El último barco

   

   L'inspector Leo Caldas rep l'encàrrec per part del seu comissari d'investigar la desaparició d'una dona jove, la Mònica, filla única d'un eminent metge de Vigo amb qui el comissari se sent molt agraït per haver tractat fa temps la seva dona amb èxit. Caldas accepta l'encàrrec a contracor, ja que la Mònica és una dona adulta que viu sola i que no té perquè donar explicacions del que fa amb la seva vida. El metge és un home persistent i amb una forta personalitat, durant tota la investigació es dedica a pressionar Caldas i el comissari per obtenir resultats. Poc a poc Caldas, acompanyat del seu ajudant Estévez, comença amb el seu personal estil a preguntar a veïns, coneguts i companys de feina per esbrinar què ha passat amb la Mònica, si la seva desaparició és voluntària o no.

  He tingut la gran sort d'aconseguir aquest totxo de més de 700 pàgines tot just quan estava acabant La playa de los ahogados. El último barco segueix una mica la mateixa manera de narrar que l'anterior, una investigació lenta, pausada, de recollir molt poc a poc bocins d'informació, sense grans artificis. Ben bé és un gran assoliment per part de Domingo Villar el fet que aquesta lentitud en la narració no faci la lectura feixuga ni molt menys, malgrat la considerable allargada del llibre les pàgines passen ràpid, els capítols són curts i el lector té la sensació d'estar al costat de l'inspector Leo Caldas a Vigo i els seus voltants.

La playa de los ahogados

   Justo Castelo és un pescador que apareix mort en una platja petita prop de Vigo. Aparentment Castelo s'ha suïcidat, ja que va sortir sol amb la seva barca un diumenge plujós, quan ningú surt del petit port de Panxón un diumenge per pescar; a més, portava les mans lligades. L'inspector Leo Caldas, a qui ja vam conéixer a Ojos de agua, serà l'encarregat junt amb el seu ajudant, l'aragonès Estévez, d'investigar aquest cas, ja que en l'autòpsia el forense ha determinat que la víctima no podia haver-se lligat ell mateix les mans tal i com les portava quan va morir ofegat.

   Tot i que ja fa anys que havia llegit aquesta novel·la he volgut llegir tota la sèrie de l'inspector Caldas des del començament abans d'endinsar-me en l'últim llibre publicat fa poc, El último barco, que espero llegir aviat. La playa de los ahogados és una narració de ritme molt lent, de preguntes en les quals la resposta és una altra pregunta, molt gallec tot. Ben bé fins l'últim quart del llibre no es comença a veure la llum en l'entrellat d'aquest cas, on les supersticions dels pescadors tenen un gran pes, tothom pensa que el mort s'ha suïcidat per culpa dels remordiments i la por que li ocasionava el naufragi, fa anys, del vaixell on navegava una nit de tempesta amb dos companys més i el capità, i on aquest últim va morir mentre que ell i els seus companys es van salvar in extremis.
   Molt ben escrita, l'autor aconsegueix que el lector es trobi ben bé a la mateixa ciutat de Vigo i els seus voltants, sentint en el seu cos la pluja, el fred, el paisatge d'aquesta zona de Galícia. L'única pega que li trobo és Estévez, un personatge poc creïble des del meu punt de vista (i conec molts aragonesos...) i que no he acabat d'entendre quin paper juga en tota la investigació, a part de fer de xofer de l'inspector. Tot i això, el desenvolupament dels fets i com treballa l'inspector Caldas m'han agradat molt, sense artificis del tipus CSI, pràcticament tot a base de dades, preguntant a uns i d'altres i recorrent la zona sense deixar escapar cap detall.

   

Ojos de agua

   No fa gaire Domingo Villar ha publicat la tercera entrega de la sèrie dedicada al policia gallec Leo Caldas, un llibre de més de set-centes pàgines que pinta força bé. Fa uns quants anys vaig llegir La playa de los ahogados, que és el segon de la sèrie, però ja ni recordo de què anava, només sé que em va agradar. Així que abans de llençar-me a la piscina d'un totxo de tantes pàgines vaig pensar que era una bona idea llegir primer Ojos de agua, molt més curt, només en té 187.

   A la ciutat de Vigo, per qui no la conegui, com és el meu cas, existeix una illa molt a prop de la costa, Toralla, que és d'ús privat i on fa anys es van construir unes grans mansions i a més una torre d'apartaments. En un d'aquests apartaments apareix el cos d'un saxofonista que hi vivia, amb signes d'una especial violència, un home de vida aparentment normal que es caracteritzava pels seus ulls clars. L'inspector Caldas, un home tranquil amb un caràcter molt gallec, serà l'encarregat de resoldre aquest assassinat, acompanyat per un ajudant que és la seva antítesi, Rafael Estévez, un aragonès impetuós, gens reflexiu i fins i tot una mica violent, que ha estat destinat a Galícia com a càstig professional.

   Aquesta novel·la es llegeix molt ràpid, el seu desenvolupament i resolució m'ha recordat, salvant les distàncies, les novel·les d'Agatha Christie. I fa venir ganes de visitar Vigo.