Vides en cercle

   

  La malastrugança persegueix la família Gasull: durant la festa major de Monells, l'estiu de 1983, la Sílvia, filla petita del matrimoni format per l'Eudald i la Eulàlia, desapareix sense deixar rastre mentre jugava amb les amigues. Tot i els esforços de la policia mai la van trobar. Passen els anys i el matrimoni Gasull apareix assassinat a casa seva, a Begur, l'any 2004. I l'any 2023, durant la celebració de la gala que premia el millor empresari de l'any, el Joan, fill gran dels Gasull, únic supervivent de la família i que ha de rebre el premi, també és trobat mort. Quina és la maledicció que planeja sobre aquesta dissortada família?

  Vaig trobar aquesta novel·la de la col·lecció Llibres del Delicte a la biblioteca i no vaig dubtar ni un moment en agafar-la. Després vaig veure que havia rebut el premi Vilassar de Noir 2022 i sens dubte se'l mereix. Aquest llibre està estructurat en capítols curts que van alternant passat i present, amb les dates claus de 1983, 2004 i 2023, en què diversos membres de la família Gasull van desaparèixer o morir. Això fa que la lectura sigui molt àgil, tot i això a vegades m'he perdut una mica, atès que no he pogut seguir la lectura de manera continuada. No desvetllaré res sobre el final, només dir que tot plegat és bastant dur. Malgrat això, m'ha agradat força, de fet un dels motius per agafar-la, a part de què m'agradi la novel·la negra, és que fa pocs dies vaig estar a Monells i m'intrigava saber quina mena de crim estava pensat en aquest poble tan maco. 

  

Estudi en escarlata - El signe dels quatre (Novel·les de Sherlock Holmes I)

   

  Ja fa un temps que vaig llegir el primer llibre que El cercle de Viena va publicar sobre Sherlock Holmes, Les aventures de Sherlock Holmes. Em va agradar força, i em vaig decidir a anar llegint poc a poc tots els llibres del detectiu més observador que mai s'hagi creat. És així com vaig avançant en el coneixement del personatge, aquesta novel·la en concret és força interessant, consta de dos relats i el primer d'ells narra els inicis de la sèrie, en Watson explica com va conèixer Holmes i com van començar la seva relació, al principi compartint casa i després ajudant en Holmes en les seves investigacions.

  Val a dir que Estudi en escarlata m'ha agradat molt, m'ha servit per conéixer millor els dos protagonistes atès que és el moment en què es coneixen. La segona part, El signe dels quatre, se m'ha fet una mica llarga tot i que és interessant la part en què es parla de la situació dels britànics a la zona índica en la època del colonialisme.  

  Actualment hi ha més llibres publicats en aquesta col·lecció que espero continuar llegint, molt recomanable. A més, en aquesta en concret, al final hi ha una petita biografia de l'autor, molt interessant.

La gran serpiente

 

  Mathilde és una vídua de seixanta-tres anys que viu sola amb el seu gos en una casa, ja fa anys que el marit de la Mathilde, que era metge, va morir. Aquesta dona, una mica grassoneta i d'aspecte inofensiu no és el que sembla, quan era jove va participar de manera activa en la resistència francesa contra els nazis i des de llavors és una pistolera a sou que treballa per una obscura empresa que de tant en tant li encarrega feina. Però la Mathilde s'està fent gran i descontrolada, últimament no és tan curosa amb la seva feina i té greus descuits així com rampells de mal geni que preocupen els seus caps.

  Aquesta és la trama d'aquesta divertida, satírica i desvergonyida novel·la, la primera que va escriure Pierre Lemaitre, una novel·la que l'autor mateix reconeix en el pròleg que va deixar en un calaix molt temps. No sé si és la millor de Lemaitre però sí que sé que és amb la que millor m'ho he passat, té un ritme trepidant i molt sentit de l'humor, negre en aquest cas atesa la personalitat de la protagonista, un personatge peculiar, per dir-ho d'alguna manera. Vaig comprar aquest llibre perquè buscava una novel·la de butxaca fàcilment portable i a bon preu i no puc fer res més que recomanar-la, es llegeix en ràpidament i fa passar una bona estona.

Marilyn

   

 La majoria de gent tenim una idea preconcebuda de qui va ser Marilyn Monroe, actriu que va destacar sobretot per la seva bellesa i els papers que va fer en el cinema, de noia més aviat amb poques neurones. Però res més lluny de la realitat: en aquesta novel·la amb il·lustracions de l'autora, María Hesse, podem conéixer qui va ser realment Norma Jean: una nena filla d'una mare amb una malaltia mental greu, que va fer que la petita Norma fes un peregrinatge per diversos orfenats i famílies d'acollida, aquestes últimes a canvi de diners, de forma que mai va tenir una estabilitat emocional ni l'amor que requereix una criatura. Tot i això, ella, que d'adulta donava la imatge d'una dona poc intel·ligent, no ho era pas, però a més va patir el més ranci masclisme de la societat en la qual va viure. Aquest llibre de María Hesse ens apropa a la veritable Norma Jean, una dona intel·ligent i molt sensible, incompresa i de qui molts es van aprofitar sense tenir en compte la seva vulnerabilitat. 

Via morta

   La Carol acaba d'arribar a Portbou per fer un treball de recerca sobre Walter Benjamin, la tomba del qual està en el cementiri d'aquesta localitat fronterera. Aquesta és la versió oficial, la real és que la Carol, professora d'Història, ha trencat amb la Marion, la seva parella, i ha decidit d'un dia per l'altre marxar de Perpinyà, on treballa, per posar distància amb la Marion. Casualment, un antic amor i actualment amic, el Dani, acaba de ser acomiadat de la seva feina, volia trobar-se amb la Carol i consolar-se mutuament, per tant marxa també cap a Portbou. Allà es troben amb la Nèmesi, una noia singular que vol fer un reportatge fotogràfic de l'hotel Le Rayon Vert, actualment abandonat i amb una estructura i ubicació especial, ja que es troba en territori francès, molt a prop de Portbou i pràcticament arran de les vies del tren. El que havia de ser una trobada entre vells amics per donar-se suport i recolzament en moments durs s'acaba convertint en un thriller: com a típic pas fronterer, Portbou és escenari d'un continu tràfic il·legal de substàncies, molt difícil de controlar, on un policia i una prostituta russa també tenen el seu paper protagonista.

  Les xarxes socials ens prenen molt temps però serveixen per conèixer llibres com aquest, del qual no n'havia sentit a parlar fins que vaig veure una recomanació a Instagram. I quina recomanació, aquesta novel·la ho té tot i molt ben escrit: amor i desamor, trama policial, una ubicació singular i molt especial, capítols curts i ben tramats. No puc fer més que recomanar-la sí o sí, i a més si és possible viatgeu cap a Porbou per localitzar bé els escenaris en què es desenvolupa aquesta gran novel·la.

 

La sombra del miedo

   

  El jove Ari Thór ha deixat els estudis de teologia i s'ha fet policia. De forma inesperada decideix que el seu primer destí com a policia no serà Reikiavik, on ha estudiat i on conviu amb la seva parella, sinó que anirà a Siglufjördur, un petit poblet al nord d'Islàndia. Si bé el clima ja és extrem en aquesta illa, a Siglufjördur encara ho és més, tant que molts cops a l'hivern queden aïllats de la resta del món. Un cop allà, Ari Thór s'haurà de guanyar la confiança dels seus companys, i establirà contacte amb els pocs habitants que hi viuen tot l'any. Fins que pels volts de Nadal un conegut escriptor que és una celebritat local apareix mort en el teatre del poble, on tot just estava a punt d'estrenar-se una obra en què alguns vilatans hi formen part. I poc després apareix en mig de la neu una jove, ferida i inconscient. Ari Thór haurà d'investigar aquests dos fets com el seu primer cas mentre també ha de fer front als problemes amb la seva parella, que no ha entès la decisió unilateral d'ell de marxar.

  La sombra del miedo és la primera novel·la de la sèrie Islàndia negra, de Ragnar Jonasson, un llibre entretingut i que es llegeix força ràpid. Feia temps que tenia ganes de llegir novel·la negra nòrdica, però no Arnaldur Indridasson, ja que les dues que he llegit d'ell no m'han agradat gaire, i Asa Larsson tampoc m'ha entusiasmat, per això vaig escollir aquest autor i aquesta edició de butxaca, molt portable i econòmica. M'ha agradat però sense entusiasmar, l'acció és lenta i trobo que el protagonista és una mica parat i poc espavilat, però tot i això m'ha caigut bé i m'ha fet passar una bona estona. Seguiré amb la sèrie Islàndia negra? Segurament sí, però més endavant.

Matrioixques

 

  Ja ho sabem tots, que la guerra és la guerra i que passen coses molt greus. Però hi ha coses i coses. Durant la guerra dels Balcans grups de dones van estar en recintes tancats per satisfer les necessitats dels soldats. Aquest fet va provocar, com és lògic, que algunes d'aquestes dones, violades contínuament pels seus captors, quedessin embarassades. Aquest és el cas de l'Hana, que divuit anys després d'aquells terribles temps encara viu a l'exili, en el seu cas doble, lluny de la seva terra i lluny també de la vida que l'envolta i que li pot fer mal. Mentrestant, a Barcelona, la Sara, una noia de divuit anys i de família acomodada, es rebel·la amb el seu entorn, cosa que li comportarà el descobriment del seu origen.

  En la meva biblioteca de capçalera tenen uns prestatges on deixen novel·les que, o bé són novetat, o bé són interessant per allò que poden aportar al lector. Aquest és el cas de Matrioixques, una novel·la no gaire llarga però molt dura, que parla d'uns fets terribles i les seves conseqüències en les persones que directa o indirectament els van patir. És una lectura molt recomanable, els primers capítols em van resultar una mica desconcertants pel seu estil narratiu, són capítols molt curts alguns d'ells en primera persona i plens de diàlegs força reals. Crec que és un llibre molt actual i que s'ha de llegir per conéixer i entendre uns greus fets i les seves conseqüències.

Com s'esbrava la mala llet

   Aquest llibre va de vells; això diu la contraportada i és així, de gent molt gran. És una recopilació de relats molt curts sobre la vellesa sense embuts i sense dramatismes, sense amagar-ne res però amb una petita dosi de bon humor. Trobem iaios que fan una mica el ridícul en balls de casal d'avis; àvies que han perdut el seny; una filla que visita una mare senil però que conserva la mala bava i que està vivint en una residència geriàtrica. Un llibre que es llegeix en una estoneta curta i que per desvergonyit fa aflorir un somriure en alguns dels relats. I prou.

Mirall trencat

   

  La Teresa és una dona jove sense gaires escrúpols, molt maca i que ha sabut encarrilar bé la seva vida: filla d'una peixetera del mercat de la Boqueria, es casa amb en Nicolau, un senyor gran a qui no li falten els diners. Un cop vídua, poc temps després es casa amb el senyor Valldaura, un home amb un gran patrimoni que compra una espectacular torre mig abandonada a Sant Gervasi i l'arregla per tal de viure-hi. La torre es converteix en el centre de la narració, on transcorre la vida de tres generacions dels Valldaura.

  Feia temps que volia llegir aquesta novel·la de Rodoreda, poc a poc les vaig llegint totes, des d'Aloma, que vaig llegir en l'institut, fins El carrer de les Camèlies, llegit fa poc. En totes elles les dones són les protagonistes, tot i que cadascuna és ben diferent, en el cas de Mirall trencat la Teresa no s'assembla gens a la Colometa ni a l'Aloma. Tot i que la Teresa és sens dubte la protagonista de Mirall trencat, com que la narració abarca un temps perllongat, d'altres personatges també tenen el seu pes, tot donant més interès a la lectura: el notari Riera; l'Armanda, una serventa de la casa; Salvador Valldaura, els fills i nets de la Teresa, només per posar exemples. 

  M'ha agradat molt, la lectura no es fa gens pesada, els capítols són curts i ràpids de llegir, potser l'únic que no m'ha acabat de fer el pes és l'excessiva descripció dels jardins que envolten la fantàstica torre, sí que és cert que aquests jardins, que fins i tot es podrien considerar boscos, tenen la seva importància dins del relat, però a mi, que la botànica m'agrada molt, m'han sobrat una mica.

Botas de lluvia suecas

   En una zona de Suècia banyada pel mar Bàltic hi ha petites illes, algunes d'elles habitades. En una d'aquestes illes hi viu Fredrik, un metge jubilat, tot sol en la casa que van construir els seus avis. Una nit mentre dorm la casa es crema, ell tot just té temps de sortir corrents de la casa calçat amb un parell de botes que son del mateix peu, mentre veu com totes les seves pertinences desapareixen destruïdes pel foc. Ho ha perdut tot, només li queda l'illa, que és de la seva propietat, i una caravana que fa anys que tenia aparcada allà mateix, i on s'haurà de refugiar. Entre els habitants de la zona s'estèn el rumor que en Fredrik ha estat qui ha provocat el foc i la policia comença a investigar-lo. Mentrestant ell truca la seva filla Louise, a qui fa temps que no veu, i comença una amistat amb la Lisa, una periodista de la zona que també investiga les causes de l'incendi encarregada pel diari pel qual treballa.

  Botas de lluvia suecas és l'última novel·la que va escriure Henning Mankell abans de la seva mort l'any 2015, i que és una continuació, amb salt temporal inclós, de Zapatos italianos, que no he llegit, però tampoc he trobat que m'hagi perdut res per no haver-ho fet. Esperava trobar una narració típica de novel·la negra nòrdica, però el que he trobat és un personatge ancià en un entorn estrany, i uns personatges que no m'han acabat de convèncer, tot començant pel mateix protagonista. Els diàlegs entre pare i filla, per posar un exemple, són molt breus i força estranys; les reaccions de Fredrik són també rares i molts cops contradictòries, tan bon punt diu que farà una cosa i fa tot just el contrari, sense justificació ni sentit. Puc entendre que l'autor volia crear un personatge gran i una mica decrèpit, tot i que està a punt de fer setanta anys, amb remordiments per coses que ha fet en el seu passat i que de vegades li pesen molt i de vegades es justifica a sí mateix. A banda d'això, la narració és molt lenta i amb detalls que trobo que sobren, que només serveixen per omplir línies. M'ha decebut bastant, la veritat.

Boomers

 

  De petita llegia còmics, Mortadelo y Filemón i TBO, com molts nens de la meva època; més endavant, en créixer una mica, vaig passar a Esther y su mundo i el món Marvel: Los vengadores, Capitán América, Los 4 fantásticos, etc. En fer-me gran vaig passar a la novel·la i els còmics van quedar en un racó. 

  Ara retorno de tant en tant al món del dibuix amb la novel·la gràfica, cada cop més trobo edicions molt interessants, des d'adaptacions de novel·les com Nada o Los pacientes del doctor García, fins aquesta última lectura: Boomers, un títol amb el qual em puc sentir perfectament identificada, jo també soc de la generació del Babyboom, tots aquells que vam néixer en els anys 60 i 70, quan el més habitual era que les parelles tinguessin com a mínim tres fills.

  Boomers és una novel·la gràfica sobre una parella d'aquesta generació i el seu encaix, de vegades difícil, en la societat actual, tan diferent de la que vam conèixer en la nostra joventut: des de la irrupció de la tecnologia en la vida diària, com l'ús del mòbil, Twitter, etc,  fins a temes tan diferents com la deriva a la dreta d'una bona part de la societat actual o la normalització de les relacions de parella no clàssica. 

  M'ha agradat molt, es llegeix en un sospir, l'única pega que li puc trobar és que el tema dona per molt més, se m'ha fet curt.

Cançó de la plana

 

 A la petita localitat de Holt, en l'estat de Colorado, Tom és un professor de secundària amb dos fills dels quals s'ha de fer càrrec pràcticament sol, atès que la seva dona és passa el dia tancada a la seva habitació a les fosques. La Victoria és una alumna de l'institut a qui la seva mare ha fet fora de casa quan ha sabut que la noia estava embarassada. Els MacPheron són dos germans ja grans i solters que fan de grangers, vivint quasi aïllats del poble. 

  Les vides d'aquestes persones i les interaccions amb els altres habitants del poble, que no sempre són bones, és l'argument d'aquesta reconeguda novel·la de Kent Haruf, la primera d'una trilogia. M'ha agradat molt, els personatges són propers i molt humans, tant els bons com els dolents. Vaig conéixer Kent Haruf amb Nosotros en la noche, un llibre no gaire llarg però també amb personatges propers, per això feia dies que buscava aquesta novel·la en la biblioteca, i ben aviat espero tenir temps per llegir la segona part.

Un fin de semana

 

  Un cap de setmana d'estiu tres amics es reuneixen en una casa al camp al costat d'un riu, data que coincideix amb el primer aniversari de la mort de Tony, germà de John, propietari de la casa i marit de Marian. Lyle, que havia estat parella de Tony, era la tercera persona que hi havia de ser a la casa, inesperadament acudirà acompanyat d'un jove que tot just acaba de conèixer, en Robert. En aquest cap de setmana tots tres intentaran superar el dol per la mort d'en Tony, cadascún d'ells a la seva manera.

  Vaig anar a la biblioteca i vaig trobar aquesta novel·la de Peter Cameron, un autor desconegut per mi però pel que vaig llegir, força aclamat, i també vaig llegir bones crítiques d'aquesta novel·la, no gaire llarga. Però ni l'he acabat, l'he trobat una mica lenta, amb diàlegs insípids que no aporten res, i uns protagonistes bastant buits. Crec que no val la pena perdre el temps amb un llibre que molt bo que diguin les crítiques que és m'ha avorrit i no m'ha aportat res, tot i haver llegit una mica més de la meitat.

Humo

 

  Una dona jove i un nen estan en una cabana al mig del bosc, aïllats, malvivint amb pocs recursos. No se sap ben bé que ha passat però la vida és difícil fora, el menjar és escàs, fruits del bosc i del petit hort que tenen al costat de la cabana i alguna cosa que un home els porta de tant en tant. Només se sap que l'exterior és hostil, eixams d'abelles agressives volten de vegades per la cabana, no sempre és segur estar fora. El nen quasi no parla, només diu alguna paraula a la dona, que no és la seva mare, de fet no se sap quina relació hi ha entre ells, només que intenten sobreviure en un entorn insegur i potser perillós.

  Vaig conèixer José Ovejero amb Insurrección, una novel·la que em va agradar força, és per això que quan vaig trobar Humo a la biblioteca no vaig dubtar en agafar-lo, tot i haver llegit per les xarxes socials que és una novel·la distòpica i a mi aquest gènere no m'acaba d'agradar.  La narració és en primera persona, és la dona la que explica el dia a dia amb el nen, en cap moment se sap què és el que ha passat que els ha portat on són, potser alguna mena de catàstrofe, crec jo. Potser és agossarat per part meva dir que en alguns moments m'ha recordat vagament el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo. De fet la lectura m'ha deixat sensacions contraposades, li haig de reconèixer reflexions interessants però com és un gènere que no m'acaba de fer el pes només li he donat 3 estrelles, tot i haver trobat a les xarxes socials excel·lents valoracions.

La possibilitat de dir-ne casa

   Fa gairebé vint anys que la Valentina va marxar a l'estranger per qüestions de feina, desenvolupant la major part del seu treball com a periodista en països en conflicte. Ara torna al seu poble des de Beirut, primer a casa dels pares, que ja són grans, i això ja li suposa un problema, ha passat molts anys fora, ella ha canviat, ja no veu ni sent els pares com abans quan era joveneta, i a més el pare està malalt. La Valentina ha passat tants anys fora que ara tot se li fa estrany, li costa acceptar el enorme contrast entre la realitat que ella ha viscut en els últims anys i el que es troba en el seu poble del Maresme.

  Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la de Marta Orriols que em va encantar, una de les millors que he llegit; Dolça introducció al caos em va agradar però no tant com l'anterior. És per això que ja tenia ganes de llegir La possibilitat de dir-ne casa, on la Orriols ha comptat amb la col·laboració de la Txell Feixes, que ha estat corresponsal a l'Orient Mitjà. Amb la seva ajuda i un viatge a Beirut, l'autora ha construït una novel·la íntima, intensa i lenta, on trobem una dona a qui li costa tornar a la que se suposa que és casa seva, deixar enrere tot el que ha viscut durant aquests anys, tant en el terreny professional com personal i amorós. 

  En algun lloc de les xarxes socials he trobat comentaris sobre aquest llibre en què es diu que conté frases d'aquelles per subratllar i, efectivament, així m'ho ha semblat a mi també.

Ningú ens va dir que seria fàcil

   Tres dones que són amigues des de petites es reuneixen periòdicament mantenint la bona relació que tenen des de fa molts anys, ja que les tres són ja madures, prop dels cinquanta anys, època de canvis en les dones amb l'arribada de la menopausa. Però l'assoliment de la maduresa no és ben bé com elles pensaven que seria, de fet totes tres, la Lisa, la Sara i l'Eva, es troben en moments complicats, la relació amb la parella no és ben bé perfecta i la situació laboral tampoc. 

  Vaig comprar aquesta novel·la sense haver llegit res abans de l'autora, Ester Invernon. La temàtica m'atreia, ja que estic en una edat semblant a les protagonistes i pensava que d'alguna manera em podia sentir identificada amb elles, però no ha estat així en cap moment, de fet la Lisa m'ha caigut malament des del primer moment. Se suposa que haurien de ser dones madures i amb les idees clares i trobo que no ho són gens, excepte l'Eva que té un comportament i mentalitat força diferent al de les seves amigues. Quan portava mig llibre llegit estava tan emprenyada que he estat a punt de deixar-lo, no m'agradaven ni elles ni els seus diàlegs, que he trobat alguns cops forçats i poc naturals. Com que es llegeix ràpid he decidit seguir, i la veritat és que a partir d'aquesta primera meitat hi ha canvis, passen coses que no diré per no fer spoiler. L'he acabat però no m'ha convençut gens, trobo que no n'hi ha per tant atès l'èxit que està tenint i que deixa temes pendents de resoldre i que es podria haver tret molt més partit a la idea inicial.

Mis días en la librería Morisaki

 

  La Takako és una noia de vint-i-cinc anys que acaba de passar un desengany amorós amb un company de feina, la vida a Tokio se li està fent feixuga i està trista. És per això que la Takako accepta la proposta del seu tiet Satoru per anar a viure a l'habitació de sobre de la seva llibreria, situada en el barri de Jinbocho, una zona singular, plena de llibreries i amb un encant especial que la fa molt diferent de l'ambient de la gran ciutat. És en aquest barri i aquesta llibreria on la Takako, que mai ha sigut una gran lectora, descobrirà un món diferent, redescobrirà el seu tiet que amaga també una història d'amor, i establirà relació amb els clients de la llibreria mentre ajuda en el negoci.

  He llegit molt poc de literatura japonesa, la seva cultura és tan diferent a la nostra que no acabo d'entendre el pensament i comportament dels personatges. Tot i això, m'he decidit a llegir aquesta curta novel·la atesa la quantitat de ressenyes bones que he llegit. També tenia clar que, si finalment la llegia, havia de ser en un moment escollit expressament, i sort que ho he fet així, si no m'hauria semblat la cosa més "ñoña" del món. Crec que s'hauria de incloure aquest llibre dins del gènere anomenat feelgood perquè, malgrat que no és una gran lectura, si s'agafa en un bon moment deixa un bon regust i realment fa sentir bé, i a més es llegeix en una estona. 

A casa teníem un himne

   Tres dones, mare i dues filles, es retroben a la Toscana: la Remei, la filla gran, pràcticament ha arrossegat sa germana Marga a casa de la mare, que fa anys que viu allà. Aquesta trobada familiar ha de servir per que totes tres es retrobin com a família, ja que per diversos motius que s'aniran coneixent poc a poc s'han anat distanciant, tot començant per que les filles entenguin perquè sa mare fa molts anys que va marxar a viure a la Toscana. 

  Quina novel·la més divertida, propera i emocionant que ha anat a parar a les meves mans, i a més escrita amb el dolç parlar de les Terres de l'Ebre. Si Gina em va agradar molt, A casa teníem un himne m'ha agradat molt més, la manera com està escrita, tan "normal", en què cadascuna de les protagonistes va expressant el que veu i el que sent, fa que el lector se senti molt proper a totes tres, que les entengui, que sembla que les tingui al seu costat explicant-li els seus sentiments i problemes com qui està escoltant una amiga. En resum, llegida en un cap de setmana i gaudida al màxim.

A sang freda

   A mitjans de novembre de 1959, a la matinada, dos homes van matar a trets quatre persones d'una mateixa família de la localitat de Holcomb, a l'estat nordamericà de Kansas. Les víctimes vivien en una granja d'aquesta població, i eren persones respectades i estimades per la comunitat. Com és lògic, l'aparició dels cadàvers va suposar un gran trasbals en la zona, atès que no s'entenien les causes d'aquest horrible crim.  La investigació policial que es va dur a terme va descobrir els dos criminals, dos homes que s'havien conegut a la presó i que van planejar el robatori a la granja, on esperaven trobar un munt de diners i on no volien deixar testimonis. És així com Dick i Perry, els dos criminals, van matar a trets el pare, la mare i els dos fills adolescents que en aquell moment hi havia a la granja, però pràcticament no van trobar diners en efectiu, ja que Herb Clutter, el pare, feia la majoria d'operacions amb xecs.

  Aquest esgarrifós crim, que és una història real, va servir a Truman Capote per escriure aquesta novel·la que no pot portar millor títol que A sang freda, que és com els dos criminals van assassinar aquesta família. Capote va queda commocionat pel crim i es va desplaçar cap a la zona per seguir de prop el judici, va entrevistar-se diverses vegades tant amb els investigadors com amb els dos assassins mentre aquests últims estaven a la presó, i fins i tot va assistir a les execucions a la forca de tots dos. La novel·la va trigar uns anys a escriure-la, la major part mentre vivia al Baix Empordà, entre Calonge i Palamós.

  He llegit aquesta novel·la seguint un cop més una iniciativa de lectura conjunta a Instagram organitzada per Raquel @tontoelquenolea, una persona molt dinàmica que sempre proposa lectures interessants i ben moderades segons el meu parer, sense terminis i segons vagi fent cadascún. Ha estat una bona lectura, esgarrifosa en certs moments atesa la gran frialdat dels dos criminals però molt interessant. He trobat googlejant una foto de la casa de Palamós on es va allotjar Capote, que deixo aquí penjada.