La oscura historia de la prima Montse

   

  El Paco, el cosí pobre i andalús, torna a Barcelona després d'uns anys a París. Tot caminant per l'avinguda Verge de Montserrat troba les restes del xalet on vivien els seus tiets. Què ha passat, com pot ser que la magnífica casa de la família Claramunt es trobi en aquest estat? El Paco i la Nuria, la seva cosina i germana de la Montse, van recordant poc a poc com es va produir la tragèdia familiar que van patir els Claramunt, família de la burgesia catalana molt ben posicionada socialment. Tot va començar quan la Montse, molt catòlica i dedicada en cos i ànima a fer la caritat entre els més necessitats, coneix un presidiari a qui està encaparrada en redimir.

  Feia temps que volia tornar a llegir Juan Marsé, m'agrada molt com descriu el barri on va néixer i els voltants i la gent que hi vivia. Per casualitats de la vida vaig passar fa pocs dies per la Ronda Guinardó i l'avinguda Montserrat, i mentre hi passava imaginava en Marsé, com hauria viscut els canvis d'aquells carrers de la seva infantesa i joventut.

  Quant a la novel·la, m'ha agradat molt, m'han atrapat tant la Montse com la seva germana Nuria, tan diferents en la seva personalitat com en el seu destí. Tot i això haig de dir que la lectura no ha estat gens fàcil, em fa la impressió que en Marsé s'ha recreat excessivament en la floritura lingüística, amb frases molt llargues i recargolades, plenes d'adjectius que han fet que a estones la lectura se m'hagi fet feixuga, si no fos per això li hauria donat 5 estrelles.

Si te dicen que caí

   La posguerra va ser una etapa molt difícil de la història d'aquest país , però si no s'ha viscut, per sort per la majoria dels que hi som ara aquí, només cal llegir Juan Marsé per capbussar-se en una Barcelona destrossada, en uns barris perifèrics com el Guinardó i el Carmel on van viure molts dels perdedors, o millor dit, on van sobreviure molts d'ells, ja que altres van quedar pel camí.

    En aquests barris és on viuen una colla de jovenets que passen el temps com poden, entre barraques i ruïnes que encara no s'han reconstruit, inventant històries meitat reials meitat ficció, les "aventis", i així passen l'estona mentre fan alguna trapelleria, recullen qualsevol cosa que es pugui vendre i van descobrint el sexe. 

    La lectura de Si te dicen que caí no és gens fàcil de seguir, a vegades no se sap qui és qui parla, es barreja passat i present: la majoria de la narració es desenvolupa a mitjans dels anys 40, però hi ha parts que corresponen a vint anys després. Tot i això, és tan bona la descriptiva de Marsé que fa que el lector s'endinsi profundament en la trista realitat narrada.  

    

Un día volveré

    L'adolescent Néstor espera amb candeletes el possible retorn del tiet Jan, engarxolat des de fa tretze anys per participar en diversos atracaments i formar part de la resistència armada durant la postguerra. L'ha idealitzat i el veu com a un heroi, exboxejador, fort i valent, i espera que amb el seu retorn a casa pugui fer que la seva mare es retiri de la prostitució, que exerceix fa anys per mantenir la família; fins i tot fantaseja amb que la seva mare i en Jan acabin sent parella. Tot el barri està a l'expectativa, i quan per fi el retorn es produeix, tothom l'observa, esperant que d'un moment a l'altre desenterri la pistola que va amagar sota un roser i comenci la seva revenja amb tots aquells que un moment o altre van participar en la repressió als vençuts. Però els dies passen i res no succeeix, el Jan no vol sentir a parlar de res que no sigui una vida tranquil·la, l'expresidiari ha tornat a casa per buscar feina i oblidar el passat.
    Com la majoria de les primeres novel·les de Juan Marsé, l'acció transcorre entre els barris de Lesseps, el Carmel i el Guinardó, tot descrivint de manera magistral l'ambient de finals dels 50 i principis dels 60, tant pel que fa a la vida quotidiana dels seus habitants com per l'ambient social d'una postguerra que encara no s'ha oblidat, sobretot pel que fa al bàndol dels perdedors.
    No cal dir que Juan Marsé és un gran escriptor, pot agradar més o menys però és un mestre. Tot i això no era un autor que estigués a la llista dels meus favorits. Fins ara. Googlejant vaig trobar una entrevista a Paco Camarasa, propietari de la recentment desapareguda llibreria "Negra i Criminal", on parlava d'Un día volveré com una gran novel·la negra, i dit i fet, a buscar-la i llegir-la. És un dels millors llibres que he llegit en molt de temps, m'ha captivat el seu estil (ja m'havia agradat a Últimas tardes con Teresa, però no tant com ara), la història que sembla tan real de Jan Julivert, els personatges del barri que l'acompanyen, un barri de Barcelona que no conec gaire però és com si hi estigués allà mateix quan el descriu. Una obra mestra.

    

Lectures escolars: Últimas tardes con Teresa

    Durant la dècada dels 50, el Pijoaparte, jove lladregot d'extracció social baixa, sobreviu com pot robant motos i buidant cotxes, tot esperant que arribi la seva oportunitat per millorar de vida. Impetuós i atractiu, durant una nit de Sant Joan es cola en una revetlla que es celebra als jardins d'una casa del barri de Sant Gervasi. Allà entrarà en contacte amb una jove morena a qui pren per una convidada més a la festa i que s'enamora bojament d'ell. Més tard descobrirà que forma part del servei domèstic de la família Serrat, però això li servirà per acostar-se a Teresa, jove universitària rebel i d'esquerres, que l'idealitza com a representant d'un moviment obrer oprimit per la burgesia de la qual ella mateixa en forma part.

    Aquest llibre és una de les lectures obligatòries de primer de batxillerat d'aquest any, i axò m'ha servit per no deixar passar l'ocasió de llegir una novel·la, mítica segons el meu punt de vista, que fa molt de temps que volia llegir. En ella queda molt ben retratada la diferència entre classes socials i els barris de Barcelona, tant presents en l'obra de Juan Marsé. És especialment interessant com descriu el barri del Carmel i els seus carrers, la vida miserable dels murcianos o xarnegos, i en contrast, la vida fàcil dels joves burgesos, amb estius eterns a la platja i als bars de moda.

    No sé si serà la lectura més adequada per a adolescents, i si acabaran d'entendre el rerefons de la novel·la, que a vegades pot ser una mica pesada de tant absolutament descriptiva i plena d'adjectius que és. El que sí sé és que s'ha de llegir, la considero una d'aquelles que són imprescindibles tant per la temàtica com per entendre una època que a alguns no ens queda tan llunyana. 

    El bar Delicias, on el Pijoaparte juga a cartes amb la gent del barri, és real, com tants altres escenaris representats en la novel·la. I els protagonistes de la pel·lícula, em semblava que els veia passejar per Barcelona mentre el llegia.