva jubilació i tancament de la botiga de queviures familiar, recorda el passat de cinc generacions que han viscut a la casa de la frontera i que n'han vist de tots colors, per les característiques d'un negoci amb la seva peculiar ubicació: el contraban, la Guerra Civil, els que fugen dels horrors de la guerra, els exiliats. La transformació de la Cerdanya també es veu pas a pas, comarca tradicionalment aïllada per la seva situació geogràfica però privilegiada per la seva localització al costat de França i el seu magnífic paisatge, cosa que ha permès la transformació del negoci familiar un cop construït el Túnel del Cadí. 

   La casualitat va fer que Rafael Vallbona anès a parar un dia a la botiga de bicicletes dels Grau-Bort, esports Iris. Allà va fer una bona amistat amb els propietaris, cosa que li va permetre conéixer la curiosa història familiar i escriure aquesta novel·la tant interessant.

Dits enganxosos

    Han passat les olimpíades, és l'any 1993 i Barcelona ara és una ciutat cosmopolita i moderna, fins i tot els negocis del crim organitzat han canviat: l'heroïna va quedant arraconada en el mercat dels estupefaents i ara és la cocaïna la substància de moda i que està guanyant terreny en el tràfic de drogues. Durant l'estiu d'aquest any, el jove Pere Palau, que acaba de llicenciar-se en periodisme i vol triomfar en la seva professió, es trasllada des de la seva Seu d'Urgell natal a una Barcelona xafogosa i poc acollidora a la recerca d'oportunitats laborals. Mentrestant en el municipi de Vilassís, típica vila d'estiueig de la burgesia barcelonina, es produeix un paorós incendi forestal, aparentment un més dels molts que assolen el nostre territori a l'estiu, fins que dins del bosc cremat troben una jove parella calcinada dins d'un cotxe. Aquest fet, que tot sembla indicar que intenta amagar un crim, és el que en Pere voldrà investigar per fer-se un nom dins la seva professió.

    Dits enganxosos és la primera novel·la que he llegit de Rafael Valbona, i la impressió ha estat bona, es llegeix en una estona, plena d'acció i amb un regitzell de personatges corruptes que malauradament continuen sent d'actualitat. El fet que tot passi molt ràpid fa que no s'aprofondeixi gaire en els personatges, alguns d'ells molt o inclús massa típics com les famílies de casa bona de Barcelona o els polítics corruptes. També queda retratat el món del periodisme, que Vallbona descriu ple d'incerteses laborals i controlat pel poder econòmic; i si és periodista és que sap de què parla. Resumint, poques pàgines que podrien haver sigut més, i molta acció, potser una mica pel·liculera pel meu gust.