dijous, 24 de gener del 2019

Tristana

   Madrid, a principis del segle XX. La jove Tristana ha quedat òrfena i el senyor Garrido, amic dels pares i als qui ha hagut d'ajudar econòmicament en diverses ocasions, l'acull a casa seva. El senyor Garrido, don Lope, és un home ja gran, cavaller amb una magre situació econòmica, que sobreviu amb uns escasos recursos i que sempre ha estat un Don Juan, per a ell qualsevol dona és susceptible de convertir-se en una conquesta, ja sigui casada, soltera o fins i tot monja. I Tristana no ha de ser una excepció per a ell, ara ja gran i envellit converteix la innocent jove en la seva amant. Però Tristana un dia desperta i comença a tenir iniciativa, ganes de viure, d'aprendre, de coneixement, de llibertat, una llibertat vetada i impensable per a les dones de la seva època.
  M'ha sorprès que ja en l'època de Galdós un home pogués descriure de manera tan clara la situació de les dones i les seves necessitats com a persones lliures i iguals als homes; així ho expressa Tristana:

"Aspiro a no depender de nadie, ni del hombre que adoro. No quiero ser su manceba, tipo innoble, la hembra que mantienen algunos individuos para que les divierta; como un perro de caza; ni tampoco que el hombre de mis ilusiones se me convierta en marido. No veo la felicidad en el matrimonio. Quiero, para expresarlo a mi manera, estar casada conmigo misma y ser mi propia cabeza de familia."

  Tot i aquestes idees que tant sí com no vol tirar endavant Tristana, el destí no l'acompanyarà, les seves il·lusions s'aniran diluint poc a poc sense que ella mateixa en sigui conscient i la realitat acabarà imposant-se.
  Quan anava a l'institut les lectures obligatòries acostumaven a ser molt pesades i farragoses, marxaven les ganes de tornar a llegir mai més cap llibre de l'autor en qüestió. Sóc de l'opinió que els autors clàssics s'han de conéixer, però escollint molt bé l'obra, i crec que aquesta seria molt adequada, tant per la temàtica com pel número de pàgines, 234 en aquesta edició, incloent-hi un dens pròleg per mi prescindible. Vaig conéixer en la meva adolescéncia Benito Pérez Galdós per La desheredada, que recordo com un totxo infumable i que encara volta per casa sense que m'hagi atrevit a obrir-lo mai més.
   Però també tinc a l'abast els Episodios Nacionales, bastant més curts i que tracten fets històric de manera novel·lada i força rigorosa. Això em va fer retornar a Galdós i canviar la trista opinió i el mal record que en tenia. I per això mateix fa uns dies vaig trobar Tristana a la biblioteca, un llibret relativament curt i avalat per la pel·lícula de Buñuel, que encara no he vist. Tot i això, el llenguatge utilitzat per l'autor no és gens fàcil, una mica barroc i recarregat.

2 comentaris:

  1. Es que algunes lectures de l'institut eren pura agonia... Suposo que per això mai m'ha tirat gaire segons quina generació d'escriptors espanyols, perquè les lectures que ens feien llegir eren un suplici. Encara m'estava plantejant de donar-li una oportunitat, però quan has dit això de que no és gens fàcil, que és barroc i recarregat, m'han vingut tots els records i tots els mals. Segur que l'acabaria abandonant per pelma hahaha

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si algun dia t'ho repenses amb Pérez Galdós et recomano els Episodios Nacionales, són curtets i més fàcils de llegir.
      Poc a poc intento reconciliar-me amb les lectures escolars i de tant en tant recupero algun.
      El que sí em va agradar de joveneta i em continua agradant és Miguel Delibes, molt més fàcil.

      Elimina