dissabte, 16 d’octubre de 2021

La traductora

   Madrid, 1940; Elsa Braumann, filla de mare espanyola i pare alemany, és una jove traductora que malviu fent traduccions de llibres mentre té cura de la seva germana, que està malalta. Des de la Capitania de Madrid li demanen que participi en una missió secreta relacionada amb la famosa trobada de Franco i Hitler a Hendaya.

  Aquesta contraportada convida a la lectura, tot esperant una història d'espionatge relacionada amb un dels esdeveniments més importants de la postguerra espanyola. De fet, la trama és bona però segons el meu punt de vista no està ben escrita: els diàlegs m'han semblat forçats, els personatges encarcarats i poc creïbles, no m'ha enganxat la lectura en cap moment i fins i tot he trobat una falta d'ortografia que m'ha fet molt mal als ulls. Les valoracions que he trobat al Goodreads són molt bones, així que potser sóc una mica senyoreta tiquis-miquis, ho reconec i així m'ho han dit de vegades, potser serà que m'he tornat exigent, el cas és que aquest llibre ha estat una decepció.

dijous, 30 de setembre de 2021

La pomera i altres contes


  Ja fa un temps que sembla que s'està redescobrint Daphne du Maurier com a una gran escriptora. De ser coneguda per pel·lícules com Rebecca o Los pájaros, cada cop més s'estan tornant a editar els seus llibres, alguns d'ells desconeguts pel públic en general. Això m'ha passat, tot i que Rebecca el vaig llegir fa anys, desconeixia que hagués escrit tant, i un dels llibres que vaig llegir fa poc, La cosina Rachel, em va sorprendre i agradar. Per això i perquè em venia de gust llegir alguna cosa que no fos un totxo sinó més lleuger i curt, vaig escollir La pomera i altres contes, un llibre de relats que no ho són tan curts, de fet en les 330 pàgines només hi ha set relats, algun d'ells força llarg, com Monte Verità, de quasi 100 pàgines.
  Tots els relats tenen un punt inquietant i alguns inclús voregen la fantasia, com La pomera: el protagonista és un vidu força egoïsta que ha perdut la seva dona fa poc, ell és ara ben feliç sol, i des que la seva dona va morir una de les pomeres del seu jardí comença un estrany creixement, tan estrany que acaba negitejant-lo.
  Les temàtiques dels relats són ben diferents entre ells, fins i tot en l'últim, Cap motiu, el protagonista és un detectiu privat a la recerca dels motius que han portat al suïcidi a una jove esposa embarassada; o en Monte Verità els protagonistes són dos amics excursionistes i muntanyers. Això fa que la lectura sigui molt agradable i entretinguda, molt recomanable.
    

divendres, 17 de setembre de 2021

La drecera

  
 
 En un xalet de l'Empordà viu un noi amb els seus pares, que fan de masovers de la rica família propietària del xalet. Aquest noi, de qui no sabrem el nom, narra des dels seus ulls les seves experiències, com viu el seu dia a dia des dels últims anys d'escola fins al moment en què haurà de començar a l'institut.
  Amb aquesta senzilla història, Miquel Martín i Serra aconsegueix que el lector vegi la vida des dels ulls del jovenet protagonista, des de la seva posició i els seus raonaments infantils la majoria de vegades i quasi juvenils a mesura que passa el temps, i així veurem que de vegades no entèn les reaccions dels adults, i també com queda fascinat per les maneres de fer i com són de diferents la família rica, els de Can Fanga, com són anomenats per un dels personatges que formen part de l'entorn del noi. En definitiva, un llibre molt maco, curt però que deixa empremta.

dilluns, 6 de setembre de 2021

Nosotros en la noche

  Holt és una petita localitat nordamericana on viuen l'Addie i el Louis, són veïns des de fa molts anys, tots dos viuen sols a casa seva, ja que van enviudar fa temps. La soledat els acompanya cada dia, fins al punt que un dia l'Addie es presenta a casa del Louis i li proposa passar una nit junts. Però no una nit boja, ni molt menys, només per fer-se companyia, no estar sol al llit, parlar una mica abans de dormir, al cap i a la fi, foragitar la soledat en què viuen. El Louis queda sorprès però accepta la petició, i poc a poc la relació es va consolidant. Però no tot és tan fàcil com sembla, la gent parla d'ells, els fills no ho veuen amb bons ulls...

  Aquest llibre és l'últim que va escriure Kent Haruf abans de morir i el primer que llegeixo d'aquest autor, el buscava en català per endur-me'l per les vacances, però només vaig trobar a la llibreria aquesta edició de butxaca i vaig pensar que aniria bé per ficar-la a la maleta, i al cap i a la fi m'és igual llegir en català que en castellà, sempre i quan sigui una traducció. És una novel·la molt senzilla i curta, tendra i propera, tot i això al començament no m'acabava d'enganxar i trobava la narració una mica simple, amb detalls que potser m'han semblat superflus però al final he acabat d'entrar bé en la història m'ha emocionat molt. 

divendres, 27 d’agost de 2021

La clau anglesa

   A l'hostal de Cruallops la Mercè, vídua des de fa molts anys, serveix a un grup de treballadors els pèssols negres que tant els agraden. Mentre dinen van parlant d'uns i d'altres, potser ficant-se una mica massa en la vida dels altres, inclosos alguns dels que hi són a taula, com en Tomàs de Bancells, mecànic molt eficient que viu amb un parell de gossos en una caseta prefabricada dins la finca del Martí i l'Ester de Cal Ros. El Tomàs assegura que no té família, mentre els companys de taula, pagesos i manobres, li diuen que sí que en té i que són la Fina de l'Albereda i els seus fills. 

   Així comença La clau anglesa, una novel·la que poc a poc ens va introduint en un entorn rural de pobles de quatre cases i masies aïllades, on les famílies es coneixen des de fa anys i les relacions que mantenen entre ells estan molt condicionades per aquesta coneixença. 

   Fa temps vaig llegir La papallona negra, també d'Antoni Pladevall i em va agradar molt, per això quan vaig veure que havia publicat nova novel·la vaig pensar que l'havia de llegir sí o sí, per sort la vaig trobar a la biblioteca, porto dos anys de ruïna econòmica de tants llibres que m'he comprat. Com em va passar amb La papallona negra, la lectura no ha estat fàcil per la manera d'escriure de l'autor, frases molt llargues, desenvolupament de l'acció molt lent i poquíssims diàlegs. El llibre m'ha agradat, no tant com l'anterior, potser perquè és molt més dur i perquè al començament em liava una mica amb els personatges. Menys mal que l'escollit per llegir durant les vacances.

dilluns, 16 d’agost de 2021

Los ritos del agua

  L'inspector Unai López de Ayala, àlies Kraken, s'està recuperant de les seqüeles que li van quedar després de resoldre el cas dels crims rituals d'El silencio de la Ciudad Blanca. Poc a poc es va reincorporant a la feina, i encara no recuperat del tot es trobarà amb un crim que, un cop més, l'implica personalment, ja que la víctima és la seva primera nòvia, a qui feia molts anys que no veia i que apareix assassinada seguint un ritual celta: estava embarassada i l'han cremat, penjat i submegit en una caldera de l'Edat de Bronze. Unai haurà de retornar al seu passat, a la seva adolescència i a un estiu a Cantàbria que va compartir amb els seus companys de cuadrilla.

  Aquesta novel·la és la segona part de la Trilogia de la Ciudad Blanca, vaig llegir la primera part fa un any i ara he tornat a Vitòria amb la segona. I he tornat de veritat, aprofitant les vacances he passat uns dies a Vitòria i la província d'Àlava, ja que si alguna cosa bona vaig treure de la primera entrega de la trilogia van ser les ganes de conéixer millor el territori on succeeixen els crims d'aquesta saga. Ha estat interessant recórrer els escenaris de la novel·la, m'ha agradat més la visita turística que el llibre, de fet si no hagués estat per les vacances dubto que l'hagués llegit. I és que, com em va passar amb la primera part, no és una novel·la que m'hagi agradat molt, hi ha personatges que trobo poc creïbles, la trama és molt i molt rebuscada, la implicació personal del protagonista crec que li treu credibilitat a la investigació, algunes situacions les trobo massa forçades però li haig de reconéixer que es llegeix ràpid i que fa venir ganes de visitar els escenaris on passa l'acció. A part d'això, poca cosa més puc afegir.

dilluns, 2 d’agost de 2021

Els privilegis de l'àngel

 

  La Celeste ha intentat suïcidar-se després d'un  patiment personal que dura anys. Però la Celeste no és una senyora gran, encara és jove, arrossega un mal molt profund que l'ha portat durant els últims anys a un procés autodestructiu, causat per la pèrdua de l'amiga de la infància, la Pakutxa. Es van conéixer a l'escola, als anys 70, en la zona portuaria de Pasajes, i des del primer moment van fer una profunda amistat que va quedar abruptament trencada per la desaparició de la Pakutxa.

  Malament comença la cosa si comencem amb un intent de suïcidi, no convida a l'optimisme. Tot i això, Els privilegis de l'àngel és una novel·la profunda, fosca però amb llum, que intenta fer entendre el perquè de determinades actituds de la Celeste, envoltada d'un moment de la història recent que no ajuda gens. Amb aquesta novel·la, la primera que va escriure Dolores Redondo, ja les he llegit totes, vaig començar amb la trilogia del Baztán, que em va agradar força, aquesta m'ha agradat també, tot i que és molt diferent de les altres, però crec que de les sis novel·les que ha escrit aquesta és de les millors.



dimecres, 21 de juliol de 2021

Insumisas

     

  Actualment qualsevol dona del món occidental pot vestir com li sembli, tant és si porta faldilles o pantalons, cabell curt o llarg. Però això passa des de no fa gaire, abans fins i tot una dona podia anar a la presó si vestia com un home per fer tasques que es consideraven pròpies dels homes. L'autora d'Insumisas, Laura Manzanera, fa un recull històric de dones que tot desafiant les normes es van vestir d'home per viatjar, per anar en vaixell, per dedicar-se a la ciència o la medicina, o per anar a la guerra. Algunes d'elles són conegudes i d'altres no tant, però l'autora s'ha documentat a fons per fer aquest recull força interessant sobre dones que no es van conformar amb la vida que els pertocava només pel fet de ser dones.



diumenge, 4 de juliol de 2021

La danza de los tulipanes

   Un crim esgarrifós sacseja Euskadi: una popular periodista mor atropellada per un tren mentre estava lligada a la via. El crim ha estat emès en directe pel Facebook i la víctima portava una tulipa vermella a les mans. Atesa la popularitat de la periodista i la repercusió mediàtica del crim, la policia autonòmica crearà una unitat especialitzada amb els seus millors policies per dur a terme la investigació. El grup queda encapçalat per l'Ane Cestero, suboficial de l'Ertzaintza, i la seva elecció com a cap no acaba d'agradar tothom. El grup treballarà a la zona d'Urdaibai, amb uns magnífics paisatges i un entorn natural incomparable.

  Aquest és un dels llibres que he escollit pel repte de la biblioteca, un llibre amb una flor al títol. Resulta que forma part d'una saga amb l'Ane Cestero com a protagonista, el següent és La hora de las gaviotas. És més que probable que no llegeixi aquest segon llibre, amb el primer ja n'he tingut prou. I és que La danza de los tulipanes no m'ha enganxat, tot i que té elements bons, com el coneixement que té l'autor de la zona i com la descriu, no només els paratges naturals sinó també la societat vasca. Però és que l'he trobat com a un producte de consum massiu, l'Ane no m'ha caigut gens bé des del primer moment i malgrat que li haig de reconéixer que no és avorrit, a mi no m'ha fet el pes i m'ha costat acabar-ho.

dijous, 24 de juny de 2021

Tàndem


   En un centre cívic del barri de Sants de Barcelona es fan classes de ioga per a gent gran. És en una classe d'aquestes que l'Elena, mestra jubilada, i l'Armand, tècnic d'ascensors també jubilat, es coneixeran i faran amistat. Tots dos són encara joves tot i estar jubilats. La seva amistat es converteix ràpidament en alguna cosa més, i aquesta relació els portarà a tots dos a qüestionar-se allò que han fet a la vida amb les seves parelles i què han de fer amb allò que els queda per viure.

  Maria Barbal ha rebut per Tàndem premi Josep Pla 2021. És una novel·la curta, 175 pàgines que es llegeixen en una estona i que fonamentalment parla de la felicitat, però amb calma i pau interior, amb tranquil·litat i maduresa. No cal dir que la Maria Barbal escriu molt bé, de fet la vaig tenir com a professora de català a l'institut i a més és d'aquells professors que no oblides, en tinc molt bon record, potser per això no m'ho he pensat gaire per escollir aquesta lectura, que m'ha resultat maca i tendra, amb dos personatges ben treballats i amb els quals acabes empatitzant. I un cop més haig de reconéixer que no he sigut gens objectiva valorant aquesta novel·la, haig de reconéixer que l'he sobrevalorat, el bon record de la meva profe de català ha pesat molt.

dimarts, 15 de juny de 2021

L'escanyapobres

   

  L'Escanyapobres és com una faula de l'avar, un home que només viu pels diners fins a límits insospitats i que fan riure d'insòlits que arriben a ser: l'Oleguer, el protagonista, passa les nits acaronant les bosses on amaga els diners. No té pràcticament amics ni parella, les dones només fan que gastar, i l'Oleguer passa el temps esbrinant com acumular més i més riquesa. Només manté una relació amb el notari del poble i la seva dona, la Tuies, que si ell és l'Escanyapobres la Tuies encara el supera. El poble de Pratbell, on viu, ha perdut bona part del moviment de mercaderies que tenia a causa de la construcció de la via del tren, ara ja no passen pel poble i l'Escanyapobres ha de tancar el seu magatzem. Es traslladarà a viure a la Coma, masia de la seva propietat molt ben portada per una família de masovers, als qui començarà a complicar la vida amb les seves manies estalviadores extremes. 

  Dins el repte de la biblioteca al qual em vaig apuntar a començaments d'any hi ha una categoria que és escollir un llibre que vaig haver de llegir a l'escola. Podria haver escollit alguna cosa fàcil, com el Mecanoscrit del segon origen, que he llegit 2 o 3 cops més durant els molts anys que fa des que vaig fer BUP, però remenant a la biblioteca de casa vaig trobar L'Escanyapobres, un llibre del qual tenia molt mal record, però vaig pensar que ara que ha passat tant de temps li podria donar una oportunitat i veure-li coses interessants que no vaig saber veure en el seu moment, a més que és un llibret força curt. Ara que l'he acabat el que sí puc dir és que no és fàcil de llegir, tant pel llenguatge com per la composició gramatical (si es diu així), i que no m'estranya que amb 15 o 16 anys el trobés insofrible. I si l'he qualificat amb 4 estrelles no és perquè m'hagi agradat especialment, sinó perquè trobo que és un bon llibre pel moment en què va ser escrit. 

    

dimecres, 9 de juny de 2021

996

 

  Un dia de temporal apareix a L'Escala el cos d'un home, amb la cara desfigurada i sense les mans, que li han estat tallades. El cas és complicat, no es pot identificar el mort, i a més, hi ha discussió sobre quin cos policial s'ha de fer càrrec de la investigació: Mossos d'Esquadra o Guàrdia Civil. Tots dos creuen tenir les competències policials en aquest cas, seran els jutges els qui hauran de decidir qui portarà el cas, o si hauran de treballar conjuntament. El sotsinspector Damià Surrell serà l'encarregat d'aquest cas per part de Mossos, un cas molt complicat atès que no se sap qui és el mort, està clar que qui l'ha mort no vol que se l'identifiqui. A més, durant l'autòpsia, el forense troba dos diamants d'altíssima puresa dins del cadàver. El Damià ho té magre, a més d'aquesta investigació ell i el seu equip de treball tenen molta més feina acumulada per la crònica manca de personal que pateix la seva Unitat. Una sergent de la Guàrdia Civil vinguda de Madrid li donarà un cop de mà en aquest difícil cas.

   Fa poc he llegit Ara direu que estic boig, d'Andreu Martin; en la sol·lapa interior hi ha tot el llistat de publicacions de Crims.cat, i fent-li una ullada per casualitat vaig veure que hi havia una novel·la d'aquesta col·lecció amb el títol de números, una categoria de les tenia pendent de llegir pel repte de la Biblioteca Sud al qual m'he apuntat a començaments d'any. Per tant, camí cap a la biblioteca a la cerca d'aquest llibre, que ha estat una lectura molt entretinguda, la trama policiaca està molt ben treballada però si li haig de posar alguna pega és que el Damià no m'ha acabat de fer el pes, i no sabria dir el perquè, potser és perquè l'he trobat una mica masclista, superficial o immadur, o tot alhora, crec que ha sigut una sensació molt subjectiva i personal. Fa temps vaig llegir La sang és més dolça que la mel, del mateix autor i amb el mateix protagonista però de caporal, i recordava bones sensacions. De 996 puc dir pràcticament el mateix, l'ambientació a l'Empordà fa molt a favor, però no recordava així el personatge del Damià. Però al cap i a la fi, ha valgut la pena llegir-lo.

divendres, 4 de juny de 2021

Siempre tendremos 20 años

   


 Durant els anys 80 la vida no era fàcil per un grup de joves de l'extrarradi de Barcelona. El Jaime comença explicant la seva infantesa, joventut i maduresa lluitant per tirar endavant amb una vida digna, cosa difícil quan els pares són uns humils treballadors, lluitadors contra la dictadura de Franco, i uns avis van patir la guerra. El Jaime i els seus amics sobreviuen com poden, entre violència, drogues i canvis polítics, gaudint de la música rock, les seves festes, els col·legues, els canutos... I el Jaime voldria viure del dibuix, una passió que intentarà tirar endavant per aconseguir els seus somnis.

  Fa uns dies vaig veure una ressenya a l'Instagram d'aquesta novel·la gràfica i em va cridar l'atenció sobretot perquè sóc contemporània del protagonista, jo també recordo la mort de Franco, com els pares aquell dia no ens van deixar anar a l'escola,  i també altres episodis de la història recent que surten en les pàgines d'aquest magnífic llibre. L'autor, Jaime Martín, fa una narració de la seva vida, ell mateix és el protagonista, i a més de fer un homenatge a la seva família no estalvia crítiques al sistema i a l'evolució de la política del país. He gaudit molt amb la lectura d'aquest llibre, que jo definiria com quelcom més que un còmic, de fet l'he escollit dins de la categoria de novel·la gràfica en el repte lector de la biblioteca al qual m'he apuntat.

dilluns, 31 de maig de 2021

Lluvia fina

   S'acosta el vuitantè aniversari de la mare i el Gabriel ha pensat que és un bon moment per reunir la família en una cel·lebració i aprofitar per oblidar vells conflictes entre els germans. Gabriel truca les germanes, la Sonia i l'Andrea, per informar-les, i un cop més sorgeixen els rencors, els antics problemes, les discusions i les baralles entre els tres germans. Tots tres, però sobretot la Sonia i l'Andrea, recorren a l'Aurora, la dona del Gabriel, per bolcar les seves amargures, les desgràcies que han patit per culpa de la mare sobretot, i la pobre Aurora ha de fer d'oient i confident de les germanes mentre rumia sobre la seva relació de parella amb el Gabriel, un home que no ha madurat i que no l'ajuda gens en la dura feina de tirar endavant una filla amb problemes.

  Havia llegit molt bones crítiques d'aquesta última novel·la de Luis Landero, i en trobar-la a la llibreria en edició de butxaca no m'ho vaig pensar gaire per comprar-la. Haig de dir que està ben escrita, però he tingut una sensació ambigua amb els personatges, per una banda m'han semblat una mica extrems i portats al límit, però per altra banda els he trobat força reals, no costa gaire imaginar-se algun conegut o parent que sigui com algun d'ells, m'ha deixat una sensació estranya. Tampoc
no tinc clar és si tornaré a llegir alguna cosa més de Landero, no m'acaba de fer el pes.

dijous, 27 de maig de 2021

Ara direu que estic boig

   El Francesc Ascàs és un jove que sembla que no està gaire bé del cap, tots els seus veïns se'l miren amb recel, excepte la seva veïna Blanca, l'única que l'aprecia i valora la seva feina com a dibuixant de còmics. El Francesc surt poc de casa seva, una casa desordenada i plena de llibres, i només ho fa per quedar amb alguns companys de feina dibuixants també i per baixar a casa de la Blanca. Però un dia la Blanca és assassinada en el seu pis, i tots els veïns pensen que l'assassí és el Francesc, el boig de l'escala. 

 Ara direu que estic boig és l'última novel·la d'Andreu Martin, dins la col·lecció Crims.cat. En aquest llibre l'Andreu ens vol mostrar el petit univers d'un noi malalt, esquizofrènic, des de la seva perspectiva, com veu ell als altres i com se sent quan tot el veïnat creu que l'assassí de la Blanca és ell, cosa increïble per a ell que l'apreciava molt. La veritat és que la lectura d'aquesta novel·la no és fàcil, narrada en primera persona i una mica caòtica, no pot ser d'una altra manera si el que parla és el Francesc. Però tot i això m'ha agradat, potser no és el llibre que més m'ha agradat de l'Andreu Martin però li haig de reconéixer que s'ho ha treballat molt bé per ensenyar-nos el món des de la perspectiva d'un malalt mental i amb problemes familiars com és el Francesc.

dilluns, 24 de maig de 2021

Una dulce venganza

   

 Hi ha persones sense escrúpols que només miren pel seu interès i trepitgen qui sigui per tal d'aconseguir els seus objectius. Victor Svensson és un d'aquests personatges, un cop aconseguit el lloc de gerent en una galeria d'art centra els seus esforços en fer-se un nom dins l'elit del país. Victor és tot un element, racista, masclista i fins i tot una mica nazi per dir-ho suaument, en qüestions d'art té el mateix criteri que un senyor anomenat Adolf... Victor es casa amb l'única filla del propietari de la galeria d'art, i un cop mort el sogre deixa de banda la seva joveneta i innocent esposa per fer-se amb tot el patrimoni familiar. Sembla que les coses li van bé, a en Victor però, un dia se li presenta un problema inesperat: un fill d'una relació amagada. Aquest fet pot complicar-li molt la vida i trencar les seves aspiracions personals.

  Una dulce venganza és el nou llibre de Jonas Jonasson, que sembla especialitzat en històries disparatades i divertides però amb un rerefons molt crític amb la societat sueca. En aquest cas aprofita per donar una lleugera idea de com es mou el món de l'art. A més, fa una reflexió sobre un dels sentiments més humans però de vegades perillós, com és la venjança. 

  Un cop més he llegit Jonasson, no tenia intenció de fer-ho perquè veig que tots els seus llibres van en la mateixa línia, però en un moment en què necessitava una lectura lleugera me l'han deixat i l'he llegit en pocs dies. Com els anteriors, no és res de l'altre món, entretingut i una mica inversemblant, crític i amb sentit de l'humor, un humor potser una mica negre. 

dilluns, 17 de maig de 2021

La decisió de Manperel

   Víktor Nikolàievitx Manperel és un matemàtic que ha estat premiat amb la Fields Medal per haver resolt un dels Set Problemes del Mil·leni. Però Víktor renuncia al prestigiós premi i decideix marxar cap a una remota illa àrtica per continuar treballant en la resolució de problemes matemàtics relacionats amb l'estructura de l'univers. Víktor va acompanyat de la seva mare, una dona malalta que fa temps que no parla ni expressa cap emoció, i també l'acompanya el vell Grisha, el gos de la família. Un cop a l'illa, el Víktor no es relaciona pràcticament amb ningú, viu amb la mare en una cabana allunyada de l'única petita població que hi ha. El Kiril, carter de l'illa, porta un dia al Víktor un paquet que conté una gravació amb la veu del seu pare, amb qui fa anys que no té relació, on l'explica que anirà rebent cada setmana una gravació d'ell, i en aquests enregistraments el pare l'ajudarà a descobrir el significat del seu talent, cosa que l'ajudarà a millorar els seus coneixements. 

  Aquest és un dels llibres que decididament no hauria llegit mai per iniciativa pròpia si no fos perquè té la peculiaritat de tenir la portada de color verd, cosa que vol dir que forma part del repte de la biblioteca al qual em vaig apuntar a començaments d'any. El resum de la contraportada no m'animava a la lectura, però tampoc tenia ganes de complicar-me la vida cercant un altre llibre amb la portada verda, per tant vaig decidir llegir-lo. No m'ha entusiasmat gaire, la veritat, perquè té un component fantàstic que fa que no sigui el tipus de lectura que m'agrada, però haig de dir que l'autor, Jordi de Manuel, aconsegueix ficar el lector en l'ambient aïllat i remot de l'illa àrtica, amb la descripció dels paisatges de la tundra i la solitud de la cabana del Víktor.

  

diumenge, 2 de maig de 2021

Consumits pel foc

   


La infantesa de l'Ismael no ha estat fàcil: la seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare, que no està gaire bé del cap, l'acusa injustament de ser el culpable de la mort de la mare. Ara l'Ismael ja és adult, però li manquen moltes coses en la seva vida, ja que ha hagut d'espavilar-se sol. Convertit en professor de literatura i amb molts coneixements d'idiomes, un dia es troba casualment amb una amiga de la infantesa, la Leo, i intentarà establir una relació amb ella. Fins que una altra trobada casual amb un conegut de l'institut on treballa el portarà a una situació límit.

  Tenia moltes ganes de llegir Jaume Cabré, és un autor que m'agrada molt, i ho vaig posar fàcil a una persona que m'estima per fer-me un bon regal de Sant Jordi. És un llibre curt, de cent-vuitanta tres pàgines que he llegit pràcticament en un dia, molt de l'estil de Cabré, on de vegades perdo una mica l'horitzó però el recupero ràpidament. M'ha agradat força però potser no tant com els anteriors que he llegit, potser perquè la trama l'he trobada una mica rebuscada i si me l'he acabat de creure és perquè és de Cabré, si no el conegués potser no l'hauria valorat com ho he fet.

divendres, 30 d’abril de 2021

Terra Alta

   A la comarca de la Terra Alta el jove mosso d'Esquadra Melchor Marín, arribat de Barcelona fa quatre anys, haurà d'investigar juntament amb els seus companys l'esgarrifós assassinat del matrimoni Adell, molt coneguts a la comarca ja que tenien una important empresa d'arts gràfiques que dona feina a molta gent. Melchor arrossega un fosc passat que intenta oblidar amb la nova vida que ha iniciat en aquest racó de Catalunya, amb la seva dona i la petita Cosette, la seva filla, que du el nom de la filla de Jean Valjean, protagonista d'Els miserables, un llibre que Melchor té quasi com a llibre de capçalera.

   No puc dir gaire més sobre aquesta novel·la, premi Planeta 2019, perquè no l'he acabat, l'he deixat aproximadament per la meitat, i és que no tinc gaire temps i sí molts llibres per llegir, i Terra Alta no m'ha fet el pes, no m'he acabat de creure cap dels personatges, sobretot el Melchor, la lectura no m'aportava res, em resultava insípida i m'ha cansat llegir les paraules "Terra Alta" cada dues pàgines. De fet, fa temps que vaig decidir no llegir cap més premi Planeta, però com que el que he llegit fins ara de Javier Cercas m'havia agradat molt vaig decidir-me per llegir-ne aquest però de la biblioteca, he hagut d'esperar setmanes perquè està molt sol·licitat; jo l'he tornat en dos dies. 

dissabte, 24 d’abril de 2021

La biblioteca dels llibres rebutjats

 


  Jean-Pierre Gourvec, bibliotecari de Crozon, un poble al cor de la Bretanya francesa, era un home de poques paraules i no tenia una gran vida social, al poble només se sabia que la seva dona l'havia deixat al poc temps d'arribar a Crozon i mai més va tenir cap relació coneguda. Gourvec va decidir un bon dia habilitar una zona de la biblioteca del poble com la biblioteca Brautigan de Vancouver, coneguda per tenir una part on s'exposen tots aquells llibres que per algun motiu o altre han estat rebutjats per les editorials i mai han estat publicats. Gourvec va anar ampliant poc a poc els prestatges dels llibres rebutjats, tanta feina tenia que va necessitar d'una ajudant, la Magali, que va acabar fent-se càrrec de la biblioteca quan en Gourvec va morir.

  La Delphine és una jove treballadora d'una editorial amb força èxit, té bon ull a l'hora d'escollir llibres per a ser publicats; ara comparteix la vida amb en Frédéric, escriptor que no té tant d'èxit, de fet l'únic llibre que ha escrit ha estat un fracàs rotund. Amb en Frédéric una mica deprimit, un dia en un dinar amb els pares de la Delphine a la Bretanya, on resideixen, el pare els parla de la biblioteca de Crozon i de la seva peculiaritat. La Delphine, que coneix el poble per haver-hi viscut de petita, decideix fer una escapada amb el Frédéric cap a aquesta biblioteca. Allà la Magali els facilitarà l'accés als llibres rebutjats i ells faran un recorregut per algunes d'aquelles obres, fins que la Delphine trobarà Les últimes hores d'una història d'amor. La Delphine quedarà trasbalsada per la delicadesa i qualitat del llibre i decideix portar-lo a la seva editorial, que el publicarà i es convertirà en un gran èxit. La pena és que l'autor, Henri Pick, propietari d'una pizzeria i natural de Crozon, va morir fa anys sense que ningú sapigués que havia escrit un llibre, ni tan sols la seva dona ni la filla, que queden ben sorpreses en saber-ho, ja que mai havien vist en Henri interès pels llibres ni per l'escriptura.

  Quin llibre més maco i més tendre que m'ha arribat a les mans, trobat per casualitat en un prestatge de la biblioteca, la veritat és que no m'ho esperava, que m'agradés tant. No és només la història dels llibres rebutjats, sinó que tots i cadascún dels personatges que apareixen en la novel·la té una petita història personal, sempre molt humana, no només la Delphine o el bibliotecari Gourvec són protagonistes, tots tenen el seu protagonisme dins la narració. A més, aporta la interessant investigació sobre l'autoria del llibre rebutjat, com pot ser que un home mai abans interessant ni en la lectura ni la escriptura hagi escrit un llibre tan bo? 

  Aquest és un d'aquells llibres que fa sentir bé quan s'acaba la lectura, recomanable per tots els qui estimem les biblioteques i els llibres.

diumenge, 18 d’abril de 2021

El pont dels jueus

   

  El mestre d'obres Prim Llombard, vidu i amb un fill adolescent, l'Ítram, rep l'encàrrec del comte de Besalú de construir un pont fortificat per protegir encara més la seva vila. Prim es desplaçarà des d'Itàlia per complir aquest encàrrec. Un cop a Besalú l'obra comença bé però aviat sortiran problemes greus, alguns d'ells motivats per l'ambició del comte d'Empúries, que vol conquerir la vila. Mentrestant el jove Ítram va coneixent poc a poc la ciutat on ara ha de viure, i entrarà en contacte amb la petita comunitat jueva de Besalú.

   El pont del jueus va ser publicada el 2007 i crec que va tenir força èxit, la veritat és que no recordo el perquè no la vaig llegir llavors, ja que la novel·la històrica m'agrada força, però el temps ha anat passant i mai he trobat el moment de llegir-la. Potser era una senyal, perquè haig de dir que no m'ha agradat, tot i que el plantejament de la novel·la és original i en principi crec que ben documentat per part de l'autor, el desenvolupament de la narració se m'ha fet poc original i avorrit, no m'ha enganxat gens, i si l'he acabat és perquè com a mínim té la virtut de què es llegeix ràpid i només té 260 pàgines. Em sap greu dir-ho però m'ha decebut, sort que me l'han deixat.

dissabte, 10 d’abril de 2021

La revolta dels animals

 


  Al mas de Mr. Jones els animals estan revolucionats, cansats de treballar per a ell a canvi de menjar racionat, treball esgotador i el que ells consideren una miserable vida. El Vell Patriarca, porc guanyador de premis i ja gran, fa un discurs on explica als seus companys del mas, des de les gallines fins als cavalls, les seves raons per justificar una enemistat perpètua envers els humans. A partir d'aquest moment, tots els animals van prenent consciència poc a poc del que és la seva vida en el mas al servei dels humans, els ànims es van aixecant fins que esclata la revolució dels animals, que acaben expulsant Mr. Jones del mas. A partir d'aquí s'han de fer una sèrie de coses per mantenir el benestar dels que hi vuien, gestionar el menjar, les hores de feina, etc. I com que els porcs són considerats els més intel·ligents i són dels pocs animals que saben llegir, són escollits per dirigir el mas.

  Aquesta curteta novel·la de George Orwell és un mirall del funcionament de les dictadures, de com comencen i de com van modelant i canviant les seves primigènies idees adaptant-les a la conveniència dels qui manen per fer-los més grans, més rics i mantenir-se en el poder adoctrinant i enganyant les masses. De fet quan la llegia tenia la sensació que tot això m'era molt familiar, tot i que no vivim en una dictadura el comportament dels porcs que manen em recorda a alguns polítics actuals.

  La revolta dels animals és una lectura obligatòria en algunes escoles, ho hauria de ser a totes i sempre acompanyada d'un debat posterior amb algun professor que tingui un gran sentit crític, és un llibre molt més que recomanable per a tothom.

diumenge, 4 d’abril de 2021

Entre visillos

   En una capital de província d'Espanya, un grup de noies joves de bones famílies veuen passar els dies, cadascuna amb les seves particulars expectatives i desitjos, la major part d'elles volen fer un bon matrimoni amb algun dels nois que coneixen, millor si preparen oposicions a notaries. Alguna altra noia, com la Natalia, s'avorreix profundament i no se sent satisfeta amb la vida que porta, li agrada estudiar i voldria fer una carrera universitària però no té clar que la família hi estigui d'acord. En aquesta ciutat, un cop passat l'estiu, arriba Pablo Klein, professor d'alemany, per donar classes a l'institut de noies de la ciutat.

  Entre visillos va rebre el premi Nadal l'any 1957, i està considerada una de les millors novel·les de la seva autora, Carmen Martín Gaite, i també de les millors novel·les en llengua castellana. Em sap greu davant d'aquests avals dir que a mi no m'ha acabat de fer el pes, fins al punt que he estat a un pas de deixar-la a mitges de pur avorriment. La novel·la està dividida en dues parts, no he pogut entendre el perquè, serà perquè la primera és profundament avorrida i la segona no ho és, fins i tot m'ha despertat una mica l'interès per acabar-la.  En la primera part les converses són completament insubstancials entre els personatges, em costava seguir-les i no les he trobat cap fonament. En la segona part, tant la Natalia com el Pablo cobren més protagonisme, són els personatges principals i els que tenen més seny, els únics amb converses i raonaments mitjanament interessants, i per ells he pogut acabar el llibre. 

  Si el meu professor de literatura llegís això no hauria aprovat el batxillerat, però d'això fa molts anys i si escric en aquest blog és per dir lliurement el que penso, sigui una obra mestra o no.

divendres, 26 de març de 2021

Los puentes de Madison

 

  Els habitants de Madison County no donaven gaire importància a uns ponts vells de fusta que hi havia al seu municipi. Però per a en Robert Kincaid sí que resultaven interessants. En Robert és un fotògraf ja madur que volta els cinquanta anys, treballa per al National Geographic però ha dut una vida força independent de la revista, ha voltat per tot el món i ara porta una vida solitària fent reportatges fotogràfics on a ell li sembla. Un cop arribat a Madison County, en Robert para davant d'una casa en mig d'un camp per preguntar per un dels ponts; la Francesca està sola, el seu marit i els dos fills han anat a una fira ramadera i trigaran uns dies a tornar. Aquesta trobada casual farà revifar la passió entre dues persones madures que pensaven que allò ja no existia per a ells, viuran uns dies curts però intensos que els deixaran un pòsit d'amor que els hi durarà la resta de la seva vida.

  Aquest llibre va servir com a guió per a la coneguda pel·lícula (que no he vist encara...) protagonitzada per Clint Eastwood i Meryl Streep, i m'ha servit per afegir un llibre més al repte de la Biblioteca Sud, en la categoria de llibres dels quals hi ha una pel·lícula que no hagi vist. És un llibre curt que es llegeix molt ràpid, lent però que no avorreix, que s'endinsa molt en l'interior dels dos protagonistes i que dona a entrendre que la passió no té edat. 

   La veritat és que no puc dir que no m'hagi agradat però també l'he trobat una mica inversemblant, tot i que segons l'autor està basat en fets reals tal i com explica en el pròleg. També és cert que hi ha gent que diu que tot això s'ho va inventar l'autor i que res és veritat. Serà que amb els anys m'he tornat una mica escèptica. 

divendres, 19 de març de 2021

Esto no estaba en mi libro de botánica

   No acostumo a llegir llibres de divulgació científica, no per res en especial sinó perquè faig servir la literatura com a mitjà d'evasió. Però algú que em coneix i m'estima em va regalar pel meu aniversari aquest llibre, escrit per Rosa Porcel (@bioamara), biòloga i bioquímica que treballa a la Universitat Politècnica de València. A més, el llibre venia acompanyat de dues fitxes de l'editorial Cossetània per portar-les a la motxilla quan surti a caminar i deixar de rumiar com es deia aquella planta que vaig estudiar durant la carrera i de la qual ja no recordo el nom.

  Tornant al llibre, és una lectura molt interessant, que l'autora va acabar d'escriure a mig confinament i que està escrit en un llenguatge bastant planer i de vegades col·loquial tot i l'abundància de termes científics, necessaris per altra banda si es vol ser rigurós. En ell trobarem informació del seu cicle vitat, curiositats i descobriments apassionants sobre les plantes així com la seva importància en la vida del nostre planeta, sempre amanit amb un subtil sentit de l'humor. Com a exemple, amb títols com aquest: "Las plantas no tienen conciencia, ni falta que les hace", o "Cariño, vamos a tener un fruto" ens podem fer una idea de com l'autora intenta arribar a tot tipus de públic.

  És evident que un llibre com aquest m'havia d'agradar sí o sí, i ara que arriba la primavera encara ho gaudiré més, sobretot amb les fitxes. Apa, a caminar, fer fotos de plantes i donar la vara als qui m'envolten amb les plantes 😂.

  

divendres, 12 de març de 2021

El asesinato de Sócrates

   

 El segle V a.C. a Grècia va ser una època convulsa, de periodes de guerres, d'altres de pau tensa, invasions, lluites de poder, rivalitat extrema entre Atenes i Esparta. Molts personatges històrics formen part de tot aquest temps, noms tan coneguts com el propi Sòcrates, Perseo, Eurípides, Pericles, Platón... Amb aquesta novel·la de més de set-centes pàgines ens podem fer una idea de la vida quotidiana de l'època: com es preparaven els espartans des de ben petits per a ser grans soldats; com es pactaven els matrimonis i el paper de la dona en la societat; les lluites internes pel poder; les malalties com la pesta que assolaven ciutats sitiades; la preparació física dels homes per a participar en els Jocs Olímpics; fins i tot el que menjaven.  Així de descriptiva és El asesinato de Sócrates, que abasta des del 437 a.C., amb un jovenet Sòcrates, fins l'any de la seva mort, el 399 a.C. 

  Val a dir que no és una novel·la recomanable per a tothom, tot i que hagi estat finalista del Premi Planeta 2016, és un llibre molt llarg amb tal quantitat de personatges que de vegades he pensat que m'hauria d'haver fet un esquema. Sí que és cert que està escrit amb un llenguatge planer i fàcil de seguir amb capítols curts, si no fos per això dubto que hagués arribat ni a la meitat. S'ha de reconéixer el mèrit de l'autor, Marcos Chicot, no només pel fet de novel·lar uns fets històrics tan antics sinó per fer-los mínimament assequibles, sens dubte està molt ben documentat i molt ben narrat amb un format de novel·la.

  Per què he escollit aquest llibre que en condicions normals no hauria escollit? Me'l va recomanar un company de feina, em serveix pel repte que estic seguint (llibre basat en uns fets històrics), m'agrada llegir de tant en tant llibres d'història i crec que aquest és força autèntic. Això sí, m'ha costat Déu i ajuda acabar-ho.

dijous, 4 de març de 2021

El viatge


 El viatge forma part de la col·lecció Petits Plaers de l'editorial Viena, i la veritat que en aquest cas s'ho mereix plenament, el qualificatiu de petit plaer. O com a mínim, així ho he sentit jo mentre llegia aquest llibret que m'ha semblat un petit conte, que tracta sobre l'Adriana, una jove vídua d'un poble perdut de Sicília del qual no ha sortit mai. Recomanable 100%, gaudi-lo com ho he fet jo, val la pena. I a més llegireu un Premi Nobel, el va rebre Luigi Pirandello l'any 1934.

  

dilluns, 1 de març de 2021

Insurrección

  


 A l'Aitor les coses no li van bé: fa un temps es va separar de la seva dona Isabel, la seva feina a la ràdio cada cop s'està tornant més precària, i per acabar-ho d'adobar, la seva filla Ana de disset anys ha marxat de casa sense avisar per anar a viure a una casa okupa al barri madrileny de Lavapiés. Només sap alguna cosa d'ella pel seu fill Luís, l'únic de la família amb qui l'Ana manté un mínim de contacte. L'Ana sent un fort menyspreu pels seus pares, a l'Aitor el considera un titella del sistema capitalista i a la Isabel una ingènua que preten salvar el món amb una petita empresa que fabrica bosses de mà amb materials reciclats. Des de la casa okupa, l'Ana lluita amb un petit i heterogeni grup de persones per evitar que el barri quedi convertit en un nucli d'allotjaments turístics, on els antics veïns han de marxar obligats per les grans empreses turístiques i comercials. Mentrestant, l'Aitor i la Isabel intenten, sense gens d'èxit, que l'Ana torni a casa.

  Insurrección és el primer llibre que llegeixo de José Ovejero, un autor que algun cop havia sentit a nomenar en algun dels pocs programes de llibres que fan per la tele, del tipus Página 2. Vaig agafar aquest llibre de la biblioteca per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest dins la categoria de llibre amb el títol d'una sola paraula. Haig de dir que ha estat un gran encert, m'ha agradat molt, l'autor planteja un munt de problemes molt actuals des de tots els punts de vista i sense prendre partit, només per tal que el lector pensi i reflexioni. Es tracten temes com la relació de parella, l'educació dels fills, la crisi econòmica que sempre afecta als més dèbils i afavoreix a les grans empreses, el sector turístic en expansió que fa fora els veïns dels seus barris. Per exemple, només al començament del llibre, una companya de feina de l'Aitor és acomiadada perquè s'ha quedat embarassada, tot i que l'empresa no ho vol reconéixer.

  Potser si li haig de retreure alguna cosa a Insurrección és les frases de vegades excessivament llargues pel meu gust, m'han fet recordar quan algun cop he intentat llegir sense èxit algun llibre de Camilo José Cela, ha estat una sensació completament subjectiva.

  

divendres, 19 de febrer de 2021

Delinqüents

   La col·lecció Llibres del Delicte ha publicat, amb motiu de l'entrega número 50, aquest llibre de relats curts que han estat elaborats per autors que n'han format part d'algun dels 49 llibres anteriors, autors tan reconeguts com Llort, Sebastià Bennasar, Ramona Solé, Anna Maria Villalonga, Salvador Macip i molts més. En tots relats, evidentment, es cometen delictes, però són tots ben diferents: alguns protagonistes són delinqüents professionals, assassins sense escrúpols, d'altres són personatges desesperats, d'altres podrien ser qualsevol de nosaltres portat a una situació límit i d'altres cometen el seu crim per venjança. 

  El que sí puc dir és que poques vegades un llibre de relats curts m'ha agradat com aquest, potser perquè soc aficionada a la novel·la negra, i a més, tal i com és aquest llibre és fàcil de llegir quan tens poc temps, només es necessita una petita estoneta per llegir-ne un o dos i quedar ben satisfet. 

dissabte, 13 de febrer de 2021

La cosina Rachel

 

 El Philip Ashley és un jove de vint-i-pocs anys que viu amb el seu cosí Ambrose a la mansió que aquest té a Cornualla. L'Ambrose l'ha fet de pare, ja que el Philip va perdre els seus pares de ben petit. La convivència entre tots dos és com una bassa d'oli, viuen ben tranquils sense dones ni les necessiten a casa seva, tot organitzant les feines que s'han de fer en una propietat tan gran com la seva amb la colla d'homes que fan totes les tasques incloent-hi les considerades més femenines, com la cuina i la neteja. L'únic problema és la salut de l'Ambrose, el clima humit de la zona no li prova últimament i el metge l'aconsella passar l'hivern a la zona mediterrània. Així ho fa, i durant el tercer hivern fora, concretament a Florència, l'Ambrose coneix a una parenta llunyana vídua, la Rachel, per qui queda fascinat fins al punt de deixar de banda la seva recalcitrant solteria. L'Ambrose comunica per carta els fets al Philip, i a la casa queden a l'espera que el senyor torni amb la nova senyora Ashley, retorn que es va dilatant en el temps per diferents motius, a la vegada que les cartes de l'Ambrose deixen d'arribar. Preocupat, el Philip viatjarà a Florència, on es trobarà amb la trista notícia de la sobtada mort de l'Ambrose després d'una ràpida malaltia.

  Fa uns anys vaig llegir Rebeca de Daphne du Maurier, de fet fins fa poc desconeixia que l'autora hagués escrit més llibres. Em venia de gust tornar-hi, i l'edició tan maca de l'editorial Viena i les bones crítiques m'han decidit a escollir aquesta lectura, que puc qualificar de molt bona. No és un llibre d'acció però tampoc es fa lent, és una narració en primera persona del Philip, a qui puc entendre perfectament el seu punt de vista sobre els esdeveniments que van passant des que l'Ambrose marxa cap a Itàlia, potser jo pensaria el mateix si fos ell, com va canviant d'opinió sobre la cosina Rachel a mesura que la va coneixent i va sabent coses de la seva vida anterior. És un llibre molt ben escrit i que ha aconseguit capficar-me en la lectura, cosa que últimament em costa una mica.

dissabte, 6 de febrer de 2021

Gina

  La Gina ha tornat al seu poble d'estiueig acompanyada de la seva parella, el Fran, i amb l'objectiu clar de quedar-se embarassada. Però no és fàcil, de res serveix fer-se test d'ovulació i planificar el moment adequat per tenir relacions, els mesos van passant i el desitjat embaràs no es produeix. Instal·lats a la urbanització, que queda pràcticament buida a l'hivern, la Gina estableix un diàleg amb el lector en què va explicant poc a poc la seva vida, des de la infantesa, l'adolescència, l'època d'estudiant a Barcelona, les seves amigues, parelles, viatges, tot amanit amb un gran sentit de l'humor i el preciós dialecte de les terres de l'Ebre. També ens explicarà el dia en què va sentir que alguna cosa rara passava en el seu cos, i un diagnòstic mèdic inesperat li fa canviar les seves expectatives.

   Aquest llibre fa temps que tenia ganes de llegir-lo però dubtava, com sempre em passa, pel fet que tothom en parlés tan bé. Haig de dir que no m'ha decebut en absolut, tot el contrari, feia temps que un llibre no em feia riure i plorar, riure molt, plorar poc. M'ha agradat molt tant la vida de la Gina i com l'explica, com el dialecte que fa servir, el sentit de l'humor que destil·la, la manera com la Gina es converteix en una amiga que t'explica els seus problemes com si la tinguessis al costat mateix i parlant com parla la gent del carrer, sense artificis. Si bé és cert que en alguns moments recorda Primavera, estiu, etc, de la Marta Rojals, puc dir que és molt recomanable sí o sí.

   Aquest llibre forma part del repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, un tipus d'iniciativa que prolifera per les xarxes socials i normalment no acostumo a seguir, però en aquest cas m'he decidit perquè és una de les meves biblioteques de referència (aquest llibre l'he agafat d'allà) i perquè l'he trobat força fàcil de seguir, no sé si el completaré però el puc fer servir per escollir llibres que d'una altra manera segurament no llegiria.

divendres, 29 de gener de 2021

Orgullo y prejuicio

 Les cinc germanes Bennet no són gaire afortunades: en ple segle XIX, formant part de la petita burgesia anglesa que viu de rendes i sense possibilitat d'herència pel fet de ser dones, no tenen cap altra opció de futur que fer un bon casament. La família Bennet és ben especial: una mare bastant curteta i molt pesada, el seu únic objectiu a la vida és casar les filles; el pare, cansat d'aguantar una dona amb tant poc talent, es refugia en la ironia; i de les cinc germanes, la Jane, que és la gran, i la Elizabeth, són les úniques que semblen tenir seny. 

  La vida familiar és força avorrida fins que un dia la família Bingley lloga una mansió propera a la casa dels Bennet, la propietat Netherfield. El llogater és solter, arriba acompanyat de dues germanes, una de soltera i l'altra casada i acompanyada també pel seu marit. I també s'allotjarà amb ells un dies un amic d'en Bingley, el senyor Darcy, jove solter conegut pel seu mal caràcter. La senyora Bennet veurà amb delit el camp obert per tal de casar una de les filles, si pot ser la gran, amb el senyor Bingley. 

  Poca cosa puc dir d'un clàssic com aquest que no s'hagi dit abans, tant temps que fa que es va publicar. És un bon llibre però no crec que sigui apte per a tothom, la narració és molt i molt lenta, els diàlegs avui dia semblen molt artificials, els personatges tenen un comportament que pot semblar avorrit i sense sentit. Però s'ha d'anar més enllà per entendre el que Jane Austen volia explicar amb aquesta història: l'Elizabeth és una dona fora del normal, intel·ligent i que dintre de les limitacions imposades per la societat i la seva posició social vol ser lliure. Criden l'atenció personatges com lady Catherine, una dona rica que creu que les dones només han d'aprendre a cantar, dibuixar i poca cosa més. I crida l'atenció també el indignant masclisme de la societat en aquella època.

dijous, 21 de gener de 2021

El colibrí

   

  En Marco Carrera és un oftalmòleg molt bona persona i un xic desgraciat. Tot i que ha comès errors durant la seva vida, certament no es mereix totes les desgràcies que li passen. La narració comença amb una trucada que rep en Marco del psicoanalista de la seva dona Marina; en aquesta trucada l'informa, tot saltant-se tots els protocols ètics de la seva professió, que la Marina li té preparada una de grossa. En aquesta trucada també es poden veure alguns altres problemes que en Marco té, com que fa anys que està enamorat de una altra dona, amb qui s'escriu regularment o que la seva filla Adele pateix un transtorn psicològic que la vincula fortament amb el seu pare. A més de tot això, també esbrinarem  que la germana gran d'en Marco, la Irene, es va suïcidar fa anys i que el seu germà Giacomo va marxar fa molts anys als Estats Units i pràcticament no ha tornat al seu país ni té contacte amb en Marco.

  I així, en capítols amb salts temporals i estructures completament diferents, com un diàleg per telèfon, una carta, un mail o una conversa informal, anirem coneixent les múltiples desgràcies que ha patit en Marco, qui, malgrat tot, continua endavant sense moure's del lloc, només quan cal, com el colibrí, nom que li va posar la seva mare de petit quan li van descobrir un transtorn del creixement que feia que fos més baixet del que li corresponia per la seva edat.

  Tot veient les boníssimes crítiques que tenia El colibrí vaig decidir comprar-lo i començar-lo pràcticament el primer dia que el vaig tenir a les mans. La veritat és que m'ha agradat, està molt ben escrit i l'autor ha fet de la narració una sorpresa contínua pel fet que he comentat abans: hi ha capítols que són diàlegs, d'altres cartes, d'altres mails. El fet és que el lector acaba veient en Marco com a un amic molt tendre i proper, aquesta és també una gran virtut de l'autor. Si li haig de posar alguna pega és que algun capítol se m'ha fet una mica pesat, tanta desgràcia que li passa al protagonista m'ha encomanat un cert pessimisme.

diumenge, 10 de gener de 2021

Escac al destí

   


  El jove prevere Orenç és el fill bastard del rei Ebrard de Magens, i fa poc que ha tornat de la seva formació eclesiàstica a Roma. Una nit l'Orenç sent un esgarrifós crit procedent del castell i l'endemà es descobreix el cadàver de la reina Bal. El rei demana ajuda a l'Orenç per tal d'esbrinar si la reina ha estat assassinada i per qui, o bé si s'ha suïcidat, ja que en aquest cas la dinastia dels Albir estaria en perill d'excomunió. L'Orenç accepta el càrrec una mica a contracor, ja que la situació política és complicada pels interessos amagats de nobles i clergues, immersos en una lluita pel poder sense escrúpols.

 Fa molt temps que no llegia una novel·la ambientada en l'època medieval, al començament em feia una mica de mandra però ben aviat m'he capbussat en aquesta història molt ben escrita per Lluís Llach que em van regalar fa poc, m'ha sorprès la seva manera d'escriure, molt acurada, ben bé com si fos el mateix Orenç qui estigués escrivint-la. És el primer llibre que llegeixo d'en Llach, recomanable sens dubte. 

dissabte, 2 de gener de 2021

L'any que va caure la roca

    Gener de 1975; un grup de joves de Malpui, un poblet del Pallars, van dissabte a la nit a la discoteca. Per a ells, aquesta és l'única diversió que tenen, ja que durant la setmana s'han de cuidar de les terres i del bestiar de la família, tots ells són els germans grans i com a hereus es veuen pràcticament obligats a seguir la tradició familiar. Senten enveja d'aquells que han marxat del poble cap a altres pobles més grans o cap a Barcelona. De matinada, sortint de la discoteca emprenen el camí de tornada cap a casa però no poden accedir al seu poble, que ha quedat sepultat sota una gran roca que li ha caigut a sobre, deixant a sota cases, persones i bèsties. Els joves i les autoritats es mobilitzaran per tal d'intentar rescatar els supervivents, si n'hi ha. Aquesta gran desgràcia farà que tots ells es repensin el seu futur, es plantejaran començar de nou amb una manera de fer diferent de la dels seus pares, intentant deixant enrere la manera de pensar de la gent gran, antigues rancúnies entre veïns per les terres o els ramats, tradicions que no se sap d'on han sortit i que avui dia no tenen sentit; obligats per les circumstàncies a començar de zero.

   He quedat impressionada per aquesta gran novel·la que ha escrit Pep Coll, cinc-centes vuitanta-vuit pàgines que he llegit força ràpid tenint en compte el meu ritme lector. Quins personatges tan ben treballats, tan humans amb els seus defectes i virtuts, com de bé queda retratada la societat rural de la transició democràtica. I com he gaudit del parlar del Pallars que tan bé coneix el Pep Coll, un gran escriptor sens dubte. Val a dir que la foto de la portada del llibre és de Pessonada, poble natal de Pep Coll i que simbolitza Malpui, el poble que queda sota la gran roca.