El pont de les mentides

   El jove Damien ha aparegut mort dins el seu cotxe, de camí cap el castell on viu la seva família, prop del poble de Santa Clara, al Montsec. Els mossos es fan càrrec de la investigació, començant per la recerca de la Mandy, germana del Damien i desapareguda des de la mort del seu germà. Per altra banda, la Renée és una detectiva privada, antiga inspectora de Mossos, que no fa gaire ha obert una agència a Girona, i rep l'encàrrec d'investigar aquest cas, cosa que li estranya molt atès que la seva agència està lluny de la zona del crim, però s'ho repensa quan la quantitat econòmica que li ofereixen per fer-se càrrec del cas li pot solucionar els problemes econòmics pels quals està passant.

  Aquesta novel·la de Jordi Coll ha arribat a les meves mans per casualitat, prèstec d'un conegut. La trama és força interessant, el passat com a inspectora de la protagonista té molt de pes, així com la seva forta  personalitat, que fa d'ella un personatge molt característic, és una dona de fort caràcter que no té por de res. Si bé és cert que la trama és molt interessant i ben construïda, i narrada en capítols curts fàcils de seguir, quan portava la meitat de la lectura se m'ha començat a fer una mica feixuga, la trama s'ha començat a embolicat cada cop més i m'ha costat una mica acabar-la, fins i tot he trobat alguns detalls imversemblants. S'ha de reconèixer que es llegeix bé i que està ben estructurada, de vegades penso que soc jo, que em canso una mica quan veig que la cosa es comença a complicar cada cop més i amb situacions que trobo forçades. Tot i això, se li ha de reconèixer a l'autor la imaginació que ha tingut per crear una trama com la d'aquesta novel·la, publicada al març d'aquest any, la primera que llegeixo de Jordi Coll.

L'estrany

 

  Meursault és un home solter que viu a Alger quan el país era colònia francesa. Allà la seva vida és molt rutinària, treballant de dilluns a dissabte en una feina que li és força indiferent. Un dia rep la notícia de la mort de la seva mare, que es trobava vivint en una residència de gent gran, i cap allà es desplaçarà, on vetllarà la mare i assistirà a l'enterrament tot sol. Després torna a Argel a continuar amb la seva vida monòtona que ha fet d'ell un home que viu per inèrcia, que és incapaç de mostrar emocions que no sent i que no se n'amaga.

 Haig de dir és que la traducció del títol  d'aquesta novel·la al castellà no em sembla correcte, si en català és L'estrany, perquè ben bé que el protagonista ho és, en castellà hauria de ser El extraño. I per què ho dic això? Doncs perquè aquest home és així, estrany, solitari, absolutament indiferent a les emocions dels altres, i més encara de les seves, ja que no en té. És tan absolutament indiferent a tot que fins i tot fa una mica de por.

  He llegit aquesta novel·la com a recomanació de la meva biblioteca de referència, és molt curta, només cent quaranta-nou pàgines narrades a més en primera persona, cosa que fa esgarrifar encara més la sensació que provoca aquest personatge protagonista.

Crímenes decentes

  L'advocat Rovira està als jutjats defensant un client. Dins la sala veu que hi ha una persona que l'observa mentre fa la seva feina, un home elegant i distingit, estrany dins l'ambient del judici que s'està celebrant. Un cop finalitzat el judici, l'home s'acosta a en Rovira i sol·licita els seus serveis: vol que defensi el seu fill Aleix, acusat d'assassinat. I és que aquest home és Miquel Royán, un important empresari amb molt poder. En Rovira, que té un bufet en la zona alta de Barcelona, accepta el cas, tot i que és el mes de juliol, fa calor i l'activitat judicial està a punt de fer vacances, i es compromet amb en Royán a visitar l'Aleix a la presó, també per conèixer què li ha de dir sobre la noia que l'acompanyava quan es va produir el crim del qual els acusen als dos. Un cop comença la seva feina, en Rovira s'endinsarà en un cas complicat, no només pel fiscal i la jutgessa encarregats del cas, sinó també per tot el que envolta el poderós empresari Royán.

  Vaig trobar aquesta novel·la en el prestatge de novetats de la meva llibreria de capçalera, en principi no em va cridar l'atenció fins que vaig veure que l'acció es desenvolupa en el present i a Barcelona. I la veritat és que no podia haver escollit millor: m'ho he passat molt bé llegint-la, a la vegada que se m'han posat els pèls de punta per la manera en què l'autor, Javier Melero, parla del món judicial, que suposo que deu conèixer molt bé, atès que ell mateix és advocat penalista i professor universitari. Si li he de posar alguna pega seria la manera com parlen els personatges, de vegades són diàlegs amb segones intencions que m'ha costat seguir, tot i que crec que el problema és meu, no de l'autor.

Lecciones de química

  Elizabeth Zott és una dona jove, química de professió, que treballa en uns laboratoris d'investigació. Però som als anys cinquanta del segle XX i cap dels seus companys se la pren seriosament com a una igual, inclòs el seu cap, que malgrat conèixer de sobres les seves capacitats, molt per sobre d'alguns dels seus col·legues, la menysprea pel fet de ser dona, de fet la té contractada com a auxiliar de laboratori, cosa que no treu que aprofiti el seu treball per adjudicar-se mèrits i silenciar-la com a professional.

  Però per coses de la vida, l'Elizabeth acabarà convertida en una estrella de la televisió fent un programa de cuina, evidentment dirigit únicament al públic femení, que es convertirà en un gran èxit per la forma en què l'Elizabeth aplicarà els seus coneixements de química a la cuina.

  Aquesta novel·la, publicada al 2022, s'ha convertit en un gran èxit editorial, tot explicant les dificultats de les dones per fer-se un lloc en camps científics en una època difícil, on la societat empenyia a les dones a quedar-se a casa i cuidar de la família, mentre els homes es dedicaven a la feina fora de casa. Fa temps que tenia ganes de llegir-la, està bé però m'ha decebut una mica: tota la història en general m'ha agradat però alguns personatges m'han semblat inversemblants i amb un comportament poc creïble, com també algunes actituds de la pròpia protagonista, tot i ser una dona molt especial, i que podrien estar justificades pel seu passat. Si no fos per això l'hauria valorat millor.

Senyoria

   

  A la tardor de 1799 el jutge don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, es mostra orgullós del seu càrrec, atès que sempre havia recaigut en gent de la noblesa i ell no en pertany. I si ho ha aconseguit és perquè és un home poderós que s'ha sabut fet un lloc dins la societat borbònica, cosa que evidentment li ha creat enemics, però ell no s'arronsarà davant de ningú. Tot i això, el jutge Massó no és cap innocent, i ho demostraran els seus actes dirigits cap als seus enemics, que no són pocs, tot dins d'una justícia corrupta i una societat frívola que només pensa en les properes festes de canvi de segle.

  Jaume Cabré és un dels meus autors favorits, tenia pendent la lectura d'aquesta novel·la històrica escrita fa anys, al 1991. M'ha agradat molt, tant l'argument com la trama i el llenguatge amb què està escrita, molt pocasolta i amb un deix d'ironia, però representatiu dels personatges i l'alta societat de l'època, les senyores vivint només per la imatge, els homes poderosos barallant-se entre ells per tenir el poder trepitjant a qui calgui, ni que sigui un innocent a qui condemnin injustament i a consciència. Haig de reconèixer que precisament per l'estil amb què està escrita és possible que no agradi a tothom, a mi mateixa em va sorprendre al començament, no m'ho esperava però un cop acabada crec que era la millor manera d'escriure-la, que només un mestre com Cabré pot fer.

Ara que estem junts

 

  Dos germans bessons però ben diferents viuen amb els pares a Sabadell, en els dies previs a l'esclat de la Guerra Civil. Un d'ells, el Tòfol, és el narrador d'aquesta història, més gran físicament que el seu germà, un noi de carrer, més valent i tirat endavant que el seu germà, i potser per això més favorit del seu pare. L'altre germà és el Tian, més petit i malaltís, bon estudiant i a qui agraden molt els llibres, i favorit de la seva mare. Amb l'esclat de la guerra comença una vida diferent per als dos germans, que el Tòfol va describint al seu germà, seguint la família tot el que van seguir molts catalans arran de la Guerra, la postguerra, el franquisme i l'exili.

  Havia llegit no fa gaire Roc Casagran, quan va obtenir el premi Sant Jordi 2025 amb la novel·la Somiàvem una illa, i em va agradar força. A la recerca d'un llibre de butxaca petit per endur-me de vacances vaig trobar aquesta novel·la curta d'un tema que m'atrau molt, tot el que està relacionat amb la Guerra Civil, i no m'ho vaig pensar gaire més. Me l'he llegit en dos dies, es llegeix ràpid, és tendre com el Tòfol parla amb el seu germà describint tot el que van passant durant la Guerra, que va començar quan tots dos tenien dotze anys. En definitiva, molt recomanable. 

Intermezzo

   

 Dos germans, en Peter i l'Ivan, separats per una diferència d'edat i per alguna cosa més, acaben de perdre el seu pare, mort de càncer. Tots dos estan passant un dol, cadascun d'ells a la seva manera. L'Ivan és el més jove, vint-i-dos anys, campió d'escacs i amb estudis universitaris però amb una limitada capacitat d'expressar els seus sentiments. En Peter, ben entrat en la trentena, és advocat, fa temps que viu sol a Dublin, després de deixar la seva relació d'anys amb la Sylvia, i ara manté una relació una mica estranya amb una noia força jove, la Naomi, una estudiant que viu en un edifici okupat.

  Aquesta novel·la de Sally Rooney narra els desencontres entre aquests dos germans, que s'estimen però alhora no se suporten, orfes des de la mort del pare i amb una mare, divorciada fa anys del pare i amb un nou marit i fills, que fa la seva i no es preocupa gaire d'ells, ja que són adults. L'Ivan és introvertit, no es relacióna gaire amb la gent, fins que en un torneig d'escacs coneix una dona molt més gran que ell i que poc a poc li fa canviar l'opinió que té de si mateix i de com es relaciona amb els altres. Per altra banda, en Peter porta molt malament tant la mort del pare com la separació de la Sylvia, el seu gran amor, i per tirar endavant fa servir l'alcohol i els tranquilitzants.

  Al començament de la lectura vaig estar a punt de deixar-la, perquè no m'acabava d'agradar l'estil amb què està escrita, frases molt curtes que de vegades semblen pensaments inconnexos. M'alegro d'haver continuat, per entendre poc a poc el comportament dels dos germans. 

Aquí pot haver un spoiler, atenció! Tot i estar ambientada en l'època actual, suposo que a Irlanda la gent encara no és tan oberta de ment com podria ser aquí, per posar un exemple: la Margaret, la dona que coneix l'Ivan en el torneig d'escacs està separada del seu marit, que no divorciada, un home alcohòlic que li va fer la vida impossible durant anys, però la gent la mira amb mals ulls, perquè considera que no l'havia d'haver deixat, que no l'ha ajudat prou per deixar l'alcohol, i que no té dret a refer la seva vida. En fi...  

El mentiroso

   Els paisatges i el clima del País Basc són diferents, salvatge, humit, amb un mar Cantàbric impressionant quan hi ha tempesta. Aquest és l'entorn en què es desenvolupa l'acció d'aquesta trepidant novel·la de Mikel Santiago, la primera de la trilogia d'Illumbre. El jove Àlex desperta de cop dins una fàbrica abandonada, ha rebut un fort cop al cap, i es troba al costat d'un mort. Tot és confús. Més tard, l'Àlex està a l'hospital, ha tingut un accident mentre conduïa i no recorda res de les últimes hores, només té aquell flash al cap de trobar-se al costat d'un mort en la fàbrica abandonada. A partir d'aquí l'Àlex intentarà recordar què ha passat, però el record del cadàver al seu costat pesa molt, no ho vol dir a ningú del seu entorn perquè pensa que potser ha estat ell qui l'ha matat, però llavors, qui li ha donat el fort cop al cap que ha rebut? Quan ha despertat al costat del cadàver recorda que hi havia una pedra. L'Àlex no vol dir a ningú res sobre el mort i la seva presència en la fàbrica, ni a la seva nòvia Erin, ni al seu avi Jon ni a la Dana, la cuidadora del seu avi. Però vol esbrinar sí o sí què ha passat.

  Fa temps que tenia a casa aquesta novel·la de Mikel Santiago, que vaig comprar en una d'aquestes edicions de butxaca súper barates, ara ha sigut el moment de llegir-la, en plena canícula, en un estiu en què ja hem perdut el compte de les onades de calor amb pols sahariana que en portem. I no puc haver escollir millor moment. Narrada en primera persona, l'autor fa que immediatament el lector empatitzi amb el protagonista i el vulgui ajudar a recobrar la memòria i saber què ha passat, tot i que està clar que el mateix Àlex amaga alguna cosa tèrbola. Amb aquesta lectura es gaudeix d'acció trepidant, secrets amagats procedents del passat i que condicionen el present, tot molt ben escrit, lectura addictiva. Aquesta novel·la és la primera de la trilogia d'Illumbre, si les següents són com la primera espero aviat llegir la segona.

La ciutat i la casa

 

  En Giuseppe és un home sobre la cinquentena que viu sol a Roma, té un fill, l'Alberico, amb qui no té una relació gaire propera i que va voltant per diferents llocs, la mare de l'Alberico fa anys que va morir. El Giuseppe es troba sol i decideix vendre's el pis i marxar als Estats Units, on viu un germà seu fa anys. Els amics del Giuseppe no veuen amb bons ulls aquesta decisió, però ell ho té clar i tira endavant amb la venda del pis.

  Aquesta novel·la està escrita en format epistolar, cada capítol són cartes que s'envien els uns als altres per tal de posar-se al dia, ja que l'acció es desenvolupa en les darreres dècades del segle XX. He llegit crítiques molt bones sobre aquest llibre i està molt ben puntuat al Goodreads, però a mi no m'ha agradat gens. Per començar, no m'ha convençut la utilització que fa l'autora del format epistolar, les cartes semblen més aviat un diari personal de qui les escriu que una autèntica carta. Per altra banda, les relacions que tenen els diferents personatges entre sí tampoc m'han convençut, en teoria són tots adults però es comporten de manera molt immadura, es critiquen molt entre ells, canvien d'opinió sense solta ni volta, tant en l'opinió que tenen sobre els altres amics com en el que fan. Per posar un exemple, parlen en una carta d'una persona propera i la critiquen pel seu aspecte físic i la mensypreen, però una o dues cartes més enllà ja són súper amics. 

  De fet, sembla que en Giuseppe sigui el protagonista, però poc a poc la gent que l'envolta va guanyant protagonisme i tot acaba sent una història d'un grup de gent propera. La idea de la novel·la em sembla bona, però no m'han agradat gens els personatges, els he trobat maleducats, infantils, egoïstes i poc creïbles en general. No li he sabut trobar la gràcia i he acabat la lectura quasi emprenyada. 

És naufragi

   Un dia qualsevol una dona agafa un tren i marxa, el primer tren que passa, sense cap destí concret, deixant enrere una vida aparentment normal, amb una feina estable, un marit i una filla. Poc a poc anirem esbrinant què ha passat, quina és la causa per la qual aquesta dona ha fugit, ho ha fet per allunyar-se d'allò que l'ha ferit en l'ànima, allò que ha provocat el seu naufragi personal.

  No voldria donar més detalls per no fer spoiler d'aquesta novel·la curta que va guanyar el Premi Lletraferit 2024, i que és una novel·la de dones, no només de la protagonista sinó de les que l'han envoltat en un moment o altre. Amb poques pàgines l'autora diu molt, amb una sensibilitat extraordinària. M'ha agradat tant que se m'ha fet curta, m'hauria agradat saber més de totes aquestes dones que passen per la narració, tant la protagonista com aquelles que d'alguna manera han format part de la seva vida. Es llegeix en una estona però arriba al fons de l'ànima.

Al borde del desbordamiento

   

  No soc aficionada a llegir llibres d'autoajuda i similars, m'agrada més la novel·la, però en aquest cas he escollit aquest llibre d'una quasi col·lega de professió, concretament ella és química i jo farmacèutica, amb la qual cosa compartim les ciències com a professió. En aquest curt llibre la Gemma parla de com se senten moltes dones d'avui dia, mares i treballadores, és a dir, dones que volen arribar a tot i fer-ho bé, a qui els hi manca temps per a elles mateixes, tal i com ens hem trobat moltes dones de la mateixa generació, i aquest afany de voler tenir-ho tot controlat acaba passant-nos una important factura, sobretot a nivell mental.

  Tot i que s'especifica que no és autobiogràfica, és evident que la Gemma segur que s'ha trobat en situacions similar en algun moment, i el que pretén és oferir eines senzilles per tirar endavant en el autoconeixement i donar consells i exemples pràctics de com tirar endavant sense enfonsar-se ni estressar-se innecessàriament. Alguns dels títols dels capítols ja poden donar una visió d'allò que ens ha passat a totes: " Por qué tengo que hacerlo todo yo?", o "Es que no me escuchas?", frases típiques que totes hem fet servir quan parlem amb els nostres fills adolescents, com és el cas de la protagonista. 

  Com a resum: cuideu-nos com a persones, la nostra salut física i sobretot mental està en joc.

Antes del huracán

   En Curro fa vint anys que està tancat en l'hospital psiquiàtric de Sant Boi arran d'un greu brot de bogeria. Allà passa el dia a dia acompanyat d'un altre malalt mental, en Plácido, que es creu el seu majordorm, l'acompanya a tot arreu i intenta fer-li la vida agradable, ben bé és el seu servidor. Tots dos estan preparant la fugida de l'hospital, poc a poc i dins el seu món boig. En els següents capítols se'ns explica com ha arribat en Curro a ser un malalt psiquiàtric: la seva infància a finals dels 70 i principis dels 80 en una ciutat bruta, industrial i marginal, amb la demència de l'avi (potser hereditària), un pare que de cop i volta es posa a fer esport, una mare obesa, uns companys d'escola que el burxen, un germà gran que l'ignora o l'estomaca. Fins que un dia tot esclata.

  Vaig escollir aquest llibre per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud, una novel·la que transcorri en l'extraradi d'una gran ciutat, en aquest cas és Sant Boi de Llobregat. M'he trobat amb una gran novel·la que m'ha commogut força, al començament no acabava d'entendre al Curro, però poc a poc he anat empatitzant amb ell, fins al punt que li he agafat carinyo, m'ha fet molta pena la seva situació quan era un nen de dotze anys a qui ningú fa gaire cas, amb uns adults egoïstes que només pensen en si mateixos i que tampoc no estan gaire equilibrats, tant el seu pare com la seva mare, potser l'herència de l'avi malalt mental va pesar molt en una època en què determinades actituds que ara considerem fora de lloc llavors eren normals, des de l'assetjament escolar fins al desconeixement i valoració de les malalties mentals. Aquesta lectura m'ha commogut, m'ha fet empatitzar amb el personatge de Curro com no m'ho pensava quan he començat a llegir el llibre. I si no l'he valorat amb cinc estrelles és perquè els capítols dels diàlegs entre Curro i Plàcido se m'han fet una mica llargs, tots dos ben tocats del bolet.

L'ombra de mitjanit

   L'Oriol Dorca és un presentador d'un programa de True crime molt mediàtic. El seu cos sense vida apareix en el parc de Vallparadís, a Terrassa, i sembla ser que la seva mort no és accidental. És per això que es posa en marxa una investigació policial a càrrec del Robert i l'Arianne, del grup d'homicidis dels Mossos d'Esquadra. Un cop comencen a investigar comproven que l'Oriol estava treballant en un cas que es va tancar fa anys i del qual ell mateix ja havia fet un programa, però pel que sembla havia trobat informació rellevant que podria afectar a la resolució d'aquest cas.

  Vaig comprar aquesta novel·la en un impuls, atreta per la seva portada, en què apareix una ampolleta de fentanil, la droga de moda als Estats Units, per desgràcia. També em va atraure el fet que l'acció es desenvolupés a Terrassa, molt a prop de casa meva. També és cert que la figura de l'Oriol Dorca recorda a Carles Porta i el programa Crims, que habitualment segueixo. 

  La investigació policial és correcta, potser algun fet l'he trobat una mica forçat però en general bé, no tant el personatge de l'Arianne, en teoria la protagonista, a qui he trobat una mica difusa i poc treballada, arrossega un passat del qual no s'acaba d'esbrinar ben bé que va passar i que fa que de vegades es comporti d'una manera una mica estranya, segons el meu parer. Tot i això, per ser el debut literari de l'autora, està prou bé.

 

  

La muerte ajena

 

  La periodista Verónica Balda condueix un programa de ràdio informatiu matinal de gran èxit. Un dia salta una notícia que li crida l'atenció: una jove ha caigut des d'un cinquè pis en un barri benestant de Buenos Aires. El pis des d'on ha caigut és propietat d'un reconegut empresari, i crida l'atenció el fet que la jove anava despullada. Quan es coneix el nom de la jove, la Verónica se n'adona que sap qui és, s'interessarà per saber què ha passat: ha caigut sola? L'han empès? Quina relació tenia amb el conegut empresari? I quina relació hi ha entre la jove i la Verónica?

  Aquesta última novel·la de Claudia Piñeiro està estructurada en tres parts ben diferenciades, tant és així que quan comença la segona part sembla un llibre completament diferent, m'ha descol·locat una mica, de tanta diferència, fins que he acabat entrant i entenent el que l'autora vol explicar. Ho dic perquè he llegit en Goodreads que hi ha gent que ha deixat el llibre en trobar-se amb això, però personalment crec que s'ha de seguir per trobar-li l'entrellat. No voldria dir res més sobre això per no treure-li la gràcia. El fet és que l'autora planteja com a rerefons el món de les escorts, prostitutes de luxe que fan d'acompanyants d'homes poderosos que no se n'estan d'exhibir-les allà on es fan acompanyar per elles.

  M'ha semblat una gran novel·la, potser diria que és la que més m'ha agradat fins ara de Claudia Piñeiro, autora a qui vaig descobrir fa molt temps amb Tuya.

Pes mort

 

 En Josep i la Teresa són una parella gran que té un restaurant a l'Eixample, a Barcelona. La jove neboda Cris fa de cuinera i el Llorenç, un veí de tota la vida, fa de cambrer. És el mes d'agost, hi ha poca feina però hi ha un client habitual que vol sopar, un home amb sobrepès però és un client agraït a qui atenen amablement com sempre. Però aquell dia, amb aquest client, un fet inesperat provocarà una situació límit que els quatre treballadors no sabran ben bé com resoldre.

  No puc dir més per no desvetllar la trama d'aquesta curta novel·la de Llort que es llegeix en un sospir, molt entretinguda i propera, atès que els protagonistes són gent ben normal: el matrimoni gran que ja té ganes de jubilar-se, la Cris un apasionada de la cuina, i el Llorenç amb la confiança que proporciona tants anys d'amistat amb en Josep i la Teresa. De la col·lecció Crims.cat, ha resultat una lectura molt entretinguda.

Iruña 1997

 

  Durant les festes de San Fermín de l'any 1997 apareix morta una noia de raça negra al costat de la muralla, aparentment per una caiguda. La jove policia municipal Amaia creu que hi ha alguna cosa més, tot i que en els dies de disbauxa que acompanyen aquestes festes tot és possible. En Julio és un inspector de la Policia Nacional condecorat, que ha tornat a la seva Pamplona natal per tenir cura de la seva mare malalta. Tots dos són d'òrbites ben diferents: mentre que en Julio pertany al cos de policia repressor del nacionalisme abertzale, l'Amaia és tot el contrari, d'origen humil, parla euskera habitualment i s'ha mogut sempre en ambients propers a l'independentisme d'Euskadi. Ambdós s'interessaran per esbrinar què ha provocat la mort de la jove, en uns dies convulsos en què les festes de San Fermín es veuran sacsejades pel segrest i posterior assassinat de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP de l'ajuntament d'Ermua.

  En una visita a la meva llibreria de referència vaig veure aquesta novel·la, de la qual no n'havia sentit a parlar ni havia vista cap anunci, ni tan sols havia sentit parlar de l'autor, Natxo López, però en llegir la contraportada em vaig animar a llegir-la. I la veritat és que no m'ha decebut gens, ans al contrari, he trobat una trama policiaca molt ben treballada, capítols alternats en què tots dos protagonistes van explicant el que senten i el que viuen, durant uns dies de festes tan coneguts i reconeguts com els sanfermines. Aquesta és la primera novel·la de l'autor, que resulta que és guionista de sèries de televisió ben famoses, però com que no veig gaire la tele (perquè estic llegint...) no n'havia senti mai a parlar. 

El quadern de Noah

   

  Fa temps que en Noah ha tornat de la Guerra, a la que ara és a casa seva, una finca que va comprar en tornar i que ha anat arreglant poc a poc, a Carolina del Nord. Mentre contempla com va quedant recorda un estiu de fa anys, quan era molt jove, i al seu poble va venir a estiuejar l'Allie, una noia jove com ell. Tots dos es van enamorar, però ella va marxar en acabar les vacances i mai més l'ha tornat a veure ni n'ha sabut res. En Noah ha tingut altres relacions, però cap com la que va tenir amb l'Allie. Per la seva banda, l'Allie tampoc ha oblidat en Noah, però ha refet la seva vida i està a punt de casar-se. Tots dos es pregunten què hauria passat si s'haguéssin retrobat.

  Vaig agafar aquesta curta novel·la de la biblioteca mentre anava a la recerca d'un altre llibre. Com que sabia que s'havia fet una pel·lícula vaig pensar que seria interessant de llegir-la, una edició de butxaca de poc més de dues-centes pàgines. M'ha agradat, és una història d'amor molt bonica, potser una mica idealitzada des del meu punt de vista, però agradable de llegir, es bonic pensar que hi ha gent que s'estima tota la vida d'aquesta manera. I poca cosa més a afegir.

L'udol de l'aigua

   Al costat de l'aeroport del Prat hi ha una zona privilegiada: la reserva de la Ferrerra, al delta del Llobregat. És en aquest espai natural on hi ha una casa imponent: la torre Domènech, que fa generacions que pertany a la família del mateix cognom. Però un dia, durant la Festa Major de la ciutat, apareix el cadàver d'una jove en la finca. La policia es fa càrrec de la investigació d'aquest terrible crim, però en Mateu Domènech, propietari de la torre, contractarà els serveis d'un detectiu privat. Aquest crim no és l'únic succés estrany de la zona: fa dies que la Julie, la dona d'en Raimon Belart, cosí d'en Mateu, ha desaparegut i ningú no sap on és. Per altra banda, els cosins no tenen gaire bona relació, atès que l'ampliació de l'aeroport del Prat els pot afectar i no veuen amb els mateixos ulls la conservació de la reserva.

  He llegit dos llibres de Laia Vilaseca, aquest ha estat el tercer, regal de Sant Jordi. M'ha agradat molt, trobo que la trama està molt ben aconseguida, tant amb els personatges com en la zona on es desenvolupa l'acció, de fet el trobo el millor dels tres llegits de l'autora. Si li haig de posar una pega és que hi ha molts salts temporals en capítols molt curts, cosa que m'ha fet perdre el fil una mica quan he passat tres o quatre dies sense agafar el llibre. I gràcies que al començament hi ha l'arbre genealògic de les famílies Domènech i Belart, que he hagut de mirar de tant en tant per recordar. Però en general el balanç és molt positiu.

Setembre negre

 

  L'estiu de 1972 va començar com un estiu més per a la família del Gigio Bellandi: van deixar casa seva a la localitat de Vinci per anar a la costa, en Gigio, la seva germana Gilda, el pare i la mare. Tant la mare, irlandesa de naixement, com la Gilda són pèl-roges, la qual cosa les fa molt sensibles al sol, i només baixen a la platja a primera i última hora del dia, per evitar exposar-se al sol a les hores més complicades. El pare, un reconegut advocat, va anant i venint en funció del volum de feina que tingui. Tot sembla seguir la rutina dels anteriors estius, però un fet inesperat farà que tot canviï sobtadament, tot trencant la vida del Gigio i la seva família.

  El Gigio ja és un home gran i va explicant amb una gran riquesa de detalls com era la seva vida en aquell estiu de 1972, un noi de dotze anys insegur i molt i molt aficionat als esports, que segueix amb un gran entusiasme, propi de la seva edat. Fins que tot, de cop i volta, s'ensorra.

  Fa un temps vaig llegir El colibrí, de Sandro Veronesi, una novel·la plena de sentiment i molt humana, com ho és també aquest Setembre negre. És un gran escriptor i la traducció de Pau Vidal és magnífica. Tot i això, tinc sentiments contradictoris pel que fa a aquesta novel·la: m'ha agradat i reconec que està molt ben escrita, però a estones se m'ha fet feixuga per la quantitat de petits detalls que en Gigio explica de la seva vida. A més, sovint parla del fet que trasbalsa la seva vida i que està a punt de succeir, però fins ben bé quasi al final no sabrem què és el que passa. Però, com he dit, molt ben escrit, emocionant, tendre i molt profund.

Els moixons

   La Cinta és una peixatera a qui falta mig braç, però això no li és cap impediment per a la seva feina, a la qual porta tota la vida dedicada. La Cinta és la primera dona d'aquest llibre de dones, totes elles d'una època i d'uns llocs: el Serrallo, Miravet, Reus. Cadascuna d'aquestes dones és especial, dins la seva senzillesa, la protagonista ens explica en cada capítol una mica de totes elles i de l'empremta que li han deixat: les iaies Maria i Antònia, la Glòria, la Paquita, etc, veïnes, parentes properes i llunyanes, totes elles aporten saviesa dins la seva senzillesa per fer que la protagonista sigui ara la dona que és. 

  Aquest llibre no és una novel·la a l'ús però és d'una lectura ràpida i molt agradable.

Calaixos mal tancats

   

 

  En la zona del Delta de l'Ebre dos bucejadors a la recerca de restes arqueològics d'un naufragi fan una troballa important. Fins aquí tot podria semblar normal, fins que comencen a passar coses estranyes, com l'aparició de cadàvers en les aigües properes i la desaparició d'una periodista que investiga un possible delicte mediambiental a la zona, tot amb una investigació dels Mossos d'Esquadra que implicarà a importants personatges de la comarca.

  Aquesta novel·la de la col·lecció Llibres del Delicte té una acció trepidant i tot de personatges amb diferents motivacions, tot amanit amb un entorn privilegiat com és la zona del Delta i amb el dialecte ebrenc, tan ric. No puc dir gaire cosa més sense desvetllar més coses de la trama, és un llibre que es llegeix ràpidament, capítols molt curts que han fet que l'hagi acabat en un parell de dies, cosa que em sorprèn a mi mateixa atès el poc temps que tinc per llegir. Molt recomanable.

Els estornells mai volen sols

 

  El Genís té vint-i-quatre anys, està a punt d'acabar la carrera d'enginyeria industrial, només li queden les pràctiques, que està fent en una empresa energètica. Ell és de Reus, i viu a Barcelona compartint pis amb un noi i dues noies de la seva edat amb qui té una bona relació. L'Alba, la parella del Genís, ha rebut una oferta per marxar a Suècia uns mesos per completar els seus estudis, tots dos han decidit obrir la seva relació de parella mentre ella sigui lluny. 

  El pare del Genís mor sobtadament, i ell torna a Reus, un retorn no gens agradable, no només per la mort del pare, que feia temps que era llunyà, sinó pels records d'uns anys durs, quan la seva mare va morir sent ell un nen. A més, es retrobarà amb el seu germà David, que un cop acabat els estudis va marxar a viure als Estats Units, on va conèixer la seva parella, i que no té intenció de tornar a Catalunya.

  Aquesta novel·la és la primera de l'autor, Eduard Cirera Riu, que ha volgut mostrar la realitat de gent jove actualment, amb perspectives laborals complicades tot i haver estudiat, i també com de complicades poden ser les relacions, amoroses i d'amistat, per als personatges d'aquesta novel·la. Són adults sense independència econòmica, volen ser lliures però no saben ben bé com enfocar-ho, es veuen obligats a treballar per acabar els estudis per a grans empreses que només els volen explotar i que no tenen cap interès en què aprenguin alguna cosa.

  Per altra banda, he trobat el Genís un noi poc madur i una mica perdut. La narració m'ha recordat, salvant les distàncies, a la novel·la de Regina Rodriguez Sirvent Les calces al sol, aquesta última em va agradar més, tot i que puc entendre de vegades el comportament immadur del Genís, tenint en compte les seves circumstàncies personals. Aquesta novel·la està escrita en primera persona i amb un llenguatge molt col·loquial, cosa que fa la lectura entretinguda.

Lisa Cohen

   Una dona escriu una carta a un home, s'han de trobar per iniciar un camí de vida junts i en aquesta carta, que és la novel·la, li explica qui és ella i les seves relacions amb els diferents homes que han passat per la seva vida, des del primer petó que li van fer de joveneta. 

  Aquest és el relat que he trobat en aquesta curta novel·la de només cent-quaranta nou pàgines i que vaig trobar al prestatge de novetats de la meva biblioteca. Al començament no em feia gaire el pes, la Lisa, la protagonista, explica les seves experiències amb els diferents homes que van passar per la seva vida quan era jove, despreocupada i feliç. Més endavant, ja com a professional establerta a Londres, un cop acabats els estudis, també coneixerem els homes que passan per la seva vida, adulta i madura, fins a arribar a l'inici del llibre, en què s'ha de trobar a París amb l'home a qui escriu aquesta carta. 

  He tingut sentiments contradictoris amb aquesta novel·la: al començament no m'interessaven gaire les aventures amoroses de la Lisa; més endavant, passada la meitat, he trobat reflexions molt interessants sobre la seva vida i ella mateixa com a persona, aquesta és la part que més m'ha agradat. I el final se m'ha fet curt, queda clar que és una carta però m'hauria agradat una mica més d'aprofundiment en aquest final. Tot i això, en general el balanç és positiu.

Musclos per sopar

   

  En el Berlin occidental una família (mare, filla i fill) es prepara per rebre el pare, que torna d'un viatge de feina. La mare prepara musclos per sopar, un dels àpats favorits del pare però que dona molta feina a la mare, que els ha de deixar ben nets, com li agraden al pare, que no trobi restes de sorra que tant li molesten.

Atenció!! A partir d'aquí podeu trobar spoiler!! 

 La filla va explicant com la mare ho prepara tot i mentre ho fa també explica moments de la família, que poc a poc van obrint el fons d'aquesta família, aparentment normal però que amaga un tirà de manual: el pare. Un pare que menysprea tot allò que no entra dins d'allò que ell creu que és el correcte i que, casualment, inclou tant la seva dona com els seus fills, de manera que imposa el seu criteri en tot, sense tenir en compte què en pensen els altres.

  Vaig escollir aquesta curta lectura d'una autora per mi desconeguda, Brigit Vanderbeke, que va rebre un premi amb aquesta seva primera novel·la, gràcies a Raquel (@tontoelquenolea), una creadora de contingut que fa temps que segueixo a Instagram, i que periòdicament organitza lectures conjuntes de manera senzilla, sense terminis i flexible, cosa que s'adapta molt al que m'agrada. Musclos per sopar és de lectura ràpida, de vegades una mica complicada de seguir perquè la narradora és una mica caòtica, però és ben bé com si estiguéssim escoltant en directe una noia que explica com és la seva família. Indigna el comportament del pare, que es creu per sobre de tothom, incloent-hi dona i fills, als qui, de vegades subtilment, de vegades sense tallar-se un pèl, maltracta psicològicament de paraula la majoria de vegades. Molt recomanable.

Aquest tros de vida

 

 És difícil conciliar vida laboral i familiar, sobretot quan tens una feina com a científica en un projecte que requereix molta dedicació. Així és com es troba la Lena, amb un fill de cinc anys i embarassada del segon, i amb un marit que per qüestions de feina viatja molt. Potser per l'estrès que porta a sobre o vés a saber per què, en una revisió rutinària li detecten que el fetus és mort i que li han de fer una intervenció per treure-li. A partir d'aquest moment la Lena pateix un daltabaix personal molt important que la porta a prendre decisions que en altres circumstàncies ni se les hagués plantejat, com deixar la seva família i fer un viatge a un poble de França a casa d'uns desconeguts que farà que la Lena es replantegi tota la seva vida.

  Vaig comprar aquesta edició de butxaca del Premi Ramon Llull de 2025 en un moment en què volia un llibre econòmic, tot i que he llegit alguns dels anteriors premis i no m'han acabat de fer el pes. Però aquesta novel·la d'Estel Solé m'ha semblat que es mereix aquest premi, i no només perque planteja una situació que moltes dones pateixen, sinó perque acaba plantejant molts altres temes, com la fidelitat, l'amor, les relacions familiars. La primera part del llibre, quan la Lena pateix la pèrdua del seu fill, m'ha agradat molt, potser perquè soc mare i em puc posar en el seu lloc. També haig de dir que l'egoïsme del Dan, el marit de la Lena, és indignant. La segona part, quan comença el viatge, m'ha costat més de païr, sobretot al començament, però més endavant he acabat de connectar-hi.  De tot plegat puc dir que el balanç és positiu i que és una lectura molt recomanable.  

La mort blanca

   Ari Thór, a qui vaig conéixer en La sombra del miedo, segueix la seva carrera professional com a policia en la localitat de Siglufjördur, al nord d'Islàndia. En aquesta ocasió, en una nit d'estiu, tan curtes en aquestes latituds, un home apareix assassinat a cops. L'Ísrún, una jove periodista de Reykjavik, es desplaçarà cap a Siglufjördur per fer un reportatge sobre aquest crim, deixant enrere la capital, que es troba sota un núvol de cendra per l'erupció d'un volcà proper. 

  Vaig llegir fa un parell d'anys la primera entrega de la sèrie Islàndia negra,de Ragnar Jonasson, i vaig trobar una novel·la entretinguda i diferent, sobretot pel fet del peculiar caràcter del protagonista, un policia atípic que havia deixat la carrera de teologia per fer-se policia. I no només per aquest fet és un policia diferent als que surten en altres novel·les policiaques, siguin nòrdiques o no: Ari Thór és un home jove però una mica estrany, introvertit, indecís molts cops i una mica immadur segons el meu punt de vista. Si bé la primera entrega de la sèrie em va agradar sense entusiasmar, aquesta segona no m'ha agradat gaire: la trama policiaca l'he trobat fluixa i amb poc pes dins la narració; els diferents personatges que surten i els seus problemes personals tenen més importància, però tampoc els acabo d'entendre, potser serà el caràcter nòrdic, el cas és que no m'han convençut. Tant és així que no crec que torni a llegir cap més llibre d'aquesta sèrie.

Sin indicios criminales

 

  Manuel Longán és un ex mosso d'esquadra que fa anys de va deixar el cos per un assumpte greu. Va crear una empresa de seguretat amb la qual es guanya la vida molt bé. De manera sorprenent, una setmana abans de la seva jubilació, es reincorpora al cos. Tothom es pregunta perquè ho fa, no té gaire sentit, però en Manuel té un bon motiu: esbrinar qui ha provocat que la seva filla s'hagi suïcidat, hi ha un culpable i ell el vol trobar. Per altra banda, Julián Juárez és un personatge dins el món del narcotràfic que acaba de sortir de la presó amb la idea de fer-se amb el control de la seva zona d'influència, Barcelona i rodalies. Els camins de Manuel i Julián es trobaran irremediablement.

  La portada d'aquesta última novel·la de Rafa Melero és fosca, com ho és el seu el seu contingut, una història crua i dura, amb personatges que tenen molt de realitat, l'autor ho sap ben bé, ja que és mosso d'esquadra des de fa molts anys. La veritat és que posa els pèls de punta, atès que és ben possible que els fets que narra tinguin molt de realitat. No tots els policies són bons, també n'hi ha de corruptes, per desgràcia. M'ha agradat molt, a més la lectura és fa amena i fàcil, ja que està escrita en capítols molt curts que alternen la narració en primera persona del Manuel amb d'altres en què coneixerem els personatges que formen part d'aquesta negra història. 

La desorientació

   

  Algunes mares són difícils; aquest és el cas de la mare de la protagonista d'aquesta novel·la, la primera de l'autora, Montse García Esteve. Aquesta mare ja des d'abans de néixer la seva filla ja era una mica especial, per començar negant els dolors del part, que van fer que la nena neixés dins la botiga de queviures de la família. Aquest naixement anormal, als anys seixanta, va fer que el primer metge que va veure la nena fes un vaticini negatiu: aquesta criatura morirà aviat. Si ja la mare era especial, amb aquesta sentència encara ho va ser més, negant a la seva filla anar a escola, jugar al parc, relacionar-se amb altres nens, tot al·legant que ha de morir aviat. A més de tot això, aquesta mare és freda i distant i només es preocupa per ella mateixa.

 La desorientació té dues-centes pàgines que es llegeixen en un sospir, i el relat en primera persona que fa la nena, i més tard la noia, de qui no coneixerem el nom, és dur, aparentment no hi ha maltractament, però fa patir la injustícia amb que la protagonista és tractada per aquesta mare, a qui ningú para els peus. M'ha agradat molt, m'ha fet patir, he empatitzat molt amb la protagonista ja que gairebé som contemporànies, i he pogut sentir-me a estones identificada amb certs comportaments de la societat de l'època, sobretot en la diferència de tracte i condicions dels nens i les nenes.

El mar que brilla i riu

   El narrador d'aquesta novel·la és el mar, ens explica la història de la Daniela, una dona d'origen sudamericà i molt humil, a qui coneix des de ben petita. La Daniela, tot i les limitacions aconsegueix ser algú. Mentre creix, s'enamora, es fa adulta, treballa, el mar segueix explicant-nos com se sent i què fa.

  No voldria dir gaire coses més d'aquesta novel·la de la qual he llegit només la meitat. Està molt ben escrita però no m'ha agradat gens, ni la història ni la protagonista, en cap moment m'ha enganxat la lectura, més aviat el contrari, massa poètica pel meu gust. Potser no estic acostumada a llegir novel·les d'aquest tipus. Havia llegit abans dues novel·les de Montse Barderi que m'havien agradat força, però aquesta és molt diferent i en cap moment hi he entrat.

Suite francesa

  

 Ha començat la Segona Guerra Mundial, els alemanys han envaït França i s'acosten a París. Això provoca el desplaçament de moltes persones, que fugen cap al sud del país. Qui són aquestes persones? Evidentment hi ha de tot, però veurem famílies burgeses, banquers, aristòcrates, tots ells amb els seus cotxes, i amb els problemes que causa una fugida massiva: manca d'aigua, d'aliments, d'allotjament, de benzina... Alguns d'ells ho porten millor que d'altres, que no entenen com persones respectables com ells no tenen preferència per a allò que necessiten per al seu  benestar: un bon llit en un hotel, un dinar exquisit, un bon lloc on deixar el seu vehicle, carregat no només amb maletes, sinó també amb joies, porcellanes, quadres, i tot allò que consideren de valor i necessari per al seu benestar. 

  Més endavant, en la segona part, ens trobarem en un poble on, un cop firmat l'armistici per part de França, arriben tropes alemanyes, s'estableixen allà com a base d'operacions i entren en contacte amb la gent del poble, grangers, terratinents i aristòcrates, els oficials s'allotgen a les cases de la gent amb recursos i conviuen amb distància i respecte.

  La part final d'aquesta novel·la incabada d'Irène Némirovsky són unes notes de la mateixa autora en què prenia apunts sobre la continuació que tenia prevista, i finalment unes cartes que formen part d'una correspondència entre diferents persones que formaven part de l'entorn de l'autora, morta en el camp de concentració d'Auschwitz l'any 1942.

  Suite francesa és una de les millors novel·les que he llegit mai, és increïble com l'autora és capaç de retratar els personatges que en formen part, l'egoïsme i la crueldat dels burgesos i aristòcrates que es creuen per sobre de la resta del món, no dubten en passar per sobre de malalts, ancians o nens per tal de fer valer el que ells creuen que tenen dret. 

Lucía

   

  Un criminal  banstant sàdic ha assassinat el company de la jove tinent de la Guàrdia Civil Lucía Guerrero, membre de l'UCO: ha aparegut crucificat i enganxat amb cola a la creu en un turó prop de Madrid. Aquest terrible crim farà que la Lucía entri en contacte amb Salomón Borges, un catedràtic de la Universitat de Salamanca que amb un grup d'alumnes han desenvolupat un programa informàtic que ha trobat moltes coincidències entre el crim del company de la Lucía i d'altres tres que es van produir anys enrere, també amb víctimes que van ser enganxades amb cola pel seu assassí.

  Pintava molt bé i havia llegit molt bones crítiques d'aquesta novel·la de Bernard Minier, autor francès que ja ha escrit una segona novel·la amb la tinent Lucía com a protagonista. Però l'he deixat a la meitat. No m'ha agradat la Lucía ni el seu comportament, gens corporatiu i sempre anant a la seva. Tampoc m'ha agradat el grup d'estudiants que han desenvolupat el programa informàtic, l'he trobat poc treballat tot i que l'entorn universitari de Salamanca m'havia cridat l'atenció. Com a cosa positiva puc dir que es llegeix ràpidament, però com que a mesura que avançava en la lectura em trobava menys a gust l'he deixat. 

Furor botánico

 

  Seguint amb el repte lector de la Biblioteca Sud, necessitava un llibre que tingues flors a la portada, i aquest llibre, Furor botánico, el vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca Vapor Badia, per tant ràpidament el vaig agafar. A mi les plantes mai m'havien cridat l'atenció fins que vaig estudiar botànica a la carrera, des de llavors m'agraden i no paro de mirar-les i esbrinar quines són, sobretot quan vaig per camps i boscos. És normal, doncs, que també aquest títol em cridés l'atenció.

  Aquest llibre recull l'experiència de l'autora, Laura Agustí, amb les plantes, des de ben petita amb els coneixement que li van transmetre àvies i besàvies, procedents d'un poble de Terol, fins a l'actualitat, on per diverses circumstàncies ha deixat la ciutat de Barcelona per establir-se en un poble del Pirineu, on també s'han mudat les seves plantes. Tot el llibre està ple d'il·lustracions, dibuixos molt macos de plantes que ha fet la mateixa autora, plantes d'interior, d'exterior i silvestres. També parla de les propietats medicinals d'algunes d'aquestes plantes, com la farigola, el romaní o la marialluïsa.

Habitacions compartides

   

  La Montserrat és una dona gran que està ingressada a l'hospital després d'una operació. En habitació del costat hi ha el Ricard, un home jove que també ha estat operat arran d'una greu caiguda. Tots dos es van recuperant molt poc a poc, entre visites de metges, infermeres i la família, el temps va passant lentament i en totes aquestes hores buides cadascú va recordant el seu passat, la seva infantesa, amb records que fan mal malgrat els anys passats i que han fet que ara siguin qui són. 

  No puc dir gaire cosa més sense desvetllar la trama d'aquesta novel·la, que passa poc a poc però que ens va donant a conèixer els seus protagonistes, d'una manera senzilla i tendre. Si al començament alguna cosa tenen en comú la Montserrat i el Ricard, a banda de compartir passadís a traumatologia, és l'amor pels llibres. 

  Val a dir que m'ha agradat molt, i és que la Blanca Busquets té alguna cosa especial per crear personatges molt humans i molt propers, aquesta és una de les novel·les que més m'ha agradat d'ella, amb només 218 pàgines m'ha emocionat i entendrit. I si m'ha quedat clara alguna cosa un cop acabada la lectura és que ja trigo a llegir Suite francesa, d'Iréne Nèmirovsky, si llegiu Habitacions compartides sabreu perquè.

Pyongyang

   

  Un cop més m'he apuntat al repte lector de la meva biblioteca de referència, ja és el sisè any que ho faig, i d'aquesta manera trobo llibres que són molt interessants i que si no fos per aquest repte i les seves categories segurament mai hauria llegit. En aquest cas havia d'escollir una novel·la gràfica periodística, una categoria una mica complicada, ja havia llegit fa temps Persèpolis, gran llibre, i no es pot repetir. A la recerca d'aquesta categoria em va sortir Pyongyang, publicada l'any 2005 a Espanya però que trobo que encara és vigent en molts aspectes.

  L'autor, Guy Delisle, és un canadenc dibuixant amb una dilatada carrera. En aquest llibre ens explica la seva experiència a Corea del Nord, on va viatjar per temes laborals. Delisle fa un relat de com és l'estància d'un estranger en un país tan tancat, on l'any 2003 no hi havia internet, tota la poca informació que rebia la població era mitjançant els canals oficials, plens de propaganda a favor del líder suprem, Kim Il-Sung, pare de l'actual president. Els estrangers no tenen cap llibertat de moviment pel país, i han d'anar sempre acompanyats d'un intèrpret, s'allotgen en hotels que són expressament per estrangers, no poden circular lliurement pel carrer, tots els seus moviments estan controlats. Fins i tot, en l'aduana d'entrada al país els telèfons mòbils són requisats. Però en Guy aconsegueix passar amb un llibre prohibit pel règim, 1984 de George Orwell.

   En resum, una novel·la gràfica molt interessant sobre un país que, hores d'ara, continua més o menys igual (de malament).

Mentre la neu sigui blanca

 

 L'Einar és un suec de quaranta anys de pare català i mare sueca. El pare, que es diu Pere, mai li ha explicat perquè va marxar de Catalunya, ni li ha parlat de la seva infantesa i adolescència. Però el Pere ha decidit que li vol explicar tot, no a casa sinó mentre fan un recorregut per un camí que fan molts excursionistes suecs a l'estiu i que ells faran durant el mes de setembre. L'Einar sabrà ara què va passar per que el seu pare mai li hagi parlat del passat. El descobriment d'aquell passat tèrbol de què el pare no li havia parlat farà que l'Einar, que gràcies al pare parla perfectament el català, faci un viatge a Catalunya per tal d'esbrinar del tot el que va passar i el perquè de la fugida del Pere.

  Vaig trobar aquest llibre en el prestatge de la biblioteca, i com que som a l'hivern vaig trobar molt adequat llegir-lo en aquesta època de l'any. És un llibre de desenvolupament lent però que enganxa, que passa en gran part en una zona de Catalunya que podem ubicar tot i que els noms dels pobles són ficticis. També hi ha una petita part que es desenvolupa a Suècia al començament, amb tot de referències a la cultura sami (o lapona, que és amb el nom que coneixem la majoria de gent d'aquí). Tot i que, com ja he comentat, la narració és lenta, no es fa feixuga la lectura, i és molt fàcil empatitzar amb l'Einar. En definitiva, molt recomanable sempre que no es vulgui acció trepidant.

La península de las casas vacías

   Odisto és un pagès de Jándula (nom fictici però d'un poble real), un poble  de la província de Jaén, casat i amb un grapat de fills. L'odissea d'aquesta família al llarg de la Guerra Civil és l'eix principal d'aquesta novel·la, d'estil una mica peculiar: el denominat "realisme màgic", que exactament no sé què vol dir, atès que és el primer cop que llegeixo una novel·la escrita així. M'ha semblat entendre que és una barreja de realitat i fantasia: un nen cec recupera la vista després d'una apagada; un fotògraf de guerra trepitja una mina i no aixeca el peu durant quaranta anys; i d'altres exemples semblants de coses que suposo que tenen un simbolisme especial que no sé com valorar. El que sí que m'ha agradat és com l'autor fa aparèixer personatges reals, com Unamuno, Mercè Rodoreda, Picasso, Azaña, Orwell i mols altres, que no tenen un paper destacat en la narració, només són aparicions puntuals però molt ben encaixades.

  Haig de dir, tot i aquest "realisme màgic" que no m'ha acabat de convèncer, que aquest totxo de quasi set-centes pàgines és un novel·lón, una història sobre la Guerra Civil que commou de veure no només la tragèdia d'una família sinó la d'un país. Molt recomanable. 

Demolició

   

  En Rafel Egidi és professor universitari, ja en la dècada dels 50, respectat pels seus alumnes, feliçment casat des de fa anys amb l'Elsa i amb una filla de disset anys. Un dia rep una trucada dels Mossos d'Esquadra on li notifiquen que ha estat denunciat per violació, cosa que el deixa ben estabornit, ell és ben conscient que mai ha violat cap dona. A partir d'aquí comença un procés sense aturador: declarar a comissaria davant dels Mossos, buscar-se un advocat, explicar-ho a la dona i la filla... A més, el Rafel és un personatge relativament conegut, atès que col·labora en una tertúlia de ràdio i una altra a la televisió. Com era d'esperar, ràpidament li demanen que deixi de col·laborar, inclús el rector de la universitat li demana que s'agafi una baixa per evitar un soroll mediàtic que pot afectar el prestigi de la institució. 

  He llegit altres llibres de Llort i m'han agradat, vaig trobar fa uns dies aquest últim a la biblioteca i, dit i fet, cap a casa. Trobo que l'autor ha estat molt valent en tractar en una novel·la un tema com una violació que aparentment és falsa, com afecta al protagonista, un home més aviat normalet. Es plantegen altres temes: el masclisme de la societat en què vivim i el que han viscut les anteriors generacions per una banda, i com tot un procés judicial abans de finalitzar ja condemna l'acusat. Molt controvertit tot plegat, fa pensar i molt. 

La cosina Phillis

   

  El jove Paul marxa de casa dels pares a Birmingham per treballar en l'obra del ferrocarril, quedant sota la tutel·la del senyor Holsworth, l'enginyer. Casualment, a prop d'on desenvolupen la seva feina hi viu el reverend Holman i la seva família, que són parents llunyans del Paul, que aprofitarà per visitar-los i així sortir de la rutina de la feina. És així com coneixerà la seva cosina, la Phillis, una noia joveneta culta i amb una gran sensibilitat.

  Feia temps que tenia ganes d'estrenar-me amb Elisabeth Gaskell i he aprofitat aquesta petita novel·la de la col·lecció Petits Plaers de Viena que vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca. M'ha agradat com està escrit, els dos protagonistes, en Paul i la Phillis, estan ben treballats, la lectura és lleugera tenint en compte com escriuen alguns autors de l'època victoriana. L'únic que no m'ha acabat de convèncer ha estat el final, estic d'acord en com tanca l'autora la història però ho fa d'una manera una mica brusca, crec que aquí podria haver definit una mica més. Però en general el balanç ha estat bo.