Lectures 2018

   Un altre any que ha passat i ara sí que per fi he aconseguit llegir bastants més llibres que altres anys, per la qual cosa estic molt satisfeta. Tot i això, en aquesta fita personal hi ha una mica de trampa, ja que he passat de llarg de novel·les totxo que em semblaven interessants i que no he llegit per mandra. En total he llegit 41 llibres i la majoria d'ells m'han agradat força. De tots ells 28 han estat agafats de la biblioteca, des d'aquí dono les gràcies a qui les va inventar, ja que m'han estalviat la ruïna econòmica.

   I resumint un més que bo any lector, puc dir que:

- M'ha agradat molt: Quan arriba la penombra; el senyor Cabré és un mestre indiscutible. El cel no és per a tothom, de Marta Rojals; cada cop m'agrada més com escriu aquesta dona. Els ambaixadors, d'Albert Villaró; ficció històrica d'una Catalunya independent que podria haver estat real perfectament.

- M'ha emocionat: El cuento de la criada, de Margaret Atwood; més que emocionar-me m'ha colpit, perquè la terrible visió del món que explica és imaginària però podria fer-se realitat qualsevol dia. Una fuig, l'altre es queda i La nena perduda; vaig començar l'any passat la tetralogia d'Elena Ferrante i tots han estat igual d'emocionants.

- He abandonat: Todo es silencio, de Manuel Rivas; suposo que és un bon llibre però no m'ha agradat com està escrit. Fundación, d'Isaac Asimov; crec que hi tornaré, però és massa polític i ara mateix estic una mica saturada.

- No hauria d'haver llegit: No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, de Laura Norton; el vaig agafar de la biblioteca en un moment de debilitat, sort que no he invertit ni un sol cèntim en aquest mal entès best-seller que encara no entenc com ha venut tant i que vaig ser incapaç d'acabar-lo després d'haver llegit més de la meitat.

- He rigut amb: 100 insults imprescindibles, de Pau Vidal; a més de cultura lingüística aporta sentit de l'humor.

- He descobert: Les aventures de Sherlock Holmes; un gran clàssic que he gaudit gràcies a l'edició en català d'Editorial Viena, un gran encert. Frankenstein, de Mary Shelley, un clàssic imprescindible.

- M'ha decebut: Tiene que ser aquí, de Maggie O'Farrell; no està malament però esperava alguna cosa més. La forma de l'aigua, d'Andrea Camilleri; he volgut començar pel primer Montalbano i crec que no he estat encertada. Permagel, d'Eva Baltasar; segurament tenia unes expectatives massa altres en vista de les bones crítiques llegides.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: La senyora Dalloway, de Virginia Woolf; tenia moltes ganes de llegir-lo però l'edició que vaig agafar tenia més pròleg i comentaris que novel·la, i a més la traducció no em va semblar massa bona. Londres NW, de Zadie Smith; fa temps que ho intento amb aquesta autora, però no me'n surto, els agafo de la biblioteca amb moltes ganes i els acabo tornant sense llegir.

I per acabar, desitjo a tothom un any 2019 ple de lectures, salut i felicitat, poca cosa, no?

Las maldiciones

   Román Sabaté arriba al món de la política per casualitat, tot buscant feina és escollit per formar part de l'equip de Fernando Rovira, líder i fundador del partit Pragma. Rovira vol arribar a presidir l'Argentina, però va pas per pas, i primer s'ha de convertir en governador de Buenos Aires, una gran província que vol dividir en dos. Román es converteix en la mà dreta de Rovira, l'acompanya pràcticament tot el dia, és el seu secretari i entrenador personal, però Román no acaba d'entendre ben bé com ha estat escollit per tal càrrec de confiança. Poc a poc Román veurà la cara més lletja de la política, de l'ambició sense límits, de la corrupció, tot s'hi val per arribar al poder, incloent-hi el crim. 

   Però per Román tot té un límit, ell és un home íntegre que ha estat enganyat i que intentarà fugir enduent-se el que més s'estima: Joaquín, el fill de Fernando Rovira.

   Las maldiciones és una molt bona novel·la, una espècie de thriller polític molt actual que descriu detalladament fins a quin punt pot arribar una persona per aconseguir les seves ambicions polítiques, enganyant, manipulant i pasant per sobre de tot i de tots. Però també hi ha un bri d'esperança, persones íntegres que valoren l'amistat i l'amor per sobre del poder. En la narració s'alterna present i passat, de manera que poc a poc es va esbrinant com i perquè va ser escollit Román.

   Fa un temps vaig llegir per casualitat Tuya, i en guardava un bon record, tant que ja feia temps que volia llegir alguna cosa de Claudia Piñeiro, i l'elecció que he fet no pot haver estat millor.

100 insults imprescindibles

   Aquest és un llibre per a frikis de la llengua, divertit com no pot ser d'una altra manera quan l'autor és en Pau Vidal, escriptor, filòleg i traductor entre d'altres d'Andrea Camilleri. I com que jo ho sóc una mica, de friki de la llengua, quan vaig trobar aquest llibre a la biblioteca faig fer un bot d'alegria.

   L'he anat llegint molt poc a poc, cada dia 4 o 5 insults, per tal de conéixer el seu origen, etimologia, ús i, com els qualifica l'autor, mesura d'emprenyòmetre. Val a dir que alguns no els havia sentit mai, com cul d'olla, porcàs o maganto. D'altres sí, sobretot a gent de poble, i aquests són en general els que més m'han agradat. En general, dels que més m'han agradat destacaria: tòtila, figaflor, pòtol, dropo, xitxarel·lo, aixafaguitarres, sòmines, gamarús, pallús i torracollons. i també com de gust es queda un quan insulta amb coneixement.

   

El crim del comte Neville

   El comte Neville, que pertany a la més rància noblesa belga, ha de passar a recollir la seva filla adolescent per casa d'una vident, que ha trobat la jove perduda en mig del bosc i morta de fred. La vident anuncia al comte que, en la propera recepció que farà al seu castell, matarà un dels convidats. De bon començament el comte no fa gaire cas, però poc a poc les paraules de la vident van fent efecte, i el comte comença a imaginar qui serà el mort, cosa que li crea una gran angoixa, a més de l'actitud de la seva filla, la Sérieuse, una noia força especial.
   Si vaig escollir aquest llibre va ser per dos motius: perquè és molt curt (111 pàgines) i perquè mai havia llegit res d'Amèlie Nothomb. És com un conte on s'explica, o més aviat es critica de forma molt irònica, la personalitat del comte Neville, un noble arruinat que s'esforça en mantenir la seva capacitat com a amfitrió intacta, capacitat de la qual ell ha fet una virtut i una forma de vida, fins i tot és capaç de qualsevol cosa per tal de mantenir-se com el millor amfitrió de la seva societat. 

   És un llibre entretingut i molt amè, on l'autora fa una crítica satírica d'una forma de vida que deu conéixer de primera mà, ja que ella mateixa forma part d'una antiga família belga.

Media vida

   Cinc nenes en plena adolescència internes en una escola de monges juguen una nit a un joc de penyores. Ja ho han fet algun cop, però aquesta nit és diferent, és l'última nit que les germanes bessones Viñó estan en l'internat. També serà una nit diferent per les conseqüències que tindrà el joc, que no té res d'innocent, i que condicionarà el futur de totes elles.

   Han passat més de 30 anys i una de les germanes Viñó té la brillant idea de convocar un sopar per reunir-les a totes cinc, saber com ha sigut la seva vida en tots aquests anys que han passat separades des de la nit del joc de penyores. Aquestes dones formen part de la generació dels 50, que ha viscut l'etapa més fosca de la dictadura, la transició i la nova democràcia, i cadascuna d'elles l'afronta d'una manera diferent, tot intentant desempallegar-se dels prejudicis d'una educació rància i opressora, que a vegades els impedeix assolir la felicitat que totes elles busquen.

   Fa un temps vaig llegir Habitaciones cerradas, i em va agradar molt la manera  senzilla d'escriure de Care Santos, que tot i això fa que el lector s'endinsi dins de la narració, tot fent que se senti proper als personatges. No vaig llegir res més d'ella per por a perdre aquest encanteri, fins que fa uns dies vaig veure que en Xexu (http://llibresipunt.blogspot.com/) havia llegit Desig de xocolata, i vaig pensar que potser era el moment de tornar a llegir-la. I a la biblioteca vaig trobar Media vida, vaig llegir la contraportada i vaig pensar que aquest era el moment. Tot i que sóc una mica més jove que les protagonistes, puc entendre perfectament la seva manera de pensar, l'educació que van rebre, la manca de llibertat per escollir el propi futur, com afronten els nous temps intentant deixant enrere el llast d'una educació repressiva i amb una forta càrrega religiosa.

Un dinar un dia qualsevol

   La crisi colpeja tothom, també un periodista madur i prestigiós com és Marc Sendra, a qui el seu diari ha acomiadat però amb qui continua la relació professional, ara com a freelance. En Marc s'ho pren amb filosofia, i ara treballa al seu aire, un periodista amb el seu bagatge professional té molts contactes i sempre té a punt un bon tema, com ara la crisi del València club de futbol, amb la venda no gaire clara dels terrenys de Mestalla, on tothom vol treure'n profit. Mentre investiga això, un altre assumpte se li presenta, l'aparició del cadàver d'un jove marroquí en un abocador, cosa que a més, compromet l'empresa concessionària de la recollida d'escombraries. La investigació d'aquest últim cas, amb l'ajuda dels seus amics, uns més honrats que d'altres, conduirà a en Marc conéixer i reconéixer la cara més corrupta de l'administració i les empreses de València.

   En aquesta novel·la Ferran Torrent no s'està de repartir a tort i dret a tots els estaments de la societat valenciana, sobretot a l'administració pública i als polítics:  

"Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic".   Pàgina 171.

   La lectura d'aquesta novel·la m'ha resultat molt distreta, entre d'altres coses perquè m'encanta el parlar valencià: "fes-lo demà, o millor despús-demà", com a exemple de les múltiples expressions i paraules típiques del valencià. M'ha agradat el retrat ple d'ironia que fa l'autor de la societat valenciana, del seu entorn i com s'ha gestionat els últims anys de bombolla immobiliària. Tanmateix, a vegades m'ha costat una mica seguir el fil pels canvis d'ambient i de personatges que fa l'autor. 

Años lentos

   Estic passant una temporada en què no m'acaben de fer el pes les lectures que vaig escollint, o no els acabo o no m'agraden tot i que siguin bons llibres. Tinc a casa uns quants llibres que han de ser molt interessants però que no em ve de gust llegir, perquè tenen moltes pàgines, perquè són antics o perquè són nous, el cas és que estic capriciosa i maniàtica a l'hora d'escollir. 

   Fa uns dies vaig tenir una estoneta lliure per passejar i vaig passar per la biblioteca a veure si m'inspirava una mica, i vaig sortir amb una pila considerable de llibres. De tots els que vaig agafar he escollit per llegir primer aquest, Años lentos, de Fernando Aramburu, un autor de qui només he llegit Patria, una d'aquelles lectures que et deixen un bon record durant molt de temps i que em va impressionar molt per la seva visió, que vaig considerar força objectiva, del conflicte basc.

   Años lentos és un llibre curtet, de 219 pàgines amb una lletra gran, i amb una narració dividida en dues parts que es van alternant. Per una banda, un senyor desconegut va narrant al senyor Aramburu les seves vivències quan era un nen, a finals dels anys 60, fill petit d'una dona sense recursos econòmics per mantenir els seus tres fills, envia aquest petit a viure a casa de la seva germana a San Sebastián per evitar que acabi a la Casa de la Misericordia, com els seus germans. Per altra banda, el mateix autor va prenent notes personals sobre la novel·la que escriurà amb la narració que li va fent el senyor desconegut.

   Mai coneixerem el nom del nen, que a casa de la seva família va observant la convivència entre el matrimoni format per la seva tia Maripuy i el seu marit Visentico, i els fills de la parella, els cosins Julen i Mari Nieves. Altres personatges tenen un paper rellevant, com el mossèn don Victoriano, acèrrim defensor de l'ús de l'euskera i que té una forta influència en el jovent del barri, tot incitant-los a unir-se a la lluita contra la dictadura, a vegades no de la manera més pacífica. 

   M'agradat molt com està escrita aquesta novel·la, com estan treballats els diferents personatges, com descriu la convivència no només de la família sinó també dins el seu petit món en un barri on tothom es coneix, els xafardeigs, la vida quotidiana en una època que sembla molt llunyana i que potser no ho és tant. O no ho és per mi, que ja tinc una edat.

El país dels crepuscles

   La vall de Boí és un lloc encisador. I a més de paisatges espectaculars, gent amable, neu i muntanyes, també acull llegendes i supersticions que, malgrat ser al segle XXI, algú encara creu que són vigents. D'això va la trama d'aquesta novel·la ben curta però plena d'acció, on el comissari Fuster, que casualment es troba allà fent un curs, haurà d'aplicar tot el seu coneixement, amb l'ajuda dels mossos destinats allà, per detenir algú que està assassinant de manera cruel i ritual, alguns veïns de la vall. 

   Vaig escollir aquesta novel·la perquè fa temps havia llegit Sebastià Bennasar i em va agradar. És un llibre curt, potser una mica massa curt pel meu gust, crec que es podria haver allargar la trama sense fer-la feixuga. Tot i això, m'ha resultat entretinguda i m'ha fet recordar els paisatges que vaig visitar fa uns anys, fins i tot m'han vingut ganes de tornar-hi.

La casa de les papallones

   El cadàver d'una dona jove ha aparegut en el jardí d'una casa okupa del barri de Vallcarca, a Barcelona. Qui fa la troballa és un del joves que hi viu, el Gerard, un estudiant que no comparteix l'estètica ni les conviccions dels okupes clàssics, i a més, comparteix llit amb la Violeta, la filla de la sotsinspectora Norma Forester. La Norma vol investigar el cas i de fet ho comença a fer, però les seves implicacions personals ho fan complicat.

   Mentrestant, l'Octavi, metge forense i marit de la Norma, no pot ajudar gaire, ja que hi ha hagut un greu accident a l'aeroport del Prat i pràcticament no pot sortir de l'Institut de Medicina Legal.

   Després dels anterior fracasos lectors m'he decidit per la novel·la negra, que tantes satisfaccions em dona habitualment. No puc dir que no l'hagi encertat però sí que aquesta lectura m'ha decebut una mica. Per començar, m'ha semblat que en no haver llegit el primer cas de la Norma Forester m'estava perdent alguna cosa, com quan parla de la Mimí, fins que vaig endevinar que és la mare de la Norma, i que comparteixen casa, com també amb la besavia! Una família peculiar si més no. Per altra banda, la Norma, com a personatge, no m'ha caigut bé, vés a saber perquè, m'ha semblat poc creïble. I després, hi ha alguns detalls, sobretot en la part final del llibre, que m'han grinyolat força i els he trobat una mica forçats. En fi, entretingut però una mica decebedor al cap i a la fi.
   

   

Zero de dos o com no escollir el moment adequat per llegir un bon llibre

   Vaig acabar La casa de la frontera i he passat uns dies sense llegir res perquè no acabava de decidir-me per un llibre o un altre, tot plegat per acabar escollint malament...

   Fa temps que tinc a casa Trilogia de Fundación, d'Isaac Asimov, i tot i que no sóc gaire fan de la ciència-ficció sempre he cregut que aquest és un llibre de culte d'aquells que s'han de llegir un moment o altre a la vida. I no he acabat ni la primera part, segurament perquè esperava una altra cosa, m'he trobat amb un conglomerat polític que ara mateix no em ve de gust llegir, més o menys com passa ara: interessos personals, ambicions, manipulació i mentides per tal d'obtenir el poder de qualsevol manera, trepitjant a qui sigui per tal d'aconseguir el seu objectiu. Resultat: el deixaré per més endavant.

   Com a conseqüència d'això, m'acosto a la biblioteca amb la llista de llibres que vaig fent seguint recomanacions diverses, ja sigui de blogaires, de coneguts o d'altres mitjans. Todo es silencio és una novel·la de l'autor gallec Manuel Rivas, que parla del contraban a la costa gallega i de com les xarxes delictives controlaven pràcticament tota la vida de la zona, on és millor callar si vols mantenir-te viu. Un llibre de 245 pàgines en què m'he quedat a la seixanta i poc. No m'ha entrat bé prosa de l'autor, tan aviat amb frases molt curtes combinades amb d'altres que semblen poesia. Em costa seguir els diàlegs i entendre qui és cadascú. Resultat: no crec que hi torni.
   Ara em prendré uns dies (no gaires) de reflexió personal per tal d'escollir una mica millor.

   

La casa de la frontera

   Hi ha llocs més singulars que d'altres per viure. Si hom viu en una casa que està al costat mateix de la frontera amb França poden passar coses que no passen a d'altres llocs. Així, viure a La casa de la frontera és una experiència diferent, tal i com narra Rafael Vallbona en la novel·la que va guanya el premi BBVA Sant Joan l'any 2017. La família Grau té moltes coses per explicar-hi, cinc generacions que han passat per una casa que era un hostal, bar, botiga de queviures, i que ha acabat convertida en una botiga d'esports dedicada al ciclisme i l'esquí. 

   La Carme Grau, en el dia de la seva jubilació i tancament de la botiga de queviures familiar, recorda el passat de cinc generacions que han viscut a la casa de la frontera i que n'han vist de tots colors, per les característiques d'un negoci amb la seva peculiar ubicació: el contraban, la Guerra Civil, els que fugen dels horrors de la guerra, els exiliats. La transformació de la Cerdanya també es veu pas a pas, comarca tradicionalment aïllada per la seva situació geogràfica però privilegiada per la seva localització al costat de França i el seu magnífic paisatge, cosa que ha permès la transformació del negoci familiar un cop construït el Túnel del Cadí. 

   La casualitat va fer que Rafael Vallbona anès a parar un dia a la botiga de bicicletes dels Grau-Bort, esports Iris. Allà va fer una bona amistat amb els propietaris, cosa que li va permetre conéixer la curiosa història familiar i escriure aquesta novel·la tant interessant.

Permagel

    Després de l'esclat literari de Permagel pensava que trigaria més temps a llegir-lo, a la reserva que vaig fer a la biblioteca tenia unes set persones al davant, però com que és un llibre curtet i es llegeix ràpid només he hagut d'esperar un parell de mesos. I ha valgut la pena? Doncs no ho sé. Les expectatives eren altes i això sol ser un mal presagi. 

   Permagel és el monòleg interior d'una dona poc convencional que es caracteritza per ser lesbiana i tenir tendències suïcides des de ben joveneta. La vida va passant i ella no troba el seu lloc en el món, començant per no escollir la carrera que més l'interesa, flirtejar amb diferents formes de morir i mantenir apassionades relacions amb altres dones.  

     La meva impressió ha estat més aviat una mica decebedora, tot i que he trobat alguna que altra reflexió de la protagonista bastant encertada. No és un mal llibre però personalment trobo que no n'hi ha per tant. O potser, com m'ha passat amb d'altres èxits o descobriments editorials, no he sabut entendre el que volien transmetre.

El cel no és per a tothom

  L'Eva i la Sara són dues bessones tan idèntiques com diferents, fins i tot sembla que cadascuna d'elles hagi fet el que ha pogut per assemblar-se el menys possible a l'altra. El Pep, germà petit de les bessones, ho pateix com pot, tot i que intenta manternir-se al marge de les disputes entre les germanes. Després d'uns anys de distanciament entre les germanes, un fet important provoca que l'Eva demani ajuda al Pep per tal que la Sara li doni un cop de mà.

  La nova novel·la de Marta Rojals narra quaranta anys en la vida d'una família, tan normal i tan plena de problemes com qualsevol altra, per això resulta tan propera, tan fàcil endinsar-se en aquesta família com si el lector ho estigués vivint des de dins. Els personatges són ben autèntics. El Pep, germà petit i etern adolescent. L'Eva, rebel quan era adolescent i ben clàssica en la seva maduresa. La Sara, nineta dels ulls del seu pare que li ha encomanat la seva passió pels avions, independent fins al límit. El pare, amb la invalidesa des de ben jove i dedicat en cos i ànima a les seves estimades maquetes d'avions. La mare, sempre de mal humor, sempre menyspreant el seu home, perruquera als baixos de casa seva. Aquestes quatre paraules sobre aquests personatges són un resum massa simple de la profunditat i complexitat amb què la Rojals els ha creat.

  Poques vegades he corregut a la llibreria a comprar una novetat, i aquesta ha estat una d'elles. La majoria de vegades mentre llegeixo miro els personatges des de la distància, però amb El cel no és per a tothom ha estat al contrari, jo estava dins del llibre, veia la Sara i l'Eva discutir, prenia partit, intentava entendre les raons d'una i l'altra. I més encara quan el temps en què es desenvolupa la narració m'és pràcticament contemporani, quan són adolescents veig el context de la meva adolescència, quan són adultes joves puc entrendre perfectament el món i les idees que les envolta. 

  Resumint, una lectura fantàstica i molt especial, d'aquelles que et deixen un bon regust i que trigues a desar en un racó de la memòria.

Geranios en el balcón

   Rosario y Remedios són dues germanes de família acomodada de principis del segle XX que viuen a Málaga amb el pare i els altres germans. De cop i volta, l'empresa familiar fa fallida, han de vendre-ho tot i marxar per començar una nova vida i un nou negoci a Algeciras, amb moltes menys comoditats de les que tenien abans. Després d'un temps de vida gris i d'una desgràcia familiar, totes dues decideixen marxar cap a Barcelona, on la Rosario vol fer realitat els seus somnis. La Remedios intentarà també trobar el seu camí, molt diferent a les ambicions de la seva germana. 

  Amb Geranios en el balcón l'autora, Carolina Pobla ha volgut fer un homenatge a la seva pròpia família, explicant la seva història des de joves fins a la maduresa, un cop passada la Guerra Civil i fins als anys 50 aproximadament. Està redactada en un llenguatge molt planer i senzill, tal vegada m'ha semblat que estava veient una telenovel·la de les que fan al migdia a la TV1. Se m'ha fet distreta, una lectura lleugera sense cap pretensió.

Entre limones

    Què passa quan un músic britànic decideix comprar un cortijo a la comarca granadina de Las Alpujarras? Doncs li pot passar de tot, més quan no coneix la zona ni les seves gents, només sap que li agrada el lloc i que vol passar aquí la resta dels seus dies, amb la companyia de la seva dona Ana. Entre limones és la història real de Chris Stewart, que va formar part del grup Genesis en els seus inicis, explicada per ell mateix, des del moment en què decideix quedar-se a viure a Las Alpujarras, compra una finca amb una casa atrotinada sense llum ni aigua però amb un entorn idíl·lic ple de llimoners i oliveres, sense camí d'accés en condicions i al marge equivocat del riu. Chris no té experiència com a pagès, ni coneix el caràcter i la manera de fer de la gent de la comarca, de vegades li prenen el pèl, de vegades l'ajuden i li ensenyen com ha de fer les coses. Tot això explicat amb molt sentit de l'humor i un optimisme desbordant.

   Tenia aquesta edició de butxaca per casa des de fa molt de temps, i vaig pensar que era una bona idea per portar-la de viatge, una lectura lleugera, tant pel contingut com pel continent. A l'inici he rigut força amb la candidesa amb què Stewart explica com compra la finca i com comença a treballar en ella. Però cap a la meitat se m'ha començat a fer una mica repetitiva i al final ja m'avorria tanta explicació sobre com cultivar o criar el bestiar; serà que sóc de ciutat...
   Resumint, com a curiositat no està malament tenint en compte que la història és real, i va tenir tant d'èxit que hi ha dos llibres més com a continuació d'aquest: El loro en el limonero i Los almendros en flor, que no crec que llegeixi.

Tantos lobos

  Tantos lobos és un recull de quatre relats curts protagonitzats per la parella de guàrdies civils Chamorro i Bevilacqua. Els quatre relats tenen en comú que en tots ells els morts (perquè tot són assassinats a investigar) són nens o joves, i tots ells succeeixen a l'estiu. Qui hagi llegit algun llibre d'aquesta famosa saga d'investigadors no descobrirà res de nou, estan ben resolts i deixen petites notes de la personalitat tant de Bevilacqua com de Chamorro. Personalment, se m'han fet massa curts tots, però crec que és una sensació molt subjectiva.

  Com sempre, aquesta parella d'investigadors sempre em deixa una impressió agradable i una bona estona de lectura.

El extraño verano de Tom Harvey

  Tom, saxofonista de jazz, es troba a Roma passant una bona estona amb la companyia d'una dona quan reb la trucada del seu amic Bob, de qui fa temps que no té notícies. Però no és un bon moment per agafar la trucada, i Tom pensa que si és important ja tornarà a trucar. Dos dies més tard, Tom s'assabenta que Bob ha mort en caure del balcó de casa seva, precissament uns minuts després d'haver trucat al Tom. Ràpidament es trasllada a la localitat italiana de Tremonte, on vivia Bob, per assistir a l'enterrament. Tot sembla indicar que la seva mort ha estat un accident, però hi ha estranyes circumstàncies que fan pensar a Tom que potser no ha estat així. Això li fa emprendre una investigació pel seu compte, parlant amb l'Elena, exdona de Tom i filla de Bob, l'escriptora Stelia Moon, veina i amiga de Bob, i altres persones que envoltaven Bob, antic fotoperiodista i fins a la seva mort pintor internacionalment reconegut.
  Feia setmanes que tenia aquesta edició de butxaca a la pila de llibres pendents de llegir, i quin millor moment per llegir-lo que a l'estiu, no? Hi ha llibres que a vegades em sembla que tenen una estació de l'any adequada per gaudir-los més. Per posar un exemple, si hagués de llegir Jane Austen o les germanes Bronte, ho faria a la tardor o l'hivern.
  Bé, i després d'aquest petit apunt de manies personals, El extraño verano de Tom Harvey m'ha servir per conéixer un escriptor de qui havia llegit molt bones referències però fins ara desconegut per mi, Mikel Santiago. Puc dir que no m'ha decebut gens, la intriga es manté fins l'últim moment, no es fa llarg malgrat les quasi 500 pàgines que té i la trama està molt ben elaborada. He començat per l'última novel·la que ha publicat però és molt probable que llegeixi les anteriors.

Les aventures de Sherlock Holmes

   A Les aventures de Sherlock Holmes, el seu amic i company doctor Watson narra en primera persona com el famòs detectiu investiga tant delictes i crims com fets que aparentment podrien ser-ho i acaben convertint-se en fets sense trascendència criminal però amb una certa intriga que Holmes resol ràpidament amb les seves grans dots d'observació i la àmplia informàció que obtè de la premsa escrita, que llegeix a fons diàriament. 

   Tal i com estan escrits aquests relats, no costa gens imaginar-se Sherlock Holmes en el saló de la seva casa de Baker Street, amb la seva pipa i els ulls mig tancats, escoltant a qui li demana ajuda i a la vegada ja esbrinant la solució al problema plantejat.

   Fa dies que donava voltes a llegir alguna cosa sobre Sherlock Holmes. No m'acabava de decidir perquè em sentia una mica contaminada per les pel·lícules i les sèries de televisió, tot i que aquestes últimes no les segueixo a vegades he vist algun trosset perdut. El fet de trobar aquesta edició, que comprèn relats curts, em va fer decidir-me, i ha estat un gran encert. 

Susqueda

   La construcció de l'embassament de Susqueda va causar força enrenou entre la població afectada per aquesta gran obra, no només per la desaparició del petit poble de Susqueda o per l'alteració del cabal del riu Ter, sinó per la ubicació de la presa, no debades la Garrotxa és un terreny volcànic, tot i que l'activitat sísmica és mínima o pràcticament nul·la. Però això és sempre així? No és cert que de tant en tant es produeixen petits terratrèmols, pràcticament imperceptibles però que queden registrats en els sismògrafs? I si algun dia un d'aquests petits moviments sísmics arriba a un nivell una mica superior a l'habitual? I si a més es produeix en un lloc crític? Tot això és possible, i podria arribar a afectar la presa de Susqueda, provocant danys irreparables, tant que el trencament de la presa es converteix en un fet altament probable. Què passaria? Tots els pobles de la conca del Ter quedarien assolats per una gran ona d'aigua.

   El plantejament de Susqueda esgarrifa per la proximitat d'uns fets que a mesura que es va llegint es van visualitzant per part del lector. A més l'autor desdramatitza i fa que el relat sigui el més objectiu possible, abarcant totes les possibilitats que certament podrien passar, com l'enfocament per part de l'Administració del desastre, els plans d'evacuació de la població, com quedaria d'afectada tota la zona, la missió dels alcaldes, bombers, policia, la informació que reb la població. 

    Miquel Fañanàs ha construit aquesta novel·la a partir d'un relat curt escrit per ell mateix fa anys i que va guanyar un premi l'any 1983, i amb l'assessorament d'experts geòlegs l'ha fet tan versemblant que fa por, sobretot als que tenim un lligam especial amb Girona i els pobles del voltant.

Clarissa

    La jove austriaca Clarissa és òrfena de mare des de ben petita i criada en un internat per a nenes dirigit per monges, ja que el seu pare dedica la seva vida integrament al servei a l'exèrcit. El pare és un personatge fred i distant, tan bolcat en la feina que és incapaç d'una petita mostra d'afecte per la Clarissa i el seu germà Eduard, se sent insegur quan està amb ells i només és feliç dedicant tot el seu temps a la vida militar i a recollir múltiples dades estadístiques que siguin útils per la seva feina. 

   Un dia la Clarissa reb la notícia de que ha d'abandonar sobtadament l'internat i tornar a casa amb el seu pare, com també ho ha de fer l'Eduard, que ha d'abandonar l'acadèmia militar. La Clarissa trobarà feina amb un emient psiquiatra, i a partir d'aquí el seu petitíssim univers s'anirà obrint poc a poc fins trobar l'amor en un mestre francès. Però esclatarà la Gran Guerra, austríacs i francesos seran enemics i la Clarissa es veurà obligada a tornar a casa i abandonar el seu amor.

  Fa molts anys que vaig llegir Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, i pràcticament no recordo res d'aquesta novel·la, excepte que em va sorprendre gratament per la seva sensibilitat parlant de les dones, cosa que no esperava en un autor dels anys 30-40. Em venia de gust llegir alguna cosa més d'Stefan Zweig, i l'únic que vaig trobar a la biblioteca ha estat aquesta curta novel·la, incabada per l'autor, en la qual es parla tant de la desgràcia de la guerra com de la ment humana, de la manca de tendresa, de l'honor, de les relacions familiars, de la societat; fa la impressió que l'autor aprofita la història que narra per parlar de la seva pròpia filosofia de la vida, per expressar els seus propis sentiments envers tot allò que l'envolta. Llàstima que hagi quedat incabada.

   

Muerte con pingüino

   Som a la Ucraïna postsoviètica; Víktor és un home anodí, escriptor que mai ha escrit una novel·la però que acumula numerosos manuscrits que no ha acabat ni publicat. Viu sol en un pis acompanyat del pingüí Misha, que va adoptar quan el zoo de Kíev va oferir els seus animals per no disposar de pressupost per mantenir-los. I Misha és l'àlter ego de Víktor, trist i solitari, fora de lloc va donant voltes pel pis acompanyant el seu amo, que pràcticament no surt de casa si no és per comprar menjar. 

  Un dia es presenta l'oportunitat d'una nova feina pel Víktor, escriure necrològiques per a un diari, amb la particularitat que les persones a les quals fan referència aquestes necrològiques encara no han mort. Va passant el temps de manera gris i pausada a casa del Víktor fins que un dia surt publicada una de les seves necrològiques. A partir d'aquí mica en mica van sortint les seves publicacions, cosa que implica que totes aquelles persones a qui ell ha fet l'obituari, sempre encarregat pel cap del diari, i que acostumen a ser personalitats públiques, com militars, càrrecs del govern, empresaris, de manera sospitosa van morint en circumstàncies no sempre clares. Tot i això, Víktor continua fent la seva feina com si res, sense mostrar gaire curiositat per aquests fets i acceptant allò tant evident com quasi una rutina més de la vida del país.

  Només el títol i la portada inciten la curiositat per saber de què va aquesta novel·la, publicada fa 20 anys. I és un llibre ben estrany, que barreja una trama delictiva amb l'humor negre. Està escrit en capítols molt curts, cosa que facilita una lectura ràpida. No puc dir que m'hagi entusiasmat perquè l'he trobat molt diferent a allò que estic acostumada a llegir, no pel fet que un pingüí sigui la mascota del protagonista, sinó per com està escrit, com descriu l'autor la societat ucraïnesa dels anys 90, per la personalitat grisa i plana del Víktor. Però sí que puc dir que l'he llegit en poc temps, no se m'ha fet gens pesat i m'ha permès conèixer les circumstàncies d'un país com Ucraïna en l'era postsoviètica. 

La forma de l'aigua

    No sé quin ordre segueixen  les novel·les del comissari Montalbano, però havia de començar ja a llegir alguna, això no podia esperar més, i vaig escollir la més antiga que vaig trobar a la biblioteca, La forma de l'aigua.

  Montalbano investiga un cas que pot donar lloc a un escàndol polític de gran magnitud, quan un personatge important i respectat dins la comunitat és trobat mort dins del seu cotxe en un lloc inhòspit freqüentat per prostitutes i els seus clients.

  En aquest episodi he conegut un Montalbano amb un sentit de l'humor peculiar, reflexiu i pacient, honrat i honorable com a persona, i que es mou en un ambient d'allò més especial, com és l'illa de Sicília i la imaginària ciutat de Vigata. No conec com es viu en aquesta zona però si és tal i com Camilleri descriu és per llogar-hi cadires. 

   Com que no havia llegit abans res del Montalbano, m'ha costat una miqueta seguir-li el fil, alguna cosa se m'escapava durant la lectura i havia de tornar enrere per acabar d'entendre de quin personatge es parlava en cada moment. Potser el problema ha estat meu, per diversos motius últimament em costa concentrar-me en la lectura. A més, la traducció que he llegit, que no és de Pau Vidal, no m'ha acabat d'agradar.

    

Marley estaba muerto

  Necessitava un llibre petit, curt, fàcil de portar a la bossa, per llegir en trajectes de rodalies. I a la llibreria vaig veure Marley estaba muerto. El vaig comprar no només per la mida, sinó també per l'autor, Carlos Zanón. La decisió ha estat un encert, encara que a estones he pensat que no. Aquest llibre és un recull de relats curts, tots ells amb el nexe comú del temps en què es desenvolupa la narració, durant el Nadal. Però en un temps nadalenc, en què se suposa que tothom ha de ser feliç, les famílies es reuneixen i tal, tots els relats són tristos, desgarradors, dolorosos, de protagonistes perdedors. Al llarg de la geografia de la ciutat de Barcelona, éssers marginals pateixen de desamor, de soledat, de records maleïts que tornen un cop i un altre perquè no oblidin que són uns pobres desgraciats. 

   Per això mateix a vegades he pensat que m'havia equivocat escollint aquest llibre, acabar un d'aquest relats, mirar per la finestra del tren i veure un túnel fosc o les vies del tren travessant espais urbans degradats no anima precissament. O potser serà que l'autor ha aconseguit commoure el lector, que la lectura no el deixi indiferent.

   Els primers relats m'han agradat més que els últims, tots ells escrits amb un inconfusible estil, frases curtes però contundents, sense pèls a la llengua, amb la música quasi bé sempre present. Amb els últims, sobretot el que dona nom al llibre, he tingut la sensació de viure en una paranoia constant, sense ser capaç de distingir passat i present, m'ha costat seguir-los. 

La nena perduda

   La Lila i la Lenù són adultes, mares i esposes, es fan grans, arriben a la vellesa. El món va canviant al seu voltant i elles també, mentre els seus fills van creixent, passen per l'adolescència, es fan adults. L'amistat entre totes dues protagonistes continua amb alts i baixos, i la seva vida continua a Nàpols, com si la mateixa ciutat formès part d'elles o fins i tot arribès a ser un personatge més de la narració. El fort caràcter d'aquesta ciutat impregna tot allò que fan no només les dues amigues sinó també tots els altres personatges que formen part d'aquesta impresionant tetralogia: la violència als carrers, la brutícia, els barris marginals i els que no ho són tant, els seus monuments i també la impactant presència del volcà Vesubi.  

   M'ha impressionat el profund treball que ha fet l'Elena Ferrante d'unes persones al llarg de la seva vida, des de la infantesa fins a la vellesa , tan ben fet que a vegades m'ha semblat que estava al seu costat vivint amb elles, amb les seves pors, amors, inseguretats, desgràcies i alegries. Al llarg d'aquest recorregut no només es viu al costat de les dues amigues, es fa un ampli recull de la història contemporània i política d'Itàlia, com també un estudi de la societat en què viuen les amigues, i es qüestionen les relacions de parella, la maternitat, la família i el valor de la cultura.  

   Em queda la sensació que necessito un dies per pair tot el que m'ha deixat aquesta lectura, com una mena de dol, fins que enceti un nou llibre.

Una fuig, l'altra es queda

    Més d'un any ha passat des que vaig llegir la primera i segona part de la tetralogia d'Elena Ferrante, i m'hi he tornat a enganxar ràpidament, poc m'ha costat tornar a endinsar-me en el món de les dues amigues, la Lila i la Lenù, tan diferents, tan distants a vegades i tan properes.

   En aquest tercer volum ambdues són adultes joves, la Lenù ha acabat els estudis universitaris i es prepara per un futur aliè completament al seu entorn napolità, ja que la universitat l'ha obert les portes d'un món diferent on la cultura és un valor primordial. En canvi, la Lila continua amb la seva rebel·lia però dins la seva ciutat, ha deixat el seu marit i el benestar econòmic que ell li oferia, i ara viu amb el seu fill i treballa en una fàbrica en dures condicions laborals.

    L'acció d'aquesta tercera part s'emmarca en una part convulsa de la història contemporània d'Itàlia, que pràcticament desconeixia, de vegades m'he trobat una mica perduda per un moment polític desconegut per mi, la Itàlia de finals dels seixanta i principis dels setanta, on van tenir lloc greus incidents per les lluites entre feixistes i comunites armats, amb assassinats majoritàriament de caire polític i molts cops sense resoldre. 

    Durant aquest periode el concepte de familia també va evolucionant, sobretot el paper de la dona en la societat. L'entorn en què han crescut les dues amigues les condiciona a ser esposes i mares, sense cap més ambició a la vida; en canvi, totes dues es rebel·len a la seva manera contra aquest destí. En la narració que la fa Lenù, a més de la relació amb els amics, la familia, etc, cada cop es qüestiona més quin és el seu lloc com a dona en el seu entorn i el de les dones que l'envolten, intentant lluitar contra un masclisme molt arrelat, tant que fins i tot en els ambients cultes teòricament més oberts també es pretèn adaptar la dona a la mentalitat de l'home en lloc de deixar-la que es desenvolupi lliurement:

 "I ningú sabia millor que jo què significava masculinitzar el cap propi perquè fos ben acollit per la cultura dels homes", pàgina 358.

Frankenstein

    Víctor Frankenstein és un jove de família acomodada que marxa de casa per continuar uns estudis dirigits a practicar la medicina. Impetuós, amb moltes ganes d'aprendre i una mica pagat de si mateix, Víctor creu que amb els seus coneixements pot donar vida, i es llença de manera frenètica a la creació d'un ésser a partir dels millors "retalls" de diversos morts. I vet aquí que finalment aconsegueix crear una criatura enorme, de gran força però tan lletja i abominable que ell mateix la rebutja instantàniament. I aquesta criatura, que té bons sentiments, també és rebutjada per la resta de gent, tant que es veu obligada a viure d'amagat, espiant els ésser humans i esperant que algú vegi el seu bon fons i l'aprecïi com cal.   

   Fa uns mesos, en una visita a un lloc d'aquest solidaris que venen llibres de segona mà, encara no sé perquè, vaig comprar un exemplar de Frankenstein. Després m'entero que aquest any fa 200 que es va publicar, i penso que ja que el tinc, l'haig de llegir durant aquest any. I poca cosa puc dir que no s'hagi dit ja, en un llibre tan conegut i que no té res a veure amb la pel·lícula. 

   Escrit amb un estil d'allò més gòtic i recarregat, Mary Shelley presenta el monstre com un ésser essencialment bo rebutjat arreu pel seu aspecte físic, inclús pel seu creador, que lluny d'intentar arreglar el que ha fet fuig i únicament se sent culpable quan la criatura comença a fer mal a causa del rebuig constant en què viu. El rerefons d'aquesta història és l'important, on es critica que la societat no accepti algú només pel seu aspecte físic, i també l'egolatria del protagonista, que es creu superior a la resta i amb poder per atorgar la vida. No crec que en l'època que es va escriure fos gaire freqüent tractar aquests temes.

    

La ciudad de la lluvia

    Amb aquest títol tan indicatiu, quina pot ser aquesta ciutat? Bilbao, com no, a principis dels anys 80. És aquí, en aquesta ciutat de marcada personalitat, on la jove promesa del futbol Alain Lara ha tornat a l'Athletic, el club dels seus origens. I és aquí on l'Alain trobarà a casa seva una foto antiga on apareixen el seu avi Rodrigo amb el conegut empresari Ignacio Aberasturi. En la mateixa foto apareixen un altre home, un nen, un militar d'esquenes i una avioneta. Això no suposaria cap problema si no fos perquè tant el Rodrigo com l'Aberasturi han desaparegut pràcticament al mateix temps, i l'Alain ni tan sols sabia que es coneguessin. El desig de l'Alain per esbrinar el passat desconegut del seu avi, lligat a les altres persones que surten a la foto, el portarà a una investigació que condueix al Berlin nazi durant la Segona Guerra Mundial.

   La ciudad de la lluvia és un dels llibres que vaig rebre de regal per Sant Jordi, entretingut i amb una trama d'allò més elaborada, potser una mica massa i tot. Amb això vull dir que tot i que m'ha agradat, l'he trobat a vegades complicat de seguir per la manera com està escrit, alternant passat i present constantment, cosa que se'm fa difícil per la manera com llegeixo, a estones no gaire seguides. També m'han sobrat unes quantes pàgines de les 618 que en té, sobretot les que són força tècniques sobre les fusions de grans empreses i els bufets d'advocats que hi treballen.

La luna en las minas

    He llegit dues novel·les de Rosa Ribas fins ara, i m'agrada el seu estil com a escriptora, de fet, amb Pensión Leonardo vaig quedar encantada. Els seus llibres parlen d'un temps gris en una Espanya grisa dels anys 50-60, en llocs poc acollidors i fins i tot inhòspits però que donen per a històries de personatges senzills i profunds alhora. 
    Per això vaig buscar la seva última obra, La luna de las minas, que parla d'un home llop, un tema que no m'atreu gaire, jo que sóc més partidària de realisme que de fantasia. I puc dir que no m'ha decebut, perquè el jove Joaquín, Ximo, és un personatge d'allò més tendre, rebutjat per la seva família sent un nadó i acollit per una àvia que creu que és un ésser innocent malgrat la seva "maledicció". Tot això en un lloc tan especial com és la comarca del Maestrat, que l'autora coneix molt bé, on les llegendes, supersticions i mites resulten d'allò més creïbles, per la seva especial orografia i els petits i aillats pobles que en formen part.
    No és la millor novel·la de la Rosa Ribas que he llegit fins ara però he gaudit d'una lectura entretinguda que m'ha fet empatitzar amb el protagonista i amb una temàtica que en principi no hauria escollit si no fos per qui l'ha escrit.

   

Recursos inhumans

   L'atur és un gran problema social en els països occidentals; i més greu és pels qui ho pateixen, sobretot si l'aturat passa dels cinquanta anys, com li passa a l'Alain, el protagonista. Trobar una feina digna es converteix en un repte gairebé impossible, a més que com a persona se sent menyspreat i invisible per a les empreses. Així és com l'Alain es troba, qualsevol feina és vàlida per ell, que va ser cap de recursos humans durant molts anys. Ara treballa només tres hores per un sou miserable, una feina no qualificada que ha trobat mitjançant els serveis d'ocupació. Però un incident amb el seu cap fa que l'Alain arribi al límit de la seva resistència. En aquest moment crític és quan se li presenta l'oportunitat de tornar a treballar en la seva professió: una gran empresa prepara un procés de sel·lecció en què l'Alain participa fins arribar a l'última prova, que consisteix en participar en un joc de rol amb ostatges. Desesperat com està, l'Alain es dedica a preparar-se a fons per a aquesta prova, arriscant-ho tot, fins i tot allò que més estima: la seva pròpia família. 

  Recursos inhumans està estructurat en tres parts: abans, durant i després. Comença amb la narració en primera persona per part de l'Alain del neguit que pateix des que va perdre la feina. No voldria donar més detalls per no fer un spoiler, només diré que hi ha girs inesperats que converteixen la novel·la en quasi bé un thriller. També cal remarcar com l'autor, Pierre Lemaitre, descriu la part més fosca del món empresarial, sense escrúpols a l'hora d'aconseguir el perfil de treballador desitjat, i com l'atur pot arribar a destrossar la persona que ho pateix. 

   Vaig estar a punt d'abandonar el llibre sobre la pàgina 100, de tan malament que m'ho estava fent passar l'actitud de l'Alain, que semblava que hagués perdut per complet el seny i que abocava la seva família a la desgràcia; aquí haig de reconèixer el mèrit de l'autor, que va aconseguir que realment m'endinsés profundament en la trama. Per sort no ho vaig fer, la lectura ha sigut una experiència impresionant, està molt ben escrit fins al punt d'endinsar tant al lector que sembla que estigui ben bé al costat de l'Alain en la seva boja carrera per aconseguir el lloc de treball que tant necessita per la seva salut mental. 

El cuento de la criada

   La Defred ho ha perdut tot, fins i tot el seu propi nom. Després d'una mena de revolució de caire religiós-integrista com a conseqüència de l'amenaça del terrorisme islàmic, les dones han perdut totes les seves llibertats, de pensament, de moviment, fins i tot han d'anar vestides amb una mena d'uniforme segons la seva funció en la societat. La dictadura puritana que governa el seu país considera les dones únicament com un element reproductor, i quasi totes les que no poden tenir fills són enviades a les Colònies, un desterrament on les espera un dur treball en un lloc fortament contaminat. D'altres, una minoria, es queden perquè o bé són les esposes d'homes importants o bé fan algun tipus de feina que no poden fer els homes, com fan les anomenades Tíes, que es dediquen a adoctrinar a les dones pequè coneguin bé el seu paper en aquesta nova societat. 
   Així doncs, la Defred és portada a casa d'un home important, a qui l'autora anomena el Comandant, i a qui la seva dona no ha pogut donar un fill. Allà tota l'activitat que du a terme la Defred és controlada fins a l'últim detall, està prohibit llegir, no pot sortir sola al carrer, se li proporciona el menjar adequat per tal que mantingui una bona salut, ja que haurà d'intentar concebir un fill del Comandant, a qui no pot veure mai a soles.

    La Defred va narrant en primera persona com viu ella la seva situació, poc a poc va donant detalls de com ha arribat fins aquí i quins són els seus sentiments, els seus records, les seves quasi nul·les esperances de canviar el seu destí. 

    Impactant i visionària, El cuento de la criada fa fins i tot por, de tant realisme que porta a dins, com si allò que explica es pogués viure perfectament demà, plasma una situació no tan llunyana ni esbojarrada com en principi podria semblar.  Aquesta és una d'aquelles lectures que tot i ser molt bones deixen un mal cos per tot el que volen dir, el que porten a dins, una societat imaginària però no impossible de veure, tal i com està el món.

Tiene que ser aquí

    En Daniel i la Claudette són una parella amb fills que viuen pràcticament allunyats del món al mig del camp, a Irlanda. No són una parella gens convencional: els fills no van a l'escola i la Claudette s'encarrega de la seva educació; la mateixa Claudette és una antiga celebritat del món del cinema que va fugir un bon dia i mai més el públic ha tornat a saber d'ella. En Daniel és un professor de lingüística nord-americà, pare de dos fills que viuen als Estats Units i que fa anys que no veu, ja que la seva exdona li va prohibir judicialment. Amb la parella i els dos fills en comú que tenen també viu l'Ari, fill adolescent d'una relació anterior de la Claudette. 

    Tots dos semblen feliços amb el destí escollit i la vida que fan, però tothom té un passat, i de vegades aquest passat retorna i fa reviure situacions que no es van resoldre i superar en el seu moment, fins al punt de fer molt difícil mantenir la còmoda rutina en què es van instal·lar fa anys. 

    Tiene que ser aquí és la tercera novel·la que llegeixo de Maggie O'Farrell, m'agrada com escriu tot i que l'estructura d'aquest llibre m'ha semblat una mica complicada: capítols amb títols tan estranys com "cabezas cercenadas, urogallos disecados"; salts continus en el temps, deixant anar molt a poc a poc la informació sobre els personatges. Suposo que és una manera de mantenir l'atenció del lector i que ha de ser difícil treballar-ho com a escriptor, ja m'està bé una mica però potser no cal tant. Sí que és veritat que cada personatge té el seu capítol per aprofondir en la seva personalitat i circumstàncies, tot i que en Daniel és el protagonista, un home fràgil però tendre a qui un dia el passat li obre una porta que pensava que s'havia tancat i li aboca a sobre una relació que va mantenir amb una dona fa molts anys i que no va acabar bé.

La meva germana viu sobre la llar de foc

   La família del James està destrossada per la mort fa anys de la seva germana Rose en un atemptat terrorista islàmic. La mare del James no ha pogut suportar la pressió i ha abandonat la família, deixant enrere un marit alcoholitzat, la Jasmine, germana bessona de la Rose, i en James, que ara està a punt de fer deu anys i pràcticament no recorda res de la germana desapareguda. Per tal de fer un tomb a la seva vida, el pare decideix marxar de Londres i anar cap a un lloc on no hi hagin musulmans, pels qui sent un profund rebuig. Un cop arribats a un poble ben allunyat de la gran ciutat, en James troba que pràcticament res no ha canviat: el pare continua bevent mentre ploriqueja mirant l'urna que conté les cendres de part del cos de la Rose, té els fills pràcticament desatesos, només la Jasmine cuida del seu germà petit. En James comença a l'escola i la companya de taula que li ha tocat resulta ser la Sunya, una nena musulmana, amb qui en James de seguida fa una bona amistat, mentre es troba estrany pensant que està traint al seu pare i la memòria de la germana que no recorda.

   La meva germana viu sobre la llar de foc és un tipus de novel·la qualificada de juvenil i que segurament no hauria escollit com a lectura si no fos perquè ha anat a parar a les meves mans per un sorteig realitzat a l'Instagram per @unmonminuscul. Narrada en primera persona, la visió innocent i pràctica que té en James de la seva dura realitat commou, emociona, de vegades arrenca un somriure i de vegades una llagrimeta. Ha estat una bona lectura, que fuig de sensibleries i que fa pensar, reflexionar.

Els ambaixadors

   Any 1949: Catalunya és una república independent de l'estat espanyol des dels fets d'octubre de 1934 i Carrasco i Formiguera és el seu president. En aquest moment el país es troba recuperant-se encara de la invasió nazi, i s'ha d'enfrontar a l'ombra sinistra d'una Espanya que es troba governada pel dictador Sanjurjo: primera gran sorpresa, el general Franco va morir en un accident d'avió el 1936. En aquest context històric, mossèn Esteve Farràs, que viu retirat a les valls d'Andorra, és cridat de manera urgent pel govern català per tornar a la seva altra professió d'espia, que va exercir durant molt temps al servei de Catalunya sobretot en els moments posteriors a la independència, la guerra de Ponent i la invasió de Catalunya per part de l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial.

   No voldria donar més detalls de la sorprenent trama de Els ambaixadors, novel·la de sis-centes pàgines en edició de butxaca que passen volant, un relat d'història-ficció que podria ser perfectament real, amb personatges ficticis, com mossèn Farràs, i molts de reals, des del mateix president Carrasco fins a Josep Pla, Domènec Batet, Tísner i d'altres. Tot això queda perfectament amanit amb un subtil toc d'humor, ironia, sarcasme i molta imaginació per part d'Albert Villaró, un autor de qui he llegit quasi bé tot el que ha escrit, m'agrada molt el seu estil, el domini que té del llenguatge i del vocabulari, fent que la lectura d'aquest gruix de pàgines passi volant i arrenqui un somriure de tant en tant, i a qui agraeixo la seva desbordant imaginació per crear aquesta ficció històrica que m'ha resultat una fantasia d'allò més creïble. 
    I no fa gaire Albert Villaró ha publicat una segona entrega amb Mossèn Farràs també com a protagonista, El sindicat de l'oblit. Si té el nivell de Els ambaixadors serà segur un gran èxit.

Senderisme VI

    Ja feia dies que no publicava res relacionat amb el senderisme, que no he deixat de practicar sempre que he pogut, que no és tan freqüentment com desitjaria però no em puc queixar.

    La ruta de què parlo és un camí que he fet amb raquetes de neu, però que es pot fer sense neu i gaudir-ho d'allò més. Es tracta d'una senda perfectament senyalitzada dins l'estació d'esquí nòrdic Tuixent-La Vansa, un lloc preciós que queda relativament a prop de les grans ciutats si es va a la recerca de neu. El camí transcorre al començament pel mig del bosc, amb alguna clariana de tant en tant fins arribar a la barraca del pastor. Un cop allà és pot optar per pujar a la Tossa Pelada (que no vaig fer) o bé seguir pel camí marcat i fer un recorregut circular no gaire llarg que es pot fer perfectament en un matí, són 7 km. Si es vol pujar a la Tossa Pelada cal afegir 3 km més, i de pujada.

    

Instint de supervivència

    La Sofia passa per un mal moment: sola amb dos fills petits, sense feina i ara sense poder pagar el pis on viuen, no veu altra solució que suïcidar-se. La seva veïna Raquel només pensa en els diners de la família del Francesc, amb qui va tenir un embolic sentimental fa anys. La Maria és una senyora ja gran, mare del Francesc i del seu germà bessó Claudi, mort en un accident; la Maria, que podria semblar una vella sola que no pot cuidar-se, passa els dies maquinant la seva venjança contra la Raquel, a qui considera responsable de la mort del seu fill Claudi, i de qui sap amb certesa que només l'interessen els diners de la seva família. El mal moment pel qual passa la Sofia farà que entre aquestes tres dones hi hagi una relació sens dubte complicada.

   De la col·lecció Llibres del Delicte, Instint de supervivència és un relat de manipulacions, maquinacions i segones intencions, de persones que amaguen el que pensen i els seus objectius darrera una màscara de respectabilitat i de persones "normals", cap d'ells fa el que fa sense una finalitat que gairebé sempre és el lucre personal o la revenja. Tot això localitzat en la ciutat de Lleida durant un calorós estiu com són els estius allà.

   Aquesta novel·la m'ha resultat entretinguda i fàcil de llegir malgrat que a vegades m'ha semblat difícil d'assumir el fet que tothom sigui tan manipulador, fins i tot qui més innocent sembla en les seves intencions. Ara que, després de llegir els agraïments de l'autora, Ramona Solé, al final del llibre, crec que miraré a la gent que m'envolta d'una altra manera.