La filla de la neu

   En Marçal és un historiador que està escrivint des de fa temps un llibre basat en la construcció del tren cremallera que puja a Núria. Per fer-ho s'està basant en el testimoni de dues persones que hi eren allà quan es va dur a terme aquesta important obra: els seus avis. L'àvia Joana treballava com a cambrera en l'hostatgeria, servint els àpats dels enginyers, administratius i empresaris que hi treballaven. L'avi Enric era un dels enginyers. Poc a poc, a base de petites converses amb els avis recollides durant anys i el diari que l'àvia va escriure mentre hi treballava anirà construint poc a poc el que va significar per a la comarca aquesta important obra, i també anirà descobrint la història personal dels seus avis.

  El llibre està estructurat en petits capítols que o bé són una part del diari de la Joana o bé una conversa entre en Marçal i l'avi o l'àvia. He trobat molt interessant esbrinar com es va anar fent la impressionant obra, els problemes que van anar apareixent, la dificultat per dur a terme el tren cremallera amb més desnivell i altura de la Península. Tot i això, no puc dir que m'hagi entusiasmat, cap a la meitat he perdut una mica l'interès, ja que la història d'amor entre els avis quan es van conèixer m'avorria una mica, sort que no l'he deixat, perquè la part final, de la qual no puc parlar sense fer un spoiler, és la que més m'ha agradat. 

Dos taüts negres i dos de blancs

   L'any 1943 al petit poble de Carreu van matar una família de masovers, un matrimoni i les dues filles, fet que va commocionar la comarca del Pallars Jussà. Aquest és un fet real que, malauradament, no es va resoldre com hauria d'haver estat, ja que la justícia franquista no va fer les coses com les hauria d'haver fet. Tots els veïns sospitaven o sabien qui va ser qui va cometre aquest atroç crim, però l'assassí o assassins mai van pagar pel seu delicte.

 Pep Coll va néixer a Pessonada, al Pallars Jussà, i des de ben petit havia sentit a parlar d'aquest fet, va investigar pel seu compte i amb els testimonis i la informació que ha anat recollint ha escrit aquest llibre, que no és ben bé una novel·la, sinó que cada capítol recull la visió de cadascún dels personatges que d'alguna manera o altra formen part d'aquest cas. Resulta ben esgarrifós i indignant comprovar que qui va cometre el crim va sortir impune perquè algunes persones van mirar més pels seus interessos personals que pels de la parella i les dues nenes innocents que van ser assassinats.

  Pep Coll va rebre el premi Crexell per aquesta novel·la, que alguns qualifiquen com el seu millor treball. Aquest és el tercer llibre que llegeixo d'aquest autor i haig de dir que m'ha agradat molt, poc a poc et va endinsant en la història d'aquestes persones que han existit de veritat, en l'ambient de les masies i els petits pobles del Pallars en una època difícil per a tots els que hi vivien. 

             

 

Las ciegas hormigas

    Un fort temporal marítim castiga els penya-segats de la costa de Guetxo una nit de tempesta. Un vaixell anglès que porta carbó com a càrrega s'està enfonsant front de la costa i vessa la seva càrrega al mar. Els habitants de la zona ràpidament es despleguen per recollir el carbó, que servirà per escalfar les seves cases durant l'hivern. Sabas Jáuregui arrossega la seva família, els homes de la casa, per recollir el preuat carbó, però aquesta dificultosa i difícil tasca, feta de nit i sota unes dures condicions climatològiques, portarà la tragèdia a la família, que només sortirà endavant amb el ferm i fort caràcter del Sabas.

  Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, la primera de Ramiro Pinilla i amb la qual va guanyar el premi Nadal l'any 1961. Aquesta edició de Tusquets és del 2009, i en el pròleg l'autor no es talla gens a l'hora de parlar de com l'editorial Destino el va tractar després de guanyar el premi, amb menyspreu i aprofitant-se econòmicament dels seus drets d'autor sense pagar-li el que li corresponia.

   A part d'això, que m'ha cridat l'atenció només començar la lectura, Las ciegas hormigas m'ha impressionat molt, m'ha trasbalsat i he estat a punt de deixar-la, no perquè no m'agradès sinó perquè la narracció és molt dura, feta a base de petits monòlegs de tots els personatges, que des del seu punt de vista van explicant a cada moment els seus sentiments davant de la situació personal en què es troben. És així que la nit de tempesta es fa eterna, les condicions són molt dures, tots ho passen molt malament i no només perquè la tasca sigui complicada. Ells ho passen malament i si el lector s'implica en la lectura també pateix. Tot i això, crec que és una molt bona novel·la que reflecteix d'alguna manera la manera de viure de la gent humil en els pobles de Biscaia durant els anys 50.