diumenge, 27 de novembre del 2022

Nada

   

  Després d'haver llegit la novel·la gràfica de Claudio Stassi basada en el llibre de Carmen Laforet m'han vingut ganes de recuperar l'original, que fa molt temps que volta per casa i que vaig llegit fa deu anys (hi ha la ressenya publicada al febrer de 2012). La relectura ha valgut la pena, pràcticament no recordava res, de tant temps que feia que l'havia llegit, i el llibre de Stassi està tan ben fet que m'ha vingut molt de gust recuperar-la, també m'ha servit per aprofondir més en els personatges. És una lectura que enfonsa, és molt depriment veure el declivi de la família de l'Andrea, com pateixen i com són incapaços de superar tot allò que els ha fet arribat al punt on són ara. 

  L'edició que he llegit la vaig comprar fa molt temps, era una lectura obligatòria en l'institut, cosa que trobo que molt encertada, tot i que penso que de vegades és difícil que la gent jove pugui valorar-ho així.



dilluns, 21 de novembre del 2022

Nada

  La joveneta Andrea, òrfena de divuit anys, arriba a Barcelona a casa de la seva família al carrer Aribau, amb la intenció d'estudiar a la universitat. L'ambient de la gran ciutat, encara convalencescent de la Guerra Civil l'absorbeix, mentre intenta sobreviure en l'asfixiant ambient que es respira al pis familiar, amb una àvia que ja no coordina gaire i els seus tiets: l'Angustias, una dona beata i cruel alhora; el Román, músic vingut a menys; i el Juan, amb aires de pintor fracasat, i amb un fill i una dona a la qual maltracta.

  Crec que no hi ha dubte que Claudio Stassi és capaç de crear uns personatges increïbles en base a novel·les de prestigi; ja ho va fer amb La ciudad de los prodigios fa un temps i ara ho ha tornat a fer amb Nada, basat en la novel·la de Carmen Laforet, una novel·la que vaig llegir fa molt temps, tant que pràcticament no recordava gaire. Després de submergir-me en aquest magnífic treball de Stassi m'han vingut ganes de tornar-hi, sens dubte ho faré ben aviat.  



dimecres, 16 de novembre del 2022

El club del crim dels dijous

   

 Al Regne Unit, en un complex residencial per a gent gran, un grup de quatre avis inquiets es reuneixen un cop a la setmana per debatre, amb els seus particulars criteris, sobre casos d'assassinats que han quedat sense resoldre. Els seus debats del dijous s'animen de sobte, quan sorgeix un cas molt proper: un promotor immobiliari de la zona, que precisament volia ampliar el complex residencial, apareix mort a casa seva amb una foto al costat del cos. Ràpidament l'Elizabeth, com a portaveu del club, es posa en contacte amb la Donna, una jove policia que fa poc que està destinada a aquesta zona rural, un destí que va sol·licitar ella mateixa fugint de Londres a causa un desencís amorós. 

 De vegades passo per la llibreria a la cerca de llibres de butxaca, són petits i fàcilment portables i a més molt més econòmics, a més que una edició de butxaca acostuma a ser d'un llibre que ha triomfat en el mercat. Però això no sempre és garantia de que sigui un bon llibre; o de que sigui del gust de tots els lectors. En el meu cas ni tan sols l'he acabat, tot i que he arribat gairebé a la meitat. M'estava avorrint i no veia el moment de reprendre la lectura, llegia dos o tres capítols, força curts, i ja ho deixava estar. La narració està escrita en un to en general irònic i que intenta donar una versió divertida dels personatges i com enfoquen el crim, però a mi no m'han fet el pes, els he trobat forçats i poc creïbles, no m'han interessat en cap moment. Tot i això, he desat un punt de llibre allà on m'he quedat, qui sap si algun dia em ve de gust reprendre la lectura.




dijous, 10 de novembre del 2022

Viatge al país dels blancs

 

 El jovenet Ousman vivia a la sabana africana, concretament a Ghana. Era un nen espavilat i molt curiós, tant que un bon dia va decidir marxar del seu país per anar a la recerca d'un somni: el país dels blancs; els blancs, aquella gent capaç de fabricar màquines que volen (els avions) i que envien allò que els hi sobre al seu país: cotxes que pels blancs són vells i per ells són grans màquines, per exemple. És així com l'innocent Ousman inicia un periple per bona part del nord d'Àfrica en condicions infrahumanes i sobrevivint a infinitat de perills, en mans de les màfies que trafiquen amb éssers humans, amb l'ambició d'arribar a Europa, un continent del que no sap pràcticament res, una de les poques coses que sap és "Barça".

  Viatge al país dels blancs és la història real del seu autor, Ousman Umar, que miraculosament va aconseguir arribar al país del seus somnis, i no només això sinó que, amb l'ajuda de les bones persones que es va trobar aquí, ha aconseguit aprendre a llegir, a escriure, a parlar en català i castellà i fins i tot ha anat a la universitat. 

  He llegit aquesta autobiografia seguint el repte de la Biblioteca Sud, correspon a la categoria "llibre sobre un immigrant o refugiat". Està escrita en un llenguatge planer i manté un to força optimista en quasi tot moment, malgrat les desgràcies i crueltats que pateix en el seu camí per culpa de les màfies dedicades al tràfic de persones i que operen amb total impunitat.  

diumenge, 6 de novembre del 2022

Bulevard dels francesos

   

  Tres joves comunistes valencians, en Josep, el Felo i la Teresa, no combreguen amb la línia oficial del partit en la València dels anys seixanta. Som en plena dictadura franquista, la repressió dels joves per part de la policia és brutal, encapçalada a València pel comissari Rodrigo, un individu violent i dèspota que no respecta ningú. En aquests dies es produeix un crim, la mort d'una jove de l'alta societat, que haurà d'investigar un altre comissari ben diferent de Rodrigo, Sebastián Piñol, un home íntegre que no aprova les maneres de fer de Rodrigo. Paral·lelament, en capítols altenants amb el present, la família del Josep afronta l'època que li toca viure amb la major dignitat possible.

  Bulevard dels Francesos va ser publicat l'any 2010, qualsevol persona que hagi llegit algun cop Ferran Torrent trobarà la seva manera de veure la societat valenciana i com és de crític amb ella, tant la del franquisme com l'actual, i també la riquesa del valencià, molt agradable de llegir. 

  Aquest és el tercer llibre que llegeixo de Torrent, al començament l'he trobat una mica caòtic per l'alternança de capítols de passat i present, m'ha costat ubicar els personatges, tot i això, quan per fi l'he agafat el fil, he acabant gaudint de la lectura.



dimarts, 1 de novembre del 2022

La llama de Focea

   

  La jove Queralt Bonmatí, filla d'una família barcelonina amb bona posició social i econòmica, és trobada morta  en el Camí de Santiago, prop ja del final del seu recorregut. Uns dies abans, en el començament del camí a Roncesvalles, havia tingut un incident amb un desconegut en una cafeteria del qual algunes persones en van ser testimonis. Aquesta és la primera pista que investigarà el sotstinent Rubén Bevilacqua, com sempre acompanyat del seus ajudants. Per esbrinar més coses sobre la Queralt i els motius que l'havien dut a fer el camí sola i després de fortes discusions amb el seu pare, Vila farà un viatge a Barcelona que li portarà molts records agredolços de la seva estada a la ciutat en l'època olímpica.

  Vaig córrer cap a la llibreria en saber que ja estava disponible una altra història de Bevilacqua, aquest guàrdia civil atípic, culte i molt bon investigador, a qui segueixo des de la primera novel·la que va protagonitzar, El lejano país de los estanques, publicada el 1998. Haig de dir que fins ara totes les novel·les de la sèrie m'havien agradat molt, però ara per ara no puc dir el mateix d'aquesta última. Són 542 pàgines que se m'han fet molt lentes, els capítols dedicats a la investigació es van alternant amb d'altres força llargs on Vila evoca els seus anys a Barcelona, molt jove, acabat de casar i amb la dona embarassada, amb problemes familiars. A més, en aquest llibre Chamorro, la investigadora que l'acompanya sempre, pràcticament no surt, la seva presència és testimonial. L'autor aprofita també l'estada a Barcelona de Vila per parlar de la situació política de Catalunya en els mesos posteriors al referèndum, tot fent comparacions amb la Catalunya olímpica; tot això, a més d'ocupar una bona part de la narració, amanit amb un llenguatge una mica enrevessat, com si Silva volgués demostrar que sap escriure molt bé. En definitiva, per mi La llama de Focea és el pitjor de la sèrie, m'ha decebut bastant, potser n'esperava massa, ja que en principi l'argument sembla força interessant.