dissabte, 10 d’abril de 2021

La revolta dels animals

 


  Al mas de Mr. Jones els animals estan revolucionats, cansats de treballar per a ell a canvi de menjar racionat, treball esgotador i el que ells consideren una miserable vida. El Vell Patriarca, porc guanyador de premis i ja gran, fa un discurs on explica als seus companys del mas, des de les gallines fins als cavalls, les seves raons per justificar una enemistat perpètua envers els humans. A partir d'aquest moment, tots els animals van prenent consciència poc a poc del que és la seva vida en el mas al servei dels humans, els ànims es van aixecant fins que esclata la revolució dels animals, que acaben expulsant Mr. Jones del mas. A partir d'aquí s'han de fer una sèrie de coses per mantenir el benestar dels que hi vuien, gestionar el menjar, les hores de feina, etc. I com que els porcs són considerats els més intel·ligents i són dels pocs animals que saben llegir, són escollits per dirigir el mas.

  Aquesta curteta novel·la de George Orwell és un mirall del funcionament de les dictadures, de com comencen i de com van modelant i canviant les seves primigènies idees adaptant-les a la conveniència dels qui manen per fer-los més grans, més rics i mantenir-se en el poder adoctrinant i enganyant les masses. De fet quan la llegia tenia la sensació que tot això m'era molt familiar, tot i que no vivim en una dictadura el comportament dels porcs que manen em recorda a alguns polítics actuals.

  La revolta dels animals és una lectura obligatòria en algunes escoles, ho hauria de ser a totes i sempre acompanyada d'un debat posterior amb algun professor que tingui un gran sentit crític, és un llibre molt més que recomanable per a tothom.

diumenge, 4 d’abril de 2021

Entre visillos

   En una capital de província d'Espanya, un grup de noies joves de bones famílies veuen passar els dies, cadascuna amb les seves particulars expectatives i desitjos, la major part d'elles volen fer un bon matrimoni amb algun dels nois que coneixen, millor si preparen oposicions a notaries. Alguna altra noia, com la Natalia, s'avorreix profundament i no se sent satisfeta amb la vida que porta, li agrada estudiar i voldria fer una carrera universitària però no té clar que la família hi estigui d'acord. En aquesta ciutat, un cop passat l'estiu, arriba Pablo Klein, professor d'alemany, per donar classes a l'institut de noies de la ciutat.

  Entre visillos va rebre el premi Nadal l'any 1957, i està considerada una de les millors novel·les de la seva autora, Carmen Martín Gaite, i també de les millors novel·les en llengua castellana. Em sap greu davant d'aquests avals dir que a mi no m'ha acabat de fer el pes, fins al punt que he estat a un pas de deixar-la a mitges de pur avorriment. La novel·la està dividida en dues parts, no he pogut entendre el perquè, serà perquè la primera és profundament avorrida i la segona no ho és, fins i tot m'ha despertat una mica l'interès per acabar-la.  En la primera part les converses són completament insubstancials entre els personatges, em costava seguir-les i no les he trobat cap fonament. En la segona part, tant la Natalia com el Pablo cobren més protagonisme, són els personatges principals i els que tenen més seny, els únics amb converses i raonaments mitjanament interessants, i per ells he pogut acabar el llibre. 

  Si el meu professor de literatura llegís això no hauria aprovat el batxillerat, però d'això fa molts anys i si escric en aquest blog és per dir lliurement el que penso, sigui una obra mestra o no.

divendres, 26 de març de 2021

Los puentes de Madison

 

  Els habitants de Madison County no donaven gaire importància a uns ponts vells de fusta que hi havia al seu municipi. Però per a en Robert Kincaid sí que resultaven interessants. En Robert és un fotògraf ja madur que volta els cinquanta anys, treballa per al National Geographic però ha dut una vida força independent de la revista, ha voltat per tot el món i ara porta una vida solitària fent reportatges fotogràfics on a ell li sembla. Un cop arribat a Madison County, en Robert para davant d'una casa en mig d'un camp per preguntar per un dels ponts; la Francesca està sola, el seu marit i els dos fills han anat a una fira ramadera i trigaran uns dies a tornar. Aquesta trobada casual farà revifar la passió entre dues persones madures que pensaven que allò ja no existia per a ells, viuran uns dies curts però intensos que els deixaran un pòsit d'amor que els hi durarà la resta de la seva vida.

  Aquest llibre va servir com a guió per a la coneguda pel·lícula (que no he vist encara...) protagonitzada per Clint Eastwood i Meryl Streep, i m'ha servit per afegir un llibre més al repte de la Biblioteca Sud, en la categoria de llibres dels quals hi ha una pel·lícula que no hagi vist. És un llibre curt que es llegeix molt ràpid, lent però que no avorreix, que s'endinsa molt en l'interior dels dos protagonistes i que dona a entrendre que la passió no té edat. 

   La veritat és que no puc dir que no m'hagi agradat però també l'he trobat una mica inversemblant, tot i que segons l'autor està basat en fets reals tal i com explica en el pròleg. També és cert que hi ha gent que diu que tot això s'ho va inventar l'autor i que res és veritat. Serà que amb els anys m'he tornat una mica escèptica. 

divendres, 19 de març de 2021

Esto no estaba en mi libro de botánica

   No acostumo a llegir llibres de divulgació científica, no per res en especial sinó perquè faig servir la literatura com a mitjà d'evasió. Però algú que em coneix i m'estima em va regalar pel meu aniversari aquest llibre, escrit per Rosa Porcel (@bioamara), biòloga i bioquímica que treballa a la Universitat Politècnica de València. A més, el llibre venia acompanyat de dues fitxes de l'editorial Cossetània per portar-les a la motxilla quan surti a caminar i deixar de rumiar com es deia aquella planta que vaig estudiar durant la carrera i de la qual ja no recordo el nom.

  Tornant al llibre, és una lectura molt interessant, que l'autora va acabar d'escriure a mig confinament i que està escrit en un llenguatge bastant planer i de vegades col·loquial tot i l'abundància de termes científics, necessaris per altra banda si es vol ser rigurós. En ell trobarem informació del seu cicle vitat, curiositats i descobriments apassionants sobre les plantes així com la seva importància en la vida del nostre planeta, sempre amanit amb un subtil sentit de l'humor. Com a exemple, amb títols com aquest: "Las plantas no tienen conciencia, ni falta que les hace", o "Cariño, vamos a tener un fruto" ens podem fer una idea de com l'autora intenta arribar a tot tipus de públic.

  És evident que un llibre com aquest m'havia d'agradar sí o sí, i ara que arriba la primavera encara ho gaudiré més, sobretot amb les fitxes. Apa, a caminar, fer fotos de plantes i donar la vara als qui m'envolten amb les plantes 😂.

  

divendres, 12 de març de 2021

El asesinato de Sócrates

   

 El segle V a.C. a Grècia va ser una època convulsa, de periodes de guerres, d'altres de pau tensa, invasions, lluites de poder, rivalitat extrema entre Atenes i Esparta. Molts personatges històrics formen part de tot aquest temps, noms tan coneguts com el propi Sòcrates, Perseo, Eurípides, Pericles, Platón... Amb aquesta novel·la de més de set-centes pàgines ens podem fer una idea de la vida quotidiana de l'època: com es preparaven els espartans des de ben petits per a ser grans soldats; com es pactaven els matrimonis i el paper de la dona en la societat; les lluites internes pel poder; les malalties com la pesta que assolaven ciutats sitiades; la preparació física dels homes per a participar en els Jocs Olímpics; fins i tot el que menjaven.  Així de descriptiva és El asesinato de Sócrates, que abasta des del 437 a.C., amb un jovenet Sòcrates, fins l'any de la seva mort, el 399 a.C. 

  Val a dir que no és una novel·la recomanable per a tothom, tot i que hagi estat finalista del Premi Planeta 2016, és un llibre molt llarg amb tal quantitat de personatges que de vegades he pensat que m'hauria d'haver fet un esquema. Sí que és cert que està escrit amb un llenguatge planer i fàcil de seguir amb capítols curts, si no fos per això dubto que hagués arribat ni a la meitat. S'ha de reconéixer el mèrit de l'autor, Marcos Chicot, no només pel fet de novel·lar uns fets històrics tan antics sinó per fer-los mínimament assequibles, sens dubte està molt ben documentat i molt ben narrat amb un format de novel·la.

  Per què he escollit aquest llibre que en condicions normals no hauria escollit? Me'l va recomanar un company de feina, em serveix pel repte que estic seguint (llibre basat en uns fets històrics), m'agrada llegir de tant en tant llibres d'història i crec que aquest és força autèntic. Això sí, m'ha costat Déu i ajuda acabar-ho.

dijous, 4 de març de 2021

El viatge


 El viatge forma part de la col·lecció Petits Plaers de l'editorial Viena, i la veritat que en aquest cas s'ho mereix plenament, el qualificatiu de petit plaer. O com a mínim, així ho he sentit jo mentre llegia aquest llibret que m'ha semblat un petit conte, que tracta sobre l'Adriana, una jove vídua d'un poble perdut de Sicília del qual no ha sortit mai. Recomanable 100%, gaudi-lo com ho he fet jo, val la pena. I a més llegireu un Premi Nobel, el va rebre Luigi Pirandello l'any 1934.

  

dilluns, 1 de març de 2021

Insurrección

  


 A l'Aitor les coses no li van bé: fa un temps es va separar de la seva dona Isabel, la seva feina a la ràdio cada cop s'està tornant més precària, i per acabar-ho d'adobar, la seva filla Ana de disset anys ha marxat de casa sense avisar per anar a viure a una casa okupa al barri madrileny de Lavapiés. Només sap alguna cosa d'ella pel seu fill Luís, l'únic de la família amb qui l'Ana manté un mínim de contacte. L'Ana sent un fort menyspreu pels seus pares, a l'Aitor el considera un titella del sistema capitalista i a la Isabel una ingènua que preten salvar el món amb una petita empresa que fabrica bosses de mà amb materials reciclats. Des de la casa okupa, l'Ana lluita amb un petit i heterogeni grup de persones per evitar que el barri quedi convertit en un nucli d'allotjaments turístics, on els antics veïns han de marxar obligats per les grans empreses turístiques i comercials. Mentrestant, l'Aitor i la Isabel intenten, sense gens d'èxit, que l'Ana torni a casa.

  Insurrección és el primer llibre que llegeixo de José Ovejero, un autor que algun cop havia sentit a nomenar en algun dels pocs programes de llibres que fan per la tele, del tipus Página 2. Vaig agafar aquest llibre de la biblioteca per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud de Sabadell, aquest dins la categoria de llibre amb el títol d'una sola paraula. Haig de dir que ha estat un gran encert, m'ha agradat molt, l'autor planteja un munt de problemes molt actuals des de tots els punts de vista i sense prendre partit, només per tal que el lector pensi i reflexioni. Es tracten temes com la relació de parella, l'educació dels fills, la crisi econòmica que sempre afecta als més dèbils i afavoreix a les grans empreses, el sector turístic en expansió que fa fora els veïns dels seus barris. Per exemple, només al començament del llibre, una companya de feina de l'Aitor és acomiadada perquè s'ha quedat embarassada, tot i que l'empresa no ho vol reconéixer.

  Potser si li haig de retreure alguna cosa a Insurrección és les frases de vegades excessivament llargues pel meu gust, m'han fet recordar quan algun cop he intentat llegir sense èxit algun llibre de Camilo José Cela, ha estat una sensació completament subjectiva.

  

divendres, 19 de febrer de 2021

Delinqüents

   La col·lecció Llibres del Delicte ha publicat, amb motiu de l'entrega número 50, aquest llibre de relats curts que han estat elaborats per autors que n'han format part d'algun dels 49 llibres anteriors, autors tan reconeguts com Llort, Sebastià Bennasar, Ramona Solé, Anna Maria Villalonga, Salvador Macip i molts més. En tots relats, evidentment, es cometen delictes, però són tots ben diferents: alguns protagonistes són delinqüents professionals, assassins sense escrúpols, d'altres són personatges desesperats, d'altres podrien ser qualsevol de nosaltres portat a una situació límit i d'altres cometen el seu crim per venjança. 

  El que sí puc dir és que poques vegades un llibre de relats curts m'ha agradat com aquest, potser perquè soc aficionada a la novel·la negra, i a més, tal i com és aquest llibre és fàcil de llegir quan tens poc temps, només es necessita una petita estoneta per llegir-ne un o dos i quedar ben satisfet. 

dissabte, 13 de febrer de 2021

La cosina Rachel

 

 El Philip Ashley és un jove de vint-i-pocs anys que viu amb el seu cosí Ambrose a la mansió que aquest té a Cornualla. L'Ambrose l'ha fet de pare, ja que el Philip va perdre els seus pares de ben petit. La convivència entre tots dos és com una bassa d'oli, viuen ben tranquils sense dones ni les necessiten a casa seva, tot organitzant les feines que s'han de fer en una propietat tan gran com la seva amb la colla d'homes que fan totes les tasques incloent-hi les considerades més femenines, com la cuina i la neteja. L'únic problema és la salut de l'Ambrose, el clima humit de la zona no li prova últimament i el metge l'aconsella passar l'hivern a la zona mediterrània. Així ho fa, i durant el tercer hivern fora, concretament a Florència, l'Ambrose coneix a una parenta llunyana vídua, la Rachel, per qui queda fascinat fins al punt de deixar de banda la seva recalcitrant solteria. L'Ambrose comunica per carta els fets al Philip, i a la casa queden a l'espera que el senyor torni amb la nova senyora Ashley, retorn que es va dilatant en el temps per diferents motius, a la vegada que les cartes de l'Ambrose deixen d'arribar. Preocupat, el Philip viatjarà a Florència, on es trobarà amb la trista notícia de la sobtada mort de l'Ambrose després d'una ràpida malaltia.

  Fa uns anys vaig llegir Rebeca de Daphne du Maurier, de fet fins fa poc desconeixia que l'autora hagués escrit més llibres. Em venia de gust tornar-hi, i l'edició tan maca de l'editorial Viena i les bones crítiques m'han decidit a escollir aquesta lectura, que puc qualificar de molt bona. No és un llibre d'acció però tampoc es fa lent, és una narració en primera persona del Philip, a qui puc entendre perfectament el seu punt de vista sobre els esdeveniments que van passant des que l'Ambrose marxa cap a Itàlia, potser jo pensaria el mateix si fos ell, com va canviant d'opinió sobre la cosina Rachel a mesura que la va coneixent i va sabent coses de la seva vida anterior. És un llibre molt ben escrit i que ha aconseguit capficar-me en la lectura, cosa que últimament em costa una mica.

dissabte, 6 de febrer de 2021

Gina

  La Gina ha tornat al seu poble d'estiueig acompanyada de la seva parella, el Fran, i amb l'objectiu clar de quedar-se embarassada. Però no és fàcil, de res serveix fer-se test d'ovulació i planificar el moment adequat per tenir relacions, els mesos van passant i el desitjat embaràs no es produeix. Instal·lats a la urbanització, que queda pràcticament buida a l'hivern, la Gina estableix un diàleg amb el lector en què va explicant poc a poc la seva vida, des de la infantesa, l'adolescència, l'època d'estudiant a Barcelona, les seves amigues, parelles, viatges, tot amanit amb un gran sentit de l'humor i el preciós dialecte de les terres de l'Ebre. També ens explicarà el dia en què va sentir que alguna cosa rara passava en el seu cos, i un diagnòstic mèdic inesperat li fa canviar les seves expectatives.

   Aquest llibre fa temps que tenia ganes de llegir-lo però dubtava, com sempre em passa, pel fet que tothom en parlés tan bé. Haig de dir que no m'ha decebut en absolut, tot el contrari, feia temps que un llibre no em feia riure i plorar, riure molt, plorar poc. M'ha agradat molt tant la vida de la Gina i com l'explica, com el dialecte que fa servir, el sentit de l'humor que destil·la, la manera com la Gina es converteix en una amiga que t'explica els seus problemes com si la tinguessis al costat mateix i parlant com parla la gent del carrer, sense artificis. Si bé és cert que en alguns moments recorda Primavera, estiu, etc, de la Marta Rojals, puc dir que és molt recomanable sí o sí.

   Aquest llibre forma part del repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, un tipus d'iniciativa que prolifera per les xarxes socials i normalment no acostumo a seguir, però en aquest cas m'he decidit perquè és una de les meves biblioteques de referència (aquest llibre l'he agafat d'allà) i perquè l'he trobat força fàcil de seguir, no sé si el completaré però el puc fer servir per escollir llibres que d'una altra manera segurament no llegiria.

divendres, 29 de gener de 2021

Orgullo y prejuicio

 Les cinc germanes Bennet no són gaire afortunades: en ple segle XIX, formant part de la petita burgesia anglesa que viu de rendes i sense possibilitat d'herència pel fet de ser dones, no tenen cap altra opció de futur que fer un bon casament. La família Bennet és ben especial: una mare bastant curteta i molt pesada, el seu únic objectiu a la vida és casar les filles; el pare, cansat d'aguantar una dona amb tant poc talent, es refugia en la ironia; i de les cinc germanes, la Jane, que és la gran, i la Elizabeth, són les úniques que semblen tenir seny. 

  La vida familiar és força avorrida fins que un dia la família Bingley lloga una mansió propera a la casa dels Bennet, la propietat Netherfield. El llogater és solter, arriba acompanyat de dues germanes, una de soltera i l'altra casada i acompanyada també pel seu marit. I també s'allotjarà amb ells un dies un amic d'en Bingley, el senyor Darcy, jove solter conegut pel seu mal caràcter. La senyora Bennet veurà amb delit el camp obert per tal de casar una de les filles, si pot ser la gran, amb el senyor Bingley. 

  Poca cosa puc dir d'un clàssic com aquest que no s'hagi dit abans, tant temps que fa que es va publicar. És un bon llibre però no crec que sigui apte per a tothom, la narració és molt i molt lenta, els diàlegs avui dia semblen molt artificials, els personatges tenen un comportament que pot semblar avorrit i sense sentit. Però s'ha d'anar més enllà per entendre el que Jane Austen volia explicar amb aquesta història: l'Elizabeth és una dona fora del normal, intel·ligent i que dintre de les limitacions imposades per la societat i la seva posició social vol ser lliure. Criden l'atenció personatges com lady Catherine, una dona rica que creu que les dones només han d'aprendre a cantar, dibuixar i poca cosa més. I crida l'atenció també el indignant masclisme de la societat en aquella època.

dijous, 21 de gener de 2021

El colibrí

   

  En Marco Carrera és un oftalmòleg molt bona persona i un xic desgraciat. Tot i que ha comès errors durant la seva vida, certament no es mereix totes les desgràcies que li passen. La narració comença amb una trucada que rep en Marco del psicoanalista de la seva dona Marina; en aquesta trucada l'informa, tot saltant-se tots els protocols ètics de la seva professió, que la Marina li té preparada una de grossa. En aquesta trucada també es poden veure alguns altres problemes que en Marco té, com que fa anys que està enamorat de una altra dona, amb qui s'escriu regularment o que la seva filla Adele pateix un transtorn psicològic que la vincula fortament amb el seu pare. A més de tot això, també esbrinarem  que la germana gran d'en Marco, la Irene, es va suïcidar fa anys i que el seu germà Giacomo va marxar fa molts anys als Estats Units i pràcticament no ha tornat al seu país ni té contacte amb en Marco.

  I així, en capítols amb salts temporals i estructures completament diferents, com un diàleg per telèfon, una carta, un mail o una conversa informal, anirem coneixent les múltiples desgràcies que ha patit en Marco, qui, malgrat tot, continua endavant sense moure's del lloc, només quan cal, com el colibrí, nom que li va posar la seva mare de petit quan li van descobrir un transtorn del creixement que feia que fos més baixet del que li corresponia per la seva edat.

  Tot veient les boníssimes crítiques que tenia El colibrí vaig decidir comprar-lo i començar-lo pràcticament el primer dia que el vaig tenir a les mans. La veritat és que m'ha agradat, està molt ben escrit i l'autor ha fet de la narració una sorpresa contínua pel fet que he comentat abans: hi ha capítols que són diàlegs, d'altres cartes, d'altres mails. El fet és que el lector acaba veient en Marco com a un amic molt tendre i proper, aquesta és també una gran virtut de l'autor. Si li haig de posar alguna pega és que algun capítol se m'ha fet una mica pesat, tanta desgràcia que li passa al protagonista m'ha encomanat un cert pessimisme.

diumenge, 10 de gener de 2021

Escac al destí

   


  El jove prevere Orenç és el fill bastard del rei Ebrard de Magens, i fa poc que ha tornat de la seva formació eclesiàstica a Roma. Una nit l'Orenç sent un esgarrifós crit procedent del castell i l'endemà es descobreix el cadàver de la reina Bal. El rei demana ajuda a l'Orenç per tal d'esbrinar si la reina ha estat assassinada i per qui, o bé si s'ha suïcidat, ja que en aquest cas la dinastia dels Albir estaria en perill d'excomunió. L'Orenç accepta el càrrec una mica a contracor, ja que la situació política és complicada pels interessos amagats de nobles i clergues, immersos en una lluita pel poder sense escrúpols.

 Fa molt temps que no llegia una novel·la ambientada en l'època medieval, al començament em feia una mica de mandra però ben aviat m'he capbussat en aquesta història molt ben escrita per Lluís Llach que em van regalar fa poc, m'ha sorprès la seva manera d'escriure, molt acurada, ben bé com si fos el mateix Orenç qui estigués escrivint-la. És el primer llibre que llegeixo d'en Llach, recomanable sens dubte. 

dissabte, 2 de gener de 2021

L'any que va caure la roca

    Gener de 1975; un grup de joves de Malpui, un poblet del Pallars, van dissabte a la nit a la discoteca. Per a ells, aquesta és l'única diversió que tenen, ja que durant la setmana s'han de cuidar de les terres i del bestiar de la família, tots ells són els germans grans i com a hereus es veuen pràcticament obligats a seguir la tradició familiar. Senten enveja d'aquells que han marxat del poble cap a altres pobles més grans o cap a Barcelona. De matinada, sortint de la discoteca emprenen el camí de tornada cap a casa però no poden accedir al seu poble, que ha quedat sepultat sota una gran roca que li ha caigut a sobre, deixant a sota cases, persones i bèsties. Els joves i les autoritats es mobilitzaran per tal d'intentar rescatar els supervivents, si n'hi ha. Aquesta gran desgràcia farà que tots ells es repensin el seu futur, es plantejaran començar de nou amb una manera de fer diferent de la dels seus pares, intentant deixant enrere la manera de pensar de la gent gran, antigues rancúnies entre veïns per les terres o els ramats, tradicions que no se sap d'on han sortit i que avui dia no tenen sentit; obligats per les circumstàncies a començar de zero.

   He quedat impressionada per aquesta gran novel·la que ha escrit Pep Coll, cinc-centes vuitanta-vuit pàgines que he llegit força ràpid tenint en compte el meu ritme lector. Quins personatges tan ben treballats, tan humans amb els seus defectes i virtuts, com de bé queda retratada la societat rural de la transició democràtica. I com he gaudit del parlar del Pallars que tan bé coneix el Pep Coll, un gran escriptor sens dubte. Val a dir que la foto de la portada del llibre és de Pessonada, poble natal de Pep Coll i que simbolitza Malpui, el poble que queda sota la gran roca.