dissabte, 30 de juny del 2018

Muerte con pingüino

   Som a la Ucraïna postsoviètica; Víktor és un home anodí, escriptor que mai ha escrit una novel·la però que acumula numerosos manuscrits que no ha acabat ni publicat. Viu sol en un pis acompanyat del pingüí Misha, que va adoptar quan el zoo de Kíev va oferir els seus animals per no disposar de pressupost per mantenir-los. I Misha és l'àlter ego de Víktor, trist i solitari, fora de lloc va donant voltes pel pis acompanyant el seu amo, que pràcticament no surt de casa si no és per comprar menjar. 
  Un dia es presenta l'oportunitat d'una nova feina pel Víktor, escriure necrològiques per a un diari, amb la particularitat que les persones a les quals fan referència aquestes necrològiques encara no han mort. Va passant el temps de manera gris i pausada a casa del Víktor fins que un dia surt publicada una de les seves necrològiques. A partir d'aquí mica en mica van sortint les seves publicacions, cosa que implica que totes aquelles persones a qui ell ha fet l'obituari, sempre encarregat pel cap del diari, i que acostumen a ser personalitats públiques, com militars, càrrecs del govern, empresaris, de manera sospitosa van morint en circumstàncies no sempre clares. Tot i això, Víktor continua fent la seva feina com si res, sense mostrar gaire curiositat per aquests fets i acceptant allò tant evident com quasi una rutina més de la vida del país.
  Només el títol i la portada inciten la curiositat per saber de què va aquesta novel·la, publicada fa 20 anys. I és un llibre ben estrany, que barreja una trama delictiva amb l'humor negre. Està escrit en capítols molt curts, cosa que facilita una lectura ràpida. No puc dir que m'hagi entusiasmat perquè l'he trobat molt diferent a allò que estic acostumada a llegir, no pel fet que un pingüí sigui la mascota del protagonista, sinó per com està escrit, com descriu l'autor la societat ucraïnesa dels anys 90, per la personalitat grisa i plana del Víktor. Però sí que puc dir que l'he llegit en poc temps, no se m'ha fet gens pesat i m'ha permès conèixer les circumstàncies d'un país com Ucraïna en l'era postsoviètica. 

4 comentaris:

  1. Reconec que jo em vaig enamorar de la portada i per això el vaig comprar. Em va agradar molt, aquest tot d'ironia negre que destila tota la narració, per a mi es brutal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El títol i la portada són espectaculars, em sap greu no estar acostumada a altres maneres d'escriure per poder apreciar-ho plenament, em passa una mica com amb la literatura japonesa, no acabo d'entrar-hi plenament.

      Elimina
  2. Sí que encurioseix el llibre, i tot plegat sembla prou delirant per fer-lo interessant. Qui sap, potser si ensopego amb ell me'l miro millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs endavant, un altre més per la llista. És ben diferent del que he llegit fins ara, val la pena.

      Elimina