Lluvia fina

   S'acosta el vuitantè aniversari de la mare i el Gabriel ha pensat que és un bon moment per reunir la família en una cel·lebració i aprofitar per oblidar vells conflictes entre els germans. Gabriel truca les germanes, la Sonia i l'Andrea, per informar-les, i un cop més sorgeixen els rencors, els antics problemes, les discusions i les baralles entre els tres germans. Tots tres, però sobretot la Sonia i l'Andrea, recorren a l'Aurora, la dona del Gabriel, per bolcar les seves amargures, les desgràcies que han patit per culpa de la mare sobretot, i la pobre Aurora ha de fer d'oient i confident de les germanes mentre rumia sobre la seva relació de parella amb el Gabriel, un home que no ha madurat i que no l'ajuda gens en la dura feina de tirar endavant una filla amb problemes.

  Havia llegit molt bones crítiques d'aquesta última novel·la de Luis Landero, i en trobar-la a la llibreria en edició de butxaca no m'ho vaig pensar gaire per comprar-la. Haig de dir que està ben escrita, però he tingut una sensació ambigua amb els personatges, per una banda m'han semblat una mica extrems i portats al límit, però per altra banda els he trobat força reals, no costa gaire imaginar-se algun conegut o parent que sigui com algun d'ells, m'ha deixat una sensació estranya. Tampoc
no tinc clar és si tornaré a llegir alguna cosa més de Landero, no m'acaba de fer el pes.

Ara direu que estic boig

   El Francesc Ascàs és un jove que sembla que no està gaire bé del cap, tots els seus veïns se'l miren amb recel, excepte la seva veïna Blanca, l'única que l'aprecia i valora la seva feina com a dibuixant de còmics. El Francesc surt poc de casa seva, una casa desordenada i plena de llibres, i només ho fa per quedar amb alguns companys de feina dibuixants també i per baixar a casa de la Blanca. Però un dia la Blanca és assassinada en el seu pis, i tots els veïns pensen que l'assassí és el Francesc, el boig de l'escala. 

 Ara direu que estic boig és l'última novel·la d'Andreu Martin, dins la col·lecció Crims.cat. En aquest llibre l'Andreu ens vol mostrar el petit univers d'un noi malalt, esquizofrènic, des de la seva perspectiva, com veu ell als altres i com se sent quan tot el veïnat creu que l'assassí de la Blanca és ell, cosa increïble per a ell que l'apreciava molt. La veritat és que la lectura d'aquesta novel·la no és fàcil, narrada en primera persona i una mica caòtica, no pot ser d'una altra manera si el que parla és el Francesc. Però tot i això m'ha agradat, potser no és el llibre que més m'ha agradat de l'Andreu Martin però li haig de reconéixer que s'ho ha treballat molt bé per ensenyar-nos el món des de la perspectiva d'un malalt mental i amb problemes familiars com és el Francesc.

Una dulce venganza

   

 Hi ha persones sense escrúpols que només miren pel seu interès i trepitgen qui sigui per tal d'aconseguir els seus objectius. Victor Svensson és un d'aquests personatges, un cop aconseguit el lloc de gerent en una galeria d'art centra els seus esforços en fer-se un nom dins l'elit del país. Victor és tot un element, racista, masclista i fins i tot una mica nazi per dir-ho suaument, en qüestions d'art té el mateix criteri que un senyor anomenat Adolf... Victor es casa amb l'única filla del propietari de la galeria d'art, i un cop mort el sogre deixa de banda la seva joveneta i innocent esposa per fer-se amb tot el patrimoni familiar. Sembla que les coses li van bé, a en Victor però, un dia se li presenta un problema inesperat: un fill d'una relació amagada. Aquest fet pot complicar-li molt la vida i trencar les seves aspiracions personals.

  Una dulce venganza és el nou llibre de Jonas Jonasson, que sembla especialitzat en històries disparatades i divertides però amb un rerefons molt crític amb la societat sueca. En aquest cas aprofita per donar una lleugera idea de com es mou el món de l'art. A més, fa una reflexió sobre un dels sentiments més humans però de vegades perillós, com és la venjança. 

  Un cop més he llegit Jonasson, no tenia intenció de fer-ho perquè veig que tots els seus llibres van en la mateixa línia, però en un moment en què necessitava una lectura lleugera me l'han deixat i l'he llegit en pocs dies. Com els anteriors, no és res de l'altre món, entretingut i una mica inversemblant, crític i amb sentit de l'humor, un humor potser una mica negre. 

La decisió de Manperel

   Víktor Nikolàievitx Manperel és un matemàtic que ha estat premiat amb la Fields Medal per haver resolt un dels Set Problemes del Mil·leni. Però Víktor renuncia al prestigiós premi i decideix marxar cap a una remota illa àrtica per continuar treballant en la resolució de problemes matemàtics relacionats amb l'estructura de l'univers. Víktor va acompanyat de la seva mare, una dona malalta que fa temps que no parla ni expressa cap emoció, i també l'acompanya el vell Grisha, el gos de la família. Un cop a l'illa, el Víktor no es relaciona pràcticament amb ningú, viu amb la mare en una cabana allunyada de l'única petita població que hi ha. El Kiril, carter de l'illa, porta un dia al Víktor un paquet que conté una gravació amb la veu del seu pare, amb qui fa anys que no té relació, on l'explica que anirà rebent cada setmana una gravació d'ell, i en aquests enregistraments el pare l'ajudarà a descobrir el significat del seu talent, cosa que l'ajudarà a millorar els seus coneixements. 

  Aquest és un dels llibres que decididament no hauria llegit mai per iniciativa pròpia si no fos perquè té la peculiaritat de tenir la portada de color verd, cosa que vol dir que forma part del repte de la biblioteca al qual em vaig apuntar a començaments d'any. El resum de la contraportada no m'animava a la lectura, però tampoc tenia ganes de complicar-me la vida cercant un altre llibre amb la portada verda, per tant vaig decidir llegir-lo. No m'ha entusiasmat gaire, la veritat, perquè té un component fantàstic que fa que no sigui el tipus de lectura que m'agrada, però haig de dir que l'autor, Jordi de Manuel, aconsegueix ficar el lector en l'ambient aïllat i remot de l'illa àrtica, amb la descripció dels paisatges de la tundra i la solitud de la cabana del Víktor.

  

Consumits pel foc

   

La infantesa de l'Ismael no ha estat fàcil: la seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare, que no està gaire bé del cap, l'acusa injustament de ser el culpable de la mort de la mare. Ara l'Ismael ja és adult, però li manquen moltes coses en la seva vida, ja que ha hagut d'espavilar-se sol. Convertit en professor de literatura i amb molts coneixements d'idiomes, un dia es troba casualment amb una amiga de la infantesa, la Leo, i intentarà establir una relació amb ella. Fins que una altra trobada casual amb un conegut de l'institut on treballa el portarà a una situació límit.

  Tenia moltes ganes de llegir Jaume Cabré, és un autor que m'agrada molt, i ho vaig posar fàcil a una persona que m'estima per fer-me un bon regal de Sant Jordi. És un llibre curt, de cent-vuitanta tres pàgines que he llegit pràcticament en un dia, molt de l'estil de Cabré, on de vegades perdo una mica l'horitzó però el recupero ràpidament. M'ha agradat força però potser no tant com els anteriors que he llegit, potser perquè la trama l'he trobada una mica rebuscada i si me l'he acabat de creure és perquè és de Cabré, si no el conegués potser no l'hauria valorat com ho he fet.