La bibliotecària del front

   Passo per davant de la biblioteca, entro un moment i em trobo aquest llibre, no gaire llarg, en el prestatge de novetats. Tot i que tinc un munt de llibres que m'esperen per ser llegits, l'agafo i me l'emporto cap a casa, posant-me d'excusa a mi mateixa que és curt. De fet, només té 188 pàgines que, a més, es llegeixen ràpidament. 

 

  Esperava trobar una novel·la i més aviat és una biografia una mica novel·lada d'una persona de la qual, malauradament, no n'havia sentit mai a parlar: Aurora Díaz-Plaja. Aquesta senyora era una jove i entusiasta bibliotecària quan va esclatar la Guerra Civil, i en aquells temps va agafar un bibliobús per portar llibres als soldats que estaven al front. Potser aquest és el fet més destacat i cridaner de la seva biografia, però n'hi ha molt més a dir, ja que va dedicar tota la seva vida als llibres i la seva divulgació, sobretot la promoció de la literatura infantil. Era una senyora peculiar i fora del comú, amb un entusiasme i vitalitat encomiables. Actualment, la biblioteca de Nou Barris de Barcelona porta el seu nom. 

Lectures 2024

 

  Un cop més, a punt d'acabar el 2024, torno a fer el típic resum anual de lectures.  

  Aquest any, també un cop més, he participat en el repte lector de la Biblioteca Sud, he completat totes les categories excepte els extres, em falta temps i em ve de gust llegir tot el que tinc pendent, que és molt. A més, cada cop que passo per la biblioteca no em puc estar de mirar i sempre surto amb algun llibre.

Resumint, aquest és el balanç lector del 2024:

- M'ha agradat molt: A casa teníem un himne, no hi ha millor manera de començar l'any que amb aquest llibre, senzill però profund sobre un retrobament familiar; Via morta, d'Assumpta Montellà, trama policial que et fa venir ganes d'anar a Portbou; Marilyn, una biografia, novel·la gràfica de Maria Hesse, quin bon retrar de la malaurada actriu; Guanyaràs una mar llisa, de Miquel Martí i Serra, potser no es pot considerar una gran obra si es llegeixen les opinions per les xarxes, però a mi m'ha agradat moltíssim, potser per la vinculació personal que tinc amb l'Empordà; Acte de fe, de Sergi Berbel, imprescindible sobre la Inquisició a Espanya.

- Clàssics que he llegit: Aloma, de Mercè Rodoreda, en realitat ha estat una relectura del mateix llibre que vaig llegir a l'institut; i també Mirall trencat, un etern pendent també de la Jefa Rodoreda.

- M'ha emocionat: Matrioixques, de Marta Carnicero Hernanz, curta però molt dura, sobre les conseqüències de la guerra dels Balcans.

- He abandonat: Un fin de semana, de Peter Cameron, un autor del qual no havia llegit res però que tenia molt bones crítiques, aquest llibre en concret l'he trobat lent i amb personatges buits i diàlegs que no aporten res; No es no, necesidad o debilidad, d'Ángeles Mañas, un llibre que vaig trobar sobre Sabadell, ciutat on visc, amb una bona trama policial però que necessita urgentment un corrector lingüístic.

- No hauria d'haver llegit: El descontento, de Beatriz Serrano, havia llegit crítiques molt bones i m'ha decebut força.

- He descobert: Música de cámara, de Rosa Regàs, una autora de la qual mai havia llegit res, m'ha agradat com escriu; Aguacero, de Luis Roso, una trama policial d'un autor extremeny que he descobert durant les vacances; Bifurcaciones, de Sergio Negro, un autor novel que he descobert gràcies a les xarxes socials.

- M'ha decebut: Ningú ens va dir que seria fàcil, d'Ester Invernon, no m'ha agradat gaire, no entenc tant d'èxit amb unes protagonistes madures d'edat però immadures de caràcter, amb uns diàlegs una mica inversemblants i una mica pijas.

- He tornat a la biblioteca sense llegir: La trena, de Laetitia Colombani, no per res sinó per falta de temps per llegir-lo; Mai més, de Susana Hernández, el vaig fullejar però retornat també per falta de temps; i pel mateix motiu de falta de temps, Los nombres propios, de Marta Jiménez Serrano, Les closques, de Laia Viñas, i Tostonazo, de Santiago Lorenzo.

- M'ha angoixat: A sang freda, de Truman Capote, basat en fets reals, dos criminals masacren una família i es queden tan amples. 

Altres llibres que destacaria són Canteu, esperits, canteu, de Jesmyn Ward, autora molt reconeguda als Estats Units
; Cançó de la plana, de Kent Haruf, amb ganes de seguir-lo llegint; La passadora, de Laia Perearnau, basada en personatges reals. 

Bon any i bones lectures! 

Bifurcaciones

   Torrelodones és un poble de Madrid amb gent acomodada i urbanitzacions amb cases amb jardí. És aquí on viu la Marta, una noia de disset anys, filla de pares divorciats i una mica nena mimada i consentida. Mentre compra dues coses en un supermercat del poble la Marta increpa el caixer amb una falta de respecte evident quan aquest li crida l'atenció per menjar raïm que no compra. Dies més tard, la Marta desapareix després d'una forta discusió amb el seu nuvi i la seva millor amiga. El Pablo, jove guàrdia civil que tot just sortir de l'acadèmia ha estat destinat a Torrelodones, prop de la seva mare malalta. formarà part del grup que investigarà la desaparició de la Marta.

  En aquesta primera novel·la de Sergio Negro no només la Marta i el Pablo són protagonistes, també altres personatges que formen part de la comunitat veïnal de Torrelodones: la Lucía, embarassada de vuit mesos i el seu marit Eduardo, de família amb recursos, i ell arquitecte d'èxit; els pares de la Marta; i també alguns dels convidats a la festa d'anviersari de la Lucía. 

  Vaig conèixer aquest llibre arran de la publicació del seu autor a Instagram, la seva primera novel·la que haig de dir que m'ha sorprès gratament, sobretot per la manera en què està escrita, senzilla però madura amb quasi cinc-centes pàgines. Potser seria una mica agossarat per part meva dir que m'ha recordat alguns autors de novel·la d'intriga semblants a Joel Dicker, però així m'ho ha semblat. Un bon inici per a un escriptor de qui espero alguna altra novel·la. 

La passadora

   

  

Un cop acabada la Guerra Civil, al poble de Bescaran, a l'Alt Urgell, la vida no és fàcil pels que són del bàndol republicà. El pare de la Sol ha hagut de marxar a França per evitar repressalies dels guanyadors, que dominen el poble. Això fa que la vida de la família sigui difícil, resulta complicat tirar endavant la petita granja amb la mare i els dos germans. Un dia, en un camí de muntanya, la Sol veu com un perillós individu que està en el seu poble viola i assassina una dona jueva que fugia de la guerra a França. La Sol es veu obligada a fugir de casa i es refugia a Andorra, on col·laborarà amb un grup de contrabandistes que a més de passar mercaderies per la frontera també ajuden a jueus que fugen de la invasió nazi a França.

  Aquesta novel·la ha estat un gran descobriment, està basada en fets reals  i parla del paper dels passadors, alguns d'ells dones com la Sol, que van ajudar gent que fugia de la Segona Guerra Mundial, travessant els Pirineus per difícils passos de muntanya per evitar el control fronterer. Personalment desconeixia l'existència d'aquests tipus de xarxes, així com el paper d'Andorra, en teoria neutral, en tots aquests fets. Al final del llibre, en una nota històrica, l'autora explica com s'ha documentat per escriure la novel·la i com alguns dels personatges que hi apareixen estan inspirats en persones que realment van existir i van tenir un paper en aquestes xarxes. Una lectura molt recomanable.

Acte de fe

  Dues famílies jueves estan celebrant el casament dels seus fills a Sevilla. Mentrestant, un grup de cristians exaltats comencen el saqueig al call de la ciutat, els convidats, les famílies i les mateixos nuvis han de fugir per salvar la vida. Vuitanta anys després, a la mateixa ciutat de Sevilla i sota el regnat dels Reis Catòlics, el jove estudiant de teologia Manuel prepara un viatge cap a Terol amb el seu company d'estudis Esteban, on estan convidats al casament d'un altre company, en Calixt. Al mateix temps ha començat el primer acte de fe a la ciutat de Sevilla, on diverses persones són acusades de falsos conversos al cristianisme i de practicar en secret la religió jueva. Aquest fet i el viatge cap a Terol canviaran profundament la vida d'en Manuel. 

  Em va costar una mica decidir-me a llegir una novel·la ambientada en l'època medieval, fa anys n'havia llegit unes quantes que em van agradar però ara ja fa temps que no en llegia cap, i a més aquesta del Sergi Belbel té una mica més de cinc-centes pàgines. Malgrat les meves inicials reticències, puc dir hores d'ara que he llegit una gran novel·la que m'ha enganxat des de la primera pàgina. És impressionant llegir com mica en mica es va crear el tribunal de la Inquisició i com actuava, amb una gran dosi de fanatisme religiós i un rerefons econòmic, atès que la majoria de condemnats, jueus, disposaven de bones fortunes, que un cop condemnats passaven a formar part del patrimoni de l'Esglèsia. De fet, alguns dels arguments dels inquisidors a dia d'avui malauradament encara es poden sentir convenientment actualitzats en boca d'alguns personatges a les xarxes.

  En definitiva, gran novel·la de Sergi Belbel, autor que he conegut fa poc amb Morir-ne disset, Acte de fe és molt recomanable.

¡No es no! Necesidad o debilidad

  Andrea és una expolicia que viu a Sabadell amb la seva parella, també expolicia, l'italià Fran. A la Casa Duran, una antiga masia que es conserva al centre de la ciutat, apareixen uns cadàvers, i la policia sol·licita l'ajuda de l'Andrea, que quan estava en actiu era una molt eficaç investigadora. Mentre ajuda en aquesta investigació l'Andrea es retroba amb la Paula, una antiga amiga de la infància que està en una relació amb un home que no la tracta bé precisament.

  En una de les visites que faig a la meva llibreria de capçalera em va cridar l'atenció la portada d'aquest llibre on surten dos edificis emblemàtics de Sabadell, la meva ciutat, i immediatament, un cop llegida la contraportada, me'l vaig endur cap a casa. Semblava una història força interessant en uns escenaris que em són ben coneguts. I efectivament, la investigació dels estranys crims que succeixen és molt interessant però, digueu-me maniàtica o perepunyetes, no he pogut acabar el llibre perquè no m'agrada gens com està escrit, em refereixo a l'estil, la redacció, els diàlegs, segons el meu humil punt de vista aquesta novel·la necessita un professional de la correcció lingüística. I em sap greu dir-ho però és així com ho veig. Una llàstima.

Bienes y codicia

 

  La Carla és una bibliotecària que tot just s'acaba de jubilar i pensa dedicar el seu temps a llegir tranquilament i a gaudir de l'oci. Encara manté contacte amb alguns companys de feina, en Wolfram no és un d'ells precisament: vidu, sense fills i malalt terminal de càncer, escriu a la Carla per tal de convidar-la a casa seva a un esmorzar de forquilla. La Carla queda astorada en rebre aquesta invitació, atès que amb en Wolfram mai va tenir una relació propera. Tot i això, intrigada per aquesta invitació, acaba acceptant-la. Un cop a casa d'ell, la sorpresa serà majúscula: Wolfram li ofereix una quarta part del seu patrimoni si ella es fa càrrec del seu enterrament; la meitat del seu patrimoni si es compromet a cuidar-lo fins a la seva mort; i la totalitat del seu patrimoni si ella es compromet en acabar amb el seu sofriment quan aquest ja no sigui soportable. Mentre s'ho pensa, la Carla ho comentarà amb la seva amiga Judith, companya de la biblioteca i més jove que ella, que l'animarà a decidir-se, atès que Wolfram gaudeix d'una considerable fortuna.

  Fa molt temps vaig llegir La farmacéutica, també de la mateixa autora, Ingrid Noll, un llibre que vaig comprar exclusivament pel seu títol i que em va agradar força, en aquell moment desconeixia totalment qui era aquesta autora, molt coneguda a Alemania com a escriptora de novel·la amb trama policial. De Bienes y codicia puc dir que m'ho he passat força bé llegint-la, narrada en primera persona he trobat divertit de vegades el pensament i reaccions de la Carla. Tot i això, no crec que passi a la història de la literatura policiaca com a una gran obra, entretinguda i prou.

 

Sense bisturí

   Fa un temps que el grup d'investigació dels Mossos d'Esquadra de Lleida que porta el sergent Torres va finalitzar el cas del bisturí, persones que apareixien amb les mans amputades de manera quirúrgica. Aquesta investigació no es va tancar del tot satisfactòriament, el grup de treball va patir-ne les conseqüències en primera persona, però tot i aixó la vida continua i ells han de seguir treballant, ara tenen entre mans la desaparició de dos germans, fills de pares divorciats que no s'han acabat d'entendre alhora de recollir-los i no se sap ben bé qui dels dos progenitors diu tota la veritat.

  Fa un temps, amb ocasió de la celebració del certamen de novel·la negra Sabadell negre, vaig tenir l'oportunitat de conèixer en persona la Ramona Solé, a qui fa temps que segueixo en el seu blog Tumateix llibres, i que ha escrit alguna altra novel·la que he llegit, com Instint de supervivència i també Bisturí, la primera part d'aquesta última lectura, Sense bisturí. En aquestes dues últimes, que recomano llegir la primera per poder seguir la segona part, la investigació la porta un grup de mossos de Lleida que es veuen personalment implicats en el cas.

  Quan vaig veure que sortia a la venda la segona part de Bisturí vaig anar de seguida a comprar-la, em va agradar molt la primera i també aquesta última entrega, són casos que podrien ser perfectament reals i amb personatges molt propers. 

Cambio de clima

   

  Tot just acabem de viure una gran tragèdia a València amb els forts aiguats que han causat un número de víctimes encara per saber definitivament i moltes persones que ho han perdut tot. Som molts els que creiem que, deixant de banda el tema de la gestió d'infraestructures, que és qüestionable, hi ha una part d'aquesta gran desgràcia que podríem justificar pel canvi climàtic. De fet, la temperatura del mar Mediterrani és hores d'ara més alta del que caldria esperar i això fa que la depressió típica de la tardor en aquesta zona encara agafi més força.

  Sigui com sigui, crec que queda molt clar que el clima està canviant. Una part es pot justificar per la pròpia naturalesa de la Terra i la seva atmosfera, però hi ha una part que clarament es deu a l'acció de l'ésser humà. Aquest gran assaig gràfic del francès Philippe Squarzoni explica amb raonaments científics aportats per diversos i reconeguts professionals, que l'activitat industrial humana està canviant el clima: la crema de combustibles fòssils, la desertització dels boscos, el consumisme imparable, han fet pujar la temperatura del planeta provocant un desequilibri que hores d'ara és imparable en els seus efectes per als propers anys. 

  L'autor, a més d'aportar dades científiques contrastades, fa una reflexió personal sobre la seva vida quotidiana amb diàlegs amb la seva parella i com ells enfoquen el tema.

  He trobat aquest senyor llibre de quasi cinc-centes pàgines en la meva biblioteca de referència mentre anava a la cerca d'un assaig sobre el canvi climàtic, una de les categories del repte lector de la biblioteca que m'ha acostat a una lectura que de ben segur no hagués escollit per iniciativa pròpia, atès que no acostumo a llegir assaig, quasi bé sempre llegeixo novel·la. Una gran descoberta, gran treball per part de l'autor i molt recomanable.

El càsting

   

  Dues senyores grans que viuen juntes, la Paula i l'Ernestina, han pensat en llogar una de les habitacions del pis on viuen, un pis prou gran. Ho han rumiat creient que els aniria bé companyia, sobretot a l'Ernestina, que des que va passar la pandèmia del covid pràcticament no surt de casa; això l'ha convertit en un personatge una mica peculiar si és que ja no ho era abans, atès que havia sigut actriu abans de jubilar-se i encara conserva una mica d'histrionisme. És així com comença el càsting, una sèrie d'entrevistes una mica estrafolàries a persones joves que busquen un lloguer assequible.

  No fa gaire vaig llegir Com s'esbrava la mala llet, de la mateixa autora, Antònia Carré-Pons, una lectura curta i entretinguda sobre vells. En aquesta nova lectura, l'autora torna a parlar de vells, també des d'un punt de vista humorístic i un pèl irònic. Com l'altre llibre, m'ha agradat, entretingut i prou, curt i amb sentit de l'humor, poca cosa més a dir excepte que si jo fos l'autora l'hauria allargat una mica més amb més entrevistes.

Les noies de Sants

   

  En Gregorio i la María, que fa poc acaben de ser pares de la seva cinquena filla, decideixen fer un tomb important a la seva vida en el seu petit tros a València, on a dures penes sobreviuen del que els dona la terra, i marxar cap a Sants, llavors un poble a tocar de Barcelona, on el germà del Gregorio, en Miguel, treballa a la gran fàbrica de l'Espanya Industrial. Dit i fet, la família s'instala en una casa de Sants i comencen a treballar, primer el Gregorio i a mesura que les filles es van fent grans també elles, primer la Julia i després la Pilar.  Les cinc filles, la Julia, la Pilar, la Carmen l'Ángeles i la petita Lola, van fent vida al barri, allà van creixent i els tocarà gaudir de les festes majors, de les estrenes de cinema, dels primers amors, i també patiran els estralls de la Guerra Civil.

  En aquesta novel·la l'autora Tània Juste ha volgut retre homenatge a la seva àvia Pilar i les seves germanes, fent el retrat d'una part de la nostra història recent i d'un barri que era com un petit poble, on tots es coneixien i amb importants entitats com l'Orfeó de Sants, també la gran fàbrica de l'Espanya Industrial, un referent econòmic en el seu moment.

  Les noies de Sants és la primera novel·la que llegeixo de Tània Juste, inspirada en la seva família. M'ha agradat pel retrat que fa d'una època no tan llunyana i d'una generació de dones lluitadores, tot i que se m'ha fet un xic llarga quan anava per la meitat del llibre i també he trobat el final una mica abrupte. 

La posada Jamaica

   La jove Mary Yellan ha perdut la seva mare, només li queda en aquest món la seva tia Patience, que viu lluny, en la zona de Cornualla, junt amb el seu marit regenten la posada Jamaica. Així doncs, la Mary fa la maleta i agafa un carruatge que la portarà cap a la posada. Ja pel camí el cotxer l'avisa de la mala fama de la posada, li diu que fa temps que ningú no para allà i que tothom passa de llarg ràpidament. La Mary continua endavant, no li queda una altra, un cop el cotxer la deixa al camí que porta cap a la posada, ja que ni ell ni ningú no gosen arribar fins a la porta. Un cop allà es troba que la seva tia no és la dona alegre que ella recordava, sinó que sembla una ànima en pena que quasi no parla i que obeeix al seu marit sense quasi badar boca. El marit de la seva tia, Joss Merlyn, és un homenot de posat agressiu i maleducat que sovint es passa amb la beguda. El clima de la zona, el paisatge desolat que l'acompanya, l'aïllament de la posada i la terrible presència de Joss fan por, però la Mary, jove i valenta, no s'arronsarà o al menys intentarà no fer-ho per respecte a la seva tia.

  Fa temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la de Daphne du Maurier, des que vaig llegir Rebeca, La cosina Rachel i La pomera i altres contes vaig quedar  encantada amb els personatges que va crear l'autora. Val a dir que, tot i que l'ambientació de La posada Jamaica és genial amb la descripció del desolat paisatge on es desenvolupa l'acció, aquesta novel·la no m'ha agradat tant com les anteriors, a estones m'he perdut pels camins erms i desolats que voregen la posada Jamaica i no he acabat d'entendre algunes reaccions de la Mary. Tot i això, el balanç general ha estat positiu.

Els casos més impactants del forense Narcís Bardalet

   

  Pràcticament no hi ha ningú que hores d'ara no sàpiga qui és el forense més famós de Catalunya, en Narcís Bardalet. Al llarg de la seva vida professional ha tingut multitud de casos i de tota mena. En aquest llibre escrit per la periodista Clàudia Pujol es recullen alguns d'aquests casos, segons diu el títol els més impactants. De fet, la feina d'un metge forense ja de per sí és per trobar-se de tot. 

  Fa un temps vaig llegir Diari d'un forense, de la mateixa autora i que també recollia casos d'en Narcís Bardalet. La feina d'un metge forense sempre m'ha atret, si hagués estudiat medicina segurament hauria escollit aquesta especialitat. Aquest últim llibre es llegeix ràpid, però he trobat a faltar informació més tècnica, m'ha semblat que es tractaven els casos treballats d'una manera una mica sensacionalista i poc profunda. Tot i això, l'he trobat interessant per la immensa varietat en què se'ns presenta la mort.

Us

   

  Buscava una novel·la gràfica que parlés d'amor per tal de continuar amb el repte lector de la meva biblioteca, així que cap allà vaig anar a remenar prestatges, fins que vaig trobar aquest bonic llibre en què l'autora, Sara Soler, explica la seva pròpia història: la seva parella, a qui estima molt, vol convertir-se en dona. A la Sara se li plantegen dubtes raonables: ella es considera hetero, però estima la Diana (la seva parella) i està convençuda que la continuarà estimant, tot i que ja no sigui un home; això voldrà dir que ella ja no serà hetero, serà bi? Tant és, ella coneix bé la Diana, des de petita s'ha sentit diferent dels nens, estima molt la Sara però vol ser una dona. Amb el recolzament de la Sara iniciarà la transició de gènere, i la Sara relatarà com va passant tot, com ho veuran els amics, la família de totes dues. 

  Us és una novel·la que és un cas real explicat amb molt carinyo, respecte, amor, tolerància i empatia, sobre un tema molt actual però de llarg recorregut.

 

El descontento

   

 Marisa, de trenta-dos anys, treballa en una empresa de publicitat i té un càrrec intermedi. La Marisa no és feliç, es passa la major part de la seva jornada laboral mirant d'amagat vídeos de Youtube de qualsevol cosa, tot i que de tant en tant treu informació per a algun tema relacionat amb la seva feina. A part d'això,no li agraden els seus companys de feina, s'estima més treballar a l'agost perquè hi ha menys personal, està molt desmotivada  i ha de prendre ansiolítics per suportar el dia a dia. A més, el seu cap ha tingut la brillant idea d'organitzar un cap de setmana per a tots els treballadors en un hotel per tal de fer unes jornades motivacionals, i això ha acabat amb les seves escasses forces.

  Havia llegit crítiques de tot tipus sobre aquesta novel·la, de bones i de dolentes, i aprofitant que estava disponible a la biblioteca vaig reservar-la. Al començament la Marisa no m'ha agradat gens, l'he trobat infantil i capriciosa, fins i tot vaga, contínuament queixant-se d'una situació laboral que no li motiva però tampoc fa res per canviar-la. Cap a la meitat del llibre l'he començat a entendre més i com ha arribat a la situació en què es troba, he empatitzat molt més amb ella, viu sola, quasi no té amics, no pot amb la seva feina de publicista que ha de fer per pagar-se les factures, es refugia en el consum d'ansiolítics com si fossin caramels i d'alcohol. Però el final no m'ha agradat gens, l'he trobat precipitat i poc encertat, tot i que té el seu punt, el seu sentit de l'humor una mica negre en vista de com es desenvolupa tot plegat. L'he puntuat amb tres estrelles perquè no he contemplat la possibilitat del 2,5, m'hagi agradat o no la Marisa (que és que no) trobo que el plantejament de la novel·la és bo però se li podria haver tret molt més suc.

L'últim tren

 

  La Teresa i l'Andreu són un matrimoni amb vint-i-sis anys de convivència, aparentment còmoda i feliç. Ella és una respectada advocada en el bufet on treballa des de fa molts anys i ell ara fa un temps que treballa en una agència immobiliària, després d'haver treballat a altres llocs diferents. Porten una existència plàcida i tranquil·la amb el seu gos i la seva casa amb jardí, un cop l'única filla que tenen s'ha independitzat. Però. Però no tot és tan maco com sembla, la rutina, els petits retrets domèstics, el desencís, sense que ells mateixos se n'adonin, fa mella i crea esquerdes. 

  L'últim tren té tres parts diferenciades: en la primera s'escolta la veu interior de la Teresa, de com veu ella el seu dia a dia a la feina, a casa, amb l'Andreu, en una convivència on cadascún d'ells ha anat agafant un paper dins el matrimoni, qui s'ocupa de la casa, la filla, els avis, els petits temes domèstics; en la segona part l'Andreu exposa el seu pensament, després d'haver patit i superat un infart i de com veu que la vida se li escola i també l'oportunitat de recuperar la il·lusió per viure. I en la tercera part, com no pot ser d'una altra manera, es veure el desenllaç d'aquesta situació.

  Fa anys vaig llegir Temps de perdre, de la mateixa autora, Maria Mercè Roca, i crec que aquest llibre va en la mateixa línia, amb un estudi de la mentalitat dels personatges i amb un punt de tristor i desencís. És per això que m'ha agradat però sense escarafalls, també perquè he trobat la situació de la parella molt típica i tòpica.

Soldados de Salamina

   Un periodista que viu a Girona i que ha escrit dues novel·les sense gaire èxit, s'interessa per un fet força sorprenent ocorregut durant la Guerra Civil: l'ideòleg falangista Rafael Sánchez Mazas va escapar miraculosament d'un afusellament massiu al final de la guerra. Aquest periodista, que no és un altre que el propi Javier Cercas, decideix investigar com va succeïr aquest fet i fa una recerca dels supervivents que encara queden d'aquella època, i que viuen relativament a prop, ja que els fets van passar al santuari del Colell. 

  Aquesta novel·la, narrada en primera persona, està basada en un fet real, efectivament Sánchez Mazas va sobreviure no només a l'afusellament, sinó que a més va fugir després i en la seva fugida un soldat armat el va trobar però no el va delatar. Sánchez Mazas mai va oblidar aquest soldat i explicava el cas anys després. 

  Soldados de Salamina, que compta amb una adaptació cinematogràfica que encara no he vist, és una novel·la no gaire llarga, estructurada en tres parts en què molt del contingut és real. M'interessava molt tant per l'autor com per la pròpia història, feia temps que tenia el llibre a casa i aprofitant una iniciativa d'Instagram de Raquel (@tontoelquenolea) de lectura conjunta d'autors extremenys he aprofitat per llegir-la. Tot i que m'ha semblat un bon llibre m'ha agradat menys del que esperava, potser perquè esperava una obra mestra i no ho és. Al començament se m'ha fet una mica lenta la lectura perquè es parla de molts personatges històrics com Líster o Indalecio Prieto, per posar un exemple, que em sonaven però no els ubicava gaire i he hagut de fer servir la vikipèdia per il·lustrar-me una mica. També hi ha dos personatges que no m'acaba de convèncer com s'han tractat dins la narració dels quals no puc dir res sense fer spoiler. En definitiva, un bon llibre, sí, però pel meu gust una mica sobrevalorat.

  

Música de cámara

   Els pares de l'Arcadia, una nena de dotze anys, acaben de morir en un accident de tren a França, i ella, que només té dotze anys, es veu obligada a retornar a Espanya, país d'on van fugir els seus pares un cop acabada la Guerra Civil, atès que ells eren republicans. Ha d'anar a viure a Barcelona amb la seva tia Inés, que no triga a apuntar-la a l'escola de música del Liceu, ja que Arcadia és una bona intèrpret de la viola. Poc a poc l'Arcadia anirà adaptant-se com pot a la nova realitat que l'envolta, en una escola de monges on se li ensenyen els valors imposats per la dictadura, que deixen a les dones un paper secundari i submís en la societat. Però l'Arcadia, a mesura que es fa gran, no deixa de pensar en tot allò que li van ensenyar els seus pares. Un dia coneix el Javier, fill d'un important advocat adepte al règim, s'enamoraran i intentaran portar endavant la seva relació tot i les reticències de la família d'ell.

  En assabentar-me de la recent mort de Rosa Regàs el mes passat vaig pensar que potser ja tocava llegir aquesta novel·la que feia temps que estava a la pila de pendents. Vaig llegir primer algunes crítiques, cosa que de vegades no és gaire recomanable perquè poden predisposar bé o malament cap una nova lectura. En aquest cas, les crítiques no la deixaven gaire bé: parlaven d'un estil farragós, de frases molt llargues, cosa que és veritat i que fa que els diàlegs puguin semblar forçats i poc naturals, i fer la narració feixuga sense necessitat. 

  A banda d'aquest tema, a mi al començament m'ha agradat força, el retrat que fa l'autora dels barris de Barcelona per on es mou l'Arcadia, la situació de la dona en una època difícil, la seva relació amb el Javier i la seva família. Però la segona part, que narra la trobada molts anys després, al 1984, l'he trobat forçada, poc realista i que sembla més aviat un debat polític que un diàleg entre dues persones que fa més de vint anys que no es veuen. És per això que la meva valoració es queda en 3 estrelles que podrien ser 3,5. De totes formes no em penedeixo de la lectura i potser més endavant torni a llegir la Regàs.

Aloma

   Vaig llegir Aloma a l'institut com a lectura obligatòria, pràcticament no en recordava res, però encara tinc el llibre a casa, una edició que conserva el preu escrit amb llapis a la primera pàgina, 165 pessetes. Com que és un llibre petit el vaig ficar a la motxilla per tal de tenir-lo de comodí de lectura, i després d'haver llegit un totxo modern, Mañana, mañana y mañana, vaig decidir que era un bon moment per llegir-lo. I tan bon moment. 

  Aloma és una noia que viu en una casa amb jardí a la part alta de Barcelona, amb el seu germà, la seva cunyada i el fill petit de tots dos. Aloma és una noia una mica introvertida, òrfena i marcada per la mort del seu germà Daniel, que es va suïcidar. Un dia la família rep una carta d'en Robert, el germà de la seva cunyada Anna, que torna de Sudamèrica i passarà una temporada amb ells a casa, cosa que regirarà tota la rutina i l'entorn de l'Aloma.

  Podria dir moltes més coses d'aquesta novel·la escrita per Mercè Rodoreda i que va obtenir el Premi Crexells l'any 1937, i que posteriorment la mateixa autora va revisar l'any 1968. No sé quins canvis deuria fer, el cas és que, potser pel moment en què l'he llegit o vés a saber perquè, m'ha agradat moltíssim. Tot i que després de veure opinions per les xarxes, no és de les novel·les més ben valorades de l'autora. Val a dir doncs, que si li he donat cinc estrelles ha sigut de manera totalment subjectiva, com per altra banda són sempre les meves valoracions.

Mañana, mañana y mañana

 

 En Sam Masur es retroba en el metro la seva amiga Sadie Green, a la qual feia temps que no veia. Es van conèixer a l'hospital, quan en Sam tenia dotze anys i estava recuperant-se d'un greu accident de cotxe en el qual havia mort la seva mare; la Sadie, que llavors tenia onze anys, visitava a l'hospital la seva germana, en tractament per un càncer. En aquell moment ràpidament van avenir-se, atès que tots dos eran grans aficionats als videojocs. Un cop retrobats, ja com a estudiants universitaris, la seva afició als videojocs es converteix en una professió, tots dos juntament amb en Marx es convertiran en socis en el disseny i creació de videojocs amb un gran èxit professional. A mesura que passen les pàgines tots tres van madurant mentre es fan adults, com a persones, com a professionals, amb les seves afinitats, desavinences, traumes físics i psicològics.

  Quan vaig començar aquesta novel·la tenia moltes reticències i dubtava que pogués acabar un llibre de cinc-centes pàgines que fonamenta la narració en el desenvolupament dels videojocs, atès que no formo part de la generació que ha crescut amb ells. Haig de reconèixer que Mañana, mañana y mañana m'ha agradat força, tot i que a estones m'he sentit fora de lloc pel que he comentat abans, ni m'agraden els videojocs ni entenc absolutament res dels seus mecanismes d'elaboració i desenvolupament. I és que la història de la Sadie i en Sam té molt suc, conèixer-los com a persona, des de la seva adolescència fins a fer-se adults, en diferents llocs dels Estats Units, amb les seves alegries, tristeses i discapacitats, vivint l'èxit i el fracàs, tant en l'aspecte personal com professional.  

Aterratge

 

  Una dona en crisi pren una decisió sense pensar-s'ho dos cops: anar de viatge amb tres desconeguts a Islàndia, un viatge molt curt per tal de veure les restes d'un avió que s'hi va estavellar fa cinquanta anys, un accident en què no van haver-hi víctimes mortals.  Aquest plantejament serveix per conèixer dues persones: la dona protagonista i el pilot de l'avió, que quan es va estavellar era un jove de vint-i-sis anys amb molt poca experiència professional. 

  Què puc dir d'aquesta curta novel·la de només 154 pàgines que es llegeix en un sospir? M'ha agradat, però se m'ha fet curta: tot i que té frases lapidàries i dignes de ser remarcades, hauria volgut una mica més de profunditat i ordre en el coneixement de la protagonista. No m'ha agradat com està escrita: paràgrafs curts en què tan està parlant la protagonista com el pilot, present o passat, se m'ha fet una mica caòtic fins al punt que he estat a un pas de deixar-la, però agraeixo no haver-ho fet. En general puc dir que el balanç és positiu tot i que hauria agraït que hagués estat en una altra forma.

Els fills adormits

   Abans que la meva biblioteca de referència tanqués per vacances vaig fer una visita ràpida a la recerca d'algun llibre per afegir a la pila de pendents, que no para de pujar. És així com he trobat aquesta curta novel·la, que més que novel·la és una crònica, la de la família de l'autor, Anthony Passeron, que quaranta anys després de la mort del seu oncle Désiré fa un repàs no només de la seva història familiar, sinó també de la malaltia que es va endur el Désiré, la sida. 

  En capítols molt curts l'autor va presentant els seus avis, propietaris d'una carnisseria en un poble prop de Niça i que eren del tipus de gent que vivia només per a la feina. Aquests capítols s'alternen amb d'altres en què l'autor fa un recull històric de l'aparició del VIH i com van enfocar els diversos investigadors la recerca per esclarir l'origen, evolució i tractament d'aquesta greu malaltia, molt estigmatitzada en els seus origens. Crec que és una lectura molt recomanable, tant per conèixer l'aparició de la sida i l'evolució com per les greus conseqüències que van patir moltes persones tant a nivell sanitari com social i familiar.

Aguacero

 

 Gener de 1955. En un poble de la serra madrilenya en poc temps han mort assassinades quatre persones: dos guàrdies civils i l'alcalde del poble i la seva dona. És per això que l'inspector de la policia Ernesto Trevejo és enviat cap allà a investigar els crims amb l'ajuda d'un jove guàrdia civil. Les autoritats estan molt interessades en resoldre ràpidament aquests crims, en la zona s'està construint una gran presa i el govern de Franco vol donar una bona imatge a l'exterior.

  Durant aquestes vacances he passat per Plasencia i he aprofitat per visitar La Puerta de Tannhauser, una llibreria amb molt encant que segueixo des de fa temps a Instagram. És allà on he trobat aquesta novel·la d'un autor extremeny desconegut per mi però que ja porta escrites vàries novel·les amb l'inspector Trevejo com a protagonista.

  La lectura d'Aguacero ha estat interessant, pel protagonista i per l'època en què es desenvolupa l'acció, tres dies del mes de gener en els quals la protagonista és la insistent pluja que no para de caure, un ambient fred que s'agraeix en aquests dies de calor. L'he valorat amb 3 estrelles perquè no està contemplat el 3,5. S'agraeix que l'editorial Alrevés hagi recuperat el primer cas de l'inspector Trevejo, publicat originalment l'any 2016.

El lápiz del carpintero

   Un home gran de nom Herbal explica a una jove de nom Maria da Visitaçao la seva joventut, quan va esclatar la Guerra Civil i ell era un guàrdia civil que feia de vigilant en una presó a Galicia. Dins de la presó un pintor va dibuixant amb un llapis de fuster els rostres del Pórtico de la Gloria de la catedral de Santiago de Compostela, posant-los les cares dels seus companys de presidi. El guàrdia Herbal té una obsessió malaltissa amb el doctor Da Barca, un jove metge molt vocacional i intel·ligent, tancat a la presó i a qui visita la seva nòvia Marisa.

  Aquesta novel·la de Manuel Rivas va ser escrita en gallec per l'autor, jo he llegit una traducció al castellà. El seu estil és una mica especial, a estones difícil de seguir i al començament una mica caòtic, fins al punt que no se sap ben bé qui porta el pes de la narració, l'he trobat tan estranya al principi que he estat a punt de deixar-la en els primers capítols. M'alegro de no haver-ho fet, m'ha agradat molt tot i que, com he comentat, l'estil narratiu no és del meu gust. En poc menys de 200 pàgines aporta per una banda les conseqüències de la Guerra Civil en un lloc concret, i per altra banda una bonica història d'amor.

  

La noia del vestit blau

 

 Després d'un cop sentimental i personal, la Martina es pren una petita temporada de reflexió fora de Barcelona i torna al seu petit poble de muntanya, a la casa familiar on sempre ha estiuejat. Tot just en arribar es troba que suposadament uns brètols han entrat al petit cementiri vell del poble i han profanat diverses tombes, deixant escampats pel terra ossos de diferents persones enterrades, entre elles la que al poble tothom coneix com la noia del vestit blau, una misteriosa noia que fa més de trenta anys va arribar al poble i poc després va ser trobada morta en caure per un pont. Suposadament aquesta mort va ser un suïcidi però mai no es va saber del cert quina va ser la causa de la mort i qui era aquesta noia, l'Olivia. La Martina decideix investigar pel seu compte qui era aquesta noia, i en fer-ho es trobarà amb diversos esdeveniments que sembla que vulguin entrebancar la seva investigació.

  Després de passar uns dies en què no trobava cap lectura que em vingués de gust llegir (i no serà per llibres acumulats a casa...) vaig anar a la biblioteca a la cerca d'aquesta novel·la, la segona de Laia Vilaseca, que va començar autopublicant-se i que actualment està tenint força èxit amb les seves novel·les de misteri. La noia del vestit blau ha estat una lectura agradable i interessant, narrada en primera persona, on la protagonista és una dona jove molt normal, la qual cosa vol dir gens perfecta, i que es desenvolupa en un entorn que pot resultar molt proper. Sense que m'hagi semblat excepcional, m'ho he passat bé, ha estat una lectura àgil i distreta, i em deixa amb ganes de llegir més coses de l'autora.

Antes de que lleguen las nubes

   Dos matrimonis amics acaben d'arribar a Ronda per visitar el famós pont; un d'ells està format pel conegut fiscal malageny Florián Vega i la seva dona, de nacionalitat sueca, i l'altra parella són suecs i amics de Marianne, la dona de Florián. El temps no els acompanya, està força ennovulat quan comencen l'excursió per fer fotos del pont, i decideixen tornar a l'hotel, però el Florián insisteix en continuar-ne, ja que segons ell, quan arribin al punt on volen fer fotos els núvols hauran desaparegut. Els tres amics fan camí de tornada, després d'unes hores comencen a preocupar-se atès que el Florián no torna, avisen a la policia i comencen a buscar-lo per la zona, de molt difícil accés, i finalment troben el seu cos en un barranc. L'inspector de la policia Héctor Correa serà l'encarregat d'investigar el succés, ja que els primers indicis apunten a que potser no ha sigut un accident.

  Quan arriba l'estiu intento buscar lectures lleugeres, tan pel contingut com per la mida, i aquesta edició de butxaca ha estat ideal per llegir tranquilament sense preses i sense escalfar el cap. De fet, no m'ha semblat res de l'altre mon, és una lectura fàcil i sense pretensions, tant en la forma de la narració com en la història en si, dubto que em deixi empremta ni que segueixi llegint la sèrie, aquesta novel·la és la primera de la sèrie Málaga de l'escriptora sueca Mari Jungstedt, el primer llibre que llegeixo d'aquesta autora, no està malament i serveix per passar l'estona.

El cor del balneari

   

 La Lola acaba d'arribar a Caldes de Montbui, amb la ferma voluntat de complir el que li va demanar la seva mare abans de morir: lliurar una capseta de música a l'Ignasi Ventura, propietari del balneari Ventura. El senyor Ignasi queda trasbalsat en veure la Lola, que s'assembla molt a la seva difunta mare, la Violeta, que va treballar al balneari quan eren joves tots dos. La Lola sempre havia viscut sola amb la seva mare, el seu pare aviat es va desentendre de la família i ara ella no té ningú, és per això que el senyor Ventura li ofereix quedar-se al balneari com a treballadora, tot ajudant el metge fent de banyadora dels clients que van a prendre les aigües per guarir-se de les seves malalties.

  Aquesta novel·la ha guanyat el premi Néstor Lujan de novel·la històrica, atès que no només narra la història personal de la Lola sinó que està encaixada en un lloc i uns fets històrics molt importants, com va ser la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la República. Tots aquests esdeveniments històrics també coincideixen amb una època de forts canvis en el desenvolupament de la zona, atès que a Caldes de Montbui la població no només vivia dels balnearis, sinó també de la pedrera del Farell, d'on s'extreien les llambordes que van servir per urbanitzar els carrers de Barcelona i d'altres ciutats. 

  Haig de dir que m'ha agradat molt, es llegeix força ràpid, feia temps que no llegia novel·la històrica i aquesta l'he gaudit d'allò més.

  No fa gaire temps vaig passar per Caldes de Montbui per fer una caminada per l'històric camí de Foment, per on passaven els carros que portaven les llambordes des de la cantera fins a Caldes, una excursió amb rerefons històric molt recomanable, deixo aquí també un parell de fotos de l'entrada al camí de Foment i de la arxiconeguda Font del Lleó, que brolla amb aigua calenta.

Riu de safirs

 

  A l'illa de Madagascar, l'any 1998, es descobreix de manera casual una mina de safirs. L'entorn d'Ilakaka, la petita ciutat on s'ha fet la troballa, és una zona deprimida, lluny de la capital, on la població sobreviu com pot en un lloc on dues bandes de delinqüents rivals es disputen el control de la ciutat. Com és d'esperar, la notícia de la descoberta atrau un munt de gent que vol fer fortuna ràpidament, la qual cosa complicarà més encara la feina del Tahiri, el tinent de la policia, un home íntegre i amb estudis. A més, l'aparició de l'Esmeralda, una dona misteriosa de qui no es coneix l'origen, farà encara més difícil la feina del Tahiri.

  Riu de Safirs és l'última novel·la del Marc Pastor, publicada el gener d'aquest any i que vaig trobar fa un parell de mesos en una botiga de llibres de segona mà, estava tan impecable que semblava que ni l'haguessin fullejat, no vaig dubtar ni un moment i me la vaig endur ràpidament, tot i que pel resum de la contraportada no em va semblar que fos el tipus de novel·la que acostumo a llegir. L'he començat amb una mica de recel, al començament m'ha agradat, com descriu l'entorn i els personatges, però quan portava una mica més de la meitat se m'ha començat a fer feixuga i m'ha costat déu i ajuda acabar-la, em sap greu dir-ho perquè no ha estat el llibre, he sigut jo. Un altre cop m'he topat amb l'autor, ja em va passar amb Els àngels em miren i ara amb Riu de safirs, ben diferents però que, tot i que trobo que és una molt bona novel·la, no està feta per mi, és per això que la valoro molt bé, no és ella, soc jo. 

El hijo olvidado

   El policia de l'Erztaintza Aitor Orizaola es troba recuperant-se de les greus ferides causades en l'últim cas en què va participar que, a més, li ha suposat l'obertura d'un expedient disciplinari pendent de resoldre. És en aquests dies que el seu nebot Denis, que quasi va ser un fill per ell quan era petit, és detingut acusat d'assassinat. Denis és un jove independent que ha voltat pel món i ara viu en un magatzem on fa classes de surf. Tot i estar de baixa, Aitor es posarà mans a l'obra per esbrinar què ha passat, atès que considera impossible que Denis hagi comès l'assassinat de què és acusat, tot sembla ser fruit d'una conspiració.

  El hijo olvidado és la segona novel·la que llegeixo de Mikel Santiago, fa temps vaig llegir El extraño verano de Tom Harvey i em va agradar molt, tant que vaig pensar que de seguida llegiria un altre llibre del mateix autor, però com acostuma a passar: so many books, so little time... El cas és que poc després de Sant Jordi, en una altra visita a la meva llibreria de capçalera vaig pensar que ja tocava i vaig escollir el seu últim llibre. Tot i tenir 571 pàgines no es fa gens llarg ni pesat, es manté el ritme pràcticament igual durant tota la lectura i la trama resulta molt interessant. 

Canteu, esperits, canteu

   

 La Leonie rep la bona notícia que en Michael, el seu marit, surt de la presó. Sense pensar-s'ho gaire, agafa els seus dos fills, en Jojo i la Kayla, i la seva amiga Misty i van cap a la presó a recollir en Michael. Però, hi ha alguns però: la Leonie és negra, en Michael és blanc; viuen al sud dels Estats Units, en la zona del Mississipí, on el racisme encara és ben vigent. La Leonie només té ulls per a en Michael, els pares del qual la rebutgen, tant a ella com als seus fills. En Jojo, que només té tretze anys, ha d'encarregar-se de la seva germaneta de tres. Tots viuen a casa dels pares de la Leonie, on l'àvia està morint de càncer. A tot aquest quadre s'han d'afegir lloses del passat, com la mort del germà de la Leonie per part d'un home blanc que va sortir immune. 

  Aquesta novel·la és un relat que vol expressar que encara hi ha molt per fer als Estats Units pel que fa al tema del racisme, sobretot en algunes zones del país. A més, hi ha una part espiritual que demana una reconciliació amb el passat, expressada per les veus de dos personatges morts fa temps que apareixen de tant en tant en la narració. Potser aquesta part és la que m'ha sorprès més i m'ha costat una mica d'entendre al començament, ja que no me l'esperava. Tot i això, m'ha agradat força, tant com m'ha indignat, no només pel racisme que no entenc avui dia en aquell país, sinó també per com la Leonie descuida els seus fills. En resum, un molt bon llibre que s'ha de llegir amb calma, com he pogut fer-ho jo aquests dies. Val a dir que que l'autora va rebre el seu segon National Book Award, prestigiós premi literari estadounidenc.

El palacio de la luna

  El jove Marco Stanley Frogg acaba de perdre el seu tiet Víctor, un clarinetista sense gaire sort que l'ha cuidat des que la seva mare va morir fa anys, i mai ha conegut el seu pare. Atès que s'ha quedat sol a la vida, Marco, que es trobava estudiant a la universitat de Nova York, s'ha quedat pràcticament sense recursos econòmics i ha de malviure venent els llibres que el seu tiet li ha deixat en herència. A partir d'aquí començarà una difícil època de la seva vida que, malgrat tot, el portarà de manera inesperada a conèixer els seus origens.

  Fa poc ha mort Paul Auster, tinc a casa algun llibre d'ell però l'últim que vaig llegir, Un hombre en la oscuridad, ni tan sols el vaig acabar, no em va agradar gens. Tot i això, finalment m'he decidit a fer-li un petit homenatge llegint un altre dels que fa temps que tinc a la pila de pendents. No puc dir que no m'hagi agradat, però sense estusiasme, trobo que el personatge protagonista està molt ben treballat, i el fet que tota la narració sigui en primera persona facilita entendre el seu comportament, ja que proporciona una visió molt objectiva de si mateix, de com se sent i del que li passa. Potser el que se'm fa una mica difícil de païr és precisament una de les característiques de les novel·les de Paul Auster segons tinc entès, que és l'important paper que juga l'atzar en la vida dels personatges, com és també el cas de M.S. Frogg, se'm fa difícil d'acceptar en un país tan gran com els Estats Units.

  En definitiva, no descarto tornar a llegir Paul Auster però crec que trigaré bastant en donar-li una altra oportunitat.

Guanyaràs una mar llisa

   L'Amàlia és una nena inquieta a qui la seva mare, la Gona, fa temps que li va explicar una història familiar en què es justificava el perquè el besavi tenia l'estrany nom d'Espiridió, que li van posar segons expliquen els familiars en ser rescatat l'avi després d'un naufragi en una illa grega. És per això que una nit de Sant Joan, l'Amàlia torna a fer preguntes sobre aquesta història, i la Gona, en voler-li respondre, es comença a qüestionar si tot va passar com a ella li han explicat. Per tal d'esbrinar l'entrellat real d'aquest relat familiar, la Gona començarà una exhaustiva recerca, amb les dades de la qual voldrà escriure un llibre, atès que ella mateixa és escriptora, un llibre on voldrà recollir informació sobre els seus avantpassats, pescadors de corall.

  No fa gaire temps vaig llegir La drecera, un llibre que em va agradar molt, del mateix autor de Guanyaràs una mar llisa, Miquel Martín i Serra. En veure que havia publicat un nou llibre el vaig apuntar a la llista de desitjos per a Sant Jordi i el vaig rebre de regal, i m'ha faltat temps per llegir-lo. I què m'ha semblat? Doncs reconec que no puc ser gens objectiva en donar la meva opinió, però ha estat així: m'ha agradat, m'ha emocionat, m'ha fet veure amb uns altres ulls els meus paisatges preferits de l'Empordà, a més de gaudir d'allò més amb el dialecte salat de la zona. Si bé crec que no és una gran obra literària sí que li he donat cinc estrelles per allò que m'ha fet sentir, considero que un bon llibre no és potser aquell amb una gran qualitat literària sinó aquell que et remou per dintre i et fa sentir que hi ets dins de la narració com si fossis una observadora del que passa. 

  A més, he descobert que durant el segle XIX hi havia expedicions de pescadors que marxaven més enllà de la costa a la recerca de corall, molt valorat llavors. Tot confirmat per una companya de feina empordanesa que m'ha ensenyat el penjoll que li va regalar la seva àvia quan era joveneta, fet amb corall que havien trobat en l'antiga casa familiar a l'Escala. Deixo aquí la foto d'aquest penjoll i una de la platja de Sa Riera, feta per mi fa uns mesos.

  

Mort sota zero

   

  En plena temporada d'esquí a Andorra es produeix un crim en un hotel de Soldeu: han assassinat una de les treballadores de l'hotel. Un dels millors clients d'aquest hotel, fill del marquès de Fenolleda, pateix un accident esquiant, tot i que ell assegura que l'han empès cap el buit. El comissari Llop s'encarregarà d'investigar tots dos casos, que causen un gran enrenou al tranquil país dels Pirineus, mentre haurà d'esquivar l'antic batlle, Climent Masoliver, un senyor ja gran i una mica peculiar que sembla que no ha assumit la seva actual posició de jubilat.

  Mort sota zero és la primera novel·la de Ludmilla Lacueva i també la primera de la saga protagonitzada per la parella comissari Llop i exbatlle Masoliver. Té dues línies temporals, l'actual a Andorra i una altra situada al Regne Unit als anys setanta. És una novel·la curta i entretinguda que es llegeix ràpidament i que ens transporta al petit país dels Pirineus i a la seva singularitat, que es reconeix en el personatge de l'exbatlle Masoliver, un senyor gran que sembla que encara visqui en la seva època jove, quan Andorra no era el paradís turístic i comercial que és ara. 

  Fa poc més de dos anys que s'ha publicat la tercera entrega d'aquesta sèrie negra andorrana. Mort sota zero ha estat una lectura ràpida, potser massa curta pel meu gust, trobo que se li podria haver tret més suc als personatges principals, tot i això no descarto llegir les següents ben aviat. 

Els dies robats

   Res millor que un cap de setmana plujós per avançar lectures. Els dies robats és un dels regals que he rebut per Sant Jordi, un llibre no gaire llarg i molt de l'estil de la Blanca Busquets que tant m'agrada. L'acció se situa en un poble de muntanya lluny de la capital, en un castell construït per un ric i misteriós industrial fa uns anys. És en aquest castell on s'han de reunir un grup de trenta persones per passar uns dies d'estada de ioga i pilates. Però som al mes de març de 2020, amb l'esclat de la pandèmia i el confinament que va comportar, això fa que, per por, moltes persones de les trenta que hi havien d'anar es tirin enrere i, finalment, només apareixen la monitora i dues persones, de manera que acaben sent quatre, ells tres i el cuiner Mateu, que a més té cura del castell. Tots quatre es veuen obligats a romandre tancats en el que es pensen que seran pocs dies però que s'allarguen molt més. Poc a poc es va coneixent la vida de cadascú d'ells, perquè han anat allà, el seu passat i la seva trajectòria vital, d'ells i també d'altres persones amb qui es relacionen, com en Pep, el carnisser del poble, que els porta el menjar que en Mateu cuinarà;  la Consol, la dona d'en Pep; i la Laia, una barcelonina que es va estimar més marxar a la casa del poble amb el marit i els fills que quedar-se a la capital en un pis sense balcó.

  Com ja he dit, m'agrada molt com escriu la Blanca Busquets, d'una manera senzilla aconsegueix personatges molt humans i propers. La lectura de Els dies robats m'ha recordat una mica Tren a Puigcerdà, on diferents persones que en principi no tenen res a veure entre ells acaben estant relacionats d'una manera molt natural. Si heu llegit abans la Blanca Busquests i us ha agradat, aquest també us agradarà.