Tristana

   Madrid, a principis del segle XX. La jove Tristana ha quedat òrfena i el senyor Garrido, amic dels pares i als qui ha hagut d'ajudar econòmicament en diverses ocasions, l'acull a casa seva. El senyor Garrido, don Lope, és un home ja gran, cavaller amb una magre situació econòmica, que sobreviu amb uns escasos recursos i que sempre ha estat un Don Juan, per a ell qualsevol dona és susceptible de convertir-se en una conquesta, ja sigui casada, soltera o fins i tot monja. I Tristana no ha de ser una excepció per a ell, ara ja gran i envellit converteix la innocent jove en la seva amant. Però Tristana un dia desperta i comença a tenir iniciativa, ganes de viure, d'aprendre, de coneixement, de llibertat, una llibertat vetada i impensable per a les dones de la seva època.

  M'ha sorprès que ja en l'època de Galdós un home pogués descriure de manera tan clara la situació de les dones i les seves necessitats com a persones lliures i iguals als homes; així ho expressa Tristana:

"Aspiro a no depender de nadie, ni del hombre que adoro. No quiero ser su manceba, tipo innoble, la hembra que mantienen algunos individuos para que les divierta; como un perro de caza; ni tampoco que el hombre de mis ilusiones se me convierta en marido. No veo la felicidad en el matrimonio. Quiero, para expresarlo a mi manera, estar casada conmigo misma y ser mi propia cabeza de familia."

  Tot i aquestes idees que tant sí com no vol tirar endavant Tristana, el destí no l'acompanyarà, les seves il·lusions s'aniran diluint poc a poc sense que ella mateixa en sigui conscient i la realitat acabarà imposant-se.

  Quan anava a l'institut les lectures obligatòries acostumaven a ser molt pesades i farragoses, marxaven les ganes de tornar a llegir mai més cap llibre de l'autor en qüestió. Sóc de l'opinió que els autors clàssics s'han de conéixer, però escollint molt bé l'obra, i crec que aquesta seria molt adequada, tant per la temàtica com pel número de pàgines, 234 en aquesta edició, incloent-hi un dens pròleg per mi prescindible. Vaig conéixer en la meva adolescéncia Benito Pérez Galdós per La desheredada, que recordo com un totxo infumable i que encara volta per casa sense que m'hagi atrevit a obrir-lo mai més.

   Però també tinc a l'abast els Episodios Nacionales, bastant més curts i que tracten fets històric de manera novel·lada i força rigorosa. Això em va fer retornar a Galdós i canviar la trista opinió i el mal record que en tenia. I per això mateix fa uns dies vaig trobar Tristana a la biblioteca, un llibret relativament curt i avalat per la pel·lícula de Buñuel, que encara no he vist. Tot i això, el llenguatge utilitzat per l'autor no és gens fàcil, una mica barroc i recarregat.