Canteu, esperits, canteu

   

 La Leonie rep la bona notícia que en Michael, el seu marit, surt de la presó. Sense pensar-s'ho gaire, agafa els seus dos fills, en Jojo i la Kayla, i la seva amiga Misty i van cap a la presó a recollir en Michael. Però, hi ha alguns però: la Leonie és negra, en Michael és blanc; viuen al sud dels Estats Units, en la zona del Mississipí, on el racisme encara és ben vigent. La Leonie només té ulls per a en Michael, els pares del qual la rebutgen, tant a ella com als seus fills. En Jojo, que només té tretze anys, ha d'encarregar-se de la seva germaneta de tres. Tots viuen a casa dels pares de la Leonie, on l'àvia està morint de càncer. A tot aquest quadre s'han d'afegir lloses del passat, com la mort del germà de la Leonie per part d'un home blanc que va sortir immune. 

  Aquesta novel·la és un relat que vol expressar que encara hi ha molt per fer als Estats Units pel que fa al tema del racisme, sobretot en algunes zones del país. A més, hi ha una part espiritual que demana una reconciliació amb el passat, expressada per les veus de dos personatges morts fa temps que apareixen de tant en tant en la narració. Potser aquesta part és la que m'ha sorprès més i m'ha costat una mica d'entendre al començament, ja que no me l'esperava. Tot i això, m'ha agradat força, tant com m'ha indignat, no només pel racisme que no entenc avui dia en aquell país, sinó també per com la Leonie descuida els seus fills. En resum, un molt bon llibre que s'ha de llegir amb calma, com he pogut fer-ho jo aquests dies. Val a dir que que l'autora va rebre el seu segon National Book Award, prestigiós premi literari estadounidenc.