Pes mort

 

 En Josep i la Teresa són una parella gran que té un restaurant a l'Eixample, a Barcelona. La jove neboda Cris fa de cuinera i el Llorenç, un veí de tota la vida, fa de cambrer. És el mes d'agost, hi ha poca feina però hi ha un client habitual que vol sopar, un home amb sobrepès però és un client agraït a qui atenen amablement com sempre. Però aquell dia, amb aquest client, un fet inesperat provocarà una situació límit que els quatre treballadors no sabran ben bé com resoldre.

  No puc dir més per no desvetllar la trama d'aquesta curta novel·la de Llort que es llegeix en un sospir, molt entretinguda i propera, atès que els protagonistes són gent ben normal: el matrimoni gran que ja té ganes de jubilar-se, la Cris un apasionada de la cuina, i el Llorenç amb la confiança que proporciona tants anys d'amistat amb en Josep i la Teresa. De la col·lecció Crims.cat, ha resultat una lectura molt entretinguda.

Demolició

   

  En Rafel Egidi és professor universitari, ja en la dècada dels 50, respectat pels seus alumnes, feliçment casat des de fa anys amb l'Elsa i amb una filla de disset anys. Un dia rep una trucada dels Mossos d'Esquadra on li notifiquen que ha estat denunciat per violació, cosa que el deixa ben estabornit, ell és ben conscient que mai ha violat cap dona. A partir d'aquí comença un procés sense aturador: declarar a comissaria davant dels Mossos, buscar-se un advocat, explicar-ho a la dona i la filla... A més, el Rafel és un personatge relativament conegut, atès que col·labora en una tertúlia de ràdio i una altra a la televisió. Com era d'esperar, ràpidament li demanen que deixi de col·laborar, inclús el rector de la universitat li demana que s'agafi una baixa per evitar un soroll mediàtic que pot afectar el prestigi de la institució. 

  He llegit altres llibres de Llort i m'han agradat, vaig trobar fa uns dies aquest últim a la biblioteca i, dit i fet, cap a casa. Trobo que l'autor ha estat molt valent en tractar en una novel·la un tema com una violació que aparentment és falsa, com afecta al protagonista, un home més aviat normalet. Es plantegen altres temes: el masclisme de la societat en què vivim i el que han viscut les anteriors generacions per una banda, i com tot un procés judicial abans de finalitzar ja condemna l'acusat. Molt controvertit tot plegat, fa pensar i molt. 

Temps mort

   

  El Robert és un home de trenta-quatre anys, solitari, sense feina ni interessos, d'aquells que passa desapercebut per la vida, i ho és molt més des que l'Alícia el va deixar ja fa un temps. Ara viu sol en el seu pis de Barcelona que era dels pares, quasi sense recursos. Però sembla que la seva sort ha de canviar: ha rebut la comunicació d'un bufet d'advocats de Nova Orleans en què se l'informa que és l'hereu d'una mansió prop de la ciutat que li ha deixat una tia llunyana de la qual desconeixia l'existència. Sense pràcticamen res a perdre, el Robert marxa cap a Nova Orleans per fer-se càrrec d'allò que ell creu és una petita fortuna. 

  Fins ara havia llegit dos llibres del Llort i m'havien agradat, per tant no m'ho vaig pensar gaire i aprofitant les jornades de Sabadell negre vaig comprar aquest llibre, que en la contraportada ja s'avisa al lector que passa del gènere negre a la ciència-ficció, política-ficció i fins i tot road trip. Haig de dir que és un bon llibre, que està molt ben escrit però que aquests canvis de gènere no són fets per mi, si no fos perquè està tot molt ben lligat com no pot ser d'una altra manera amb Llort, és possible que l'hagués deixat. És un llibre molt entretingut però no és d'aquells que tornaria a llegir.

Herències col·laterals

   L'advocat Ernest Claramunt és un home d'èxit en el món dels negocis. I ara ha tingut una idea genial per millorar encara més el benestar de la seva família: ha firmat un contracte amb la senyora Francesca Puigmajor en què es compromet a pagar-li una pensió vitalicía a canvi de quedar-se amb el seu magnífic pis a l'Eixample quan ella mori. Però el que sembla un negoci rodó amb els anys s'acaba convertint en un llast quan l'Ernest mor i la vella senyora Puigmajor ja ha arribat als cent-cinc anys amb el cap ben clar i una vitalitat sorprenent. La família Claramunt es veu incapaç de mantenir el pacte: la vídua Vicky no ha treballat mai i no surt del seu món de del·liris de grandesa; el fill gran Artur és un gandul que l'únic que ha fet malbaratar l'herència del pare; i la filla petita Gisela, la més eixerida, fa molts anys que va marxar a l'estranger i es va apartar de la família.

   L'angoixa dels Claramunt és màxima, si no poden pagar a la vella Francesca perdran els drets sobre un pis pel qual fa molts anys que estan pagant, fins i tot poden perdre el seu propi pis, ja que tant la Vicky com l'Artur són incapaços de trobar una solució per obtenir els diners que necessiten; i clar, l'Artur no ha pensat en buscar feina ara, de fet no ha treballat mai...

   Quina novel·la i quins personatges, cadascun d'ells dona per molt més del que Llort escriu en un llibre que podria haver estar perfectament més llarg però que ha sabut donar en la seva justa mesura per deixar al lector amb el regust d'haver llegit molt en poc temps. La Francesca és per sucar-hi pa, una dona aparentment fràgil però amb un passat i una força increïble. La Vicky és la típica senyora de família burgesa rància que només pensa en la imatge i no valora l'esforç que valen les coses, és així com a malcriat a l'Artur, a qui justifica sempre la seva vagància.

   M'ho he passat d'allò més bé llegint Herències col·laterals, m'ha agradat més encara que Si quan et donen per mort un dia tornes, Llort ja està a la llista dels meus escriptors favorits.

Si quan et donen per mort un dia tornes

    Fa catorze anys sent un adolescent l'Agustí va marxar de casa després d'una discussió familiar i mai més la família ha tornat a saber d'ell, tots els intents que han fet per saber on para no han servit per res. Fins que un bon dia piquen a la porta del domicili familiar i allà hi és l'Agustí, a qui la Maria Antònia, la mare, en un primer moment no reconeix. Es produeix una situació impactant en els pares, que ja feia temps que pensaven que li podia haver passat el pitjor i que havia mort. Després dels primers moments d'incredulitat, la situació es tensa una mica quan l'Agustí demana a la família que no li preguntin per res del que ha passat en aquests anys.

    Ja feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Llort, tan bones són les crítiques que n'he llegit, i puc dir que no m'ha decebut gens ni mica, més aviat al contrari, en aquest cas m'ha agradat tant el contingut de la novel·la com el títol, d'allò més encertat per descriure en quatre paraules de què va el llibre. De ben segur que no serà l'únic Llort que llegeixi.