dissabte, 2 de juny del 2018

Una fuig, l'altra es queda

    Més d'un any ha passat des que vaig llegir la primera i segona part de la tetralogia d'Elena Ferrante, i m'hi he tornat a enganxar ràpidament, poc m'ha costat tornar a endinsar-me en el món de les dues amigues, la Lila i la Lenù, tan diferents, tan distants a vegades i tan properes.
   En aquest tercer volum ambdues són adultes joves, la Lenù ha acabat els estudis universitaris i es prepara per un futur aliè completament al seu entorn napolità, ja que la universitat l'ha obert les portes d'un món diferent on la cultura és un valor primordial. En canvi, la Lila continua amb la seva rebel·lia però dins la seva ciutat, ha deixat el seu marit i el benestar econòmic que ell li oferia, i ara viu amb el seu fill i treballa en una fàbrica en dures condicions laborals.
    L'acció d'aquesta tercera part s'emmarca en una part convulsa de la història contemporània d'Itàlia, que pràcticament desconeixia, de vegades m'he trobat una mica perduda per un moment polític desconegut per mi, la Itàlia de finals dels seixanta i principis dels setanta, on van tenir lloc greus incidents per les lluites entre feixistes i comunites armats, amb assassinats majoritàriament de caire polític i molts cops sense resoldre. 
    Durant aquest periode el concepte de familia també va evolucionant, sobretot el paper de la dona en la societat. L'entorn en què han crescut les dues amigues les condiciona a ser esposes i mares, sense cap més ambició a la vida; en canvi, totes dues es rebel·len a la seva manera contra aquest destí. En la narració que la fa Lenù, a més de la relació amb els amics, la familia, etc, cada cop es qüestiona més quin és el seu lloc com a dona en el seu entorn i el de les dones que l'envolten, intentant lluitar contra un masclisme molt arrelat, tant que fins i tot en els ambients cultes teòricament més oberts també es pretèn adaptar la dona a la mentalitat de l'home en lloc de deixar-la que es desenvolupi lliurement:

 "I ningú sabia millor que jo què significava masculinitzar el cap propi perquè fos ben acollit per la cultura dels homes", pàgina 358.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada