Música de cámara

   Els pares de l'Arcadia, una nena de dotze anys, acaben de morir en un accident de tren a França, i ella, que només té dotze anys, es veu obligada a retornar a Espanya, país d'on van fugir els seus pares un cop acabada la Guerra Civil, atès que ells eren republicans. Ha d'anar a viure a Barcelona amb la seva tia Inés, que no triga a apuntar-la a l'escola de música del Liceu, ja que Arcadia és una bona intèrpret de la viola. Poc a poc l'Arcadia anirà adaptant-se com pot a la nova realitat que l'envolta, en una escola de monges on se li ensenyen els valors imposats per la dictadura, que deixen a les dones un paper secundari i submís en la societat. Però l'Arcadia, a mesura que es fa gran, no deixa de pensar en tot allò que li van ensenyar els seus pares. Un dia coneix el Javier, fill d'un important advocat adepte al règim, s'enamoraran i intentaran portar endavant la seva relació tot i les reticències de la família d'ell.

  En assabentar-me de la recent mort de Rosa Regàs el mes passat vaig pensar que potser ja tocava llegir aquesta novel·la que feia temps que estava a la pila de pendents. Vaig llegir primer algunes crítiques, cosa que de vegades no és gaire recomanable perquè poden predisposar bé o malament cap una nova lectura. En aquest cas, les crítiques no la deixaven gaire bé: parlaven d'un estil farragós, de frases molt llargues, cosa que és veritat i que fa que els diàlegs puguin semblar forçats i poc naturals, i fer la narració feixuga sense necessitat. 

  A banda d'aquest tema, a mi al començament m'ha agradat força, el retrat que fa l'autora dels barris de Barcelona per on es mou l'Arcadia, la situació de la dona en una època difícil, la seva relació amb el Javier i la seva família. Però la segona part, que narra la trobada molts anys després, al 1984, l'he trobat forçada, poc realista i que sembla més aviat un debat polític que un diàleg entre dues persones que fa més de vint anys que no es veuen. És per això que la meva valoració es queda en 3 estrelles que podrien ser 3,5. De totes formes no em penedeixo de la lectura i potser més endavant torni a llegir la Regàs.