Jardí vora el mar

   Un vell jardiner té cura del jardí d'una gran casa vora el mar, la casa d'una família rica de  Barcelona que hi estiueja. Durant els sis anys que dura la narració va veient la gent que hi passa, la família propietària i els seus amics, i també el personal de servei, cadascú amb la seva personalitat, els seus problemes, els conflictes entre uns i d'altres.

  Vaig trobar Jardí vora el mar en una botiga de segona mà, per només un euro no em podia perdre la possibilitat de tenir Mercè Rodoreda a casa per llegir-la en qualsevol moment. I així ha estat, un llibre que es llegeix força ràpid, el jardiner és un personatge entranyable des del meu punt de vista, un bon home, tranquil i pacífic. Els integrants de la família rica ja són una altra cosa, recorden altres personatges de Rodoreda, rics però infeliços, amb una realitat que se'ls imposa, amb amors fracassats i desenganys. 

  Com no pot ser d'una altra manera, aquest és un bon llibre d'una gran escriptora, tot i això haig de dir que dels que n'he llegit fins ara de Mercè Rodoreda és potser el que menys m'ha agradat, i no és que no m'hagi agradat, és que els altres que he llegit (La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies i Aloma) em van agradar molt més. 
 

La buena suerte

   Un reconegut arquitecte viatja de Madrid cap a Màlaga en l'AVE, en una de les parades d'aquest tren, a la localitat de Pozonegro, sobtadament decideix baixar i quedar-s'hi. És força estrany tot, ell és un home de prestigi en la seva professió, té el seu propi negoci i ha fet importants edificis, i Pozonegro és un poble desolat, lleig i trist, mig abandonat des que va tancar fa anys la mina d'hulla que hi ha. El perquè d'aquesta decisió es trobarà en la narració:

ATENCIÓ! SPOILER: 

Crec necessari fer un spoiler per explicar una mica què és el que passa en aquest llibre: el senyor arquitecte baixa del tren en veure un cartell d'un pis en venda i decideix comprar-lo, un pis lleig, brut i arran de la via del tren. Per què ho fa? Perquè fuig de si mateix. Decideix establir-se en el poble, un poble petit on tothom es coneix. Ràpidament una veïna, la Raluca, intentarà establir-hi una relació, en principi amistosa, la Raluca és una dona encara jove, òrfena i maltractada per la vida però amb un gran esperit de superació. Ella li buscarà feina en un supermercat, li presentarà gent del poble, intentarà que ell es trobi a gust en un lloc tan aliè a l'entorn habitual del l'arquitecte. 

Poc a poc s'aniran esbrinant els motius que han portat al protagonista a aquesta decisió tan dràstica, de què o qui s'amaga, com va evolucionant la seva relació amb la Raluca i els altres personatges que l'acompanyan: l'individu que li ha venut el pis, un mort de gana busca-raons i aprofitat; la veïna de dalt que maltracta la filla petita; el Felipe, un senyor gran que havia fet de miner i que ara viu connectat a un respirador.

Malgrat que la lectura ha estat agradable i que es tracten temes molt delicats, com la violència domèstica, els neonazis, els sentiments de culpabilitat, etc, haig de dir que no m'ha acabat de fer el pes, algunes situacions les he trobat forçades i el final no m'ha convençut gens ni mica. Aquesta és la primera novel·la que llegeixo de Rosa Montero, no descarto llegir-ne alguna altra més endavant però ara per ara m'ha decebut una mica.

L'home del carrer

   El Martí passa els dies en una plaça de la seva ciutat, és un rodamon, viu al carrer des de fa un temps i es dedica a observar amb deteniment i reflexió tot allò que veu des del seu lloc a la plaça. Però el Martí no és un rodamon qualsevol, ell mateix ha escollit aquesta situació, deixant de banda la seva vida d'home treballador i pare de família. Fins que un dia és brutalment atacat per un altre rodamon que freqüenta la mateixa zona.

  L'home del carrer és una novel·la que presenta un home molt intel·ligent i especial, amb una gran capacitat d'observació i reflexió. Aquesta és una novel·la molt curta, només cent noranta-cinc pàgines, que vaig escollir per seguir amb les lectures proposades pel repte de la Biblioteca Sud. Esperava una novel·la més profunda sobre el món dels rodamons però m'he trobat amb la història d'un home que m'ha semblat superdotat, amb una intel·ligència fora del comú i crec que una mica incapaç de gestionar-la. Penso que potser és massa curta, se li podria haver tret més suc al plantejament.

Tinta invisible

 

 Un jove detectiu que tot just comença la seva carrera professional, rep l'encàrrec per part del seu cap d'investigar la desaparició d'una dona jove, la Noëlle Lefebvre. No li ha donat gaire detalls, i ell anirà investigant amb molt poca cosa però ben predisposat i intrigat. Tot i això, no serà capaç d'esbrinar què li ha passat i el seu cap donarà per tancada la investigació sense donar-li més importància. Però el jove dectectiu continuarà intrigat per aquest cas, tant que passats els anys tornarà a investigar-lo pel seu compte.

  Vaig anar un dia a la llibreria buscant un llibre curt, vaig trobar aquesta novetat d'un escriptor per mi desconegut però que és, segons diu a l'interior, un dels grans escriptors acuals de la novel·la francesa. Potser ho és, a mi m'ha deixat fora de lloc, no he acabat d'entendre el sentit del llibre, que comença de manera molt interessant però que de cop i volta fa un salt en el temps i en el lloc que no he acabat d'entendre. Quan l'he acabat m'ha quedat la sensació de no haver entès absolutament res del que l'autor volia transmetre, si és que realment hi havia alguna cosa que volgués transmetre.