L'últim tren

 

  La Teresa i l'Andreu són un matrimoni amb vint-i-sis anys de convivència, aparentment còmoda i feliç. Ella és una respectada advocada en el bufet on treballa des de fa molts anys i ell ara fa un temps que treballa en una agència immobiliària, després d'haver treballat a altres llocs diferents. Porten una existència plàcida i tranquil·la amb el seu gos i la seva casa amb jardí, un cop l'única filla que tenen s'ha independitzat. Però. Però no tot és tan maco com sembla, la rutina, els petits retrets domèstics, el desencís, sense que ells mateixos se n'adonin, fa mella i crea esquerdes. 

  L'últim tren té tres parts diferenciades: en la primera s'escolta la veu interior de la Teresa, de com veu ella el seu dia a dia a la feina, a casa, amb l'Andreu, en una convivència on cadascún d'ells ha anat agafant un paper dins el matrimoni, qui s'ocupa de la casa, la filla, els avis, els petits temes domèstics; en la segona part l'Andreu exposa el seu pensament, després d'haver patit i superat un infart i de com veu que la vida se li escola i també l'oportunitat de recuperar la il·lusió per viure. I en la tercera part, com no pot ser d'una altra manera, es veure el desenllaç d'aquesta situació.

  Fa anys vaig llegir Temps de perdre, de la mateixa autora, Maria Mercè Roca, i crec que aquest llibre va en la mateixa línia, amb un estudi de la mentalitat dels personatges i amb un punt de tristor i desencís. És per això que m'ha agradat però sense escarafalls, també perquè he trobat la situació de la parella molt típica i tòpica.