La ciudad de los prodigios - Còmic

  Basada en la cèlebre novel·la d'Eduardo Mendoza, aquest impressionant treball gràfic ens explica la història del jove Onofre, un noi sense gaires mitjans que arriba a la Barcelona prèvia a l'Exposició Universal de 1888 a la recerca de fortuna. L'Onofre s'espavilarà ràpid i anirà pujant graons tant a nivell econòmic com social, i no sempre per mitjans molt ortodoxos, per anomenar-ho d'alguna manera.

  No he llegit la novel·la original però quan vaig veure que es publicava aquest còmic vaig pensar que era una bona idea llegir-lo, també per sortir una mica de la meva rutina habitual de lectura. Haig de dir que ha valgut la pena tot i que en algun moment he trobat a faltar haver llegit abans la novel·la perquè a estones he tingut la impressió que m'estava perdent alguna cosa per manca d'informació. Però el treball de Claudio Stassi l'he trobat magnífic, tant en l'expressió dels personatges com en les imatges de la ciutat de Barcelona.

Efecto colateral

 El Tomàs fa uns dos mesos que viu en una illa tailandesa; allà és un refugiat més, com altres espanyols que es troben de tant en tant al bar España. Allà és on ha fet amistat amb l'Enrique, un altre espanyol dedicat als negocis a Tailàndia, i també amb la Beatriz. Amb la confiança que dona el fet de compartir nacionalitat en un lloc remot, el Tomàs començarà a explicar-li a l'Enrique perquè va marxar de la seva ciutat, Lleida, i va acabar la llunyana illa. 
 El Tomás era policia, mosso d'Esquadra, en el moment d'explicar el seu passat comença quan es troba suspès de feina durant dos anys per un greu error que va cometre. A banda dels problemes econòmics que li ocasiona no tenir feina, veu com el seu matrimoni va poc a poc a la deriva i la mort del seu pare l'acaba de trasbalsar, tot fent que el seu objectiu personal sigui la venjança, sobretot contra el seu sogre, que sempre l'ha mensypreat sense molestar-se en disimular-ho. Per superar els greus problemes econòmics que pateix no se li acudeix cap altra idea que planejar el robatori a casa de l'extresorer d'un partit polític, acompanyat de dos dels seus amics de confiança i una altra persona recomanada per un bon amic. D'allà s'emportaran no només diners i joies sinó també una caixeta que conté important informació que pot enfosar gent molt poderosa, cosa que farà que diverses persones vulguin recuperar-la sí o sí per qualsevol mitjà.  

  M'ha faltat temps per córrer a la llibreria quan vaig saber que hi havia la nova novel·la de Rafa Melero, diferent a les anteriors, molt més treballada amb una història molt actual i amb girs inesperats. Tot i això haig de dir en detriment meu que m'ha costat una mica seguir-la i que si em segueix passant això hauré de fer-me un esquema amb els personatges, ja que cada cop em passa més sovint que em costa mantenir la concentració en la lectura i a vegades em perdo. Com deia l'ilustre Eduard Punset: "las neuronas están fritas".

La forastera

 L'Angie ha portat una vida una mica esbojarrada. Ara, en la seva maduresa, fa un temps que ha retornat al poble d'origen de la seva família, en un lloc del sud d'Espanya, àrid i ferèstec, tant que sembla tocat per un mal fat, ja que té un elevat índex de suïcidis entre els seus pocs habitants.  L'Angie viu en la casa familiar, un casalot vell i mig ruïnós apartat del poble que tot i que havia estat propietat de la família ara pertany al terratinent del poble, que fa la vista grossa i la hi deixa viure, enganxada a la llum, amb dos gossos, unes quantes gallines i poc més per sobreviure.

  Un dia l'Angie troba el cadàver del terratintent penjat d'una noguera, un altre suïcidi més a afegir a la llista. Què és el que fa que tanta gent acabi amb la seva vida en aquest petit poble, la majoria d'ells penjats? La mort del Julián provocarà a més que vells secrets familiars de l'Angie surtin a la llum, però ella ja ha passat per moltes coses a la vida, poc hi té a perdre.

  Vaig conéixer aquesta novel·la pel programa Página 2, durant aquest dies m'he dedicat a veure emissions de fa setmanes i vaig veure una entrevista amb l'autora Olga Merino, desconeguda per mi fins ara. M'ha costat una mica entrar en la novel·la, potser per falta de concentració, però un cop acabada puc dir que m'ha agradat molt, potser se m'ha fet una mica feixuc haver de fer servir el diccionari per trobar paraules del castellà que no havia sentit mai i que deuen ser pròpies de la zona on es desenvolupa l'acció, tot i que la meva llengua materna és el castellà.

No hi ha llum sota la neu

   Al Pirineu s'està construint l'estació d'esquí Vall de Beau, infraestructura que ha de servir per a la candidatura franco-espanyola de cara als propers Jocs Olímpics d'Hivern. Però, a més de patir algun que altre sabotatge en les seves instal·lacions, ara s'ha trobat en una piscina dins del complex esportiu el cadàver d'un home despullat, amb les mans lligades i les parpelles cosides amb un filferro. Per investigar aquest esgarrifós crim la policia destinarà a la sotsinspectora Àlex Serra, coneixedora de la zona, i també per part francesa al tinent Jean Cassel. 

  L'Àlex no es troba en un bon moment personal: ha estat un temps apartada del servei per haver ferit de forma involuntària un company. A més, el retorn al Pirineu la portarà a recordar tristos passatges de la seva infantesa i joventut, com la mort de la seva mare i la desaparició de la seva germana. La investigació del crim per part de l'equip de l'Àlex i en Cassel els portarà a conéixer estranys fets del passat, relacionats amb una colònia tèxtil que es va construir a la zona, i que poc a poc hauran d'anar lligant per desentrallar el perquè de l'ensanyament amb l'home assassinat.

  Jordi Llobregat, escriptor que no coneixia d'abans, ha creat un thriller impressionant, ple de misteri i d'acció amb tots els ingredients necessaris per fer que la lectura d'aquestes 540 pàgines passi volant. 

   

Ca la Wenling

  Al barri de Gràcia de Barcelona hi ha una perruqueria i centre de manicura portada per un matrimoni d'origen xinès. Fins aquí res d'especial, no? Cada cop hi trobem més comerços xinesos a les nostres ciutats. Però per a la protagonista d'aquest llibre aquest establiment on va entrar un dia per fer-se la manicura s'ha convertit en quelcom especial i diferent. Només cal veure la Wenling i el seu marit, el Yang, com a persones, no com a xinesos. Ells han deixat el seu país a la recerca d'una millor vida per ells i els seus dos fills, han travessat mig món per treballar sis dies a la setmana dotze hores diàries. I mentre ho fan, tracten els seus clients amb afecte i amistat, tant és que siguin les jubilades del barri com les jovenetes enamoradisses, iaios rondinaires o veïns amb pocs recursos.

  És així com la nostra narradora va coneixent poc a poc la Wenling, com la relació es va convertint en una sòlida amistat malgrat la distància cultural i amb l'idioma, anirem coneixent una dona que lluita dia a dia per treure endavant la seva família, que encoratja els seus fills a estudiar molt i aprendre català. I mentrestant el lector anirà rebent bufetades de realitat, de feminisme i de racisme, per arribar a un punt en què només cal de veure persones, ni races ni sexes, només bones o males persones, tot oblidant prejudicis.

  Quan vaig escollir aquest llibre pensava que seria una novel·la, no havia llegit cap crítica o ressenya però com que Argelagues em va agradar molt no m'ho vaig pensar gaire per decidir-me. I és que Ca la Wenling és una crònica d'una amistat real, d'una quotidianitat que de vegades no ens aturem a pensar que existeix, una lectura que dona per rumiar una bona estona un cop acabada.