Madrid, a finals del segle XIX. El jove Andrés Hurtado comença a estudiar la carrera de medicina. Andrés és un jove peculiar, diferent dels seus companys d'estudis, preocupat per la realitat que viu la societat de la seva època; fa amics dins la facultat però se sent fora de lloc, els seus companys es dediquen a estudiar poc i viure la vida amb els avantatges que tenen per ser membres de famílies benestants. Andrés s'indigna per les condicions en què s'imparteixen els estudis de medicina, per començar en la facultat d'arquitectura, amb professors molt vells i poc actualitzats en coneixements, preocupats només per ser considerats grans eminències.
El árbol de la vida és tot ell una reflexió carregada de filosofia sobre la societat madrilenya i espanyola en general, on Andrés observa, reflexiona i cada cop més s'aïlla més de tot allò que l'envolta perquè li resulta insuportable conviure amb la mesquindat, l'egoïsme, la falta d'empatia de la gent. Els rics són rics i només per això es creuen per sobre de la resta, amb dret a tot i millors en tots els aspectes. Els pobres, analfabets, ignorants, malalts i ruïns, són presents en tota l'obra, i encara són més mesquins per no aixecar-se i acceptar la seva pròpia misèria com una cosa natural atesa la seva posició social.
Andrés discuteix sovint amb el seu tiet, també metge, discussions de caire profundament filosòfic que se m'han fet feixugues, ja que la filosofia no m'ha agradat mai. A part d'aquestes discussions, la resta és una lectura força entretinguda tenint en compte l'autor i l'època en què es va escriure, tot i que resulta una mica depriment en veure la visió de Pío Baroja sobre el seu entorn.
L'edició que he llegit té un pròleg bastant il·lustratiu sobre la figura de l'autor, on s'acaba entenent que el jove Andrés no deixa de ser l'alter ego de Baroja. Tot el llibre està ple de referències als diferents filòsofs i escriptors que van apareixent durant la lectura, no debades és un llibre de lectura recomanada a algunes escoles.
