100 insults imprescindibles

   Aquest és un llibre per a frikis de la llengua, divertit com no pot ser d'una altra manera quan l'autor és en Pau Vidal, escriptor, filòleg i traductor entre d'altres d'Andrea Camilleri. I com que jo ho sóc una mica, de friki de la llengua, quan vaig trobar aquest llibre a la biblioteca faig fer un bot d'alegria.

   L'he anat llegint molt poc a poc, cada dia 4 o 5 insults, per tal de conéixer el seu origen, etimologia, ús i, com els qualifica l'autor, mesura d'emprenyòmetre. Val a dir que alguns no els havia sentit mai, com cul d'olla, porcàs o maganto. D'altres sí, sobretot a gent de poble, i aquests són en general els que més m'han agradat. En general, dels que més m'han agradat destacaria: tòtila, figaflor, pòtol, dropo, xitxarel·lo, aixafaguitarres, sòmines, gamarús, pallús i torracollons. i també com de gust es queda un quan insulta amb coneixement.

   

Fronts oberts

    Aquest cop, el protagonista d'Aigua bruta, en Miquel Camiller, filòleg obsesiu i una mica friki, treballa com a professor de català a l'escola de policia de Catalunya. El contacte amb els policies, algun d'ells amics seus, el fica sense voler en la investigació de la mort d'un jove becari universitari, el cos del qual ha aparegut en un bosc del Maestrat. Així, en Miquel, maldestre en la vida quotidiana i com a investigador també, tindrà ocasió de, a més de treballar conjuntament amb la policia, afegir més paraules i expressions a la seva interminable llista. 

    Ha resultat una lectura ràpida, divertida, amb un grapat considerable de sentit de l'humor i sense pretensions, que distreu d'una manera peculiar i agradable per a tots aquells als qui interessa, encara que sigui de una mica només, les diferents formes de parla de la gent del nostre país. 

Aigua bruta

    En Camil és un filòleg que treballa recollint argot per a l'Acadèmia d'Estudis Catalans, i per fer-ho viatja d'un poble a un altre amb la seva potent moto. Per atzar es troba davant d'un cas una mica estrany: un vilatà d'un dels pobles que visita mor per una malaltia desenvolupada molt ràpidament, i casualment en aquest poble una empresa farmacèutica aboca els seus residus a la riera per on pasejava habitualment el mort. Tot això porta en Camil a deixar una mica de banda la seva recerca de mots per ficar-se en una investigació que li portarà més d'un mal de cap.
    El protagonista és un detectiu tan atípic i peculiar com els personatges que l'envolten: la Juli, estudiant que li fa d'ajudant i més espavilada del que sembla; la Teresa, la seva cap; en Richi, policia pluriempleat i font inesgotable de l'argot del carrer; i sobretot la padrina, venerable velleta mallorquina amb qui viu en Camil i que dedica tot el seu temps a llegir llibres de lladres i serenos. 
    Aquesta novel·la, de gènere negre, m'ha semblat molt entretinguda, amb una bona dosi de sentit de l'humor, ben documentada des del punt de vista científic i fàcil de llegir, barrejant argot del carrer amb paraules poc o gens habituals, pròpies d'un filòleg. Espero poder llegir aviat el nou llibre de Pau Vidal, Fronts oberts, amb el mateix protagonista. I espero que surti també la padrina, només per llegir-la com parla ja val la pena.