Massa deutes amb les flors

   Una dona que fuig cap a un poble del Pirineu en un moment de crisi personal s'hi instal·la provisionalment, i amb la idea d'escriure un llibre entrevista individualment les poques persones que l'envolten: el poble on ha anat és molt petit, fa poc estava pràcticament abandonat fins que una família va decidir implicar-se seriosament en la seva recuperació. Aquesta família arrossega una trista història, cadascún dels seus membres explicarà a la protagonista com van viure la tragèdia que els va marcar. 

  Massa deutes amb les flors és una novel·la no gaire llarga, 249 pàgines amb lletra gran (gràcies, editors que penseu en les persones que ja necessitem ulleres per llegir); es llegeix ràpid, és trista però amb un punt de llum al final del túnel. Els capítols estan dedicats cadascún a escoltar el monòleg de cada membre de la família, amb frases molt curtes, de fet tot el llibre és així, frases de vegades tan excessivament curtes que penso que se n'ha abusat, d'aquest estil d'escriptura, tot i que puc entendre que l'autora vol reflectir la manera de parlar de gent senzilla marcada per una gran desgràcia, o al menys jo ho entenc així.

  M'ha agradat? Sí, però sense escarafalls, és una novel·la íntima i una mica poètica i a mi aquest estil no m'acaba d'agradar del tot, crec que si la mateixa història s'hagués escrit d'una altra manera m'hauria agradat més. A més trobo que la dona que fuig i que protagonitza el primer capítol queda completament desdibuixada pel pes de la història principal. Bé i prou.