En una festa d'aniversari prop d'un terreny que es troba a mig edificar uns nens hi juguen. Una nena petita rossega una cosa que ha trobat a terra, el germà gran d'un dels convidats s'apropa a la nena i veu que allò que la nena es fica a la boca és un os, concretament un tros de costella, probablement humana. Ràpidament s'avisa a la policia i també a un arqueòleg, ja que en la zona a mig edificar s'observen més restes d'ossos mig enterrats. Quan es comença a excavar amb molta cura es comprova que, efectivament, les restes són humanes. El policia Erlendur Sveinsson i els seus companys comencen a investigar qui era el propietari dels terrenys i si en la zona es va denunciar alguna desaparició en les dates en què se sospita van ser enterrades les restes humanes. Mentre tot això passa, Erlendur ha de lluitar amb els seus propis dimonis personals: la seva filla Eva Lind, amb qui fa anys no es parla, es troba en estat crític a l'hospital poc després de fer una trucada de socors al seu pare.
Feia molt temps que no llegia novel·la negra nòrdica i la veritat és que em venia de gust tornar-hi, tenia a casa una edició de butxaca de La mujer de verde i em vaig decidir. No m'ha agradat gaire, la veritat, he trobat que segueix pràcticament la mateixa línia de Pasaje de las sombras, també d'Arnaldur Indridasson, investigació d'un crim comès fa molts anys, en l'època de la Segona Guerra Mundial, en què les tropes nordamericanes havien establert quarters en territori islandès. A més, un altre cop surt amb força el tema del maltractament vers les dones, en aquest llibre amb una violència contundent. De fet, m'ha semblat que l'autor repeteix el mateix patró en les dues novel·les, esperava una altra cosa llegint la contraportada, que parla de la investigació d'un crim comès fa anys. Crec que el proper cop que llegeixi novel·la negra nòrdica no serà d'Indridasson.
