Las que no duermen, NASH

   Un grup d'espeleòlegs liderats per la psicòloga forense Nash Elizondo està explorant la sima de Legarrea, a la vall del Baztan, a la recerca de antigues restes humanes, ja que les llegendes locals diuen que en simes com aquesta s'hi llençaven bruixes i animals. La sorpresa ve quan el que apareix és el cadàver d'una jove desapareguda fa tres anys, la jove Andrea. A la presó hi ha Salomé, antiga parella de la mare d'Andrea, acusada d'haver-la matat, tot i que fins a aquell moment no s'havia trobat el cadàver. La Nash s'implica professionalment en la investigació del cas, en una zona on tothom es coneix, pel bo i pel dolent, i durant el mes de març de 2020, amb l'agreujant de la pandèmia del covid a sobre.

  Fa anys vaig llegir la trilogia del Baztan, que em va agradar força, així com també altres llibres de l'autora, Dolores Redondo. Aquesta novel·la tindrà l'honor d'inaugurar una nova categoria de valoració en el meu blog, que és la de 3,5 estrelles. Si bé la lectura és addictiva i l'he llegit en poc temps atesa la seva allargada, quasi sis-centes pàgines, hi ha detalls que fan que de cap manera li pugui atorgar 4 estrelles, i amb 3 penso que em quedo curta, perquè té coses bones, la veritat és que la història enganxa tot i que no és d'acció trepidant, però m'ha agradat l'estudi dels personatges que hi apareixen. Per altra banda, hi ha detalls que no m'han agradat, començant pel nom de la protagonista, qui llegeixi la novel·la entendrà perquè es diu així, però és que no m'ha agradat la justificació d'aquest nom, que trobo absurda. 

  Atenció!! SPOILER!!

I aquí altres detalls que, pel meu gust, l'han fet perdre puntuació: la propietària de l'hostal on està allotjada la Nash, que remena el seu armari i ella, que ho sap, no marxa de l'hostal en el moment en què ho descobreix; i l'autobombo de l'autora: sí, en una conversa els personatges parlen de la Dolores Redondo com una gran autora de llibres sobre el Baztan...

Resumint, una bona lectura per passar una bona estona i no aprofondir gaire en les motivacions de l'autora per justificar segons que.

Els privilegis de l'àngel

 

  La Celeste ha intentat suïcidar-se després d'un  patiment personal que dura anys. Però la Celeste no és una senyora gran, encara és jove, arrossega un mal molt profund que l'ha portat durant els últims anys a un procés autodestructiu, causat per la pèrdua de l'amiga de la infància, la Pakutxa. Es van conéixer a l'escola, als anys 70, en la zona portuaria de Pasajes, i des del primer moment van fer una profunda amistat que va quedar abruptament trencada per la desaparició de la Pakutxa.

  Malament comença la cosa si comencem amb un intent de suïcidi, no convida a l'optimisme. Tot i això, Els privilegis de l'àngel és una novel·la profunda, fosca però amb llum, que intenta fer entendre el perquè de determinades actituds de la Celeste, envoltada d'un moment de la història recent que no ajuda gens. Amb aquesta novel·la, la primera que va escriure Dolores Redondo, ja les he llegit totes, vaig començar amb la trilogia del Baztán, que em va agradar força, aquesta m'ha agradat també, tot i que és molt diferent de les altres, però crec que de les sis novel·les que ha escrit aquesta és de les millors.

La cara norte del corazón

  La sotsinspectora de la Policia Foral navarra Amaia Salazar es troba als Estats Units en un període de formació amb el FBI, a finals d'agost del 2005, en els dies previs al pas de l'huracà Katrina per Nova Orleans. Això vol dir que estem també uns quants anys abans dels esdeveniments de la trilogia del Baztán. L'Amaia forma part d'un grup d'investigadors encapçalat per l'inspector Dupree i s'encarregan d'estudiar un terrible cas: hi ha un assassí en sèrie que es dedica a matar famílies d'unes determinades característiques en unes condicions meteorològiques concretes, amb una posada en escena dels morts que fa que sigui conegut entre els investigadors com "el compositor". La proximitat de l'huracà Katrina fa sospitar que les properes víctimes poden trobar-se en la zona de Nova Orleans, així que l'equip investigador es desplaçarà cap allà, en vísperes de l'huracà més destructiu que ha patit la ciutat i el seu entorn.

   Vaig dubtar molt abans de decidir-me a llegir aquesta novel·la: la trilogia del Baztán em va agradar força sobretot al començament però amb la tercera novel·la vaig quedar una mica decebuda. I aquesta preseqüela m'acabat de decebre del tot, i no perquè no estigui ben treballada sinó per la seva lentitud i la seva extensió, 674 pàgines que se m'han fet eternes de tan excessivament descriptives que son. Tan sols m'han salvat una mica els pocs capítols intercalats que parlen de la desaparició de l'Amaia en el bosc quan tenia dotze anys i que m'han fet recordar els bons moments de la trilogia. 

   Haig de dir que l'autora ha treballat bé la desgràcia que va soposar per Nova Orleans el pas de l'huracà Katrina, que descriu força bé el patiment de la gent, els moviments que havien de fer per fugir de la tempesta. També està ben descrit el procés d'investigació del cas del "compositor", potser tan ben descrit que se m'ha fet molt i molt lent. Tot i que a la contraportada es parla d'una novel·la trepidant...

Todo esto te daré

    Manuel, escriptor consagrat, reb la terrible notícia de la mort del seu marit Álvaro. El trasbals que suposa tan important pèrdua s'uneix a una sèrie d'estranyes circumstàncies: oficialment Álvaro ha mort tornant de Galícia, quan se suposava que estava a Barcelona; tot i que inicialment la investigació conclou que la mort va ser conseqüència d'un accident de cotxe, alguns detalls porten a un dels investigadors a pensar que alguna cosa més ha passat. Manuel descobreix que la família d'Álvaro, de la qual desconeixia l'existència, pertany a la noblesa i gaudeix d'un important patrimoni en la zona de la Ribeira Sacra. Ajudat per Lucas, amic de la infància d'Álvaro i de Nogueira, guàrdia civil que ha participat en la investigació de l'accident, Manuel intentarà reconstruir el passat del seu marit i entendre el perquè li va amagar la seva família i els seus orígens. 

     Els premis Planeta no em criden l'atenció ni els busco a no ser que conegui l'autor i m'hagi agradat algun llibre seu anterior. Ja em va passar amb Lorenzo Silva i La marca del meridiano, que per mi no és la millor de les novel·les de la saga Bevilacqua i Chamorro però que vaig llegir amb molt de gust. És per això que no m'ho vaig pensar gaire per escollir Todo esto te daré, després d'haver gaudit de la saga del Baztán. I no m'ha decebut, m'ha enganxat des de la primera pàgina, tot i que a vegades m'ha resultat a estones previsible, alguns personatges un pèl forçats i algunes parts de la narració una mica lentes. És com quan t'enganxes a una telenovel·la que ja saps que no és res excepcional però que no pots deixar de veure. 

   He llegit crítiques devastadores que la deixen per terra, d'altres parlen meravelles, per mi ni una cosa ni l'altra, ni és la millor novel·la que he llegit mai ni la trobo plena d'errades, però m'ha sabut entretenir durant uns quants dies, sis-centes catorze pàgines ni més ni menys.

Ofrenda a la tormenta

     En l'última entrega de la trilogia del Baztán, la inspectora Amaia Salazar s'haurà d'enfrontar aquest cop a un estrany cas, la mort d'una petita aparentment per mort súbita. Però l'actitud del pare, que intenta endur-se el cadàver de la nena del tanatori, fa que s'investigui el cas a fons, tot descobrint en l'autòpsia que la nena ha estat asfixiada. L'àvia de la nena sosté que l'ha mort Inguma, ésser mitològic que absorbeix l'alè dels nens quan dormen. 

    L'Amaia no està tranquil·la, els malsons la continuen torturant i no creu que la seva mare hagi mort, tot i que tots els indicis així ho indiquen, només el seu company Jonan entén el seu neguit.

    L'acció continua trepidant en aquesta tercera part de la trilogia, enganxa força, tant o més que les altres. La trama és original i la majoria de personatges ben treballats, però no tot és perfecte. James, el marit d'Amaia, és completament inversemblant i anodí. L'investigador Dupree trontolla, i la tia Engrasi perd la força i el pes que havia tingut en els altres llibres. Tanmateix Flora, la germana d'Amaia, esdevé un personatge molt més creïble i humà. 
    A més, plou durant tot el temps (realment plou tant a Pamplona i Elizondo durant l'hivern?). 

    Malgrat aquestes pegues i altres que no es poden dir per no desvetllar massa, m'ho he passat molt bé amb aquest llibre i els anteriors, li haig de reconèixer a l'autora el bon treball fet en recollir la mitologia de la vall del Baztán, descriure l'ambient esotèric dels seus boscos i la creació d'uns personatges femenins d'una societat governada per dones fortes que sempre fan "el que cal fer".

Legado en los huesos

    Segona entrega de la trilogia del Baztán, en la qual la inspectora Amaia Salazar torna a la feina coincidint amb el suïcidi de l'assassí de la jove Johana tot just quan anava a ser jutjat. Tot i que el cas ja estava resolt per la confessió de l'acusat, Amaia es veu implicada de nou, ja que l'assassí ha deixat un missatge dirigit expressament a ella amb la paraula Tarttalo, nom d'un personatge de la mitologia navarresa, un ésser fort, amb un únic ull i que devora les seves víctimes, deixant els ossos prop del seu cau per atemorir tot aquell que gossi apropar-se als seus dominis.
    

    Un cop més, Amaia s'haurà d'enfrontar al seu passat, als fantasmes nocturns que no la deixen descansar, a les seves pors que poc a poc va deixant enrere, fins i tot haurà de remuntar-se al passat de la seva família per resoldre el misteri del Tarttalo.

    Si la primera entrega de la trilogia em va agradar, més la segona, on l'autora torna a descriure amb maestria l'ambient inquietant, angoixant i a vegades depriment de la vall del Baztán: l'acció es desenvolupa un altre cop a l'hivern, amb fred, poques hores de llum i molta pluja. Això no vol dir que sigui una novel·la negra magistral, algun personatge trontolla una mica, com James, el marit d'Amaia, una mica fluix i inversemblant pel meu gust. 

El guardián invisible

    Seguint amb la meva particular tongada de novel·la negra, he llegit durant aquestes setmanes el primer llibre d'una saga que promet, l'anomenada Trilogia del Baztán, i que comença amb El guardián invisible, regal de l'últim Sant Jordi.

   Amaia Salazar és una inspectora de la Policia Foral de Navarra, jove, bona professional i molt ben preparada. Tot i que treballa a Pamplona, ha de tornar al seu poble, Elizondo, on viu tota la seva família, a investigar la mort de dues noies adolescents que han aparegut en els boscos que envolten el poble, boscos que amaguen misteris ancestrals, com bruixes malicioses o estranys éssers amb forma semihumana que protegeixen els habitants de la zona que gossen endisar-se en la profunditat humida i selvàtica del Baztán. Amaia s'haurà d'enfrontar no només al misteriós assasí que atemoreix la vall, sinó també als seus propis fantasmes personals, que aprofitant el seu retorn a casa després de molt temps, la persegueixen dia i nit, fent que s'hagi d'enfrontar a un passat que la turmenta profundament.

   Aquesta novel·la de Dolores Redondo ha estat un gran èxit editorial i la veritat és que en aquest cas crec que és ben merescut. Se l'ha comparat amb la trilogia d'Stieg Larsson, encara que crec que això és una mica agossarat, no hi veig el paral·lelisme. Ha estat una lectura ràpida i ben entretinguda, on l'autora ha sabut plasmar la fesomia de la zona i de la seva gent, ancorada en el passat i molt influenciada pels boscos, el poderós riu Baztán i el difícil clima hivernal.