Lectures 2022

 

Un altre any que s'acaba i és hora de fer balanç lector del 2022. No em puc queixar, he llegit 50 llibres, tot i que algun he deixat a mitges, ja no estic per romanços, so many books, so little time.  Un altre cop les meves lectures han vingut condicionades pel repte lector de a Biblioteca Sud de Sabadell, on aquest any s'han proposat 12 categories més 5 d'extres i que he pogut acabar. 

I aquest és el balanç lector del 2022:

- M'ha agradat molt: La guerra no tiene rostro de mujer, de Svetlana Alexièvich, un llibre molt bo però molt dur alhora, m'ha fet patir; Nada, de Claudio Stassi, novel·la gràfica basada en el llibre de Carmen Laforet, unes imatges impressionants d'aquest bon llibre.

- Clàssics que he llegit: Lady Susan, de Jane Austen, un clàssic que no hauria llegit si no fos pel repte; Terra Baixa, d'Àngel Guimerà, que havia llegit a l'institut i que m'havia horroritzat llavors, ara l'he sabut entendre, llegit pel #reptereducte2022 que no he pogut acabar.

- M'ha emocionat: La biblia envenenada, de Barbara Kingsolver, impressionant relat d'una família marcada per l'integrisme religiós del pare; La història d'en Shuggie Bain, de Douglas Stuart, un nen fent esforços per salvar la seva mare alcohòlica en un entorn assolat per la crisi econòmica.

- He abandonat: Malena es un nombre de tango, tant que m'agrada Almudena Grandes i no he pogut amb aquesta història que se'm feia pessadíssima; Guilleries, de Ferran Garcia, que vaig comprar tot veient les bones crítiques i que no m'ha agradat des del minut u; El club del crim del dijous, de Richard Osman, malgrat ser considerat un relat divertit a mi m'ha avorrit.

- No hauria d'haver llegit: no puc incloure cap llibre dins d'aquesta categoria, tots m'han aportat alguna cosa, inclús els que no he acabat.

- He descobert: La vida autèntica, de Montse Barderi, un relat molt complet i personatges molt ben treballats; Persecució, de Toni Sala, impactant des de la primera línia.

- M'ha decebut: Un cert somriure, de François Sagan, curta però decebedora i previsible; La buena suerte, de Rosa Montero, primer llibre que llegeixo d'aquesta autora, bon començament i cap a la meitat perd pistonada per acabar de manera forçada i previsible.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: La princesa de hielo, de Camila Lackberg, no per res en especial, no he tingut temps de llegir-lo, el tornaré a agafar sens dubte; Los crímenes de la calle Morgue y otros relatos, d'Edgar Allan Poe, exactament pel mateix motiu, manca de temps.

- M'ha angoixat: Vestido de novia, de Pierre Lemaitre, segon llibre que llegeixo d'aquest autor i m'ha fet patir; La farmacèutica - 492 dies segrestada, de Carles Porta, real i esfereïdor.

A part de tots aquests, destacaria Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta (m'encanta Crims), i Jardí vora el mar, de Merçè Rodoreda.

Anècdota estadística: he llegit un total de 50 llibres, de tots aquests 27
els he comprat, 3 d'ells en botiga de segona mà; 15 són de la biblioteca, 4 ja els tenia per casa, 3 me'ls han regalat i 1 me l'han deixat.

Bon any i bones lectures!

Sota la mar salada

  En Ramon, un home vidu fa anys, regenta un taller de fusteria de mobles al barri de Sants, en la Barcelona de 1929. Un dia un misteriós papir irromp en la seva monòtona vida i el seu fill Andreu, que treballa amb ell al taller, voldrà esbrinar el seu origen, atès que des que el tenen a les seves mans els estan passant coses estranyes que involucren traficants d'antiguitats i policies corruptes.

  Sota la mar salada és una novel·la d'acció i misteri, on es barreja el passat d'en Ramon i els seus pares amb el present, a causa d'uns fets ocurreguts a l'Empordà relacionats amb un vaixell enfosat molt a prop de la costa i que uns joves arqueòlegs volen recuperar atès el gran valor del seu contingut. És una lectura amena i entretinguda però que cal seguir acuradament, per sort els capítols són curts, però personalment no l'he pogut gaudir com caldria ja que he tingut molta discontinuitat en la lectura i a estones m'he perdut. Val a dir que fins pràcticament el primer terç la seguia bé, a partir d'allà m'he anat perdent. Crec que més endavant és possible que la torni a llegir per gaudir-la com cal.

La mujer de verde

   En una festa d'aniversari prop d'un terreny que es troba a mig edificar uns nens hi juguen. Una nena petita rossega una cosa que ha trobat a terra, el germà gran d'un dels convidats s'apropa a la nena i veu que allò que la nena es fica a la boca és un os, concretament un tros de costella, probablement humana. Ràpidament s'avisa a la policia i també a un arqueòleg, ja que en la zona a mig edificar s'observen més restes d'ossos mig enterrats. Quan es comença a excavar amb molta cura es comprova que, efectivament, les restes són humanes. El policia Erlendur Sveinsson i els seus companys comencen a investigar qui era el propietari dels terrenys i si en la zona es va denunciar alguna desaparició en les dates en què se sospita van ser enterrades les restes humanes. Mentre tot això passa, Erlendur ha de lluitar amb els seus propis dimonis personals: la seva filla Eva Lind, amb qui fa anys no es parla, es troba en estat crític a l'hospital poc després de fer una trucada de socors al seu pare.

  Feia molt temps que no llegia novel·la negra nòrdica i la veritat és que em venia de gust tornar-hi, tenia a casa una edició de butxaca de La mujer de verde i em vaig decidir. No m'ha agradat gaire, la veritat, he trobat que segueix pràcticament la mateixa línia de Pasaje de las sombras, també d'Arnaldur Indridasson, investigació d'un crim comès fa molts anys, en l'època de la Segona Guerra Mundial, en què les tropes nordamericanes havien establert quarters en territori islandès. A més, un altre cop surt amb força el tema del maltractament vers les dones, en aquest llibre amb una violència contundent. De fet, m'ha semblat que l'autor repeteix el mateix patró en les dues novel·les, esperava una altra cosa llegint la contraportada, que parla de la investigació d'un crim comès fa anys. Crec que el proper cop que llegeixi novel·la negra nòrdica no serà d'Indridasson.

Un cert somriure

   

  Fa uns dies vaig trobar amb sorpresa un exemplar d'aquesta novel·la de la col·lecció Petits Plaers, em venia de gust llegir-ne un altre després de la bona experiència que vaig tenir amb El viatge, i no ho vaig dubtar, me la vaig endur ràpidament cap a casa. No fa gaire vaig llegir Bon dia tristesa, de la mateixa autora, un llibre que vaig trobar que estava bé però tampoc per tirar-ne coets, i volia donar-li una altra oportunitat a l'autora. Després d'haver llegit Un cert somriure haig de dir que la trobo sobrevalorada, si Bon dia tristesa em va semblar bé i prou, d'aquest petit llibre només puc dir que m'ha semblat només un "rollete" entre una jove estudiant bastant innocent però que es creu molt llesta i un home casat que en cap moment amaga les seves intencions. Tot això amanit amb les reflexions de la Dominique, que sembla que estigui estudiant Filosofia i no Dret, com realment està fent. Si no fos perquè és un llibre curt l'hauria deixat a mitges, no m'ha dit gran cosa, la veritat, potser si l'hagués llegit quan tenia vint anys l'hauria valorat més.

  Val a dir que el que més m'ha agradat és l'últim full del llibre, nota de l'editorial:

La guerra no tiene rostro de mujer

   Svetlana Alexiévich va guanyar el Premi Nobel l'any 2015. Aquest llibre és un recull de testimonis de dones que van participar d'una manera o altra en la Segona Guerra Mundial en l'exèrcit rus, l'autora es va dedicar durant anys a parlar personalment amb un munt de dones i recollir fragments de la seva experiència en la guerra, unes van ser infermeres, d'altres guerrilleres, d'altres formaven part directament de l'exèrit, com a militars. La Svetlana les anava a buscar a casa seva, prenia amb elles un te mentre li ensenyen fotos de quan eren jovenetes, dels seus fills i nets, dels seus familiars. Les dones li expliquen detalls que mai s'han explicat, senzills però reals: el que sentien quan veien morir els seus companys; com les tractaven els seus superiors, moltes vegades sense cap respecte només pel fet de ser dones; el companyerisme amb d'altres dones; la manca de roba adequada, l'exèrcit Roig no estava preparat per persones baixetes i amb els peus petits; i un munt de detalls més. A més de tot això, l'autora, censurada durant molts anys, no s'està de criticar el seu país i els seus governants comunistes, sobretot del periode stalinista, per com s'han comportat amb aquestes dones, moltes d'elles heroïnes.

  Si no fos pel repte de la Biblioteca Sud no hauria llegit aquest llibre, és molt dur, però molt, fa patir tant dolor i tanta injustícia, m'ha costat molt llegir-lo, ho he hagut de fer poc a poc i intercalant altres lectures. Tot i això, crec que és un molt bon llibre i que molta gent l'hauria de llegir.

L'instant abans de l'impacte

   Una dona que volta els quaranta, esposa i mare de dos fills, viu amargada amb la seva feina en el departament de comunicació d'una gran empresa de telefonia: fa anys que li fan el buit, la ignoren i no li donen cap feina, tot des que va ser mare per primer cop i va demanar una reducció de jornada. Com que no té res a fer es dedica a escriure un petit dietari de tot el que no fa com a rebel·lió contra el sistema i la publicitat que incita al consum, del qual la seva empresa en forma part. A més, el seu marit decideix de cop deixar la feina per dedicar-se a la música amb el seu grup. 

  Res no és fàcil ara per les dones que volen ser mares i a més continuar amb la seva vida professional, això és el que la Glòria de Castro ha explicat en aquesta novel·la, escrita en un to mig irònic mig divertit, que reflecteix les traves amb què ens trobem les dones en la societat actual. L'instant abans de l'impacte és un llibre que segur que té trets autobiògrafics, que fa passar una bona estona i que es llegeix força ràpid. No passarà a la història de la literatura catalana però resulta entretingut i actual.

Nada

   

  Després d'haver llegit la novel·la gràfica de Claudio Stassi basada en el llibre de Carmen Laforet m'han vingut ganes de recuperar l'original, que fa molt temps que volta per casa i que vaig llegit fa deu anys (hi ha la ressenya publicada al febrer de 2012). La relectura ha valgut la pena, pràcticament no recordava res, de tant temps que feia que l'havia llegit, i el llibre de Stassi està tan ben fet que m'ha vingut molt de gust recuperar-la, també m'ha servit per aprofondir més en els personatges. És una lectura que enfonsa, és molt depriment veure el declivi de la família de l'Andrea, com pateixen i com són incapaços de superar tot allò que els ha fet arribat al punt on són ara. 

  L'edició que he llegit la vaig comprar fa molt temps, era una lectura obligatòria en l'institut, cosa que trobo que molt encertada, tot i que penso que de vegades és difícil que la gent jove pugui valorar-ho així.

Nada

  La joveneta Andrea, òrfena de divuit anys, arriba a Barcelona a casa de la seva família al carrer Aribau, amb la intenció d'estudiar a la universitat. L'ambient de la gran ciutat, encara convalencescent de la Guerra Civil l'absorbeix, mentre intenta sobreviure en l'asfixiant ambient que es respira al pis familiar, amb una àvia que ja no coordina gaire i els seus tiets: l'Angustias, una dona beata i cruel alhora; el Román, músic vingut a menys; i el Juan, amb aires de pintor fracasat, i amb un fill i una dona a la qual maltracta.

  Crec que no hi ha dubte que Claudio Stassi és capaç de crear uns personatges increïbles en base a novel·les de prestigi; ja ho va fer amb La ciudad de los prodigios fa un temps i ara ho ha tornat a fer amb Nada, basat en la novel·la de Carmen Laforet, una novel·la que vaig llegir fa molt temps, tant que pràcticament no recordava gaire. Després de submergir-me en aquest magnífic treball de Stassi m'han vingut ganes de tornar-hi, sens dubte ho faré ben aviat.  

El club del crim dels dijous

   

 Al Regne Unit, en un complex residencial per a gent gran, un grup de quatre avis inquiets es reuneixen un cop a la setmana per debatre, amb els seus particulars criteris, sobre casos d'assassinats que han quedat sense resoldre. Els seus debats del dijous s'animen de sobte, quan sorgeix un cas molt proper: un promotor immobiliari de la zona, que precisament volia ampliar el complex residencial, apareix mort a casa seva amb una foto al costat del cos. Ràpidament l'Elizabeth, com a portaveu del club, es posa en contacte amb la Donna, una jove policia que fa poc que està destinada a aquesta zona rural, un destí que va sol·licitar ella mateixa fugint de Londres a causa un desencís amorós. 

 De vegades passo per la llibreria a la cerca de llibres de butxaca, són petits i fàcilment portables i a més molt més econòmics, a més que una edició de butxaca acostuma a ser d'un llibre que ha triomfat en el mercat. Però això no sempre és garantia de que sigui un bon llibre; o de que sigui del gust de tots els lectors. En el meu cas ni tan sols l'he acabat, tot i que he arribat gairebé a la meitat. M'estava avorrint i no veia el moment de reprendre la lectura, llegia dos o tres capítols, força curts, i ja ho deixava estar. La narració està escrita en un to en general irònic i que intenta donar una versió divertida dels personatges i com enfoquen el crim, però a mi no m'han fet el pes, els he trobat forçats i poc creïbles, no m'han interessat en cap moment. Tot i això, he desat un punt de llibre allà on m'he quedat, qui sap si algun dia em ve de gust reprendre la lectura.

Viatge al país dels blancs

 

 El jovenet Ousman vivia a la sabana africana, concretament a Ghana. Era un nen espavilat i molt curiós, tant que un bon dia va decidir marxar del seu país per anar a la recerca d'un somni: el país dels blancs; els blancs, aquella gent capaç de fabricar màquines que volen (els avions) i que envien allò que els hi sobre al seu país: cotxes que pels blancs són vells i per ells són grans màquines, per exemple. És així com l'innocent Ousman inicia un periple per bona part del nord d'Àfrica en condicions infrahumanes i sobrevivint a infinitat de perills, en mans de les màfies que trafiquen amb éssers humans, amb l'ambició d'arribar a Europa, un continent del que no sap pràcticament res, una de les poques coses que sap és "Barça".

  Viatge al país dels blancs és la història real del seu autor, Ousman Umar, que miraculosament va aconseguir arribar al país del seus somnis, i no només això sinó que, amb l'ajuda de les bones persones que es va trobar aquí, ha aconseguit aprendre a llegir, a escriure, a parlar en català i castellà i fins i tot ha anat a la universitat. 

  He llegit aquesta autobiografia seguint el repte de la Biblioteca Sud, correspon a la categoria "llibre sobre un immigrant o refugiat". Està escrita en un llenguatge planer i manté un to força optimista en quasi tot moment, malgrat les desgràcies i crueltats que pateix en el seu camí per culpa de les màfies dedicades al tràfic de persones i que operen amb total impunitat.  

Bulevard dels francesos

   

  Tres joves comunistes valencians, en Josep, el Felo i la Teresa, no combreguen amb la línia oficial del partit en la València dels anys seixanta. Som en plena dictadura franquista, la repressió dels joves per part de la policia és brutal, encapçalada a València pel comissari Rodrigo, un individu violent i dèspota que no respecta ningú. En aquests dies es produeix un crim, la mort d'una jove de l'alta societat, que haurà d'investigar un altre comissari ben diferent de Rodrigo, Sebastián Piñol, un home íntegre que no aprova les maneres de fer de Rodrigo. Paral·lelament, en capítols altenants amb el present, la família del Josep afronta l'època que li toca viure amb la major dignitat possible.

  Bulevard dels Francesos va ser publicat l'any 2010, qualsevol persona que hagi llegit algun cop Ferran Torrent trobarà la seva manera de veure la societat valenciana i com és de crític amb ella, tant la del franquisme com l'actual, i també la riquesa del valencià, molt agradable de llegir. 

  Aquest és el tercer llibre que llegeixo de Torrent, al començament l'he trobat una mica caòtic per l'alternança de capítols de passat i present, m'ha costat ubicar els personatges, tot i això, quan per fi l'he agafat el fil, he acabant gaudint de la lectura.

La llama de Focea

   

  La jove Queralt Bonmatí, filla d'una família barcelonina amb bona posició social i econòmica, és trobada morta  en el Camí de Santiago, prop ja del final del seu recorregut. Uns dies abans, en el començament del camí a Roncesvalles, havia tingut un incident amb un desconegut en una cafeteria del qual algunes persones en van ser testimonis. Aquesta és la primera pista que investigarà el sotstinent Rubén Bevilacqua, com sempre acompanyat del seus ajudants. Per esbrinar més coses sobre la Queralt i els motius que l'havien dut a fer el camí sola i després de fortes discusions amb el seu pare, Vila farà un viatge a Barcelona que li portarà molts records agredolços de la seva estada a la ciutat en l'època olímpica.

  Vaig córrer cap a la llibreria en saber que ja estava disponible una altra història de Bevilacqua, aquest guàrdia civil atípic, culte i molt bon investigador, a qui segueixo des de la primera novel·la que va protagonitzar, El lejano país de los estanques, publicada el 1998. Haig de dir que fins ara totes les novel·les de la sèrie m'havien agradat molt, però ara per ara no puc dir el mateix d'aquesta última. Són 542 pàgines que se m'han fet molt lentes, els capítols dedicats a la investigació es van alternant amb d'altres força llargs on Vila evoca els seus anys a Barcelona, molt jove, acabat de casar i amb la dona embarassada, amb problemes familiars. A més, en aquest llibre Chamorro, la investigadora que l'acompanya sempre, pràcticament no surt, la seva presència és testimonial. L'autor aprofita també l'estada a Barcelona de Vila per parlar de la situació política de Catalunya en els mesos posteriors al referèndum, tot fent comparacions amb la Catalunya olímpica; tot això, a més d'ocupar una bona part de la narració, amanit amb un llenguatge una mica enrevessat, com si Silva volgués demostrar que sap escriure molt bé. En definitiva, per mi La llama de Focea és el pitjor de la sèrie, m'ha decebut bastant, potser n'esperava massa, ja que en principi l'argument sembla força interessant.

Constel•lacions

   

 En una casa de Collserola una família es prepara per celebrar l'aniversari de l'avi Cinto, que fa cent anys. En Cinto és un home a qui agrada observar el cel de nit, i intenta encomanar aquesta afició al seu besnet Nil, a qui ensenya els noms dels estels, sobretot un que per en Cinto és especial i al qual anomena Carles. 

 Poc a poc anirem coneixent cadascún dels personatges que formen part d'aquesta família: en Quim, fill d'en Cinto, un home que va patir la persecució d'ETA en els moments més actius de la banda terrorista; l'Irma, dona d'en Quim, i la Paula i en Ramon, els seus fills. En primera persona tots ells van exposant els seus pensaments, sensacions i records, fins a completar un retrat molt íntim d'aquesta família.

  Fins ara he llegit uns quants llibres de la Blanca Busquets i en general m'han agradat força, tots ells presenten personatges que trobo ben treballats, tendres i propers. Constel•lacions m'ha deixat molt bones sensacions, l'he llegit en dos dies m'ha agradat molt.

Quan la mort arriba

  Morir forma part de la vida, tot i que ningú no vol pensar en aquest moment al qual tots arribarem algun dia. Anna Gallart ha escrit un llibre amb relats curts que parlen de la mort, de moltes maneres de morir, i en tots els relats les dones són les protagonistes, tot i que no sempre són elles les que moren.

  Quan la mort arriba és un llibre curt que es llegeix ràpidament i que està força ben escrit, amb poc espai en diu molt.

El retorn de Sherlock Holmes

  El retorn de Sherlock Holmes és el tercer llibre de la sèrie publicada per Viena, un llibre que vaig comprar fa temps i que ha estat en el prestatge de llibres pendents de llegir gairebé dos anys, fins que li ha arribat el seu moment.

 En aquesta entrega, Holmes reapareix de forma sorprenent, ja que en l'últim relat de la sèrie Holmes i Moriarty es fan enfrontar de manera brutal en les cascades de Reichenbach, a Suïssa, enfrontament a vida o mort. Tots dos van desaparéixer sense que es trobéssin els seus cossos. Així doncs, després d'un llarg temps, ja tornen a estar junts Holmes i Watson en la seva residència de Baker Street, on van rebent visites i notificacions de persones que necessiten de la increïble capacitat d'observació del millor detectiu de tots els temps. 

  Aquest tercer volum de la sèrie segueix la sintonia del segon, relats curts de diferents casos no necessàriament ordenats de forma cronològica i seguint la mateixa tònica del segon volum. És per això que m'ha agradat però no tant com el primer llibre, tot i que no deixa de sorprendre la capacitat de Holmes de fixar-se en segons quins detalls.

Los vencejos

 

 El nom de Fernando Aramburu a tots ens fa pensar en Patria, una de les millors novel·les que s'han publicat en els últims anys. Per això crec que molta gent esperava amb candeletes, jo inclosa, una nova novel·la d'Aramburu. El que no m'esperava és que fos un totxo de gairebé 700 pàgines, i la veritat és que em tirava una mica enrere aquest fet, mira que si després no m'agrada, que quan podré llegir sense entrebancs i seguint bé el fil d'un llibre tan llarg. Finalment vaig decidir-me a comprar-lo, impossible agafar-lo de la biblioteca i poder-lo retornar llegit en el termini marcat. L'he tingut al prestatge uns 6 mesos, fins que finalment he trobat el moment, al final de les vacances.

  El protagonista absolut de Los vencejos és Toni, un professor d'institut de filosofia i d'uns 55 anys d'edat, que ha decidit posar fi a la seva vida, però fent-ho en el moment que ell decideixi, que serà dintre d'un any, en finalitzar el mes de juliol del proper any. En Toni aprofitarà l'any que li queda per endavant per escriure un resum de la seva vida, records que van aflorant de moments i vivències, bons i dolents, relatats en primera persona i amb un fort component subjectiu. A més es van intercalant les coses que li pasen en el dia a dia: les classes a l'institut, la relació amb la seva exdona i amb el seu fill, amb amics i coneguts. 

  Toni és un home normal i corrent, amb les seves manies i reaccions pròpies de qualsevol persona de la seva edat i educació, no sempre cau bé i de vegades pot resultar antipàtic, egoïsta, poc solidari i fins i tot masclista. Potser és això el que més m'ha sorprès d'aquesta novel·la, la creació per part d'Aramburu d'un personatge així. 

  Personalment, a mi m'ha agradat força aquest llibre, els capítols són curts i no costa seguir el fil, tot i que trobo que és una mica massa llarg. És un bon llibre però ni de bon tros arriba al nivell de Patria. 

Jo soc aquell que va matar Franco

 

 Un nen de Solsona l'Agustí, perd un ull en un accident. Malgrat això, l'Agustí mostra un interès excepcional per la lectura en català, gràcies al notari de Solsona que li facilita periòdicament revistes infantils. És així que l'Agustí desenvolupa un especial interès per la llengua catalana que el portarà en l'edat adulta a fer-se corrector lingüístic a Barcelona. Però el 1936 esclata la Guerra Civil, l'Agustí s'ha d'incorporar a files, tot i ser borni. La derrota dels republicans el portarà al camp de refugiats d'Argelès, acompanyat del seu inseparable diccionari.

  A partir d'aquest moment podem dir que es desenvolupa l'acció que dona títol al llibre de Joan-Lluís Lluís, una novel·la que va rebre el premi Sant Jordi 2017 i que vaig comprar en edició de butxaca a la recerca d'un llibre lleuger de pes per portar a sobre durant les vacances. M'ha sorprès gratament la lectura, molt agradable, narrada en primera persona pel mateix Agustí, en el que semblava un llibre més sobre la Guerra Civil i que s'ha convertit en una il·lusió d'allò que podria haver estat realitat.

Guilleries

  Es fets de Guilleries es desenvolupen en els darrers anys del segle XIX, el protagonista i qui relata els fets és un nen, en Boi, que viu amb la seva àvia, una remeiera, a Taradell. Amb la seva visió infantil va explicant com viu la separació del seu pare i la seva germana un cop morta la seva mare, com es queda amb l'àvia, les diverses persones que van passant prop de casa seva i amb els qui té contacte.

  No puc dir gaire cosa més d'un llibre que, malgrat ser curt, he començat dos cops i no l'he acabat. No m'ha agradat l'estil narratiu que m'ha fet perdre el fil més d'un cop, se'm feia difícil entendre el perquè passen determinats fets, com si em faltessin dades. M'havia fet moltes il·lusions pel que fa a aquest llibre, tan bones eren les crítiques que havia llegit, però en cap moment m'he sentit dins la lectura, fins i tot ha arribat a avorrir-me. Potser no l'entès o no està fet per mi.

La Biblia envenenada

   

 En Nathan Price, nordamericà pastor de l'esglèsia baptista, deixa el seu país per anar al Congo Belga de finals dels anys 50 per tal de passar un any en una missió evangelitzadora. L'acompanya la seva dona i les seves quatre filles. En Nathan és un home de fortes conviccions religioses, tan fortes que, un cop a Kilanga, és incapaç de veure i acceptar que les coses són quasi bé impossibles de canviar. Kilanga està al mig de la selva, el poble que l'acull és respectuós amb la família però no poden ni volen canviar les seves creences, pràcticament tots són analfabets, la poligàmia és la forma de família habitual, contínuament estan morint nens i adults per la malària i altres infeccions per paràsits, pasen molta gana, ja que les collites no prosperen per sequera o per excés de pluja. La dona d'en Nathan, Orleanna, fa tot el possible per recolzar el seu marit, però primer de tot és mare, i les quatre filles també ho passen malament, sobretot la gran, Rachel, una adolescent a qui han tret de forma abrupta de la seva vida habitual, trencant-li tots els somnis propis de la seva edat.

  Aquest és un llibre brutal, les veus de l'Orleanna i les seves filles són les que van narrant la situació de la família Price i sobretot la del país i els seus habitants, és una crònica d'un país immensament ric i desgraciat, que va passar de les mans de l'explotador rei Leopold de Bèlgica a les del dictador Mobutu, amb la connivència de les grans potències mundials interessades només en les grans riqueses naturals del país, sobretot els diamants.

  També hi ha una forta crítica a l'integrisme religiós baptista representat pel Nathan, un home tan radical i egoïsta que és incapaç de pensar en el benestar de la seva família, a qui no té gaire en compte atès que totes són dones i, segons la seva opinió les dones no han d'anar a la universitat, entre d'altres coses...

  La Biblia envenenada ha estat una lectura impactant, impressionant i que deixa empremta, comprada en una botiga de segona mà i que trigaré temps a oblidar.

Terra baixa

   

  Què puc dir que no s'hagi dit ja de Terra Baixa? No crec que pugui aportar res de nou. Vaig llegir aquesta obra de teatre fa molts i molts anys, com a lectura obligatòria a l'institut; de fet no tenia intenció de tornar-la a llegir però seguint el repte de #elreductecatalà he pensat que era un bon moment per fer-li una bona repassada. Estic tan acostumada a llegir novel·la i mai teatre que m'ha faltat una mica l'aprofondiment dels personatges que hom acostuma a trobar en una novel·la, també crec que si veiés l'obra també m'agradaria més que la simple lectura del llibret, en què li haig de posar una mica d'imaginació per veure els personatges.

  Per altra banda, crec que Guimerà va ser força valent en escriure aquesta obra, on el Manelic és un home senzill però bo, i el Sebastià, el senyor, en canvi és el dolent, possessiu i que menysprea els seus servidors, una mala persona, i crear aquest personatge en l'època en què va viure Guimerà no deuria ser una cosa fàcil d'acceptar pel públic habitual del teatre. 

Buenos días tristeza

   La jove Cécile es troba gaudint de les vacances d'estiu en una casa prop de la platja al costat del seu pare. Tots dos tenen molt bona relació, la mare de la Cécile va morir fa molt temps i ells dos són gairebé com dos amics. La Cécile ha suspès l'examen d'accés a la universitat i ha d'estudiar durant l'estiu però no hi posa gens d'interès, ni tampoc el seu pare, un home que va saltant de conquesta en conquesta, gaudint de la companyia de dones més joves, sempre amb el vistiplau de la Cécile, a qui agrada força el comportament del seu pare. Però aquest bon rotllo entre pare i filla es pot estroncar per l'arribada a la casa d'estiueig d'una altra dona, l'Anne, antiga amiga de la seva mare i que va tenir cura de la Cécile de petita quan la mare va morir.

   He vist que actualment hi ha una renaixença d'aquesta novel·la, escrita fa més de quaranta anys i que retrata una noia adolescent consentida pel seu pare i sense escrúpols ni conciència i força egoïsta. En el seu moment va causar gran rebombori, no m'estranya veient l'actitud de la Cécile, crec que ara això no passa però tot i això no deixa de cridar l'atenció la manera de ser de la protagonista i la seva desinhibició.

  L'edició que he llegit l'he comprat en una botiga de segona mà, és una novel·la curta que es llegeix ràpidament, està bé però tampoc trobo que sigui res excepcional.

Vestido de novia

   La Sophie és una dona jove, feliçment casada i amb feina estable. Poc a poc la seva existència es va complicant per fets estranys que li van passant, de manera que té la sensació d'estar perdent el control de si mateixa: perd objectes de manera inexplicable que després apareixen en llocs inesperats, oblida situacions, fins i tot és detinguda en un supermercat per robar coses que no recorda haver agafat... De mica en mica la seva existència es va complicant d'una manera incomprensible i cada cop més perillosa, fins al punt que creu que ha assassinat alguna persona però no sap com ni en quin moment. Tant és així que fugirà, però tot i així les coses es van embolicant al seu voltant.

  Feia temps que volia llegir una altra novel·la de Pierre Lemaitre, Recursos inhumanos em va agradar molt, i aquest llibre en edició de butxaca i les vacances han estat el millor moment. Vestido de novia és un llibre molt angoixant, les coses que li passen a la pobre Sophie no tenen explicació; fins que s'arriba a la segona part del llibre, de la qual no es pot donar detalls sense fer un spoiler. La lectura enganxa, és addictiva, tot i això crec que l'autor ha tingut alguna anada d'olla en segons quins moments, hi ha algun detall que costa bastant de creure però en general la història està força ben tramada per enganxar el lector. 

La librería del señor Livingstone

   La jove arqueòloga barcelonina Agnes Martí fa temps que busca feina, ara mateix es troba a Londres, desesperada perquè les seves il·lusions s'estan esvaint, ja que en cap dels museus on ha anat l'han contractat. Sorpresa per una repentina pluja, troba refugi de manera casual en una llibreria molt particular: Moonlight Books. Aquest establiment té un propietari força especial, gens simpàtic i avantpassat del reconegut explorador Edward Livingstone, que en aquests moments està a la recerca d'un ajudant per al seu negoci. El senyor Livingstone convida a Agnes a una tassa de te, com no pot ser d'una altra manera estant a Londres, i l'Agnes, que es troba en una situació laboral extrema, decideix acceptar l'oferta de treball del llibreter. Sense que l'Agnes s'ho esperi, el fet de treballar en la llibreria li canviarà la vida.

  Fa temps que segueixo la Mònica Gutiérrez com a blogaire i a l'Instagram, sé que ha escrit diversos llibres del gènere anomenat feelgood, un gènere que mai m'ha atret però que té molt d'èxit pel que he pogut veure. Fa uns dies vaig veure La librería del señor Livingstone en una edició de butxaca molt econòmica en la meva llibreria de capçalera i no m'ho vaig pensar gaire, amb la calor d'aquests dies em venia de gust llegir alguna cosa lleugera. I l'he encertat. No és el tipus de llibre que llegiria habitualment, no és cap gran obra ni crec que em deixi empremta, però m'ha distret força, els fets passen entre novembre i desembre a Londres, la descripció de la ciutat fa venir ganes de tornar-hi i visitar racons que no vaig veure en el seu moment. Hi ha moltes referències a llibres que mai he llegit ni llegiré de grans autors britànics però tot i això m'ho he passat força bé, segurament perquè he escollit el moment personal adequat per fer-ho.

 

Todos me llaman Ful

   

  Ha passat un temps des que Ful, un loser de manual, va deixar la seva ciutat, Lleida, per instal·lar-se a Barcelona, on treballa com a porter d'una finca. Ful era un delinqüent de poca monta, fill d'un barri marginal de Lleida, ara ja és un home adult i teòricament madur, amb feina estable. Tot i això, de vegades surten oportunitats de millorar, i quan qui te la ofereix és el teu millor amic, Pepe el mosso, tot ha de sortir bé. O no... El cas és que Pepe, que ja no és mosso per problemes de tipus legal, ha planejat un cop que els proporcionarà força diners, i Ful no sap dir que no, ja que això li representa una oportunitat per a recuperar a la seva estimada Jessi i donar-li el nivell de vida que ella necessita.

  M'ha faltat temps per córrer cap a la llibreria quan he sabut que Rafa Melero havia publicat una continuació de Ful, una novel·la que em va agradar molt en la qual el protagonista ja no és el típic policia sinó un delinqüent força desgraciat. És curiós com Rafa Melero, que és mosso d'Esquadra, és capaç de retratar aquest personatge i fer-lo proper, fins i tot cau bé tot i estar a l'altra banda de la llei. Tant aquesta novel·la com l'anterior de Ful les recomanaria a tots aquells als qui els agradin els llibres de policies i delinqüents, es nota que en Melero sap de què parla en tot moment.

L'obscur adeu de Teresa Lanza

  Fa gairebé un any que jove hondurenya Teresa s'ha suïcidat llençant-se des de la finestra de casa seva, quan apareixen en la urbanització propera a Barcelona on treballava netejant cases uns cartells amb la foto de la Teresa i una pregunta: "Qui va matar la Teresa Lanza?". Aquest fet fa que les famílies per les quals treballava la Teresa tornin a rememorar el tràgic succés, sobretot cinc dones amigues, de famílies benestants. Poc a poc aniran sortint a la llum les ombres de totes elles, la seva amistat que potser no ho és tant maca com sembla, la hipocresia que envolta les seves relacions i com es relacionen amb les persones que treballen per a ells, alguns immigrants com ho era la mateixa Teresa.

  He llegit uns quants llibres de Toni Hill, sens dubte el que més m'ha agradat fins ara ha estat Tigres de cristal. Per això no vaig dubtar aquest Sant Jordi en comprar L'obscur adeu de Teresa Lanza aprofitant que el vaig trobar en edició de butxaca. M'ha enganxat des del primer moment, tant la trama com la composició dels personatges, semblava que els estava veient de tant reals que m'han semblat, amb les seves virtuts i defectes, 457 pàgines que m'han passat volant. 

El portero

     

 El Juan és un exiliat cubà que viu a Nova York, on ara treballa de porter en un edifici residencial, ha fet diverses feines però en cap d'elles fins ara, ha triomfat. Ara vesteix uniforme i, a més d'obrir la porta als peculiars personatges que viuen en l'edifici, també intenta ajudar-los, tot i que resulta una mica difícil tenint en compte les excentricitats d'aquests veïns. Per exemple, un senyor de més de setanta anys que continuament ofereix caramels a tothom, inclosa la seva mascota, un gos que els accepta de mala gana; o una dona que ha intentat suicidar-se diverses vegades sense aconseguir-ho i que té una serp com a mascota; o el senyor Lockpez, que en realitat es diu López i que és pastor d'una esglèsia cristiana que segurament s'ha inventat ell mateix. Tots els veïns tenen animals de companyia, i de fet, el Juan acabarà entenent-se millor amb els animals que amb les persones.

   No coneixia el Reinaldo Arenas, un escriptor cubà exiliat als Estats Units i que es va suïcidar l'any 1990, quan ja sabia que patia sida. Ni tampoc coneixia aquesta novel·la, que he llegit seguint el repte de la Biblioteca Sud, un llibre d'un tipus que no acostumo a llegir, tot i que en el fons és una sàtira i crítica ferotge de la societat nordamericana, cosa que m'ha agradat força, el que no m'ha fet el pes és la humanització dels animals que hi apareixen, que acaben tenint més pes que les persones, però només en la segona meitat del llibre. És un bon llibre en el fons, però el seu estil no és del meu gust. 

Amor

  

 La Vibeke i el seu fill Jon de 8 anys fa poc que s'han mudat de la ciutat a un poble, en el dur hivern norueg. El dia abans de l'aniversari del Jon, tots dos volten pel poble de manera independent, el Jon a vendre bitllets de loteria per al seu club esportiu i la Vibeke va cap a la biblioteca local. Cadascú va al seu aire, de manera molt independent, tant que sobta la despreocupació que la Vibeke mostra cap al seu fill.

  Amor és una novel·la molt curta, de només 124 pàgines i que recullen unes hores en la vida dels dos protagonistes. Jo no l'hauria titolat mai així, sinó "Desafecció" o alguna cosa similar, tanta és la llunyania entre mare i fill, tot i que fins a cert punt puc entendre el que busca la Vibeke, una mare jove i que se sent molt sola.

  He llegit aquesta novel·la per la iniciativa #JunyNòrdic organitzada per @elsbookhunters (llibresipunt.cat), no puc dir que no m'hagi agradat, està ben escrita i resulta inquietant i molt ben ambientada, però l'estil no m'ha acabat d'agradar, ja que no hi ha separació en la narració entre la Vibeke i el Jon, potser és una mania personal però això em dificulta el seguiment de la lectura. 

  L'autora, Hanne Ørstavik, és una reconeguda escriptora noruega, no n'havia sentit a parlar mai, potser el seu estil no és del meu gust però li haig de reconéixer el seu mèrit. Potser més endavant la torni a llegir, més que res per comprovar si sempre escriu així o només és aquest llibre.

Lejos

   Fa uns anys hi va haver un periode d'esclat en la construcció de pisos i cases en llocs potser poc pràctics, com pot ser la urbanització que centra la història de Lejos: als afores d'un petit poble lluny de la capital, cases adossades i blocs de pisos que van quedar alguns d'ells a mig acabar. Les famílies que van comprar els habitatges de la fase 1 i 2 encara van estar de sort, que les seves cases van quedar acabades, però la resta no, atès que el constructor es va arruïnar. En aquesta situació, les famílies que tenen casa veuen amb recel la zona mig acabada, ja que hi ha persones sense sostre que s'hi amaguen. Una d'aquestes persones no és com les altres, és un home aparentment normal però que amaga un secret i alhora s'amaga dels seus companys de feina que el busquen. 

  Lejos és un altre dels llibres que vaig comprar per Sant Jordi, Rosa Ribas m'agrada molt i l'argument em va semblar molt interessant. Tot i això, aquesta novel·la no m'ha acabat de fer el pes, la idea i l'argument són bons però hi ha detalls que m'han fet perdre una mica l'interès i que no puc dir sense fer un spoiler. Els capítols són curts, es van alternant entre la visió de l'home que s'amaga i la dona protagonista, una informàtica veïna de la urbanització que teletreballa i a qui el seu marit acaba d'abandonar. A favor haig de dir que es llegeix ràpidament i que s'anima una mica en el terç final.

Les ànimes sordes

   

 Albert Villaró és un escriptor que m'agrada molt, he llegit quasi bé tot el que ha escrit, és per això que el dia de Sant Jordi vaig  aprofitar per comprar aquesta novel·la que no és nova, tal i com diu la contraportada és un rescat del seu primer llibre, editat ara per una editorial de nova creació, Medusa Borm. 

  En aquesta novel·la el protagonista és el jove Amadeu, un noi que tot i que no ha acabat la carrera de periodisme va escrivint articles per a un diari de províncies. En el seu poble, que sembla ser que està ubicat prop de Lleida, durant un calorós estiu se celebren unes jornades culturals en el marc d'una universitat d'estiu. Tothom espera l'arribada d'un eminent escriptor, però el dia de la inauguració no apareix per enlloc. Fins que troben el seu cadàver, escanyat amb la corda d'un violí. Aquest fet serveix per encetar una divertida narració escrita en primera persona, en què l'Amadeu és el primer que es riu de si mateix, i on es parodien molts dels personatges que hi formen part. 

  Trobo que ha estat un encert recuperar aquesta novel·la, és entretinguda, es llegeix ràpid i fa passar una bona estona amb l'Amadeu.

El carrer estret

  Tot cercant un llibre dins del repte lector de la Biblioteca Sud vaig trobar, entre d'altres, El carrer estret, de Josep Pla. Vaig pensar que era un bon moment per iniciar-me amb tan il·lustre escriptor català, i així ha estat, amb un llibre de lectura més planera i senzilla del que m'esperava. Aquesta novel·la, escrita en primera persona, narra l'arribada d'un jove veterinari al poble fictici de Torrelles, on haurà d'exercir la seva professió substituint l'anterior titular, mort fa poc. Aquest jove veterinari és molt observador, de tal manera que els capítols consisteixen en l'acurada descripció que el protagonista fa tant dels carrers del petit poble com de les persones que va coneixent, des de la vídua de l'anterior veterinari fins a veïns, comerciants i un personatge peculiar, la Francisqueta, una senyora gran que li porta la casa i que té una visió molt particular de cadascún dels seus veïns.

  Com ja he dit abans, la lectura ha estat fàcil, tot i això a mesura que anava llegint el meu interès ha decaigut, m'ha agradat com Pla fa la dissecció dels personatges, però al final l'he trobat una mica repetitiu. Tot i això, estic contenta d'haver-me iniciat amb Josep Pla, un autor de qui vull llegir més llibres.

La trena de la meva àvia

 

 En Max i els seus avis viuen en una residència per a refugiats a Alemanya, van marxar d'una Unió Soviètica en descomposició a la recerca d'una vida millor. Però per l'àvia d'en Max tot va malament: els metges i professors alemanys són uns incompetents, s'ha de vigilar molt amb el que es menja, els aliments poden ser tòxics i tot està ple de microbis que poden matar-los, sobretot a en Max, a qui ella considera un nen molt fràgil i malaltís. En el seu afany per protegir en Max, l'àvia, una dona d'un fortíssim caràcter, no s'adona que el seu marit s'ha enamorat d'una veïna, la Nina.  

 Amb La trena de la meva àvia començo a llegir algun dels molts llibres que han arribat al meu prestatge per Sant Jordi. No se m'hagués passat pel cap ni llegir-lo ni comprar-lo si no fos per una ressenya que vaig llegir no fa gaire d'en Xexu (llibresipunt.cat), i la veritat és que m'ha agradat molt, el personatge de l'àvia és genial, és que quasi la podia veure renegar de tot allò que no forma part de la seva manera de veure el món. Em venia de gust llegir un llibre no gaire llarg (aquest té només 189 pàgines) i ho he gaudit força. 

Seguiré tus pasos

 

  Reina, la dona forta i independent protagonista de Tot el bé i tot el mal, ha rebut informació per part d'un historiador sobre el seu passat i sobre el seu pare, mort en estranyes circumstàncies fa més de quaranta anys en un poble del Pirineu. Així doncs, Reina agafa el seu cotxe i va cap a Conques, un viatge que li portarà moltes més coses de les que ella espera. En capítols curts i alternant passat i present, poc a poc es va desgranant l'entrellat de la mort del pare de Reina, la història de la seva mare, de la seva àvia, tot també relacionat amb la caiguda de la ciutat de Barcelona sota les tropes de Franco a finals de la Guerra Civil.

  En un passeig per una llibreria vaig veure l'edició de butxaca de Seguiré tus pasos i no vaig dubtar en comprar-la, tenia molt bon record de Tot el bé i tot el mal, tan entusiasmada estava que no vaig parar atenció en què havia llegit la primera part en català i havia comprat la segona en castellà, però l'he llegit amb el mateix entusiasme i m'ha enganxat tant com la primera entrega, m'agrada molt com escriu Care Santos.

Despedida a la francesa

  Frances Price és una vídua de Manhattan que viu amb el seu fill adult i porta un tren de vida que no va amb les seves possibilitats: fins ara ha viscut de manera sofisticada i glamurosa gràcies a l'herència que li va deixar el seu difunt marit. Però ara els recursos s'estan esgotant i mare i fill es troben pràcticament arruïnats. A més, hi ha rumors que impliquen a la Frances de manera indirecta en la mort del seu marit: el va trobar mort a casa seva i en lloc de trucar a un metge va marxar el cap de setmana a esquiar... Un cop vist que no poden continuar vivint com fins ara, Frances i Malcolm (el fill) marxaran cap a París per començar de nou. Els acompanyarà en aquest viatge el seu gat, Frances està convençuda que l'esperit del seu marit difunt viu en el gat.

 Despedida a la francesa és una història molt disparatada amb uns personatges extravagants i immadurs, de fet és força increïble algunes de les coses que passen al llarg de la narració. S'ha fet fa poc una pel·lícula d'aquesta novel·la, tant ha sigut l'èxit que ha tingut. Però a mi no m'ha agradat gens, de fet he estat a punt de deixar-la i l'he acabat llegint en diagonal, no és el tipus de lectura que m'agrada, no trobo versemblants els personatges, per molt excèntrics que siguin. Vaig escollir aquesta lectura perquè forma part del repte de la Biblioteca Sud i també perquè he llegit crítiques molt bones, però no puc dir res positiu, crec no l'he entès.

Jardí vora el mar

   Un vell jardiner té cura del jardí d'una gran casa vora el mar, la casa d'una família rica de  Barcelona que hi estiueja. Durant els sis anys que dura la narració va veient la gent que hi passa, la família propietària i els seus amics, i també el personal de servei, cadascú amb la seva personalitat, els seus problemes, els conflictes entre uns i d'altres.

  Vaig trobar Jardí vora el mar en una botiga de segona mà, per només un euro no em podia perdre la possibilitat de tenir Mercè Rodoreda a casa per llegir-la en qualsevol moment. I així ha estat, un llibre que es llegeix força ràpid, el jardiner és un personatge entranyable des del meu punt de vista, un bon home, tranquil i pacífic. Els integrants de la família rica ja són una altra cosa, recorden altres personatges de Rodoreda, rics però infeliços, amb una realitat que se'ls imposa, amb amors fracassats i desenganys. 

  Com no pot ser d'una altra manera, aquest és un bon llibre d'una gran escriptora, tot i això haig de dir que dels que n'he llegit fins ara de Mercè Rodoreda és potser el que menys m'ha agradat, i no és que no m'hagi agradat, és que els altres que he llegit (La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies i Aloma) em van agradar molt més. 
 

La buena suerte

   Un reconegut arquitecte viatja de Madrid cap a Màlaga en l'AVE, en una de les parades d'aquest tren, a la localitat de Pozonegro, sobtadament decideix baixar i quedar-s'hi. És força estrany tot, ell és un home de prestigi en la seva professió, té el seu propi negoci i ha fet importants edificis, i Pozonegro és un poble desolat, lleig i trist, mig abandonat des que va tancar fa anys la mina d'hulla que hi ha. El perquè d'aquesta decisió es trobarà en la narració:

ATENCIÓ! SPOILER: 

Crec necessari fer un spoiler per explicar una mica què és el que passa en aquest llibre: el senyor arquitecte baixa del tren en veure un cartell d'un pis en venda i decideix comprar-lo, un pis lleig, brut i arran de la via del tren. Per què ho fa? Perquè fuig de si mateix. Decideix establir-se en el poble, un poble petit on tothom es coneix. Ràpidament una veïna, la Raluca, intentarà establir-hi una relació, en principi amistosa, la Raluca és una dona encara jove, òrfena i maltractada per la vida però amb un gran esperit de superació. Ella li buscarà feina en un supermercat, li presentarà gent del poble, intentarà que ell es trobi a gust en un lloc tan aliè a l'entorn habitual del l'arquitecte. 

Poc a poc s'aniran esbrinant els motius que han portat al protagonista a aquesta decisió tan dràstica, de què o qui s'amaga, com va evolucionant la seva relació amb la Raluca i els altres personatges que l'acompanyan: l'individu que li ha venut el pis, un mort de gana busca-raons i aprofitat; la veïna de dalt que maltracta la filla petita; el Felipe, un senyor gran que havia fet de miner i que ara viu connectat a un respirador.

Malgrat que la lectura ha estat agradable i que es tracten temes molt delicats, com la violència domèstica, els neonazis, els sentiments de culpabilitat, etc, haig de dir que no m'ha acabat de fer el pes, algunes situacions les he trobat forçades i el final no m'ha convençut gens ni mica. Aquesta és la primera novel·la que llegeixo de Rosa Montero, no descarto llegir-ne alguna altra més endavant però ara per ara m'ha decebut una mica.

L'home del carrer

   El Martí passa els dies en una plaça de la seva ciutat, és un rodamon, viu al carrer des de fa un temps i es dedica a observar amb deteniment i reflexió tot allò que veu des del seu lloc a la plaça. Però el Martí no és un rodamon qualsevol, ell mateix ha escollit aquesta situació, deixant de banda la seva vida d'home treballador i pare de família. Fins que un dia és brutalment atacat per un altre rodamon que freqüenta la mateixa zona.

  L'home del carrer és una novel·la que presenta un home molt intel·ligent i especial, amb una gran capacitat d'observació i reflexió. Aquesta és una novel·la molt curta, només cent noranta-cinc pàgines, que vaig escollir per seguir amb les lectures proposades pel repte de la Biblioteca Sud. Esperava una novel·la més profunda sobre el món dels rodamons però m'he trobat amb la història d'un home que m'ha semblat superdotat, amb una intel·ligència fora del comú i crec que una mica incapaç de gestionar-la. Penso que potser és massa curta, se li podria haver tret més suc al plantejament.

Tinta invisible

 

 Un jove detectiu que tot just comença la seva carrera professional, rep l'encàrrec per part del seu cap d'investigar la desaparició d'una dona jove, la Noëlle Lefebvre. No li ha donat gaire detalls, i ell anirà investigant amb molt poca cosa però ben predisposat i intrigat. Tot i això, no serà capaç d'esbrinar què li ha passat i el seu cap donarà per tancada la investigació sense donar-li més importància. Però el jove dectectiu continuarà intrigat per aquest cas, tant que passats els anys tornarà a investigar-lo pel seu compte.

  Vaig anar un dia a la llibreria buscant un llibre curt, vaig trobar aquesta novetat d'un escriptor per mi desconegut però que és, segons diu a l'interior, un dels grans escriptors acuals de la novel·la francesa. Potser ho és, a mi m'ha deixat fora de lloc, no he acabat d'entendre el sentit del llibre, que comença de manera molt interessant però que de cop i volta fa un salt en el temps i en el lloc que no he acabat d'entendre. Quan l'he acabat m'ha quedat la sensació de no haver entès absolutament res del que l'autor volia transmetre, si és que realment hi havia alguna cosa que volgués transmetre. 

Ànima de tramuntana

  La Mínia és una arqueòloga que es troba en un moment personal difícil, acaba de deixar la seva parella després de perdre el fill que esperaven, i mentrestant es troba treballant al jaciment d'Ullastret, on descobreix amb els companys de feina unes tombes que se surten del normal. A partir d'aquest descobriment la Mínia intentarà recompondre la història de l'Ekinar, una dona morta el segle III aC, i que és un dels restes humans trobat en les tombes d'Ullastret. El relat de la situació personal i professional de la Mínia s'alterna en la narració amb les vivències de l'Ekinar, tot alternant capítols entre una i l'altra.

  Vaig comprar aquest llibre amb molta il·lusió, he llegit altres novel·les de Núria Esponellà que m'havien agradat, Ànima de Tramuntana ha rebut el premi Prudenci Bertrana i a més m'encanta la zona on s'ubica la narració. Però m'he quedat a la meitat del llibre, la part on es parla de la Mínia i la seva situació encara l'he trobat mig interessant, una mica lenta; però la part on es parla de l'Ekinar no m'ha agradat gens com està escrita, l'he trobat feixuga i em sobren molts detalls. Suposo que si ha rebut un premi com el que ha rebut és que ha de tenir coses bones que jo no les he sabut veure, però la veritat és que m'avorria llegint-la. Tot i això, l'he guardat amb el punt de llibre on l'he deixat, per si un dia més endavant m'animo a seguir.

La història d'en Shuggie Bain

   

  Al Glasgow als anys 80 hi va haver una forta crisi econòmica pel tancament d'importants empreses mineres i drassanes, moltes famílies van quedar a l'atur, malvivint amb ajudes de l'estat en barris marginals. L'Agnes Bain, mare d'en Shuggie i de dos fills més grans, és una dona que sempre ha tingut grans aspiracions, com tenir una casa bonica i vestir de forma elegant, però no ha tingut gaire sort: separada del pare dels seus dos fills grans, ara viu amb en Shug, un taxista faldiller que fa el torn de nit i pare d'en Shuggie. L'Agnes és alcohòlica, la beguda l'ajuda a sobreviure però també complica la seva vida i l'educació dels seus fills. Després de viure tots una temporada a casa dels pares de l'Agnes, en Shug ha aconseguit una casa, cosa que en principi sembla que fa molta il·lusió a la família, però aviat la realitat s'imposarà: la casa està als afores de Glasgow, en un degradat barri de miners, tots a l'atur ja que la mina va tancar. A més, en Shug deixa allà la dona i els fills i fa la seva vida. El petit Shuggie té problemes a l'escola, els altres nens el burxen, falta alguns dies a classe perquè la seva mare borratxa és incapaç de portar una vida mig endreçada, però en Shuggie només vol que la seva mare estigui bé, fa el que pot per ajudar-la.

  Vaig comprar aquesta novel·la perquè l'havia vist recomanada per diversos blogaires, és un bon llibre, molt dur, l'alcoholisme de l'Agnes marca tota la narració, l'autor no estalvia detalls de com pot ser de trist i denigrant la vida d'una persona amb aquesta malaltia, com l'entorn no l'ajuda gens, tant la crisi econòmica com el masclisme de la societat d'aquells anys. Fa molta pena el pobre Shuggie, una criatura amb bons sentiments que estima moltíssim la seva mare, que es cuida d'ella com no ho fa cap dels adults que l'envolten, uns perquè l'han deixat d'estimar, d'altres perquè han perdut la paciència amb ella. 

  Tot i que és un bon relat, cru però autèntic, m'han sobrat pàgines, de vegades m'ha fet la sensació que l'autor podria haver estalviar-se detalls que no aporten res a la història, en definitiva, recomanable però sense presses i amb un bon estat d'ànim.