divendres, 28 d’agost del 2020

El silencio de la ciudad blanca

  La ciutat de Vitòria va quedar trasbalsada fa vint anys per uns esgarifossos crims. El brillant arqueòleg Tasio Ruiz de Zárate va ser trobat culpable i va anar a la presó. Ara Tasio està a punt de sortir amb un permís penitenciari, i coincidint amb aquest permís els crims es tornen a reproduir amb la mateixa posada en escena que els anterior. Però si Tasio encara està a la presó, qui és el culpable? Un imitador, un admirador?
  El jove inspector Unai López de Ayala, expert criminòleg, serà l'encarregat juntament amb la seva companya Estíbaliz d'investigar els assassinats, que cada cop es reprodueixen més sovint, la pressió sobre els investigadors serà molt forta i s'hi veuran implicats més profundament d'allò que esperaven.
   El silencio de la ciudad blanca és el primer llibre de la famosa Trilogia de la Ciudad Blanca, un bestseller que fins ara m'havia resistit a llegir ja que tanta propaganda, tant èxit de vendes i tanta fama normalment em fa donar un pas enrera. Tot i això, al final he caigut. Per què? Vaig regalar la trilogia en format de butxaca a un familiar i li vaig dir que em deixés el primer... Haig de dir que l'he llegit força ràpid, que l'he trobat entretingut i que m'han vingut ganes de tornar a Vitòria, una ciutat que vaig visitar molt de passada fa anys. Té tots els ingredients per ser un èxit de vendes i convertir-se en una pel·lícula, com així ha sigut. M'ha convençut? Psé, potser llegiré els següents més endavant ja que els tinc a l'abast, però alguns dels personatges principals no m'han acabat d'agradar, entre ells el protagonista, i d'altres més secundaris dels quals no puc dir gaire cosa sense fer un spoiler. Potser afegir que em sembla que aquesta trilogia s'ha escrit expressament per convertir-se en allò que és, un llibre per a les masses.

dilluns, 24 d’agost del 2020

El club de la buena estrella

  Quatre dones xineses que viuen a San Francisco es reuneixen habitualment per parlar de les seves vides, de les seves rutines, dels fills, del passat. Ara una d'elles ha mort i la seva filla ha d'ocupar el seu lloc. Però la realitat quotidiana de les filles d'aquestes dones és molt diferent de la de les seves mares, elles han nascut als Estats Units, la seva mentalitat és molt diferent de la de les seves mares, cosa que ocasiona una enorme manca d'enteniment entre elles. Al llarg de la lectura es va posant de manifest aquesta gran bretxa cultural entre les unes i les altres, poc a poc anirem coneixent el passat de les mares, totes elles van marxar de la Xina a la mateixa època.
 Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta famosa novel·la d'Amy Tan, la vaig trobar en una botiga de segona mà i ha hagut d'esperar una mica perquè tinc molts llibres pendents. Haig de dir que m'ha decebut una mica, no pel contingut, ja que he trobat molt interessant la vida de mares i filles, la diferència cultural entre elles, sinó que la manera com està escrita és el que no m'ha acabat de fer el pes, he trobat poca connexió entre els capítols i m'ha semblat que el club pràcticament no existeix i que aquesta figura només serveix per explicar la vida d'aquestes dones. Tot i això, com sempre dic, aquesta opinió és totalment subjectiva i depenent de l'estat d'ànim de la lectora, que últimament no està molt fina i li troba pegues a tot.


dijous, 13 d’agost del 2020

Pluja d'estels

  El Nis té una casa d'estiueig a Portlligat i ha convidat al seu grup d'amics a passar un parell de dies amb ell amb l'excusa de veure la propera pluja d'estels, que acostumaven a veure tots plegats fa temps. De fet no es reuneixen des de fa cinc anys, després d'un tràgic accident que va marcar les seves vides i la relació personal entre tots ells. Durant la trobada, una mica forçada per a tots, aniran sortin retrets, pors, gelosies, les ferides no tancades que ha deixat en tots ells l'accident de la Paula, que no hi és en aquesta trobada però que està ben present.
  Pluja d'estels ha rebut el premi Josep Pla 2020. És una novel·la de 281 pàgines però que es llegeix en una estona, les pàgines són de mida no gaire gran i amb una mida de lletra força adequada a la presbicia. M'ha agradat però sense estusiasme, haig de dir que els cinc protagonistes de la novel·la estan ben treballats de la mateixa manera, no uns més que d'altres com a vegades passa. No vull parlar més de la trama sense fer un spoiler, potser per això no puc explicar que m'ha deixat una mica de mal cos, i que ara mateix no és el que més em demana el meu cap. Si l'hagués llegit en un altre moment personal l'hauria gaudit d'una altra manera.

dimarts, 4 d’agost del 2020

Relectures: El lejano país de los estanques i El alquimista impaciente

  Tinc una pila de llilbres a casa pendents de llegir, alguns des de fa molt temps i d'altres que he comprat a llibreries i botigues de segona mà tan bon punt han obert després del confinament. I em poso a llegir dues novel·les que ja he llegit i a més fa molt temps, no sé ben bé perquè però últimament pel que fa a la lectura estic una mica anàrquica i capritxosa. I després d'haver llegit l'últim cas de Bevilacqua (Vila per als amics) he rellegit el primer i el segon, potser per copsar l'evolució del protagonista, ja que han passat més de vint anys des del seu primer cas fins l'últim. Curiosament, fins a aquest últim cas no hem pogut conéixer els inicis de Rubén Bevilacqua com a guàrdia civil en la lluita antiterrorista en el País Basc.
 A El lejano país de los estanques, la guàrdia Chamorro acompanya per primer cop el sergent Vila, que ha d'investigar la mort d'una jove estiuejant a Mallorca, una jove rica i benestant i força descarada en el seu comportament.
  A El alquimista impaciente, la parella Chamorro i Bevilacqua haurà d'investigar la mort en molt estanyes circumstàncies d'un enginyer d'una central nuclear de la província de Guadalajara. 
  De moment em planto aquí, potser rellegeixi els següents més endavant.