Carta d'una desconeguda

 

 Qualsevol moment és bo per llegir Stefan Zweig, per això, en una visita rampell a la biblioteca vaig aprofitar per agafar aquest petit llibre de només 91 pàgines i que he llegit en una estona. Carta d'una desconeguda és pràcticament tot una carta, com ja diu el títol, una carta que rep un home a casa seva, una carta més gruixuda que les normals que arriben habitualment per correu. En aquesta carta una dona que acaba de perdre el seu fill explica... No diré el què, ja que el llibre és tan curt que per poc que es parli d'ell es pot fer spoiler. Només diré que tot i que pot semblar romàntic a mi m'ha semblat una obsessió malaltissa pròpia de ser tractada per un psiquiatra, però que malgrat això està tan i tan ben escrit que arriba al cor. En definitiva, s'ha de llegir.

 

La llogatera de Wildfell Hall

  La mansió de Wildfell Hall fa anys que està deshabitada i no es troba en gaire bon estat, fins que un dia arriba per viure-hi en una part recentement rehabilitada la jove vídua Helen Graham i el seu fill Arthur. Els veïns de la zona queden sorpresos i de seguida volen saber qui és aquesta dona i d'on ve, Helen és educada però distant i una mica esquerpa amb ells, de manera que la curiositat dels veïns encara augmenta més i els rumors comencen a escampar-se. El jove Gilbert Markham queda impressionat per la bellesa i el caràcter de Helen, fins al punt de caure'n enamorat, Helen el tracta amb amabilitat però amb molta distància i això fa que encara se'n senti més atret, tot i que els rumors negatius sobre la vídua cada cop s'escampen més entre els veïns.

  Aquesta novel·la d'Anne Brontë està escrita en primera persona, és Gilbert qui va narrant de forma epistolar els fets que van succeint des que Helen i el seu fill arriben a la ruïnosa mansió. No voldria donar més detalls de com continua la novel·la sense fer spoiler, haig de dir que jo l'he començat sense saber-ne gaire i això m'ha agradat, he anat descobrint poc a poc les seves 636 pàgines i així ho he gaudit més. 

  Val a dir que la petita de les germanes Brontë sembla avançada al seu temps, en la manera com tracta les relacions entre homes i dones, i no només ho dic jo, arreu es considera així, en un llibre en què es parla entre d'altres coses del maltractament dels homes envers les dones, del trist paper que toca a les dones fer a la vida, únicament com a mares, esposes devotes i gestores de les cases; una dona independent econòmicament era mal vista, tal com passa amb Helen, cosa que fa que sigui objecte de crítiques contínues per part de tothom. En el fons hi ha una dura crítica al masclisme de l'època i també a l'alcoholisme i les seves conseqüències negatives.

  Per qui vulgui més informació sobre La llogatera de Wildfell Hall, la seva autora i la relació amb les seves famoses germanes arreu pot trobar-ne, només puc dir que m'ha agradat molt, la vaig agafar amb una mica de recança atès el gruix de la novel·la, però no m'ha decebut, ans al contrari, una gran lectura.

La flor del azafrán amarillo

   Virgínia, any 1837, en una típica plantació de l'època acaba de néixer l'Elizabeth, filla primogènita de la família Wainwraight. Com era normal en aquell temps, la senyora de la casa i mare de la petita no amamantaria la nena, sinó que ho faria una de les esclaves negres que tenien a la casa, la Mattie, que ha de deixar el seu petit Samuel per dedicar-se en cos i ànima a la petita senyoreta Lisbeth. Entre totes dues s'estableix una relació que va més enllà del que s'esperaria, la Mattie es converteix en una segona mare per la Lisbeth, li aporta més amor, protecció i valors humans que la seva pròpia mare. D'aquesta manera serà com la Lisbeth anirà entenent que els negres també són persones amb sentiments i no éssers inferiors tractats com a animals, com fa la seva família i les de les plantacions veïnes.

  Aquesta novel·la ha arribat a les meves mans gràcies a una companya de feina poc aficionada a la lectura, si no fos així probablement no l'hauria llegit mai perquè aquests tipus d'històries una mica ensucrades no m'atrauen. L'he llegida bastant ràpidament, és cert que la lectura és senzilla amb capítols no gaire llargs, tot i això no m'ha entusiasmat, per passar l'estona està bé i també per no oblidar el crim contra la humanitat que va suposar l'esclavisme al sud dels Estat Units. He trobat també que no s'ha aprofondit en alguns personatges, com els pares de la Lisbeth o inclús el marit de la Mattie, que apareix ben poc, tots ells crec que són dignes de ser desenvolupats tan pel bo com pel dolent.

Sensación térmica

  La Lucía i la Juliana són dues joves estudiants que gaudeixen d'una beca per continuar els seus estudis a Nova York i que comparteixen pis. La Lucía és mexicana i la Juliana de Colòmbia, ambdues pateixen pel fred de l'hivern novaiorquès en un pis petit que a més té ratolins. La Juliana inicia una relació amb el Profesor, un home de la universitat més gran que ella i que la té sotmesa a un maltractament subtil que la Juliana és incapaç de veure, però la Lucía sí, li va advertint però la Juliana continua molt enamorada del Profesor. Per altra banda, mentre la Lucía observa el deteriorament físic i psicològic de la seva amiga, va recordant la seva pròpia experiència amb el maltractament que patia la seva mare per part del seu pare i que a ella li tocava de retruc.

  Vaig trobar aquesta novel·la en un prestatge d'exposició de la biblioteca i la vaig agafar perquè era curta i em ve de gust últimament llegir llibres curts. Quin encert, en poques pàgines l'autora és capaç de descriure perfectament com les dues joves, que només són un exemple de la societat, pateixen el masclisme de la societat en què viuen i com tothom fa la vista grossa davant les actituds i fets que s'observen com si el que passa fos el més normal del món. No només m'ha agradat, m'ha sabut a poc, voldria que hagués continuat per tal que els maltractadors acabessin enfonsats en la misèria que es mereixen.

Quinqui connection

   

  A l'estiu Mallorca és plena de turistes, però de notícies interessants que la premsa vulgui publicar no n'hi ha gaire. Fins que un dia, mentre s'enderroca part del barri de Son Banya amb la idea de rehabilitar-ho, apareixen enterrades les restes de tres persones que, pel que sembla, porten anys allà. Son Banya és un barri conflictiu, les cases enderrocades pertanyien a la Niña, una gitana morta fa pocs anys i que controlava amb mà ferma la venda de droga a Mallorca. 

  N'havia sentit a parlar molt bé de l'última novel·la de Sebastià Bennasar i la vaig comprar per Sant Jordi. Ha estat una bona lectura, molt negra i amb personatges interessants i molt reals que, com diu la contraportada, són una colla d'arreplegats; també periodistes, que treballen pel diari mallorquí que recull les notícies de l'illa i que van fent la seva feina com bonament poden. A més, resulta molt enriquidor llegir en mallorquí, i més de la manera desvergonyida i irònica en què està escrita la novel·la.

Pandora

   

  El jove compte alemany Otto Vogelstein s'embarca cap als Estats Units per incorporar-se a la seva feina de diplomàtic. El vaixell on viatja fa una parada a Southampton, on puja molta gent d'origen nordamericà, entre ells la jove Pandora i els seus pares, que han estat viatjant pel món durant dos anys. Otto queda fascinat per Pandora però la senyora Dangerfield, una companya de viatge, li desaconsella tenir-ne tracte, atès que Pandora és un prototip de dona moderna, d'aquelles que s'obren camí soles a la vida.

  La contraportada d'aquesta curta novel·la de Henry James ja adverteix que casar-se amb una noia dels Estats Units era un perill permanent....una de les seqüeles de la vida moderna. Evidentment, la novel·la està ambientada pel que sembla a finals del segle XIX, on un home ben posicionat com el nostre protagonista no pot permetre's el luxe de tenir una dona que sobresurti ni que sigui mínimament. El plantejament sembla interessant però sort que el llibre és ben curt, perquè no m'ha agradat, els pocs diàlegs que hi ha els he trobat forçats i poc entenedors, així com el desenvolupament de l'acció. No he entrat gens en la novel·la, la primera que llegeixo de Henry James. Tot i això, no descarto llegir-ne alguna més de l'autor, tan reconegut.