L'any que va caure la roca

    Gener de 1975; un grup de joves de Malpui, un poblet del Pallars, van dissabte a la nit a la discoteca. Per a ells, aquesta és l'única diversió que tenen, ja que durant la setmana s'han de cuidar de les terres i del bestiar de la família, tots ells són els germans grans i com a hereus es veuen pràcticament obligats a seguir la tradició familiar. Senten enveja d'aquells que han marxat del poble cap a altres pobles més grans o cap a Barcelona. De matinada, sortint de la discoteca emprenen el camí de tornada cap a casa però no poden accedir al seu poble, que ha quedat sepultat sota una gran roca que li ha caigut a sobre, deixant a sota cases, persones i bèsties. Els joves i les autoritats es mobilitzaran per tal d'intentar rescatar els supervivents, si n'hi ha. Aquesta gran desgràcia farà que tots ells es repensin el seu futur, es plantejaran començar de nou amb una manera de fer diferent de la dels seus pares, intentant deixant enrere la manera de pensar de la gent gran, antigues rancúnies entre veïns per les terres o els ramats, tradicions que no se sap d'on han sortit i que avui dia no tenen sentit; obligats per les circumstàncies a començar de zero.

   He quedat impressionada per aquesta gran novel·la que ha escrit Pep Coll, cinc-centes vuitanta-vuit pàgines que he llegit força ràpid tenint en compte el meu ritme lector. Quins personatges tan ben treballats, tan humans amb els seus defectes i virtuts, com de bé queda retratada la societat rural de la transició democràtica. I com he gaudit del parlar del Pallars que tan bé coneix el Pep Coll, un gran escriptor sens dubte. Val a dir que la foto de la portada del llibre és de Pessonada, poble natal de Pep Coll i que simbolitza Malpui, el poble que queda sota la gran roca.