dimarts, 12 de juny de 2018

La nena perduda

   La Lila i la Lenù són adultes, mares i esposes, es fan grans, arriben a la vellesa. El món va canviant al seu voltant i elles també, mentre els seus fills van creixent, passen per l'adolescència, es fan adults. L'amistat entre totes dues protagonistes continua amb alts i baixos, i la seva vida continua a Nàpols, com si la mateixa ciutat formès part d'elles o fins i tot arribès a ser un personatge més de la narració. El fort caràcter d'aquesta ciutat impregna tot allò que fan no només les dues amigues sinó també tots els altres personatges que formen part d'aquesta impresionant tetralogia: la violència als carrers, la brutícia, els barris marginals i els que no ho són tant, els seus monuments i també la impactant presència del volcà Vesubi.  
   M'ha impressionat el profund treball que ha fet l'Elena Ferrante d'unes persones al llarg de la seva vida, des de la infantesa fins a la vellesa , tan ben fet que a vegades m'ha semblat que estava al seu costat vivint amb elles, amb les seves pors, amors, inseguretats, desgràcies i alegries. Al llarg d'aquest recorregut no només es viu al costat de les dues amigues, es fa un ampli recull de la història contemporània i política d'Itàlia, com també un estudi de la societat en què viuen les amigues, i es qüestionen les relacions de parella, la maternitat, la família i el valor de la cultura.  
   Em queda la sensació que necessito un dies per pair tot el que m'ha deixat aquesta lectura, com una mena de dol, fins que enceti un nou llibre.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada