El que sí puc dir és que poques vegades un llibre de relats curts m'ha agradat com aquest, potser perquè soc aficionada a la novel·la negra, i a més, tal i com és aquest llibre és fàcil de llegir quan tens poc temps, només es necessita una petita estoneta per llegir-ne un o dos i quedar ben satisfet.
Fa uns anys vaig llegir Rebeca de Daphne du Maurier, de fet fins fa poc desconeixia que l'autora hagués escrit més llibres. Em venia de gust tornar-hi, i l'edició tan maca de l'editorial Viena i les bones crítiques m'han decidit a escollir aquesta lectura, que puc qualificar de molt bona. No és un llibre d'acció però tampoc es fa lent, és una narració en primera persona del Philip, a qui puc entendre perfectament el seu punt de vista sobre els esdeveniments que van passant des que l'Ambrose marxa cap a Itàlia, potser jo pensaria el mateix si fos ell, com va canviant d'opinió sobre la cosina Rachel a mesura que la va coneixent i va sabent coses de la seva vida anterior. És un llibre molt ben escrit i que ha aconseguit capficar-me en la lectura, cosa que últimament em costa una mica.
Aquest llibre fa temps que tenia ganes de llegir-lo però dubtava, com sempre em passa, pel fet que tothom en parlés tan bé. Haig de dir que no m'ha decebut en absolut, tot el contrari, feia temps que un llibre no em feia riure i plorar, riure molt, plorar poc. M'ha agradat molt tant la vida de la Gina i com l'explica, com el dialecte que fa servir, el sentit de l'humor que destil·la, la manera com la Gina es converteix en una amiga que t'explica els seus problemes com si la tinguessis al costat mateix i parlant com parla la gent del carrer, sense artificis. Si bé és cert que en alguns moments recorda Primavera, estiu, etc, de la Marta Rojals, puc dir que és molt recomanable sí o sí.
Aquest llibre forma part del repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, un tipus d'iniciativa que prolifera per les xarxes socials i normalment no acostumo a seguir, però en aquest cas m'he decidit perquè és una de les meves biblioteques de referència (aquest llibre l'he agafat d'allà) i perquè l'he trobat força fàcil de seguir, no sé si el completaré però el puc fer servir per escollir llibres que d'una altra manera segurament no llegiria.
La vida familiar és força avorrida fins que un dia la família Bingley lloga una mansió propera a la casa dels Bennet, la propietat Netherfield. El llogater és solter, arriba acompanyat de dues germanes, una de soltera i l'altra casada i acompanyada també pel seu marit. I també s'allotjarà amb ells un dies un amic d'en Bingley, el senyor Darcy, jove solter conegut pel seu mal caràcter. La senyora Bennet veurà amb delit el camp obert per tal de casar una de les filles, si pot ser la gran, amb el senyor Bingley.
Poca cosa puc dir d'un clàssic com aquest que no s'hagi dit abans, tant temps que fa que es va publicar. És un bon llibre però no crec que sigui apte per a tothom, la narració és molt i molt lenta, els diàlegs avui dia semblen molt artificials, els personatges tenen un comportament que pot semblar avorrit i sense sentit. Però s'ha d'anar més enllà per entendre el que Jane Austen volia explicar amb aquesta història: l'Elizabeth és una dona fora del normal, intel·ligent i que dintre de les limitacions imposades per la societat i la seva posició social vol ser lliure. Criden l'atenció personatges com lady Catherine, una dona rica que creu que les dones només han d'aprendre a cantar, dibuixar i poca cosa més. I crida l'atenció també el indignant masclisme de la societat en aquella època.
I així, en capítols amb salts temporals i estructures completament diferents, com un diàleg per telèfon, una carta, un mail o una conversa informal, anirem coneixent les múltiples desgràcies que ha patit en Marco, qui, malgrat tot, continua endavant sense moure's del lloc, només quan cal, com el colibrí, nom que li va posar la seva mare de petit quan li van descobrir un transtorn del creixement que feia que fos més baixet del que li corresponia per la seva edat.
Tot veient les boníssimes crítiques que tenia El colibrí vaig decidir comprar-lo i començar-lo pràcticament el primer dia que el vaig tenir a les mans. La veritat és que m'ha agradat, està molt ben escrit i l'autor ha fet de la narració una sorpresa contínua pel fet que he comentat abans: hi ha capítols que són diàlegs, d'altres cartes, d'altres mails. El fet és que el lector acaba veient en Marco com a un amic molt tendre i proper, aquesta és també una gran virtut de l'autor. Si li haig de posar alguna pega és que algun capítol se m'ha fet una mica pesat, tanta desgràcia que li passa al protagonista m'ha encomanat un cert pessimisme.
Fa molt temps que no llegia una novel·la ambientada en l'època medieval, al començament em feia una mica de mandra però ben aviat m'he capbussat en aquesta història molt ben escrita per Lluís Llach que em van regalar fa poc, m'ha sorprès la seva manera d'escriure, molt acurada, ben bé com si fos el mateix Orenç qui estigués escrivint-la. És el primer llibre que llegeixo d'en Llach, recomanable sens dubte.
He quedat impressionada per aquesta gran novel·la que ha escrit Pep Coll, cinc-centes vuitanta-vuit pàgines que he llegit força ràpid tenint en compte el meu ritme lector. Quins personatges tan ben treballats, tan humans amb els seus defectes i virtuts, com de bé queda retratada la societat rural de la transició democràtica. I com he gaudit del parlar del Pallars que tan bé coneix el Pep Coll, un gran escriptor sens dubte. Val a dir que la foto de la portada del llibre és de Pessonada, poble natal de Pep Coll i que simbolitza Malpui, el poble que queda sota la gran roca.
