Lejos

   Fa uns anys hi va haver un periode d'esclat en la construcció de pisos i cases en llocs potser poc pràctics, com pot ser la urbanització que centra la història de Lejos: als afores d'un petit poble lluny de la capital, cases adossades i blocs de pisos que van quedar alguns d'ells a mig acabar. Les famílies que van comprar els habitatges de la fase 1 i 2 encara van estar de sort, que les seves cases van quedar acabades, però la resta no, atès que el constructor es va arruïnar. En aquesta situació, les famílies que tenen casa veuen amb recel la zona mig acabada, ja que hi ha persones sense sostre que s'hi amaguen. Una d'aquestes persones no és com les altres, és un home aparentment normal però que amaga un secret i alhora s'amaga dels seus companys de feina que el busquen. 

  Lejos és un altre dels llibres que vaig comprar per Sant Jordi, Rosa Ribas m'agrada molt i l'argument em va semblar molt interessant. Tot i això, aquesta novel·la no m'ha acabat de fer el pes, la idea i l'argument són bons però hi ha detalls que m'han fet perdre una mica l'interès i que no puc dir sense fer un spoiler. Els capítols són curts, es van alternant entre la visió de l'home que s'amaga i la dona protagonista, una informàtica veïna de la urbanització que teletreballa i a qui el seu marit acaba d'abandonar. A favor haig de dir que es llegeix ràpidament i que s'anima una mica en el terç final.

Les ànimes sordes

   

 Albert Villaró és un escriptor que m'agrada molt, he llegit quasi bé tot el que ha escrit, és per això que el dia de Sant Jordi vaig  aprofitar per comprar aquesta novel·la que no és nova, tal i com diu la contraportada és un rescat del seu primer llibre, editat ara per una editorial de nova creació, Medusa Borm. 

  En aquesta novel·la el protagonista és el jove Amadeu, un noi que tot i que no ha acabat la carrera de periodisme va escrivint articles per a un diari de províncies. En el seu poble, que sembla ser que està ubicat prop de Lleida, durant un calorós estiu se celebren unes jornades culturals en el marc d'una universitat d'estiu. Tothom espera l'arribada d'un eminent escriptor, però el dia de la inauguració no apareix per enlloc. Fins que troben el seu cadàver, escanyat amb la corda d'un violí. Aquest fet serveix per encetar una divertida narració escrita en primera persona, en què l'Amadeu és el primer que es riu de si mateix, i on es parodien molts dels personatges que hi formen part. 

  Trobo que ha estat un encert recuperar aquesta novel·la, és entretinguda, es llegeix ràpid i fa passar una bona estona amb l'Amadeu.

El carrer estret

  Tot cercant un llibre dins del repte lector de la Biblioteca Sud vaig trobar, entre d'altres, El carrer estret, de Josep Pla. Vaig pensar que era un bon moment per iniciar-me amb tan il·lustre escriptor català, i així ha estat, amb un llibre de lectura més planera i senzilla del que m'esperava. Aquesta novel·la, escrita en primera persona, narra l'arribada d'un jove veterinari al poble fictici de Torrelles, on haurà d'exercir la seva professió substituint l'anterior titular, mort fa poc. Aquest jove veterinari és molt observador, de tal manera que els capítols consisteixen en l'acurada descripció que el protagonista fa tant dels carrers del petit poble com de les persones que va coneixent, des de la vídua de l'anterior veterinari fins a veïns, comerciants i un personatge peculiar, la Francisqueta, una senyora gran que li porta la casa i que té una visió molt particular de cadascún dels seus veïns.

  Com ja he dit abans, la lectura ha estat fàcil, tot i això a mesura que anava llegint el meu interès ha decaigut, m'ha agradat com Pla fa la dissecció dels personatges, però al final l'he trobat una mica repetitiu. Tot i això, estic contenta d'haver-me iniciat amb Josep Pla, un autor de qui vull llegir més llibres.

La trena de la meva àvia

 

 En Max i els seus avis viuen en una residència per a refugiats a Alemanya, van marxar d'una Unió Soviètica en descomposició a la recerca d'una vida millor. Però per l'àvia d'en Max tot va malament: els metges i professors alemanys són uns incompetents, s'ha de vigilar molt amb el que es menja, els aliments poden ser tòxics i tot està ple de microbis que poden matar-los, sobretot a en Max, a qui ella considera un nen molt fràgil i malaltís. En el seu afany per protegir en Max, l'àvia, una dona d'un fortíssim caràcter, no s'adona que el seu marit s'ha enamorat d'una veïna, la Nina.  

 Amb La trena de la meva àvia començo a llegir algun dels molts llibres que han arribat al meu prestatge per Sant Jordi. No se m'hagués passat pel cap ni llegir-lo ni comprar-lo si no fos per una ressenya que vaig llegir no fa gaire d'en Xexu (llibresipunt.cat), i la veritat és que m'ha agradat molt, el personatge de l'àvia és genial, és que quasi la podia veure renegar de tot allò que no forma part de la seva manera de veure el món. Em venia de gust llegir un llibre no gaire llarg (aquest té només 189 pàgines) i ho he gaudit força. 

Seguiré tus pasos

 

  Reina, la dona forta i independent protagonista de Tot el bé i tot el mal, ha rebut informació per part d'un historiador sobre el seu passat i sobre el seu pare, mort en estranyes circumstàncies fa més de quaranta anys en un poble del Pirineu. Així doncs, Reina agafa el seu cotxe i va cap a Conques, un viatge que li portarà moltes més coses de les que ella espera. En capítols curts i alternant passat i present, poc a poc es va desgranant l'entrellat de la mort del pare de Reina, la història de la seva mare, de la seva àvia, tot també relacionat amb la caiguda de la ciutat de Barcelona sota les tropes de Franco a finals de la Guerra Civil.

  En un passeig per una llibreria vaig veure l'edició de butxaca de Seguiré tus pasos i no vaig dubtar en comprar-la, tenia molt bon record de Tot el bé i tot el mal, tan entusiasmada estava que no vaig parar atenció en què havia llegit la primera part en català i havia comprat la segona en castellà, però l'he llegit amb el mateix entusiasme i m'ha enganxat tant com la primera entrega, m'agrada molt com escriu Care Santos.

Despedida a la francesa

  Frances Price és una vídua de Manhattan que viu amb el seu fill adult i porta un tren de vida que no va amb les seves possibilitats: fins ara ha viscut de manera sofisticada i glamurosa gràcies a l'herència que li va deixar el seu difunt marit. Però ara els recursos s'estan esgotant i mare i fill es troben pràcticament arruïnats. A més, hi ha rumors que impliquen a la Frances de manera indirecta en la mort del seu marit: el va trobar mort a casa seva i en lloc de trucar a un metge va marxar el cap de setmana a esquiar... Un cop vist que no poden continuar vivint com fins ara, Frances i Malcolm (el fill) marxaran cap a París per començar de nou. Els acompanyarà en aquest viatge el seu gat, Frances està convençuda que l'esperit del seu marit difunt viu en el gat.

 Despedida a la francesa és una història molt disparatada amb uns personatges extravagants i immadurs, de fet és força increïble algunes de les coses que passen al llarg de la narració. S'ha fet fa poc una pel·lícula d'aquesta novel·la, tant ha sigut l'èxit que ha tingut. Però a mi no m'ha agradat gens, de fet he estat a punt de deixar-la i l'he acabat llegint en diagonal, no és el tipus de lectura que m'agrada, no trobo versemblants els personatges, per molt excèntrics que siguin. Vaig escollir aquesta lectura perquè forma part del repte de la Biblioteca Sud i també perquè he llegit crítiques molt bones, però no puc dir res positiu, crec no l'he entès.

Jardí vora el mar

   Un vell jardiner té cura del jardí d'una gran casa vora el mar, la casa d'una família rica de  Barcelona que hi estiueja. Durant els sis anys que dura la narració va veient la gent que hi passa, la família propietària i els seus amics, i també el personal de servei, cadascú amb la seva personalitat, els seus problemes, els conflictes entre uns i d'altres.

  Vaig trobar Jardí vora el mar en una botiga de segona mà, per només un euro no em podia perdre la possibilitat de tenir Mercè Rodoreda a casa per llegir-la en qualsevol moment. I així ha estat, un llibre que es llegeix força ràpid, el jardiner és un personatge entranyable des del meu punt de vista, un bon home, tranquil i pacífic. Els integrants de la família rica ja són una altra cosa, recorden altres personatges de Rodoreda, rics però infeliços, amb una realitat que se'ls imposa, amb amors fracassats i desenganys. 

  Com no pot ser d'una altra manera, aquest és un bon llibre d'una gran escriptora, tot i això haig de dir que dels que n'he llegit fins ara de Mercè Rodoreda és potser el que menys m'ha agradat, i no és que no m'hagi agradat, és que els altres que he llegit (La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies i Aloma) em van agradar molt més. 
 

La buena suerte

   Un reconegut arquitecte viatja de Madrid cap a Màlaga en l'AVE, en una de les parades d'aquest tren, a la localitat de Pozonegro, sobtadament decideix baixar i quedar-s'hi. És força estrany tot, ell és un home de prestigi en la seva professió, té el seu propi negoci i ha fet importants edificis, i Pozonegro és un poble desolat, lleig i trist, mig abandonat des que va tancar fa anys la mina d'hulla que hi ha. El perquè d'aquesta decisió es trobarà en la narració:

ATENCIÓ! SPOILER: 

Crec necessari fer un spoiler per explicar una mica què és el que passa en aquest llibre: el senyor arquitecte baixa del tren en veure un cartell d'un pis en venda i decideix comprar-lo, un pis lleig, brut i arran de la via del tren. Per què ho fa? Perquè fuig de si mateix. Decideix establir-se en el poble, un poble petit on tothom es coneix. Ràpidament una veïna, la Raluca, intentarà establir-hi una relació, en principi amistosa, la Raluca és una dona encara jove, òrfena i maltractada per la vida però amb un gran esperit de superació. Ella li buscarà feina en un supermercat, li presentarà gent del poble, intentarà que ell es trobi a gust en un lloc tan aliè a l'entorn habitual del l'arquitecte. 

Poc a poc s'aniran esbrinant els motius que han portat al protagonista a aquesta decisió tan dràstica, de què o qui s'amaga, com va evolucionant la seva relació amb la Raluca i els altres personatges que l'acompanyan: l'individu que li ha venut el pis, un mort de gana busca-raons i aprofitat; la veïna de dalt que maltracta la filla petita; el Felipe, un senyor gran que havia fet de miner i que ara viu connectat a un respirador.

Malgrat que la lectura ha estat agradable i que es tracten temes molt delicats, com la violència domèstica, els neonazis, els sentiments de culpabilitat, etc, haig de dir que no m'ha acabat de fer el pes, algunes situacions les he trobat forçades i el final no m'ha convençut gens ni mica. Aquesta és la primera novel·la que llegeixo de Rosa Montero, no descarto llegir-ne alguna altra més endavant però ara per ara m'ha decebut una mica.

L'home del carrer

   El Martí passa els dies en una plaça de la seva ciutat, és un rodamon, viu al carrer des de fa un temps i es dedica a observar amb deteniment i reflexió tot allò que veu des del seu lloc a la plaça. Però el Martí no és un rodamon qualsevol, ell mateix ha escollit aquesta situació, deixant de banda la seva vida d'home treballador i pare de família. Fins que un dia és brutalment atacat per un altre rodamon que freqüenta la mateixa zona.

  L'home del carrer és una novel·la que presenta un home molt intel·ligent i especial, amb una gran capacitat d'observació i reflexió. Aquesta és una novel·la molt curta, només cent noranta-cinc pàgines, que vaig escollir per seguir amb les lectures proposades pel repte de la Biblioteca Sud. Esperava una novel·la més profunda sobre el món dels rodamons però m'he trobat amb la història d'un home que m'ha semblat superdotat, amb una intel·ligència fora del comú i crec que una mica incapaç de gestionar-la. Penso que potser és massa curta, se li podria haver tret més suc al plantejament.

Tinta invisible

 

 Un jove detectiu que tot just comença la seva carrera professional, rep l'encàrrec per part del seu cap d'investigar la desaparició d'una dona jove, la Noëlle Lefebvre. No li ha donat gaire detalls, i ell anirà investigant amb molt poca cosa però ben predisposat i intrigat. Tot i això, no serà capaç d'esbrinar què li ha passat i el seu cap donarà per tancada la investigació sense donar-li més importància. Però el jove dectectiu continuarà intrigat per aquest cas, tant que passats els anys tornarà a investigar-lo pel seu compte.

  Vaig anar un dia a la llibreria buscant un llibre curt, vaig trobar aquesta novetat d'un escriptor per mi desconegut però que és, segons diu a l'interior, un dels grans escriptors acuals de la novel·la francesa. Potser ho és, a mi m'ha deixat fora de lloc, no he acabat d'entendre el sentit del llibre, que comença de manera molt interessant però que de cop i volta fa un salt en el temps i en el lloc que no he acabat d'entendre. Quan l'he acabat m'ha quedat la sensació de no haver entès absolutament res del que l'autor volia transmetre, si és que realment hi havia alguna cosa que volgués transmetre. 

Ànima de tramuntana

  La Mínia és una arqueòloga que es troba en un moment personal difícil, acaba de deixar la seva parella després de perdre el fill que esperaven, i mentrestant es troba treballant al jaciment d'Ullastret, on descobreix amb els companys de feina unes tombes que se surten del normal. A partir d'aquest descobriment la Mínia intentarà recompondre la història de l'Ekinar, una dona morta el segle III aC, i que és un dels restes humans trobat en les tombes d'Ullastret. El relat de la situació personal i professional de la Mínia s'alterna en la narració amb les vivències de l'Ekinar, tot alternant capítols entre una i l'altra.

  Vaig comprar aquest llibre amb molta il·lusió, he llegit altres novel·les de Núria Esponellà que m'havien agradat, Ànima de Tramuntana ha rebut el premi Prudenci Bertrana i a més m'encanta la zona on s'ubica la narració. Però m'he quedat a la meitat del llibre, la part on es parla de la Mínia i la seva situació encara l'he trobat mig interessant, una mica lenta; però la part on es parla de l'Ekinar no m'ha agradat gens com està escrita, l'he trobat feixuga i em sobren molts detalls. Suposo que si ha rebut un premi com el que ha rebut és que ha de tenir coses bones que jo no les he sabut veure, però la veritat és que m'avorria llegint-la. Tot i això, l'he guardat amb el punt de llibre on l'he deixat, per si un dia més endavant m'animo a seguir.

La història d'en Shuggie Bain

   

  Al Glasgow als anys 80 hi va haver una forta crisi econòmica pel tancament d'importants empreses mineres i drassanes, moltes famílies van quedar a l'atur, malvivint amb ajudes de l'estat en barris marginals. L'Agnes Bain, mare d'en Shuggie i de dos fills més grans, és una dona que sempre ha tingut grans aspiracions, com tenir una casa bonica i vestir de forma elegant, però no ha tingut gaire sort: separada del pare dels seus dos fills grans, ara viu amb en Shug, un taxista faldiller que fa el torn de nit i pare d'en Shuggie. L'Agnes és alcohòlica, la beguda l'ajuda a sobreviure però també complica la seva vida i l'educació dels seus fills. Després de viure tots una temporada a casa dels pares de l'Agnes, en Shug ha aconseguit una casa, cosa que en principi sembla que fa molta il·lusió a la família, però aviat la realitat s'imposarà: la casa està als afores de Glasgow, en un degradat barri de miners, tots a l'atur ja que la mina va tancar. A més, en Shug deixa allà la dona i els fills i fa la seva vida. El petit Shuggie té problemes a l'escola, els altres nens el burxen, falta alguns dies a classe perquè la seva mare borratxa és incapaç de portar una vida mig endreçada, però en Shuggie només vol que la seva mare estigui bé, fa el que pot per ajudar-la.

  Vaig comprar aquesta novel·la perquè l'havia vist recomanada per diversos blogaires, és un bon llibre, molt dur, l'alcoholisme de l'Agnes marca tota la narració, l'autor no estalvia detalls de com pot ser de trist i denigrant la vida d'una persona amb aquesta malaltia, com l'entorn no l'ajuda gens, tant la crisi econòmica com el masclisme de la societat d'aquells anys. Fa molta pena el pobre Shuggie, una criatura amb bons sentiments que estima moltíssim la seva mare, que es cuida d'ella com no ho fa cap dels adults que l'envolten, uns perquè l'han deixat d'estimar, d'altres perquè han perdut la paciència amb ella. 

  Tot i que és un bon relat, cru però autèntic, m'han sobrat pàgines, de vegades m'ha fet la sensació que l'autor podria haver estalviar-se detalls que no aporten res a la història, en definitiva, recomanable però sense presses i amb un bon estat d'ànim.

Sota la neu bruta

   Dues parelles, dos matrimonis benestants de Barcelona, han pujat a la Masella a esquiar i passar uns dies, tot i que TV3 ha anunciat que s'acosta la tempesta del segle. Ells no fan gaire cas de les advertències, passen el dia esquiant, dinen i beuen tranquil·lament fins que pràcticament els fan fora de l'estació, ja que la tempesta la tenen gairebé a sobre. A mig camí fins al seu xalet, la tempesta de neu i vent ja descarrega amb força i han de deixar el vehicle per acabar de fer l'últim tram fins a la casa a peu. Un cop a dins de la casa falta un d'ells, en Salvador, però tal i com està el temps és pràcticament impossible sortir a buscar-lo.

  Han passat dos anys des d'aquell succés i en Ferran, membre de l'altra parella i propietari del xalet, encara es pregunta què va passar exactament i si ell té alguna culpa en relació a la desaparició i posterior mort d'en Salvador.

  Aquest és l'argument de Sota la neu bruta, una novel·la força curta però molt interessant, en què un fet casual que podria passar perfectament a dues parelles de pixapins s'acaba convertint en la possibilitat d'un crim, en una relació d'amistat que no és tan idíl·lica com pot semblar a primera vista i que fa preguntar-se si la mort del Salvador ha estat un accident o un assassinat. 

Tren a Puigcerdà

  

  De tots és ben conegut que la línia R3 de Rodalies no és de les que millor funcionen. Aquesta línia ferroviària passa per la plana d'Osona per finalitzar el seu recorregut a Puigcerdà. Un matí de Sant Esteve un grup de persones agafen aquest tren per visitar la família en aquest dia tan assenyalat. En principi sembla que no tenen res en comú entre ells, uns han pujat a Barcelona, d'altres a Granollers... Sobtadament, el tren queda aturat prop de Manlleu, fora fa molt fred i no sembla que el tren hagi de tornar a posar-se en marxa en breu, els viatgers comencen a posar-se nerviosos, a mirar-se els uns als altres, i és així com poc a poc es van coneixent les seves històries personals i es veurà que estan més relacionats entre sí del que semblava en un principi.

 En general m'agrada com escriu la Blanca Busquets, els seus personatges són molt propers, senzills i humans, així que em vaig decidir a llegir Tren a Puigcerdà per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud, un llibre que no és nou, la primera edició és de 2007, però m'ha anat de primera per seguir amb el repte. En la novel·la, cada personatge que viatja en el tren té la seva pròpia veu, és el seu interior el que parla amb sí mateix mentre observa els altres viatgers i reflexiona sobre el seu passat, present i relació amb els companys de viatge, com ja he dit abans, molt més estreta del que en principi podria semblar. L'edició que he tingut a les mans té només 220 pàgines, potser podria semblar que és poc per donar veu a tants personatges, però no ho és des del meu punt de vista, són només les reflexions personals que fa cadascú mentre dura l'aturada, crec que no cal ni més ni menys.

Lady Susan

   Lady Susan és una dona vídua, bella, intel·ligent i sense escrúpols, que cerca un marit ric per a la seva filla adolescent; però l'escollit no és del gust de la noia, que es nega a aquest matrimoni. Per altra banda, lady Susan vol atreure al germà de la seva cunyada, tot i que també ha mantingut una relació amb un altre home casat. 

  Aquest és l'argument de Lady Susan, una novel·la epistolar i curta que es va publicar posteriorment a la mort de la seva autora, Jane Austen. Per tant, ens trobarem dins l'univers de la novel·la anglesa clàssica, amb cavallers rics i pobres, dames intrigants com la mateixa protagonista i d'altres obligades a matrimonis concertats i de conveniència. Cal destacar la personalitat de lady Susan, egoïsta i manipuladora fins a extrems inconcebibles, que posa per davant de tot el seu propi interès en detriment de la felicitat de la seva pròpia filla. 

  He llegit aquesta novel·la per seguir amb el repte de la Biblioteca Sud, al qual també m'he apuntat aquest any. L'edició que he agafat de la biblioteca va acompanyada d'una altra narració, Los Watson, que de moment no he llegit, la deixaré per més endavant. 

Persecució

   L'Èlia, dona madura, empresària i independent, fa un any que manté una relació estable amb l'Albert Jordi, treballador d'una llibreria. Un dia, sense cap avís previ, l'Albert li confessa a l'Èlia que fa deu anys va matar la seva dona amb un ganivet i que havia passat per la presó per aquest crim. Evidentment, l'Èlia queda ben estabornida, immediatament fa fora de casa seva l'Albert amb la intenció de tallar tota relació amb ell.

  Aquest és el començament de Persecució, una novel·la que no sé ben bé com qualificar. No només l'Èlia n'és protagonista i té veu dins la narració, d'altres personatges també: l'Albert, com no, el Mercury i l'Andrés, companys de presó de l'Albert, i també la Teresa, hostessa d'un hotel. Cadascú d'ells té quasi tant protagonisme i pes narratiu com l'Èlia, de tots ells en coneixerem la vida i el pensament, el perquè actuen com ho fan i com ho justifiquen. No voldria donar més detalls per no fer spoiler; només dir que quan portava dos capítols vaig estar a punt de deixar-la perquè no li trobava el què, no me n'he penedit, però tampoc sabria com recomanar-la, mai m'he trobat amb una lectura així, tan descarnada, tan sincera amb la mentalitat dels personatges i el seu punt de vista. 

El ritual de los muertos

   L'Anne és una jove periodista navarra que viu a Madrid. Un dia rep la trista notícia de la mort del pare d'un amic, i es trasllada al seu poble per tal d'assistir a l'enterrament, tot i que el retorn li porta mals records de l'últim cop que hi va estar allà. Un cop al poble, allò que hauria d'haver estat una curta estança s'allarga a causa de l'aparició d'un cadàver prop del cementiri. Això farà que l'Anne torni a entrar en contacte amb el Gabriel, policia foral, amb qui va viure una curta però intensa relació que no va acabar gens bé.

  El ritual de los muertos és la segona entrega en què l'Anne és la protagonista, el primer llibre, La música de los huesos, no l'he llegit, crec que no és necessari haver llegit la primera part per seguir la segona. D'El ritual de los muertos puc dir que es llegeix fàcilment i ràpidament, podria pensar que la protagonista és un reflex de l'autora, Nagore Suárez, una noia jove i periodista com ella. Això fa que l'Anne sigui una noia independent però amb inseguretats, el fracàs de la seva relació amb el Gabriel li pesa molt, no sap com comportar-se amb ell. El cas del cadàver aparegut al cementiri s'anirà complicant amb altres successos que ella voldrà també aclarir, tot i la investigació policial en marxa. És una lectura entretinguda, sense pretensions i que fa passar l'estona.

La vida autèntica

   En ple confinament per la pandèmia de la Covid el Pere, home en la cinquentena, atractiu i sense problemes econòmics, sol·licita ajuda a un antic company d'escola, l'Oliver Bou, per tal que li ajudi a enamorar la Roxana, editora de prestigi. L'Oliver és un escriptor consagrat, tot i això és un home solitari i amb problemes d'autoestima que intenta apaivagar amb el menjar, cosa que fa que estigui passat de pes. El Pere ofereix a l'Oliver una gens menyspreable quantitat econòmica a canvi d'escriure cartes d'amor a la Roxana. L'Oliver accepta, confinats com estan no té altra cosa millor per fer, i es dedica a la feina amb tota la seva professionalitat. La Roxana va rebent cartes pràcticament cada dia, en teoria del Pere, i mentrestant l'Oliver poc a poc es va enamorant de la Roxana.

  Vaig agafar aquesta novel·la sense gaires expectatives, tot i que havia llegit bones crítiques, i haig de dir que m'ha agradat força, he trobat els personatges ben treballats, se m'han representat molt reals, fins i tot puc dir que tinc un conegut que s'assembla al Pere en la forma de ser... Les situacions plantejades les he vist properes i realistes i això és el que ha fet en gran part que m'hagi agradat, els tres protagonistes tenen cadascú la seva veu dins la narració, pràcticament amb el mateix pes. La vida autèntica no és només una història d'amor, sinó que és també una reflexió sobre la vida, la mort, la maduresa, l'escriptura i m'atreveria a dir que també hi ha una part de filosofia. Molt recomanable.

Policies

  Barcelona, estiu de 1992, és a dir, Olimpíades. En aquell any els Mossos d'Esquadra eren un cos policial amb poques competències encara i en ple desenvolupament. En aquest marc, el nostre protagonista haurà d'investigar una complicada trama, que implica a l'agent de la DEA Lou Díaz, de visita a Barcelona per gaudir dels Jocs i que investiga la mort d'una jove de catorze anys relacionada amb una xarxa de falsificació de medicaments. Els mossos, que són pocs i amb pocs recursos, faran mans i mànigues per desenvolupar les seves investigacions i ajudar el Lou, un personatge peculiar que aprofitant visita turística i feina, amb la seva dil·latada experiència col·laborarà amb els mossos i els ensenyarà les seves tàctiques per obtenir informació.

  Policies és una novel·la escrita entre Andreu Martin i Joan Miquel Capell, aquest últim ha estat molts anys mosso d'esquadra, pràcticament des dels inicis, i ha passat per totes les categories fins arribar a comissari. De tal manera que Policies esdevé un homenatge a la tasca de la policia catalana dels primers anys, amb manca de recursos, personal i competències, però molt motivada.

  Com a farmacèutica que soc algunes parts de la trama m'han resultat conegudes, com la falsificació de receptes i el tràfic de medicaments com anabolitzants i altres medicaments, de les que vaig tenir coneixença en els inicis de la meva carrera professional tot i que mai em van afectar. Per altra banda, les novel·les de policies sempre m'han agradat, i aquesta no ha estat diferent, l'any de les olimpíades el recordo molt bé i m'ha agradat conéixer com treballaven els policies en aquella època. Tot i això, no puc dir que hagi estat un llibre dels que més m'han agradat, la veritat és que fins i tot m'ha angoixat l'estrès del protagonista per l'excés de feina i la manca de recursos. 

Tor, tretze cases i tres morts

   

  El Pirineu català és preciós, hi ha zones idíl·liques, però n'hi ha d'altres que tot i que ho semblin no ho són. És el cas de Tor, petit municipi de tretze cases, com bé diu el títol, tan petit que depèn administrativament d'Alins, no té ni llum ni aigua corrent, a l'hivern no hi viu ningú, ja que molts cops queda aïllat per la neu. Però té una posició estratègica, la seva muntanya, la muntanya de Tor, fa frontera amb Andorra pel port de Cabús. Desgraciadament, Tor és conegut pels crims que s'hi van cometre, l'últim va ser el juliol de 1995 i la víctima era Josep Montané, conegut com a Sansa, un dels veïns del poble. Feia mesos que Sansa havia estat declarat per la justícia com a únic propietari de la muntanya de Tor, i aquest fet va fer esclatar la desgràcia, darrera de la qual s'amaguen interessos econòmics i personals, contraban i rancúnies covades durant anys.

  Carles Porta va ser el periodista encarregat per TV3 per cobrir primer la notícia del crim, i després per preparar un reportage més extens per al programa 30 minuts. En aquest llibre Carles narra les peripècies seves i del seu equip per poder documentar amb rigor el reportatge, i l'interès que li va despertar i que no va acabar un cop finalitzat i emès el programa. 

Seré feliz mañana

   Fa un temps vaig obrir un compte d'Instagram on vaig posant les fotos dels llibres que passen per les meves mans. Això implica tenir seguidors, seguir lectors i altres comptes que van sortint. Un d'aquests comptes és d'un llibreter gallec, Xacobe Pato, que treballa a la llibreria Cronopios de Santiago de Compostela. Com a bon mil·lenial, va penjant fotos seves i de coses que va fent, i afegeix reflexions que jo anava llegint i que em cridaven l'atenció. Així va ser com vaig saber que Xacobe escriu un diari des de ben petit i els textos que afegeix a les seves fotos formen part també del seu diari. Tant d'èxit ha tingut que ha acabat fent un llibre on recull aquestes petites entregues, que no són més que observacions sobre la seva vida i el que l'envolta, senzilles, sense pretensions, només això. Potser per això mateix un dia vaig decidir que enlloc de tirar enrere en l'Instagram millor em comprava el llibre i així em seria molt més fàcil llegir-ho tot. Dit i fet, el compro i veig que Seré feliz mañana ja va per la seva segona edició, qui ho hauria de dir. És un llibre que potser s'ha de llegir poc a poc, cada dia una o dues entrades, jo l'he llegit tot seguit i penso que ho hauria d'haver fet de l'altra forma. Tot i això, m'ha resultat entretingut, sobretot perquè així puc fer-me la idea de com veu la vida un jove de trenta i pocs, un noi molt normal però amb capacitat d'observació, reflexió i un punt d'ironia.

La nevada del cucut

  La Tònia era una dona que va viure fa cent anys en un petit poble de l'interior de Catalunya. De caràcter introvertit, va tenir la sort d'aprendre a llegir i escriure, cosa poc habitual en aquella època, i va escriure d'amagat durant anys les coses que li passaven, fent com una mena de diari. A més, la Tònia llegia tot el que li queia a les mans, que per desgràcia no era gaire cosa, i va quedar profundament impressionada per Solitud, més encara quan va saber que Víctor Català era una dona. Ja en el present, la Lali és una noia també enganxada a l'escriptura d'un diari com a mitjà reparador de les seves angúnies, pateix molt a causa del seu caràcter tancat, fins i tot els pares pensen que té alguna mena de problema psicològic.

  Totes dues dones tindran un vincle comú, que s'anirà descobrint durant la narració, que ens traslladarà a una època molt dura per a les dones, la que va viure la Tònia, i que acabarà lligada al present amb la Lali, en una trama profunda i emotiva.

  Fins ara havia llegit tres llibres de la Blanca Busquets: Tren a Puigcerdà fa molt temps, Jardí a l'Obaga i La fugitiva no fa tant, i totes tres lectures em van agradar, però no tant com La nevada del cucut, una novel·la que he trobat emocionant i ben treballada pel que fa a les dues protagonistes. Tot just després d'acabar-la he mirat opinions per les xarxes i n'hi ha que la deixen per terra, ben bé al contrari de la impressió que m'ha donat a mi, que he quedat impressionada i ben satisfeta.

Malena es un nombre de tango

   Fa uns dies vaig passar per la biblioteca a retornar uns llibres i, com no, hi havia una taula amb algunes de les novel·les d'Almudena Grandes. Moltes les he llegit però em queden pendents les més antigues, com Malena es un nombre de tango, que vaig agafar ràpidament en una edició ben curiosa. És un llibre llarg, de més de 500 pàgines i amb una lletra força petita en l'edició que vaig trobar. Potser és per això en part, i perquè tinc molts llibres pendents que em venen més de gust llegir, que he deixat a mitges aquest.

 Ens explica la història d'una noia que pertany a una família de l'alta burgesia que no se sent a gust amb si mateixa, és molt diferent de la seva bessona Reina, tant físicament com en el caràcter. La Malena voldria haver nascut nen i continuament se sent fora de lloc, tant a l'escola com amb la seva nombrosa família, excepte amb el seu avi, un home de caràcter singular que mostra una predilecció especial per la seva neta. La Malena prové d'una família amb molta història, que havien fet fortuna a Amèrica des de l'època colonial i que ara conserven alguna casa, quadres i alguna joia de gran valor. 

  M'he quedat sobre la pàgina 200 aproximadament, la Malena ja s'ha fet gran i ha fet estudis universitaris. No he seguit llegint, em fa la impressió que tot el que llegia es podia dir amb la meitat de pàgines, hi ha molts diàlegs familiars que em fa la sensació que es repeteixen, cada cop estic pitjor de la vista i la lletra és molt petita. Per tant, l'he retornat a la biblioteca, tot i que no descarto tornar a llegir-lo més endavant.
 

La farmacèutica - 492 dies segrestada

  Qui no ha sentit parlar del segrest de Mª Àngels Feliu, farmacèutica d'Olot? El segrest es va produir al novembre de l'any 1992, i la Mª Àngels va romandre tancada 492 dies en un petit forat on no es podia ni posar de peu durant tots aquests dies. El segrest va ser molt mediàtic, amb molt de rebombori dins alguns programes de tele-escombraries, que no dubtaven en presentar qualsevol persona que digués que en sabia alguna cosa encara que fos mentida, o fins i tot vidents, cosa que no va fer més que complicar una investigació molt trabada i plena d'entrebancs. 

  Dins la seva línia, en Carles Porta ens porta un recull força objectiu del cas, tal i com fa en el conegut programa de TV3 Crims, del qual soc addicta, i també
en els programes de Catalunya Ràdio. Resulta molt esgarrifós tot el que envolta aquest segrest, tant qui ho va idear i cometre com les condicions infrahumanes en què van mantenir la Mª Àngels durant tant de temps. M'ha posat els pèls de punta.