La muerte ajena

 

  La periodista Verónica Balda condueix un programa de ràdio informatiu matinal de gran èxit. Un dia salta una notícia que li crida l'atenció: una jove ha caigut des d'un cinquè pis en un barri benestant de Buenos Aires. El pis des d'on ha caigut és propietat d'un reconegut empresari, i crida l'atenció el fet que la jove anava despullada. Quan es coneix el nom de la jove, la Verónica se n'adona que sap qui és, s'interessarà per saber què ha passat: ha caigut sola? L'han empès? Quina relació tenia amb el conegut empresari? I quina relació hi ha entre la jove i la Verónica?

  Aquesta última novel·la de Claudia Piñeiro està estructurada en tres parts ben diferenciades, tant és així que quan comença la segona part sembla un llibre completament diferent, m'ha descol·locat una mica, de tanta diferència, fins que he acabat entrant i entenent el que l'autora vol explicar. Ho dic perquè he llegit en Goodreads que hi ha gent que ha deixat el llibre en trobar-se amb això, però personalment crec que s'ha de seguir per trobar-li l'entrellat. No voldria dir res més sobre això per no treure-li la gràcia. El fet és que l'autora planteja com a rerefons el món de les escorts, prostitutes de luxe que fan d'acompanyants d'homes poderosos que no se n'estan d'exhibir-les allà on es fan acompanyar per elles.

  M'ha semblat una gran novel·la, potser diria que és la que més m'ha agradat fins ara de Claudia Piñeiro, autora a qui vaig descobrir fa molt temps amb Tuya.

Pes mort

 

 En Josep i la Teresa són una parella gran que té un restaurant a l'Eixample, a Barcelona. La jove neboda Cris fa de cuinera i el Llorenç, un veí de tota la vida, fa de cambrer. És el mes d'agost, hi ha poca feina però hi ha un client habitual que vol sopar, un home amb sobrepès però és un client agraït a qui atenen amablement com sempre. Però aquell dia, amb aquest client, un fet inesperat provocarà una situació límit que els quatre treballadors no sabran ben bé com resoldre.

  No puc dir més per no desvetllar la trama d'aquesta curta novel·la de Llort que es llegeix en un sospir, molt entretinguda i propera, atès que els protagonistes són gent ben normal: el matrimoni gran que ja té ganes de jubilar-se, la Cris un apasionada de la cuina, i el Llorenç amb la confiança que proporciona tants anys d'amistat amb en Josep i la Teresa. De la col·lecció Crims.cat, ha resultat una lectura molt entretinguda.

Iruña 1997

 

  Durant les festes de San Fermín de l'any 1997 apareix morta una noia de raça negra al costat de la muralla, aparentment per una caiguda. La jove policia municipal Amaia creu que hi ha alguna cosa més, tot i que en els dies de disbauxa que acompanyen aquestes festes tot és possible. En Julio és un inspector de la Policia Nacional condecorat, que ha tornat a la seva Pamplona natal per tenir cura de la seva mare malalta. Tots dos són d'òrbites ben diferents: mentre que en Julio pertany al cos de policia repressor del nacionalisme abertzale, l'Amaia és tot el contrari, d'origen humil, parla euskera habitualment i s'ha mogut sempre en ambients propers a l'independentisme d'Euskadi. Ambdós s'interessaran per esbrinar què ha provocat la mort de la jove, en uns dies convulsos en què les festes de San Fermín es veuran sacsejades pel segrest i posterior assassinat de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP de l'ajuntament d'Ermua.

  En una visita a la meva llibreria de referència vaig veure aquesta novel·la, de la qual no n'havia sentit a parlar ni havia vista cap anunci, ni tan sols havia sentit parlar de l'autor, Natxo López, però en llegir la contraportada em vaig animar a llegir-la. I la veritat és que no m'ha decebut gens, ans al contrari, he trobat una trama policiaca molt ben treballada, capítols alternats en què tots dos protagonistes van explicant el que senten i el que viuen, durant uns dies de festes tan coneguts i reconeguts com els sanfermines. Aquesta és la primera novel·la de l'autor, que resulta que és guionista de sèries de televisió ben famoses, però com que no veig gaire la tele (perquè estic llegint...) no n'havia senti mai a parlar. 

El quadern de Noah

   

  Fa temps que en Noah ha tornat de la Guerra, a la que ara és a casa seva, una finca que va comprar en tornar i que ha anat arreglant poc a poc, a Carolina del Nord. Mentre contempla com va quedant recorda un estiu de fa anys, quan era molt jove, i al seu poble va venir a estiuejar l'Allie, una noia jove com ell. Tots dos es van enamorar, però ella va marxar en acabar les vacances i mai més l'ha tornat a veure ni n'ha sabut res. En Noah ha tingut altres relacions, però cap com la que va tenir amb l'Allie. Per la seva banda, l'Allie tampoc ha oblidat en Noah, però ha refet la seva vida i està a punt de casar-se. Tots dos es pregunten què hauria passat si s'haguéssin retrobat.

  Vaig agafar aquesta curta novel·la de la biblioteca mentre anava a la recerca d'un altre llibre. Com que sabia que s'havia fet una pel·lícula vaig pensar que seria interessant de llegir-la, una edició de butxaca de poc més de dues-centes pàgines. M'ha agradat, és una història d'amor molt bonica, potser una mica idealitzada des del meu punt de vista, però agradable de llegir, es bonic pensar que hi ha gent que s'estima tota la vida d'aquesta manera. I poca cosa més a afegir.

L'udol de l'aigua

   Al costat de l'aeroport del Prat hi ha una zona privilegiada: la reserva de la Ferrerra, al delta del Llobregat. És en aquest espai natural on hi ha una casa imponent: la torre Domènech, que fa generacions que pertany a la família del mateix cognom. Però un dia, durant la Festa Major de la ciutat, apareix el cadàver d'una jove en la finca. La policia es fa càrrec de la investigació d'aquest terrible crim, però en Mateu Domènech, propietari de la torre, contractarà els serveis d'un detectiu privat. Aquest crim no és l'únic succés estrany de la zona: fa dies que la Julie, la dona d'en Raimon Belart, cosí d'en Mateu, ha desaparegut i ningú no sap on és. Per altra banda, els cosins no tenen gaire bona relació, atès que l'ampliació de l'aeroport del Prat els pot afectar i no veuen amb els mateixos ulls la conservació de la reserva.

  He llegit dos llibres de Laia Vilaseca, aquest ha estat el tercer, regal de Sant Jordi. M'ha agradat molt, trobo que la trama està molt ben aconseguida, tant amb els personatges com en la zona on es desenvolupa l'acció, de fet el trobo el millor dels tres llegits de l'autora. Si li haig de posar una pega és que hi ha molts salts temporals en capítols molt curts, cosa que m'ha fet perdre el fil una mica quan he passat tres o quatre dies sense agafar el llibre. I gràcies que al començament hi ha l'arbre genealògic de les famílies Domènech i Belart, que he hagut de mirar de tant en tant per recordar. Però en general el balanç és molt positiu.

Setembre negre

 

  L'estiu de 1972 va començar com un estiu més per a la família del Gigio Bellandi: van deixar casa seva a la localitat de Vinci per anar a la costa, en Gigio, la seva germana Gilda, el pare i la mare. Tant la mare, irlandesa de naixement, com la Gilda són pèl-roges, la qual cosa les fa molt sensibles al sol, i només baixen a la platja a primera i última hora del dia, per evitar exposar-se al sol a les hores més complicades. El pare, un reconegut advocat, va anant i venint en funció del volum de feina que tingui. Tot sembla seguir la rutina dels anteriors estius, però un fet inesperat farà que tot canviï sobtadament, tot trencant la vida del Gigio i la seva família.

  El Gigio ja és un home gran i va explicant amb una gran riquesa de detalls com era la seva vida en aquell estiu de 1972, un noi de dotze anys insegur i molt i molt aficionat als esports, que segueix amb un gran entusiasme, propi de la seva edat. Fins que tot, de cop i volta, s'ensorra.

  Fa un temps vaig llegir El colibrí, de Sandro Veronesi, una novel·la plena de sentiment i molt humana, com ho és també aquest Setembre negre. És un gran escriptor i la traducció de Pau Vidal és magnífica. Tot i això, tinc sentiments contradictoris pel que fa a aquesta novel·la: m'ha agradat i reconec que està molt ben escrita, però a estones se m'ha fet feixuga per la quantitat de petits detalls que en Gigio explica de la seva vida. A més, sovint parla del fet que trasbalsa la seva vida i que està a punt de succeir, però fins ben bé quasi al final no sabrem què és el que passa. Però, com he dit, molt ben escrit, emocionant, tendre i molt profund.

Els moixons

   La Cinta és una peixatera a qui falta mig braç, però això no li és cap impediment per a la seva feina, a la qual porta tota la vida dedicada. La Cinta és la primera dona d'aquest llibre de dones, totes elles d'una època i d'uns llocs: el Serrallo, Miravet, Reus. Cadascuna d'aquestes dones és especial, dins la seva senzillesa, la protagonista ens explica en cada capítol una mica de totes elles i de l'empremta que li han deixat: les iaies Maria i Antònia, la Glòria, la Paquita, etc, veïnes, parentes properes i llunyanes, totes elles aporten saviesa dins la seva senzillesa per fer que la protagonista sigui ara la dona que és. 

  Aquest llibre no és una novel·la a l'ús però és d'una lectura ràpida i molt agradable.

Calaixos mal tancats

   

 

  En la zona del Delta de l'Ebre dos bucejadors a la recerca de restes arqueològics d'un naufragi fan una troballa important. Fins aquí tot podria semblar normal, fins que comencen a passar coses estranyes, com l'aparició de cadàvers en les aigües properes i la desaparició d'una periodista que investiga un possible delicte mediambiental a la zona, tot amb una investigació dels Mossos d'Esquadra que implicarà a importants personatges de la comarca.

  Aquesta novel·la de la col·lecció Llibres del Delicte té una acció trepidant i tot de personatges amb diferents motivacions, tot amanit amb un entorn privilegiat com és la zona del Delta i amb el dialecte ebrenc, tan ric. No puc dir gaire cosa més sense desvetllar més coses de la trama, és un llibre que es llegeix ràpidament, capítols molt curts que han fet que l'hagi acabat en un parell de dies, cosa que em sorprèn a mi mateixa atès el poc temps que tinc per llegir. Molt recomanable.

Els estornells mai volen sols

 

  El Genís té vint-i-quatre anys, està a punt d'acabar la carrera d'enginyeria industrial, només li queden les pràctiques, que està fent en una empresa energètica. Ell és de Reus, i viu a Barcelona compartint pis amb un noi i dues noies de la seva edat amb qui té una bona relació. L'Alba, la parella del Genís, ha rebut una oferta per marxar a Suècia uns mesos per completar els seus estudis, tots dos han decidit obrir la seva relació de parella mentre ella sigui lluny. 

  El pare del Genís mor sobtadament, i ell torna a Reus, un retorn no gens agradable, no només per la mort del pare, que feia temps que era llunyà, sinó pels records d'uns anys durs, quan la seva mare va morir sent ell un nen. A més, es retrobarà amb el seu germà David, que un cop acabat els estudis va marxar a viure als Estats Units, on va conèixer la seva parella, i que no té intenció de tornar a Catalunya.

  Aquesta novel·la és la primera de l'autor, Eduard Cirera Riu, que ha volgut mostrar la realitat de gent jove actualment, amb perspectives laborals complicades tot i haver estudiat, i també com de complicades poden ser les relacions, amoroses i d'amistat, per als personatges d'aquesta novel·la. Són adults sense independència econòmica, volen ser lliures però no saben ben bé com enfocar-ho, es veuen obligats a treballar per acabar els estudis per a grans empreses que només els volen explotar i que no tenen cap interès en què aprenguin alguna cosa.

  Per altra banda, he trobat el Genís un noi poc madur i una mica perdut. La narració m'ha recordat, salvant les distàncies, a la novel·la de Regina Rodriguez Sirvent Les calces al sol, aquesta última em va agradar més, tot i que puc entendre de vegades el comportament immadur del Genís, tenint en compte les seves circumstàncies personals. Aquesta novel·la està escrita en primera persona i amb un llenguatge molt col·loquial, cosa que fa la lectura entretinguda.

Lisa Cohen

   Una dona escriu una carta a un home, s'han de trobar per iniciar un camí de vida junts i en aquesta carta, que és la novel·la, li explica qui és ella i les seves relacions amb els diferents homes que han passat per la seva vida, des del primer petó que li van fer de joveneta. 

  Aquest és el relat que he trobat en aquesta curta novel·la de només cent-quaranta nou pàgines i que vaig trobar al prestatge de novetats de la meva biblioteca. Al començament no em feia gaire el pes, la Lisa, la protagonista, explica les seves experiències amb els diferents homes que van passar per la seva vida quan era jove, despreocupada i feliç. Més endavant, ja com a professional establerta a Londres, un cop acabats els estudis, també coneixerem els homes que passan per la seva vida, adulta i madura, fins a arribar a l'inici del llibre, en què s'ha de trobar a París amb l'home a qui escriu aquesta carta. 

  He tingut sentiments contradictoris amb aquesta novel·la: al començament no m'interessaven gaire les aventures amoroses de la Lisa; més endavant, passada la meitat, he trobat reflexions molt interessants sobre la seva vida i ella mateixa com a persona, aquesta és la part que més m'ha agradat. I el final se m'ha fet curt, queda clar que és una carta però m'hauria agradat una mica més d'aprofundiment en aquest final. Tot i això, en general el balanç és positiu.

Musclos per sopar

   

  En el Berlin occidental una família (mare, filla i fill) es prepara per rebre el pare, que torna d'un viatge de feina. La mare prepara musclos per sopar, un dels àpats favorits del pare però que dona molta feina a la mare, que els ha de deixar ben nets, com li agraden al pare, que no trobi restes de sorra que tant li molesten.

Atenció!! A partir d'aquí podeu trobar spoiler!! 

 La filla va explicant com la mare ho prepara tot i mentre ho fa també explica moments de la família, que poc a poc van obrint el fons d'aquesta família, aparentment normal però que amaga un tirà de manual: el pare. Un pare que menysprea tot allò que no entra dins d'allò que ell creu que és el correcte i que, casualment, inclou tant la seva dona com els seus fills, de manera que imposa el seu criteri en tot, sense tenir en compte què en pensen els altres.

  Vaig escollir aquesta curta lectura d'una autora per mi desconeguda, Brigit Vanderbeke, que va rebre un premi amb aquesta seva primera novel·la, gràcies a Raquel (@tontoelquenolea), una creadora de contingut que fa temps que segueixo a Instagram, i que periòdicament organitza lectures conjuntes de manera senzilla, sense terminis i flexible, cosa que s'adapta molt al que m'agrada. Musclos per sopar és de lectura ràpida, de vegades una mica complicada de seguir perquè la narradora és una mica caòtica, però és ben bé com si estiguéssim escoltant en directe una noia que explica com és la seva família. Indigna el comportament del pare, que es creu per sobre de tothom, incloent-hi dona i fills, als qui, de vegades subtilment, de vegades sense tallar-se un pèl, maltracta psicològicament de paraula la majoria de vegades. Molt recomanable.

Aquest tros de vida

 

 És difícil conciliar vida laboral i familiar, sobretot quan tens una feina com a científica en un projecte que requereix molta dedicació. Així és com es troba la Lena, amb un fill de cinc anys i embarassada del segon, i amb un marit que per qüestions de feina viatja molt. Potser per l'estrès que porta a sobre o vés a saber per què, en una revisió rutinària li detecten que el fetus és mort i que li han de fer una intervenció per treure-li. A partir d'aquest moment la Lena pateix un daltabaix personal molt important que la porta a prendre decisions que en altres circumstàncies ni se les hagués plantejat, com deixar la seva família i fer un viatge a un poble de França a casa d'uns desconeguts que farà que la Lena es replantegi tota la seva vida.

  Vaig comprar aquesta edició de butxaca del Premi Ramon Llull de 2025 en un moment en què volia un llibre econòmic, tot i que he llegit alguns dels anteriors premis i no m'han acabat de fer el pes. Però aquesta novel·la d'Estel Solé m'ha semblat que es mereix aquest premi, i no només perque planteja una situació que moltes dones pateixen, sinó perque acaba plantejant molts altres temes, com la fidelitat, l'amor, les relacions familiars. La primera part del llibre, quan la Lena pateix la pèrdua del seu fill, m'ha agradat molt, potser perquè soc mare i em puc posar en el seu lloc. També haig de dir que l'egoïsme del Dan, el marit de la Lena, és indignant. La segona part, quan comença el viatge, m'ha costat més de païr, sobretot al començament, però més endavant he acabat de connectar-hi.  De tot plegat puc dir que el balanç és positiu i que és una lectura molt recomanable.  

La mort blanca

   Ari Thór, a qui vaig conéixer en La sombra del miedo, segueix la seva carrera professional com a policia en la localitat de Siglufjördur, al nord d'Islàndia. En aquesta ocasió, en una nit d'estiu, tan curtes en aquestes latituds, un home apareix assassinat a cops. L'Ísrún, una jove periodista de Reykjavik, es desplaçarà cap a Siglufjördur per fer un reportatge sobre aquest crim, deixant enrere la capital, que es troba sota un núvol de cendra per l'erupció d'un volcà proper. 

  Vaig llegir fa un parell d'anys la primera entrega de la sèrie Islàndia negra,de Ragnar Jonasson, i vaig trobar una novel·la entretinguda i diferent, sobretot pel fet del peculiar caràcter del protagonista, un policia atípic que havia deixat la carrera de teologia per fer-se policia. I no només per aquest fet és un policia diferent als que surten en altres novel·les policiaques, siguin nòrdiques o no: Ari Thór és un home jove però una mica estrany, introvertit, indecís molts cops i una mica immadur segons el meu punt de vista. Si bé la primera entrega de la sèrie em va agradar sense entusiasmar, aquesta segona no m'ha agradat gaire: la trama policiaca l'he trobat fluixa i amb poc pes dins la narració; els diferents personatges que surten i els seus problemes personals tenen més importància, però tampoc els acabo d'entendre, potser serà el caràcter nòrdic, el cas és que no m'han convençut. Tant és així que no crec que torni a llegir cap més llibre d'aquesta sèrie.

Sin indicios criminales

 

  Manuel Longán és un ex mosso d'esquadra que fa anys de va deixar el cos per un assumpte greu. Va crear una empresa de seguretat amb la qual es guanya la vida molt bé. De manera sorprenent, una setmana abans de la seva jubilació, es reincorpora al cos. Tothom es pregunta perquè ho fa, no té gaire sentit, però en Manuel té un bon motiu: esbrinar qui ha provocat que la seva filla s'hagi suïcidat, hi ha un culpable i ell el vol trobar. Per altra banda, Julián Juárez és un personatge dins el món del narcotràfic que acaba de sortir de la presó amb la idea de fer-se amb el control de la seva zona d'influència, Barcelona i rodalies. Els camins de Manuel i Julián es trobaran irremediablement.

  La portada d'aquesta última novel·la de Rafa Melero és fosca, com ho és el seu el seu contingut, una història crua i dura, amb personatges que tenen molt de realitat, l'autor ho sap ben bé, ja que és mosso d'esquadra des de fa molts anys. La veritat és que posa els pèls de punta, atès que és ben possible que els fets que narra tinguin molt de realitat. No tots els policies són bons, també n'hi ha de corruptes, per desgràcia. M'ha agradat molt, a més la lectura és fa amena i fàcil, ja que està escrita en capítols molt curts que alternen la narració en primera persona del Manuel amb d'altres en què coneixerem els personatges que formen part d'aquesta negra història. 

La desorientació

   

  Algunes mares són difícils; aquest és el cas de la mare de la protagonista d'aquesta novel·la, la primera de l'autora, Montse García Esteve. Aquesta mare ja des d'abans de néixer la seva filla ja era una mica especial, per començar negant els dolors del part, que van fer que la nena neixés dins la botiga de queviures de la família. Aquest naixement anormal, als anys seixanta, va fer que el primer metge que va veure la nena fes un vaticini negatiu: aquesta criatura morirà aviat. Si ja la mare era especial, amb aquesta sentència encara ho va ser més, negant a la seva filla anar a escola, jugar al parc, relacionar-se amb altres nens, tot al·legant que ha de morir aviat. A més de tot això, aquesta mare és freda i distant i només es preocupa per ella mateixa.

 La desorientació té dues-centes pàgines que es llegeixen en un sospir, i el relat en primera persona que fa la nena, i més tard la noia, de qui no coneixerem el nom, és dur, aparentment no hi ha maltractament, però fa patir la injustícia amb que la protagonista és tractada per aquesta mare, a qui ningú para els peus. M'ha agradat molt, m'ha fet patir, he empatitzat molt amb la protagonista ja que gairebé som contemporànies, i he pogut sentir-me a estones identificada amb certs comportaments de la societat de l'època, sobretot en la diferència de tracte i condicions dels nens i les nenes.

El mar que brilla i riu

   El narrador d'aquesta novel·la és el mar, ens explica la història de la Daniela, una dona d'origen sudamericà i molt humil, a qui coneix des de ben petita. La Daniela, tot i les limitacions aconsegueix ser algú. Mentre creix, s'enamora, es fa adulta, treballa, el mar segueix explicant-nos com se sent i què fa.

  No voldria dir gaire coses més d'aquesta novel·la de la qual he llegit només la meitat. Està molt ben escrita però no m'ha agradat gens, ni la història ni la protagonista, en cap moment m'ha enganxat la lectura, més aviat el contrari, massa poètica pel meu gust. Potser no estic acostumada a llegir novel·les d'aquest tipus. Havia llegit abans dues novel·les de Montse Barderi que m'havien agradat força, però aquesta és molt diferent i en cap moment hi he entrat.

Suite francesa

  

 Ha començat la Segona Guerra Mundial, els alemanys han envaït França i s'acosten a París. Això provoca el desplaçament de moltes persones, que fugen cap al sud del país. Qui són aquestes persones? Evidentment hi ha de tot, però veurem famílies burgeses, banquers, aristòcrates, tots ells amb els seus cotxes, i amb els problemes que causa una fugida massiva: manca d'aigua, d'aliments, d'allotjament, de benzina... Alguns d'ells ho porten millor que d'altres, que no entenen com persones respectables com ells no tenen preferència per a allò que necessiten per al seu  benestar: un bon llit en un hotel, un dinar exquisit, un bon lloc on deixar el seu vehicle, carregat no només amb maletes, sinó també amb joies, porcellanes, quadres, i tot allò que consideren de valor i necessari per al seu benestar. 

  Més endavant, en la segona part, ens trobarem en un poble on, un cop firmat l'armistici per part de França, arriben tropes alemanyes, s'estableixen allà com a base d'operacions i entren en contacte amb la gent del poble, grangers, terratinents i aristòcrates, els oficials s'allotgen a les cases de la gent amb recursos i conviuen amb distància i respecte.

  La part final d'aquesta novel·la incabada d'Irène Némirovsky són unes notes de la mateixa autora en què prenia apunts sobre la continuació que tenia prevista, i finalment unes cartes que formen part d'una correspondència entre diferents persones que formaven part de l'entorn de l'autora, morta en el camp de concentració d'Auschwitz l'any 1942.

  Suite francesa és una de les millors novel·les que he llegit mai, és increïble com l'autora és capaç de retratar els personatges que en formen part, l'egoïsme i la crueldat dels burgesos i aristòcrates que es creuen per sobre de la resta del món, no dubten en passar per sobre de malalts, ancians o nens per tal de fer valer el que ells creuen que tenen dret. 

Lucía

   

  Un criminal  banstant sàdic ha assassinat el company de la jove tinent de la Guàrdia Civil Lucía Guerrero, membre de l'UCO: ha aparegut crucificat i enganxat amb cola a la creu en un turó prop de Madrid. Aquest terrible crim farà que la Lucía entri en contacte amb Salomón Borges, un catedràtic de la Universitat de Salamanca que amb un grup d'alumnes han desenvolupat un programa informàtic que ha trobat moltes coincidències entre el crim del company de la Lucía i d'altres tres que es van produir anys enrere, també amb víctimes que van ser enganxades amb cola pel seu assassí.

  Pintava molt bé i havia llegit molt bones crítiques d'aquesta novel·la de Bernard Minier, autor francès que ja ha escrit una segona novel·la amb la tinent Lucía com a protagonista. Però l'he deixat a la meitat. No m'ha agradat la Lucía ni el seu comportament, gens corporatiu i sempre anant a la seva. Tampoc m'ha agradat el grup d'estudiants que han desenvolupat el programa informàtic, l'he trobat poc treballat tot i que l'entorn universitari de Salamanca m'havia cridat l'atenció. Com a cosa positiva puc dir que es llegeix ràpidament, però com que a mesura que avançava en la lectura em trobava menys a gust l'he deixat. 

Furor botánico

 

  Seguint amb el repte lector de la Biblioteca Sud, necessitava un llibre que tingues flors a la portada, i aquest llibre, Furor botánico, el vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca Vapor Badia, per tant ràpidament el vaig agafar. A mi les plantes mai m'havien cridat l'atenció fins que vaig estudiar botànica a la carrera, des de llavors m'agraden i no paro de mirar-les i esbrinar quines són, sobretot quan vaig per camps i boscos. És normal, doncs, que també aquest títol em cridés l'atenció.

  Aquest llibre recull l'experiència de l'autora, Laura Agustí, amb les plantes, des de ben petita amb els coneixement que li van transmetre àvies i besàvies, procedents d'un poble de Terol, fins a l'actualitat, on per diverses circumstàncies ha deixat la ciutat de Barcelona per establir-se en un poble del Pirineu, on també s'han mudat les seves plantes. Tot el llibre està ple d'il·lustracions, dibuixos molt macos de plantes que ha fet la mateixa autora, plantes d'interior, d'exterior i silvestres. També parla de les propietats medicinals d'algunes d'aquestes plantes, com la farigola, el romaní o la marialluïsa.

Habitacions compartides

   

  La Montserrat és una dona gran que està ingressada a l'hospital després d'una operació. En habitació del costat hi ha el Ricard, un home jove que també ha estat operat arran d'una greu caiguda. Tots dos es van recuperant molt poc a poc, entre visites de metges, infermeres i la família, el temps va passant lentament i en totes aquestes hores buides cadascú va recordant el seu passat, la seva infantesa, amb records que fan mal malgrat els anys passats i que han fet que ara siguin qui són. 

  No puc dir gaire cosa més sense desvetllar la trama d'aquesta novel·la, que passa poc a poc però que ens va donant a conèixer els seus protagonistes, d'una manera senzilla i tendre. Si al començament alguna cosa tenen en comú la Montserrat i el Ricard, a banda de compartir passadís a traumatologia, és l'amor pels llibres. 

  Val a dir que m'ha agradat molt, i és que la Blanca Busquets té alguna cosa especial per crear personatges molt humans i molt propers, aquesta és una de les novel·les que més m'ha agradat d'ella, amb només 218 pàgines m'ha emocionat i entendrit. I si m'ha quedat clara alguna cosa un cop acabada la lectura és que ja trigo a llegir Suite francesa, d'Iréne Nèmirovsky, si llegiu Habitacions compartides sabreu perquè.

Pyongyang

   

  Un cop més m'he apuntat al repte lector de la meva biblioteca de referència, ja és el sisè any que ho faig, i d'aquesta manera trobo llibres que són molt interessants i que si no fos per aquest repte i les seves categories segurament mai hauria llegit. En aquest cas havia d'escollir una novel·la gràfica periodística, una categoria una mica complicada, ja havia llegit fa temps Persèpolis, gran llibre, i no es pot repetir. A la recerca d'aquesta categoria em va sortir Pyongyang, publicada l'any 2005 a Espanya però que trobo que encara és vigent en molts aspectes.

  L'autor, Guy Delisle, és un canadenc dibuixant amb una dilatada carrera. En aquest llibre ens explica la seva experiència a Corea del Nord, on va viatjar per temes laborals. Delisle fa un relat de com és l'estància d'un estranger en un país tan tancat, on l'any 2003 no hi havia internet, tota la poca informació que rebia la població era mitjançant els canals oficials, plens de propaganda a favor del líder suprem, Kim Il-Sung, pare de l'actual president. Els estrangers no tenen cap llibertat de moviment pel país, i han d'anar sempre acompanyats d'un intèrpret, s'allotgen en hotels que són expressament per estrangers, no poden circular lliurement pel carrer, tots els seus moviments estan controlats. Fins i tot, en l'aduana d'entrada al país els telèfons mòbils són requisats. Però en Guy aconsegueix passar amb un llibre prohibit pel règim, 1984 de George Orwell.

   En resum, una novel·la gràfica molt interessant sobre un país que, hores d'ara, continua més o menys igual (de malament).

Mentre la neu sigui blanca

 

 L'Einar és un suec de quaranta anys de pare català i mare sueca. El pare, que es diu Pere, mai li ha explicat perquè va marxar de Catalunya, ni li ha parlat de la seva infantesa i adolescència. Però el Pere ha decidit que li vol explicar tot, no a casa sinó mentre fan un recorregut per un camí que fan molts excursionistes suecs a l'estiu i que ells faran durant el mes de setembre. L'Einar sabrà ara què va passar per que el seu pare mai li hagi parlat del passat. El descobriment d'aquell passat tèrbol de què el pare no li havia parlat farà que l'Einar, que gràcies al pare parla perfectament el català, faci un viatge a Catalunya per tal d'esbrinar del tot el que va passar i el perquè de la fugida del Pere.

  Vaig trobar aquest llibre en el prestatge de la biblioteca, i com que som a l'hivern vaig trobar molt adequat llegir-lo en aquesta època de l'any. És un llibre de desenvolupament lent però que enganxa, que passa en gran part en una zona de Catalunya que podem ubicar tot i que els noms dels pobles són ficticis. També hi ha una petita part que es desenvolupa a Suècia al començament, amb tot de referències a la cultura sami (o lapona, que és amb el nom que coneixem la majoria de gent d'aquí). Tot i que, com ja he comentat, la narració és lenta, no es fa feixuga la lectura, i és molt fàcil empatitzar amb l'Einar. En definitiva, molt recomanable sempre que no es vulgui acció trepidant.

La península de las casas vacías

   Odisto és un pagès de Jándula (nom fictici però d'un poble real), un poble  de la província de Jaén, casat i amb un grapat de fills. L'odissea d'aquesta família al llarg de la Guerra Civil és l'eix principal d'aquesta novel·la, d'estil una mica peculiar: el denominat "realisme màgic", que exactament no sé què vol dir, atès que és el primer cop que llegeixo una novel·la escrita així. M'ha semblat entendre que és una barreja de realitat i fantasia: un nen cec recupera la vista després d'una apagada; un fotògraf de guerra trepitja una mina i no aixeca el peu durant quaranta anys; i d'altres exemples semblants de coses que suposo que tenen un simbolisme especial que no sé com valorar. El que sí que m'ha agradat és com l'autor fa aparèixer personatges reals, com Unamuno, Mercè Rodoreda, Picasso, Azaña, Orwell i mols altres, que no tenen un paper destacat en la narració, només són aparicions puntuals però molt ben encaixades.

  Haig de dir, tot i aquest "realisme màgic" que no m'ha acabat de convèncer, que aquest totxo de quasi set-centes pàgines és un novel·lón, una història sobre la Guerra Civil que commou de veure no només la tragèdia d'una família sinó la d'un país. Molt recomanable. 

Demolició

   

  En Rafel Egidi és professor universitari, ja en la dècada dels 50, respectat pels seus alumnes, feliçment casat des de fa anys amb l'Elsa i amb una filla de disset anys. Un dia rep una trucada dels Mossos d'Esquadra on li notifiquen que ha estat denunciat per violació, cosa que el deixa ben estabornit, ell és ben conscient que mai ha violat cap dona. A partir d'aquí comença un procés sense aturador: declarar a comissaria davant dels Mossos, buscar-se un advocat, explicar-ho a la dona i la filla... A més, el Rafel és un personatge relativament conegut, atès que col·labora en una tertúlia de ràdio i una altra a la televisió. Com era d'esperar, ràpidament li demanen que deixi de col·laborar, inclús el rector de la universitat li demana que s'agafi una baixa per evitar un soroll mediàtic que pot afectar el prestigi de la institució. 

  He llegit altres llibres de Llort i m'han agradat, vaig trobar fa uns dies aquest últim a la biblioteca i, dit i fet, cap a casa. Trobo que l'autor ha estat molt valent en tractar en una novel·la un tema com una violació que aparentment és falsa, com afecta al protagonista, un home més aviat normalet. Es plantegen altres temes: el masclisme de la societat en què vivim i el que han viscut les anteriors generacions per una banda, i com tot un procés judicial abans de finalitzar ja condemna l'acusat. Molt controvertit tot plegat, fa pensar i molt. 

La cosina Phillis

   

  El jove Paul marxa de casa dels pares a Birmingham per treballar en l'obra del ferrocarril, quedant sota la tutel·la del senyor Holsworth, l'enginyer. Casualment, a prop d'on desenvolupen la seva feina hi viu el reverend Holman i la seva família, que són parents llunyans del Paul, que aprofitarà per visitar-los i així sortir de la rutina de la feina. És així com coneixerà la seva cosina, la Phillis, una noia joveneta culta i amb una gran sensibilitat.

  Feia temps que tenia ganes d'estrenar-me amb Elisabeth Gaskell i he aprofitat aquesta petita novel·la de la col·lecció Petits Plaers de Viena que vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca. M'ha agradat com està escrit, els dos protagonistes, en Paul i la Phillis, estan ben treballats, la lectura és lleugera tenint en compte com escriuen alguns autors de l'època victoriana. L'únic que no m'ha acabat de convèncer ha estat el final, estic d'acord en com tanca l'autora la història però ho fa d'una manera una mica brusca, crec que aquí podria haver definit una mica més. Però en general el balanç ha estat bo.